34
Encara per aprendre

L’endemà al matí em vaig despertar lleganyós després de dues hores de son, em vaig ficar en un dels carros i vaig passar la resta del matí pesant figues. Era gairebé migdia quan em vaig adonar que la nit abans, a la fonda, havíem acceptat un altre passatger.

Es deia Josn i havia pagat en Roant perquè el portés a Ànilin. Era simpàtic i tenia un somriure sincer. Semblava un home honrat. No em va caure bé.

Les meves raons eren senzilles. En Josn es va passar tot el dia viatjant al costat de la Denna. L’afalagava de manera escandalosa i feia broma dient que la convertiria en una de les seves esposes. A la Denna no semblava que l’hagués afectat que ens n’haguéssim anat al llit tan tard la nit abans, estava tan fresca i radiant com sempre.

El resultat va ser que em vaig passar el dia enfadat i gelós, encara que fingia indiferència. Com que era massa orgullós per unir-me a la seva conversa, em vaig quedar sol. Vaig passar el dia pensant coses tristes, mirant de passar per alt el so de la veu d’en Josn i recordant de tant en tant la imatge de la Denna la nit anterior, amb la lluna reflectint a l’aigua darrere seu.

Aquella nit tenia previst convidar a passejar la Denna després que tots se n’haguessin anat a dormir. Però abans que m’hi pogués acostar, en Josn va anar a un dels carros i hi va agafar un gran estoig negre amb tanques de llautó en un costat. En veure’l, el cor em va fer un salt.

Percebent l’interès del grup, encara que no pas el meu en particular, en Josn va descordar a poc a poc les tanques de llautó i va treure el seu llaüt amb descurança fingida. Era un llaüt d’artista de companyia; el mànec llarg i elegant i la caixa arrodonida em resultaven dolorosament familiars. Després de veure que comptava amb l’atenció de tothom, va decantar el cap i va començar a puntejar les cordes, aturant-se per escoltar-ne el so. Aleshores, assentint per a ell mateix, va començar a tocar.

L’home tenia una veu bonica de tenor i uns dits raonablement hàbils. Va tocar una balada, a continuació una cançó de taverna lleugera i ràpida, i tot seguit una melodia lenta i trista en una llengua que no vaig reconèixer però que em va semblar illès. Finalment va tocar «Calderer assaonador» i tots en van cantar plegats la tornada. Tots menys jo.

Estava assegut, petrificat, em feien mal els dits. Volia tocar, no pas escoltar. «Volia» no és un verb prou intens. Me’n moria de ganes. No m’enorgulleixo d’haver-me plantejat la possibilitat de robar-li el llaüt i tocar el dos aprofitant la foscor de la nit.

En Josn va acabar la cançó amb un floreig i en Roant va picar de mans un parell de vegades per cridar l’atenció de tots.

—Hora d’anar-se’n a dormir —va dir—. Si us adormiu…

En Derrik va acabar la frase en to festiu:

—Ens deixeu enrere. Ja ho sabem, mestre Roant. Estarem preparats a l’alba.

En Josn va riure i va obrir l’estoig del llaüt amb el peu. Tanmateix, abans que hi pogués guardar l’instrument li vaig parlar:

—Me’l deixes veure un moment? —vaig dir, provant de no semblar desesperat, sinó només vagament encuriosit.

Em vaig odiar a mi mateix per haver fet aquella pregunta. Demanar a un músic que et deixi agafar el seu instrument és, en certa manera, com demanar a un home que et deixi fer un petó a la seva esposa. Els que no són músics no ho entenen. Un instrument és com un company i una amant. Els desconeguts solen empipar els músics demanant-los que els deixin agafar els seus instruments. Jo ho sabia, però tot i així no me’n vaig poder contenir.

—Només un moment.

Vaig veure que ell es posava tens. Però la capacitat de mantenir una aparença amistosa és una de les especialitats dels joglars, gairebé tant com la música.

—I tant —va replicar amb una jocositat que a mi em va semblar falsa però que segurament va convèncer els altres. Se’m va acostar a gambades i em va donar el llaüt—. Vigila…

En Josn va fer un parell de passes endarrere i es va esforçar per aparentar tranquil·litat. Jo em vaig fixar en la seva postura, amb els braços una mica doblegats, preparat per llençar-se cap endavant i arrabassar-me el llaüt si calia.

El vaig fer girar unes quantes vegades amb les mans. Si era objectiu, no tenia res d’especial. El meu pare no hauria dubtat a afirmar que poc li faltava per fer-se servir com a llenya per al foc. En vaig acariciar la fusta. Vaig estrènyer l’instrument contra el meu pit.

Sense aixecar el cap, vaig comentar:

—És molt bonic. —Ho vaig dir en veu baixa, amb la veu trencada per l’emoció.

Era bonic, és veritat. Era la cosa més bonica que jo havia vist els últims tres anys. Més bonic que un camp a la primavera després de tres anys vivint a la claveguera pudent que havia estat aquella ciutat. Més bonic que la Denna. Gairebé.

Puc dir amb sinceritat que encara no era del tot jo mateix. Només feia quatre dies que havia deixat de viure al carrer. No era la mateixa persona que havia estat als temps de la companyia, però tampoc no era encara la persona de què parlen les històries que vosaltres heu sentit. Tarbean m’havia fet canviar. Hi havia après moltes coses sense les quals viure hauria resultat més fàcil.

Però assegut a la vora del foc, inclinat sobre el llaüt, vaig notar com les parts dures i desagradables de mi mateix que havia adquirit a Tarbean s’esquerdaven. Com un motlle d’argila al voltant d’un tros de ferro que s’ha refredat, es van desprendre i van deixar enrere una cosa neta i dura.

Vaig tocar les cordes, l’una rere l’altra. Quan vaig tocar la tercera va sonar una mica desafinada i vaig ajustar la clavilla sense pensar-hi.

—Ep, noi! No toquis això —va dir en Josn, mirant d’aparentar naturalitat—, el desafinaràs.

Però jo ni el vaig sentir. En Josn i els altres no haurien estat més lluny de mi si haguessin estat al fons del mar de Cenze.

Vaig tocar la darrera corda i també la vaig afinar una mica. Vaig tocar un acord senzill i vaig puntejar les cordes produint un so suau i afinat. Vaig desplaçar un dit i l’acord va passar a menor produint un so que sempre em sonava com si el llaüt estigués dient «trist». Vaig tornar a moure les mans i el llaüt va produir dos acords que van xiuxiuejar l’un sobre l’altre. Aleshores, sense adonar-me del que feia, em vaig posar a tocar.

El tacte de les cordes em produïa estranyesa; els meus dits i les cordes eren com dos amics que es retroben i no recorden què tenien en comú. Vaig tocar fluix i a poc a poc, sense llençar les notes més enllà del cercle de llum de la foguera. Dits i cordes tenien una conversa acurada, com si la seva dansa descrivís el guió d’un enamorament.

Llavors vaig notar que alguna cosa es trencava dins meu i la música va començar a brollar envaint el silenci. Els meus dits ballaven; amb moviments ràpids i intricats, teixien una mena de gasa clara i subtil dins el cercle de llum que projectava la nostra foguera. La música es movia com una teranyina agitada per una alenada suau, canviava com una fulla que gira mentre cau a terra, i em feia sentir els tres anys a la Ribera de Tarbean, amb un buit dins meu i les mans adolorides pel fred.

No sé quanta estona vaig tocar. Potser deu minuts, o potser una hora. Però les meves mans no estaven acostumades a l’esforç. De sobte van relliscar i la música es va esfondrar, com un somni quan et despertes.

Vaig aixecar el cap i vaig veure tothom completament immòbil; feien gestos que anaven de la commoció a la sorpresa. Llavors, com si la meva mirada hagués trencat algun embruix, tots es van moure alhora. En Roant va canviar de postura al seu seient. Els dos jornalers es van girar i es van mirar enarcant les celles. En Derrik em va mirar com si no m’hagués vist mai. La Reta es va quedar quieta, amb una mà davant la boca. La Denna es va tapar la cara amb les mans i va arrencar a plorar amb sanglots silenciosos i desesperats.

En Josn es va quedar dempeus. Tenia el rostre pàl·lid i desencaixat, com si l’haguessin apunyalat.

Li vaig oferir el llaüt, sense saber si havia de donar-li les gràcies o demanar-li disculpes. Ell el va agafar i no va dir res. Al cap d’uns moments, em vaig aixecar, els vaig deixar tots asseguts a la vora del foc i em vaig dirigir als carros.

I així va ser com en Kvothe va passar la seva darrera nit abans d’anar a la Universitat, amb la seva capa fent de flassada i de llit. En ajeure’s, darrere seu hi havia un cercle de foc, i davant, un mantell d’ombres. Tenia els ulls oberts, això ho sabem del cert, però qui de nosaltres pot afirmar que sap el que veia?

Més aviat mireu darrere seu, cap al cercle de llum que projecta el foc, i deixeu estar en Kvothe de moment. Tothom es mereix gaudir un moment o dos tot sol quan ho desitja. I si per casualitat va vessar llàgrimes, perdonem-lo. Ben mirat, només era un nen, i encara havia d’aprendre què era realment la pena.