76
Els hàbits d’aparellament
del draccus comú

-És un drac —va xiuxiuejar la Denna—. Que Tehlu ens aculli i ens protegeixi. És un drac.

—No és cap drac —la vaig contradir—. Els dracs no existeixen.

—Mira’l! —va insistir ella—. És allà mateix! Mira aquest maleït drac!

—És un draccus.

—Però és enorme —va dir la Denna amb un deix d’histèria a la veu—. És un maleït drac enorme i pujarà aquí i se’ns cruspirà.

—No menja carn —vaig dir—. És herbívor. És com una vaca immensa.

La Denna em va mirar i es va posar a riure. No es tractava d’una rialla histèrica, sinó de la rialla impotent d’algú que ha sentit una cosa tan graciosa que no pot contenir l’alegria. Es va tapar la boca amb les mans i va començar a sacsejar-se; l’únic que se sentia eren els esbufecs ofegats que s’escapaven entre els dits.

Vam veure una altra fogonada blava. La Denna va deixar de riure i després es va apartar les mans de la boca. Em va mirar fent uns ulls com unes taronges, i en veu baixa i lleugerament tremolosa va dir:

—Muuu!

Havíem passat tan de pressa del pànic a la seguretat que estàvem a punt de riure d’alleujament. Així doncs, quan la Denna va començar a riure de nou, intentant sufocar les rialles amb les mans, jo tampoc no em vaig poder aguantar i la panxa em tremolava de l’esforç per no fer soroll. Ens vam estirar sobre la pedra, petant-nos de riure com dos nens petits, mentre sota, aquella gran bèstia grunyia i esbufegava al voltant del foc, llençant flamarades de tant en tant.

Al cap d’uns minuts llargs, ens vam asserenar. La Denna es va eixugar les llàgrimes dels ulls i va fer un sospir profund i tremolós. Se’m va acostar més, fins a enganxar el costat esquerre del seu cos al meu costat dret.

—Escolta —va dir en veu baixa mentre tots dos miràvem des de la vora de la pedra—. Aquesta bèstia no pot ser herbívora. És immensa. No podria ingerir prou aliment. I mira quina boca té. Mira-li les dents.

—Exactament. Són planes, no pas punxegudes. Menja arbres. Arbres sencers. Mira com n’és, de gran. On trobaria prou carn? S’hauria de menjar deu cérvols cada dia. No podria sobreviure!

La Denna va girar el cap i em va mirar.

—Com dimonis ho saps, tot això!

—Ho vaig llegir a la Universitat —vaig respondre—. En un llibre titulat Els hàbits d’aparellament del draccus comú. Utilitza el foc per cridar l’atenció a l’època de zel. És com el plomatge dels ocells.

—Insinues que aquesta cosa d’aquí sota —va cercar a les palpentes les paraules; els seus llavis es van moure un moment sense articular cap so— pretén penetrar la nostra foguera? —Per un instant vaig creure que esclafiria una altra rialla, però va inspirar fondo i es va asserenar—. Doncs jo no m’ho perdo, t’ho ben asseguro…

Vam notar que la pedra sobre la qual estàvem asseguts s’estremia; la vibració provenia de terra. Alhora, tot es va enfosquir força.

Vam mirar cap avall i vam veure que el draccus es rebolcava al foc com un porc en un rebolcador. El terra tremolava mentre l’animal esclafava les brases amb el cos.

—Aquesta bèstia deu pesar…

La Denna es va interrompre i va sacsejar el cap.

—Potser cinc tones —vaig calcular—. Cinc com a mínim.

—Podria atacar-nos. Podria tombar les pedres.

—No ho crec —vaig dir donant uns copets al cineròlit, provant de semblar més convençut del que estava en realitat—. Aquestes pedres fa molts anys que hi són. No ens passarà res.

En rebolcar-se a la fogata, el draccus havia escampat branques enceses pel cim del turó. Vam veure que es dirigia cap a un tronc mig calcinat que continuava consumint-se sobre l’herba. El draccus el va ensumar, s’hi va rebolcar i el va esclafar. Llavors es va posar dempeus, va tornar a ensumar el tronc i se’l va menjar. No el va mastegar. Se’l va empassar sencer, com una granota s’empassa un grill.

Ho va repetir diverses vegades mentre descrivia cercles al voltant del foc, ja gairebé apagat. L’ensumava, es rebolcava damunt els troncs ardents i després, quan s’apagaven, se’ls menjava.

—Suposo que és lògic —va comentar la Denna—. Provoca incendis i viu al bosc. Si no tingués algun mecanisme mental que l’incités a apagar el foc, no sobreviuria gaire temps.

—Segurament per això ha vingut aquí —vaig replicar—. Perquè ha vist la foguera.

Després d’uns minuts d’esbufegar i rebolcar-se, el draccus va tornar al costat de la foguera; només en quedava un llit de brases. La va rodejar unes quantes vegades i després s’hi va ajeure. Em va venir una esgarrifança, però la bèstia es va limitar a moure’s endavant i endarrere com una gallina que s’aclofa en un niu. El cim del turó era ja completament fosc, tret de la llum feble de la lluna.

—Com pot ser que mai no hagi sentit parlar d’aquests animals? —va preguntar la Denna.

—N’hi ha molt pocs —vaig respondre—. La gent sol matar-los, perquè no entén que són relativament inofensius. I no es reprodueixen gaire de pressa. Aquest deu tenir uns dos-cents anys; deu ser dels més grossos. —El vaig contemplar, meravellat—. No crec que hi hagi més d’un parell de centenars de draccus d’aquesta grandària arreu del món.

Vam continuar mirant avall un parell de minuts, però no s’hi apreciava cap moviment. La Denna va fer un gran badall.

—Déu meu, estic esgotada. No hi ha res com la certesa de la pròpia mort per quedar baldat. —Va jeure de cara enlaire, després de costat, després es va girar cap a mi, buscant una postura còmoda—. Mare meva, quin fred que hi fa, aquí. —Vaig veure que tremolava—. No m’estranya que el draccus s’hagi ajagut sobre la foguera.

—Podríem baixar i agafar la flassada —vaig proposar.

La Denna va esbufegar.

—Ni parlar-ne.

No parava de tremolar mentre s’abraçava el cos.

—Té. —Em vaig aixecar i em vaig treure la capa—. Abriga’t amb això. No és gaire, però és millor que la pedra nua. —L’hi vaig allargar—. Et vigilaré mentre dorms perquè no caiguis.

Em va mirar llargament, en part confiava que la refusés. Però després d’uns instants de vacil·lació va agafar la capa i s’hi va embolcallar.

—És ben clar, mestre Kvothe, que sabeu tenir cura d’una dona.

—Doncs espera’t a demà —vaig replicar—. Tot just he començat.

Vaig seure en silenci, intentava no tremolar. Al cap d’un moment la respiració de la Denna va esdevenir lenta i regular. La vaig veure dormir amb la tranquil·litat d’un infant que no té ni idea de la seva insensatesa, ni de les tragèdies inesperades que pot portar el demà.