92
La música que sona

-Crec que, ara per ara, això és tot —va dir en Kvothe, i va fer un senyal al Cronista perquè deixés la ploma—. Ja tenim tota la feina preliminar feta. Els fonaments sobre els quals construir la història.

En Kvothe es va posar dret i va moure les espatlles estirant l’esquena.

—Demà us explicaré algunes de les meves històries favorites. El viatge a la cort d’Àlveron. Com vaig aprendre a lluitar amb els Àdem. Felúrian… —Va agafar un drap net i es va girar cap al Cronista—. Necessites res abans d’anar-te’n al llit?

L’escrivent va negar amb el cap, reconeixia l’acomiadament cortès.

—No, gràcies. No necessito res.

Ho va guardar tot a la cartera de pell i va pujar a l’habitació.

—Tu també, Bast —va dir en Kvothe—. Ja netejo jo. —Va fer un gest avançant-se a les protestes del seu alumne—. Vés-te’n. Necessito temps per pensar en la història de demà. Aquestes coses no es planegen totes soles.

En Bast va arronsar les espatlles i es va dirigir també cap a l’escala; les seves passes produïen un soroll fort als esglaons de fusta.

En Kvothe va iniciar el ritual nocturn. Va retirar la cendra de la gran xemeneia de pedra i va anar a buscar llenya per a l’endemà. Va sortir a apagar els llums que hi havia al costat del rètol de la Pedra Fita i va veure que s’havia descuidat d’encendre’ls al capvespre. Va tancar amb clau la porta de l’hostal i, després de reflexionar un moment, va deixar la clau a la porta perquè el Cronista pogués sortir si es llevava d’hora.

A continuació va escombrar el terra, va netejar les taules i va fregar la barra amb moviments metòdics i eficaços. Finalment, va netejar les ampolles. Mentre feia aquestes tasques, tenia la mirada perduda, i recordava. No va xiular ni va taral·lejar cap melodia. Tampoc no va cantar.

A l’habitació, el Cronista anava, inquiet, d’un cantó a l’altre; estava cansat, però massa nerviós per dormir. Va treure els fulls escrits de la cartera i els va deixar sobre la gran calaixera de fusta. Va netejar tots els plomins i els va disposar bé perquè s’eixuguessin. Es va treure amb cura l’embenat de l’espatlla, va llençar la bena pudent a la gibrelleta i la va tapar. Finalment, es va rentar l’espatlla al rentamans.

Badallant, es va apropar a la finestra i va contemplar el poble, però no hi havia res per veure. Ni llums ni res que es mogués. Va obrir una mica la finestra per deixar que entrés l’aire fresc de la tardor. Va córrer les cortines i es va despullar per ficar-se al llit, però abans va col·locar la roba al respatller d’una cadira. Finalment, es va treure del coll la roda senzilla de ferro i la va desar a la tauleta de nit.

El Cronista va obrir el llit i es va sorprendre en comprovar que durant el dia li havien canviat els llençols, que eren frescos i feien olor d’espígol.

Després de vacil·lar un moment, el Cronista va tancar amb clau la porta de l’habitació. Va deixar la clau a la tauleta de nit. Després va corrugar les celles, va agafar la roda estilitzada de ferro i se la va tornar a penjar al coll; llavors va apagar el llum i es va ficar al llit.

El Cronista es va passar gairebé una hora estirat al llit perfumat, despert, girant-se a un costat i l’altre. Al final va sospirar i es va destapar. Va encendre el llum amb un llumí de sofre i es va llevar. Va anar fins a la feixuga calaixera, que era al costat de la finestra, i la va empènyer. Al principi la calaixera no es movia, però quan hi va repenjar l’esquena va aconseguir fer-la lliscar a poc a poc pel terra llis de fusta.

Un minut més tard, el pesant moble estava recolzat contra la porta de l’habitació. El Cronista es va tornar a ficar al llit, va apagar el llum i va caure en un son profund i plàcid.

El Cronista es va despertar i va notar una cosa tova i estreta a la cara. L’habitació estava completament a les fosques. L’escrivent es va sacsejar frenèticament, més per un reflex instintiu que no pas per l’impuls de fugir. La mà que li tapava la boca amb fermesa va amortir el seu crit.

Després del pànic inicial, el Cronista es va calmar i es va relaxar. Es va quedar ajagut, respirant pel nas, amb els ulls molt oberts.

—Sóc jo —va xiuxiuejar en Bast sense retirar la mà.

El Cronista va dir alguna cosa.

—Hem de parlar. —En Bast es va agenollar al costat del llit contemplant la forma fosca del Cronista, cargolada sota els llençols—. Encendré el llum, i tu no faràs soroll. D’acord?

El Cronista va assentir. Al cap d’un instant, va flamejar un llumí que va omplir l’habitació d’una llum vermellosa i irregular i de l’olor acre del sofre. Aleshores va brollar la claror de la làmpada, més suau. En Bast es va llepar els dits i va apagar el llumí.

El Cronista, una mica tremolós, es va incorporar al llit i va recolzar l’esquena a la paret. Portava el tors nu; amb timidesa, es va cenyir les flassades al voltant de la cintura i va mirar cap a la porta. La calaixera feixuga continuava al seu lloc.

En Bast li va seguir la mirada.

—Això és una mostra de desconfiança —va dir amb aspresa—. Val més que no li hagis ratllat el terra. Aquestes coses el treuen de polleguera.

—Com has entrat aquí? —va voler saber el Cronista.

Neguitós, en Bast va agitar les mans davant la cara del Cronista.

—Calla! —va xiuxiuejar—. No podem fer soroll. Té orelles de falcó.

—Com…? —va començar a dir el Cronista en veu més baixa; però es va interrompre i va dir—: Els falcons no tenen orelles.

En Bast el va mirar sense entendre’l.

—Què?

—Acabes de dir que té orelles de falcó. I això no té sentit.

En Bast va arrufar el front.

—Ja saps què vull dir. No pot saber que sóc aquí.

Va seure a la vora del llit i es va allisar els pantalons, cohibit.

El Cronista es va aferrar les flassades al voltant de la cintura.

—Per què has vingut?

—Ja t’ho he dit. Cal que parlem. —En Bast va mirar el Cronista amb serietat—. Cal que parlem de la raó per la qual has vingut.

—Em dedico a això —va dir el Cronista, irritat—. Compilo històries. I quan en tinc l’ocasió, investigo rumors estranys i comprovo si hi ha res de veritat al darrere.

—Per curiositat, quin rumor va ser el que et va portar fins aquí?

—Pel que es veu, et vas emborratxar, et vas posar sentimental i vas explicar alguna cosa a un carreter. Vas tenir un descuit molt ximple, ateses les circumstàncies.

En Bast va mirar el Cronista amb un menyspreu profund.

—Mira’m a la cara —va dir com si parlés amb un infant—. I pensa. Creus que un carreter em podria emborratxar? A mi?

El Cronista va obrir la boca i la va tornar a tancar.

—Aleshores…

—Ell era el meu missatge dins l’ampolla. Un de molts. I tu vas ser la primera persona que en va trobar un i va venir.

El Cronista es va prendre el seu temps per assimilar aquesta informació.

—Em pensava que tots dos estàveu amagats.

—I és clar que estem amagats! —va fer en Bast amb amargor—. Estem sans i estalvis, i ell s’està convertint en un moble més.

—Entenc que això t’ofegui —va dir el Cronista—. Però la veritat, no entenc què hi té a veure això amb el mal humor del teu mestre.

Els ulls d’en Bast van llampeguejar d’ira.

—Hi té molt a veure! —va remugar entre dents—. I és molt més que mal humor, anhaut-fehn ignorant i maleït. Aquest lloc l’està matant.

El Cronista va empal·lidir davant el rampell d’en Bast.

—Jo… Jo no…

En Bast va tancar els ulls i va respirar fondo; era evident que provava de calmar-se.

—Tu no entens el que passa —va continuar en Bast, parlant amb si mateix tant com amb el Cronista—. És per això que he vingut, per explicar-t’ho. Fa mesos que espero que vingui algú. Qui sigui. Preferiria que vinguessin vells enemics per revenjar-se que no pas veure com es corseca. Però ets millor del que esperava. Ets perfecte.

—Perfecte, per a què? —va preguntar el Cronista—. Ni tan sols sé on és el problema.

—És com… Has sentit mai la història d’en Martin, el fabricant de màscares? —El Cronista va negar amb el cap, i en Bast va fer un sospir de frustració—. I alguna obra de teatre? Has vist El fantasma i la pastora o El rei del mig penic?

El Cronista va arrufar les celles.

—No és aquella on el rei ven la seva corona a un nen orfe?

En Bast va assentir.

—I el nen es converteix en un rei millor que el de debò. La pastora es disfressa de comtessa i tothom es queda parat davant la seva elegància i el seu encant… Saps? Hi ha una connexió fonamental entre semblar i ser. Tots els infants de les criatures de Fae ho saben, però vosaltres, els mortals, no ho veieu. Nosaltres sabem com poden ser de perilloses les màscares. Tots ens convertim en el que fingim que som.

El Cronista es va relaxar una mica en trepitjar terreny conegut.

—Això és psicologia elemental. Si vesteixes un captaire amb roba luxosa, la gent el tracta com si fos un noble i el captaire està a l’altura del que esperen d’ell.

—Això només n’és la part més petita —va dir en Bast—. La veritat és molt més profunda. És… —En Bast es va entrebancar un moment—. Tots ens expliquem una història sobre nosaltres mateixos. Sempre. Contínuament. Aquesta història és el que ens converteix en el que som. Ens construïm nosaltres mateixos a partir d’aquesta història.

El Cronista va arrufar el front i va obrir els llavis, però en Bast va aixecar una mà.

—No, escolta’m. Ja ho tinc. Coneixes una noia tímida i senzilla. Si li dius que és bonica, ella pensarà que ets dolç, però no et creurà. Sap que aquella bellesa és obra de la teva contemplació. —En Bast va arronsar les espatlles—. I de vegades n’hi ha prou amb això.

Els ulls se li van il·luminar.

—Però hi ha una manera millor de fer-ho. Li demostres que és bonica. Converteixes els teus ulls en miralls, les teves mans en pregàries quan l’acaricies. És difícil, molt difícil, però quan de debò et creu… —En Bast va fer un gest, emocionat—. De sobte la història que ella s’explica a si mateixa canvia. Es transforma. Ja no la veuen bonica. És bonica, i la veuen.

—Què dimonis vols dir? —li va etzibar el Cronista—. Només dius ximpleries.

—El que dic és massa profund perquè ho entenguis —va respondre en Bast, displicent—, però tampoc no et falta gaire. Pensa en el que ha dit avui. La gent el veia com un heroi, i ell interpretava aquest paper. L’interpretava com si dugués una màscara, però al final se’l va creure. La seva ficció es va convertir en realitat. Ara, però…

—Ara la gent veu un hostaler —va dir el Cronista.

—No —va dir en Bast en veu baixa—. La gent veia un hostaler fa un any. Ell es treia la màscara quan sortien per la porta. Ara ell es veu a si mateix com un hostaler, i el que és pitjor: com un hostaler fracassat. Ja has vist com s’ha transformat aquesta nit quan han entrat en Cob i els altres. Has vist aquella ombra d’un home darrere la barra. Abans era una interpretació…

En Bast va aixecar el cap, emocionat.

—Però tu ets perfecte. Tu el pots ajudar a recordar com era abans. Feia mesos que no el veia tan animat. Sé que tu ho pots aconseguir.

El Cronista va corrugar una mica les celles.

—No sé pas si…

—Sé que funcionarà —va dir en Bast amb impaciència—. Vaig provar una cosa semblant fa un parell de mesos. Vaig aconseguir que comencés una autobiografia.

El Cronista es va redreçar.

—Va escriure una autobiografia?

—La va començar a escriure —va puntualitzar en Bast—. Estava molt emocionat, no parlava de res més. Es preguntava per on havia de començar. Després de la primera nit escrivint, va tornar a ser el d’abans. Semblava que hagués crescut un metre i que portés un llamp sobre les espatlles. —En Bast va sospirar—. Però va passar alguna cosa. L’endemà va llegir el que havia escrit i li va canviar l’humor. Va dir que aquella era la pitjor idea que havia tingut mai.

—On són els fulls que va escriure?

En Bast va fer com si arrugués uns papers i els tragués del mig.

—Què hi posava? —va preguntar l’escrivent.

En Bast va negar amb el cap.

—No se’n va desfer. Només… els va arraconar. Fa mesos que són damunt la seva taula.

La curiositat del Cronista era gairebé palpable.

—Per què no…? —Va agitar els dits—. Ja saps, els podries recuperar.

—Anpauen. No —es va negar en Bast, horroritzat—. Es va enfurismar després de llegir-los. —Es va estremir una mica—. No saps com es posa quan s’enfada de debò. No sóc pas tan ximple per fer-lo enfadar per una cosa així.

—Sí, suposo que tu el coneixes millor que jo —va dir el Cronista sense convicció.

En Bast va assentir amb èmfasi.

—Exacte. Per això he vingut a parlar amb tu. Perquè jo el conec millor. Has d’impedir que es concentri en les coses fosques. Altrament…

En Bast va arronsar les espatlles i va repetir el moviment d’arrugar un full de paper i desfer-se’n.

—Però és que estic registrant la història de la seva vida. La veritable història. Sense les parts fosques, només seria un conte est…

El Cronista no va acabar la paraula, i, nerviós, va desviar la mirada cap a un cantó.

En Bast va somriure com un infant que enxampa un sacerdot a mig renec.

—Continua —el va instar amb una mirada que denotava un plaer profund. Una mirada dura, terrible—. Digues.

—Un conte estúpid de fades —va obeir el Cronista amb un fil de veu.

En Bast va fer un somriure ampli.

—Si creus que les nostres històries no tenen també un costat fosc, és que no saps res de les criatures de Fae. Però deixant-ho de banda, això és un conte de criatures de Fae, perquè tu l’estàs compilant per a mi.

El Cronista es va escurar el coll i va semblar recuperar una mica el control de si mateix.

—El que vull dir és que el que ell explica és una història real, i que les històries reals tenen parts desagradables. La seva més que cap altra, m’imagino. Són desordenades, complicades i…

—Ja sé que no pots fer que les ometi —va dir en Bast—, però li pots donar pressa. El pots ajudar a recordar les coses bones: les aventures, les dones, les baralles, els viatges, la música… —En Bast va parar en sec—. Bé, la música no. No li preguntis sobre això, ni per què ja no fa màgia.

El Cronista va corrugar les celles.

—Per què no? Pel que es veu, la música…

En Bast va adoptar una expressió lúgubre.

—No —va dir amb fermesa—. No són matèries productives. Abans t’he fet parar —li va donar uns copets a l’espatlla— perquè et disposaves a preguntar-li què havia passat amb la seva simpatia. Abans no ho sabies. Ara ja ho saps. Concentra’t en les proeses, en l’astúcia. —Va agitar les mans—. En aquest tipus de coses.

—A mi no em correspon guiar-lo cap a un lloc o cap a un altre —va dir fredament el Cronista—. Jo només sóc un compilador. Només sóc aquí per registrar la història. Al capdavall, el que importa és la història.

—A fer punyetes la teva història —li va etzibar en Bast—. Faràs el que jo et mani o et partiré com si fossis una estella.

El Cronista es va quedar glaçat.

—Així doncs, m’estàs dient que treballo per a tu?

—T’estic dient que em pertanys —va respondre en Bast, completament seriós—. Fins al moll de l’os. Jo et vaig portar fins aquí per aconseguir el meu objectiu. Has menjat a la meva taula, i t’he salvat la vida. —Va assenyalar el pit nu del Cronista—. Em pertanys tres vegades. Això fa que siguis meu. Un instrument de la meva voluntat. Faràs el que jo t’ordeni.

El Cronista va alçar una mica la barbeta amb una expressió dura.

—Faré el que cregui convenient —va dir, i a poc a poc va acostar una mà al tros de metall que li penjava del coll.

En Bast va abaixar un moment els ulls i després els va tornar a alçar.

—Et penses que jugo? —va preguntar amb un gest d’incredulitat—. Et penses que el ferro et protegirà?

En Bast es va inclinar cap endavant, va apartar la mà del Cronista d’una plantofada i va aferrar el disc de metall fosc abans que l’escrivent pogués reaccionar. Immediatament, el braç d’en Bast es va posar rígid i se li van tancar els ulls en un gest de dolor. Quan els va obrir eren d’un blau sòlid, el color de les aigües profundes o del cel al capvespre.

En Bast es va inclinar cap endavant i va acostar el rostre a la cara del Cronista. L’escrivent, presa del pànic, va intentar sortir del llit per un costat, però en Bast el va subjectar per l’espatlla.

—Escolta el que ara et diré, homenet —va xiuxiuejar—. No deixis que la meva màscara et confongui. Veus claps de llum a la superfície de l’aigua i oblides la foscor profunda i freda que hi ha a sota. —Els tendons de la mà d’en Bast van cruixir quan va estrènyer el disc de ferro—. Escolta’m. No em pots fer mal. No pots fugir ni amagar-te. No permetré que em desobeeixis.

Mentre parlava, els ulls d’en Bast van empal·lidir fins que es van tornar del blau pur del cel al migdia.

—T’ho juro per tota la sal que hi ha dins meu: si contravens els meus desitjos, la resta de la teva breu existència serà una orquestra de desgràcies. Ho juro per la pedra, el roure i l’om: et convertiré en el meu blanc. Et seguiré sense que em vegis i apagaré qualsevol espurna de plaer que trobis. Mai no coneixeràs la carícia d’una dona, un moment de descans, un instant de pau.

Els ulls d’en Bast tenien la pal·lidesa blavosa del llamp, i la veu era tensa i ferotge.

—I juro pel cel nocturn i per la lluna que si perjudiques el meu mestre, t’obriré en canal i patollaré dins teu com un nen en un bassal. Encordaré un violí amb els teus budells i te’l faré tocar mentre ballo.

En Bast es va inclinar una mica més, fins que les cares els van quedar només a uns centímetres de distància; tenia els ulls blancs com l’òpal, blancs com la lluna plena.

—Ets un home instruït. Saps que no hi ha dimonis. —En Bast va fer un somriure terrible—. Només hi som els de la meva raça. —Es va inclinar una mica més, i el Cronista en va percebre l’alè, que feia olor de flors—. No ets prou savi per tenir-me la por que m’hauries de tenir. No coneixes la primera nota de la música que m’impulsa.

En Bast es va apartar bruscament del Cronista i es va retirar unes passes del llit. Es va quedar plantat a la vora de la llum parpellejant de la làmpada, va obrir la mà i el disc de ferro va caure al terra de fusta, ressonant dèbilment. Al cap d’un moment, en Bast va inspirar fondo i es va passar les mans pels cabells.

El Cronista es va quedar allà on era, pàl·lid i suat.

En Bast es va ajupir i va recollir l’anell subjectant-lo pel cordill, trencat. Va fer un nus al cordill amb dits àgils.

—Mira, no hi ha cap raó perquè no siguem amics —va dir amb naturalitat allargant el collaret al Cronista. Els ulls tornaven a ser d’un blau humà, i el somriure, dolç i encisador—. No hi ha cap raó perquè no obtinguem tots el que volem. Tu aconsegueixes la teva història. Ell aconsegueix explicar-la. Tu aconsegueixes saber la veritat. Ell aconsegueix recordar qui és en realitat. Tots hi guanyem, i cadascú continua el seu camí, més content que un gínjol.

El Cronista va allargar un braç per agafar el collaret. La mà li tremolava una mica.

—Què en treus, tu? —va preguntar amb un xiuxiueig sec—. Què n’esperes obtenir, tu, de tot això?

La pregunta va agafar en Bast per sorpresa. Es va quedar quiet un moment, tens; tota la seva elegància fluida l’havia abandonat. Per un instant, va semblar a punt de plorar.

—Què vull? Només vull recuperar en Reshi —va dir amb veu feble, angoixada—. Vull que torni a ser com era abans.

Hi va haver un moment de silenci. En Bast es va fregar la cara amb les dues mans i es va aclarir la gola.

—Fa massa que sóc aquí —va dir de sobte. Va anar fins a la finestra i la va obrir. Va passar una cama per damunt de l’ampit i va girar el cap per mirar el Cronista—. Vols que et porti res? Alguna beguda calenta? Més flassades?

El Cronista va negar amb el cap, paralitzat. En Bast li va dir adéu amb la mà, va sortir per la finestra i la va tancar amb cura.