19
Dits i cordes

Al principi em comportava gairebé com un autòmat, fent sen-se pensar les accions que m’havien de mantenir viu.

Em vaig menjar el segon conill que vaig atrapar, i també el tercer. Vaig trobar un tou de maduixes de bosc. Vaig excavar a terra a la recerca d’arrels. Al final del quart dia tenia tot el que em calia per sobreviure: un clot per al foc recobert de pedres, un recer per al llaüt. Fins i tot havia aplegat una reserva de queviures a la qual podria recórrer en cas d’emergència.

També tenia una cosa que no em calia: temps. Després d’ocupar-me de les necessitats immediates, vaig descobrir que no tenia res a fer. Crec que va ser llavors quan una part petita de la meva ment es va començar a despertar a poc a poc.

No us equivoqueu, no era jo mateix. Almenys no era la mateixa persona que havia estat un cicle abans. Tot el que feia m’ocupava la ment sencera, sense deixar lliure cap part per recordar.

Estava prim i anava esparracat. Dormia sota la pluja o al sol, damunt l’herba suau, la terra humida o les pedres esmolades, amb una indiferència intensa que tan sols la pena pot fomentar. Només em fixava en el meu voltant quan plovia, perquè llavors no podia treure el llaüt per tocar, i això em recava.

Naturalment, tocava. Era el meu únic consol.

Al final del primer mes, se m’havien fet durícies com pedres als dits i podia tocar hores i hores. Tocava i tornava a tocar totes les cançons que em sabia de memòria. Després tocava les cançons que recordava a mitges i en completava les parts oblidades tan bé com podia.

Amb el temps, podia tocar des que em despertava fins al moment d’anar a dormir. Vaig deixar de tocar les cançons que coneixia i vaig començar a inventar-ne de noves. Ja havia concebut cançons abans; fins i tot havia ajudat el pare a compondre un parell de poesies. Però ara hi dedicava tota l’atenció. Algunes d’aquelles cançons m’han acompanyat fins avui.

Poc després vaig començar a tocar… com ho podria descriure?

Vaig començar a tocar una altra cosa que no eren cançons. Quan el sol escalfa l’herba i la brisa et refresca, sents una cosa especial, i jo tocava fins que aconseguia expressar aquell sentiment. Tocava fins que la música sonava a «Herba tèbia i brisa fresca».

Tocava per a mi mateix, però jo era un públic molt exigent. Recordo que em vaig passar gairebé tres dies sencers mirant de copsar «El vent en girar una fulla».

Cap al final del segon mes, podia tocar coses gairebé amb la mateixa facilitat amb què les veia i les sentia: «El sol ponent-se darrere els núvols», «Un ocell bevent», «La rosada a les falgueres».

Cap a mitjan tercer mes vaig deixar de buscar fora i vaig començar a buscar temes dintre meu. Vaig aprendre a tocar «Viatjant amb carro amb en Ben», «Cantant amb el pare al costat del foc», «Veient ballar la Shandi», «Molent fulles quan fa bo», «El somriure de la mare»…

Tocar aquelles coses em feia mal, és clar; però era un mal com el dels dits tendres sobre les cordes del llaüt. Sagnava una mica, però confiava que aviat em sortiria la durícia.

Cap al final de l’estiu, es va trencar una corda del llaüt. No hi havia manera de reparar-la. Em vaig passar gairebé tot el dia sumit en un esbalaïment mut, sense saber què fer. Encara tenia la ment ensopida. Vaig rescatar els vestigis de la meva intel·ligència i em vaig concentrar en el problema. Després d’entendre que no podia fabricar una corda ni aconseguir-ne una de nova, vaig tornar a seure i vaig començar a aprendre a tocar amb sis cordes.

Al cap d’un cicle, tocava gairebé tan bé amb sis cordes com amb set. Tres cicles més tard, quan provava de tocar «Esperant mentre plou», es va trencar una altra corda.

Aquell cop no vaig dubtar: vaig treure la corda trencada i vaig continuar tocant.

A mitja Sega es va trencar la tercera corda. Després d’intentar-ho durant gairebé mig dia, vaig entendre que tres cordes trencades eren massa. Així doncs, vaig ficar dins el sac estripat el ganivet esmussat, el cabdell de corda i el llibre d’en Ben. Després em vaig penjar el llaüt del pare a l’espatlla i em vaig posar a caminar.

Vaig intentar taral·lejar «Neu que cau amb les darreres fulles de la tardor», «Dits amb durícies» i «Un llaüt de quatre cordes», però no era el mateix que tocar.

El meu pla consistia a trobar un camí i seguir-lo fins a arribar a un poble. No sabia a quina distància podien ser el poble ni el camí més propers, ni com es podien dir. Era conscient que em trobava al sud de la Mancomunitat, però la meva ubicació exacta estava enterrada i embolicada amb altres records que no volia desenterrar.

El temps em va ajudar a decidir-me. La frescor tardorenca es convertia en fred hivernal. Com que sabia que el temps seria més càlid al sud, a falta d’un pla millor, em vaig situar amb el sol sobre la meva espatlla esquerra i em vaig proposar recórrer tanta distància com pogués.

El cicle següent va ser un suplici. Aviat se’m va acabar el poc menjar que m’havia endut, i havia de parar i buscar aliment quan tenia fam. Alguns dies no trobava aigua i, quan en trobava, no tenia res amb què emportar-me-la. El petit camí de carro va desembocar en un camí més ample, que em va conduir a un altre encara més ample. Tenia els peus pelats i plens de butllofes. Algunes nits feia un fred terrible.

Encara que trobava hostals, en general els evitava i només ocasionalment em limitava a beure un glop a l’abeurador dels cavalls. També vaig trobar uns quants pobles petits, però jo necessitava una població més gran. Als pagesos no els calen cordes de llaüt.

Al principi, cada cop que sentia acostar-se un carro o un cavall, m’amagava, coixejant, al marge del camí. No havia parlat amb cap ésser humà des de la nit que havien assassinat la meva família. Semblava més un animal feréstec que no pas un nen de dotze anys. Però al final el camí es va fer massa ample i transitat, i passava més temps amagant-me que caminant. Vaig acabar quedant-me al camí, i vaig sentir alleujament en veure que la major part de la gent no em feia cas.

Un matí, quan no feia ni una hora que caminava, vaig sentir un carro que venia darrere meu. El camí era prou ample perquè hi passessin dos carruatges alhora, però de tota manera em vaig apartar i em vaig quedar a l’herba del marge.

—Ei, noi! —cridà una aspra veu masculina darrere meu. No em vaig girar—. Ei, noi!

Em vaig apartar del camí una mica més sense mirar enrere, amb el cap cot.

El carro es va aturar al meu costat. Vaig tornar a sentir la veu, molt més forta:

—Noi! Ei, noi!

Vaig aixecar el cap i vaig veure un ancià de rostre colrat que em mirava amb els ulls entretancats per protegir-se del sol. Podia tenir entre quaranta i setanta anys. Assegut al seu costat, hi anava un jove d’espatlles amples i cara lletjota. Vaig suposar que devien ser pare i fill.

—Que són sordes les tues orelles, nin? —em va preguntar l’ancià.

Vaig negar amb el cap.

—Llavonses, ets mut?

Vaig tornar a negar amb el cap.

—No. —Se’m feia estrany parlar amb algú. La meva veu va sonar singular, aspra i rovellada.

Em va mirar amb els ulls mig aclucats.

—Vas a ciutat?

Vaig assentir. No volia tornar a parlar.

—Donchs puja. —Va assenyalar amb el cap la part de darrere del carro—. Lo Sam li farà pas re carregar un nin com tu.

Va donar uns copets a la gropa del mul.

Era més fàcil obeir que fugir. I per culpa de la suor acumulada a les sabates, les butllofes encara em feien més mal. Vaig anar cap a la part de darrere del carro descobert i hi vaig muntar amb el llaüt. Era plena de grans sacs de xarpellera. D’un dels sacs, obert, havien caigut unes quantes carabasses, rodones i nuoses, que van rodolar per terra.

L’ancià va sacsejar les regnes, va cridar «Arri!», i el mul es va posar en marxa de mala gana. Vaig recollir les carabasses soltes i les vaig ficar dins el sac que s’havia obert. El pagès em va somriure per damunt de l’espatlla.

—Gràcies, noi. Em dic Seth, i ell és en Jake. Seu, seu, serà millor. Si ençopeguem amb un sot, podries caure del carro.

Vaig seure damunt d’un sac; em sentia inexplicablement tens i no sabia què podia esperar.

El vell pagès va passar les regnes al seu fill i va treure un pa gros d’una bossa que tenia als peus. En va arrencar un gran tros, el va untar amb molta mantega i me’l va donar.

Aquella mostra de generositat tan natural em va produir una fiblada de dolor al pit. Feia mig any que no tastava el pa; era tou i calent, i la mantega era dolça. En vaig reservar un bocí per a més tard i el vaig guardar al meu sac de lona.

Al cap d’un quart d’hora, l’ancià es va girar.

—Que ho saps tocar axò, nin?

Va assenyalar l’estoig del llaüt, i jo el vaig estrènyer contra el meu cos.

—Està trencat —vaig dir.

—Ah! —va fer ell, desil·lusionat. Vaig creure que em demanaria que baixés, però em va somriure i va fer un gest amb el cap envers el jove que anava assegut al seu costat—. Llavonses t’haurem d’entretenir naltros a tu.

Es va posar a cantar «Calderer assaonador», una cançó de taverna més antiga que Déu. Al cap d’un segon, el seu fill es va posar a cantar també, i les seves veus grolleres harmonitzaven amb una senzillesa que em va produir una fiblada de dolor en recordar altres carros, altres cançons i una llar mig oblidada.