POST SCRIPTUM

Manifest per al salt
Una crida per a un Canadà
basat en la cura de la terra i dels uns als altres

Comencem amb la premissa que el Canadà s’enfronta a la crisi més profunda de la història recent.

La Comissió per a la Veritat i la Reconciliació ha reconegut detalls estremidors sobre la violència al Canadà en el passat més proper. L’agudització de la pobresa i la desigualtat són una cicatriu en el present del país, i els antecedents del Canadà pel que fa al canvi climàtic són un crim contra el futur de la humanitat.

Aquests fets encara són més desconcertants perquè s’aparten immensament dels valors declarats del Canadà: el respecte dels drets dels indígenes, l’internacionalisme, els drets humans, la diversitat i la responsabilitat sobre el medi ambient.

El Canadà no és aquest lloc avui, però podria ser-ho.

Podríem viure en un país on tota l’energia provingués de fonts renovables, unit mitjançant una xarxa de transport públic accessible, on els llocs de treball i les oportunitats que presenta aquesta transició es dissenyessin per eliminar sistemàticament les desigualtats de raça i gènere. Cuidar els uns dels altres i cuidar el planeta podrien ser els sectors de creixement més ràpid de l’economia. Moltes més persones podrien tenir llocs de treball més ben pagats i amb menys hores de treball, i tindríem més temps per gaudir de les persones que estimem i prosperar en la comunitat.

Sabem que no ens queda gaire temps per a aquesta gran transició. Els científics del canvi climàtic ens han dit que aquesta és la dècada en què cal emprendre accions decisives per prevenir el catastròfic escalfament global. Això significa que amb passes curtes ja no anirem on hem d’anar.

Aquest salt ha de començar amb el respecte als drets i la propietat inherents als cuidadors originals d’aquesta terra. Les comunitats indígenes han estat en primera línia de front a l’hora de protegir els rius, les costes, els boscos i les terres de l’activitat industrial sense control. Podem reforçar aquest rol i reiniciar la nostra relació si implementem íntegrament la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes.

Impulsats pels tractats que conformen la base legal d’aquest país i que ens comprometen a compartir la terra «mentre el sol brilli, l’herba creixi i els rius flueixin», volem fonts d’energia que durin per temps immemorial i que no s’esgotin mai ni enverinin la terra. Gràcies als avenços tecnològics, tenim aquest somni a l’abast de la mà. Les últimes recerques mostren que és factible tenir en dues dècades un Canadà amb el cent per cent de l’electricitat procedent de recursos renovables; el 2050 podríem tenir una economia cent per cent neta.

Exigim que aquest canvi comenci ara.

Ja no hi ha excuses per construir nous projectes d’infraestructures que ens condemnin a dècades d’increment de les extraccions en el futur. La nova llei d’or del desenvolupament energètic ha de ser: si no ho vols al teu jardí, no ha d’estar al jardí de ningú altre. Això és vàlid igualment per als oleoductes de petroli i gas; per al fracking a New Brunswick, el Quebec i la Colúmbia Britànica; per al trànsit creixent de petroliers a les nostres costes, i per als projectes de mineria d’empreses canadenques arreu del món.

És l’hora de la democràcia de l’energia: no creiem només en canvis de les fonts energètiques, sinó que allà on es pugui les comunitats haurien de controlar col·lectivament aquests nous sistemes d’energia.

Com a alternativa a les empreses privades que se n’emporten els beneficis i a la burocràcia remota d’algunes de centralitzades que pertanyen a l’Estat, podem crear estructures de propietat innovadores: gestionades democràticament, que paguin sous dignes, i que es quedin els ingressos en favor de la comunitat que tant els necessita. A més, els pobles indígenes haurien de ser els primers a rebre suport públic per als seus propis projectes d’energia neta, igual que ho haurien de ser les comunitats que actualment pateixen impactes seriosos en la salut a causa de la contaminació que genera l’activitat industrial.

L’energia generada d’aquesta manera no només ens il·luminarà les cases sinó que redistribuirà la riquesa, aprofundirà la democràcia, reforçarà l’economia i començarà a curar les ferides que es remunten a la fundació del país.

Un salt cap a una economia que no contamini crea un nombre incalculable d’oportunitats per a múltiples «victòries» semblants. Volem un programa universal per construir habitatges eficients energèticament, i reformar els actuals, i assegurar-se que els municipis i els barris amb ingressos més baixos siguin els primers a beneficiar-se’n i rebin formació i oportunitats, i així reduir la pobresa a llarg termini. Volem formació i altres recursos per als qui treballen en sectors que generen altes emissions de carboni, per assegurar-nos que poden formar part de l’economia de l’energia neta. Aquesta transició hauria de comptar amb la participació democràtica dels treballadors mateixos. Els trens d’alta velocitat alimentats amb energies renovables i amb costos assolibles poden unir tots els municipis del país, en comptes de més cotxes, més oleoductes i més trens que exploten, coses que ens posen en perill i ens divideixen.

I com que sabem que aquest salt comença tard, necessitem invertir en la deteriorada infraestructura pública actual a fi que pugui aguantar els fenòmens meteorològics extrems, cada vegada més freqüents.

Avançar cap a un model agrícola molt més localitzat i basat en l’ecologia ens faria menys dependents dels combustibles fòssils, de la captura de carboni del sòl, i absorbiria xocs sobtats en el subministrament mundial, a més d’aportar productes més sans i a més bon preu per a tothom.

Fem una crida a eliminar els tractats comercials que interfereixen en els intents de reconstruir economies locals, a regular les empreses, i a aturar els projectes extractius perjudicials. Amb un reequilibri de les balances de la justícia, hauríem de garantir un estatus d’immigrant i protecció completa per a tots els treballadors. Cal que reconeguem la contribució del Canadà a conflictes militars i al canvi climàtic —primeres causes de la crisi mundial dels refugiats— i així acollir refugiats i migrants que busquen seguretat i una vida millor.

Canviar a una economia en equilibri amb els límits de la Terra també significa expandir els sectors de l’economia que ja provoquen poques emissions de carboni: les professions assistencials, l’ensenyament, el treball social, les arts, els mitjans de comunicació d’interès públic. Seguint l’exemple del Quebec, ja fa molt de temps que es necessita un programa nacional de llars d’infants. Totes aquestes feines, que majoritàriament duen a terme dones, són el ciment per construir comunitats humanes resistents, i necessitarem que les nostres comunitats siguin tan fortes com es pugui en vista del futur ple de dificultats a què ja estem condemnats.

Com que gran part del treball assistencial —ja sigui en favor de les persones o del planeta— actualment no està remunerat, fem una crida per a un debat intens sobre la introducció d’una renda bàsica universal anual. Aquesta sòlida xarxa de seguretat, que ja es va posar a prova a la dècada de 1970 a Manitoba, podria ajudar-nos a garantir que ningú es vegi obligat a acceptar una feina que amenaci el futur dels seus fills per alimentar-los avui.

Declarem que l’«austeritat», que ha atacat sistemàticament sectors baixos en emissions de carboni com l’educació i la salut mentre ofega financerament el transport públic i obliga a privatitzacions imprudents de l’energia, és una manera de pensar fossilitzada que s’ha convertit en una amenaça per a la vida a la Terra.

Els diners que necessitem per pagar aquesta gran transformació estan disponibles, només necessitem les polítiques adequades per alliberar-los. Per exemple eliminar les subvencions als combustibles fòssils, aplicar impostos a les transaccions financeres, incrementar els royalties per als recursos bàsics, augmentar els ingressos per impostos a les empreses i les persones més riques, instaurar un impost progressiu a les emissions de carboni i reduir la despesa militar. Totes aquestes mesures es basen en el principi simple de «qui contamina paga» i representen una oportunitat immensa.

Una cosa és clara: l’escassetat de recursos públics en una era de riquesa privada sense precedents és una crisi inventada, dissenyada per destruir els nostres somnis abans que tinguin l’oportunitat de néixer.

Aquests somnis van molt més enllà que aquest document. Fem una crida a tots els que opten a una responsabilitat de govern a aprofitar aquesta oportunitat i assumir la necessitat urgent de transformació. Fem una crida a fer reunions dels ciutadans amb l’administració local a tot el país en què els veïns puguin trobar-se per definir democràticament què significa en cadascuna de les seves comunitats fer un salt veritable cap a l’economia del futur.

Inevitablement, aquesta revifada des de la base de la societat conduirà a una renovació de la democràcia en tots els nivells de govern, i treballarà ràpidament cap a un sistema en què cada vot compti i els diners de les empreses desapareguin de les campanyes polítiques.

Es tracta d’una tasca immensa per emprendre-la tota alhora, però aquests són els temps que vivim.

La caiguda dels preus del petroli ha alleugerit temporalment la pressió per extreure combustibles fòssils tan ràpidament com permetin les tecnologies d’alt risc. Aquesta pausa en l’expansió frenètica no s’hauria de considerar com una crisi sinó com un regal.

Ens ha permès la rara oportunitat de tenir un moment per contemplar en què ens hem convertit, i decidir que hem de canviar.

De manera que fem una crida a tots els que opten a una responsabilitat de govern a aprofitar aquesta oportunitat i assumir la necessitat urgent de transformació. És el nostre deute sagrat amb les persones a qui aquest país va fer mal en el passat, amb els que pateixen innecessàriament en el present, amb els que tenen dret a un futur segur i esperançador.

És l’hora de ser agosarats.

És l’hora de fer un salt.