HONRADESA LITERÀRIA
O UNA VÍCTIMA
DEL NATURALISME MILITANT

A molts dels assistents al sepeli del vigorós novel·lista, els havia omplert de curiositat i confusió la frase dita, al peu de la tomba, pel Secretari General de la Societat d’Artistes i Escriptors… ¿Què volia significar el panegirista amb aquells mots laudatoris: «En Pau Dordal ha mort al peu del canó, víctima del seu amor al verisme, víctima del document humà?». ¿Què podien tancar de veritat biogràfica aquelles paraules del discurs?

Que el pobre literat, mort en plena joventut, havia estat un dels apòstols locals més eloqüents i fervorosos de la doctrina realista, no era un secret per ningú. Que, predicant amb l’exemple, havia escrit Els barris baixos, tros de vida social arrencat, sagnant encara, de la realitat mateixa, prou ho sabia tothom.

Però, d’això a assegurar, com ho havia fet el secretari, que en aquella obra de sinceritat artística, d’honradesa literària, hi havia en Dordal trobat la causa de la seva mort, hi anava qualque distància.

Res de dramàtic ni d’heroic s’havia revel·lat mai en l’existència, més aviat llisa que accidentada, de l’il·lustre literat. I pel que toca a la malaltia precursora del desastre, podia ésser per lo destructora i ràpida, tot l’espaventable que es volgués, tractant-se, sobretot, d’un xicot jove, vingut del camp, robust i àgil, però s’ha de convenir en què res tenia d’èpica. Una consumpció, un decaïment, una fadiga, un panteig varen ésser els senyals de l’afecció que en pocs mesos el va dur a la sepultura.

El món literari es recordava prou de quan en Pau Dordal havia baixat de la seva terra, amb el volum de Les Xiroies sota el braç. Un color sanitós, entre torrat i vermellenc li colrava la molsa de les galtes; una musculatura atapaïda i rabassuda li mantenia tivant el trajo de vellut que duia com a manifestació simbòlica de la seva poesia forestal. I una salut a prova de desditxes li rebotia per tot el cos. Ell mateix ho havia dit, amb certs gronxaments de ritme, en una de les seves frescals estrofes:

Jo só el poeta —de la muntanya, jo só el cantaire— de Les Xiroies… Brau com la terra —que m’ha vist néixer, fort com l’alzina—, dur com la roca.

¿Què havia, doncs, sobrevingut de terrible en l’existència d’en Dordal, per deixar-lo abatut per terra, igual que deixa retuda el llamp a l’alzina centenària? ¿Era l’enyorança del terrer nadiu? ¿Era incompatibilitat del camperol amb l’atmosfera de la ciutat, com havia donat a entendre, en la seva romàntica poesia, el trobador Magí Graupera:

Al sentir-se transplantat de la muntanya a la plana, s’ha marcit com flor boscana, a l’aire impur de ciutat…?

Mes no deuria ésser pas això perquè aleshores, més que víctima del realisme i del document, hauria mort víctima d’un canvi de clima vulgaríssim a què qualsevol està exposat. No. Les paraules enunciades en el panegíric denotaven una cosa molt més grossa, una peripècia més granada. I com que el panegirista era dels que dominen el mot, no es podia suposar que hagués dit una cosa per una altra.

Per ço és que, un cop finida la cerimònia, els més significats dels circumstants varen acostar-se a l’orador, a fi i efecte d’interrogar-lo sobre la intimitat de vida que entranyessin unes paraules que tanta expectació havien promogut entre l’auditori. El Secretari, literat naturalista i un dels més decidits campions del document viu i l’observació directa, no es podia pas pendre per home d’aquests versàtils que diuen les coses a la babalà. I com, demés de persona molt formal pel seu credo literari, era amic íntim del difunt, a voltes el seu col·laborador i en certa manera el seu deixeble, el que ell digués sobre en Dordal havia de passar a la categoria d’axiomàtic.

Així és que, al veure’s objecte de la curiositat general, va contestar el Secretari:

—Veureu… Sino tots, la major part de vosaltres sabeu prou bé que, quan en Pau Dordal va baixar de la seva terra, aquí ja ens trobàvem en plena efervescència naturalista. Estudiar d’aprop el natural, arrencar-ne un tros de vida, fotografiar els tipus, estereotipar-ne les accions, estenografiar el llenguatge, era la pragmàtica llavors seguida i la que, per sort de les nostres lletres, encara es segueix avui. ¿Què més bellesa que la veritat, si la veritat les conté totes? Tant com l’art o més que l’art, era la vida el què ens proposàvem descobrir, per a fer una literatura que fos ciència al mateix temps… Un temperament vibrant, vigorós, personalíssim com el d’en Dordal no podia per menys que afiliar-se, enardit, a la doctrina. Però, què dic afiliar-se? Més que soldat de fila, ell seria, pels seus mèrits, el quefe de l’escola, el capitost. El lloc d’honor li corresponia, ja que cap de nosaltres es sentia amb prou braó per a sostenir una bandera tan gloriosa com feixuga. Ell era l’home predestinat. I posseït de l’altíssima missió que tàcitament li confiàvem, va abandonar de seguit els versos ruralistes, que solament li oferien una mesquina gloriola de Jocs Florals de muntanya. I ell —ja ho sabeu, senyors—, havia nascut per a més altes destinacions literàries que les de guanyar englantines… I veu’s aquí que llavors començà a publicar els Quadrets de fora, saborosa mescla de la poesia pagesívola que havia conreada als primers temps del nou credo verista que amb tanta empenta es posava a professar. Pot dir-se, sense por a les objeccions, que el gènere nou encara li esqueia millor que altre. Portava aquell home dintre seu una facultat d’anàlisi, un instint d’observació punyenta fins al crudelisme, que li permetia penetrar, com la fulla d’un bisturí, en la carn viva de les escenes de luxúria i sang que havia vistes al seu poble. Però va arribar un moment en què aquelles escenes foranes i tremendes ja no el satisfeien prou. L’aire de somni o de misteri, de què algunes anaven impregnades, va acabar per fer-li nosa. No. Ell podia fer coses més altes. A n’en Dordal li calia un escenari més consistent, més prosaic, per dir-ho així… menys engalanat de flors i violes, menys propens als desvaris idealistes. I en aqueix estat de consciència literària va concebir la seva obra magistral Els Barris Baixos. Com va ésser? Com va succeir? Passejant-se un dia pels encontorns del Port vell, va veure una barriada estranyament pintoresca, habitada per la genteta de la riba. Oh, quins temes, quins quadres, quins espectacles més propis per a ésser novel·lats segons el cànon del naturalisme que imperava arreu! Allí tenia uns carrers, els més suspectes… aquí, unes botigues fosques com habitacles de bruixes… més enllà, les parets suades del moll… al capdamunt, la fortalesa fatídica… I tèrbols com els indrets mateixos, eren els personatges que li sortien al pas. Dones fluixes de roba i amb el cabell penjant… homes d’aire sospitós, que rondaven eternament per aquells barris… Aleshores en Dordal, va dir-se: «Ja he descobert el meu món, el camp de batalla novellesc… Aquí tinc l’escenari que somniava. Aquests homes i aquestes dones seran els meus herois d’aquí endavant». I veu’s aquí, senyors, la gènesi de la famosa obra mestra… Més, desgraciadament per en Dordal, i desgraciadament per tots nosaltres, la història no acaba aquí. Perquè aleshores va passar que, habituat a n’aquell medi infecte, el nostre home no se’n va saber sortir, una volta acabada la novel·la. Sentia pels barris baixos, que li havien donada la glòria artística, una afició molt especial, meitat habitud, meitat agraïment, que el tenia encadenat a n’aquells llocs. Si el volíau trobar a qualsevol hora, l’havíau de cercar per allí… I un vespre, una nit d’hivern, hi va veure una escena de crim sagnant, que li va suscitar la idea d’un altre llibre. Dos homes patibularis disputant-se una dona, ganivet en mà. Era un episodi de lluita per la possessió, primitiu com l’alba de les edats, revestint la forma més popular i més moderna! Quina temptació per a un novel·lista! Cercar els antecedents del drama vist, estudiar-los, desenrotllar-los, fins a arribar al desenllaç de sang i mort… veu’s aquí el programa que es va fixar el literat. Més, per a pintar, amb coneixement de causa, les peripècies del terrible quadre, li calia aprofundir la vida, li calia respirar l’atmosfera de la intimitat No n’hi havia prou per un home conscienciós com ell, amb contemplar la malvestat des de fora. S’havia de ficar dins. Llavors va voler conèixer de prop els personatges que únicament havia vistos de lluny; llavors va penetrar en aquelles cases que únicament havia observades des del carrer; llavors va acabar per fer-se amic de l’heroïna, de la dona que havia estat causa de l’episodi sagnant. ¿Qui, sinó ella, amb les seves confidències, li hauria pogut donar la clau psicològica de la novel·la en projecte? En Dordal era fort, en Dordal era valent, sols en Dordal era capaç de viure en aquell món, per a complir l’obra d’observació profunda que li exigia la seva honradesa d’escriptor… Més, la desgràcia va voler que, amb tot i la seva robustesa, en aquell propi instant s’iniciés el decaiment orgànic del novel·lista que plorem. Fossin les misèries morals que sofriria, fossin els esforços que intentés per realitzar la seva obra, el cas és que en Dordal va començar a perdre els colors, a migrar-se, a emmalaltir-se. Com si ell mateix conegués que la causa del seu mal era la vida nova que portava, prou va provar de sortir-se’n, fins enduent-se’n a un altre medi social aquella dona que s’esforçava en redimir del passat. Però, no va aconseguir-ho. I entretant, la novel·la, mai prou documentada, no avançava un pas; i entretant el novel·lista s’anava consumint… fins que un dia dos amics aquí presents varen arrencar-lo de la malaria d’aquells indrets i dels braços d’aquella dona, que havien estat el seu abisme de perdició. Desventuradament era tard per a salvar-lo. La malaltia havia fet massa de pressa la seva obra destructora… I veu’s aquí per què —va afegir el secretari general— he dit que el nostre home havia mort al peu del canó, víctima del seu amor al document humà. ¿No tenia el dever de proclamar-ho ben alt, en un discurs necrològic ?

Els assistents varen fer que sí amb el cap. Tots semblaven estar conformes, tots, menys un jovincel novo-idealista, que en veu baixa murmurava:

—Si en això de documents humans pogués establir-se la distinció entre sexes, jo diria que, més aviat que víctima d’un document humà, en Dordal va ésser-ho d’un document femení…