55
Flames i trons

Vaig limitar la pena que sentia per Savien i Aloïne a uns escassos moments. Sabia que era el centre de totes les mirades; així doncs, em vaig recompondre, em vaig redreçar a la cadira i vaig mirar el meu públic. El meu públic silenciós.

La música sona diferent per a qui la interpreta. És la maledicció dels músics. Mentre estava allà assegut, el final que havia improvisat se m’esborrava de la memòria. Llavors em van assaltar els dubtes. I si la cançó no havia quedat tan rodona com a mi m’havia semblat? I si el final no havia transmès la tragèdia terrible de la cançó a ningú, a banda de mi mateix? I si les meves llàgrimes només semblaven la reacció avergonyida d’un nen davant el fracàs?

Llavors, mentre esperava, vaig sentir el silenci que lliscava del públic. La gent estava quieta, tensa, com si la cançó els cremés més que una flama. Cadascú es tapava la seva ferida, s’aferrava al seu dolor com si fos molt valuós.

Llavors es va sentir un murmuri de sanglots alliberats i de sanglots desfermats. Un sospir de llàgrimes. Un xiuxiueig de cossos que, de mica en mica, tornaven a cobrar vida.

Llavors va arribar l’aplaudiment. Un rugit de flames, de trons després d’un llampec.