10. Quan a la doctrina del xoc li surt el tret per la culata

Quan tenia poc menys de vint anys, la meva mare va tenir una sèrie de vessaments cerebrals que la van afeblir molt i que al final va resultar que els causava un tumor. El primer vessament va ser un xoc total. La mare era més jove del que jo soc ara, i estava activa físicament i motivada professionalment. Anava tan tranquil·la en bicicleta i de cop i volta va aparèixer en una unitat de cures intensives de neurologia, incapaç de moure’s i amb respiració assistida.

Fins aquell dia, jo havia estat una adolescent bastant difícil; no em portava bé amb els pares, em barallava amb els amics i no parava de dir mentides. A escola anava bé, era l’únic que em salvava, però a casa hi havia molta tensió, per dir-ho suaument.

En el moment que la vida de la meva mare va canviar per sempre, la meva també. Vaig descobrir que sabia ajudar els altres, i també que sabia ser afectuosa (em sembla). Vaig madurar d’un dia per l’altre. Li van practicar cirurgia cerebral i va anar recuperant part de la mobilitat de mica en mica, encara que no tota ni de bon tros. En veure com s’adaptava a una vida diferent, la d’una persona amb una discapacitat, vaig aprendre molt sobre el poder dels humans per trobar noves reserves d’energia.

Hi ha persones que en temps de crisi fan una regressió. Ho he vist moltes vegades. En estat de xoc, amb la comprensió del món seriosament afectada, ens podem comportar com criatures i quedar-nos en un estat passiu, i llavors potser confiarem en persones que estaran encantades d’abusar d’aquesta confiança. També sé, però, perquè ho he vist en la manera com la meva família se’n sortia després d’un xoc important, que la resposta contrària és possible. En temps de crisi podem evolucionar i créixer, i deixar de banda tota mena de coses sense gaire sentit, i ben de pressa.

RESISTÈNCIA, MEMÒRIA I ELS LÍMITS DEL NO

Això també val per a societats senceres. Davant d’un trauma compartit, o d’una amenaça comuna, les societats poden unir-se per respondre amb accions plenes de maduresa i de sentit. Ha passat abans i ara hi ha senyals esperançadors que pot tornar a passar.

El govern Trump ataca grans segments de la població tots de cop: desenes de milions de persones que pateixen les retallades pressupostàries, activistes de drets civils, artistes, tribus indígenes, immigrants, científics del canvi climàtic… La bel·ligerància militar i la manera incendiària com tracta el medi ambient són atacs que van molt més enllà de les fronteres dels Estats Units i pertorben l’estabilitat mundial i l’habitabilitat del planeta. És evident que, igual que altres partidaris de la teràpia del xoc que l’han precedit, Trump i la seva banda aposten per una estratègia d’actuació en tots els fronts alhora. Es tracta d’aixafar els adversaris a còpia d’enviar-los en totes direccions i aconseguir que, al final, es rendeixin per pur cansament o perquè els sembli que ja no val la pena continuar.

Aquesta estratègia de guerra llampec, tot i que ha funcionat sovint en el passat, en el fons té un risc molt gran. El risc d’iniciar batalles en molts fronts és que si no aconsegueixes desmoralitzar els adversaris, és molt probable que s’uneixin contra tu.

El dia que Trump va signar l’aprovació per a l’oleoducte Keystone XL, Mekasi Camp Horinek, membre de la nació ponca, va compartir una versió d’aquesta teoria amb la periodista Alleen Brown:

Vull donar les gràcies al president per totes les males decisions que pren. Pels mals nomenaments que ha fet al govern i perquè despertarà el gegant dorment. Persones que no s’han mobilitzat mai, que no s’han fet sentir mai, que no s’han posat mai en primera línia de front, ara estan indignades. Vull donar-li les gràcies, president Trump, per ser tan intolerant, per ser tan sexista, perquè farà que tot el país s’alci i lluiti unit.

QUAN L’ARGENTINA VA DIR NO

Com que l’estratègia es fonamenta a desorientar el públic amb esdeveniments ràpids, també li surt el tret per la culata de manera espectacular en llocs on hi ha una memòria col·lectiva forta de situacions anteriors en què la por i els traumes s’han utilitzat per minar la democràcia. Aquesta memòria serveix com una mena d’amortidor dels xocs i subministra a la població punts de referència compartits que els permeten dir pel seu nom el que està passant i contraatacar.

És una lliçó que vaig aprendre als carrers de Buenos Aires fa uns quinze anys, on vaig entreveure una altra mena de futur. Entre finals del 2001 i començaments del 2002, el món contemplava amb espant la dura crisi econòmica que tenallava l’Argentina.

Als anys noranta, el país s’havia obert tan de pressa i amb tanta intensitat a la globalització que el Fons Monetari Internacional el posava com a exemple d’estudiant aplicat. Els logos més icònics de bancs d’àmbit mundial, cadenes hoteleres i restaurants de menjar ràpid dels Estats Units brillaven als edificis de Buenos Aires, i els nous centres comercials estaven tan a la moda i eren tan luxosos que sovint se’ls comparava amb els de París. La revista Time va declarar en portada que l’economia de l’Argentina era un «miracle».

I llavors tot es va tornar a enfonsar. Enmig d’una crisi del deute que no parava de créixer, el govern va intentar imposar una nova ronda d’austeritat econòmica, i tots aquells bancs internacionals tan lluents van haver de tancar-se amb pany i clau per evitar que els clients entressin corrents a retirar els estalvis. Els actes de protesta es van estendre a tot el país. Als barris perifèrics, la gent va saquejar els supermercats (propietat de cadenes europees). Enmig d’aquell caos, el president Fernando de la Rúa va aparèixer a la televisió, amb el rostre brillant de suor, i va anunciar que «grups enemics de l’ordre intenten estendre la discòrdia i la violència». Va declarar trenta dies d’estat de setge —cosa que li va atorgar poder per suspendre una sèrie de garanties constitucionals, inclosa la llibertat de premsa— i va ordenar que tothom es quedés a casa.

Per a molts argentins, les paraules del president sonaven a preludi d’un cop d’estat militar, i això va convertir-les en un greu pas en fals. La gent, tinguessin l’edat que tinguessin, coneixien la història i sabien que els militars del brutal cop d’estat del 1976 havien utilitzat com a pretext la necessitat de restaurar l’ordre públic contra enemics interns.

Decidits a no perdre el país altra vegada, i amb De la Rúa encara a la televisió ordenant a la gent que es quedés a casa, desenes de milers de ciutadans van omplir la famosa i cèntrica Plaza de Mayo. Molts portaven cassoles i paelles que colpejaven amb culleres i forquilles, en un rugit sense paraules amb què expressaven el rebuig a les instruccions del president. Els argentins no estaven disposats a cedir les llibertats bàsiques en nom de l’ordre. Aquesta vegada no, mai més.

Llavors, aquella gran manifestació va alçar la veu en un crit rebel sorgit de la gentada de mares i estudiants d’institut, repartidors en moto i treballadors de fàbriques, que s’adreçaven als polítics, als banquers, al Fons Monetari Internacional, i a tots aquells «experts» que asseguraven que tenien la recepta perfecta per a la prosperitat i l’estabilitat de l’Argentina. «¡Que se vayan todos!». Els manifestants es van quedar als carrers fins i tot després que alguns morissin en enfrontaments amb la policia. Més de vint persones van perdre la vida a tot el país. Enmig d’aquell gran rebombori, el president es va veure obligat a aixecar l’estat de setge i va fugir del palau presidencial en helicòpter. Tot seguit es va nomenar un nou president, però la gent es va tornar a alçar per rebutjar-lo, i ho van fer fins a tres vegades en només tres setmanes.

Llavors, enmig de les ruïnes de la democràcia argentina, va passar una cosa estranya i meravellosa: els veïns van treure el cap per la finestra dels pisos i les cases i, davant l’absència de lideratge polític o almenys d’un govern estable, es van posar a parlar els uns amb els altres. A pensar junts. Al cap d’un mes, ja hi havia, només al centre de Buenos Aires, 250 assemblees de barri, anomenades asambleas barriales, petites o grans. Imagineu Occupy Wall Street però pertot arreu. Als carrers, les places i els parcs hi havia tot de reunions de gent que s’hi estaven fins ben tard a la nit fent plans, discutint, donant testimoni… i votant per a tot, des de si l’Argentina havia de pagar el deute extern a quan havien de fer la manifestació següent, o com fer costat a un grup de treballadors que havia convertit una fàbrica abandonada en una cooperativa democràtica.

Moltes d’aquelles primeres assemblees eren tant grups de teràpia com trobades polítiques. Els que hi participaven explicaven experiències d’aïllament en una ciutat de 13 milions d’habitants. Professors universitaris i propietaris de botigues es disculpaven per no haver mirat pels altres, directius d’empreses de publicitat confessaven que havien menystingut els treballadors a l’atur com si mereixessin el seu destret, i que no havien imaginat mai que la crisi afectaria els comptes corrents de la classe mitjana cosmopolita. Llavors, les disculpes pel que passava en aquells moments van desembocar en confessions entre llàgrimes per situacions que s’havien donat durant la dictadura. Vaig veure una mestressa de casa que s’aixecava i admetia públicament que, tres dècades abans, quan s’assabentava d’un dels molts segrestos que perpetrava la junta militar, del germà o el marit d’algú altre, havia après a endurir-se per no patir, i per fer-ho es deia a ella mateixa «por algo será». Intentaven entendre, tots junts, com havien pogut perdre tant en el passat, i construïen relacions per evitar que aquells errors es repetissin.

Així canviaven la història d’un país sencer des de baix.

Els canvis polítics que va produir aquell aixecament estaven lluny de ser utòpics. El govern que va acabar restaurant la democràcia, primer encapçalat per Néstor Kirchner i després per la seva dona, Cristina, va saber llegir el clam del carrer i vehicular prou bé l’essència de les demandes, i va tirar endavant polítiques progressistes (tot i que tacades d’escàndols) més de deu anys. Avui dia hi ha debats encesos sobre què més es podria haver fet amb aquell moment polític únic si els moviments populars haguessin preparat un pla propi per prendre el poder i governar d’una manera diferent. En qualsevol cas, és innegable que, en oposar-se als plans d’austeritat de De la Rúa i en desafiar les ordres de quedar-se a casa, els argentins es van estalviar anys de sagnia econòmica.

QUAN ESPANYA VA DIR NO

Un altre exemple de com la memòria històrica pot servir d’amortidor poderós davant d’un xoc es va produir anys més tard a Espanya. L’11 de març del 2004, deu bombes van destrossar trens de rodalies i estacions de Madrid, i van matar prop de dues-centes persones. Com que es tractava d’un atac a un mitjà de transport que quasi tothom feia servir a Madrid, la sensació que qualsevol podia ser víctima de l’atac següent es va estendre ràpidament per la ciutat, com passaria a París més d’una dècada més tard quan una sèrie d’atacs simultanis van terroritzar la ciutat.

Una investigació oficial va descobrir que els atacs els havia perpetrat una cèl·lula terrorista inspirada en Al-Qaeda, sembla que com a represàlia per la participació d’Espanya en la invasió de l’Iraq que els Estats Units lideraven. En canvi, el llavors primer ministre José María Aznar va aparèixer immediatament a la televisió per dir als espanyols que els culpables eren els separatistes bascos i alhora, en una mostra d’incongruència estrafolària, reafirmar-se en la decisió impopular de participar en la guerra de l’Iraq. «No hi ha negociació possible ni desitjable amb aquests assassins que tantes vegades han sembrat la mort arreu d’Espanya. Només amb fermesa podem posar fi als seus atacs», va dir.

Als Estats Units, molta gent, inclosos la majoria dels mitjans de comunicació, van veure en la retòrica de l’«amb nosaltres o amb els terroristes» de George W. Bush i Dick Cheney la prova d’un lideratge fort, i els van atorgar enormes poders nous per combatre en el que després va ser l’eterna «guerra contra el terror». (El president autocràtic turc Recep Tayyip Erdoğan va aplicar mesures encara més draconianes després del cop d’estat fallit del 2016, i posteriorment va blindar nous i amplis poders mitjançant un referèndum). En canvi, quan Aznar va intentar la mateixa tàctica, la població, fortament colpida pel dolor, no hi va veure proves d’un lideratge fort sinó més aviat un senyal sinistre del ressorgiment del feixisme. «Aquí encara ressonen els ecos de Franco», deia José Antonio Martínez Soler, un destacat editor de premsa de Madrid. Ell mateix havia estat perseguit durant la dictadura de Franco, que va tenir el país terroritzat trenta-sis anys. «En cada acte, en cada gest, en cada frase, Aznar deia a la gent que ell tenia la raó, que estava en possessió de la veritat i que els qui en dissentien eren enemics».

De manera que els dos dies següents, amb el record de l’època en què la por havia governat el país, els espanyols van sortir al carrer en un nombre impressionant per dir no a la por i al terrorisme, però també a les mentides del govern sobre la guerra de l’Iraq. Tot allò va passar en vigílies d’eleccions generals, i els votants ho van aprofitar per derrotar Aznar i votar un partit que prometia retirar les tropes de l’Iraq. Va ser la memòria col·lectiva de xocs traumàtics anteriors el que va fer que Espanya es resistís a altres de nous.

L’11 DE SETEMBRE DEL 2001 I ELS PERILLS DE L’OBLIT OFICIAL

Els dos avions que es van estavellar contra el World Trade Center de Nova York i el tercer que va anar a xocar contra el Pentàgon, l’11 de setembre del 2001, van colpejar un país que no tenia la mateixa mena de memòria històrica de moments traumàtics que sí que existia a Espanya i l’Argentina. Això no vol dir que la història dels Estats Units no l’hagin marcat traumes de manera repetida. El país es va fundar en un estat de terror intern, des del genocidi dels pobles indígenes fins a l’esclavitud passant per linxaments i empresonaments en massa; el trauma ha estat present sempre i fins al dia d’avui. A més, les crisis i els xocs han estat molt sovint pretext per als pitjors abusos. Després de la Guerra Civil, la promesa de redistribuir les terres com a compensació econòmica als esclaus alliberats aviat va quedar en no res. La crisi financera del 1893, coneguda com el Gran Pànic, va fer que arrelés encara més l’excusa que l’economia estava massa deteriorada i el país massa dividit, i en comptes d’indemnitzacions el que va arribar va ser un regnat del terror sobre els esclaus alliberats del sud. Durant la Gran Depressió, enmig del pànic econòmic, es van expulsar més de dos milions de mexicans i de ciutadans nord-americans d’origen mexicà. Després dels atacs a Pearl Harbor, prop de 120.000 ciutadans nord-americans d’origen japonès (dos terços dels quals nascuts en territori dels Estats Units) van anar a la presó o a camps d’internament; una cosa semblant va passar al Canadà, on van agrupar i internar per la força la pràctica totalitat dels canadencs d’origen japonès.

Per tant, el problema després de l’11 de setembre del 2001 no va ser que els Estats Units no tinguessin experiència de com els xocs es poden utilitzar per atacar la democràcia i els drets humans. El problema va ser més aviat que aquests esdeveniments traumàtics del passat, si bé els entenien molt bé les comunitats afectades, no els entenia tan bé una població més àmplia: no formen part d’una narrativa nacional compartida que pugui ajudar tots els ciutadans del país a percebre la diferència entre les mesures de seguretat raonables i el fet que els dirigents s’aprofitin de la por per tirar endavant projectes polítics oportunistes.

Aquesta és la raó que el govern Bush pogués treure profit sense pietat del xoc traumàtic de l’11 de setembre per atacar les llibertats a l’interior del país i iniciar guerres a l’estranger que ara sabem que es van justificar amb informes d’espionatge falsos. També és per això que a la població afroamericana de Nova Orleans no els va estranyar gaire la desídia i la violència d’estat durant i després del Katrina, mentre que, en canvi, a molts nord-americans blancs els va semblar una situació sense precedents.

La separació entre els que no s’esperaven la victòria de Trump i els que ja la veien a venir segueix una pauta racial similar.

RESISTÈNCIA AL XOC ALS ESTATS UNITS

Una cosa que ha quedat clara, però, des del dia que Trump va assumir el càrrec és que la memòria de com es va treure profit de l’11 de setembre és ben viva. Malgrat que Trump i els seus seguidors han fet tot el que han pogut per utilitzar la por —als musulmans, als mexicans, als «guetos» violents— per dividir i controlar la població, la tàctica se li ha girat en contra repetidament. Des de l’elecció de Trump, un nombre incalculable de persones han participat en accions polítiques i reunions per primera vegada a les seves vides, i s’han afanyat a mostrar solidaritat amb la gent a qui el govern identifica com «els altres».

Va començar el primer dia de la presa de possessió. Petits grups en representació de diversos moviments —des dels de justícia climàtica al Black Lives Matter— van ocupar diverses cruïlles de carrers per impedir l’accés a la cerimònia. L’endemà hi va haver la Marxa de les Dones: hi van participar més de sis-centes ciutats, i es calcula que ha estat la protesta més nombrosa de la història dels Estats Units, amb uns 4,2 milions de persones als carrers. Tot i que grans organitzacions de dones i altres activistes van ajudar a l’organització i a la logística, la idea original va ser d’una advocada jubilada i àvia de Hawaii, que va dir a mitja dotzena d’amigues de Facebook: «Crec que hauríem de manifestar-nos».

Jo mateixa vaig fer-ho a DC amb la família i els amics i em va impressionar que, tot i que les dones eren majoria, també s’hi havien presentat desenes de milers d’homes per defensar els drets de les seves parelles, mares, germanes, filles i amigues. I encara que molts al començament potser havien pensat que es manifestaven només per defensar el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos i per la igualtat de salaris, aviat van descobrir que, en aquesta nova era, els drets de les dones són molt més amplis, i inclouen el de les dones negres a alliberar-se de la violència policial, el de les dones immigrants a no tenir por que les deportin i el de les transsexuals a no patir odi i assetjament. Tal com deia la convocatòria: «Aquesta manifestació és la primera etapa cap a la unificació de les nostres comunitats, basada en noves relacions, per crear un moviment des de les organitzacions de base cap amunt».

Aquest mateix esperit d’unitat s’ha fet notar quan el govern ha atacat comunitats concretes, o per respondre a les onades d’odi que ha ajudat a desencadenar. El nou activisme va ser molt més visible després que Trump emetés la primera prohibició de viatjar als musulmans, i desenes de milers de persones, de diverses creences religioses o sense cap creença religiosa, van sortir als carrers i als aeroports per declarar «Tots som musulmans» i «Deixem-los passar».

Un dels països que apareixen a la llista de prohibicions és el Iemen. A Nova York, famílies de nord-americans d’origen iemenita, que són propietàries de les omnipresents petites botigues de queviures de Nova York (on s’anomenen bodegas), no van trigar a organitzar-se. Aquesta comunitat no s’ha distingit gens ni mica per l’activisme polític, i no la representen ni grans organitzacions ni sindicats, i malgrat això en qüestió de dies la ciutat va viure la seva «primera vaga de bodegas», amb més d’un miler de botigues tancades, i alguns propietaris es van posar a fer pregàries musulmanes al carrer. Milers de membres de les seves famílies, amics i clients van sortir a fer-los costat.

Hi ha hagut grups religiosos especialment actius a l’hora d’enfrontar-se a l’estratègia de divideix i venceràs. Per exemple, arran dels atacs a cementiris jueus a St. Louis i Filadèlfia, organitzacions islàmiques van recollir més 160.000 dòlars —vuit vegades més que l’objectiu inicial— per ajudar a pagar les reparacions. I quan un nacionalista blanc, el gener del 2017, va matar a trets sis persones i en va ferir dinou en una mesquita a la ciutat de Quebec, la resposta al Quebec i a tot el Canadà, de Vancouver a Toronto o Iqaluit, va ser molt potent, amb dotzenes de cerimònies, moltes de les quals davant de mesquites.

Els petits actes també poden servir per afirmar la humanitat compartida enmig d’un clima de divisió i por. Els seguidors de Trump van llançar una campanya furiosa per desacreditar Linda Sarsour, una nord-americana d’origen palestí que va ser una de les organitzadores de la Marxa de les Dones a Washington, a qui van titllar de terrorista camuflada i antisemita. Aquestes acusacions falses eren exactament la mena d’atacs que destrossaven la carrera i la vida de la gent després de l’11 de setembre. Aquest cop, en canvi, no va funcionar; de seguida es va iniciar una contracampanya, anomenada #IStandWith Linda, tan potent i tan àmplia que va evitar que el seu nom quedés tacat. I quan els agents d’immigració van detenir Daniel Ramírez Medina, un jove de vint-i-quatre anys que havia anat als Estats Units de petit amb els pares, també es va llançar una campanya per alliberar-lo, que va tenir èxit, ja que el jove va poder sortir del centre de detenció després de passar-hi més de sis setmanes.

A més gran escala, centenars de ciutats i comtats, amb el suport d’escoles, campus universitaris, esglésies i restaurants, han fet un pas endavant i s’han declarat «santuaris» per a immigrants que el govern Trump vol deportar. El moviment del santuari (que va començar bastant abans de les eleccions del 2016) s’inspira en la creença que, si s’uneixen, les comunitats poden intentar evitar deportacions allà on elles vigilen. De tota manera, tal com molts han assenyalat, això sovint no impedeix que la policia i els agents de fronteres facin registres i detencions i separin famílies. És per això que l’American Civil Liberties Union, que ha recollit quasi 80 milions de dòlars a través de donacions per internet en els primers tres mesos després de les eleccions, ha coordinat una campanya per pressionar els governs municipals i els dels estats a fi que adoptin un conjunt de nou mesures bàsiques amb l’objectiu de protegir els immigrants dels plans de Trump. En un mes, més de mil comunitats han començat a fer pressió perquè les entitats locals amb poder legislatiu assumeixin aquests compromisos. (Cal indicar que hi ha hagut crítiques en el sentit que aquestes reivindicacions es queden curtes).

També s’han fet moltes accions per remarcar la interdependència que existeix entre ciutadans i immigrants, una cosa que la xenofòbia, ara tant en augment, intenta negar. El febrer del 2017, treballadors de diversos sectors i ciutats van participar en un Dia Sense Immigrants per posar en evidència com és de dependent l’economia nord-americana d’aquestes persones que Trump vol fer fora del país. Tal com un dels organitzadors va dir aquell dia a un periodista, «volem assegurar-nos que la gent entengui que aquesta ciutat deixaria de funcionar si no fóssim aquí per construir edificis, cuinar o netejar». (A Oklahoma, van despatxar dotze treballadors de la restauració per participar en la manifestació, i almenys dos restaurants de la zona els van oferir feina immediatament).

LA REVENJA DE LA REALITAT

Una altra marca de la casa de l’era Trump és la guerra contra els fets: no tan sols es titlla la premsa d’enemics del poble, sinó que la informació científica ha desaparegut dels llocs web governamentals i s’ha instaurat una prohibició de facto de parlar del canvi climàtic als canals oficials de comunicació del govern. Com a resposta, han sorgit diverses iniciatives enginyoses per defensar la realitat objectiva. Dies després de la presa de possessió, el compte de Twitter del Badlands National Park va ser el primer a saltar-se la restricció de Trump en matèria científica, i va tuitejar fets sobre l’acidificació dels mars i el nivell de diòxid de carboni a l’atmosfera. Els tuits van desaparèixer poc després, però ja hi havia hagut temps que s’estenguessin per comptes de Twitter no controlats.

Arran de la desaparició misteriosa dels llocs web de l’Administració de resultats d’investigacions científiques clau, s’ha posat en marxa un esforç conjunt internacional perquè no caiguin en l’oblit. Poc després de la victòria de Trump, la Internet Archive, una biblioteca digital sense ànim de lucre amb base a San Francisco que fa dues dècades que es dedica a conservar contingut web per al públic (i que ja té centenars de milers de milions de pàgines web arxivades), va anunciar plans per aconseguir un servidor amb còpies de seguretat al Canadà per conservar dades dels Estats Units. Els dies previs a la presa de possessió de Trump, es van produir actes de «rescat de dades» a diverses ciutats, en què investigadors i voluntaris preocupats es van trobar per fer còpies de seguretat de l’EPA i altres llocs web del govern. I el febrer del 2017 es va dur a terme una «hackató» a la Universitat de Califòrnia Berkeley on van assistir dos-cents protectors de dades per ajudar a salvar el coneixement que han generat institucions públiques com el Departament d’Energia i els programes científics terrestres de la NASA.

Els científics sempre han estat molt cautelosos a l’hora de comprometre’s en l’activisme polític, perquè prendre partit en el camp d’estudi propi es pot interpretar com un comportament esbiaixat. Aquesta prudència és comprensible, però davant dels atacs evidents del govern Trump a la realitat científica i de l’interès obvi a intentar suprimir els resultats d’investigacions que no li convenen, molts científics han arribat a la conclusió que han de fer un pas endavant. Jane Goodall, la famosa primatòloga, ha descrit els atacs a la ciència com «un crit d’alerta» a la comunitat científica.

És per això que el Dia de la Terra del 2017 desenes de milers de científics van participar en la Marxa per a la Ciència a Washington, mentre prop de quaranta mil persones s’unien en manifestacions similars a Chicago i Los Angeles, i només eren les més grans de les més de sis-centes que es van fer als Estats Units i a seixanta-vuit altres països. «Si no podem debatre els fets obertament», va dir a The Guardian un biòleg de Stanford, «com pot sobreviure la democràcia, que es basa en el debat públic i en la confiança en la veritat social? Per això hem sortit al carrer». (Un eslògan general va ser «Què volem? Proves científiques. Quan les volem? Després de la revisió d’experts»). Al cap de només una setmana, centenars de milers de persones vam marxar sota la calor abrusadora de Washington (altre cop amb manifestacions a centenars d’altres llocs) rere la pancarta «Clima, treball i justícia». Aquest cop no demanaven només que es respectés la ciència, sinó que fos el fonament per a una transformació econòmica i social urgent i decidida.

El que destaca d’aquesta primera onada de resistència és que les barreres que defineixen qui és un «activista» o un «organitzador» i qui no s’estan esfondrant. La gent organitza esdeveniments de masses que cap entitat política ha organitzat mai abans. Molta gent està descobrint que, sigui quin sigui el seu camp de coneixements i experiència, ja es tracti d’advocats o d’empleats de restaurants, tenen capacitats vitals que poden compartir en aquesta xarxa emergent de resistència, i també descobreixen que visquin on visquin i treballin on treballin, ja sigui un laboratori o una bodega, un despatx d’advocats o a casa, tenen poder, si s’organitzen amb altra gent, per posar pals a les rodes a un engranatge perillós.

Alhora, molts ens adonem que si ens hem de posar a l’altura de la necessitat i la magnitud del moment, ens calen capacitats i coneixements que ara mateix no tenim, sobre la història, sobre com canviar el sistema polític, fins i tot sobre com canviar nosaltres mateixos. De manera que, a més de les campanyes i les manifestacions, que aporten molta visibilitat, també hi ha hagut un sorgiment d’educació popular. Per a molts, el primer pas és tornar a aprendre com funciona la democràcia. Quan els estudiants de Harvard van anunciar una «resistència educativa» en línia i presencial destinada a subministrar a organitzacions inexpertes «eines que necessitem per combatre a escala local, estatal i federal», més de cinquanta mil persones de tots cinquanta estats del país van signar.

Els dies posteriors a l’elecció de Trump, un grapat d’antics col·laboradors de congressistes demòcrates va elaborar un document de Google de vint-i-quatre pàgines que resumia lliçons apreses observant com el Tea Party posava a prova el programa d’Obama barri per barri. En van dir la Guia Indivisible. En els primers cent dies de Trump, s’han format més de set mil agrupacions «Indivisibles», i la majoria no les formen activistes experts, sinó mestres d’escola i jubilats que estan furiosos perquè els seus representants electes ajuden Trump a tirar endavant els seus plans. Més que un manual de democràcia de base, el que la Guia Indivisible i l’activisme que ha fet sorgir ofereix és, en paraules d’un membre primerenc d’una agrupació de Virgínia, «no només una comunitat política, sinó una comunitat que es preocupa per tu, en què les persones s’agrupen perquè comparteixen aquest sentit de responsabilitat cívica enfront d’un sistema que descarrila».

També hi ha un desig creixent entre la gent blanca de fer més per corregir els biaixos racials que nosaltres mateixos, les nostres comunitats i les nostres famílies tenim. Grups com Showing Up for Racial Justice han notat un fort increment de l’interès pels seus cursos i tallers de formació. L’Arab American Association of New York i altres grups ofereixen formació molt ben organitzada sobre com intervenir de manera efectiva en casos d’assetjament racista i crims d’odi.

Alhora, mentre el govern prepara el terreny per retallar dràsticament els fons per als refugis per a dones maltractades, per a la planificació familiar i per als programes per combatre la violència contra les dones, es duen a terme accions de base per aconseguir finançament com a resposta. Planned Parenthood ha informat que 260.000 persones hi van fer donacions en un sol mes després de les eleccions, una xifra impressionant. Una quarta part de les donacions venien en nom de Mike Pence (durant la campanya electoral, l’ara vicepresident va dir que volia enviar a «la paperera de la història» la decisió del Tribunal Suprem en el cas Roe contra Wade, que representava una gran fita per a les posicions favorables al dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos).

Tots aquests actes de solidaritat i expressions d’unitat reflecteixen el fet que, després de dècades de política de compartiments estancs, cada vegada hi ha més gent que pensa que només podrem derrotar el trumpisme si cooperem els uns amb els altres, perquè cap moviment aconseguirà vèncer tot sol. La clau és mantenir-nos units i fer-nos costat els uns als altres com mai abans. És per això que més de cinquanta grups progressistes procedents d’una llista de combats tan llarga i variada que llegir-la fa venir mareig, va respondre al primer Consell de Ministres amb una declaració de «Resistència Unida» en què es comprometien a «emprendre accions de suport els uns als altres, assumir la responsabilitat dels uns i els altres, actuar junts i de manera solidària, ja sigui al carrer, a les seus del poder o a les comunitats de la vida diària. Quan ataquen a un de nosaltres, ens ataquen a tots».

No ens podem permetre tenir una visió restringida a un únic àmbit. Tal com va dir Angela Davis al final d’un discurs vibrant durant la Marxa de les Dones a Washington, «Els propers 1.459 dies del govern Trump seran 1.459 dies de resistència: resistència sobre el terreny, resistència a les aules, resistència en el lloc de treball, resistència amb el nostre art i la nostra música. Això només és el començament i, en paraules de la inimitable Ella Baker, “Nosaltres, que creiem en la llibertat, no podem esperar assegudes que arribi”».

El rebuig a permetre que Trump es comporti com un pinxo va més enllà de les fronteres dels Estats Units, i s’estén per Nord-amèrica. Quan es va anunciar la prohibició de viatjar als musulmans, milers de canadencs, liderats per grups musulmans en favor dels drets dels immigrants, es van posar en acció immediatament per exigir al govern del Canadà que proporcioni refugi als migrants i refugiats a qui es denegui l’entrada als Estats Units. També hi ha un moviment en expansió en favor d’acollir el nombre cada cop més gran d’immigrants que fugen dels Estats Units i entren a peu al Canadà, fins i tot amb temperatures sota zero (amb històries terribles de dits de les mans i dels peus congelats i amputats).

Les lleis actuals del Canadà per als refugiats consideren els Estats Units un «país segur», i per tant legalment no es pot demanar asil si se’n fuig. Ara, però, molta gent pressiona el govern canadenc, mitjançant sol·licituds i manifestacions, perquè canviï el reglament. Tal com indicava una carta d’un grup de professors de dret, les accions de Trump «reflecteixen exactament la intolerància, la xenofòbia i la provocació de pànic entre la població nativa contra les quals es va redactar el règim internacional per als refugiats».

A Mèxic, mentrestant, desenes de milers de persones s’han manifestat a més d’una dotzena de ciutats contra les polítiques d’immigració de Trump i contra el descrèdit racista antimexicà. Més enllà de l’Amèrica del Nord, la pressió també està en marxa. Al Regne Unit, quasi dos milions de persones van signar una petició perquè s’impedís a Trump fer-hi una visita oficial (algunes fonts diuen que Trump exigeix un passeig en la carrossa reial). També hi ha un moviment internacional creixent per demanar als governs que imposin sancions comercials als Estats Units en vista que incompleix els compromisos de reducció d’emissions signats en els acords de París sobre el canvi climàtic. I el moviment per tacar la reputació de la marca Trump va a l’alça, entre d’altres accions amb una crida al boicot contra les empreses que lloguen espais als diversos edificis de Trump, així com també amb campanyes perquè els promotors treguin el nom de Trump dels edificis de les ciutats.

… I ARREU DEL MÓN

Quasi no hi ha cap país del món que no s’hagi d’enfrontar al seu propi moviment nacionalista o neofeixista, i hi ha molts senyals que la resistència en contra creix. En resposta a la reacció antiimmigració a Europa, hi ha hagut enormes manifestacions a ciutats de tot el continent, de Berlín a Hèlsinki, per insistir que els immigrants són benvinguts. A Barcelona, més de 100.000 persones van seguir la crida de la nova alcaldessa (antiga activista en favor del dret a l’habitatge) i es van manifestar pels carrers rere la pancarta «Volem acollir».

Moltes organitzacions de base s’han alçat per subministrar ajuda directa allà on els governs han fallat. El 2015 grans quantitats d’immigrants van començar a arribar a Grècia i es van trobar persones que havien «patit cinc anys de teràpia de xoc d’austeritat, i que havien vist com les seves vides es degradaven i com els seus drets socials, polítics i laborals s’extingien», escriu el sociòleg Theodoros Karyotis. I malgrat això, més que no pas guardar zelosament el poc que tenien, la població local va obrir les cases als refugiats, va portar als campaments milions d’àpats cuinats a casa, va donar assistència mèdica en clíniques gestionades per la comunitat, i en una fàbrica que administraven els treballadors van instal·lar un magatzem per recollir material procedent de donacions, com ara roba i aliments infantils.

A Alemanya, quan van sortir a la llum propostes d’allotjar en condicions delicades els migrants, en llocs com ara gimnasos escolars, edificis d’oficines buits o fins i tot un antic camp de concentració nazi, la gent va organitzar un «Airbnb per als refugiats», on s’ocupaven de trobar habitacions lliures a cases particulars per a famílies de migrants que necessitaven un indret segur. Aquesta acció s’ha estès ara a tretze països més. Al meu país hi ha un moviment destacable d’ajuda als refugiats que ha vist com milers de canadencs ajudaven famílies sirianes amb aportacions econòmiques i responsabilitzant-se, amb acords entre diverses persones, de cobrir les necessitats dels nouvinguts un any sencer mentre s’acomoden a un nou idioma, una nova cultura i un nou clima. El New York Times ho ha descrit com «el programa de reassentament més personalitzat del món».

És molt encoratjador comprovar que, en comptes d’aixecar una onada de victòries electorals de l’extrema dreta, tal com s’havia temut de bon principi, l’elecció de Trump més aviat sembla haver provocat l’efecte contrari en diversos països. Abans de les eleccions als Països Baixos, celebrades el març del 2017, molts predeien una victòria de Geert Wilders i el seu Partit de la Llibertat, profundament antiislàmic i xenòfob. En canvi, el suport a Wilders va davallar de sobte i el partit que hi havia al govern va conservar la majoria dels escons. El gran guanyador de les eleccions, però, va ser l’Esquerra Verda (GroenLinks), que va passar de quatre escons a catorze. El líder del partit, Jesse Klaver, té ascendència marroquina i indonèsia i va fer campanya amb un missatge fortament antiracista. El dia de les eleccions, Klaver va donar un consell a altres polítics europeus per fer front a l’ascens del populisme de dretes i el racisme: «No intenteu enredar el poble. Mantingueu els principis. Sigueu honestos. Feu costat als refugiats. Sigueu proeuropeus […] Podeu aturar el populisme».

És un consell que molts van seguir un parell de mesos més tard, tot i que, al final, no prou. Davant l’amenaça de victòria del partit d’extrema dreta de Marine Le Pen, molts van retirar el suport als candidats centristes, per por que es repetís el que havia passat amb Clinton davant Trump, i van optar pel candidat populista d’esquerres Jean-Luc Mélenchon, que havia fet campanya en contra dels tractats de lliure comerç, en favor de la pau i per un canvi radical en l’economia redistributiva. Mélenchon va començar a atreure més assistents als seus mítings que cap altre candidat, de vegades fins a setanta mil persones, i contra tot pronòstic, va aconseguir el vot del 19,6% dels electors, tot i que en arrencar la campanya les previsions eren del 9%. Es va quedar tot just a dos punts percentuals de passar a la segona volta. A la votació final, Emmanuel Macron, un antic banquer neoliberal, va apallissar Le Pen, tot i que l’extrema dreta va aconseguir un rècord de vots. D’altra banda, un terç dels electors van decidir no anar a votar o votar en blanc o nul per mostrar el seu disgust tant amb Macron com amb Le Pen. A Espanya, per la seva banda, dues candidates amb profundes arrels en moviments socials de base es van endur la majoria a les eleccions municipals de Barcelona i Madrid, i ja han començat a introduir mesures concretes d’acollida a refugiats, a combatre el fenomen de les persones sense sostre i a lluitar contra la contaminació.

LA SOLIDARITAT SOBREVIURÀ A UN XOC DE GRAN MAGNITUD?

Aquestes reaccions representen una millora enorme per comparació amb la política de divideix i venceràs que amb tant d’èxit es va imposar després de l’11 de setembre del 2001. Fins ara, les tàctiques de xoc de Trump no estan desorientant l’oposició. Al contrari, desperten la gent tant als Estats Units com a la resta del món. Ara bé, les noves aliances als Estats Units encara no han hagut de fer front a cap crisi de seguretat greu ni a cap estat d’emergència. La prova de debò per saber si la valentia i la solidaritat que hem vist fins ara aguanta la tindrem el dia que es digui a la gent que hi ha un perill imminent, i que entre les seves files dels grups que ara expressen solidaritat potser hi ha l’individu que va posar la bomba la setmana passada.

Sigui com sigui, hi ha motius per creure que moltes de les relacions que s’estan construint aquests dies seran prou fortes per contrarestar la por que sempre s’instal·la durant un estat d’emergència. Si Trump intenta utilitzar una crisi per imposar mesures draconianes, aquesta resistència que ara aflora està destinada a alçar-se i actuar com una barrera humana al crit de «No; aquesta vegada, no».