8. Mestres del desastre

Esquivar la democràcia

Hi ha hagut èpoques de la meva vida com a periodista en zones afectades per desastres en què he tingut el sentiment inquietant de no estar veient tan sols una crisi en aquell lloc i aquell moment en concret, sinó d’albirar el nostre futur col·lectiu, com una visió anticipada del lloc on ens dirigim si no fem un cop de volant. Quan escolto Trump i sento l’entusiasme evident amb què crea un clima de caos i desestabilització, penso sovint: «Això ja ho he vist», ho he vist en aquells moments estranys en què sembla que s’obre davant meu una finestra al nostre futur col·lectiu.

Un d’aquests moments el vaig tenir a Nova Orleans després de l’huracà Katrina, mentre contemplava les hordes de contractistes militars privats que apareixien a la ciutat inundada per treure profit del desastre mentre milers de residents, a qui el govern havia deixat abandonats, eren tractats com criminals perillosos només perquè buscaven la manera de sobreviure.

El 2003 vaig ser testimoni d’una altra finestra oberta a aquesta mena de distopia. Va ser a Bagdad, poc després de la invasió. En aquella època, les forces nord-americanes d’ocupació havien partit la ciutat en dos. En el cor, rere uns murs enormes de formigó i detectors de bombes, hi havia la Zona Verda, una petita parcel·la dels Estats Units construïda a l’Iraq, on als bars se servien licors d’alta graduació i menjar ràpid, i hi havia un gimnàs i una piscina que semblava que servia per fer-hi festes nit i dia. I mentre tot allò passava allà dintre, a l’altra banda dels murs hi havia una ciutat en ruïnes per culpa de les bombes, on sovint faltava electricitat als hospitals i on la violència entre fraccions iraquianes i forces d’ocupació americanes s’incrementava sense control. Aquella era la Zona Roja.

En aquells moments, la Zona Verda era el feu de Paul Bremer, antic assessor de Henry Kissinger i director de la consultora de Kissinger; George W. Bush l’havia nomenat enviat especial a l’Iraq. Com que llavors no hi havia cap govern nacional en funcionament, això el convertia pràcticament en líder suprem del país. Bremer tenia un imperi completament privatitzat. Vestia americana i corbata, com un home de negocis elegant, però amb botes de campanya, i el protegia constantment una patrulla de mercenaris amb roba negra que treballaven per a l’ara desapareguda empresa Blackwater. Tota la Zona Verda la gestionava Halliburton, una de les empreses d’extracció de petroli més grans del món, que l’aleshores vicepresident Dick Cheney havia dirigit anys enrere, juntament amb una xarxa formada per altres contractistes privats.

Quan els representants dels Estats Units feien incursions fora de la Zona Verda (o «ciutat maragda», com alguns periodistes en deien), ho feien en combois altament equipats i protegits, amb soldats i mercenaris que apuntaven les armes en totes direccions, guiats pel principi ètic de «primer dispara, després pregunta». Els iraquians del carrer, a qui se suposava que tot aquell armament havia alliberat del tirà, no tenien cap protecció, tret de la que els oferien les milícies religioses a canvi de lleialtat. El missatge que aquells combois llançaven no podia ser més clar: hi ha vides que compten infinitament més que d’altres.

Des de ben endins de la fortalesa de la Zona Verda, Bremer emetia un decret rere l’altre sobre com l’Iraq s’havia de transformar en un model d’economia de lliure mercat. Pensant-hi una mica, s’assemblava molt a la Casa Blanca de Donald Trump. I els decrets també eren força semblants. Bremer va ordenar, per exemple, que a l’Iraq s’instaurés un impost fix del 15% (molt semblant al que Trump ha proposat), que els actius de l’Estat s’havien de treure a subhasta com més aviat millor (una cosa que Trump també rumia fer), i que l’Administració s’havia de reduir enormement (Trump altre cop). El ritme era frenètic. Bremer, amb un ull posat en els camps de combustibles fòssils de l’Iraq i més enllà, estava decidit a transformar el país d’aquesta manera abans que els iraquians anessin a les urnes i tinguessin alguna cosa a dir sobre com volien que fos el seu futur ara que els havien «alliberat».

En un episodi especialment surrealista, Bremer i el Departament d’Estat van contractar assessors russos que havien conduït el seu país a aquell experiment desastrós de la «teràpia de xoc econòmica», el frenesí de desregulacions i privatitzacions farcit de corrupció que va produir aquella classe de destacats oligarques. Dins de la Zona Verda, els visitants, entre els quals hi havia Iegor Gaidar, conegut com el «Dr. Shock rus», van ensenyar als enviats americans a l’Iraq la importància de refer radicalment l’economia, tota de cop i sense miraments, abans que la població iraquiana es refés de la guerra. Els iraquians no acceptarien mai aquelles polítiques si els deixaven opinar (i, en realitat, més endavant en van rebutjar moltes). Els plans de Bremer només es podia pensar dur-los a la pràctica perquè la crisi era extrema.

De fet, la descarada determinació de Bremer de posar a subhasta els actius de l’Estat aprofitant la crisi va contribuir en gran manera a confirmar la percepció, àmpliament estesa, que la invasió estava destinada més a alliberar la riquesa iraquiana i posar-la en mans estrangeres que no pas a alliberar el poble del despotisme. La violència es va incrementar al país. Les tropes americanes i els contractistes privats van respondre amb més violència, amb més enfrontaments. Quantitats immenses de diners desapareixien en el forat negre de l’economia dels contractistes; aquests milers de milions es van acabar anomenant «els diners perduts de l’Iraq».

No era només la intervenció sense límits del poder empresarial en el conflicte armat el que semblava un besllum del futur de distòpia tantes vegades imaginat en sèries de ciència-ficció i pel·lícules de Hollywood. També era el mecanisme evident de com imposar polítiques que no serien possibles en temps de normalitat. Va ser a l’Iraq on vaig desenvolupar la tesi de La doctrina del xoc. Al principi, el llibre només s’havia de concentrar en la guerra de Bush, però llavors vaig començar a fixar-me en les mateixes tàctiques (i els mateixos contractistes, com Halliburton, Blackwater, Bechtel…) en zones devastades per desastres arreu del món. Primer es produïa una crisi intensa —un desastre natural, un atac terrorista— i tot seguit apareixien com un llamp les polítiques que afavorien les grans empreses. Sovint l’estratègia de l’explotació de la crisi es discutia obertament, no calien teories de la conspiració.

A mesura que vaig aprofundir en el tema, em vaig adonar que aquella estratègia feia més de quaranta anys que era una aliada silenciosa de la imposició del neoliberalisme. Aquesta «tàctica del xoc» segueix un patró molt clar: esperar la crisi (o de vegades fins i tot, com en el cas de Xile o de Rússia, ajudar a generar-ne una), declarar un període d’allò que de vegades s’anomena «polítiques extraordinàries», suspendre algunes o totes les normes democràtiques, i llavors posar en pràctica per la força la llista de desigs de les empreses tan de pressa com es pugui. La investigació va revelar que pràcticament qualsevol situació tumultuosa, si els líders polítics l’emmarquen en la histèria suficient, pot ser útil per aplanar el camí i posar en marxa l’estratègia. Podia ser un esdeveniment tan radical com un cop militar, però el xoc econòmic d’un mercat o una crisi pressupostària també servien. En un període d’hiperinflació o si s’enfonsaven els bancs, per exemple, les elits al govern sovint podien vendre a la població espantada la necessitat de retallar les prestacions socials, o de destinar ingents quantitats de diners a rescatar el sector financer privat, perquè l’alternativa, deien, era l’apocalipsi econòmica absoluta.

EL MANUAL DE LA TÀCTICA DEL XOC

Les tàctiques del xoc es van aplicar per primera vegada al servei del neoliberalisme a començaments de la dècada de 1970, a Llatinoamèrica, i continuen fent-se servir avui dia per fer concessions al «mercat lliure» contra la voluntat popular.

Hem vist com passava fa poc, abans de Trump, a ciutats dels Estats Units, com ara Detroit o Flint, on la imminència de la fallida de les finances municipals es va convertir en el pretext per dissoldre la democràcia local i nomenar «gestors d’emergència». Ara passa a Puerto Rico, on l’actual crisi del deute s’ha utilitzat per instaurar el «Consell per a la Supervisió i la Gestió Financera», un mecanisme que no ha de fer front a cap responsabilitat i que serveix per aplicar dures mesures d’austeritat, com ara la reducció de les pensions i una onada de tancaments d’escoles. També passa al Brasil, on la moció de censura, altament qüestionable, de la presidenta Dilma Rouseff el 2016 va anar seguida de l’arribada al poder d’un règim ardent defensor de les polítiques en favor de les grans empreses, que el poble no havia elegit i que ha congelat la despesa pública per als pròxims vint anys, ha imposat una austeritat severa i ha començat a vendre aeroports, centrals d’energia i altres actius públics en un frenesí de privatitzacions.

I està passant descaradament sota la presidència de Donald Trump, que s’ho ha tret de la màniga: durant la campanya, no va dir a les masses que l’adoraven que retallaria fons dels àpats socials a domicili, una font d’aliments vital per a gent gran i persones amb discapacitat, ni va confessar que intentaria eliminar l’assegurança mèdica a milions de nord-americans. Va dir el contrari, igual que amb tantes altres coses.

Des del moment que va assumir el càrrec, no ha permès que el clima general de caos i crisi afluixi. Els atacs són tan ràpids i tan furiosos que a molta gent, comprensiblement, se li fa difícil seguir-li el ritme. Aguantar el tsunami de decrets del Despatx Oval —set decrets presidencials en els primers onze dies, més onze comunicats presidencials en el mateix període— s’assembla una mica a col·locar-se al davant d’una d’aquelles màquines que llancen pilotes de tennis. Els opositors potser poden tornar un parell o tres de pilotes, però la qüestió és que n’hi ha un munt que ens venen a parar a la cara a tots plegats, una rere l’altra. Fins i tot la creença àmpliament estesa (o és una esperança?) que no acabarà el mandat contribueix a aquest vertigen col·lectiu: no hi ha res estable o estàtic en la situació actual, i això fa molt difícil buscar estratègies i organitzar-se.

DEMOCRÀCIA, SUSPESA FINS A NOU AVÍS

L’últim mig segle demostra que molts governs han utilitzat deliberadament —i amb efectivitat— l’estratègia de la doctrina del xoc per derrotar l’oposició democràtica contra les polítiques profundament nocives. Per a això, es necessita una certa estratègia destinada a esquivar la democràcia, perquè moltes polítiques neoliberals són tan impopulars que la gent, amb tota seguretat, les rebutja tant a les enquestes com al carrer. I amb bones raons: tal com demostra l’acumulació i ocultació de riqueses ingents per part d’una reduïda classe mundial d’oligarques virtuals que no responen davant de ningú, els qui més es beneficien d’aquestes reestructuracions mundials radicals són una petita minoria, mentre la majoria veu com el seu nivell de vida s’estanca o es redueix, fins i tot en períodes de creixement econòmic ràpid. És per això que els qui estan decidits a imposar aquestes polítiques no són gens amics de les regles del govern de les majories i les llibertats democràtiques, sinó que les consideren un destorb i una amenaça.

No totes les polítiques neoliberals són impopulars, naturalment. A la gent els agrada que els abaixin els impostos (si és a la classe mitjana i als treballadors pobres, i no als multimilionaris), i també que es retalli en «burocràcia» (almenys en teoria). Ara bé, en general també els agrada que els impostos serveixin per pagar la sanitat pública, l’aigua, les escoles públiques de qualitat, la seguretat en els llocs de treball, les pensions i altres prestacions per a la gent gran i les persones amb discapacitats. Els polítics que tenen previst aplicar retallades en aquesta mena de prestacions i serveis essencials es guarden prou de posar-les al centre dels programes electorals. És molt més habitual que els polítics neoliberals prometin en campanya reduir impostos i retallar despeses governamentals però protegint alhora els serveis essencials, i després, aprofitant alguna crisi (real o exagerada), afirmin, aparentment inquiets i compungits, que ens sap greu però no queda altre remei que ficar-nos amb el sistema sanitari.

FER-HO DE PRESSA I TOT ALHORA

Al capdavall, la qüestió és que als partidaris més acèrrims de la llibertat de mercat o del «llibertarisme» (com als multimilionaris germans Koch els agrada dir d’ells mateixos) els atrauen els moments de catàstrofe perquè la realitat no apocalíptica no convé a les seves ambicions antidemocràtiques.

La rapidesa és crucial en tot això, ja que els períodes de xoc són temporals per naturalesa. Igual que Bremer, els líders embriagats pels estats de xoc i els qui els financen intenten normalment seguir el consell de Maquiavel a El príncep: «Les ofenses han d’inferir-se d’una sola vegada perquè, en durar menys, fereixin menys». La lògica és prou clara: la gent pot articular respostes als canvis seqüencials o graduals, però si arriben dotzenes de canvis des de molts llocs i tots alhora, el que s’espera és que la població de seguida quedi exhaurida i aclaparada i acabi empassant-se la medecina amarga. (Recordem la descripció de la teràpia del xoc a Polònia com una cosa que es comptava en «anys dels gossos»).

La doctrina del xoc va causar controvèrsia quan va aparèixer el 2007. Jo posava en qüestió una versió edulcorada de la història amb què la majoria de nosaltres hem crescut, la versió que diu que els mercats desregulats i la democràcia han avançat junts, de bracet, al llarg de la segona meitat del segle XX. Resulta, però, que la realitat és molt més crua. La forma extrema de capitalisme que ha configurat el món en aquest període —el Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz la va batejar com a «fonamentalisme de mercat»— molt sovint només podia avançar en contextos en què la democràcia estava suspesa, i les llibertats de les persones, extremament restringides. En alguns casos s’ha utilitzat una violència brutal, amb tortures incloses, per controlar la rebel·lió de la població.

El llibre més famós de l’economista desaparegut Milton Friedman es titula Capitalisme i llibertat, i presenta l’alliberament humà i la llibertat de mercat com dues cares de la mateixa moneda. I en canvi, el primer país que va portar a la pràctica les idees de Friedman de la manera més pura no era cap democràcia: va ser el Xile immediatament posterior al cop d’estat que, amb el suport de la CIA, va derrocar un president socialista electe, Salvador Allende, i va posar en lloc seu un dictador d’extrema dreta, el general Augusto Pinochet.

No va ser casualitat: les idees eren massa impopulars per introduir-les sense l’ajut d’un dèspota partidari de la mà dura. Richard Nixon va grunyir, més que no pas dir, una frase que es va fer famosa després que Allende guanyés les eleccions el 1970: «Fem que l’economia es faci sentir». Un cop mort Allende en aquell cop d’estat tacat de sang, Friedman va aconsellar a Pinochet que apliqués la transformació econòmica sense que li tremolés el pols, i va prescriure el que ell en deia «tractament de xoc». Assessorat pel famós economista i els seus antics estudiants (coneguts a Llatinoamèrica com «els Chicago Boys»), Xile va reemplaçar el model d’educació pública per un de basat en escoles privades concertades i beques, va fer que la sanitat pública fos de pagament i va privatitzar les escoles bressol i els cementiris (i va fer moltes altres coses que els republicans dels Estats Units fa dècades que es miren). I recordem una cosa: aquell era un país on la gent era clarament contrària a aquestes polítiques, un país que havia triat polítiques socialistes de manera democràtica abans del cop d’estat.

En altres països llatinoamericans es van instal·lar règims similars durant el mateix període. Intel·lectuals de primer nivell de la regió van relacionar directament els tractaments de xoc econòmic que van empobrir milions de persones i l’epidèmia de tortures que va destrossar a Xile, l’Argentina, l’Uruguai i el Brasil la vida de milers d’individus que creien en una societat més justa. Tal com va dir el desaparegut historiador uruguaià Eduardo Galeano: «Com es podria mantenir aquesta desigualtat si no a còpia de xocs produïts per descàrregues elèctriques?».

L’Amèrica Llatina ha rebut dosis especialment elevades d’aquestes formes paral·leles de xoc. La majoria de les transformacions cap al «lliure mercat» no van anar acompanyades de tanta sang. Altres transicions polítiques radicals com les de l’enfonsament de la Unió Soviètica o la fi del règim d’apartheid de Sud-àfrica també van proporcionar cobertura per a transformacions econòmiques neoliberals. El factor clau més freqüent ha estat, de lluny, la crisi econòmica a gran escala, que s’ha utilitzat una vegada i una altra per exigir campanyes radicals de privatitzacions, desregulacions i retallades de prestacions socials. La realitat, però, és que qualsevol mena de xoc és vàlid, incloses les catàstrofes naturals que exigeixen reconstruccions de gran abast i, per tant, proporcionen una oportunitat per transferir terres i recursos dels més vulnerables als més poderosos.

EL CONTRARI DE LA DECÈNCIA

La majoria de les persones s’horroritzen amb aquesta mena d’explotació de les crisis, i amb raó. La doctrina del xoc és el pol oposat del que la gent decent, quan se’ls deixa lliures, tendeix a fer davant drames de gran magnitud, que és oferir ajuda. Només cal pensar en la xifra enorme de 3.000 milions de dòlars en donacions després del terratrèmol d’Haití, el 2010, o en els milions que es van oferir en resposta al del Nepal el 2015, o pel tsunami del 2004 a Àsia. Aquestes catàstrofes, com tantes d’altres, han provocat gestos extraordinaris de generositat de gent d’arreu del món. Milers i milers de persones normals i corrents que donaven diners i es presentaven voluntàries per fer el que calgués.

Tal com la historiadora nord-americana Rebecca Solnit va descriure de manera tan eloqüent, els desastres tenen la capacitat de treure el millor de cadascú. És en moments com aquests quan veiem més sovint algunes de les demostracions de solidaritat més emocionants. A Sri Lanka, després del tsunami del 2004, i malgrat dècades de guerra civil entre ètnies, els musulmans salvaven els veïns hindús, i els hindús salvaven els veïns budistes. A la Nova Orleans inundada pel Katrina, la gent posava la vida en gran perill per rescatar i cuidar els veïns. Després que l’huracà Sandy colpegés Nova York, una xarxa molt notable de voluntaris es va desplegar per la ciutat sota l’ensenya Occupy Sandy —sorgida del moviment Occupy Wall Street— per servir centenars de milers d’àpats, ajudar a netejar més de mil habitatges i subministrar roba, mantes i ajut mèdic a milers de persones que ho necessitaven.

La doctrina del xoc consisteix a passar per sobre d’aquests profunds impulsos humans d’ajudar i, en canvi, buscar la manera de capitalitzar la vulnerabilitat dels altres a fi d’obtenir el màxim avantatge i el màxim profit per a uns quants.

Poques coses hi ha més sinistres que aquesta.

L’ART DE ROBAR

La doctrina del xoc està en perfecta sintonia amb la manera que Trump té de concebre el món. Ell veu descaradament la vida com una lluita per la dominació sobre els altres, i fa un seguiment obsessiu de qui és el vencedor. En les seves negociacions, que ell mateix considera dignes d’admiració, les preguntes sempre són les mateixes: Com puc treure el màxim profit d’aquest acord? Com puc explotar les febleses del meu adversari?

En un moment en què es va sincerar especialment a Fox & Friends, el 2011, descrivia un acord que havia signat amb l’antic líder libi Moammar al-Gaddafi de la manera següent: «Li vaig llogar un tros de finca. Em va pagar per una nit més del que la finca valia per un any sencer, o dos anys, i després no li vaig permetre que la utilitzés. Això és el que hauríem de fer. No vull fer servir la paraula ensarronar, però el vaig ensarronar. Això és el que hauríem de fer».

Si Trump només estafés dictadors menyspreables, no caldria lamentar-se’n gaire, però aquesta és la seva actitud en totes les negociacions. A Think Big, un dels seus manuals de com-ser-com-jo, descriu la seva filosofia negociadora de la manera següent: «Hi ha un munt de gent que diu que una negociació és bona quan totes dues parts hi surten guanyant. Tot això són parides. En un bon acord, tu hi guanyes, no pas l’altre. Esclafes l’oponent i t’emportes el millor per a tu mateix».

Aquest entusiasme tan cruel per explotar les febleses dels altres ha donat forma a la carrera de Trump com a promotor immobiliari, i és una característica que comparteix amb molts membres del seu govern. És preocupant pel que ens diu no només del clima de caos que el seu equip sembla que genera a consciència, sinó també, i molt més alarmant, de com podrien treure partit de crisis més grans que encara no han arribat.

Fins ara, el clima de crisi interminable de Trump s’ha basat sobretot en la seva pròpia retòrica desmesurada: declara que les ciutats estan «infestades de criminals» que hi provoquen «carnisseries» quan en realitat els índexs de crims violents fa dècades que baixen a tot el país; insisteix fins a l’extenuació en una narrativa inventada sobre onades de crims que perpetren els immigrants; en general, repeteix constantment que Obama ha destruït el país. Amb tot, Trump podria tenir aviat unes quantes crisis per explotar que seran clarament reals, perquè la crisi és la conseqüència lògica de les seves polítiques en tots els àmbits.

Ja que és així, val molt la pena examinar amb detall la manera com Trump i el seu equip han explotat moments de crisi en el passat per aconseguir els seus objectius econòmics i polítics. Conèixer aquest historial farà que ens sorprengui molt menys el que hagi de passar, i al final ens ajudarà a resistir aquestes tàctiques que ja tenim tan vistes.

UNA CARRERA BASADA EN EL XOC

Als Estats Units, la revolució neoliberal es va iniciar a la ciutat de Nova York a mitjans de la dècada de 1970. Fins aleshores, la ciutat havia estat un experiment audaç, per bé que imperfecte, de socialdemocràcia, i oferia els serveis públics més generosos dels Estats Units, des de biblioteques a transport públic o hospitals. El 1975, però, les retallades a l’estat combinades amb una recessió a tot el país van portar la ciutat al llindar de la fallida econòmica total, i la crisi es va aprofitar per reformar Nova York de dalt a baix. Amb el pretext de la crisi es va produir una onada brutal d’austeritat, amb acords que afavorien els més rics i privatitzacions. El resultat final va ser que la ciutat que tants de nosaltres estimàvem es va convertir en el temple de les finances especulatives, el consum de luxe i la gentrificació que avui tots coneixem.

A Fear City, un llibre publicat recentment sobre aquest capítol no gaire ben comprès del passat dels Estats Units, la historiadora Kim Phillips-Fein documenta com la reforma de la ciutat de Nova York als anys setanta va ser el preludi del que després es convertiria en una onada mundial, que ha deixat el món dividit de manera extrema entre l’1% i la resta, i enlloc és tan evident aquesta divisió com a la ciutat que Donald Trump diu que és casa seva. També és una història en què Trump té un paper protagonista, si bé força galdós.

El 1975 semblava tan probable que la ciutat més gran i amb més història dels Estats Units anés a la fallida, i era tan clar que el president Gerald Ford no l’ajudaria a sortir del destret, que el New York Daily News va publicar en capçalera, senzillament: ford a la ciutat: espavileu-vos tots sols. En aquella època, Trump només tenia vint-i-nou anys i encara treballava a l’ombra del seu pare, un home adinerat que havia fet fortuna construint als afores residències gens ostentoses per a la classe mitjana de Nova York, i que tothom sabia que com a arrendador practicava una discriminació sistemàtica cap als afroamericans.

Trump sempre havia somiat deixar petjada a Manhattan, i amb la crisi del deute va veure l’oportunitat. L’inici va ser quan el 1976 el famós Commodore Hotel, una icona del centre de la ciutat, va anunciar que de tants diners que perdia podria veure’s obligat a tancar. A l’ajuntament estaven espantats davant la perspectiva de veure buit aquell edifici emblemàtic, perquè allò llançaria un missatge de ciutat en declivi i a més privaria les arques municipals d’una font d’ingressos. Necessitaven un comprador, i ràpidament, i estaven molt desesperats. Tal com va dir un canal de televisió, «a qui té fam, les pedres li semblen pa».

Llavors va arribar Trump, el protocapitalista del desastre. Amb la Hyatt Corporation com a soci, Trump tenia previst substituir la façana clàssica de maons per una «nova pell» de vidre reflectant, i reobrir amb el nom de Grand Hyatt Hotel (això va ser en el breu període abans que el futur president dels Estats Units comencés a insistir que tot el que fes portaria el seu nom). Va arrencar unes condicions extraordinàries de la ciutat en crisi. Tal com Phillips-Fein explica:

Es permetia a Trump que comprés la propietat de l’hotel a la companyia de ferrocarrils per 9,5 milions de dòlars. Llavors, ell la vendria per un dòlar a l’entitat pública Corporació per al Desenvolupament Urbà […] Finalment, la corporació arrendava la propietat al mateix Trump i a la Hyatt Corporation per noranta-nou anys, amb el permís als promotors de pagar impostos molt per sota del normal per un període de quaranta anys; un benefici excepcional de centenars de milions de dòlars. (El 2016, aquest acord de reducció d’impostos ha costat a la ciutat de Nova York 360 milions de dòlars en impostos no ingressats).

Sí, exacte: per un pagament al comptat de 9,5 milions de dòlars, Trump ha aconseguit una reducció d’impostos excepcional per valor de 360 milions de dòlars (i encara no s’ha acabat). El nou hotel era un nyap; un crític d’arquitectura va dir que era «la vida de la ciutat vista per un foraster». Dit d’una altra manera, era el Trump vintage, un home que després continuaria venent al món una visió d’oligarca rus dels Estats Units passada en còpies en VHS de contraban de Dinastia i Dallas, aquells serials dels anys vuitanta. En paraules de Phillips-Fein:

Donald Trump i els promotors que van beneficiar-se de la desesperació de la ciutat per construir edificis no tenien gaire interès en la resta de Nova York. El fet que milions de dòlars es destinessin a subvencionar projectes de construcció en comptes de recuperar serveis públics o promocionar la recuperació de barris pobres i de classe treballadora no es va considerar mai un problema moral.

El que crida l’atenció d’aquesta història no és només que un jove Trump aconseguís arrencar condicions abusives a un govern en crisi i així s’aprofités de la catàstrofe econòmica de Nova York per incrementar la seva fortuna. Es tracta també del fet que no va ser un acord qualsevol, sinó del que va permetre a Trump deixar d’actuar a l’ombra del pare i convertir-se en un actor de ple dret. La carrera de Trump es va forjar en el xoc, va prendre cos gràcies a les oportunitats úniques que els moments de crisi oferien per fer beneficis. Des del moment que va aparèixer, la seva actitud cap a l’àmbit públic era que existia per poder saquejar-lo, per enriquir-se ell mateix.

Aquesta actitud l’ha mantingut sempre. Val la pena recordar que l’11 de setembre del 2001, poc després que s’ensorressin les Torres Bessones, Trump va concedir una entrevista a una emissora de ràdio en què no es va poder estar de comentar que ara que les Torres ja no hi eren, l’edifici més alt del centre de Manhattan era seu. Hi havia cadàvers pels carrers i el Lower Manhattan semblava una zona de guerra, i a desgrat d’això, a Trump només li va caldre que l’entrevistador li donés una petita empenta perquè es posés a pensar en la millora per al seu posicionament de marca.

Quan vaig preguntar a Phillips-Fein què havia après després d’estudiar el comportament de Trump durant la crisi del deute de Nova York, em va contestar que tot girava al voltant de la por. Hi havia «una por profunda a la fallida, por al futur. I és aquesta mena de por la que va fer possible les retallades de l’època, i també el sentiment que la ciutat necessitava un salvador». Des de les eleccions del 2016, Phillips-Fein hi ha rumiat molt. «La por pot fer que coses que semblaven impossibles políticament, de cop i volta apareguin com l’única opció. Per això penso que és una de les coses que hem de combatre ara mateix, que hem de trobar la manera de lluitar contra aquest sentiment aclaparador de por i caos, i trobar formes de solidaritat que puguin contrarestar-lo».

És un bon consell. Sobretot perquè Trump s’ha fet envoltar d’un repartiment de luxe d’oportunistes en moments de crisi.

ELS PRESENTO EL GOVERN DEL CAPITALISME DEL DESASTRE

Els membres de primer nivell de l’equip de Trump han estat al centre d’alguns dels exemples més clamorosos de la doctrina del xoc en temps recents. El que els presento a continuació és un breu resum de les seves proeses (tenint en compte el gran nombre d’executius de Goldman Sachs que Trump ha nomenat, la llista està ben lluny de ser exhaustiva).

EL KATRINA, BANC DE PROVES

Abans de posar-nos a furgar en el paper de Pence, és important recordar que, tot i que el Katrina s’ha catalogat de «desastre natural», l’impacte que va tenir en la ciutat de Nova Orleans no té res de natural. Quan el Katrina va colpejar la costa de Mississipí l’agost del 2005, havia baixat de categoria 5 a categoria 3, que de tota manera continua sent devastadora. En canvi, quan va arribar a Nova Orleans l’havien tornat a rebaixar, ara a la categoria de «tempesta tropical».

Això s’ha de tenir en compte, perquè una tempesta tropical no hauria hagut de travessar mai les defenses contra inundacions de Nova Orleans. La qüestió és que el Katrina les va travessar perquè els dics que protegeixen la ciutat no van aguantar. Per què? Ara sabem que, malgrat els molts advertiments sobre el risc que es corria, el Cos d’Enginyers de l’Exèrcit va deixar que els dics caiguessin en un estat de degradació. Aquest fracàs es va deure a dos factors principals.

Un d’aquests dos factors era una despreocupació específica per les vides de la població negra pobra; les seves cases del Lower Ninth Ward eren les més exposades per culpa del mal estat dels dics. Això formava part de la negligència general en el tractament de les infraestructures públiques als Estats Units, com a resultat directe de dècades de política neoliberal. Perquè quan es combat sistemàticament la idea mateixa de l’àmbit públic i el bé públic, és evident que l’esquelet de titularitat pública de la societat —les carreteres, els ponts, els dics, les conduccions d’aigua— es degradarà fins al punt que no es necessitarà gaire perquè corri el risc de trencar-se. Quan es retallen massivament els impostos fins que només queden diners per pagar la policia i l’exèrcit, això és el que passa.

No va ser només la infraestructura física el que va trair la ciutat, i especialment els seus habitants més pobres, que, tal com passa a tantes ciutats dels Estats Units, són afroamericans per majoria aclaparadora. Els sistemes humans de resposta a la catàstrofe també van fallar, i aquesta va ser la segona gran fractura. L’organisme del govern federal que té l’encàrrec de respondre en moments de crisi nacional com aquest és l’Agència Federal per a la Gestió d’Emergències, i els governs dels estats i els municipals també tenen un paper clau en la planificació de les evacuacions i la resposta posterior. El fracàs es va produir a tots els nivells governamentals.

La FEMA va trigar cinc dies a portar aigua i aliments a la població de Nova Orleans que havia anat a refugiar-se al Superdome. Les imatges més esgarrifoses d’aquells dies eren les de persones aïllades dalt de les teulades —de cases i d’hospitals— amb senyals que deien «ajut», que veien els helicòpters passar-los per sobre. La gent s’ajudaven els uns als altres de la millor manera que podien. Es rescataven els uns als altres amb canoes i barques de rems, es donaven menjar els uns als altres. Desplegaven aquella meravellosa capacitat humana per a la solidaritat que sovint s’intensifica en moments de crisi. Als estaments oficials, en canvi, era completament a l’inrevés. Sempre recordaré les paraules de Curtis Muhammad, un lluitador pels drets humans a Nova Orleans des de fa molt de temps, quan va dir que aquella experiència «ens va demostrar que ningú s’ocupava de nosaltres».

La manera com es manifestava aquest abandonament era profundament desigual, i les divisions seguien la línia de les diferències de raça i classe. Moltes persones van poder abandonar la ciutat pels seus propis mitjans: es van ficar al cotxe, van anar a un hotel i van trucar a la companyia d’assegurances. Hi ha qui es va quedar perquè va creure que les defenses aguantarien, però la gran majoria no se’n van anar perquè no podien fer altra cosa: no tenien cotxe, o estaven malalts i no podien conduir, o senzillament no sabien què fer. Aquella era la gent que necessitava un sistema d’evacuació i d’ajut humanitari que funcionés, però no van tenir aquesta sort. Semblava Bagdad altra vegada, amb gent que es refugiava a les seves Zones Verdes privades mentre molts altres quedaven encallats a la Zona Roja, on el pitjor encara havia d’arribar.

Abandonats a la ciutat, sense aigua ni menjar, els més necessitats van fer el que qualsevol faria en circumstàncies com aquelles: agafar provisions de les botigues. Fox News i altres mitjans van aprofitar per presentar els habitants negres de Nova Orleans com «saquejadors perillosos» que no trigarien a envair les zones seques i blanques de la ciutat i els barris residencials i els pobles dels voltants. Als edificis van aparèixer pintades amb esprai que deien «Dispararem contra els saquejadors». Es van instal·lar punts de control per deixar la gent atrapada dins de les zones inundades. Al Danziger Bridge, la policia disparava als habitants negres que veia (es van acabar declarant culpables cinc policies, i la ciutat va haver de pagar 13,3 milions de dòlars d’indemnització a les famílies per aquest cas i dos més de semblants). Mentrestant, bandes de vigilants blancs armats patrullaven la ciutat esperant, tal com un resident va dir més tard al periodista d’investigació A.C. Thompson, que va treure el cas a la llum, l’«ocasió de caçar negres». A la Zona Roja, semblava que podia passar de tot.

Vaig ser a Nova Orleans i vaig veure amb els meus propis ulls el gran desplegament de la policia i l’exèrcit —per no parlar dels guardes de seguretat privats d’empreses com Blackwater, acabats d’arribar de l’Iraq. S’assemblava bastant a una zona de guerra, amb els pobres i els negres en el punt de mira, persones que l’únic crim que havien comès era intentar sobreviure. Quan la Guàrdia Nacional va arribar per organitzar una evacuació total de la ciutat, ho van fer amb una agressivitat i una crueltat difícils de comprendre. Els soldats apuntaven amb les armes les persones que pujaven als autobusos, i no els deien on els portaven. Els nens els separaven sovint dels pares.

El que vaig veure durant les inundacions em va deixar en estat de xoc. El que vaig veure després, però, encara més. Amb la ciutat fent tentines, i amb els seus habitants disseminats pel país, incapaços de protegir els seus interessos, es va posar en marxa a tota velocitat un pla que imposava una llista de desitjos per afavorir empreses. Milton Friedman, que llavors tenia noranta-tres anys, va escriure un article al Wall Street Journal on deia: «La majoria de les escoles de Nova Orleans estan destruïdes, igual que les cases dels nens que hi anaven. Aquests nens ara estan escampats per tot el país. És una tragèdia. I també és una oportunitat per reformar radicalment el sistema educatiu».

En una línia similar. Richard Baker, aleshores congressista republicà per Louisiana, declarava: «Per fi hem fet neteja dels habitatges públics de Nova Orleans. Nosaltres no vam poder, Déu ho ha fet». Jo era en un refugi per als evacuats prop de Baton Rouge quan Baker va fer aquestes manifestacions. La gent amb qui en vaig parlar no se’n sabien avenir. Imagineu-vos que us veieu obligats a marxar de casa, que heu de dormir en llits plegables a ves a saber quin centre de convencions gran i desolat, i llavors resulta que les persones que se suposa que us han de representar diuen que això ha estat una mena d’intervenció divina; sembla que a Déu li agraden els blocs de pisos.

Baker va tenir qui li «netegés» l’habitatge públic. En els mesos posteriors a la tempesta, amb habitants de Nova Orleans —i les seves opinions inoportunes, la seva rica cultura i la seva estimació profunda pel lloc on vivien— fora de la vista i sense fer nosa, es van enderrocar milers de cases de titularitat pública, moltes de les quals havien patit danys mínims perquè estaven en terreny elevat, i es van substituir per blocs de pisos i cases adossades amb preus inassolibles per a la majoria dels que vivien allà.

I aquí és quan Mike Pence apareix a la història. En l’època que el Katrina va colpejar Nova Orleans, Pence era el president del Republican Study Committee (RSC), un grup de pressió poderós i altament ideològic format per legisladors de l’ala conservadora. El 13 de setembre del 2005, només catorze dies després que els dics es trenquessin i mentre sectors de la ciutat continuaven sota l’aigua, l’RSC va fer una reunió fatídica a les oficines de la Heritage Foundation, a Washington DC. Sota la direcció de Pence, el grup va elaborar una llista d’«idees en favor del lliure mercat per respondre a l’huracà Katrina i els elevats preus dels carburants»; en conjunt es tractava de trenta-dues polítiques de pseudoajut humanitari, totes extretes directament del manual del capitalisme del desastre.

El que en destaca és el compromís d’una guerra total contra la legislació laboral i l’àmbit públic; és una ironia amarga, perquè el deteriorament de les infraestructures públiques és el que va convertir el Katrina en una catàstrofe humanitària. També és digna d’esment la determinació d’utilitzar qualsevol oportunitat per reforçar el control del sector del petroli i els carburants. La llista inclou recomanacions com ara «suspendre immediatament les lleis laborals Davis-Bacon vigents a les àrees afectades per la catàstrofe» (en referència a la llei que exigeix als contractistes del govern federal pagar un salari digne); «fer de l’àrea afectada una zona de lliure empresa amb un tipus impositiu fix», i «revocar o derogar la normativa de medi ambient […] que dificulta la reconstrucció».

El president Bush va adoptar moltes de les recomanacions en una setmana, tot i que al final va haver de cedir a les pressions i va recuperar la legislació laboral. A la llista també es reclamava que es donessin als pares vals per utilitzar en escoles privades i concertades (que reben subvencions procedents dels impostos), un moviment que està perfectament en sintonia amb la visió de la secretària d’Educació del govern Trump, Betsy DeVos. En un any, el sistema educatiu de Nova Orleans va passar a ser el més privatitzat dels Estats Units.

I això no és tot. Malgrat que els científics han establert un vincle directe entre la intensitat creixent dels huracans i l’escalfament marí, això no va ser obstacle perquè Pence i el seu comitè demanessin al Congrés que derogués la normativa de medi ambient a la costa del Golf, concedís permisos per obrir noves refineries als Estats Units i donés llum verda a les «perforacions al Refugi Nacional per a la Vida Salvatge de l’Àrtic». És cosa de bojos. Al cap i a la fi, aquestes mesures garanteixen sense cap mena de dubte un increment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, el resultat de l’activitat humana que més contribueix al canvi climàtic, i aquest és, de retruc, el que fa que les tempestes siguin més violentes. A desgrat de tot això, Pence va encapçalar el moviment per implantar les mesures, i Bush les va adoptar disfressades de resposta a un huracà devastador.

Val la pena dedicar un moment a extreure conclusions de tot això. L’huracà Katrina es va convertir en una catàstrofe a Nova Orleans a causa d’una combinació d’un fenomen meteorològic extrem, probablement vinculat al canvi climàtic, i una infraestructura que es trobava en mal estat per deixadesa. El que el grup llavors encapçalat per Pence anomenava solucions eren precisament les coses que, de manera inevitable, incrementarien el canvi climàtic i afeblirien encara més les infraestructures públiques. Ell i els seus col·legues del «lliure mercat» estaven decidits, pel que sembla, a fer exactament les coses que garantiran més Katrinas en el futur.

I ara Mike Pence està en situació d’estendre aquesta visió al conjunt dels Estats Units.

LA BATALLA CAMPAL DE LA CLEPTOCRÀCIA

El sector del petroli no seria l’únic a aprofitar-se dels efectes del Katrina. Just després de la tempesta, tota la banda de contractistes de Bagdad —Bechtel, Fluor, Halliburton, Blackwater, CH2M Hill, i Parsons, malauradament coneguts per la feina barroera feta a l’Iraq— es van presentar a Nova Orleans. Tenien uns objectius específics: demostrar que la mena de serveis privats que havien proporcionat a l’Iraq i l’Afganistan també tenia un mercat local, i aconseguir en el procés contractes a dit per un valor total de 3.400 milions de dòlars.

Això va generar moltíssima controvèrsia, massa per entretenir-nos-hi aquí. Sovint semblava que l’experiència necessària no tingués res a veure amb la manera com s’assignaven els contractes. Podem agafar, per exemple, l’empresa a qui la FEMA va pagar 5,2 milions de dòlars per a la tasca crucial de construir un campament per als treballadors en feines d’emergència a St. Bernard Parish, un barri de Nova Orleans. La construcció del campament es va anar ajornant i no es va acabar mai. Un cop investigat el cas, es va saber que el contractista, Lighthouse Disaster Relief, en realitat era un grup religiós. «El que s’acosta més a això de tot el que he fet abans és organitzar un campament de joventut amb la meva església», va confessar el director de Lighthouse, el pastor Gary Heldreth.

Després que el munt d’empreses subcontractades s’emportessin cadascuna la seva part, no va quedar quasi res per a la gent que feia la feina. L’escriptor Mike Davis va seguir el fil de com FEMA havia pagat a Shaw 175 dòlars per peu quadrat per instal·lar lones blaves en teulades amb desperfectes, malgrat que les lones les proporcionava el govern. Un cop cada empresa subcontractada es va haver endut el seu tros de pastís, als treballadors que clavaven les lones els van pagar només dos dòlars per peu quadrat. «En altres paraules, la cadena de subcontractació estava inflada a nivells grotescos, tret del graó més baix», escriu Davis, «que és allà on es fa la feina». Aquests suposats «contractistes» en realitat eren —igual que la Trump Organization— marques sense res al darrere que treien suc de la situació i tot seguit estampaven el seu nom a serveis barats o inexistents.

A fi de cobrir les desenes de milions que anaven a parar a empreses privades en concepte de pagaments de contractes i reduccions d’impostos, el novembre del 2005 el Congrés dels Estats Units, controlat pels republicans, va anunciar que calia retallar en 40.000 milions de dòlars el pressupost federal. Entre els programes que van patir la retallada hi havia préstecs per a estudiants, assistència mèdica i cupons per a aliments. És a dir que la gent més pobra dels Estats Units va subvencionar els pròspers contractistes dues vegades: primer quan l’ajut humanitari per al Katrina es va transformar en aportacions econòmiques sense regular a les empreses, cosa que no va proporcionar ni llocs de treball decents ni serveis públics que funcionessin, i després quan els pocs programes que donen assistència directa a aturats i a treballadors de tot el país es van quedar sense fons per pagar aquelles factures inflades.

Nova Orleans va ser un banc de proves del capitalisme del desastre, dissenyat pel vicepresident actual i per la Heritage Foundation, el think tank d’extrema dreta en qui Trump ha delegat gran part del pressupost del seu govern. Al final, la resposta al Katrina va ser el detonant de la caiguda lliure de l’índex de popularitat de George W. Bush, una caiguda que va acabar costant als republicans la presidència el 2008. Nou anys més tard, amb els republicans controlant el Congrés i la Casa Blanca, és fàcil imaginar que aquell banc de proves per a la privatització de la resposta als desastres s’adopti a escala nacional.

La presència de policia altament militaritzada i de soldats d’exèrcits privats a Nova Orleans va suposar una gran sorpresa per a molta gent. Des d’aleshores, el fenomen s’ha expandit de manera exponencial, amb els policies locals de tot el país armats fins les dents amb material militar, inclosos tancs i drons, i empreses de seguretat privades que els subministren entrenament i suport. En vista de l’àmplia selecció de contractistes militars i de seguretat privats que ocupen posicions clau en el govern Trump, podem esperar que tot plegat encara s’estengui més amb cada nou xoc que aparegui.

L’experiència del Katrina també és un avís seriós per a tots els qui confien que Trump compleixi la promesa de gastar bilions de dòlars en infraestructures, una despesa amb què s’arreglaran unes quantes carreteres i uns quants ponts, i es crearan llocs de treball (tot i que, com veurem en el capítol deu, molts menys dels que crearia la inversió en infraestructura verda per a la transició des dels combustibles fòssils a energies netes). Trump ha declarat, i és un factor crucial, que té previst fer tot el que pugui mitjançant socis privats per al sector públic, cosa que arrossega un historial terrible de corrupció, i que pot revertir en salaris molt més baixos dels que resultarien de projectes veritablement públics. En vista de l’historial de Trump com a home de negocis, i del paper de Pence en el govern, tenim tots els motius del món per témer que aquest gran pressupost de despesa en infraestructures es pugui convertir en un exercici de cleptocràcia a l’estil del Katrina, un govern de lladres, amb els de Mar-a-Lago servint-se ells mateixos enormes quantitats de diners procedents dels impostos.

Nova Orleans subministra una imatge esgarrifosa del que podem esperar quan hi hagi un nou xoc. Per desgràcia, però, la imatge no és completa, ni de bon tros: hi ha moltes més coses que aquest govern pot intentar imposar aprofitant la crisi. Si volem combatre el xoc, ens hi hem de preparar també.