6. La política no suporta el buit

Hi ha hagut moltes taques fosques fins ara a la presidència de Trump, des de cimeres secretes sobre míssils balístics a Mar-a-Lago fins a piulades de ràbia, que no han passat cap filtre, sobre grans magatzems. De del punt de vista de la resistència, però, és difícil trobar un moment més ingrat que el del primer dia de Trump al despatx, el dilluns després de la presa de possessió, quan un grup de líders sindicals dels Estats Units van sortir caminant tranquil·lament de la Casa Blanca per declarar davant les càmeres, amb un somriure als llavis, lleialtat a Donald Trump.

Sean McGarvey, president de la Unió de Sindicats de la Construcció, va informar que Trump havia portat de visita al Despatx Oval la delegació amb representants de més de mitja dotzena de sindicats, i que havia mostrat un grau de respecte «absolutament increïble». Doug McCarron, president de la Confraria de Fusters, també va expressar lloances. Va qualificar de «gran moment per als treballadors i les treballadores» el discurs inaugural de Trump, que la majoria dels observadors titllaven de tempesta de piulades verbals plenes d’agressivitat.

Costava de mirar. Trump estava en plena guerra contra els treballadors més vulnerables de l’economia, i ja es parlava de retallades pressupostàries tan draconianes que significarien l’acomiadament massiu de treballadors del sector públic com els conductors d’autobús. Llavors, com és que aquells líders laborals, que representen prop d’una quarta part de tots els treballadors sindicats dels Estats Units, trencaven el principi més sagrat del moviment sindical, com és la solidaritat amb altres treballadors? La majoria d’aquests líders havien estat lleials als demòcrates des de feia dècades. Per què trien lloar Trump aquest moment en què tanta gent passa penúries?

Doncs bé, van explicar que part del pacte amb el diable tenia a veure amb els plans de Trump per al sector energètic: tots aquells oleoductes. I en certa mesura estava relacionat amb el compromís de Trump d’invertir en infraestructures (el que no van dir era que aquestes inversions podrien estar sustentades en la possible despesa de 21.000 milions de dòlars del mur fronterer amb Mèxic). El factor decisiu, però, segons van deixar clar els líders sindicals, era que per fi hi havia un president que s’oposava als tractats de lliure comerç.

Certament, Trump es va posar mans a la feina de seguida en aquesta qüestió. El mateix dia, poc després de la reunió amb la delegació dels sindicats, va signar un decret presidencial per a la retirada dels Estats Units de l’Aliança Transpacífica (TPP), l’acord comercial entre onze països que en campanya havia deixat com un drap brut i que havia qualificat d’«espoli del país». Durant la cerimònia en què els Estats Units deixaven oficialment la TPP, Trump va afirmar que «És un gran fet per als treballadors nord-americans».

Després d’allò, unes quantes persones em van escriure per preguntar-me si allò seria, potser, el fet més positiu de la presidència de Trump. Que potser no era bona cosa que els tractats de lliure comerç, que tants progressistes feia dècades que criticaven, ara quedessin tallats de soca-rel o, com en el cas del Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord, es posessin sobre la taula per renegociar-los i «recuperar els llocs de treball»? Ja entenc el desig de trobar aspectes positius en el caos que cada dia es desplega a la Casa Blanca. Els plans de Trump sobre el comerç, però, no en formen part.

Tot plegat em recorda els falcons progressistes que van donar suport a la invasió de l’Iraq per part de George W. Bush perquè la guerra coincidia amb el seu desig d’alliberar els iraquians del règim de Saddam Hussein; l’argument de la «intervenció americana». No hi havia res en l’historial de la parella Bush-Cheney que pogués insinuar el més petit aspecte democràtic i humanitari en la invasió i l’ocupació de l’Iraq, i, per descomptat, l’ocupació no va trigar a derivar en tortures i extermini per part de les tropes nord-americanes i els seus contractistes, així com també d’elements incontrolats que treien partit de la guerra. Aleshores, alguna cosa en l’historial de Trump, en la manera de tractar els seus propis treballadors, en els nomenaments que ha fet, en les polítiques en favor de les grans corporacions que ja ha endegat, pot fer creure a algú que la manera com negociarà els tractats de comerç, o com «recuperarà els llocs de treball», servirà als interessos dels treballadors i del medi ambient?

Més que esperar que Trump es transformi per art de màgia en Bernie Sanders i triï aquest escenari en particular per advocar sincerament per algú que no sigui ell mateix, valdria més que, en primer lloc, ens féssim unes quantes preguntes doloroses sobre com ha estat possible que una banda de plutòcrates sense escrúpols, que menyspreen les normes democràtiques, s’hagi apropiat d’un concepte com els tractats de lliure comerç empresarial.

LA CURSA CAP AL MÍNIM COST

Trump ha fet dels tractats de lliure comerç una marca distintiva per dos motius. En primer lloc, tal com va quedar ben palès aquell dia a la Casa Blanca, perquè era una molt bona manera de robar vots als demòcrates. El comentarista de dretes Charles Krauthammer, que no és precisament fan dels sindicats, va declarar a Fox News que aquella cimera tan agradable de Trump amb els sindicats era un «gran acte de furt polític».

El segon motiu és que Trump, que com sabem es considera ell mateix un supernegociador, ha dit que pot negociar més bons tractes que els seus predecessors. Aquí, però, és on hi ha el truc: quan diu «més bons tractes», no vol dir que siguin més bons per als treballadors sindicats, i el que és segur és que no seran més bons per al medi ambient. Vol dir més bons en el mateix sentit que sempre diu més bons: més bons per a ell i per al seu imperi empresarial, més bons per als banquers i per als executius de la indústria del petroli que formen el seu govern. Dit d’una altra manera, els acords de lliure comerç, si Trump fa el que pretén fer, perjudicaran la gent normal i corrent, i no tan sols dels Estats Units sinó d’arreu del món.

Només cal veure què ha fet des del dia que va assumir el càrrec. El mateix dia que afalagava els líders sindicals amb la visita privada a la Casa Blanca, es va reunir amb els representants del món dels negocis per anunciar-los que retallaria les regulacions un 75% i deixaria els impostos a les empreses al 15%. Són els treballadors els que paguen aquesta mena de polítiques. Sense regulacions, els seus llocs de treball es tornen més insegurs, amb més accidents laborals, i són els treballadors els que utilitzen els serveis que ara patiran les retallades per poder sufragar la reducció d’impostos als més rics. Trump va prometre garantir que l’oleoducte Keystone XL es construiria amb acer americà, i ja ha renegat d’aquesta promesa; amb això tenim un primer senyal del seu compromís amb l’eslògan «Compra americà, lloga americà».

També hi ha moltes raons per sospitar que els plans del govern per retornar indústria productiva als Estats Units es basaran a eliminar molts dels drets que els sindicats han aconseguit en l’últim segle, incloent-hi el de les negociacions col·lectives. Molts dels qui donen suport a Trump han pressionat amb força per fer cada cop més difícil que els sindicats s’organitzin, sobretot amb l’anomenada legislació pel dret al treball, i amb el control que els republicans tenen del Senat i la Cambra de Representants aquesta qüestió continuarà sent prioritària.

La llarga llista de regals que el govern Trump ja ha fet a la gran empresa nord-americana és una mostra clara que l’estratègia de Trump per fer reviure la indústria del país i així «tornar a fer Amèrica gran» es basa a tornar a fer la indústria americana barata. Sense la nosa de totes aquelles regulacions, amb impostos a les empreses molt reduïts, i amb l’assalt massiu de Trump a la legislació en medi ambient, els treballadors americans estaran més a prop d’haver de competir en cost amb els països de salaris baixos com Mèxic.

Trump ja ens va dir tot el que necessitàvem saber de la seva actitud cap als treballadors amb la primera opció per a secretari de Treball, el lloc del gabinet que se suposa que ha de protegir la força de treball dels Estats Units. Va triar Andrew Puzder. El nomenament va acabar no fent-se, però era tan indignant que val la pena remarcar-lo com a recordatori de les intencions de Trump. Puzder és el conseller delegat d’un imperi de la restauració que compta, entre d’altres, amb la cadena de menjar ràpid Hardee’s and Carl’s Jr., i ell personalment està considerat un dels empresaris del país que més exploten els treballadors. Aquesta empresa i les seves franquícies han hagut de fer front a dotzenes de demandes judicials per no pagar hores extres als treballadors, i ha hagut de gastar milions en indemnitzacions. El terme correcte per a una cosa com aquesta és robar el salari. També ha reflexionat en veu alta sobre els beneficis de treballar amb màquines, en comptes de persones: «No fan mai vacances, no arriben tard, no hi ha accidents laborals, ni es donen casos de discriminació per edat, sexe o raça», va declarar a Business Insider. El líder de l’oposició al Senat, Charles Schumer, va dir que Puzder, que té una fortuna de l’ordre dels 45 milions de dòlars, era «probablement el més antiobrer» de tots els nomenaments de la història. L’admiració de Trump per Puzder dona a entendre que el seu pla veritable per recuperar indústria als Estats Units és suprimir drets, salaris i proteccions fins al punt que treballar en una fàbrica s’assembli molt a treballar a Hardees’s a les ordres d’Andrew Puzder. En altres paraules, és un nou pla per prendre drets als més vulnerables en benefici dels que ja són immensament rics.

El que veiem ara no és de cap de les maneres un aspecte positiu de la presidència de Trump. És la recta final en la cursa cap al mínim cost que els que s’oposen a aquests acords comercials sempre han temut.

SÍ, ÉS POSSIBLE QUE ELS MALS TRACTATS COMERCIALS ENCARA SIGUIN PITJORS

Trump no té cap intenció d’eliminar dels tractats comercials els apartats que perjudiquen més els treballadors; apartats com, per exemple, els que prohibeixen les polítiques dissenyades per afavorir la producció local per sobre de l’estrangera, o els que permeten a les empreses denunciar els governs dels seus països si introdueixen lleis (incloses les que es promulguin per crear llocs de treball i protegir els treballadors) que els empresaris considerin que els retallaran injustament els beneficis.

Al contrari del que es va prometre durant la campanya, és a dir que es penalitzarien les empreses que portessin la producció fora dels Estats Units, el pla actual sembla que és ampliar la protecció a les que s’emportin fabricació a l’estranger. Això no és una conjectura. Només dos mesos després que Trump assumís la presidència, es va filtrar l’esborrany d’una nota del govern al Congrés on es declarava la intenció de renegociar el NAFTA (Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord). Segons l’anàlisi del Public Citizen’s Global Trade Watch, el govern pretén agafar els pitjors elements de l’Aliança Transpacífica i afegir-los al NAFTA, o utilitzar-ne elements per reforçar els que el NAFTA ja conté, i això deixant intacte el llenguatge que nega als Estats Units el dret a implementar la norma «Compra americà». Tal com diu Lori Wallach, directora del Global Trade Watch, «per a tots els que es van creure les promeses de “millorar molt” el NAFTA, és un cop de puny a la cara».

Un dels apartats més insidiosos de molts acords comercials és la protecció agressiva que subministren a les patents i les marques, i això provoca sovint que tecnologies essencials i medicaments que salven vides quedin fora de l’abast dels pobres. Els Trump han construït un imperi mundial que descansa, sobretot, en el fet d’obtenir garanties per a les marques comercials i les llicències, i de protegir-les ferotgement, de manera que el que podem esperar és que els acords sobre la propietat intel·lectual es tornin més perjudicials, i no menys.

La prova més contundent dels plans de Trump és la persona que ha triat per supervisar les negociacions comercials. El seu secretari de Comerç és Wilbur Ross, antic banquer i multimilionari inversor en capital risc que va fer una fortuna a còpia de comprar empreses i reestructurar-les per treure’n més beneficis, un fet que s’aconseguia quasi sempre acomiadant treballadors i traslladant la producció a localitzacions amb mà d’obra més barata. El 2004, per exemple, va comprar Cone Mills, una empresa tèxtil del país. Després de menys d’una dècada de reestructuracions, fusions d’empreses i deslocalitzacions, la força de treball als Estats Units, a la fàbrica de Carolina del Nord, va passar de 1.000 treballadors a 300 mentre Ross traslladava producció a la Xina i Mèxic.

Posar un alt executiu com Ross a càrrec de Comerç és només un nou exemple d’aquest cop d’estat empresarial. Significa eliminar qualsevol pretensió de fer del govern un mediador neutral i, en comptes d’això, posar les empreses a executar l’última fase de la destrucció pràcticament total de l’esfera pública i l’interès públic.

Si aquest pla es du a terme fins al final, els treballadors dels Estats Units tindran menys lleis que els protegeixin que les que han tingut mai des de la Gilded Age (Edat daurada, 1870-1900) i els malsons de Dickens.

La resistència, però, creix. Andrew Puzder va haver de retirar-se del nomenament per a secretari de Treball, en part per la mobilització dels treballadors de restauració a tot el país. I quan la unió de sindicats de la construcció, que havia cantat les lloances de Trump a la Casa Blanca, el va invitar a fer un discurs als dos mil membres presents en una convenció, un grup de treballadors van decidir que ja en tenien prou de veure el sindicat fent llagoteries al «multimilionari en cap». Quan Trump va començar a parlar a la sala atapeïda de membres del sindicat, es van aixecar, se li van girar d’esquena i van aixecar rètols on deia #RESIST… Fins que el personal de seguretat se’ls va endur.

No tots els sindicats han deixat que Trump els enredés amb l’estafa dels tractats de comerç. La majoria dels líders laborals, sobretot els que representen col·lectius multiracials —entre els quals el sindicat de professionals d’infermeria, els dels treballadors del transport públic i el sindicat internacional de treballadors de serveis—, han entès que Trump representa una amenaça a l’existència dels seus moviments i s’estan mobilitzant en aquest sentit. Amb tot, la primera pregunta continua present: com és possible que una part prou representativa del moviment sindical dels Estats Units hagi vist amb bons ulls que Trump es postulés, tan absurdament, com a defensor dels treballadors?

En bona mesura, la resposta té a veure amb el fet que els progressistes hagin cedit gran part d’aquest terreny de la batalla política a la dreta.

EN RECORD D’UN PODERÓS MOVIMENT MUNDIAL

A començaments de la dècada de 1990, vaig formar part d’un moviment que alertava sobre els tractats de lliure comerç i el model de globalització comercial que llavors s’accelerava. Argumentàvem que els nivells d’empobriment humà i de destrucció ambiental no trigarien a fer-se insostenibles. Aquell era un moviment que englobava diverses generacions i s’estenia per dotzenes de països i sectors, i unia organitzacions sense ànim de lucre, anarquistes radicals, comunitats indígenes, esglésies, sindicats, i més. Era un garbuix imperfecte i rudimentari ideològicament, però també era prou gran i, per un temps, prou poderós per assolir uns quants èxits.

De fet, va estar a punt de ser, en alguns aspectes importants, la mena de coalició d’ampli espectre que es necessita avui dia per enfrontar-se a la dreta pseudopopulista. De manera que ara sembla bon moment per recordar les lliçons que vam aprendre de l’ascens del moviment i de la seva caiguda posterior, perquè si aquell moviment hagués estat capaç de traduir el poder al carrer en més victòries polítiques, hauria estat impensable que Trump i el seu govern d’alts empresaris aprofitessin la indignació contra les normes injustes del comerç mundial i s’emboliquessin amb la bandera del «comerç just».

A finals de la dècada de 1990 i a principis dels 2000, de Londres a Gènova, de Bombai a Buenos Aires, de la ciutat de Quebec a Miami, no hi podia haver una sola reunió d’alt nivell per avançar en l’agenda econòmica neoliberal sense que hi hagués manifestacions. És el que va passar a Seattle durant la cimera de l’Organització Mundial del Comerç, quan els manifestants van tancar pràcticament la ciutat i la cimera no es va poder fer. Pocs mesos més tard va tornar a passar a les conferències anuals del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial a Washington, i a les cimeres per posar en pràctica l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques, un acord que havia de cobrir des d’Alaska fins a la Terra del Foc. Aquell moviment no era poca cosa: el juliol del 2001, hi va haver prop de 300.000 persones als carrers de Gènova durant les reunions del G8.

A diferència dels moviments ultranacionalistes de dretes que clamen contra el «globalisme», el nostre moviment estava orgullós de ser internacional i internacionalista, i utilitzava internet, que llavors encara era una novetat, per organitzar-se fàcilment més enllà de les fronteres dels Estats, en línia i cara a cara. Teníem en comú l’oposició a aquells tractats perquè incrementaven la desigualtat i saquejaven l’esfera pública en tots els països, i fèiem una crida a obrir les fronteres a les persones, a alliberar de patents restrictives els medicaments, les llavors i les tecnologies bàsiques, i a exercir més control sobre les multinacionals.

El nucli central del moviment era l’aprofundiment de la democràcia, des del món local al global, i s’alçava per oposar-se al que solíem anomenar «govern de les multinacionals», un estat de coses més evident ara que mai. Per descomptat, no ens oposàvem a comerciar; les cultures sempre han comerciat més enllà de les fronteres, i sempre ho faran. Ens oposàvem a la manera com les organitzacions internacionals utilitzaven els tractats comercials per portar a escala mundial les polítiques en favor de les grans empreses, cosa que les feia enormement profitoses per a un nombre petit d’actors del mercat mentre, en canvi, devoraven sense parar molt del que havia estat públic, del que era propietat de la societat: llavors, dret a l’aigua, sanitat pública i moltes coses més.

Una de les primeres lluites que exemplifiquen el que estava en joc tenia a veure amb la ciutat boliviana de Cochabamba i l’empresa nord-americana Bechtel. Com a part de la pressió per privatitzar els serveis de la ciutat, Bechtel va aconseguir el contracte de la gestió del subministrament d’aigua. Llavors, els preus d’aquest servei, el més essencial de tots, van pujar vertiginosament, i es va prohibir recollir aigua sense un permís especial. Els habitants de Cochabamba es van alçar en el que es va anomenar «La guerra de l’aigua» i van expulsar Bechtel del país. Aleshores, Bechtel s’hi va tornar i va demanar 50 milions de dòlars a Bolívia en concepte de danys i lucre cessant. De manera que fins i tot quan la gent exigia els drets democràtics per sobre dels de la gran empresa, eren vulnerables a reclamacions brutals davant d’un tribunal comercial. És per això que contemplàvem les polítiques comercials com una lluita bàsica entre democràcia i oligarquia.

Qualsevol que hagi parat atenció a les decisions de Trump en els primers mesos al càrrec, o que s’hagi fixat en quines són les persones de què s’ha envoltat, sap que no farà revertir aquestes tendències, sinó que les farà accelerar.

SINDICALISTES I TORTUGUES, JUNTS FINALMENT!

Una de les preocupacions era veure com aquells acords conduïen a la destrucció de llocs de treball i deixaven enrere el que es va conèixer com a «cinturons oxidats» al voltant de ciutats com Detroit o Buenos Aires, mentre empreses com Ford i Toyota buscaven llocs cada cop més barats on produir. De tota manera, la nostra oposició no era tan de l’estil proteccionista de Trump; el que volíem era intentar contenir el principi del que ja començava a assemblar-se a una cursa cap al mínim cost, un nou ordre mundial que causava un impacte negatiu en els treballadors i el medi ambient a tots els països. Proposàvem que el model de comerç s’iniciés amb l’imperatiu de protegir les persones i el planeta. Això llavors era crucial, i ara és urgent.

El moviment fins i tot començava a triomfar. Vam derrotar l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques. Vam aconseguir que l’Organització Mundial del Comerç suspengués les negociacions. I el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional ja no podien parlar obertament d’«ajust estructural», és a dir d’imposar el neoliberalisme als països pobres.

Si mirem enrere, una de les raons de l’èxit va ser que vam deixar de posar per davant el que ens diferenciava i vam superar els límits entre sectors i les fronteres entre països per lluitar amb un objectiu comú. Hi va haver un munt de conflictes sobre les tàctiques a utilitzar, i els ecologistes continuaven tenint grans desacords en determinades àrees. Malgrat això, però, als carrers de Seattle hi havia sindicats com els del transport que marxaven de bracet amb els ecologistes rere pancartes que deien «Sindicalistes i tortugues: junts per fi!».

Hi ha una diferència enorme entre allò i els líders sindicals que aclamaven Trump davant la porta de la Casa Blanca.

EL XOC I EL DESCARRILAMENT

Per tant, què coi va passar?

La resposta és breu: un gran xoc. Els atacs de l’11 de setembre i el període que s’anomena la Guerra contra el Terror van escombrar gairebé del tot el nostre moviment a Nord-amèrica i Europa. Aquella experiència em va fer iniciar una investigació sobre l’ús (i el mal ús) de les crisis, que ja no he abandonat des d’aleshores.

El moviment, com és lògic, no va desaparèixer del tot, i moltes organitzacions i molta bona gent van continuar treballant de valent per alçar la veu d’alarma sobre nous tractats comercials injustos. A l’Amèrica Llatina, diverses forces opositores van arribar al govern a països com Bolívia i l’Equador i van començar a implantar les seves pròpies xarxes de «comerç just». Al nord globalitzat, en canvi, de seguida vam començar a deixar de ser aquell moviment de masses impossible de menystenir que havia fet canviar el discurs a dotzenes de països. Després de l’11 de setembre del 2001, de sobte els polítics i els mitjans de comunicació no van trigar a atacar-nos posant al mateix nivell manifestacions tumultuoses al carrer (i sí, sí que hi va haver enfrontaments amb la policia i es van trencar aparadors) i les forces embogides que havien preparat els atacs a les Torres Bessones. La comparació era una baixesa, no tenia cap mena de fonament. Tant els feia, però.

El nostre moviment sempre havia estat d’ampli espectre, un «moviment de moviments», com en dèiem nosaltres (una frase que ara torna al repertori). Després de l’11 de setembre, però, es va utilitzar la retòrica d’«amb nosaltres o amb els terroristes» adreçada a bona part de la coalició. Les organitzacions sense ànim de lucre que necessiten els recursos provinents de grans fundacions van tenir por de perdre’ls i es van retirar, igual que alguns sindicats clau. Quasi d’un dia per l’altre, la gent van tornar cadascú a la seva parcel·la i aquella notable, tot i que imperfecta, coalició intersectorial que havia ajuntat tanta gent tan diversa sota el paraigua del suport a la democràcia va desaparèixer virtualment. Això va deixar un buit perquè Trump i els partits d’extrema dreta europeus l’ocupin, explotin la indignació ben justificada per la pèrdua de control a mans d’institucions internacionals que no es fan mai responsables de res, la dirigeixin contra els immigrants i els musulmans i qualsevol que sigui un blanc fàcil, i portin el projecte del govern de les grans empreses a terreny desconegut.

Molta gent ha continuat activa en aquest període i s’ha unit a altres coalicions àmplies, però comparades amb la primera són poca cosa, i treballen des d’un punt de vista tàctic: «Derrotem Bush», «Aturem la guerra». L’anàlisi profunda de les forces econòmiques mundials contra les quals ens enfrontàvem sense que importés quin partit hi havia al poder es va perdre.

HI HA UN BUIT, ARRIBA TRUMP

És important recordar-ho, perquè avui correm un risc real de repetir aquells mateixos errors: unir esforços al voltant d’un mínim comú denominador d’exigències, com ara «Impugnem Trump» o «Votem demòcrata» i, en el procés, perdre l’objectiu de combatre les condicions i les polítiques que han permès l’ascens de Trump i alimenten el creixement de partits d’extrema dreta arreu del món. Una cosa que sabem del cert des dels anys de Bush és que no n’hi ha prou amb dir no.

No oblidaré mai que, pocs dies després dels atacs de l’11 de setembre, el National Post, diari de dretes del Canadà, va publicar un article amb el títol l’antiglobalització és cosa del passat. Tenien pressa per enterrar el nostre moviment. No podien estar més espectacularment equivocats: l’alarma que vam llançar no és «cosa del passat» en absolut. El patiment i la desestructuració no van deixar d’existir perquè els mitjans de comunicació decidissin parlar de terrorisme un dia rere l’altre i a totes hores.

Al contrari, les crisis s’han fet més profundes i obliguen milions de persones a marxar de casa per buscar una vida millor. El 2017, un estudi del Center for Economic and Policy Research va concloure que l’índex de pobresa de Mèxic s’ha incrementat des de la implementació del NAFTA, el 1994, i que ara hi ha 20 milions de persones més que viuen en la pobresa, un factor clau per a la migració de mexicans cap als Estats Units. Mentrestant, a Nord-amèrica i Europa, els treballadors blancs cada vegada estan més emprenyats de veure que no els fa cas ningú. Això ha deixat camp lliure a demagogs com Trump perquè apareguin i desviïn les ires dels treballadors de manera que no ataquin els plutòcrates com ell, que s’ha aprofitat tan àvidament de les possibilitats de deslocalització de la producció que els tractats oferien, i les dirigeixin cap als immigrants mexicans, víctimes de les mateixes polítiques, els mateixos tractats perniciosos que han buidat les seves comunitats.

Aquest és l’espai que la campanya del Brexit ha usurpat, amb l’eslògan «Recuperem el control!». I són les mateixes ires que utilitza la francesa Marine Le Pen i el seu partit d’extrema dreta Front Nacional quan s’adreça a les masses dient que la globalització ha significat «Fer fabricar als esclaus per vendre als aturats». Arreu del món, les forces d’extrema dreta guanyen terreny aprofitant el poder del nacionalisme nostàlgic i la indignació contra els buròcrates econòmics allunyats de la població —ja sigui Washington, el NAFTA, l’OMT, o la Unió Europea— i barrejant-ho amb el racisme i la xenofòbia per oferir una il·lusió de control atacant els immigrants, denigrant els musulmans i degradant les dones.

Es tracta d’una combinació tòxica, i es podria haver evitat. Enfrontar-se a la crueltat d’un sistema que han dissenyat els més rics del planeta per al seu propi benefici és tasca que correspon de ple dret a les esquerres. La dura realitat, però, és que després de l’11 de setembre una gran part de l’espectre polític progressista es va espantar, i l’espai econòmic-populista va quedar obert perquè algú altre en tragués profit. La política no suporta el buit; si no se l’omple d’esperança, algú l’omplirà de por.

La bona notícia és que la coalició progressista contra els tractats de lliure comerç ha començat a reviure, finalment, l’últim parell d’anys. A Europa, sobretot a Alemanya, França i Bèlgica, ha ressorgit amb gran força la unió entre sindicats i moviments ecologistes per oposar-se als tractats de comerç amb els Estats Units i el Canadà. Bernie Sanders, mentrestant, es va alçar poderosament contra l’Aliança Transpacífica, que va qualificar de «part de la cursa mundial cap al mínim cost per incrementar els beneficis de les grans empreses i de Wall Street mitjançant la deslocalització de llocs de treball; la retallada dels drets dels treballadors; el desmantellament de les lleis laborals, de medi ambient, de salut, de seguretat alimentària i econòmica, i que permet a les grans empreses desafiar les nostres lleis davant de tribunals internacionals en comptes d’utilitzar el sistema judicial propi».

Si Sanders s’hagués enfrontat a Trump amb aquest missatge, podria haver arrencat alguns dels vots de treballadors blancs i llatins que van acabar votant republicà el 2016. Sanders, però, no es va enfrontar a Trump, sinó que va ser Hillary Clinton, i ella, amb el llarg historial d’haver donat suport i haver negociat personalment aquesta mena de tractats, no tenia cap credibilitat quan els criticava en campanya. Quan ho intentava, donava nous motius perquè la fessin aparèixer com el típic polític de qui no et pots refiar.

ELS PERILLS DE CEDIR EL TERRENY POPULISTA

Cansats de traïcions, alguns votants van abandonar el centrisme i van votar per «outsiders» i «insurgents» fets a si mateixos com Trump. Molts altres d’arreu del món senzillament s’han rendit i punt; s’han quedat a casa per les eleccions, s’han desvinculat de la política electoral, convençuts que el sistema està manipulat d’arrel i que no els ajudarà mai a viure millor. Aquest fenomen es va fer patent més que mai a les eleccions del 2016 als Estats Units quan, malgrat l’omnipresència sense precedents de la campanya a tots els mitjans, malgrat la presència d’un demagog extravagant i perillós a la cursa presidencial, malgrat la possibilitat de fer història en elegir per primera vegada una dona per al càrrec, prop de 90 milions d’americans amb dret a vot es van arronsar d’espatlles i van decidir quedar-se a casa. Molts més votants possibles, prop del 40%, van preferir abstenir-se que no pas optar ja fos per Hillary Clinton o per Donald Trump, cadascun amb prop d’un 25% del total del cens. Aquest nivell de desencant amb la democràcia espanta.

Amb això tornem a aquells líders sindicals a la Casa Blanca. Sí, va ser un pacte amb el diable. El sol fet que aquells líders sindicals estiguessin disposats a alinear-se amb un govern tan regressiu com el de Trump, però, reflecteix l’abandonament sistemàtic i el menyspreu envers els treballadors que ha caracteritzat tant els demòcrates com els republicans durant dècades.

NO, NI OPRAH WINFREY NI MARK ZUCKERBERG ENS SALVARAN

Dos homes que molts progressistes nord-americans tenen en gran estima van aplanar el camí perquè Trump arribés a la Casa Blanca: Bill Gates i Bill Clinton. Pot semblar contrari a la intuïció, però espereu una mica i continueu llegint.

Donald Trump es va plantar davant del món i va proclamar que tenia un mèrit per ser president: Soc ric. Per ser més exactes, va dir: «Part de la meva bellesa és que soc ric». Va presentar la seva riquesa com a prova que era «molt intel·ligent» i, efectivament, superior en tots els sentits. El poder que emanava del senzill fet d’haver acumulat tants diners (no sabem quants) era tan màgic que compensaria sens dubte la inexperiència política o la manca de coneixements d’Història o de com funciona l’Administració. Un cop assumit el càrrec, va estendre aquesta lògica a altres membres del seu club de multimilionaris i, com a conseqüència, va omplir el govern d’individus que tenen com a única qualificació per a càrrecs públics les seves enormes fortunes, sovint heretades.

Per damunt de tot, Trump va estendre la fórmula de la riquesa amb poders màgics a membres de la seva pròpia dinastia familiar, i per això ha atorgat al seu gendre Jared Kushner (un promotor immobiliari que va néixer de família multimilionària) una agenda tan carregada de feixugues responsabilitats que l’ha fet convertir-se ràpidament en la riota dels mitjans de comunicació. Tenint en compte totes les missions que té per acomplir —fer de mitjancer per a la pau a l’Orient Mitjà, planificar la cimera amb la Xina a Mar-a-Lago, controlar les activitats dels Estats Units a l’Iraq, ordenar els atacs amb drons al Iemen, fer que el govern funcioni més com una empresa—, el columnista del New York Times Frank Bruni comentava «Potser que li posem una capa vermella, el vestim amb roba de licra, li pengem una “S” ben estilitzada al pit i llestos. SuperJared s’enlaira».

Ens quedaríem més tranquils si pengéssim l’etiqueta «complex de multimilionari-igual-a-salvador» al cap de Trump, emmalaltit pel Twitter, o al dels seus assessors de la Heritage Foundation, que tant adoren, a la manera d’Ayn Rand, la «llibertat d’empresa» i els homes que fan grans coses. La qüestió, però, és que ni Trump ni Kushner han estat els primers a imaginar-se que la seva gran fortuna els dota de poders dignes dels superherois de la Marvel, ni els primers a qui d’altres encoratgen a creure’s els seus propis deliris.

Ara ja fa dues dècades que les elits progressistes remenen entre la classe dels multimilionaris perquè els resolguin els problemes que abans s’atacaven amb accions col·lectives i un sector públic fort; és un fenomen que de vegades s’anomena «filantrocapitalisme». Tracten alts executius i celebritats de l’estil de Bill Gates, Richard Branson, Michael Bloomberg, Mark Zuckerberg, Oprah Winfrey, i sempre, per alguna raó, Bono, no pas com persones normals amb un gran talent en les seves especialitats i que en saben molt de fer diners, sinó més aviat com semidéus. Business Insider va publicar el 2011 un repertori amb el títol «Deu maneres com Bill Gates salvaria el món», una síntesi perfecta dels immensos poders i responsabilitats que es deleguen, i que representa que tenen, en aquesta reduïda camarilla i les seves fundacions caritatives.

La Gates Foundation té ella sola un valor de 40.000 milions de dòlars, cosa que en fa l’organització caritativa més gran del món. En sectors clau com l’agricultura a l’Àfrica, les malalties infeccioses i el sistema educatiu dels Estats Units, el poder d’aquesta fundació rivalitza amb algunes de les principals agències de les Nacions Unides i del govern dels Estats Units. I amb tot, malgrat aquesta influència sense precedents, les interioritats de la fundació són clarament secretes, i les decisions més importants les prenen Bill Gates; la seva esposa, Melinda; el pare, William Gates, i el seu col·lega multimilionari Warren Buffet (una política de contractació de personal tan nepotista com la de Trump mateix). Val la pena recordar, a més, que a Gates no se l’ha considerat sempre un salvador del món. De fet, a la dècada de 1990 més aviat se’l considerava un empresari malvat conegut per explotar els treballadors i per construir el que semblava un monopoli depredador del software. Llavors, en un tres i no res, es va reinventar a ell mateix com a superheroi mundial, capaç de resoldre les crisis socials més complicades amb el gest d’una sola mà. Tant és que Gates tingui o no experiència específica en les àrees en qüestió, o en quantes de les solucions que ha aplicat la Gates Foundation ha estat pitjor el remei que la malaltia.

Gates i els seus col·legues multimilionaris salvadors del món formen part del que ha acabat anomenant-se «la classe Davos», a partir del nom de la localitat suïssa on, al cim d’una muntanya, té lloc la cimera anual del Fòrum Econòmic Mundial. Es tracta de la xarxa superconnectada de multimilionaris de la banca i el món de la tecnologia, líders electes en connivència amb aquests interessos, i celebritats de Hollywood que ho tornen tot plegat insuportablement glamurós. A la cimera de Davos del 2017, per exemple, Shakira va parlar de la feina que feien les entitats caritatives en el terreny de l’educació a Colòmbia, i el cèlebre xef Jamie Oliver va explicar el seu pla per combatre l’obesitat i la diabetis. Gates hi va tenir un paper destacat, com sempre, en anunciar juntament amb altres socis una nova aportació de 460 milions de dòlars per lluitar contra les malalties infeccioses.

El poder de la classe Davos va emergir a la dècada de 1990, amb el president dels Estats Units Bill Clinton i el primer ministre del Regne Unit Tony Blair com a membres fundadors. Un cop acabats els mandats respectius, tant Blair com Clinton van continuar participant-hi. La Clinton Foundation va posar en marxa la Clinton Global Initiative, una mena de «Davos al riu Hudson» on no paraven de desfilar oligarques que, en comptes de pagar impostos d’una manera equilibrada, compartien públicament els seus plans d’arreglar el món per amor a l’art.

Per a molts, la Clinton Foundation era el viu exemple de la fusió del Partit Demòcrata —el partit tradicional dels treballadors i els sindicats— amb els interessos dels més rics de la Terra. La seva missió es pot resumir de la manera següent: hi ha tants diners empantanegats arreu del planeta que qualsevol problema del món, ja sigui gran o petit, es pot solucionar si convencem els immensament rics de donar una mica de xavalla per fer el que toca. Per descomptat, les persones que els havien de convèncer de fer aquestes coses tan bones eren els Clinton, els mitjancers i negociadors perfectes, amb l’ajut d’unes quantes celebritats de primera divisió.

Per als qui hi estaven ficats, sense dubte semblava just. En canvi, per a grans multituds d’arreu del món, la classe Davos sencera ha acabat simbolitzant la idea que l’èxit és una festa on no t’han convidat, i tots sabien en el fons dels seus cors que aquella riquesa i aquell poder creixents estaven relacionats d’una manera o altra amb els deutes cada cop més elevats, la manca de poder, i el futur cada cop més incert per als seus fills. El fet que els polítics que havien promès protegir els interessos dels treballadors estiguessin tan enredats amb la classe de Davos només feia que incrementar la indignació. El debat sobre si Barack Obama havia d’acceptar 400.000 dòlars per fer un discurs a Wall Street s’ha d’entendre en aquest context.

Trump no formava part de la colla de Davos (de fet, es va aprofitar de la indignació que generaven), i molts dels que pertanyen a aquest món ple de glamur i que mostren tendències progressistes estan horroritzats davant la presidència de Trump. Sigui com sigui, els precedents que han establert aquests fariseus del cim de la muntanya expliquen en part, d’entrada, que Trump pogués competir per la presidència, i després que milions de ciutadans dels Estats Units votessin en favor de donar el poder directament a un home que l’única qualificació que té per governar és que és ric. Ara no es tracta senzillament de saber qui li va donar vots. Molts dels que no l’hauríem votat mai ens hem anat acostumant a la noció que el simple fet que un individu tingui molts diners al compte corrent (o un munt de comptes, i molts a paradisos fiscals) vol dir, d’una manera o altra, que té unes capacitats inacabables. De fet, molts governs de colors ben diversos han anat traspassant de bon grat a un minúscul grup d’individus amb enormes fortunes temes que abans es consideraven reptes de la política pública.

L’afirmació de Trump que sap com arreglar els Estats Units perquè és ric no és sinó una repetició vulgar i grollera de la perillosa idea que fa anys que sentim dir: Bill Gates pot arreglar l’Àfrica. O Richard Branson i Michael Bloomberg poden solucionar el canvi climàtic.

LA RUPTURA: EL RESCAT BANCARI

La diferència entre la classe de Davos i tota la resta s’ha anat fent més gran des de la dècada de 1980. Per a molta gent, però, la ruptura es va produir amb la crisi financera del 2008.

Després de dècades d’imposar austeritat a la població, els secretaris del Tresor i els ministres d’Economia van trobar de cop i volta bilions de dòlars per rescatar els bancs; la gent es va quedar contemplant com els governs feien imprimir quantitats de diners enormes. Havien cedit molt en pensions, salaris o escoles decents, quan en realitat, i al contrari del que deia Margaret Thatcher, hi havia alternatives. De sobte va resultar que els governs són capaços de fer tota mena de coses per intervenir en el mercat, i sembla que tenen recursos il·limitats quan es tracta d’ajudar-te, només cal que ja siguis prou ric. En aquell moment, tot el món es va adonar que els havien mentit.

Les implicacions d’aquell acte de treure’s la careta encara ressonen. La indignació que agita els electorats, tant els de dretes com els d’esquerres, no és només pel que s’ha perdut. També és per la injustícia de tot plegat, perquè s’ha vist que les pèrdues doloroses que ha patit la gent no s’han compartit, que la classe de Davos no es cuidava dels qui són a baix de la muntanya.

Això vol dir que derrotar la dreta pseudopopulista no és només qüestió d’estratègia electoral, no es tracta només de trobar els candidats adequats. El que cal és ser capaços d’entrar en un combat d’idees, també i sobretot en els períodes en què no hi ha eleccions, que ataqui la corrosiva visió del món, profundament compartida per dretes i esquerres, que venera la riquesa i que ha generat la reacció.

Si els progressistes no aprenem a interpel·lar la gent indignada pels nivells grotescos de desigualtat que existeixen ara mateix, la dreta continuarà guanyant. No vindrà cap superheroi multimilionari a salvar-nos dels dolents que manen. Ni Oprah Winfrey, ni Zuckerberg ni Elon Musk.

Ens haurem de salvar nosaltres mateixos, i per fer-ho haurem d’estar més units que mai. I el 2016 hem pogut entreveure aquest potencial.