4
A mig camí de Newarre

El Cronista caminava. El dia anterior coixejava, però ara no hi havia cap part dels seus peus que no li fes mal, i, per tant, coixejar no li servia de res. Havia cercat cavalls al gual d’Abbott i a Rannish, havia ofert preus escandalosos fins i tot pels animals més decrèpits. Però als pobles com aquells la gent no tenia cavalls de sobres, i menys quan s’apropava la collita.

Malgrat que havia caminat durant tot el dia, encara viatjava quan es va fer de nit i aquell camí de terra ple de sots es va convertir en un terreny sembrat d’obstacles que amb prou feines es veien. Al cap de dues hores d’avançar a les palpentes, el Cronista va veure una llum que parpellejava entre els arbres i va abandonar el propòsit d’arribar a Newarre aquella mateixa nit; l’hospitalitat d’un mas seria prou agradable.

Va sortir del camí i va caminar cap a la llum, entrebancant-se entre els arbres. Però el foc era més lluny del que es pensava, i més gran. No era el llum d’una casa, ni tampoc les espurnes d’un foc de camp. Era una foguera que flamejava a les ruïnes d’una casa vella, poc més que dos murs de pedra mig enderrocats. Hi havia un home arraulit al racó que formaven aquells dos murs. Duia una capa gruixuda amb caputxa, embolicada com si fos ple hivern i no pas una nit temperada de tardor.

Les esperances del Cronista van créixer quan va veure un petit foc per cuinar amb una cassola penjada a sobre. Però quan s’hi va acostar, va sentir una olor repugnant barrejada amb el fum de la llenya. Feia pudor de cabells cremats i de flors podrides. El Cronista va decidir de seguida que, fos el que fos allò que l’home estava coent a la cassola de ferro, no en volia gens. Tot i així, fins i tot un lloc a la vora d’un foc era millor que cargolar-se al costat del camí.

El Cronista va entrar al cercle de llum.

—He vist el teu f…

Es va aturar en veure que l’home es posava dempeus ràpidament, brandant una espasa amb totes dues mans. No, no pas una espasa, una mena de garrot llarg i fosc, amb una forma massa regular per ser un tros de llenya.

El Cronista va parar en sec.

—Només buscava un lloc per dormir —va dir de seguida, aferrant sense adonar-se’n el cercle de ferro que li penjava del coll—. No vull problemes. Et deixaré sopar.

Va fer un pas enrere.

L’home es va relaxar, i el garrot va caure i va dringar en una pedra.

—Pel cos socarrat de Déu! Què hi fas, aquí, a aquestes hores de la nit?

—Em dirigia cap a Newarre i he vist el foc.

—Has seguit un foc desconegut dins el bosc en plena nit? —L’home encaputxat va sacsejar el cap—. Val més que vinguis. —Va indicar al Cronista amb la mà que s’hi apropés, i l’escrivent va veure que duia uns guants gruixuts de cuir—. En fi, que Tehlu ens ajudi. Has tingut mala sort tota la vida, o l’has estat reservant tota per a aquesta nit?

—No sé a qui esperes —va dir el Cronista, fent un pas enrere—, però estic segur que t’estimaries més fer-ho tot sol.

—Calla i escolta —va dir l’home amb aspresa—. No sé quant temps tenim. —Va mirar cap avall i es va fregar la cara—. Déu, mai no sé fins on explicar. Si no em creus, et pensaràs que sóc boig. Però si em creus, t’espantaràs i seràs menys que inútil. —Va tornar a alçar la mirada i va veure que el Cronista no s’havia mogut—. Vine aquí, maleït siguis. Si tornes allà, ets home mort.

El Cronista va mirar per damunt l’espatlla cap a la foscor del bosc.

—Per què? Què hi ha allà?

L’home va fer una rialla breu i amarga, i va sacsejar el cap, exasperat.

—Vols que et digui la veritat? —Es va passar la mà pels cabells, i en fer-ho es va tirar enrere la caputxa. La llum del foc va il·luminar uns cabells d’un roig increïble, i uns ulls d’un verd sorprenent i intens. Avaluà el Cronista amb una mirada—. Dimonis —va dir—. Dimonis en forma d’aranyes grosses i negres.

El Cronista es va relaxar.

—Els dimonis no existeixen. —El seu to delatava que havia dit el mateix moltíssimes vegades.

L’home pèl-roig va fer una rialla incrèdula.

—Doncs llavors suposo que ens en podem tornar a casa! —Va dedicar un somriure histèric al Cronista—. Escolta, suposo que ets un home instruït. Ho respecto, i en bona part tens raó. —La seva expressió es va fer seriosa—. Però aquí i ara, aquesta nit, estàs equivocat. Tan equivocat com se’n pot estar. Quan te n’adonis, no voldràs ser a l’altra banda de la foguera.

Davant la certesa rotunda que hi havia en la veu d’aquell home, el Cronista va notar una esgarrifança. Sentint-se força insensat, va vorejar la foguera a poc a poc fins a situar-se a l’altra banda.

El desconegut el va avaluar de seguida.

—Suposo que no deus pas portar armes, oi? —va preguntar, i el Cronista va negar amb el cap—. En realitat tant és. Una espasa no et serviria de gaire. —Li va posar a les mans un tronc gruixut—. Dubto que aconsegueixis tocar-ne cap, però val la pena intentar-ho. Són ràpids. Si se te n’enfila un, tira’t a terra. Intenta caure-li a sobre i esclafar-lo amb el cos. Rodola per terra. Si arribes a subjectar-ne un, llença’l al foc.

Va tornar a posar-se la caputxa i va parlar molt de pressa:

—Si portes alguna peça de roba de recanvi, posa-te-la. Si tens una flassada, podries embolicar…

De sobte es va interrompre i va mirar més enllà del cercle de llum.

—Queda’t amb l’esquena enganxada a la paret —va dir de cop, i va aixecar el garrot de ferro amb totes dues mans.

El Cronista va mirar més enllà de la foguera. Una cosa fosca es movia entre els arbres.

Van avançar cap a la llum, a rossegons. Eren unes siluetes negres, amb moltes potes i grosses com rodes de carro. Una, més ràpida que les altres, es va precipitar dins el cercle de llum sense vacil·lar, movent-se amb la rapidesa inquietant i sinuosa d’un insecte.

Abans que el Cronista pogués aixecar el tronc, allò va avançar de costat, va vorejar la foguera i li va saltar a sobre amb l’agilitat d’un grill. El Cronista va aixecar les mans en el mateix moment que la cosa negra li colpejava la cara i el pit. Les seves potes fredes i dures van cercar un lloc on subjectar-se, i el Cronista va sentir unes fiblades fortes de dolor a la part de darrere d’un dels seus braços. L’escrivent va trontollar, se li va torçar un turmell i va caure cap enrere agitant els braços.

En caure, va veure el cercle de llum per darrera vegada. Hi havia més coses negres sortint de la foscor; les seves potes marcaven un ritme ràpid sobre les arrels, les pedres i les fulles. A l’altra banda de la foguera, l’home de la capa gruixuda sostenia el garrot de ferro ben alt amb totes dues mans. Estava immòbil del tot, callat del tot, esperant.

Mentre queia cap enrere amb allò negre al damunt, el Cronista va notar una explosió sorda i fosca en colpejar-se el clatell en el mur de pedra. El món es va alentir, es va fer borrós, i després negre.

En obrir els ulls, el Cronista va veure una massa confusa de siluetes fosques i llum del foc. El crani li palpitava. Diverses línies de dolor brillant i clar li travessaven la part de darrere els braços, i un rosec sord li esquinçava el costat esquerre cada vegada que agafava aire.

Al cap d’uns moments de concentració, el món va guanyar nitidesa, tot i que encara era borrós. L’home embolicat estava assegut a prop. Ja no duia els guants, i la capa li penjava del cos tota esquinçada, però a banda d’això semblava il·lès. La caputxa li amagava la cara.

—Estàs despert? —va preguntar, encuriosit—. Me n’alegro. Amb una ferida al cap, mai no se sap. —La caputxa es va inclinar una mica—. Pots parlar? Saps on ets?

—Sí —va dir el Cronista amb veu pastosa. Pronunciar una sola paraula li costava massa esforç.

—Millor encara. Vejam, la tercera és la bona. Creus que et pots aixecar i donar-me un cop de mà? Cal cremar i enterrar els cossos.

El Cronista va moure una mica el cap i de sobte li van venir nàusees.

—Què ha passat?

—Potser t’he trencat un parell de costelles —va dir l’home—. Un d’ells se t’havia enfilat. No tenia gaires opcions. —Va arronsar les espatlles—. Em sap greu, si serveix d’alguna cosa. Ja t’he suturat els talls dels braços. Crec que cicatritzaran molt bé.

—Se n’han anat?

L’encaputxat va assentir un cop.

—Els escrals no es retiren. Són com les vespes d’un rusc. No paren d’atacar fins que moren.

Una expressió horroritzada es va estendre per la cara del Cronista.

—N’hi ha tot un rusc?

—No, per Déu. Només eren cinc. Però ara hem de cremar-los i enterrar-los, per estar-ne ben segurs. Ja he tallat la llenya que ens caldrà, de freixe i de server.

El Cronista va fer una riallada que va sonar una mica histèrica.

—Com a la cançó infantil:

—Sí, exacte —va dir l’home de la caputxa amb aspresa—. Et sorprendria la quantitat de veritats que s’amaguen a les cançons infantils. No crec que calgui cavar els deu peus, però… no em vindria malament una mica d’ajuda.

El Cronista va aixecar una mà i es va palpar cautelosament el clatell; després es va mirar els dits i es va sorprendre en veure que no estaven coberts de sang.

—Em penso que estic bé —va dir alhora que a poc a poc es repenjava en un colze i després s’asseia—. Hi ha algun…? —Va parpellejar un moment i tot ell va defallir; va caure cap enrere sense forces. El seu cap va colpejar el terra, va rebotar una vegada i es va quedar quiet, lleugerament decantat.

En Kote va esperar una bona estona assegut pacientment, observant l’home que havia perdut la consciència. Com que no va veure cap altre moviment que la pujada i la baixada lenta del pit, es va posar dret, amb dificultat, i es va agenollar al costat del Cronista. Li va aixecar una parpella i després l’altra, i va fer un grunyit. No semblava gaire sorprès.

—Suposo que no et tornaràs a despertar, oi? —va preguntar sense gaires esperances. Li va donar uns copets a la galta pàl·lida—. No, no hi ha cap possibilitat…

Una gota de sang va tacar el front del Cronista, seguida per una altra.

En Kote es va redreçar i va netejar la sang tan bé com va poder. No va ser fàcil, perquè també tenia les mans ensangonades.

—Em sap greu —va dir distretament.

Va exhalar un sospir fondo i es va treure la caputxa. Tenia els cabells rojos atapeïts i adherits al crani, i mitja cara coberta de sang seca. A poc a poc es va començar a treure les restes de la capa. A sota duia un davantal de ferrer, cobert d’entalles grosses. Se’l va treure també, revelant una camisa grisa senzilla, teixida a casa. Tenia el braç esquerre i les espatlles foscos i xops de sang.

S’anava a descordar la camisa, però va decidir no treure-se-la. Es va posar dempeus laboriosament, va agafar la pala i a poc a poc, amb penes i treballs, va començar a cavar.