75
Interludi: obediència

A la fonda Pedra Fita, en Kvothe va fer una pausa amb actitud expectant. El moment es va allargar fins que el Cronista va aixecar els ulls del full.

—Us estic donant l’ocasió de dir alguna cosa —va dir en Kvothe—, com ara «Això és impossible!» o «Els dracs no existeixen!».

El Cronista va netejar el plomí.

—A mi no em correspon fer comentaris sobre la història —va dir amb placidesa—. Si dius que vas veure un drac…

Va arronsar les espatlles.

En Kvothe el va mirar amb un gest de desil·lusió profunda.

—Això diu l’home que va escriure Els hàbits d’aparellament del draccus comú? Això diu en Devan Lochees, el gran revelador de falòrnies?

—Això diu en Devan Lochees, que va accedir a no interrompre’t i a registrar aquesta història sense canviar-ne ni una paraula. —El Cronista va deixar la ploma i es va fregar la mà—. Perquè aquestes eren les úniques condicions amb les quals podia sentir una història que m’interessava molt.

En Kvothe el va mirar amb calma.

—Has sentit mai l’expressió «revolta blanca»?

—Sí —va afirmar el Cronista esbossant un somriure.

—Jo sí que ho puc dir, Reshi —va intervenir en Bast alegrement—. Jo no he acceptat cap condició.

En Kvothe els va mirar, ara l’un, ara l’altre, i després va sospirar.

—No hi ha gaires coses tan repugnants com la pura obediència —va dir—. A tots dos us convindria recordar-ho. —Va fer un senyal al Cronista perquè agafés la ploma—. Molt bé… Era un drac.