EL MIRALL DE LA GUILLEMA

Quan aquella mossa va arribar als setze anys va sentir un viu desitg d’emmirallar-se.

Tot va venir de que el pastor de l’Ensulcida, al sortir una festa de missa matinal, va començar a mirar-se-la amb ulls encesos de luxúria i va acabar per dir-li amb veu enfarfegada:

—Fòtxara de mossa! Et tornes gopa, ¡com hi ha dés! ¡Qui et pogués heure, tan molsudota!

Un altre dia, passant per davant de l’hostalet del Serrat, una colla de llenyataires que en sortien varen etzivar-li un grapat de mots tan vermellosos, que la varen fer enrogir.

Semblants paraules de desig carnal removien la mossa fins a les entranyes. I des d’aquell punt, es demanava de no tenir un tros de mirall, encara que fos menut com el palmell, per a mirar-s’hi la cara, per a contemplar-s’hi aquell coll i aquell pit combat que feien venir temptacions als pastors. Ja estava cuita de passar-se d’esma l’escarpidor pels cabells. Ja estava cuita de pentinar-se a les palpentes.

Però com que al casalot del peu del cingle, on vivia soterrada amb la seva àvia i amb el seu pare, ni mobles tenien per a ajaçar-se i per a seure ¡ves si hi havia d’haver mirall per a gaudir-s’hi la mossa! Els pocs trastos del casalot eren tan vells que amb prou feines s’aguantaven, iguals que els de la cançó:

Cadires coixes, pots i bancs corcats, pastera esberlada, armari enfonsat.

Un dia, tota resolta, la Guillema va dir a la seva àvia:

—Mireu, àvia; heu de donar entenent al pare que un dijous que vagi a mercat se m’emmeni.

—I què vols fer-hi a mercat?

—Vull que em compri un mirall per a pentinar-me. Ja n’estic tipa de trenar-me les cues sense saber el que em faig. Amb un mirallet rodó d’aquells que es pleguen ja en tinc prou. A l’Hostalet en vaig veure un i la mossa de l’ermitana em va dir que només costava un vintidós.

Però quan el pare va haver esment de la fatlera de la mossa, li va dir amb el to sorrut que acostumava:

—No tenim cortos per la sement… i en llançarem per miralls?…

—És que jo no us dic pas ara, totseguit…

—Doncs, quan?

—Quan… poguem vendre el roldó…

El pare va fer anar el cap com volent dir que ja veuria.

Però va venir que el roldó es va vendre, mal venut, molt mal venut, perquè aquell any n’hi havia hagut tanta abundor que els pellaires ja no en volien… i no es va parlar més del mirall. Aquell dijous d’anar a mercat mai venia, i la Guillema es despacientava en la soledat de les boscúries.

—Maleïtsaga, maleïtsaga! —mormolava de baix en baix, ara tocant-se amb el palmell de la mà la cabellera i les galtes, ara acaronant-se el coll i el naixement del pit com per a veure si valent-se solament del palp en treia l’aigua clara d’aquella boniquesa temptadora que copdiciaven els bosquerols.

Allò de que ella fes néixer en els homes tan viu desig, la tenia trasbalsada. De dia no rumiava pas res més, i de nits hi somniava. La dèria de veure’s amb els seus mateixos ulls, tal com era, tal com la veien els altres, la feia tornar pensívola i tristoia, com un que ha perdut quelcom i no sap trobar-ho. Tot ho feia d’esma i les coses li queien de les mans.

La seva àvia li deia:

—Què tens? Sembles enza…

El seu pare afegia, sempre ferreny:

—No ets bona per a res… Mal llamp! ¿Què t’han donat encantàries?

Però ella igual que si no ho sentís, restava somniosa, mústiga, cercant sempre la soledat. Així que veia el seu pare fora i distreta l’àvia, s’enfilava cap al bosc o bé baixava al torrent per a capdellar i descabdellar a soles l’eterna cabòria que la perseguia. S’asseia al peu d’una soca, i rumia que rumiaràs. Després s’alçava, i, com una ànima en pena, començava a passejar-se, mig adormida, mig desperta, en una mena d’ensopiment estrany.

Una tarda caminant per la vora d’un reguerol del torrent, li va semblar veure passar una ombra d’ella mateixa, reflexada en un clap d’aigua. Va aturar-se tot de sopte i va mirar dins del clap. La imatge cercada de tant temps se li apareixia quan menys s’ho creia. ¡Quina cosa més estranya! Per una colzada que feia el reguerol l’aigua se n’entrava en una mena de clot obert en el rocam, i allí s’estava quietona, arrecerada, sense sofrir empentes de la corrent.

Amb el desig de veure’s a son plaer, la Guillema va ajupir-se posant la cara a flor d’aigua, Però de tan acostar-s’hi de moment no es va veure emmirallada. El fons del sot era tot tacat de clapes de molsa negra, rostida pel sol d’agost, quan les calors eixuguen l’aigua d’aquell indret. Llavors la mossa es va enretirar una mica, i la figura es va tornar a reflectir. ¡Quin plaer més voluptuós sentia la xicota en aquells moments! El mirall no era pas tan clar ni transparent com la lluna de cristall que somniava, però era més gran, molt més gran. S’hi veia tota, fins a mig cos, i no es cansava de mirar-se. Era tant el goig que li pessigollava l’ànima que fins li va venir a la boca la cançó que de criatura havia sentit cantar:

Dones bojes de Riells que a l’aigua aneu a mirar-se, no us hi encanteu massa temps, que us tornareu dones d’aigua.

¿Però, ves què li feia a n’ella tornar-se dona d’aigua, mentre es pogués contemplar els cabells crespats i negres, les galtes entre morenes i roges, els llavis sagnants i molsuts, el coll grassó i el pit reinflat? Totes les paraules de desig que li deien els bosquerols li anaven venint a la memòria, com una corrua de mals esperits… I aleshores ella va començar a treure’s el mocador del cap, el mocador del coll, després va desfer-se els primers gafets del gipó i, quan ja anava a destrenar-se les cues per a contemplar-se en tot l’esclat natural de la seva rústega boniquesa… va sentir un crit esfereïdor que la va deixar aturdida…

—Guilleemaaa!…

Era la veu del seu pare que la cridava des del peu del cingle.

A corre-cuita, la mossa es va arranjar com va poder, es va lligar els cabells, es va posar el mocador al cap, i cames ajudeu-me cap al casalot.

—On ets anada? No sé on et fiques… —li varen fer el pare i l’àvia en arribant…

Ella va donar qualsevol excusa, i en tot el sant dia va fer la farina blana per estalviar renys i preguntes. Però l’endemà així que es va veure sola, altre cop va esquitllar-se cap avall enduent-se’n pinta i escarpidor per a pentinar-se al torrent. Ni una regina davant d’un trèmol ha fruït mai tant com fruïa la Guillema davant del sot d’aigua que li servia d’espill. Primer es desfeia les trenes, permetent que la tofa li penjés; després es passava l’escarpidor per deixar els cabells ben esclarits; acabat se’ls allisava amb la pinta, com si urdís seda per a teixir; al capdavall venia el trenar-se les cues i fer-se el monyo, aguantant-se els lligams entre les dents i fins estarrufant-se uns quants cabells sobre el front, el mateix que les damisel·les de ciutat. La vida sencera hauria passat encaterinada davant del sot d’aigua si al millor de l’encantament no hagués sentit aquella veu que l’estemordia:

—Guilleeemaaa!…

Aleshores trescava rostos amunt com una daina per a aplacar les ires paternals, però l’endemà tornava a la cabòria, i cada dia el mateix.

Una tarda el seu pare va posar-se a l’aguait, la va veure sortir i se’n va anar darrera d’ella. Quan la mossa va ésser al torrent va veure com es treia la pinta, com es desfeia els cabells amb una mena d’adoració.

—Ah, sí! —va pensar, tot sorrut, el pare—. Ja t’arranjaré. —Però no va dir paraula i va desaparèixer sense fer remor un cop vista la facècia.

Més rafiada que mai la Guillema, l’endemà se’n va tornar cap al torrent, però així que va arribar al reguerol es posava les mans al cap, desolada.

El mirall d’aigua havia desaparegut. El sot es veia tot omplert de terra i de pedruscall.