4. El rellotge del clima toca la mitjanit

Rebobinem una mica, fins a la setmana en què va guanyar Trump. En aquell moment, encara no m’havia recuperat d’haver estat testimoni no d’una, sinó de dues catàstrofes. I no crec que puguem entendre l’autèntic perill del desastre de Trump si no lluitem contra totes dues.

Tal com he dit, jo era a Austràlia per feina, però també era molt conscient que, a causa del carboni que implicava aquell viatge, potser no hi podria tornar durant força temps. O sigui que vaig decidir visitar, per primer cop a la vida, la Gran Barrera de Corall, a la costa de Queensland, que és patrimoni de la humanitat i l’estructura natural formada per criatures vives més gran de la Terra. Va ser la cosa més bonica i alhora la cosa més esgarrifosa que havia vist mai.

De petita vaig passar molt de temps sota l’aigua. El meu pare em va ensenyar a nedar amb tub respirador quan tenia sis o set anys, i és un dels records més feliços que conservo. Sempre em meravellava la intimitat de les interaccions amb la vida del mar. Quan t’acostes nedant cap a un escull, gairebé tots els peixos s’espanten. Però si t’hi quedes uns minuts, deixen de veure’t com un intrús i per a ells esdevens part del paisatge marí; se t’acostaran fins a la màscara o et faran mossegadetes al braç. Com que era una nena neguitosa, sempre trobava aquestes experiències d’una irrealitat i una pau meravelloses.

A mesura que s’acostava el viatge a Austràlia, em vaig adonar que els sentiments que em despertava veure la Gran Barrera estaven relacionats amb el fet que tinc un fill de quatre anys, en Toma. Com a pares, de vegades podem cometre l’error d’exposar els fills massa aviat a totes les amenaces i perills que suposa el món natural. El primer llibre sobre la natura que llegeixen molts nens és The Lorax, del Dr. Seuss, que tracta sobre la contaminació, els llocs preciosos que s’han convertit en un abocador i tots els animals que moren, desapareixen i s’ofeguen. Fa por de debò. El vaig llegir a en Toma quan tenia dos anys i vaig veure com l’horror se li dibuixava a la cara. I vaig pensar: «No, això és un error ben gros». Ara llegim contes d’esquirols xerraires i llibres que celebren la bellesa i el miracle de la natura. Encara que jo sàpiga que aquests llibres tracten d’espècies que estan a punt d’extingir-se, no cal que en Toma s’hi amoïni, encara. Suposo que la meva funció és provar de crear tantes experiències positives com pugui per interessar-lo pel món natural. Primer s’ha d’estimar, per poder protegir i defensar res.

També volia anar a la Gran Barrera com a periodista que soc. Durant els dos anys anteriors, havia passat una cosa sense precedents en la història documentada. A causa de temperatures de rècord, més del 90% de la Gran Barrera de Corall s’havia vist afectada pel que es coneix com a «esdeveniment de decoloració global». És difícil recalcar fins a quin punt l’emblanquiment ha estat catastròfic. Quan el corall s’emblanqueix, aquelles criatures de colors tan vius i extraordinaris —un ecosistema tan ric i immens com la selva amazònica— es tornen d’un color blanquinós esmorteït. El corall decolorat es pot recuperar, si les temperatures baixen de seguida a nivells normals. Aquesta vegada no han davallat, de manera que s’ha mort gairebé una quarta part de la Gran Barrera.

Cal subratllar que només amb un lleu escalfament es va produir un canvi tan radical. Les temperatures del mar van pujar només un grau Celsius per damunt els nivells en què s’adapta aquesta espècie tan increïble, i amb això n’hi va haver prou perquè es produís una mortalitat massiva. A diferència de molts altres esdeveniments relacionats amb el canvi climàtic, en aquest cas no hi va haver cap tempesta espectacular ni cap foc arrasador, només una mort aquàtica silenciosa.

Quan vam arribar a la Gran Barrera, encara hi planava una atmosfera d’irrealitat: continuaven sortint vaixells de Port Douglas carregats de turistes, la superfície de l’aigua era blava i bella, hi havia franges d’un turquesa espectacular. Però el mar sap amagar els pitjors secrets de la humanitat, tal com vaig aprendre quan informava del desastre de Deepwater Horizon de BP, quan vaig comprovar que el vessament desapareixia ràpidament dels titulars un cop el petroli es començava a enfonsar, tot i que continuaven els danys del fons del mar.

Vam sortir cap a la Gran Barrera amb un equip de biòlegs marins absolutament entregats (i tots destrossats pel que havien documentat) i un equip de filmació de The Guardian. Vam començar a gravar les àrees de la Gran Barrera que encara són vives i vam aconseguir que en Toma es posés un tub respirador. Si he de ser sincera, no estava segura de si se centraria en el corall; feia poc que havia après a nedar i portava flotadors. Però els científics van tenir una paciència increïble amb ell, i es va estar uns cinc minuts seguits concentrat de debò, de manera que va copsar una pinzellada d’un autèntic miracle; «va veure el Nemo», va veure un cogombre de mar, em sembla que fins i tot va veure una tortuga marina. Aquestes zones de la Gran Barrera, les que no estan ni emblanquides ni mortes, només són una mínima part del total, però continuen sent meravelloses; són un devessall de vida, de corall i peixos de colors vibrants, amb tortugues marines i taurons nedant ben a prop.

No ens vam endur en Toma al vaixell quan vam filmar les zones emblanquides de la Gran Barrera. Era un cementiri. Era talment com si s’hagués pitjat un interruptor i de cop i volta un dels llocs més bonics del món s’hagués transformat en un dels més lletjos. Els ossos de corall estaven recoberts d’una potinga de vida podrida, d’una pasterada marró. T’agafaven ganes de marxar d’allà. Els vestits de neoprè ens feien pudor de mort.

Vam decidir filmar la Gran Barrera en aquest estat perquè molta gent té la sensació que el canvi climàtic és una crisi llunyana, que encara podem ajornar una mica les coses abans no ens posem seriosos. Volíem mostrar que els canvis radicals experimentats pel nostre planeta, incloent-hi zones que ens pensem que estan curulles de vida, no són coses d’un futur llunyà; estan passant ara mateix. I els impactes són enormes, incloent-hi el fet que uns mil milions de persones al món basen la seva alimentació i els seus ingressos en peix que depèn dels esculls de corall.

I també volia provar de mostrar el desastre a través dels ulls d’en Toma. Perquè un dels aspectes més injustos de l’alteració del clima (i n’hi ha molts) és que les nostres accions com a adults d’avui tindran l’efecte més intens en les vides de les generacions que han de venir, així com en les dels infants d’avui que són massa joves per influir en la política, infants com en Toma i els seus amics, i també la seva generació arreu del món. Aquestes criatures no han fet res per provocar la crisi, però són les que hauran d’entomar les condicions meteorològiques més extremes —tempestes, sequeres, incendis i augment del nivell del mar— i totes les tensions socials i econòmiques que se’n derivaran. Són les que creixen enmig d’una extinció en massa, a qui els han arrabassat tota la bellesa i tota la companyia que prové d’estar envoltat per altres formes de vida.

És una forma de robatori, de violència, el que l’escriptor i teòric Rob Nixon anomena «violència lenta». Tots els éssers vius tenen el dret inalienable de tenir un planeta net i efervescent. Per això es considera que la Gran Barrera de Corall és patrimoni de la humanitat. Pertany al món, i s’està morint sota la nostra custòdia. Em vaig adonar que el que volia explicar té a veure amb el robatori intergeneracional i la justícia intergeneracional. Per això vaig decidir posar en Toma davant d’una càmera per primera vegada; m’hi sentia reticent, però no podia explicar tot això sense ell.

Al final del dia, ens sentíem tots destrossats. Havíem vist massa mort, massa pèrdua, però el meu fill també havia viscut aquesta experiència tan especial. Aquella nit, quan l’acotxava al llit a l’habitació del motel de Port Douglas, vaig dir: «Toma, avui és quan has descobert que hi ha un món secret sota el mar». I ell tan sols va alçar la mirada amb una expressió de pura alegria i va dir: «L’he vist». Jo em vaig desfer en llàgrimes, en una barreja de joia i patiment en adonar-me que, just quan ell comença a ser conscient de tota la bellesa del món, de tanta màgia, és quan ja està desapareixent.

He d’admetre que també estava empipada. M’havia estat impossible no pensar en ExxonMobil durant tot el dia, en com aquesta companyia —ara ha estat documentat— ja sabia que es produïa el canvi climàtic des dels anys setanta, ni més ni menys. Segons una pionera recerca d’InsideClimate News (nominada per a un premi Pulitzer), Exxon va fer una innovadora recerca empírica pròpia agafant mostres de CO2 dels seus petroliers i construint models climàtics d’avantguarda que predeien els futurs canvis, com ara l’augment del nivell del mar. També va rebre advertiments dels seus principals científics, incloent-hi James Black, que va ser categòric en els informes fets arribar a l’empresa sobre l’«acord científic general en el fet que la manera més probable en què la humanitat està influint en el clima global és a través de l’emissió de diòxid de carboni procedent del consum de combustibles fòssils». També va escriure que «l’home té un marge temporal de cinc a deu anys abans que la necessitat de prendre mesures dràstiques pel que fa als canvis en les estratègies energètiques esdevingui cabdal». Això era el 1978.

Quan Rex Tillerson va assumir el càrrec de director general de la divisió de producció central d’Exxon USA, ja feia temps que la companyia coneixia aquestes dades, incloent-hi la incòmoda qüestió sobre el poc temps que quedava. Malgrat això, des d’aleshores ExxonMobil ha aportat més de 30 milions de dòlars a think tanks que escampen dubtes de manera sistemàtica a la premsa sobre la veracitat de la ciència climàtica. Mobil (abans de fusionar-se amb Exxon) fins i tot va publicar un anunci a tota pàgina al New York Times que sembrava dubtes sobre la ciència. Actualment els fiscals generals de Nova York, Califòrnia i Massachusetts investiguen ExxonMobil per aquests presumptes enganys. A causa d’aquesta campanya de desinformació, promoguda per tot el sector dels combustibles fòssils, la humanitat ha perdut dècades clau, quan hauríem pogut impulsar les actuacions necessàries per canviar cap a una economia neta; les mateixes dècades en què ExxonMobil i altres desplegaven grans horitzons per al petroli i el gas. Si no haguéssim perdut aquest temps, la Gran Barrera de Corall potser avui encara estaria en bon estat.

Però el temps que vaig ser a la Gran Barrera no em va deixar amb una sensació d’impotència total. Perquè hi ha col·lectius obstinats i moviments en expansió arreu del món decidits a aconseguir que els seus governs es despertin i deixin de perforar més jaciments de petroli i gas i d’excavar més mines de carbó. Vam córrer com bojos per enllestir la filmació en quatre dies perquè es pogués veure la vigília de les eleccions nord-americanes, amb l’esperança que motivés la gent per votar, encara que fos mínimament, i que després s’incrementés la pressió perquè Hillary Clinton fes més pel clima. I ho vam aconseguir; vam penjar el vídeo el 7 de novembre.

L’endemà, Trump va guanyar. I llavors el conseller delegat d’ExxonMobil va ser nomenat secretari d’Estat.

L’HORA DE LA VERITAT

En les eleccions del 2016 hi havia moltíssim en joc per moltes raons, des dels milions de persones que s’arriscaven a perdre l’assegurança mèdica fins a les que eren objectiu dels atacs racistes quan Trump revifava les flames del creixent nacionalisme blanc; des de les famílies que corrien el perill de ser separades per una política d’immigració cruel fins a la possibilitat que les dones perdessin el dret de decidir si volien ser mares o no, o el fet que l’agressió sexual es normalitzés i es trivialitzés en les més altes esferes del poder. Amb tantes vides en situació de risc, no es guanya res fent un rànquing de problemes segons la urgència i jugar a «la meva crisi és més greu que la teva». Si et passa a tu, si és la teva família la que pateix la separació, o és a tu a qui escullen per fer assetjament policial, o és la teva àvia qui no es pot permetre un tractament que li salvi la vida, o és la teva aigua potable la que està contaminada amb plom, tot això és una emergència de la màxima categoria.

El canvi climàtic no és més important que cap d’aquests altres problemes, però sí que té una relació diferent amb el temps. Quan la política sobre el canvi climàtic és errònia —i ara ho és molt i molt, d’errònia— no ho podem tornar a provar al cap de quatre anys. Perquè al cap de quatre anys la Terra haurà canviat radicalment per tots els gasos emesos en aquest temps, i s’hauran reduït les opcions per evitar una catàstrofe irreversible.

Podria sonar alarmista, això, però he entrevistat els científics més destacats del món en aquesta qüestió i la seva recerca mostra que només és una descripció neutra de la realitat. El marge de temps disponible per disminuir prou les emissions perquè s’eviti un escalfament catastròfic s’estreny a tota velocitat. Molts moviments socials han adoptat la famosa frase de Samuel Beckett «Torna a provar-ho. Torna a fracassar. Fracassa millor» com a lema desenfadat. Sempre m’ha agradat aquesta posició; no podem ser perfectes, no guanyarem sempre, però ens hauríem d’esforçar per millorar. El problema és que la màxima de Beckett no funciona per al clima, no pas en aquest estadi de la jugada. Si continuem fracassant a l’hora de disminuir les emissions, si continuem fracassant a l’hora d’activar la transició per allunyar-nos de debò dels combustibles fòssils i acostar-nos a una economia basada en les renovables, si continuem esquivant la qüestió del consum malbaratador i la cerca de més i més, i més gros i més gros, no hi haurà més oportunitats per fracassar millor.

Gairebé tot es mou més de pressa que la modelització del canvi climàtic projectada, incloent-hi la pèrdua de la banquisa àrtica, l’ensorrament dels casquets glacials, l’escalfament del mar, l’augment del nivell del mar i l’emblanquiment del corall. La propera vegada que electors de països d’arreu del món vagin a les urnes, s’haurà fos més banquisa, s’haurà perdut més terra costanera, més espècies hauran desaparegut per sempre. L’oportunitat que tenim per mantenir les temperatures per sota del que caldria perquè països insulars com ara Tuvalu o les Maldives, per exemple, no s’ofeguin esdevé més escassa. Hi ha canvis irreversibles; no tenim segones oportunitats per a un país inundat.

Les dades científiques més contrastades ens diuen que si volem tenir una bona opció de protegir les ciutats costaneres durant la vida del meu fill —incloent-hi metròpolis com la ciutat de Nova York i Bombai— aleshores hem de deixar els combustibles fòssils a una velocitat sobrehumana. Un article de la Universitat d’Oxford que va aparèixer durant la campanya, publicat a la revista Applied Energy, arribava a la conclusió que perquè la humanitat tingui una oportunitat del 50 per cent de complir els objectius de temperatura establerts en l’acord sobre el clima negociat a París a final del 2015, totes les centrals energètiques noves haurien d’estar lliures de carboni a partir del 2018. És el segon any de la presidència de Trump.

Per a la majoria de nosaltres —incloent-m’hi a mi— és una informació difícil d’entendre, perquè estem acostumats a narratives que ens tranquil·litzen sobre la inevitabilitat del progrés final. Martin Luther King Jr. va dir: «L’arc de l’univers moral és llarg, però s’inclina cap a la justícia». És una idea poderosa que malauradament no funciona per a la crisi climàtica. Els governs més rics del món han ajornat tant de temps les coses i han empitjorat tant el problema, que l’arc s’ha d’inclinar molt i molt de pressa, ara, o la possibilitat de tenir justícia haurà desaparegut per sempre. Gairebé hem arribat a la mitjanit en el rellotge del clima.

NO PAS NOMÉS UN ALTRE CICLE ELECTORAL: EL PITJOR MOMENT DE TOTS

Durant les primàries demòcrates, em va sorprendre molt el moment en què una dona jove s’enfrontava a Hillary Clinton en la campanya electoral i li preguntava si, tenint en compte la magnitud de la crisi de l’escalfament global, prometia que no acceptaria més diners dels interessos lligats als combustibles fòssils que l’estan potenciant. Fins aquell moment, la campanya de Clinton havia rebut grans sumes de diners de treballadors i grups de pressió registrats de les companyies de combustibles fòssils, al voltant d’1,7 milions de dòlars, segons una investigació de Greenpeace. Clinton es va mostrar indignada i va engaltar a la dona que estava «molt farta» que sempre aparegués aquesta qüestió. Uns dies després, en una entrevista, Clinton va dir que la gent jove hauria de «fer recerca pròpia». La dona que li havia formulat la pregunta, Eva Resnick-Day, treballava com a activista de Greenpeace. Havia fet recerca, i va insistir que «per això estem tan aterrits pel futur… El que passi els propers quatre o vuit anys podria determinar el futur del nostre planeta i de l’espècie humana».

Per mi, les seves paraules anaven al gra dels motius pels quals no érem davant d’un cicle electoral més, els motius pels quals no només era legítim sinó també necessari interrogar sobre la teranyina d’embulls corporatius de Hillary. Els comentaris de Resnick-Day també destaquen un dels grans motius pels quals la presidència de Trump és esborronadora: l’home més poderós del món és una persona que diu que l’escalfament global és un engany inventat pels xinesos, una persona que està destrossant incansablement les (ja inadequades) restriccions sobre els combustibles fòssils que el seu país havia posat en marxa i que encoratjava altres governs a fer el mateix. I tot plegat passa en el pitjor moment de la història de la humanitat.

Fins ara només hem escalfat el planeta un grau Celsius, i amb això ja estem presenciant resultats dramàtics: la mort en massa del corall, unes condicions meteorològiques àrtiques suaus que comporten una pèrdua severa de gel, el trencament dels casquets glacials antàrtics. Si continuem amb la trajectòria de contaminació actual, no hi ha cap mena de dubte que escalfarem el planeta de quatre a sis graus Celsius. El científic climàtic i expert en emissions Kevin Anderson diu que quatre graus d’escalfament són «incompatibles amb cap descripció raonable d’una comunitat global organitzada, equitativa i civilitzada». Per això els governs es van reunir a París i van redactar un acord en què es comprometien a fer el possible per abandonar aquest rumb tan perillós i provar de limitar l’escalfament a «molt per sota» dels dos graus, dedicant esforços per mantenir-lo per sota d’1,5 graus. El límit superior d’aquest objectiu de temperatura representa duplicar l’escalfament que ja hem experimentat, o sigui que no és gens segur en absolut.

Per això hem de fer el màxim per arribar al límit inferior de l’objectiu. I és difícil. Segons un estudi del setembre del 2016 d’Oil Change International, el think tank establert a Washington, si els governs volen tenir una probabilitat consistent de mantenir els increments de temperatura per sota dels dos graus Celsius, aleshores totes les reserves noves i sense explotar de combustibles fòssils s’han de quedar sota terra. El problema és que, fins i tot abans de Trump, cap economia important va fer el que calia. Totes continuaven provant de tenir-ho tot: introduïen algunes polítiques ecologistes fermes però aleshores aprovaven una extracció ampliada de combustibles fòssils així com nous oleoductes. És com menjar munts d’amanida i una pila de menjar porqueria al mateix temps, i tenir l’esperança d’aprimar-se.

Als Estats Units, Obama va introduir el Pla d’Energia Neta, que es va establir per accelerar la retirada de les centrals de carbó antiquades i requerir-ne de noves per capturar part de les emissions de carboni, però alhora va presidir un boom en el fracking de gas natural i també en petroli obtingut per fracking a Bakken. Al Canadà, el govern ha introduït una fixació nacional del preu del carboni i una retirada progressiva del carbó, però també ha permès que s’expandeixin les arenes bituminoses i ha aprovat una immensa terminal nova d’exportació de gas líquid, amb la qual cosa gairebé garanteix que no s’assoliran els objectius de París.

Tot i així, el fet que tants governs signessin l’acord de París amb bombo i platerets, i que com a mínim defensessin amb la boca petita la necessitat d’assolir els ambiciosos objectius de temperatura, va fer que el moviment a favor del clima guanyés més influència per exigir polítiques en sintonia amb l’objectiu establert. Provàvem de forçar-los a mantenir la paraula donada a París, i fèiem alguns avenços.

Però ara Trump diu: deixar tants diners sota terra?, que esteu sonats?!

UNA ADMINISTRACIÓ MOLT PETROLÍFERA

Durant la campanya electoral, el discurs estàndard de Trump tocava tot allò que complaïa la multitud: construir el mur, recuperar els llocs de treball, llei i ordre, Hillary la Deshonesta. La negació del canvi climàtic no solia entrar a la llista (tot i que Trump hi hauria dit la seva si l’hi haguessin preguntat). Però si la qüestió va semblar secundària durant la campanya, la cosa va canviar tan bon punt Trump va començar a fer nomenaments. I des de la investidura, un tret distintiu de l’administració Trump ha estat apuntar cap a totes i cadascuna de les mesures de protecció del clima. Com en una cursa contra rellotge, ell i el seu equip s’han proposat concedir de manera sistemàtica tot el que apareix a la llista dels desitjos de la indústria dels combustibles fòssils. Els nomenaments que ha fet, els plans per dur a terme grans retallades de pressupost i destrossar la reglamentació mediambiental, la negació còmplice del canvi climàtic i fins i tot els embulls amb Rússia assenyalen tots cap a la mateixa direcció: una determinació profunda i persistent d’iniciar una activitat febril sense restriccions en el sector dels combustibles fòssils. Hi ha moltes confabulacions i intrigues al voltant de Washington, principalment afirmacions sobre conspiracions de l’equip de Trump amb Rússia per influir en el resultat de les eleccions del 2016, i s’estan investigant, tal com pertoca. Però no ens equivoquem: la connivència de Trump amb el sector dels combustibles fòssils és la conspiració oculta a plena vista.

Al cap de pocs dies de prendre possessió, va fer aprovar l’oleoducte Dakota Access, aturant un estudi ambiental i contra la forta oposició dels sioux de Standing Rock. Ha aplanat el camí per aprovar l’oleoducte Keystone XL des d’Alberta, que Obama va rebutjar en part pels efectes en el clima. Ha dictat un decret presidencial per deixar sense efectes la moratòria d’Obama pel que fa a nous permisos d’explotació del carbó en terrenys federals, i ja ha anunciat plans per augmentar la perforació per extreure petroli i gas a la costa del Golf. També està eliminant el Pla d’Energia Neta d’Obama. I al mateix temps que l’administració autoritza nous projectes amb combustibles fòssils, es desempallega de totes aquelles regulacions ambientals que feien que l’extracció i el tractament d’aquest carboni fos menys rendible per a companyies com ExxonMobil. Com a conseqüència, aquests projectes, que ja són catastròfics des d’una perspectiva climàtica, probablement podrien comportar accidents industrials com el desastre de Deepwater Horizon, perquè això és el que passa quan els organismes reguladors desapareixen en combat.

Mentre escric, encara no queda clar si els Estats Units es retiraran oficialment de l’Acord de París; hi ha una certa discrepància sobre aquesta qüestió en l’administració. Però tant si el país es queda com si se’n va, és innegable que l’administració Trump està destruint compromisos presos amb l’acord.

A més de Rex Tillerson, Trump ha farcit la seva administració amb executius del sector dels combustibles fòssils i personatges polítics que tenen amplis lligams amb la indústria, diversos dels quals s’oposen, o en el millor dels casos es mostren indiferents, als mandats de les agències que ara estan encarregats de dirigir. Scott Pruitt és el cap de l’Agència de Protecció Ambiental (EPA, per les sigles en anglès) de Trump, però com a fiscal general d’Oklahoma ha demandat l’EPA moltes vegades i, potser no per casualitat, ha rebut desenes de milers de dòlars de les companyies del sector dels combustibles fòssils. La persona escollida per Trump com a secretari d’Energia, Rick Perry, tenia una pila de lligams amb la indústria petroliera, entre els quals formar part de les juntes directives de dues de les companyies que hi ha darrere l’oleoducte Dakota Access. El 2011, mentre es presentava per a la candidatura republicana, Perry feia campanya per eliminar el departament d’Energia en bloc.

NI PREGUNTES NI EXPLICACIONS

Aquest grup d’homes, junts, fan favors a les companyies del petroli, el gas i el carbó en múltiples fronts. Per exemple, Trump ha eliminat un programa nou que exigia a les companyies petrolieres i gasístiques que informessin de quant metà —un gas amb efecte hivernacle molt potent— emetien les seves operacions, incloent-hi les fuites. La indústria detestava el programa, que no es va enllestir fins a les últimes setmanes de l’administració Obama, en part perquè estava a punt d’aixecar la llebre sobre l’afirmació que el gas natural pugui ser una solució al canvi climàtic. Trump fa un regal extraordinari a la indústria dient clarament: no ens ho expliqueu, no ho volem saber. D’ara endavant, la resta del món haurà d’endevinar fins a quin punt els Estats Units són renegats climàtics, perquè no existiran dades clau.

L’amenaça més important que afronta aquesta indústria és que arreu del món s’alcin veus per exigir una acció real contra el canvi climàtic, i també el creixent consens segons el qual prendre’s la crisi seriosament significa aturar nous projectes amb combustibles fòssils. Aquesta possibilitat provoca terror en els executius del sector dels combustibles fòssils i en els governs dels estats petroliers (com Rússia), perquè significa que reserves provades per valor de bilions de dòlars —que actualment apuntalen el preu de les accions— podrien perdre tot el valor de la nit al dia. Això s’ha anomenat en algunes ocasions «bombolla del carboni», i cap al 2016 ja es començava a desinflar. Pensem en Trump com l’individu que es disposa a fer el rescat amb una manxa de bicicleta, i que indica a la indústria que els inflarà la bombolla durant uns anys més amb aire tòxic. Com? Fàcil. Fent que desaparegui el canvi climàtic.

Podem observar com es porta a terme tot plegat amb una claredat majúscula. Des del primer dia, del lloc web de la Casa Blanca es van suprimir moltes de les referències al canvi climàtic. Es planeja cancel·lar el programa de la NASA que utilitza satèl·lits per acumular dades bàsiques sobre com canvia la Terra, incloent-hi les glaceres que desapareixen i l’augment del nivell del mar. El director de Pressupost de la Casa Blanca, Mick Mulvaney, va ser força contundent sobre tot plegat: «Pel que fa a la qüestió del canvi climàtic, em sembla que el president ha estat prou clar: ja no ens hi gastarem diners. Considerem que fer-ho seria malgastar els vostres diners».

Estan tan decidits a esborrar la realitat sobre el canvi climàtic que fins i tot tenen com a objectiu erradicar programes que ajuden els col·lectius a fer front als seus efectes. Trump va proposar interrompre un programa de l’Associació Nacional Oceànica i Atmosfèrica que ajuda les comunitats a protegir la costa. També volia aplicar retallades a l’Agència Federal per a la Gestió d’Emergències (FEMA, per les sigles en anglès), l’organisme encarregat de respondre en cas de grans desastres naturals, i eliminar del tot el seu programa bàsic, destinat a ajudar les comunitats a preparar-se per a crisis futures. El seu pla de reduir el pressupost de l’Agència de Protecció Ambiental (EPA) més del 30 per cent deixaria al carrer milers de persones i eliminaria tot el programa de justícia ambiental. Aquest últim ajuda col·lectius amb baixos ingressos —majoritàriament afroamericans, llatins i indígenes— a contrarestar alguns dels efectes que comporta tenir les indústries més tòxiques prop seu. I cal fer notar que moltes de les mesures —incloent-hi les retallades dels programes que tracten l’enverinament pel plom de les canonades— perjudicarien de manera molt desproporcionada els infants d’aquests col·lectius marginats. Un acord pressupostari del Congrés ha ajornat les pitjors retallades de l’EPA fins al 2018.

De manera que el pla de rescat de Trump per al sector dels combustibles fòssils es produeix en múltiples flancs: enterrar les proves que demostren l’existència del canvi climàtic aturant la recerca i silenciant les agències, anul·lar els programes encarregats d’afrontar els efectes reals del problema climàtic i eliminar barreres a una acceleració de les activitats que alimenten la crisi, fent més perforacions per trobar petroli i gas, i extraient i cremant més carbó.

Alguns d’aquests retrocessos es poden compensar amb mesures ambicioses en estats grans com Califòrnia i Nova York, que prometen promoure de seguida les renovables malgrat la política a favor dels combustibles fòssils de Trump. Però hi ha un altre factor cabdal que podria determinar si la filial d’ExxonMobil coneguda com l’administració de Trump pot desencadenar una catàstrofe irreversible.

EL PREU HO ÉS TOT

Sobretot hi ha una cosa que actualment conté les companyies de combustibles fòssils de llançar-se a nous projectes importants d’extracció, i no és cap llei que introduís Obama i que Trump pugui revocar. El que els atura és el preu del petroli i el gas. Mentre escric això el 2017, el preu és molt més baix que quan Obama va ocupar el càrrec, perquè n’hi ha un excés d’oferta; hi ha més petroli i gas disponible del que volen els consumidors.

La raó que el preu sigui un problema per a projectes nous és que els combustibles fòssils barats i de fàcil accés s’han anat acabant de manera constant, sobretot als Estats Units. Què queda, doncs? El més difícil i car d’obtenir. Costa molts diners perforar a l’Àrtic, o en aigües molt fondes, o extreure i refinar el petroli semisòlid trobat a les arenes bituminoses d’Alberta, al Canadà. Quan el preu del petroli es disparava, tal com passava fa ben poc, el 2014, les companyies de combustibles fòssils feien inversions multimilionàries per buscar aquelles fonts de combustible tan car. Amb el petroli a 100 dòlars el barril, podien obtenir beneficis quantiosos malgrat els elevats costos d’extracció. I el desenvolupament en aquest sector va estimular el creixement econòmic, i va crear un munt d’ocupació. Però els costos ambientals van ser enormes: el desastre de Deepwater Horizon al golf de Mèxic va estar íntimament relacionat amb el fet que aquestes companyies estan perforant a més profunditat que mai. La raó per la qual les arenes bituminoses d’Alberta són tan polèmiques és que les terres i les vies fluvials indígenes s’han contaminat moltíssim pel procés d’extracció tan invasiu i tan emissor de carboni d’aquest cru pesant.

Rex Tillerson, d’ExxonMobil, es va tornar boig acaparant reserves de petroli pesant d’alt cost; va arribar un moment en què com a mínim un terç de les reserves de la companyia estaven localitzades a les arenes bituminoses d’Alberta. I, quan el preu del petroli es va desplomar, va arribar el gran xoc. Els preus del petroli es van començar a ensorrar el 2014, amb el cru Brent —el valor de referència global per al petroli— que queia en picat dels 100 dòlars el barril a 50 dòlars en només sis mesos, i des d’aleshores la xifra ha rondat al voltant dels 55 dòlars el barril. Com a conseqüència, hem vist com moltes companyies es feien enrere a l’hora d’afrontar projectes energètics extrems. Als Estats Units ha perdut interès el fracking per extreure petroli i gas, cosa que ha comportat uns costos humans devastadors: es calcula que 170.000 treballadors del petroli i el gas han perdut la feina des de l’ensorrament de preus del 2014. La inversió en les arenes bituminoses d’Alberta va caure aproximadament un 37 per cent l’any següent, i continua caient. Shell s’ha retirat de l’Àrtic i ha venut la majoria de les seves reserves d’arenes bituminoses. La petroliera francesa Total també s’ha retirat de les arenes bituminoses. Fins i tot ExxonMobil s’ha vist obligada a descartar prop de 3,5 milions de barrils de petroli procedent d’arenes bituminoses perquè el mercat va considerar que, amb els preus actuals, ja no valia la pena extreure aquestes reserves. La perforació submarina també pateix un parèntesi.

Per a les grans companyies petrolieres —especialment les que van confiar que el preu del petroli es mantindria alt—, tot això ha suposat un desastre. I cap gran petroliera ha patit més que ExxonMobil. Quan els preus eren alts, amb Tillerson al timó, la companyia va batre el rècord dels beneficis corporatius més alts que es coneixen als Estats Units, ja que el 2012 va guanyar 45.000 milions de dòlars. Només cal comparar això amb el 2016, quan els beneficis d’Exxon van caure a menys de 8.000 milions de dòlars. És un descens de més del 80 per cent en els beneficis en un període de només quatre anys.

Què significa tot plegat? Significa que les grans petrolieres com ExxonMobil, i els bancs que els van finançar les males apostes, desitgen amb totes les forces que el preu del petroli torni a pujar, per recuperar els beneficis de rècord i l’activitat febril en el sector dels combustibles fòssils. Per tant, vet aquí la gran pregunta que necessita resposta: què farà l’administració Trump —àlies Team ExxonMobil— per aconseguir-ho?

Ja veiem algunes polítiques que semblen dissenyades per apujar els preus del petroli. Per exemple, Trump va proposar eliminar el requisit de l’era Obama que els vehicles fossin més eficients pel que fa al combustible, cosa que significaria més viatges dels consumidors a les gasolineres. El pla pressupostari de Trump, mentrestant, volia eliminar el finançament de nous projectes de transport públic i anul·lar el finançament per al servei ferroviari de llarga distància.

Fins ara, però, el mercat no respon, en tot cas no gaire. El preu del petroli va pujar una mica després que Trump fos elegit, però des d’aleshores s’ha mantingut força estable. Des d’una perspectiva climàtica, són bones notícies: el gas barat pot animar el consum a curt termini, però posa fre a les inversions a llarg termini que ens encadenen a un futur catastròfic. La preocupació —i aquesta és de debò— és que Trump and Co. podrien tenir més estratègies pensades per provar d’apujar el preu del petroli i assolir l’objectiu de desencadenar una activitat febril en el sector dels combustibles fòssils.

La raó per la qual no hem d’apartar la mirada d’aquesta dinàmica és que no hi ha res que faci pujar més el preu del petroli com la guerra i altres grans xocs del mercat mundial, un panorama que analitzarem al capítol 9.

EL QUE ELS CONSERVADORS ENTENEN DE L’ESCALFAMENT GLOBAL I ELS PROGRESSISTES NO

Durant molts anys, m’he preguntat per què algunes persones estaven tan decidides a negar l’escalfament global. A primera vista és estrany. Per què algú s’ha d’esforçar tant per negar les dades científiques que han ratificat el 97 per cent dels científics climàtics, unes dades de les quals tothom veu els efectes al seu voltant, amb la confirmació afegida de les notícies consumides cada dia? Aquesta qüestió em va dur a fer un trajecte que va relatar el meu llibre Això ho canvia tot, i crec que part del que vaig descobrir quan l’escrivia pot ajudar a entendre el paper central que ocupa el vandalisme climàtic a l’administració Trump.

El que vaig descobrir és que, quan els conservadors més extrems neguen el canvi climàtic, no protegeixen només els bilions de riquesa que estan amenaçats per les accions a favor del clima. També defensen una cosa que encara els és més valuosa: tot un projecte ideològic —el neoliberalisme— que sosté que el mercat sempre té raó, que la reglamentació sempre s’equivoca, que l’àmbit privat és bo i el públic és dolent i que els impostos que financen els serveis públics són el pitjor de tot.

Hi ha molta confusió al voltant del mot neoliberalisme, i sobre qui és neoliberal. I és comprensible. O sigui que aclarim-ho. El neoliberalisme és una forma extrema de capitalisme que va començar a ser dominant a la dècada del 1980, amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher, però que des de la dècada del 1990 ha estat la ideologia predominant de les elits mundials, independentment de la filiació política. De tota manera, els seus partidaris estrictes i més dogmàtics continuen on va començar el moviment: a la dreta nord-americana.

El neoliberalisme equival a un projecte econòmic que menysté l’àmbit públic i tot allò que no sigui ni el funcionament del mercat ni les decisions dels consumidors individuals. Segurament el millor resum n’és una altra de les famoses frases de Reagan: «Les vuit paraules més esgarrifoses de la llengua anglesa són: soc del govern i he vingut a ajudar». Segons la concepció neoliberal, els governs existeixen per crear les condicions òptimes perquè els interessos privats maximitzin beneficis i riquesa, basant-se en la teoria que al final els beneficis i el creixement econòmic que se’n desprèn beneficiaran tothom en el degoteig des del capdamunt. Si no funciona, i persisteixen o empitjoren les tossudes desigualtats (com sempre passa), aleshores, segons aquesta concepció, deu ser pel fracàs personal dels individus i els col·lectius que les pateixen. Deuen tenir «una cultura del delicte», posem per cas, o els falta «ètica del treball», o potser es deu als pares absents, o a qualsevol altra excusa de matisos racials que expliqui per què la política governamental i els fons públics no s’haurien de destinar mai a reduir desigualtats, millorar les vides o abordar crisis estructurals.

Els instruments principals d’aquest projecte són prou coneguts: privatització de l’àmbit públic, desregulació de l’àmbit empresarial i pagament d’impostos baixos per les retallades als serveis públics, i tot plegat assegurat amb tractats comercials favorables a les empreses. És la mateixa recepta arreu, independentment del context, la història o les esperances i els somnis de la gent que hi viu. Larry Summers, quan era economista en cap del Banc Mundial el 1991, en va resumir els valors: «Difoneu la veritat: les lleis de l’economia són com les lleis de l’enginyeria. Un conjunt de lleis funciona a tot arreu». (Cosa per la qual de vegades designo el neoliberalisme com a «McGovern»).

L’ensorrament del mur de Berlín el 1989 es va interpretar com el senyal per portar la campanya a escala global. Amb el socialisme en declivi, era com si ja no calgués suavitzar les arestes del capitalisme enlloc. Tal com va assenyalar Thatcher, «no hi ha cap alternativa». (Una altra manera de pensar tot això és que el neoliberalisme simplement és capitalisme sense competència, o capitalisme estirat al sofà amb roba interior i dient: «Què penses fer, deixar-me?»).

El neoliberalisme és un conjunt d’idees molt rendible, i per això de vegades soc una mica reticent a qualificar-lo d’ideologia. El que de debò és, en essència, és una lògica de l’avarícia. Això és el que volia dir el multimilionari nord-americà Warren Buffett quan ara fa uns anys va sortir als titulars en afirmar a la CNN que «els darrers anys hi ha hagut guerra de classes, i ha guanyat la meva classe… la classe dels rics». Es referia a les immenses reduccions d’impostos de què havien gaudit els més acabalats en aquest període, però això es podria estendre a tot el paquet de polítiques neoliberals.

Però què hi té a veure, això, amb la negativa generalitzada de la dreta a creure que hi ha canvi climàtic, una negativa molt arrelada a l’administració Trump? Molt. Perquè el canvi climàtic, sobretot a aquestes altures, només es pot gestionar a partir d’una actuació conjunta que restringeixi al màxim el comportament de corporacions com ExxonMobil i Goldman Sachs. Exigeix inversions en l’àmbit públic —en noves xarxes de subministrament, en transport públic i tren lleuger, i en eficiència energètica— en una escala no vista des de la Segona Guerra Mundial. I això només pot passar incrementant impostos als rics i les corporacions, la mateixa gent a qui Trump està decidit a obsequiar amb les reduccions d’impostos, els buits legals i els avantatges reguladors més generosos. Respondre al canvi climàtic també significa proporcionar llibertat als col·lectius per prioritzar les indústries ecològiques locals, un procés que sovint topa directament amb els tractats de lliure comerç, que han estat una part essencial del neoliberalisme i que bloquegen les normes de «comprar localment» per proteccionistes. (Trump va fer campanya en contra d’aquests apartats dels tractats de lliure comerç, però, tal com veurem al capítol 6, no té cap intenció de derogar aquestes normes).

En poques paraules, el canvi climàtic fa detonar l’esquelet ideològic en què descansa el conservadorisme contemporani. Admetre que la crisi climàtica és real és admetre el final del projecte neoliberal. És per això que la dreta està en rebel·lió amb el món físic, amb la ciència (cosa que va animar centenars de milers de científics d’arreu del món a participar a la Marxa per la Ciència l’abril del 2017, per defensar col·lectivament un principi que no caldria defensar: que saber el màxim del nostre món és positiu). Però hi ha una raó per la qual la ciència s’ha convertit en una zona de batalla: perquè revela una vegada rere l’altra que el negoci neoliberal du, com sempre, a una catàstrofe que amenaça les espècies.

El que fa dècades que mantenen els progressistes majoritaris, en canvi, és que només cal retocar lleugerament el sistema existent aquí i allà i tot s’arreglarà. Es pot tenir el capitalisme de Goldman Sachs juntament amb plaques solars. Però el repte és molt més essencial. Demana rebutjar el reglament neoliberal i enfrontar-se al paper central atorgat al consum en creixement constant amb què mesurem el progrés econòmic. En un sentit, doncs, els membres del gabinet de Trump —amb la seva necessitat frenètica de negar la realitat de l’escalfament global o menystenir-ne les implicacions— entenen una cosa que en essència és certa: per impedir el caos climàtic, hem de desafiar les ideologies capitalistes que han conquerit el món des de la dècada del 1980. Qui sigui beneficiari d’aquestes ideologies, és evident que se sentirà molt infeliç. És comprensible. L’escalfament global té unes implicacions progressistes radicals. Si és real —i evidentment ho és—, aleshores la classe oligarca no pot continuar desbocant-se sense normes. Aturar-los ara és una qüestió de supervivència col·lectiva de la humanitat.

Si fracassem, la mort que vaig veure a la Gran Barrera de Corall s’estendrà per tots els racons de la nostra llar col·lectiva d’una manera que ni tan sols ens podem imaginar.