59
Tot el que se sap

Amb el temps, i amb una ajuda considerable d’en Deoch i d’en Wilem, em vaig emborratxar.

I així és com aquella nit tres estudiants van emprendre el retorn, lleugerament erràtic, a la Universitat. Mireu com van, tentinejant una mica. No se sent res, i quan la campana de la torre toca l’hora, no trenca el silenci sinó que el sosté. Els grills també respecten el silenci. Els seus cants són com puntades acurades a la seva tela, gairebé massa petites per ser vistes.

La nit els embolica com vellut càlid. Els estels, diamants lluminosos al cel sense núvols, tenyeixen el camí per on caminen d’un gris argentat. La Universitat i Imre són el centre del coneixement i l’art, el més fort dels quatre racons de la civilització. Aquí, al camí que les uneix, tan sols hi ha uns arbres vells i l’herba alta, que es vincla amb el vent. La nit és perfecta, una mica salvatge, quasi terriblement bonica.

Els tres nois, un de fosc, un de clar i un de roig, per dir-ho d’alguna manera, no es fixen en la nit. Potser una part d’ells sí que ho fa, però són joves i estan borratxos, i cor endins saben que no envelliran ni moriran mai. També saben que són amics i tenen en comú un amor que no els deixarà mai. Els nois saben moltes altres coses, però no n’hi ha cap que els sembli tan important com aquesta. Potser tenen raó.