TRESOR TRET D’UNA NOVEL·LA
O UN PROFESSOR D’ENERGIA

Quan el jove historiaire, en Marc Palau, va arribar a la penya, a quarts d’onze de la nit, molts concurrents li varen preguntar pel seu oncle, el milionari Pere Serra, per mal nom en «Serra de les unces», qui, segons deien els diaris, estava malalt de gravetat.

—Els metges han pronosticat que no allargarà més de vuit dies —va respondre l’historiaire.

—Aleshores, disposa’t a heretar… —va fer un concurrent.

—No ho creguis. El meu pobre oncle, dic, el meu ric oncle, m’ha tingut sempre poques simpaties, per a deixar-me tastar del seus milions. An els seus ulls, tinc una tara massa grossa per a que un home com ell me la pugui perdonar.

—Una tara… Quina tara?

—Sí, la tara d’ésser un intel·lectual, com ens titulem nosaltres mateixos, modestament. Els homes que han pujat del no res, que s’han obert pas entre la misèria a empentes i rodolons, fins a arribar a fer-se rics, neguitosos com estan contínuament per les lluites del negoci, miren, per lo general, amb certa rancúnia als contemplatius que malversen la vida entretinguts en somniar o esbrinar coses que no porten cap profit palpable, cap profit dels que se’n pot fer un assiento en els llibres de comptabilitat. El meu oncle sempre diu que, en sabent entendre les partides del Major, no calen pas més lliçons de lectura, i que d’escriure ja n’hi ha prou quan se sap posar la firma d’un rebut. Sempre em recordaré de la graciosa escena que va passar a casa un dia que ell va venir, quan va casar-se ma germana. El varen fer entrar al meu estudi, no sé perquè, i, tan bon punt va veure la llibreria, va agafar un aire còmicament sever, un posat agre-dolç d’indignació, com si tot d’un cop s’imaginés els diners malaguanyats que representava la biblioteca i el temps perdut que suposava la lectura de tant paper. Després de recórrer amb la vista les parets cobertes de volums em va clavar la mirada amb la mateixa severitat que si m’hagués sorprès en una escena de disbauxa. —¿I què en fas de tots aquests llibres?— em va preguntar, seriós i solemne com un jutge. ¿Voleu creure que no vaig saber què dir? A un home com aquell, que ni temps havia tingut de noi per a passar les beceroles, no li havia pas d’anar a explicar que d’aquells llibres en treia, per exemple, l’Estudi social dels remenses a Catalunya, que era el que aleshores em tenia capficat. L’home no m’hauria entès i potser haguera cregut que me’n mofava. Així és que vaig respondre: —¿Amb aquests llibres?… m’hi entretinc…— Aleshores l’oncle va restar llarga estona contemplant-me amb llàstima, amb fonda llàstima, amb una llàstima en què, més que pietat, hi entrava el menyspreu, potser fins l’odi, l’odi de l’home lluitador que, havent hagut de sirgar tota la vida per a assolir un triomf sempre discutit, sempre disputat, s’indignava contra el que ell creia gaudint tranquil·lament de l’existència, breçat en la satisfacció que procuren els goigs egoistes i solitaris de l’intel·lectualitat. Però, al capdavall, va passar la indignació i va triomfar la ironia… perquè, tot fent la mitja rialleta, ¿sabeu el què va acabar per dir-me? Doncs, va acabar per dir: —De segur que tots aquests llibres, no n’hi deu haver ni un que ensenyi com s’ha de fer per a guanyar una pesseta!

Al sentir aquell acudit utilitarista, tots els de la penya van esclafir una rialla.

—I tenia raó, l’home! —va fer un.

—És clar que sí! —van dir altres.

—Les lletres no són aliment per al cos…

—Les lletres són pa per a l’ànima!

I mentre tots convenien en que, mirat des del punt de vista utilitari en què s’ho mirava l’oncle Serra, era una veritat monumental que la literatura, sia d’història, sia d’imaginació, cap profit immediat i tangible podia arribar a produir, es va alçar un senyor entre la concurrència, dient amb vivesa i aplom:

—Doncs, per a mi tot això es fals, i no hi ha concepte més equivocat que aquest que aquí es sosté… Per lo menys jo ho puc dir tot al revés, fundant-me en la meva història.

Tothom va restar un xic estranyat d’aquella interrupció fogosa. En Pau Torres, el qual amb tanta energia contradeia l’opinió general, era tingut per home ric, molt ric, si no milionari com l’oncle Serra, amo i senyor d’una fortuna molt respectable. Se li sabien possessions a Andalusia, finques a Barcelona i a l’Empordà i gran varietat d’especulacions de què ell era l’ànima i el braç. Demés feia estrany que amb tal vivesa repliqués, un home que en general es mostrava fred i seriós, més amic de fets que de paraules. Es veia bé que aquell tema li havia tocat al viu. Per això totes les cares varen girar-se encuriosides cap a aquell subjecte sapat, desinvolt i enèrgic, com esperant una explicació.

Aleshores, en Pau Torres va prosseguir:

—Sí, la meva història és la més completa negació de que la literatura, fins la que en diem amena, no pugui ésser per als seus devots font de material riquesa. En demostració d’això, vaig a dir ara el què no he dit mai a ningú… i és que la meva fortuna, la meva posició, tota la dec a la lectura d’un llibre, i no us cregueu d’un llibre científic, que això ja no constituiria cap raresa, sinó d’imaginació, d’una novel·la famosa, coneguda a tot el món.

L’auditori estava suspens d’expectació.

—La cosa promet ésser interessant! —exclamaven uns.

—Que es revel·li aquest prodigi! —demanaven altres.

—Preguem que la història es conti! —recalcaven els demés.

—Ja ho contaré —va respondre l’interpel·lat—. La major part dels d’aquí saben bé prou que jo sóc de l’Empordà, fill d’una casa de Sant Feliu, dedicada al comerç de suros des d’un grapat de generacions. Els trefins i les pannes són en la meva família una tradició quasi nobiliària, tramesa constantment de pare a fill. Mes, jo no era l’hereu; era el tercer dels germans, un fadrí extern… i, encara que a casa no m’haguera mancat res, i en cas de morir el pare, m’hauria pogut associar amb el germà gran amb el que m’hagués tocat de legítima i millora, què us diré? Em sembla que no m’hauria sabut avenir a fer la viu-viu, eternament encofurnat a casa i supeditat sempre a l’hereu. Més m’estimava ésser independent i viure lliure dels meus actes. Tenia ambició i volia anar per a mi. ¿Per quins cinc sous no podia emancipar-me, com s’havien emancipat tants altres fadrins externs de cases bones de per allí, dedicats tots als afers del suro? L’un havia aconseguit establir a Londres la representació d’algunes cases empordaneses; l’altre havia anat de comissionista de carrats a França; un íntim amic meu dirigia unes explotacions sureres a Portugal. ¿Per què no havia jo de fer com ells, ja que em sentia amb esperit d’empresa i ganes de treballar? ¿Però, què faria, quina tecla tocaria que, tot donant lliure expansió a les meves iniciatives, concordés amb els meus coneixements adquirits sobre la indústria de casa? En semblants cavil·lacions anava jo capficat, quan, un dia, estant-me a casa llegint, em varen fer fer un salt d’emoció uns certs capítols del llibre que tenia entre les mans. Eren els capítols que havien, amb el temps, de fer-me ric… Molts dels que m’escolten ja saben que jo he alternat sempre les tasques del negoci amb l’afició literària i que fins, Déu me perdó!, he fet les meves provatures en vers i en prosa. Mil cops havia, doncs, jo llegit aquell llibre que tanta impressió em causava com si fos sobtada revelació, però mai de la vida m’havia sotregat com en aquells instants. En el fort de l’emoció que em corprenia vaig arribar a exclamar: «Ja l’he trobada! ¡Ja l’he trobada la pedra filosofal!». ¿I no sabeu el què hi havia en aquells capítols que tant em trasbalsaven l’esperit? Hi havia la descripció d’un terrer immens, trencat, espadat, abrupte, quasi inaccessible, ple de centenaris boscos de suredes verges que la mà de l’home no havia escorxat encara mai. Ja estava decidit. La meva sort ho volia. Hi havia un país inexplorat que m’oferia els seus tresors forestals… i jo havia d’ésser el Colom d’aquell món per descobrir. Vaig cridar al meu pare i, en poques paraules, el vaig posar al corrent de la meva troballa i dels meus plans. De primer moment va mirar-me amb desconfiança, com si tingués por de què m’hagués tornat boig. Però jo li vaig ensenyar el llibre, li vaig exposar les meves raons, li vaig fer els meus arguments, i al capdavall aquell home, que tenia gran intuïció de les coses i una fe cega en el meu esperit d’iniciativa, va acabar per interessar-se fortament en els meus projectes. Em va donar diners per a un viatge d’exploració… i vaig sortir de Catalunya cap al país salvatge i verge, tan ben descrit en el llibre.

—Però, bé… ¿quin és aquest llibre misteriós que revela en nostres dies països ignorats, plens de tresor per a tothom desconeguts? —va interrompre un dels oients.

—Demano un compàs d’espera… Tot és sabrà… —va replicar serenament l’empordanès com si trobés íntima delectació en la curiositat excitada dels concurrents—. Al cap de tres mesos i mig o quatre, tornava a ésser a l’Empordà, i el pare em sortia a rebre. —Pare, lo del llibre és tot veritat. He vist aquell món feréstec ple d’alzines, retratat a la novel·la, i la pintura no pot ésser més exacta del començament a la fi. Es impossible trobar enlloc unes muntanyes més riques ni una població més pobra. En mig d’aquella riquesa per explotar, hi viu la gent més miserable de la terra. Més s’estimen morir de fam que treure profit d’aquelles immenses suredes, espeses, impenetrables i embrollades, com si mai hi hagués posat els peus ningú. Els propietaris les tenen abandonades d’anys i panys, per natural deixadesa i per por als bandolers que infesten el país. Per un bossí de pa es poden adquirir extensions inacabables de terrer en aquell món desconegut, cobert de boscatge inextricable… Jo hi aniré, pare, jo hi aniré a fer-me’ls meus. Amb una dotzena de minyons resoluts que me’n duré d’aquí, imposaré respecte als bandolers, aclariré aquells boscos, i amb la primera pelada que es faci a les sureres, n’hi haurà prou per a pagar les terres que hagi comprat… I el programa es va acomplir al peu de la lletra, i des de fa vint-i-un any sóc mestre i senyor d’una gran part d’aquell immens territori que un llibre em va descobrir!

—¿I encara no es pot saber de quin llibre es tracta? —va fer un de la penya, desesperat.

—¿No he dit que era la novel·la més famosa d’aquest món? Doncs si es tracta de la novel·la més famosa, ¡quina altra ha d’ésser sinó el Quijote!

—El Quijote? —va exclamar tothom.

—Sí, Don Quijote de la Mancha. ¿No teniu presents aquells capítols de la primera part, —jo els sé de cor, ratlla per ratlla— en què el cavaller de la trista figura, després de deslliurar als galeotes i de veure’s maltractat, apedregat i robat per aquells lladregots i bandolers, se n’entra amb en Sanxo en les espessors de Sierra Morena? ¿No vos recordeu de la descripció d’aquelles penyes, d’aquelles muntanyes, d’aquelles espesses soledats, d’aquell lloc ombrívol, pocas o ningunas veces pisado sino de pies de cabras o lobos, ni d’aquelles serres aspres i amagades, sin senda ni camino, donde si entráis media legua más adentro, quizá no acertaréis a salir? ¿Haveu oblidat aquells alcornoques descomunals que poblen les muntanyes, entre els quals n’hi ha de tan gruesos y valientes que un home es pot amagar a la soca buida?… Doncs, aquell salvatge i alterós país és el que jo m’he fet meu… I creieu que la cosa m’ha costat un xic… Com que Espanya, des dels temps heroics de don Quixot, no s’ha innovat res enterament, ni en els homes, ni en les coses, ni en la naturalesa, ni en els habitants, jo vaig trobar aquella Sierra Morena tan famosa, tal com Cervantes la va pintar, no sols amb els seus boscatges verges i amb les seves suredes colossals, sinó amb tota la seva pintoresca comparseria de lladres i bandolers… Confesso que aquests senyors eren un perill no despreciable. El país ja els considerava com a tradicionals dominadors i s’ajupia a satisfer-los puntualment les contribucions que li imposaven. Jo no em vaig deixar acovardir, i al davant dels meus minyons empordanesos, vaig arribar a posar el terror als mateixos bandolers. Un dia, al principi de la nostra estada, varen venir a exigir-me el secular tribut… però els vàrem rebre amb les carabines encarades, i els vàrem dir que prou i massa ens recava pagar la contribució al Govern d’Espanya, per a pagar-ne un altra als lladregots. Des d’aquell punt tot va ésser una bassa d’oli. La tranquil·litat es va obrir pas, i fins varen tornar a habitar a les finques abandonades alguns propietaris allunyats per la por dels malfactors. Nosaltres vàrem ensenyar de treballar als fills del país… tot el que pot ensenyar-se a aquella gent, que és la més peresosa de la terra…I sí, per a acabar, haig de dir-vos la veritat, vos confiaré que he sentit de vegades cert orgull de que hagi estat un català el que, demés de fer-hi la seva fortuna i l’esdevenidor dels seus fills, ha dut a aquelles terres un xic de civilització i prosperitat. —Com català havia d’ésser— va recalcar l’historiaire —qui sabés treure, en els nostres dies de treball, profit positiu de l’obra literària més enlairada que ha produït l’enginy dels castellans.