70
Senyals

L’endemà em vaig despertar de sobte, d’hora. No sabia ben bé on era; només sabia que no era on hauria de ser, i que passava alguna cosa estranya. Estava amagat. Algú em perseguia.

Estava arraulit en un racó d’una habitació petita, estirat sobre una flassada i embolicat en la meva capa. A poc a poc vaig comprendre que allò era una fonda. Havia llogat una habitació en una fonda prop dels molls d’Imre.

Em vaig llevar i em vaig estirar amb cura perquè no se m’obrís la ferida. Havia arrossegat la calaixera i l’havia posat contra l’única porta de l’habitació, i havia assegurat la finestra amb un tros de corda, malgrat que era massa petita perquè hi passés una persona.

En veure les meves precaucions sota la llum freda i blavosa del matí, me’n vaig avergonyir una mica. No recordava si havia dormit a terra per por dels assassins o de les xinxes. Fos com fos, era evident que la nit abans no pensava amb gaire claredat.

Vaig recollir el sarró i el llaüt i vaig baixar l’escala. M’havia de traçar un pla, però abans necessitava esmorzar i prendre un bany.

Malgrat la nit atrafegada que havia passat, amb prou feines havia dormit fins poc després de l’alba; així doncs, no vaig tenir problemes per entrar al bany. Em vaig rentar i em vaig tornar a embenar la ferida, i això em va fer sentir gairebé una persona. I després de menjar-me un plat d’ous amb un parell de salsitxes i patates fregides em vaig sentir capaç de començar a analitzar la meva situació. És sorprenent que resulti molt més fàcil pensar amb l’estómac ple.

Vaig seure en un racó del petit hostal del port prenent-me a glopets una tassa de sidra de poma acabada de premsar. Ja no em preocupava el fet que aquells assassins a sou s’abraonessin de sobte a sobre meu. Tot i així, vaig seure d’esquena a la paret, amb una bona vista de la porta.

El que havia succeït el dia abans m’havia afectat, sobretot, perquè m’havia agafat per sorpresa. A Tarbean, vivia cada dia esperant que algú intentés matar-me. L’atmosfera civilitzada de la Universitat m’havia tornat massa confiat. No m’haurien agafat amb la guàrdia baixa un any enrere; l’atac no m’hauria sorprès.

L’instint que havia desenvolupat a Tarbean m’aconsellava fugir. Tocar el dos. Oblidar-me de l’Ambrose i de les seves ànsies de venjança. Però a aquella part salvatge meva només li importava la seguretat. No tenia cap pla.

No podia marxar. Hi havia invertit massa, allà. Els meus estudis. Les meves esperances vanes de trobar un protector i les meves esperances, més sòlides, d’entrar als Arxius. Els meus amics valuosos i escassos. La Denna…

A l’hora de l’esmorzar, van començar a entrar a la fonda mariners i estibadors, i a poc a poc la sala es va omplir del murmuri suau de les converses. Vaig sentir una campana llunyana i vaig pensar que faltava una hora perquè comencés el meu torn a la Mèdica. L’Àrwyl s’adonaria de la meva absència, i ell no perdonava aquestes faltes. Vaig contenir l’impuls d’arrencar a córrer cap a la Universitat. Tots sabíem que als estudiants que faltaven a classe els castigaven amb matrícules més cares el bimestre següent.

Per entretenir-me mentre reflexionava sobre la meva situació, vaig agafar la capa i agulla i fil. La navalla de la vigília hi havia fet un esvoranc de gairebé dos pams. El vaig començar a cosir; intentava fer puntades diminutes perquè el pedaç no es notés gaire.

Mentre tenia les mans ocupades, el cervell no parava de treballar. Havia d’enfrontar-me amb l’Ambrose? Amenaçar-lo? No. Ell sabia que jo no podia presentar càrrecs sòlids contra ell. Però potser podria convèncer alguns dels mestres del que havia succeït realment. En Kilvin s’indignaria si s’assabentava que uns assassins a sou estaven utilitzant un buscador, i potser l’Àrwyl…

—… un gran foc blau. Van morir tots; van quedar estenallats a terra com ninos de drap, i la casa es va esfondrar al seu voltant. Em vaig alegrar que aquell lloc quedés destruït, t’ho ben asseguro.

Em vaig punxar al dit amb l’agulla mentre provava d’aïllar aquella conversa del murmuri general de la taverna. Unes taules més enllà, dos homes bevien cervesa. L’un era alt i calb; l’altre, gras i amb una barba pèl-roja.

—Ets com una iaia —va riure l’home gras—. Et creus totes les tafaneries que sents.

L’home alt va sacsejar el cap amb gravetat.

—Era a la taverna quan van arribar amb la notícia. Buscaven gent amb carro per anar a recollir els cadàvers. Van morir tots els que havien assistit al casament. Més de trenta persones esbudellades com porcs, i la casa en flames. Flames blaves. I això no va ser el més estrany, pel que…

Va abaixar la veu i no vaig sentir el que deia a continuació entre el soroll general de l’habitació.

Vaig empassar saliva. De sobte tenia la gola seca. A poc a poc, vaig fer l’última puntada a la capa i la vaig deixar. Em vaig fixar que em sagnava el dit i me’l vaig ficar a la boca distretament. Vaig respirar fondo i vaig beure un glop de sidra.

En acabat, vaig anar fins a la taula on estaven parlant aquells dos homes.

—Senyors, que potser veniu de riu amunt?

Em van mirar, clarament molestos per la interrupció. Dir-los «senyors» havia estat un error; els hauria d’haver dit «amics». El calb va assentir.

—Heu passat per Marrow? —vaig preguntar triant una ciutat del nord a l’atzar.

—No —va respondre l’home gras—. Venim de Trèbon.

—Ah, bé! —vaig dir mentre intentava pensar una mentida plausible—. Hi tinc família allà, i pensava anar-la a visitar.

Em vaig quedar en blanc; no sabia què fer per preguntar pels detalls de la història que acabava de sentir per casualitat.

Tenia els palmells de les mans suats.

—Encara es preparen per al festival de la collita, per allà dalt, o ja m’ho he perdut? —vaig preguntar sense convicció.

—Encara el preparen —va respondre el calb, i em va girar l’esquena de manera eloqüent.

—M’han dit que hi va haver problemes en un casament per allí a prop…

El calb es va girar i em va mirar de nou.

—Doncs no m’ho explico. Perquè la notícia és d’ahir a la nit, i nosaltres hem arribat fa deu minuts. —Em va mirar amb duresa—. No sé què pretens vendre’ns, noi, però no et penso comprar res. Toca el dos o et clavo un cop de puny.

Vaig tornar al meu racó, conscient que m’havia ficat de peus a la galleda. Vaig seure i vaig posar les mans planes damunt la taula perquè no em tremolessin. Un grup de gent brutalment assassinada. Foc blau. Era ben estrany…

Els Xandrian.

Feia menys d’un dia, els Xandrian havien estat a Trèbon.

Em vaig acabar la beguda d’esma, em vaig aixecar i em vaig apropar a la barra.

Ràpidament m’anava fent càrrec de la situació real. Després de tots aquells anys, per fi tenia l’oportunitat de saber alguna cosa sobre els Xandrian. I no només a partir d’una menció a les pàgines d’un llibre dels Arxius. Tenia l’ocasió de veure’n l’obra de primera mà. Era una oportunitat que potser no se’m tornaria a presentar mai.

Però necessitava arribar aviat a Trèbon, mentre les coses encara fossin fresques a la memòria de la gent. Abans que els veïns del lloc, per curiositat o per superstició, destruïssin les proves que hi poguessin quedar. No sabia què hi podia trobar, però qualsevol cosa que esbrinés sobre els Xandrian seria més del que sabia. I si pretenia assabentar-me d’alguna cosa interessant, hi havia d’arribar tan aviat com fos possible. Aquell mateix dia.

La clientela del matí tenia l’hostalera molt enfeinada; així doncs, vaig haver de posar un drabí de ferro damunt la barra perquè estigués per mi. La nit abans havia pagat l’habitació, i aquell matí, l’esmorzar i el bany; com que el drabí representava una bona part dels meus diners, el vaig subjectar amb un dit.

—Què prendràs? —em va preguntar l’hostalera.

—És gaire lluny Trèbon? —vaig demanar jo.

—Riu amunt? A un parell de dies.

—No he preguntat quan es triga a arribar-hi. Necessito saber si és gaire lluny —vaig replicar, posant molt d’èmfasi en la paraula «lluny».

—No cal que et posis insolent —va dir ella eixugant-se les mans al davantal llardós—. Pel riu hi ha uns seixanta quilòmetres. S’hi poden trigar més de dos dies, depenent de si vas en una barcassa o en un veler, i segons el temps que faci.

—I pel camí? —vaig preguntar.

—No en tinc ni idea —va murmurar, i en veu alta va dir—: Rudd, quina distància hi ha pel camí fins a Trèbon?

—Tres o quatre dies —va dir un paio amb la pell colrada sense aixecar la vista de la seva tassa.

—T’he preguntat si és gaire lluny —li va etzibar l’hostalera—. És més llarg que pel riu?

—Bastant més. Pel camí hi ha unes vint-i-cinc llegües. I a més és un camí dolent que fa pujada.

Cos de Déu! Encara hi havia gent que mesurava les distàncies en llegües? Segons el lloc on hagués crescut aquell paio, una llegua podia correspondre a una distància d’entre tres i cinc quilòmetres. El meu pare sempre deia que en realitat la llegua no era una unitat de mesura, sinó només una manera que tenien els pagesos d’expressar en xifres els seus càlculs aproximats.

Tot i així, ja sabia que Trèbon era entre vuitanta i cent vint quilòmetres al nord. Segurament valia més esperar el pitjor: cent quilòmetres pel cap baix.

La dona que hi havia darrere la barra es va girar cap a mi.

—Ja ho has sentit. I ara, et serveixo res?

—Necessito un odre d’aigua, si en teniu; i si no, una ampolla. I una mica de menjar que no es faci malbé. Vianda freda, formatge, pa àzim…

—Pomes? —va suggerir ella—. Tinc unes joanetes vermelles collides aquest mateix matí. T’aniran bé per al viatge.

Vaig assentir.

—I qualsevol altra cosa que tingueu que sigui barata i no es faci malbé.

—Amb un drabí no arribaràs gaire lluny… —va replicar ella mirant la moneda.

Vaig buidar la meva bossa i em va sorprendre veure que tenia quatre drabins i un mig penic de coure que no havia comptat. Em podia considerar ric.

L’hostalera va agafar els diners i se’n va anar a la cuina. Em va doldre molt de trobar-me de nou en la indigència, però em vaig contenir i vaig repassar mentalment el que portava al sarró.

L’hostalera va tornar amb dos pans àzims, un embotit gruixut i dur que feia olor d’all, un formatge petit segellat amb cera, una ampolla d’aigua, mitja dotzena de pomes vermelles formoses i un sac petit de pastanagues i patates. Li vaig donar les gràcies i m’ho vaig guardar tot al sarró.

Cent quilòmetres. Si aconseguia un bon cavall, hi podria arribar aquell mateix dia. Però els cavalls bons costen diners…

Vaig trucar a la porta de la Devi i vaig sentir una pudor de greix ranci. Em vaig quedar allà dret durant un minut, contenint l’impuls de moure’m nerviosament d’un cantó a l’altre. No tenia ni idea de si la Devi es llevava tan d’hora, però era un risc que havia de córrer.

La Devi va obrir la porta i, en veure’m, va somriure.

—Quina sorpresa tan agradable. —Va obrir més la porta—. Passa i seu.

Li vaig dedicar el meu millor somriure.

—Devi, només…

Va corrugar les celles.

—Passa —va insistir—. No parlo mai de negocis al replà.

Vaig entrar, i ella va tancar la porta darrere meu.

—Seu, si us plau, tret que prefereixis estirar-te una mica. —Juganera, va assenyalar amb el cap el llit enorme amb dosser que hi havia en un racó de l’habitació—. No et creuràs la història que m’han explicat aquest matí —va dir amb sorna.

Malgrat la meva cuita, vaig fer un esforç per relaxar-me. La Devi no suportava que la fessin anar amb presses; si ho provava, només aconseguiria irritar-la.

—Què t’han explicat?

La Devi va seure al seu cantó de la taula i va entrellaçar les mans.

—Doncs es veu que ahir a la nit un parell de cercabregues van intentar robar la bossa a un estudiant jove. Però va resultar que es tractava d’un veritable Tàborlin. Va invocar el foc i el llamp. A un, el va deixar cec, i a l’altre li va clavar un cop tan fort al cap que encara no s’ha despertat.

Vaig guardar silenci uns moments mentre assimilava la informació. Feia una hora, aquella hauria estat la millor notícia que hauria pogut sentir. Però ara només era una distracció. Tot i així, malgrat la urgència del meu altre encàrrec, no podia passar per alt l’ocasió d’obtenir informació sobre aquella crisi més propera.

—No només pretenien robar-me —vaig dir.

La Devi va riure.

—Sabia que eres tu! No sabien res sobre aquell paio, a banda del fet que era pèl-roig. Però jo n’he tingut prou amb aquest detall.

—És veritat que n’he deixat un cec? —vaig preguntar—. I que l’altre encara està inconscient?

—La veritat és que no ho sé —va admetre la Devi—. Les notícies s’estenen de pressa entre els miserables com jo, però gairebé sempre són tafaneries.

Vaig començar a traçar un pla nou.

—Et faria res estendre les teves pròpies tafaneries? —vaig preguntar.

—Depèn —va respondre la Devi amb un somriure entremaliat—. És gaire emocionant?

—Dóna el meu nom —vaig dir—. Que sàpiguen qui era. Que sàpiguen que estic tocat del bolet, i que mataré els pròxims que em vinguin a buscar. Els mataré a ells i la persona que els va llogar, els intermediaris, les seves famílies, els seus gossos, tothom.

L’expressió de delit de la Devi va deixar pas a una altra propera al fàstic.

—Sona una mica macabre, no et sembla? Ja sé que estàs molt lligat a la teva bossa —em va mirar amb picardia—, i jo també hi tinc interès. Però no és…

—No eren pas lladres —la vaig interrompre—. Els van llogar per matar-me. —La Devi em va mirar amb escepticisme. Em vaig aixecar una mica la camisa per ensenyar-li l’embenat—. Ho dic de debò. Si vols t’ensenyo el tall que em va fer un d’ells abans que fugís.

La Devi va corrugar les celles, es va aixecar i va venir a l’altre cantó de la taula.

—Molt bé. Ensenya-m’ho.

Vaig vacil·lar, però vaig decidir que era millor donar-li fil, perquè encara tenia altres favors per demanar-li. Em vaig treure la camisa i la vaig deixar damunt la taula.

—Aquest embenat és molt brut —va observar la Devi, com si fos una ofensa personal—. Treu-te’l ara mateix. —Va anar fins a un armari que hi havia al fons de l’habitació i en va tornar amb un maletí negre de remeier i una palangana. Es va rentar les mans i em va examinar el costat—. Ni tan sols t’hi han posat punts? —va preguntar amb incredulitat.

—He estat molt enfeinat —vaig dir—. Al principi, corrent com un endimoniat, i després amagant-me tota la nit.

La Devi no em va fer cas i es va posar a netejar-me la ferida amb una fredor i una eficàcia que delataven que havia estudiat a la Mèdica.

—És una ferida irregular, però poc profunda —va dir—. En alguns llocs ni tan sols ha travessat tota la pell. —Es va redreçar i va treure unes quantes coses del maletí—. De tota manera, cal cosir-la.

—Ho hauria fet jo mateix —vaig dir—, però…

—… però ets un idiota que ni tan sols s’ha preocupat de netejar-se bé la ferida —va concloure ella—. Si se t’infecta, ja t’estarà bé.

Va acabar de netejar-me el costat i es va rentar les mans a la palangana.

—Vull que sàpigues que si faig això és perquè la meva feblesa són els nois guapos, els malalts mentals i la gent que em deu diners. Ho considero una mena de protecció de la meva inversió.

—Sí, senyora.

Vaig inspirar entre les dents quan em va aplicar l’antisèptic.

—Em pensava que no sagnaves —va comentar de passada—. Una altra llegenda falsa.

—A propòsit d’això… —movent-me el mínim possible, vaig allargar una mà, vaig treure un llibre del meu sarró i el vaig posar damunt la taula—, t’he portat el teu exemplar d’Els hàbits d’aparellament del draccus comú. Tenies raó, els gravats són molt bons.

—Sabia que t’agradaria. —Hi va haver un moment de silenci quan la Devi em va començar a cosir. Quan va tornar a parlar, gairebé tota la picardia li havia desaparegut de la veu—. És veritat que, aquells paios, els van llogar per matar-te, Kvothe?

Vaig fer que sí.

—Portaven un compàs i tenien cabells meus. Per això sabien que era pèl-roig.

—Déu meu, si en Kilvin ho sabés, s’emprenyaria molt. —Va sacsejar el cap—. Estàs segur que no els han llogat només per espantar-te? Per aplanar-te les costures una mica i ensenyar-te a respectar els teus superiors? —Va deixar de cosir-me i em va mirar als ulls—. No deus pas haver comès l’estupidesa de deure diners a en Heffron i els seus nois, oi?

Vaig negar amb el cap.

—Només faig negocis amb tu, Devi —vaig dir, somrient—. De fet, per això t’he vingut a veure.

—I jo que em pensava que t’agradava la meva companyia —va fer ella reprenent la seva tasca. Em va semblar detectar una punta d’irritació en la seva veu—. Abans deixa’m acabar això.

Vaig reflexionar sobre el que em va dir la Devi. El paio alt havia dit «acabem amb això com abans millor», però això podia significar moltes coses.

—Potser no em volien matar —vaig reconèixer—. Però el paio portava una navalla. Per clavar una pallissa a algú no et cal una navalla.

La Devi va esbufegar.

—I a mi no em cal sang per fer que els clients paguin els deutes. Però hi ajuda.

Hi vaig pensar mentre ella feia l’última puntada i em començava a posar un embenat net. Potser només m’havien volgut clavar una pallissa, transmetre’m un missatge anònim de l’Ambrose instant-me a respectar els superiors. Potser havia estat senzillament un intent d’espantar-me. Vaig sospirar, provant de no moure’m gaire en fer-ho.

—Tant de bo fos com dius, però la veritat és que em costa de creure. Em sembla que anaven assedegats de sang. M’ho diu l’instint.

La Devi va adoptar una expressió seriosa.

—En aquest cas, faré córrer una mica la veu —va dir—. No t’asseguro que hi inclogui això de matar-los els gossos, però posaré en circulació alguns rumors perquè la gent s’ho pensi dues vegades abans d’acceptar aquesta mena de feina. —Va deixar anar una rialleta—. De fet, després del número d’ahir a la nit ja s’ho deuen estar pensant dues vegades. Ara s’ho pensaran tres vegades.

—T’ho agraeixo.

—A mi no em costa res —va dir traient-hi importància mentre s’aixecava i s’espolsava els genolls—. Un petit favor per ajudar un amic. —Es va rentar les mans a la palangana i se les va eixugar de qualsevol manera a la camisa—. Va, digues —va dir seient davant la taula; de sobte va adoptar una actitud molt formal.

—Necessito diners per a un cavall ràpid —vaig dir.

—Marxes de la ciutat? —La Devi va enarcar una cella rossa—. No hauria dit mai que fugir fos el teu estil.

—No fujo —vaig aclarir—. Però necessito anar a un lloc. He de recórrer cent quilòmetres, i no hi vull arribar gaire més tard del migdia.

La Devi va obrir una mica més els ulls.

—Un cavall capaç d’això et sortirà molt car —va dir—. Per què no llogues un cavall de posta i vas agafant cavalls de refresc pel camí? Et sortiria més ràpid i més barat.

—Allà on vaig no hi ha postes —vaig dir—. Riu amunt, i després a les muntanyes. Un poble petit anomenat Trèbon.

—D’acord —va dir ella—. Quants diners necessites?

—Necessito diners per comprar un cavall ràpid sense regatejar. I per pagar allotjament, menjar, potser suborns… Vint talents.

La Devi va fer una rialla; després es va controlar i es va tapar la boca.

—No. Em sap greu, però no. És veritat que la meva feblesa són els joves encisadors com tu, però no sóc pas boja.

—Tinc el llaüt —vaig dir empenyent l’estoig amb el peu—. Com a garantia. I tot el que porto aquí.

Vaig posar el sarró damunt la taula.

La Devi va inspirar fondo, com per negar-s’hi sense més, però aleshores va arronsar les espatlles i va regirar l’interior del sarró. En va treure l’exemplar de Retòrica i lògica, i tot seguit la làmpada de simpatia portàtil.

—Bufa! —va dir fent girar el botó i dirigint la llum cap a la paret—. Això és interessant.

Vaig fer una ganyota.

—Tot menys això —vaig dir—. Vaig prometre a en Kilvin que no deixaria que ningú la toqués. N’hi vaig donar la meva paraula.

La Devi em va mirar amb franquesa.

—Coneixes l’expressió «qui pidola no pot triar»?

—N’hi vaig donar la meva paraula —vaig repetir. Vaig desenganxar el bufacanyes d’argent de la capa i el vaig fer lliscar per la taula fins a acostar-lo a Retòrica i lògica—. Això no és fàcil d’aconseguir.

La Devi va mirar el llaüt, el llibre i el bufacanyes, i va fer una inspiració llarga i lenta.

—Ja veig que això és important per a tu, Kvothe, però no em surten els números. No em pots tornar tants diners. Amb prou feines em pots tornar els quatre talents que em deus.

Això em va fer mal, sobretot perquè sabia que era veritat.

La Devi va cavil·lar una mica, i llavors va sacsejar el cap amb vehemència.

—No. Només els interessos… En dos mesos em deuries més de trenta-cinc talents.

—O alguna cosa amb un valor equivalent —vaig puntualitzar.

La Devi em va somriure.

—I què tens tu que valgui trenta-cinc talents?

—Accés als Arxius.

La Devi va seure. El somriure una mica condescendent li va quedar congelat a la cara.

—Menteixes.

Vaig negar amb el cap.

—Sé que hi ha una altra manera d’entrar-hi. Encara no l’he trobat, però la trobaré.

—Tot plegat és molt hipotètic —va dir la Devi amb escepticisme.

Però als ulls li brillava alguna cosa més que simple desig. Era una cosa més semblant a la fam o a la luxúria. Era evident que volia tant com jo entrar als Arxius. Potser fins i tot més que jo.

—És el que et puc oferir —vaig dir—. Si et puc tornar els diners, te’ls tornaré. Si no, quan trobi la manera d’entrar als Arxius, compartiré aquesta informació amb tu.

La Devi va mirar cap al sostre, com si calculés mentalment les seves possibilitats.

—Amb aquestes coses com a garantia, i amb la possibilitat d’entrar als Arxius, et puc prestar dotze talents.

Em vaig aixecar i em vaig penjar el sarró a l’espatlla.

—Ho sento, però no som aquí per regatejar —vaig dir—. Només t’informo de les condicions del préstec. —Vaig fer un somriure de disculpa—. Vint talents o res. Perdona’m si no ho he deixat clar des del començament.