PULCHRUM AUT APTUM

El dia que va decidir-se a pendre part en les oposicions que, per a la pensió de l’Escultura a Roma, anaven a celebrar-se, el deseixit alumne en Joan Despí ja tenia pensat el què faria quan li toqués el torn dels exercicis pràctics. Esbossaria una estatueta de xicot jove, d’adolescent o… d’efebe, com li semblava haver-ne sentit a dir, una ocasió, al vell catedràtic d’Història i Teoria de l’Art. Sí, això seria: un efebe. I per a donar a l’escultura ideada quelcom de significat i, al propi temps, el regust clàssic que demanava el programa, coronaria la imatge nua amb un cerclell de flors, i a la mà dreta, graciosament alçada, li posaria un tió, flamera o diga-li atxa. Sí, sí. Estaria molt bé. El seu propòsit era que tot plegat, figura de efebe i atributs, vingués a representar una espècie d’Himeneus, per l’estil del que havia vist gravat en una làmina que va córrer, reproduïda per les il·lustracions, quan el casori de l’ex-princesa d’Astúries.

Era una resolució presa, i no calia insistir-hi. Així ho havia pensat i així ho faria. Anem a dir que, abans de determinar-se, ja havia anat l’alumne a consultar el tema amb l’home aciençat, encara que humil, en el qual tenia dipositada la confiança per a aquests negocis transcendentals. En casos com els presents, el seu conseller, o diguem-ne director de consciència artística, era el porter vell de l’Escola, el qual, amb tot i no posseïr el més mínim títol acadèmic, havia sempre demostrat molt seny a causa de la gran pràctica en altes qüestions estètiques. Sense voler mortificar a cap dels mestres envellits en el professorat de les Arts Belles, podia ben assegurar-se que ell, el porter, en aquell crític moment, era el qui sabia més Teoria dins l’Escola, encara que gran part de la ciència, o potser tota, li vingués del molt que havia vist o sentit a dir, feinejant per les dependències de la casa, durant una llarga vida consagrada al seu servei.

Sobretot les lliçons orals, ¡ah, les lliçons orals!, constituïen la seva gran preocupació. L’una darrera l’altra, passava les fredes vetlles d’hivern a l’aula de Teoria i Història, que era, per cert, un dels indrets més arrecerats i calentons de l’Escola. Mig adormint-se alguns cops o escoltant, generalment, els conceptes inspirats de tres generacions de mestres, allí, modestament ocult en un recó, darrera les cortines de la porta, havia sentit transcórrer les hores més dolces de la vida. I, naturalment, a còpia d’assistir a tals ensenyances, pel comú poc concurregudes, no té res d’estrany que s’hagués arribat a fer un cabdal de coneixements més que apreciable. D’això devia provenir el motiu que li varen posar els xicots. Ell es deia senzillament Miquel Mans, però els tarambanes dels alumnes, prescindint d’accents i de respectes, l’anomenaven en Winckelmann, com si volguessin còmicament ponderar la seva capacitat esteticista.

Així és que, una setmana abans de començar els exercicis, en Joan Despí va fer un croquis de la ideada imatge en mig full de paper d’Ingres i la va anar a ensenyar al porter.

—¿Què us en sembla, Miquel, d’aquest ninot per a les oposicions de Roma?

Després de calçar-se les ulleres, el porter va examinar el dibuix amb ulls de coneixedor i, al cap d’una bona estona, va respondre com aquell dilettante cèlebre a l’oir els primers acords de l’obertura…

—Em sembla que m’agradarà…

—Es a dir que ho trobeu bé?

—Distingo. Jo no he dit que ho trobés bé, sinó que probablement l’hi trobaria. I ho trobaré bé, si l’individualitat característica del model que vostè pensa copiar es transfigura fins a convertir l’imatge en bellesa típica, universal, que en el cas de què ara es tracta serà de graciosa adolescència… I ho trobaré malament, si el nu modelat no traspassa els límits del caràcter individual. El mal o el bé tot es farà segons l’Estil que vostè hi posi…

Davant d’aquell axioma un xic espès, el futur opositor va esdevenir pensatiu. Probablement no comprenia tota la profunditat del principi estètic que el porter havia deixat anar com la cosa més tènue d’aquest món. El què va entendre a la perfecció era que amb el seu projecte no anava desencaminat, sobretot si sabia treure’n el partit que calia.

* * *

I en aquestes i en les altres, varen venir els dies de les ansiades oposicions. Al arribar el moment dels exercicis pràctics, en Joan Despí es sentia extremadament encoratjat. ¡I això que l’exercici oral no havia anat massa llatí, i més aviat hi havia hagut entrebancades que altra cosa! Perquè, tot el que el novell estatuaire era expedit en pràctiques d’ofici, resultava negat en disquisicions teòriques. ¡Ah, si el porter hagués pogut respondre en el seu lloc, quan el tribunal va preguntar-li la diferència entre lo bell i lo sublim! ¿I aquella definició dels límits de l’escultura? Una cosa tan senzilla! Ell, sí, que s’hi hauria lluit en les respostes, en lloc de patollejar mil incongruències, com havien desgraciadament fet, no sols el seu consultant, sinó els demés opositors del rengle.

Però amb tot i la mala lletra feta en les qüestions de teoria, en Joan Despí no s’acoquinava pas, perquè, tant en la còpia de l’antic com en el tema d’història bíblica, ja havia començat a donar proves de que en el rengló de plasticismes sabia tocar totes les tecles. I quan es va veure tancat, dins la saleta, sense altra companyia que el model i demés el bloc de fang que havia de transformar en figura d’Himeneus, va posar mans a l’obra amb un delit de que potser cap més altre s’hauria sentit capaç.

Primer, amb trossos de passamà de ferro i canó de plom va muntar l’armadura de l’estàtua aquí, les cames; damunt, el dors; a dalt, la testa; ara, el braç esquerre, penjant amb actitud agraciada; ara, el dret com si enlairés la flamera del foc epitalàmic. Després va arribar l’hora de revestir la carcassa amb grapats de fang… i amb tanta de fuga es va empendre l’home aquelles primeres operacions, que, quan a l’hora de dinar va comparèixer el porter per a obrir i tancar la porta al concursant, ja quasi s’endevinava l’actitud de l’estàtua venidora.

—Sobretot —va dogmatitzar en Miquel—, que el gest sia estatuari, és a dir, permanent, eternal dins de lo immòbil… Tant s’ha de fugir de la manca d’expressió com de l’excés.

I sobre aquesta sentència la porta de la saleta es va tomar a tancar. Al segon dia la figura va anar prenent major plenitud de forma. Al tercer dia encara més. Quan, l’endemà al migdia, va entrar el dogmàtic porter, va dir-li el jove estatuaire :

—Quin efecte us fa, Miquel?

I en Miquel, en Miquel Mans, o Winckelmann per mal nom, es va treure les ulleres com en les hores de gran consulta, i, després d’una estona de contemplació, va fer així:

—Vida i expressió, ja en té; però encara sent el model… Idealitzi tant com pugui.

I el xicot s’hi va posar altra vegada amb redoblat ardiment. I al cap de tres hores de bregar-hi, li semblava tenir al davant l’aparició del propi somni. Era ben bé l’adolescència agraciada, de què parlava el porter; era ben bé l’incentiu d’amor jovenívol a punt d’encendre el foc en el pit dels amants esposos. Perquè, no solament resultava de significació l’efebe, sinó els atributs, l’acció, la manera de brandar la flama…

Però, veu’s aquí que, amb tant pensar i tornar a pensar amb el foc que havia de coronar la boca de la flamera, a l’opositor se li va acudir una idea, que, si es descuida una mica ell mateix califica de genial. ¿Per què modelar —va dir-se— amb fanc groller i miserable aquella flama subtil, etèria, que representa l’esperit vibràtil de l’amor? ¿No seria mil cops més encertat encendre dalt del tió una flamarada autèntica, una flamarada natural? No hi havia pas cap dubte. I procurant convertir en realitat la pensada, immediatament va fer passar un tub de plom per tot el llarg de la flamera, per tot el llarg del braç i el cos de l’Himeneus i, empalmant després aquell canó amb els que guarnien la saleta per a il·luminar-la artificialment, amb llum de gas, l’incipient estatuaire va exclamar: ¡Ja ho tinc!— que és una manera ordinària de dir ¡Eureka! Després, tan sols era menester calar foc a dalt de la flamera, per a que, com un ciri de canalobre, resplendís.

—¡Quina sorpresa tindrà el porter quan ho vegi! —murmurava en Joan Despí, esperant amb impaciència que arribés l’hora d’ensenyar-li el seu enginy.

* * *

Al caure la primera batallada de migdia, el porter-esteticista ja era allí.

—Mireu! —va fer lacònicament l’opositor, signant amb triomfal actitud l’estàtua encesa—. Mireu!

Però, infortuni d’infortunis! En Winckelmann, en comptes d’admirar-se, va donar mostra de la més extrema indignació.

—Però, què ha fet, desgraciat? —va prorrompre, posant-se la mà al rostre, com per a no veure el sacrilegi horrible que li venia a ferir els ulls.

—No sé pas de què se les haveu… —va respondre, mig torbat, en Joan Despí—. ¿Què us sembla que no he fet bé d’encendre dalt la flamera una flama de debò?

—Què ha d’haver fet bé, sant cristià! ¿Què no ho veu que amb això ha desvirtuat tota l’obra de bellesa?

—No sé per que…?

—Perquè ha tret a l’estàtua la condició d’inutilitat… ¿Vostè no sap que la bellesa és inútil?

—Em sembla haver-ho sentit a dir.

—Està clar! És un dels seus caràcters específics. I com amb aquest metxero lluminós que hi ha afegit, la figura pot fer servei, pot ésser útil, verbigràcia, per il·luminar una cambra o un vestíbul, veliaquí que vostè mateix rebaixa de categoria l’obra bella, fent-la descendir a obra d’art aplicat. Les oposicions d’ara, de què són? D’estatuària pura o d’estatuària aplicada?

—D’estatuària pura.

—Doncs, vostè, al posar a la imatge aquesta flama viva, autèntica, ha fet una estàtua d’art decoratiu, d’art industrial…

—Home… aquesta sí que és bona!

—No hi ha més. Tots els textes hi convenen…

—Sí, però semblants diferències solament les veieu vós i els catedràtics d’Estètica. Els demés mortals no es paren a distingir-ho.

—Què diu? No es coneix pas poc! Si l’obra d’art és de bellesa pura, el plaer que proporciona és un plaer desinteressat, i si l’obra és art d’aplicació, el plaer estètic que produeix sempre es barreja amb el goig d’inferiors interessos. I aquí, en l’estàtua de vostè, tal com ara l’ha deixada, aquest interès intrínsec, inferior, relatiu i secundari ve a ésser l’il·luminació…

—Sí que he fet un pa com unes hòsties! I no hi trobeu cap remei?

—Tot es podrà arranjar encara.

—Digueu el que tinc de fer.

—Miri… La primera cosa és obstruir el pas que condueix el fluid de la tuberia fins arribar a la flamera… La segona, modelar en fang una flama i posar-la en lloc de la de gas.

I mentre l’escultor obeïa els consells savis del porter, aquest exclamava amb joia:

—Això és això. Eliminant de l’estàtua tota possibilitat de baix servei, vostè li restitueix la seva única i essencial finalitat, que és la Bellesa.