44
El vidre ardent

La Pesquera era el lloc on es feia la major part dels treballs manuals de la Universitat. A l’edifici hi havia tallers de bufadors de vidre, de fusters, terrissaires i vidriers. També hi havia una forja i una foneria que haurien estat l’enveja de qualsevol metallúrgic.

El taller d’en Kilvin estava situat a l’Artificeria, habitualment anomenada la Pesquera. Era tan gran com un graner, i albergava com a mínim dues dotzenes de taules de treball de fusta gruixuda, cobertes de moltíssimes eines desconegudes i de projectes en execució. El taller era el cor de la Pesquera i en Kilvin era el cor del taller.

Quan vaig arribar, en Kilvin doblegava una barra recargolada de ferro per donar-hi una forma suposadament més desitjable. En veure’m, va deixar la barra ben subjectada a la taula amb unes abraçadores i em va venir a rebre tot netejant-se les mans a la camisa.

En Kilvin em va mirar amb ull crític.

—Et trobes bé, E’lir Kvothe?

Jo havia estat passejant i havia cercat una mica d’escorça de salze per mastegar. Encara em feia mal i em picava l’esquena, però el dolor era suportable.

—Sí, mestre Kilvin.

Ell va assentir.

—Magnífic. Els joves de la teva edat no s’han de capficar per aquestes nimietats. Aviat tornaràs a estar fort com una roca.

Estava pensant una resposta educada quan em va cridar l’atenció una cosa que hi havia sobre els nostres caps.

En Kilvin va seguir la direcció de la meva mirada. En veure el que jo mirava, un somriure va il·luminar la seva cara enorme i barbuda.

—Ah! —va dir amb orgull paternal—. Les meves petites!

Mig centenar d’esferes de vidre penjaven amb cadenes entre les bigues altes del taller. Eren de diverses grandàries, encara que no superaven la del cap d’un home.

I cremaven.

En veure la meva expressió, en Kilvin em va fer un senyal.

—Vine.

Em va guiar cap a una escala angosta de ferro forjat.

Un cop dalt, vam passar per un seguit de passarel·les estretes de ferro, a vuit metres de terra, que serpentejaven entre les bigues gruixudes que sostenien la teulada. Vam recórrer el laberint de fusta i ferro, i després vam arribar a la filera suspesa d’esferes de vidre amb foc a dins.

—Són les meves làmpades —va dir en Kilvin assenyalant-les.

Llavors vaig entendre què eren. Unes eren plenes de líquid i ble, com les llànties normals, però la major part eren molt estranyes. N’hi havia una que només contenia un fum gris i borbollejant que parpellejava esporàdicament. Una altra esfera contenia un ble suspès a l’aire d’un fil d’argent i cremava amb una flama blanca i immòbil malgrat l’absència aparent de combustible.

Altres dues, penjades l’una al costat de l’altra, eren bessones, llevat que una tenia una flama blava, i l’altra, de color taronja. N’hi havia de petites com prunes, i d’altres, grosses com melons. En una hi havia una cosa que semblava un tros de carbó negre i un bocí de guix blanc, i del lloc on les dues peces s’ajuntaven sortia, cremant en totes direccions, una flamarada intensa i vermella.

En Kilvin va deixar que les contemplés una bona estona i després ens hi vam acostar més.

—Els ceàlders tenen llegendes que parlen de làmpades de flama perpètua. Crec que hi va haver un temps que entraven en l’àmbit del nostre art. Fa deu anys que ho estudio. He fabricat moltes làmpades; n’hi ha de molt bones, amb una flama molt prolongada. Però no n’hi ha cap que tingui una flama perpètua.

Va caminar per la passarel·la i va assenyalar una de les esferes penjants.

—Coneixes aquesta, E’lir Kvothe? —A dins només hi havia un trosset de cera de color verd grisenc que cremava amb una flama del mateix color. Vaig negar amb el cap—. Mmm. L’hauries de conèixer. Sal blanca de liti. Se’m va acudir tres cicles abans que tu vinguessis. De moment funciona bé; fa vint-i-quatre dies que està encesa i espero que continuï així molts més. —Em va mirar—. Em va sorprendre que se t’acudís, perquè jo vaig trigar deu anys a tenir aquesta idea. El teu segon suggeriment, el de l’oli de sodi, no va ser tan bo. Ho vaig intentar fa anys. Va durar onze dies.

Va continuar fins al final de la filera, i va assenyalar l’esfera buida amb la flama blanca i immòbil.

—Setanta dies —va dir amb orgull—. Però no espero que aquesta sigui la definitiva, perquè l’esperança és un joc insensat. Tot i així, si continua cremant sis dies més, serà la millor làmpada que hauré fabricat en aquests deu anys.

La va mirar una estona amb una expressió estranya d’indulgència.

—Però no tinc esperances —va dir amb decisió—. Fabrico noves làmpades i en prenc mesures. Aquesta és l’única manera de progressar.

Em va guiar en silenci a la planta baixa del taller. Un cop allà, es va girar cap a mi i va dir en to imperiós:

—Mans.

Va alçar les seves mans enormes amb actitud expectant.

Com que no sabia què volia, vaig aixecar les mans. Ell me les va agafar amb una suavitat sorprenent. Les va girar i les va examinar.

—Tens mans de ceàlder —les va elogiar a contracor. Va alçar les seves per mostrar-me-les. Tenia els dits gruixuts i els palmells amples. Les va tancar formant dos punys que semblaven maces més que no pas mans—. Les meves mans van trigar molts anys a aprendre a ser mans de ceàlder. Ets afortunat. Treballaràs aquí.

Va decantar el cap amb un gest inquisitiu, i aquest únic gest va convertir la seva afirmació, una mica brusca, en una invitació.

—Oh, sí. És a dir, gràcies, senyor. És per a mi un honor que…

En Kilvin em va interrompre amb un gest d’impaciència.

—Vine’m a veure si se t’acut res sobre la làmpada de flama perpètua. Si el teu cap és tan hàbil com ho semblen les teves mans… —El que podria haver estat un somriure va quedar amagat sota la seva barba serrada, però li van brillar els ulls foscos quan va vacil·lar sorneguerament, gairebé juganer—: Sí —va replicar aixecant un dit la punta del qual era tan grossa com la bola del cap d’un martell—. En aquest cas, m’agradaria ensenyar-te certes coses.

—Has de decidir a qui faràs la gara-gara —va dir en Simmon—. Perquè t’ascendeixin a Re’lar, has de tenir un mestre de padrí. N’has de triar un i enganxar-t’hi com la merda a la sola de la sabata.

—Meravellós —va dir en Sovoy amb aspresa.

En Sovoy, en Wilem, en Simmon i jo estàvem asseguts en una taula apartada del fons de la Taverna de l’Ànker, saparats dels clients de la nit d’Estassada, que l’omplien amb la bonior contínua de la seva conversa. Els punts m’havien caigut feia dos dies i celebràvem el meu primer cicle a l’Arcànum.

Cap de nosaltres no estava gaire borratxo, però tampoc no estàvem gaire sobris. El nostre posicionament exacte entre aquests dos punts és un assumpte de vanes conjectures i no hi perdré temps.

—Jo em concentro només en el fet de ser brillant —va intervenir en Sovoy—. I després espero que els mestres se n’adonin.

—Com et va anar amb en Mandrag? —va dir en Wilem esbossant un somriure insòlit.

En Sovoy va mirar en Wilem amb cara de pomes agres.

—En Mandrag és un tros d’ase.

—Ara entenc per què el vas amenaçar amb el fuet —va fer en Wilem.

Em vaig tapar la boca per sufocar la rialla.

—Això vas fer?

—No ho expliquen tot —va dir en Sovoy, ofès—. Va ascendir un altre estudiant en comptes d’ascendir-me a mi. Em va deixar tal com estava per utilitzar-me d’aprenent, en lloc d’ascendir-me a Re’lar.

—I tu el vas amenaçar amb el fuet.

—Vam discutir —va dir en Sovoy amb calma—. I va resultar que tenia el fuet a la mà.

—El vas brandar davant d’ell —va insistir en Wilem.

—Venia de muntar! —va dir en Sovoy acaloradament—. Si abans de la classe hagués estat en un prostíbul i hagués brandat una cotilla davant seu, ningú no hi hauria donat importància!

Hi hagué un moment de silenci a la nostra taula.

—No m’ho vull ni imaginar —va dir en Simmon, i ell i en Wilem van esclafir una rialla.

En Sovoy va reprimir un somriure i em va mirar.

—En Sim té raó en una cosa. Hauries de concentrar els esforços en una assignatura. Si no, et passarà com a en Manet, l’E’lir etern.

Es va aixecar i es va arreglar la roba.

—Bé, quina fila faig?

En sentit estricte, en Sovoy no anava vestit a la moda, ja que seguia l’estil de Modeg i no pas l’estil local. Però no es podia negar que li quedaven bé els colors tènues de les seves peces de seda i de camussa.

—Què importa? —va preguntar en Wilem—. Que potser penses convidar en Sim a sortir amb tu?

En Sovoy va somriure.

—Malauradament, us he de deixar. Tinc una cita amb una dama i dubto molt que aquesta nit ens acostem per aquesta zona de la ciutat.

—No ens havies dit que tenies una cita —va protestar en Sim—. Si només som tres no podem jugar a racons.

En realitat, el fet que en Sovoy fos allà amb nosaltres era una concessió. Havia esbufegat una mica en veure el lloc que triaven en Wil i en Sim. La Taverna de l’Ànker era prou senzilla perquè les begudes fossin barates, però prou decent perquè no t’haguessis de preocupar per si algú començava una baralla o et vomitava a sobre. A mi m’agradava.

—Sou bons amics i molt bona companyia —va dir en Sovoy—. Però cap de vosaltres no sou dones, ni, amb la possible excepció d’en Simmon, sou encisadors. —En Sovoy va picar l’ullet a en Sim—. Sigueu sincers. Qui de vosaltres no abandonaria els altres si hi hagués una dama esperant-lo?

Tots li vam donar la raó a contracor. En Sovoy va somriure; tenia les dents molt blanques i molt rectes.

—Us enviaré la cambrera amb més beguda —va dir en marxar—. Així no us farà tant de mal la meva partença.

—Per ser noble, no és pas mal paio —vaig comentar quan en Sovoy ja no hi era.

En Wilem va assentir.

—Sap que és millor que tu, però no et menysprea, perquè sap que tu no en tens la culpa.

—Bé, a qui faràs la gara-gara? —em va preguntar en Sim repenjant els colzes damunt la taula—. Suposo que no pas a en Hemme.

—Ni a en Lorren —vaig dir amb amargor—. Maleït Ambrose. M’hauria encantat treballar als Arxius.

—En Brandeur també està descartat —va dir en Sim—. Si en Hemme té rancúnia a algú, en Brandeur sempre li dóna suport.

—Què me’n dius, del rector? —va preguntar en Wilem—. No t’interessa la lingüística? Ja saps siaru, encara que tinguis un accent dolentíssim.

Vaig negar amb el cap.

—I en Mandrag? Tinc molta experiència en química. Seria una manera d’apropar-me a l’alquímia.

En Simmon va riure.

—Tothom creu que la química i l’alquímia s’assemblen molt, però s’equivoquen. Ni tan sols estan relacionades. El que passa és que viuen a la mateixa casa.

En Wilem va assentir a poc a poc.

—És una bona manera d’expressar-ho.

—A més —va prosseguir en Sim—, el bimestre anterior en Mandrag va acceptar vint nous E’lir. L’he sentit queixar-se de com té de plenes les classes.

—Si et decideixes per la Mèdica, t’espera un camí llarg i difícil —va aportar en Wilem—. L’Àrwyl és més dur que el ferro en lingots. No hi ha manera de doblegar-lo. —Mentre parlava, feia com si tallés alguna cosa a trossos—: Sis bimestres d’E’lir. Vuit bimestres de Re’lar. Deu bimestres d’El’the.

—Com a mínim —va afegir en Simmon—. La Mola ja fa tres anys que és Re’lar amb ell.

Vaig intentar pensar com m’ho faria per aconseguir els diners per pagar sis anys de matrícula.

—Crec que no tinc tanta paciència —vaig dir.

Va arribar la cambrera amb una safata de begudes. La taverna encara no era plena; així doncs, la mossa no havia hagut d’afanyar-se gaire i només se li havien acolorit una mica les galtes.

—El vostre amic ha pagat aquesta ronda i la següent —va anunciar.

—Aquest Sovoy cada cop em cau més bé —va dir en Wilem.

—Però —va dir la cambrera posant la beguda d’en Wil fora del seu abast— no ha pagat per posar-me la mà al cul. —Ens va mirar als ulls, un per un—. Espero que entre tots tres saldeu aquest deute abans de marxar.

En Sim va balbucejar una disculpa.

—Ell… Ell no volia… A la seva cultura, aquestes coses es consideren molt normals.

La noia va posar els ulls en blanc i la seva expressió es va suavitzar.

—Doncs en aquesta cultura, una propina generosa s’accepta com a disculpa.

Va acostar la beguda a en Wil i es va girar, recolzant la safata buida en un maluc.

La vam veure marxar, cadascun de nosaltres amb els nostres pensaments.

—M’he fixat que en Sovoy tornava a dur els anells —vaig comentar al cap d’una estona.

—Ahir a la nit va jugar una partida brillant de bassat —va dir en Simmon—. Sis dobles seguits i va fer saltar la banca.

—Per en Sovoy. —En Wilem va alçar la gerra de peltre—. Que la sort li permeti continuar assistint a classe, i a nosaltres, continuar bevent. —Vam brindar i vam beure, i llavors en Wilem va tornar a conduir la conversa a l’assumpte de què estàvem parlant—: Només queden en Kilvin i l’Elxa Dal.

Va aixecar dos dits.

—I l’Èlodin? —vaig preguntar.

En Wil i en Sim em van mirar sense entendre’m.

—L’Èlodin? —va preguntar en Simmon.

—Sembla agradable —vaig fer—. No podria estudiar amb ell?

En Simmon va esclafir una rialla i en Wil va esbossar un dels seus somriures poc habituals.

—Què passa? —vaig preguntar.

—L’Èlodin no ensenya res —em va explicar en Sim—. A banda, potser, d’Excentricitat Avançada.

—Bé ha d’ensenyar alguna cosa —vaig protestar—. És mestre, oi que sí?

—En Sim té raó. L’Èlodin està guisat.

En Wil es va donar uns copets a la templa.

—Guillat —el va corregir en Simmon.

—Guillat —va repetir en Wil.

—Sembla una mica… estrany —vaig admetre.

—Sí que copses les coses de pressa —va dir en Wilem amb aspresa—. No m’estranya gens que hagis ingressat tan jove a l’Arcànum.

—No et passis, Wil. En Kvothe només fa un cicle que és aquí. —En Simmon es va girar cap a mi—. L’Èlodin era rector fa uns cinc anys.

—L’Èlodin? —No vaig poder amagar la meva sorpresa—. Però si és molt jove i és…

No vaig acabar la frase, perquè no volia dir la primera paraula que em va venir a la ment: «boig».

En Simmon va acabar la frase per mi:

—Brillant. I no és pas tan jove, tenint en compte que va entrar a la Universitat quan acabava de fer els catorze anys. —En Simmon em va mirar—. Als divuit ja era arcanista. Després es va quedar uns quants anys per aquí, de giler.

—Giler?

—Els gilers són arcanistes que es queden a la Universitat —em va explicar en Wil—. S’ocupen d’impartir les lliçons. Coneixes en Cammar, de la Pesquera?

Vaig negar amb el cap.

—Alt, amb moltes cicatrius —va dir en Wil, assenyalant-se un cantó de la cara—. Només té un ull.

Aleshores vaig assentir amb gravetat. Resultava difícil no fixar-se en en Cammar. El costat esquerre de la cara era una teranyina de cicatrius que s’estenien en totes direccions i deixaven franges calbes que discorrien pels seus cabells negres i la barba. Portava un pedaç a l’ull esquerre. Era una lliçó ambulant de com podia ser de perillós de treballar a la Pesquera.

—Sí, el tinc vist. És arcanista?

En Wil va assentir.

—És el braç dret d’en Kilvin. Ensenya sigaldria als estudiants nous.

En Sim es va escurar la gola.

—Tal com anava dient, l’Èlodin va ser l’estudiant més jove que mai ha estat admès a la Universitat, el més jove d’arribar a arcanista i el rector més jove.

—Ja, però tot i així —vaig dir—, hauràs d’admetre que és una mica estrany per ser rector.

—Aleshores no ho era —va fer en Simmon amb sobrietat—. Va ser abans que passés allò.

Com que en Simmon no va dir res més, vaig preguntar:

—Allò?

En Wil va arronsar les espatlles.

—Alguna cosa. No en parlen. El van tancar a la Terrisseria fins que va recuperar una mica el seny.

—No m’agrada pensar-hi —va dir en Simmon regirant-se, incòmode, a la cadira—. Mira, tots els bimestres hi ha un parell d’estudiants que perden la xaveta, d’acord? —Va mirar en Wilem—. Te’n recordes, de l’Slyhth? —En Wil va assentir amb gravetat—. Això ens podria passar a qualsevol de nosaltres.

Hi va haver un moment de silenci; els meus dos amics van beure una mica, sense dirigir la mirada enlloc en particular. Jo els en volia demanar detalls, però vaig comprendre que es tractava d’un assumpte delicat.

—En fi —va dir en Sim en veu baixa—. Vaig sentir dir que no el van deixar sortir de la Terrisseria. Deien que es va escapar.

—A cap arcanista que es mereixi el pa que menja no se’l pot tenir tancat en una cel·la —vaig dir—. Això no em sorprèn.

—Has estat a la Terrisseria? —em va preguntar en Simmon—. Està dissenyada per tenir-hi els arcanistes tancats. És un edifici de pedra emmallada. Hi ha proteccions a les portes i les finestres. —Va sacsejar el cap—. No m’imagino de quina manera algú en podria sortir, ni tan sols un dels mestres.

—Estem fugint d’estudi —va dir en Wilem amb fermesa—. En Kilvin t’ha acceptat a la Pesquera. Si l’impressiones, segur que et convertiràs en Re’lar. —Ens va mirar a l’un i l’altre—. Entesos?

—Entesos —va dir en Simmon.

Vaig assentir, però tenia el cap a tres quarts de quinze. Pensava en Tàborlin el Gran, que coneixia els noms de totes les coses. Vaig pensar en les històries que l’Skarpi explicava a Tarbean. Ell no havia parlat d’arcanistes, només de nomenadors.

I pensava en l’Èlodin, el mestre nomenador, i en què podia fer per acostar-m’hi.