33
Un mar d’estels

Vaig tornar al Solar dels Traginers amb un sarró penjat a l’espatlla. Hi duia roba de recanvi, un pa de viatge, carn seca, un odre d’aigua, agulla i fil, pedra foguera i llança, plomes i tinta. En resum, tot allò que una persona intel·ligent s’emporta de viatge per si ho necessita.

Però l’adquisició que em feia sentir més orgullós era una capa de color blau marí comprada a un robavellaire per només tres iotes. Era càlida i neta i, si no m’equivocava, només havia tingut un propietari.

Us he de dir una cosa: quan surts de viatge, una bona capa val més que totes les altres possessions juntes. Si no tens lloc on dormir, pot ser el teu llit i la teva flassada. Et protegirà l’esquena de la pluja i els ulls del sol. A sota hi pots amagar tota mena d’armes interessants si ets llest, i un assortiment més petit si no n’ets.

Però a banda de tot això, hi ha dues coses que fan molt recomanable una capa. Primera, hi ha molt poques coses tan colpidores com una capa gastada que oneja lleugera al teu voltant agitada per la brisa. I segona, les millors capes tenen moltíssimes butxaquetes i a mi les butxaques m’atreuen de manera irracional i aclaparadora.

Tal com he dit, aquella era una bona capa, i tenia moltes butxaquetes. A dins hi guardava corda i cera, poma seca, un encenedor, una bala de vidre dins una bosseta de cuir, un sac petit de sal, agulla de ganxo i fil de tripa.

Havia volgut gastar totes les monedes de la Mancomunitat que havia atresorat amb tanta cura i m’havia reservat les dures peces ceàldiques per al viatge. Els penics eren prou ben acceptats a Tarbean, però la moneda ceàldica era sòlida als quatre racons.

Quan vaig arribar tot just feien els últims preparatius. En Roant es passejava al voltant dels carros com un animal inquiet, mirant-ho tot una i altra vegada. La Reta observava els treballadors amb una mirada severa i una paraula ràpida davant de qualsevol cosa que no fessin al seu gust. Ningú no em va fer cas fins que no vam sortir de la ciutat, cap a la Universitat.

A mesura que ens allunyàvem de Tarbean, era com si m’estigués alliberant d’un gran pes. Em delectava en la sensació de terra sota les sabates, el gust de l’aire, el xiuxiueig del vent que passava entre el blat primaveral dels camps. Em vaig trobar somrient sense cap raó concreta, tret que estava content. Nosaltres, els Ruh, no estem fets per quedar-nos en un lloc durant tant de temps. Vaig respirar fondo i a punt vaig estar de fer una rialla.

Com que no estava acostumat a la companyia dels altres, durant el viatge em vaig mantenir aïllat. En Roant i els jornalers em deixaven en pau de bona gana. En Derrik feia broma amb mi de tant en tant, tot i que en general em trobava massa reservat per al seu gust.

Només quedava l’altra passatgera, la Denna. No ens vam dir res fins que el trajecte del primer dia gairebé havia acabat. Jo viatjava amb un dels jornalers i pelava distret l’escorça d’una vara de salze. Mentre els meus dits treballaven, examinava el perfil de la Denna, admirant la línia de la seva barra, la corba del seu coll fins a l’espatlla. Em preguntava per què viatjava sola i on anava. Enmig de les meves cabòries, ella es va girar cap a mi i em va enxampar mirant-la.

—En què penses? —en va preguntar apartant-se de la cara un ble de cabells errant.

—Em preguntava què hi deus fer aquí —vaig respondre de manera mig sincera.

Somrient, ella em va aguantar la mirada.

—Mentider.

Vaig fer servir un vell truc d’actor per evitar posar-me vermell, vaig arronsar les espatlles fingint indiferència i em vaig quedar mirant la vara de salze que estava pelant. Al cap d’uns minuts, la Denna va reprendre la conversa amb la Reta i em vaig sentir estranyament decebut.

Quan el campament va estar muntat i el sopar s’estava cuinant, vaig passejar al voltant dels carros observant els nusos que en Roant feia servir per lligar la càrrega. Vaig sentir unes passes darrere meu i, en girar-me, vaig veure que la Denna s’acostava. Em va fer un salt el cor i vaig agafar aire per tranquil·litzar-me.

Es va aturar a uns quatre metres d’on era jo.

—Ja ho has esbrinat?

—Com dius?

—Què hi faig, aquí —em va aclarir amb un somriure dolç—. Gairebé tota la vida m’he demanat el mateix, saps? Pensava que si en tenies alguna idea… —va acabar, amb una mirada irònica i esperançada.

Vaig negar amb el cap, massa insegur de la situació per trobar-hi cap gràcia.

—Tot el que he pogut endevinar és que vas a algun lloc.

Ella va assentir, seriosa.

—Jo també. —Va fer una pausa per mirar el cercle que l’horitzó formava al nostre voltant. El vent li va fer volar els cabells i se’ls va tornar a apartar cap enrere—. Que potser saps on vaig?

Vaig notar que un somriure se’m començava a arrossegar per la cara. Se’m va fer estrany. Estava desentrenat.

—No ho saps, tu?

—En tinc sospites. Ara mateix estic pensant d’anar a Ànilin. —La noia es va gronxar sobre les vores dels peus i després sobre les plantes—. Però altres vegades m’he equivocat.

A la conversa es va instal·lar el silenci. La Denna es va mirar les mans i va començar a donar voltes a un anell que portava al dit. Vaig entreveure argent i una pedra de color blau clar. De sobte va deixar caure les mans als costats i em va mirar.

—On vas tu?

—A la Universitat.

Va enarcar una cella; de cop i volta semblava deu anys més gran.

—Sí que n’estàs segur. —Va somriure, i tot d’una va recuperar la joventut—. Quin efecte fa saber on vas?

No se’m va acudir cap resposta, però em va salvar la Reta, que ens cridava per sopar. La Denna i jo vam caminar junts cap al foc de camp.

El començament del dia següent va estar dedicat a un festeig breu i maldestre. Frisós, però sense voler semblar frisós, vaig fer un ball lent al voltant de la Denna fins que vaig trobar per fi una excusa per passar temps amb ella.

La Denna, d’altra banda, semblava sentir-se molt a gust. Vam passar la resta del dia com si fóssim vells amics. Vam fer broma i vam explicar històries. Jo vaig assenyalar els tipus diferents de núvols i què deien del temps que s’acostava. Ella em va mostrar les formes que contenien: una rosa, una arpa, una cascada…

Així va passar el dia. Més tard, quan fèiem a la sort qui havia de fer cada torn de guàrdia, a la Denna i a mi ens van tocar les dues primeres tandes. Sense parlar-ne, vam compartir les quatre primeres hores de guàrdia junts. Xiuxiuejant per no despertar els altres, vam seure a la vora del foc i vam passar tota l’estona guardant poca cosa que no fóssim nosaltres mateixos.

El tercer dia va ser molt semblant. Vam passar el temps de manera agradable, no pas amb llargues converses, sinó més sovint contemplant el paisatge i dient tot allò que ens passava pel cap. Aquella nit vam parar en una fonda de la vora del camí, la Reta va comprar-hi pinso per als cavalls i unes quantes provisions.

La Reta es va retirar d’hora amb el seu marit, i ens va dir que ja havia convingut amb l’hostaler el sopar i el llit de tots. La primera cosa era força bona, sopa de cansalada i patates amb pa del dia i mantega. L’altra, era a les estables, però continuava sent molt millor que el lloc on estava acostumat a dormir a Tarbean.

La taverna feia pudor de fum, suor i cervesa vessada. Quan la Denna em va preguntar si volia sortir a passejar, me’n vaig alegrar. Afora hi regnava la quietud càlida d’una nit de primavera sense vent. Vam parlar mentre caminàvem a poc a poc per la petita zona de bosc que hi havia darrere la fonda. Al cap d’una estona vam arribar a una clariana àmplia que envoltava una bassa.

A la vora de l’aigua hi havia un parell de pedres fites. La seva superfície argentada ressaltava sobre el negre del cel i sobre el negre de l’aigua. L’una era dreta, com un dit que assenyalés el cel. L’altra jeia plana, entrant dins l’aigua com un moll de pedra.

Com que ni un bri de brisa no pertorbava la superfície de l’aigua, quan ens vam enfilar a la pedra ajaguda, els estels s’hi van reflectir dues vegades; tal com era a dalt, era a baix. Era com si estiguéssim asseguts enmig d’un mar d’estels.

Vam parlar durant hores, fins ben entrada la nit. Cap dels dos no va esmentar el passat. Jo intuïa que hi havia coses de les quals ella s’estimava més no parlar i, per la manera com evitava fer-me preguntes, crec que ella pressentia el mateix. En canvi vam parlar de nosaltres, de fantasies ingènues i coses impossibles. Vaig assenyalar el cel i li vaig dir els noms dels estels i les constel·lacions. La Denna me’n va explicar històries que jo mai no havia sentit.

No em cansava de mirar-la. Seia vora meu, abraçant-se els genolls. La seva pell era més lluminosa que la lluna, i els seus ulls, més grans que el cel, més profunds que l’aigua, més foscos que la nit.

Vaig començar a adonar-me a poc a poc que feia moltíssima estona que la fitava sense parlar. Perdut en els meus pensaments, perdut en la visió d’ella. Però la Denna no semblava ofesa ni divertida. Gairebé semblava observar els meus trets, gairebé semblava que esperés.

Volia agafar-li la mà. Volia fregar-li la galta amb les puntes dels dits. Volia dir-li que era la primera cosa bonica que veia en tres anys. Que la visió d’ella badallant amb el dors de la mà a la boca em deixava sense alè. Que de vegades perdia el sentit de les seves paraules en el dolç so de flauta de la seva veu. Volia dir que si ella fos sempre amb mi, res no em podria tornar a sortir malament.

En aquell instant que em vaig quedar sense alé vaig estar a punt de preguntar-li si ho faria. La pregunta em bullia al pit. Recordo que vaig agafar aire i després vaig vacil·lar. Què podia dir? Vine amb mi? Queda’t amb mi? Vine a la Universitat? No. Una certesa sobtada em va estrènyer el pit com un puny fred. Què li podia demanar? Què li podia oferir? No res. Qualsevol cosa que digués semblaria ben bé una insensatesa, la fantasia d’un nen.

Vaig tancar la boca i vaig mirar cap a l’altra banda de l’aigua. A pocs centímetres de mi, la Denna va fer el mateix. Notava la seva escalfor. La Denna feia l’olor de la pols del camí, de la mel, l’olor que fa l’aire instants abans d’un xàfec d’estiu.

No vam dir res. Vaig tancar els ulls. La seva proximitat era la cosa més dolça i intensa que havia conegut en ma vida.