24
Com si fossin ombres

Durant la meva estada a Tarbean vaig continuar aprenent, encara que la major part de les lliçons van ser doloroses i desagradables.

Vaig aprendre a pidolar. Era una aplicació molt pràctica de la interpretació amb un públic molt difícil. Jo ho feia bé, però a la Ribera els diners eren escassos i un bol buit volia dir una nit de fred i gana.

Mitjançant un procés perillós d’assaig i error, vaig descobrir la millor manera d’obrir una bossa de diners amb el ganivet i de buidar butxaques. Hi tenia la mà trencada. Les tanques i les barres de tota mena no van trigar a revelar-me els seus secrets. Els meus dits hàbils van tenir un ús que ni els meus pares ni l’Abenthy no haurien endevinat mai.

Vaig aprendre a fugir de qualsevol que tingués un somriure massa blanc. La resina de denner et blanqueja les dents a poc a poc, i per això, si un llaminer viu prou temps perquè les dents se li tornin blanques del tot, el més probable és que ja hagi venut tot el que tenia de valor. Tarbean és ple de gent perillosa, però ningú no és tan perillós com un llaminer dominat per l’anhel desesperat de més resina. És capaç de matar-te per un parell de penics.

Vaig aprendre a confeccionar sabates improvisades amb parracs. Les sabates de debò es van convertir en un somni per a mi. Els dos primers anys semblava que sempre tingués els peus freds, o tallats, o totes dues coses. Però quan va arribar el tercer any els meus peus eren com cuir vell, i jo podia córrer descalç durant hores per les pedres aspres de la ciutat sense sentir res.

Vaig aprendre a no esperar ajuda de ningú. Als barris dolents de Tarbean una crida de socors atreu els depredadors com l’olor de la sang al vent.

Dormia a les cobertes, ben abrigat al meu amagatall, on confluïen tres teulades. Em vaig despertar d’un son profund i vaig sentir una rialla aspra i unes passes feixugues que provenien del carreró.

Les passes es van aturar, es va sentir soroll de roba en estripar-se i després més rialles. Em vaig apropar a la vora de la teulada i vaig mirar cap al carreró. Vaig veure uns quants nois corpulents, gairebé homes. Anaven vestits com jo, esparracats i bruts. N’hi devia haver cinc, potser sis. Entraven i sortien de les ombres com si ells mateixos fossin ombres. El seu pit estava agitat a causa de la cursa, des de la teulada sentia com respiraven.

L’objecte de la persecució era al mig del carreró: un nen de vuit anys a tot estirar. Un dels nois més grans el subjectava. La pell nua del nen brillava, pàl·lida, a la llum de la lluna. Es va sentir un altre soroll de roba en estripar-se, i el menut va fer un crit suau que es va acabar amb un sanglot ofegat.

Els altres observaven i parlaven entre ells en to baix i ràpid, exhibint somriures durs i afamats.

M’havien perseguit diverses vegades a la nit. També m’havien enxampat, mesos enrere. En mirar cap avall, em va sorprendre trobar una teula vermella i pesant a la meva mà, preparada per ser llençada.

Aleshores em vaig aturar i vaig mirar el meu amagatall. Hi tenia una flassada espellifada i mig pa. Els meus estalvis estaven amagats allà, vuit penics de ferro que havia atresorat per a quan tingués mala sort. I el més valuós de tot, el llibre d’en Ben. Jo hi estava segur, allà. Encara que deixés ferit un d’aquells nois, els altres serien dalt de la teulada al cap de dos minuts. Llavors, encara que em pogués escapar, no tindria cap lloc on anar.

Vaig deixar la teula. Vaig tornar a allò que s’havia convertit en la meva llar i em vaig arrupir dins l’espai situat sota el ràfec de la teulada. Vaig recargolar la flassada a les mans i vaig serrar les dents provant de no sentir aquell murmuri de converses interromput per rialles barroeres i sanglots silenciosos i desesperats que venia de sota.