INTRODUCCIÓ
Xoc.
És una paraula que ha anat apareixent des que Donald Trump va ser elegit el novembre del 2016, tant per descriure uns resultats electorals que van desafiar els sondejos com per descriure l’estat emocional de molta gent en veure com ascendia al poder, així com per descriure l’estratègia de blitzkrieg, de guerra llampec, que mostra a l’hora d’elaborar polítiques. Un «xoc per al sistema», de fet, és justament com Kellyanne Conway, la seva assessora, ha descrit repetides vegades la nova era.
Fa gairebé dues dècades que estudio els grans xocs en les societats: com es produeixen, com els exploten els polítics i les empreses i com fins i tot s’intensifiquen a propòsit per obtenir avantatges sobre una població desorientada. També he informat de l’altra cara d’aquest procés: com les societats que s’uneixen en la comprensió d’una crisi comuna poden canviar el món per millorar-lo.
Observant l’ascens de Donald Trump, he tingut una sensació estranya. No és només que ell estigui aplicant polítiques de xoc al país més poderós i armat del món. És més que no pas això. En llibres, documentals i en periodisme d’investigació, he documentat un ampli ventall de tendències: l’ascens de les supermarques; l’augment de poder de la riquesa privada en el sistema polític; la imposició global del neoliberalisme, sovint recorrent al racisme i a la por a l’«altre» com una eina molt poderosa; els efectes perjudicials del lliure comerç, i el profund arrelament de la negació del canvi climàtic instaurat en el bàndol dret de l’espectre polític. I quan vaig començar a documentar-me sobre Trump, em va anar fent l’efecte que era com el monstre de Frankenstein, confeccionat amb òrgans de totes aquestes perillosíssimes tendències, juntament amb moltes d’altres.
Fa deu anys, vaig publicar La doctrina del xoc, l’ascens del capitalisme del desastre, una recerca que comprenia quatre dècades de la història, des del Xile de després del cop d’estat d’Augusto Pinochet fins a la Rússia de després de l’ensorrament de la Unió Soviètica, des del Bagdad sota l’atac nord-americà de «commoció i terror» fins al Nova Orleans de després de l’huracà Katrina. L’expressió «doctrina del xoc» descriu la cruel tàctica d’utilitzar sistemàticament la desorientació de la població després d’un xoc col·lectiu —guerres, cops d’estat, atacs terroristes, cracs borsaris o desastres naturals— per imposar mesures proempresarials radicals, sovint anomenades «teràpia del xoc».
Tot i que Trump trenca el motlle en alguns sentits, la seva tàctica del xoc sí que segueix un guió, un de conegut en països que també han experimentat canvis ràpids imposats sota la tapadora de la crisi. La primera setmana en què Trump ocupava el càrrec, quan signava aquell tsunami de decrets presidencials i la gent tot just es recuperava, provant desesperadament de mantenir-se informada, vaig pensar en la descripció que havia fet la defensora dels drets humans Halina Bortnowska de l’experiència polonesa, quan els Estats Units van imposar una teràpia del xoc econòmica al seu país en ple ensorrament del comunisme. Va descriure la velocitat del canvi que experimentava el seu país com «la diferència entre els anys dels gossos i els anys dels humans», i va observar que «comences a ser testimoni d’unes reaccions semipsicòtiques. No pots esperar que la gent actuï segons els seus propis interessos, ja que està tan desorientada que no sap, o ja tant li fa, quins són aquests interessos».
Tenint en compte els fets esdevinguts fins ara, és evident que Trump i els seus màxims assessors esperen que es produeixi la mena de resposta que descrivia Bortnowska, que proven de portar a terme una doctrina del xoc nacional. L’objectiu és una guerra total a l’àmbit públic i l’interès públic, ja sigui pel que fa a reglamentacions contra la contaminació o a programes per als que passen gana. El que hi haurà, en canvi, serà poder i llibertat sense límits per a les empreses. És un programa d’una injustícia tan desafiadora i una corrupció tan manifesta que només es pot portar a terme amb l’ajuda de polítiques racials i sexuals de l’estil «divideix i venceràs», així com amb un espectacle continu de distraccions per part dels mitjans de comunicació. I evidentment està ratificat amb un increment extraordinari de la despesa bèl·lica, una escalada espectacular dels conflictes militars en múltiples fronts, des de Síria fins a Corea del Nord, juntament amb les reflexions presidencials segons les quals «la tortura funciona».
El gabinet de milionaris i multimilionaris de Trump ens diu molt dels objectius subjacents de l’administració. ExxonMobil per a la Secretaria d’Estat. General Dynamics i Boeing per dirigir el Departament de Defensa. I els de Goldman Sachs per a més o menys tota la resta. El grapat de polítics de carrera que s’han posat a càrrec d’organismes semblen haver estat seleccionats pel fet de no creure en la missió principal de l’organisme o bé perquè creuen que l’organisme no hauria d’existir. Steve Bannon, l’estrateg en cap de Trump, que segons sembla ara han marginat, va ser molt clar sobre aquesta qüestió quan es dirigia a un públic conservador el febrer del 2017. L’objectiu, va dir, era «desconstruir l’estat administratiu» (fórmula amb què es referia a les regulacions del govern i els organismes encarregats de protegir les persones i els seus drets). I «si observeu les persones nomenades per al Gabinet, veureu que s’han escollit per un motiu: la desconstrucció».
Se n’ha parlat molt, del conflicte entre el nacionalisme cristià de Bannon i el transnacionalisme dels assessors més establishment de Trump, especialment el seu gendre, Jared Kushner. I com que Bannon podria quedar definitivament expulsat d’aquest sagnant reality show ben aviat (potser quan llegiu aquestes paraules), val la pena destacar que, quan es tracta de desconstruir l’estat i externalitzar el màxim possible cap a les empreses amb finalitat de lucre, Bannon i Kushner no estan en conflicte, sinó en perfecta sintonia.
Mentre s’anava revelant tot això, em va cridar l’atenció que el que passa a Washington no és l’habitual traspàs del poder entre partits. És una manifesta presa del poder per part de les empreses, una presa del poder que fa dècades que es construeix. Sembla que els interessos econòmics que han anat pagant durant tant de temps als dos partits principals perquè complissin les seves ordres ara han decidit que estan farts d’aquest joc. Segons sembla, tants compliments als funcionaris electes, tanta raspallada i suborns legalitzats ofenien el seu sentit de privilegis divins. O sigui que ara eliminen els intermediaris —uns polítics necessitats que representa que han de protegir l’interès públic— i fan el que fan tots els que tallen el bacallà quan volen que alguna cosa es faci de seguida: la fan ells mateixos.
I és per aquest motiu que amb prou feines reben resposta qüestions greus sobre conflictes d’interessos i faltes d’ètica. Així com Trump va posar traves a fer públiques les seves declaracions fiscals, també s’ha negat en rodó a vendre el seu imperi empresarial, o a deixar de beneficiar-se’n. Aquesta decisió, tenint en compte la dependència que la Trump Organization té dels governs estrangers pel que fa a la concessió de valuosos permisos i llicències per a les marques registrades, fins i tot podria infringir la prohibició que els presidents rebin obsequis o qualsevol «emolument» de governs estrangers, recollida a la Constitució dels Estats Units. De fet, ja s’ha iniciat una demanda que fa aquesta acusació.
Però sembla que tot plegat no amoïna els Trump. Una de les característiques definitòries d’aquesta administració és la sensació d’impunitat gairebé impenetrable, d’estar per damunt de les lleis i normes habituals. A tot aquell que representa una amenaça a aquesta impunitat se’l despatxa sumàriament, o si no que l’hi preguntin a l’antic director de l’FBI James Comey. Fins ara, en la política dels Estats Units, els representants de l’estat corporatiu a la Casa Blanca han dut una màscara: la somrient cara d’actor de Ronald Reagan o el fals personatge de cowboy de George W. Bush (amb Dick Cheney/Halliburton arrufant les celles en un segon pla). Ara la màscara ha desaparegut. I ningú es molesta a dissimular, ni tan sols.
Aquesta situació esdevé encara més sòrdida pel fet que Trump no ha estat mai el cap d’una empresa tradicional, sinó que més aviat ha estat durant molt de temps la figura visible d’un imperi bastit al voltant de la seva marca personal, una marca que, juntament amb la de la seva filla Ivanka, ja s’ha beneficiat de múltiples maneres de la fusió amb la presidència dels Estats Units. El model de negoci de la família Trump forma part dels grans canvis en l’estructura corporativa produïts al si de moltes multinacionals basades en la marca i que tenen efectes transformadors en la cultura i el mercat de treball, una tendència sobre la qual ja vaig escriure al meu primer llibre, No logo, el poder de les marques. El que ens diu aquest model és que la simple idea que hi podria haver —o hi hauria d’haver— qualsevol distinció entre la marca Trump i la presidència Trump és un concepte que l’actual ocupant de la Casa Blanca no pot ni començar a copsar. La presidència, de fet, és l’extensió culminant de la marca Trump.
Quan investigava la inextricable relació de Trump amb la seva marca comercial i les implicacions per al futur de la política, vaig ençar a veure per què havien fracassat tants atacs dirigits a ell, i com podem identificar formes de resistència més efectives.
És prou alarmant que es mostrin a plena llum del dia nivells tan desafiadors d’aprofitament d’un càrrec públic, com alarmants són també moltes de les actuacions de Trump durant els primers mesos al càrrec. Però la història ens mostra que, per més desestabilitzadores que siguin les coses ara, la doctrina del xoc implica que podrien empitjorar molt.
Els principals pilars del projecte polític i econòmic de Trump són la desconstrucció de l’estat regulador, un atac absolut a l’estat del benestar i els serveis socials (racionalitzat en part a través d’un alarmisme racial bel·licós i atacs a les dones per exercir els seus drets), l’afavoriment d’una activitat febril en el sector dels combustibles fòssils nacionals (que implica ignorar la ciència del clima i emmordassar bona part del funcionariat del govern) i una guerra de civilitzacions contra els immigrants i el «terrorisme islàmic radical» (amb escenaris nacionals i estrangers en perpètua expansió).
A més de les amenaces evidents que tot aquest projecte suposa per a aquells que ja són més vulnerables, també és una perspectiva que podem estar segurs que generarà ones recurrents de crisis i xocs. Xocs econòmics, quan esclatin les bombolles del mercat, inflades gràcies a la desregulació; xocs de seguretat, quan arribin les conseqüències de la política antiislàmica i l’agressió exterior; xocs climàtics, quan el nostre clima estigui més desestabilitzat, i xocs industrials, quan hi hagi vessaments en els oleoductes i s’ensorrin les plataformes petrolieres, cosa que tendeix a passar si es retallen dràsticament les normes de seguretat i mediambientals que prevenen el caos.
Tot això és perillós. I encara ho és més la manera en què cal esperar que l’administració Trump explotarà aquests xocs per introduir els aspectes més radicals del seu programa.
Una crisi a gran escala —ja sigui un atac terrorista o un crac econòmic— segurament facilitaria el pretext per declarar alguna mena d’estat d’excepció o d’emergència, on ja no s’aplicarien les normes habituals. Això, alhora, proporcionaria la cobertura per imposar aspectes del programa Trump que requereixen suspendre encara més normes democràtiques essencials, com ara la seva promesa de denegar l’entrada a tots els musulmans (no només els d’alguns països concrets), l’amenaça per Twitter d’enviar a Chicago «els federals» per sufocar la violència al carrer o el seu desig evident d’imposar restriccions a la premsa. Una crisi econòmica prou gran proporcionaria l’excusa per desmantellar programes com el de la seguretat social, que Trump va prometre que protegiria però que molts que l’envolten volen que desaparegui fa dècades.
Trump també podria tenir altres raons per apujar el nivell de la crisi. Tal com va escriure el novel·lista argentí César Aira el 2001, «tot canvi és un canvi de tema». Trump ja ha demostrat que és un expert extraordinari a canviar de tema, ja que ha recorregut tant a tuits demencials com a míssils Tomahawk. De fet, el seu atac aeri a Síria, com a resposta a un terrible atac amb armes químiques, li va valdre la cobertura periodística més elogiosa de la seva presidència (en alguns cercles, va desencadenar un canvi cap a un to més respectuós que encara perdura). Ja sigui com a resposta a noves revelacions sobre connexions russes o escàndols relacionats amb les seves laberíntiques transaccions comercials internacionals, podem esperar molt més d’aquest canvi de tema, i no hi ha res que tingui la capacitat de canviar més de tema que un xoc a gran escala.
No ens quedem en estat de xoc quan passa alguna cosa grossa i dolenta; ha de ser una cosa grossa i dolenta que encara no entenem. Un estat de xoc és el que resulta quan s’obre un esvoranc entre els esdeveniments i la nostra capacitat inicial per explicar-los. Quan ens trobem en aquesta situació, sense relat, sense estabilitat, moltes persones es fan vulnerables a les figures d’autoritat que diuen que ens tinguem por entre nosaltres i que renunciem als nostres drets per un bé superior.
Avui en dia això és un fenomen global, no pas restringit als Estats Units. Després dels atacs terroristes coordinats de París, el novembre del 2015, el govern francès va declarar un estat d’emergència que prohibia les reunions polítiques de més de cinc persones, i llavors va allargar aquesta situació, i també la possibilitat de limitar les manifestacions públiques, durant mesos. A la Gran Bretanya, després del xoc del resultat de la votació sobre el Brexit, molta gent va dir que se sentia com si s’hagués despertat en un país nou i irreconeixible. Va ser en aquest context que el govern conservador del Regne Unit va començar a introduir un seguit de reformes regressives, incloent-hi la idea que l’única manera que té la Gran Bretanya de recuperar la competitivitat és rebaixant tant les regulacions i els impostos als rics que de fet esdevindria un paradís fiscal per a tot Europa. També va ser en aquest context que la primera ministra, Theresa May, va convocar eleccions anticipades contra el seu rival, que obtenia baixos resultats a les enquestes, amb la clara esperança d’assegurar-se un altre mandat abans que la gent tingui l’opció de rebel·lar-se contra noves mesures d’austeritat que són l’antítesi de com es va vendre inicialment el Brexit a l’electorat.
En cada un dels meus llibres anteriors he dedicat cinc o sis anys a fer una intensa recerca sobre la matèria, analitzant-la des de moltes perspectives, i informant des de les zones més afectades. El resultat són volums gruixuts, amb un munt d’anotacions. En canvi, aquest llibre l’he escrit en només uns mesos. L’he redactat de forma breu i col·loquial, ja que sé que actualment pocs de nosaltres tenim temps per als volums gruixuts, i a més ja n’hi ha d’altres que escriuen sobre qüestions d’aquesta intricada història que entenen molt millor que jo. Però m’he acabat adonant que la recerca que he fet durant anys pot ajudar a projectar una mica de llum sobre aspectes crucials del trumpisme. Resseguir les arrels del seu model de negoci i de la seva política econòmica, reflexionar sobre moments desestabilitzadors similars de la història i aprendre de persones que han trobat maneres efectives de resistir a la tàctica de xoc pot contribuir a explicar com hem acabat en aquest camí tan perillós, com podem afrontar millor els xocs futurs i, més important encara, com podem arribar ben aviat a un terreny molt més segur. Aquest, doncs, és l’inici d’un full de ruta de la resistència al xoc.
Hi ha una cosa que he après informant des de desenes d’ubicacions immerses en crisis, ja fos a l’Atenes sacsejada pel desastre del deute de Grècia, la Nova Orleans de després de l’huracà Katrina o el Bagdad durant l’ocupació nord-americana: s’hi pot oposar resistència, a aquesta tàctica. Per fer-ho, han de passar dues coses cabdals. Primera, cal que comprenguem perfectament com funciona la política del xoc i a quins interessos serveix. Amb aquesta comprensió és com sortim del xoc ràpidament i comencem a defensar-nos. Segona, i igual d’important, hem d’explicar un relat diferent del que venen els doctors del xoc, una visió del món prou convincent perquè competeixi cara a cara amb la seva. Aquesta visió basada en els valors ha d’oferir un camí diferent, allunyat dels xocs consecutius; un camí basat en la superació de divisions racials, ètniques, religioses i de gènere, més que no pas en el reforç d’aquestes divisions; un camí basat en el guariment del planeta, i no pas en l’estímul de més guerres desestabilitzadores i més contaminació. Sobretot, aquesta visió ha d’oferir als que pateixen —per manca de feina, manca d’assistència sanitària, manca de pau, manca d’esperança— una vida millor de manera tangible.
No estic pas dient que sàpiga com és exactament aquesta visió. L’estic esbrinant amb tothom, i estic convençuda que només pot sorgir a partir d’un procés genuïnament col·laboratiu, amb un lideratge que provingui d’aquells que hagin estat més mal tractats pel nostre sistema actual. Als capítols finals d’aquest llibre, exploraré algunes col·laboracions de base primerenques i molt prometedores entre desenes d’organitzacions i pensadors que s’han unit per començar a traçar aquesta mena de programa, un programa capaç de competir amb el creixent militarisme, nacionalisme i corporativisme. Tot i que encara en un estadi inicial, ja es poden observar els traços d’una majoria progressista, fonamentada en un pla agosarat per al món segur i humanitari que volem i necessitem tots.
Aquest treball sorgeix de la constatació que no n’hi ha prou amb dir no a les males idees i els mals actors. Per més decidit que sigui el no, ha d’anar acompanyat d’un sí agosarat i previsor: un pla per al futur que sigui creïble i prou captivador perquè molta gent lluiti per veure’l fet realitat, independentment dels xocs i la tàctica de la por que trobin pel camí. Un no —a Trump, a Marine Le Pen de França, a qualsevol partit xenòfob i hipernacionalista en ascens arreu del món— pot ser el que inicialment faci sortir milions de persones al carrer. Però és el sí el que ens mantindrà en la lluita.
El sí és el far en les futures tempestes que impedirà que perdem el camí.
L’argument d’aquest llibre, en resum, és que Trump, extremista com és, no és tant una aberració com una conclusió lògica, un pastitx de gairebé totes les pitjors tendències de l’últim mig segle. Trump és el producte de poderosos sistemes de pensament que classifiquen la vida humana basant-se en la raça, la religió, el gènere, la sexualitat, l’aparença física i l’habilitat física, i que han utilitzat de manera sistemàtica la raça com una arma per fomentar polítiques econòmiques salvatges des dels primers dies de la colonització d’Amèrica del Nord i el comerç transatlàntic d’esclaus. També és la personificació de la fusió dels humans i les empreses: una megamarca representada per un sol home, la dona i els fills del qual en són marques derivades, amb totes les patologies i conflictes d’interessos que això comporta. És l’encarnació de la creença que els diners i el poder proporcionen permís per imposar la voluntat pròpia sobre els altres, tant si aquest dret s’expressa a través de l’apropiació de dones o de l’apropiació dels recursos finits d’un planeta a punt de patir un escalfament catastròfic. És el producte d’una cultura del negoci que idealitza aquells «disruptors» que fan fortunes ignorant de manera flagrant tant les lleis com les normes reglamentàries. Sobretot, és la personificació d’un projecte ideològic de lliure mercat encara poderós —acceptat tant per partits centristes com conservadors— que declara la guerra a tot allò que sigui sostingut de manera pública i comuna i que s’imagina els consellers delegats de les empreses com a superherois que salvaran la humanitat. El 2002, George W. Bush va organitzar a la Casa Blanca una festa d’aniversari per celebrar els noranta anys de l’home que era l’arquitecte intel·lectual d’aquesta guerra a l’àmbit públic, l’economista del lliure mercat radical Milton Friedman. En la celebració, l’aleshores secretari nord-americà de Defensa, Donald Rumsfeld, va declarar: «Milton és l’encarnació de la veritat segons la qual les idees tenen conseqüències». Tenia raó, i Donald Trump és una conseqüència directa d’aquelles idees.
En aquest sentit, Trump no és xocant des d’un cert punt de vista que té la seva importància. És el resultat totalment previsible, i fins i tot estereotipat, d’idees i tendències omnipresents que s’haurien d’haver aturat fa molt de temps. Motiu pel qual, fins i tot encara que aquesta presidència de malson s’hagués d’acabar demà, caldrà enfrontar-se a les condicions polítiques que l’han produït i que n’estan creant rèpliques a tot el món. Amb el vicepresident dels Estats units, Mike Pence, o el president de la Cambra de Representants, Paul Ryan, esperant entre bastidors, i l’establishment del Partit Demòcrata també vinculat amb la classe multimilionària, no guanyarem el món que necessitem substituint l’ocupant actual del Despatx Oval i prou.
A propòsit d’aquest plural «nosaltres»: a mesura que llegiu, notareu que de vegades faig servir el «nosaltres» referint-me als Estats Units i de vegades al Canadà. Un dels motius és força senzill: soc ciutadana dels dos països, i tinc lligams i relacions profundes a tots dos costats de la frontera. Els meus pares són nord-americans i tots els meus parents viuen als Estats Units. Però jo vaig créixer al Canadà, i és on vaig decidir viure. (La nit de les eleccions, vaig rebre un missatge del meu pare que deia: «No estàs contenta que ja ens hàgim traslladat al Canadà?»). La majoria de la meva tasca periodística, però, i bona part del meu treball polític, es desenvolupa als Estats Units, on he participat en nombroses trobades i debats sobre com podem estar a l’altura de la responsabilitat d’aquest moment de manera col·lectiva.
Un altre dels motius pels quals de vegades faig servir el «nosaltres» en relació amb els Estats Units no té res a veure amb els passaports. El cert és que la presidència dels Estats Units afecta tot aquell que viu en aquest planeta. Ningú està salvaguardat plenament de les accions de l’economia més important del món, el segon màxim emissor de gasos d’efecte hivernacle del planeta i el país amb l’arsenal militar més gran del món. Aquells que es troben al costat receptor dels míssils i les monstruoses bombes de Trump han de suportar amb diferència les pitjors càrregues i riscos. Però amb poders tan enormes i polítiques tan temeràries, tots els habitants del planeta es troben a la zona de potencial impacte, la zona que se’n veurà afectada i, sens dubte, a la zona d’escalfament.
No hi ha cap relat que pugui explicar-ho tot sobre com hem arribat a aquesta conjuntura, no hi ha cap pla que ens digui com podem trobar-hi solució; el nostre món està massa entrellaçat, és massa complicat. Això és només un intent d’estudiar com hem arribat a aquest moment polític tan surrealista; com, en certs aspectes, podria empitjorar, i com, si mantenim la calma, podríem capgirar el guió i arribar a un futur radicalment millor.
Per començar, primer hem d’entendre a què diem no, perquè el No de la portada no és només a un individu o ni tan sols a un grup d’individus (tot i que també). Estem dient no també al sistema que els ha encimbellat tan amunt. I seguidament ens hem de traslladar a un sí, un sí que provoqui un canvi tan essencial que el cop d’estat empresarial d’avui quedarà relegat a una nota històrica a peu de pàgina, a un advertiment als nostres fills. I Donald Trump i els seus companys de viatge seran vistos com el que són: un símptoma d’una profunda malaltia que, conjuntament, hem decidit d’unir-nos per guarir.
Nota: Una petita part d’aquest escrit ha aparegut en assajos, llibres i conferències anteriors; la immensa majoria, però, apareix per primera vegada. Sisplau, visiteu https://www.noisnotenough.org per consultar les possibilitats de posar-se en contacte amb els moviments descrits en aquestes pàgines i amb moltes més organitzacions i teòrics.
També hi trobareu una llista completa de les fonts de totes les citacions i dades estadístiques d’aquest llibre.