7. Aprendre a estimar el populisme econòmic

Bernie Sanders és l’únic candidat a la presidència dels Estats Units a qui he donat suport obertament. No m’he trobat mai a gust amb això de recomanar candidats. El 2016 vaig fer una excepció perquè, per primera vegada d’ençà que tinc dret a vot, hi havia un candidat a les primàries del Partit Demòcrata que parlava directament de la triple crisi del neoliberalisme, la desigualtat econòmica i el canvi climàtic. El fet que aquesta campanya s’iniciés en aquest context, en què ningú el podia acusar de presentar-se només per fer nosa o per dividir els votants (tot i que hi va haver qui va intentar fer-lo aparèixer d’aquesta manera), és el que va convertir-la en una campanya diferent. En Bernie no era un candidat protesta; quan va guanyar inesperadament al principi de tot, a Nou Hampshire, el joc va començar. De sobte quedava clar que, contra tot pronòstic, el meu inclòs, Sanders tenia possibilitats d’imposar-se a Hillary Clinton i convertir-se en candidat a la presidència pel Partit Demòcrata. Al final es va endur més de vint estats, amb 13 milions de vots. Per a algú que es qualifica ell mateix de socialista democràtic, això representa un moviment sísmic en el mapa polític.

Moltes enquestes d’àmbit nacional deien que Sanders tenia més possibilitats que Clinton de derrotar Trump (tot i que això hauria pogut canviar si hagués guanyat les primàries i s’hagués hagut d’enfrontar a una escomesa general de la dreta). En Bernie era extremament adequat per a aquest moment d’indignació popular i rebuig de l’establishment polític. Era capaç d’adreçar-se directament als indignats per la legalització de la corrupció política, però des d’una perspectiva progressista, amb intensitat genuïna i sense mesquinesa. Això és molt infreqüent. Defensava polítiques per posar fre als bancs i fer que l’educació tornés a ser assequible. Clamava contra la injustícia que no s’hagi obligat els banquers a pagar les seves responsabilitats. I a més, després d’una vida dedicada a la política té les mans netes de corrupció. Això encara és més infreqüent. Precisament perquè en Bernie no pot estar més allunyat de l’edulcorat món dels famosos i de la telerealitat, hauria costat molt trobar algú més contraposat a Trump i els excessos de Mar-a-Lago.

Durant la campanya, una de les primeres imatges que es van fer virals va ser una de Sanders en un avió, amb els cabells blancs esbullats, entaforat en un seient de classe turista. Un candidat d’aquesta mena contra un home que va en jet privat amb paraules daurades als costats hauria estat la campanya del segle. I és ben clar que la gent encara troba atractiu aquell contrast: dos mesos després de la presa de possessió, una enquesta de Fox News revelava que Sanders tenia la puntuació de popularitat més elevada de tots els polítics del país.

La raó que valgui la pena repassar aquests fets és que quan un candidat com aquest es presenta i demostra que, amb el suport necessari, podria arribar a guanyar, cal entendre què s’ha interposat en el seu camí, i d’aquesta manera evitar repetir l’error. Perquè el 2016 va estar a punt d’haver-hi una opció transformadora a les eleccions, i bé podria haver-n’hi una la propera vegada.

POR DE LES MASSES REBELS (I DELS RÍNXOLS REBELS?)

Això no és una discussió sobre si la gent hauria d’haver votat Clinton en l’enfrontament contra Trump. Aquí parlem de si hi podria haver hagut un candidat no tan sols més capaç de derrotar Trump, sinó més capaç d’atacar algunes de les forces que van alimentar l’ascens de Trump. Per a mi, la tragèdia del cas Trump no és només que ara els Estats Units els dirigeixi un home que representa la personificació del més nefast que la cultura és capaç de produir. El pitjor és que el país tenia a l’abast de la mà l’opció política més bona i més esperançadora que ha aparegut en el curs de tota la meva vida, imperfecta com el mateix Sanders, i just en el moment que el rellotge climàtic estava a punt de tocar la mitjanit.

Llavors, com és que no va poder connectar amb prou electors per arribar a la primera posició?

Crec que hi ha neoliberals acèrrims al Partit Demòcrata que no volien Sanders perquè és una amenaça per a tot el model, i perquè el seu populisme econòmic provocava una inquietud profunda en molts alts estaments. És a dir que ara no em posaré a discutir altra vegada com el comitè nacional demòcrata va sabotejar la campanya de Sanders intercanviant informació i estratègies amb el camp de Clinton. El que passa és que la seva campanya la van atacar de manera contundent persones que són progressistes. Hi va haver gent que després de mirar als ulls un candidat que prometia seriosament millorar la vida dels treballadors del país i fer de la lluita contra el canvi climàtic una missió generacional, va triar Clinton, la candidata d’un statu quo insostenible.

L’hostilitat que van mostrar molts progressistes poderosos dels Estats Units cap a Bernie Sanders, i la ferma decisió d’aturar-lo quan anava camí de la victòria, va ser tan pertorbadora com reveladora. Perquè sentim a dir molt sovint que, tot i que personalment donen suport a polítiques valentes per lluitar contra la desigualtat, resulta que no s’han d’abanderar aquestes polítiques perquè la societat nord-americana és massa conservadora, massa favorable al capitalisme, i que no hi donaran mai suport. Llavors fan costat a candidats de l’aparell en nom del pragmatisme, i trien la persona amb més possibilitats de vèncer els republicans.

Bernie Sanders va demostrar que les posicions que abans es consideraven massa radicals per a tothom tret de l’extrema esquerra —com ara l’assistència mèdica universal, trencar amb els bancs, condonar els deutes als estudiants, concedir matriculació gratuïta a la universitat, deixar els combustibles fòssils sota terra i assolir el 100% de l’energia en renovables— gaudien d’una enorme popularitat en el país més capitalista del planeta, on milions de persones hi donaven suport. Va demostrar que els canvis veritablement transformadors no eren pura quimera. En canvi, la que es considerava la candidata «amb garanties», és a dir Hillary Clinton, va resultar que era l’opció més arriscada.

LA REVOLUCIÓ DE QUI?

És urgent descobrir per què Sanders no va aconseguir atreure un nombre prou significatiu d’intel·lectuals progressistes i de moviments socials importants que no eren gens ni mica partidaris de Clinton i de l’aparell demòcrata. Alguns van fer costat a Sanders sense gaire entusiasme, o van decidir no donar suport a cap dels dos candidats a les primàries, convençuts que cap de tots dos se n’havia guanyat el vot, i que la «revolució política» de Sanders en realitat no era cosa seva.

Tot i que vaig donar suport a Sanders, entenc que molta gent de color i moltes dones tenien raons legítimes per triar una cosa diferent. Mentre Clinton pensava que abraçar la causa de les polítiques d’identitat podia compensar la manca d’un canvi econòmic substancial, sovint semblava que Sanders volgués tapar amb l’economia les necessitats específiques i les històries de negres, dones i altres grups tradicionalment marginats. En aquest sentit, va rebre atacs injustos. La lliçó més important, però, és que sense les debilitats en temes de raça i gènere Sanders hauria pogut guanyar, per molt que l’aparell del Partit Demòcrata s’esmercés a impedir-ho. Hauria pogut guanyar si hagués convençut més dones de mitjana edat cap amunt que creia en la importància dels drets sobre la reproducció, i que era conscient de la situació tan precària en què es trobaven les lleis en aquesta qüestió, i que es feia càrrec de la urgència d’atacar l’epidèmia de violència contra les dones. En estats clau com Pennsilvània i Nova York, hauria pogut guanyar si hagués aconseguit el suport encara que només fos de la meitat dels votants negres. Per fer-ho, però, hauria hagut de connectar de manera clara i convincent els punts entre les desigualtats econòmiques més profundes del país i el llegat persistent de l’esclavitud, les lleis Jim Crow i la discriminació econòmica i de l’habitatge.

En un article a The Atlantic, Ta-Nehisi Coates indicava que la contundència i el radicalisme que Sanders exhibia quan atacava Wall Street s’esllanguia de cop i volta a l’hora de parlar d’aquell llegat. Quan li preguntaven si donava suport a alguna mena d’indemnització per l’esclavitud, Sanders rebutjava la idea dient que era impossible de dur políticament a la pràctica i que era «un factor de divisió» innecessari, i que unes inversions elevades en comunitats de color tindrien el mateix efecte. Tal com Coates assenyalava, però, tota la candidatura de Sanders es basava a forçar fins allà on es pogués el que es considera políticament possible, de manera que on era tota aquella contundència quan es tractava de la igualtat racial? «L’espectacle d’un candidat socialista rebutjant les indemnitzacions per considerar-les “un factor de divisió” (poques etiquetes polítiques generen més divisió en la ment dels nordamericans que la de socialista) només es pot comparar amb la inversemblança de Sanders fent-se passar per un pragmàtic», escrivia Coates. (Malgrat aquesta crítica tan dura, Coates va dir públicament que votaria Sanders a les primàries perquè el considerava «la nostra millor opció en la cursa per a la presidència»).

Michelle Alexander, autora de The New Jim Crow, es va posicionar fortament en contra de Clinton durant les primàries, dient que no mereixia el vot negre a causa del seu historial amb relació a la justícia criminal i les prestacions socials. Alhora, però, va decidir no recomanar públicament el vot per a Sanders. El missatge més important de les eleccions del 2016, em va dir, és: «Si els progressistes es pensen que poden guanyar a llarg termini sense comprometre’s significativament amb la població negra i prendre’s la història racial de manera més seriosa, val més que truquin a Elon Musk ara mateix i comencin a plantejar-se al futur a Mart, perquè aquest planeta s’exhaurirà».

És un missatge que hem d’aprendre ràpidament, perquè si els candidats de l’esquerra populista continuen errant el tret i els demòcrates no deixen de proposar candidats de l’aparell, hi ha motius per suposar que una dreta cada cop més bel·ligerant seguirà guanyant.

UN CÒCTEL TÒXIC ARREU DEL MÓN

Trump bramava: Tot és un infern. Clinton responia: Tot va bé; l’únic que necessitem són uns lleus retocs aquí i allà per incloure més gent. Love trumps Hate, és a dir «L’amor venç l’odi» va ser l’eslògan final de Clinton. Amb l’amor tot sol, però, no n’hi havia prou; es necessitava alguna cosa més forta, alguna cosa com la justícia, per exemple.

Com a candidata, Hillary Clinton no estava en situació d’encapçalar la indignació popular creixent que defineix aquesta època. Havia ajudat a negociar tractats com el TPP, que tanta gent veu com una amenaça; el primer govern Clinton havia desregulat els bancs i els mercats de derivats, i d’aquesta manera havia posat les bases per al xoc financer (Hillary no es va alçar mai contra aquests moviments i es va fer pagar d’aquests mateixos bancs honoraris prou significatius com a oradora). De manera que va intentar tapar-ho… amb el resultat que tots coneixem.

En absència d’una alternativa progressista, Trump tenia les mans lliures per connectar amb els votants més escèptics, dient-los: sé com us sentiu; us han enganyat. Durant la campanya, va adreçar part de la indignació contra les empreses que havien forçat aquestes polítiques, però ara ja està quasi tot oblidat. La major part de les ires es concentren ara contra els diversos espantalls racistes que ell mateix ha fet aparèixer: els immigrants que venen a espoliar-te, els musulmans que venen a matar-te, els activistes negres que no respecten la policia, i el president negre que ho ha deixat tot fet un nyap.

La campanya del Brexit ha utilitzat el mateix còctel tòxic de penúria econòmica i erosió democràtica reals combinades amb privilegis basats en la identitat. I de la mateixa manera que Hillary Clinton no tenia respostes convincents al fals populisme econòmic de Trump, la campanya del Remain tampoc donava resposta a Nigel Farage i el UKIP quan deien que la vida de les persones estava fora de control i que faltava finançament per als serveis públics (tot i que la seva solució estava destinada a empitjorar encara més la situació).

La lliçó crucial del Brexit i de la victòria de Trump és que els líders a qui els votants veuen com a representants del fracassat sistema neoliberal no poden enfrontar-se als demagogs neofeixistes. Només un projecte progressista agosarat i que proposi una redistribució genuïna dels recursos pot oferir en democràcia respostes reals a la desigualtat i a les crisis, i per fer-ho ha d’adreçar la indignació allà on correspon: als que s’han beneficiat d’una manera tan descarada i exagerada de la subhasta de la riquesa pública; a la contaminació de la terra, l’aigua i l’aire; a la desregulació del món de les finances.

Hem de recordar això la pròxima vegada que ens demanin donar suport a un partit o un candidat en unes eleccions. En aquesta època de desestabilització, els polítics de l’establishment sovint no poden fer la feina. En canvi, l’opció que al primer moment pot semblar radical, potser fins i tot una mica arriscada, és possible que acabi sent la més pragmàtica en aquest moment de tanta volatilitat.

I des de l’òptica de l’escalfament del planeta, val la pena recordar que el canvi radical en política i economia és l’única esperança per evitar el canvi radical del món físic.

Passi el que passi, els propers anys seran d’inestabilitat, de manera que, abans de dedicar-nos a aconseguir el món que volem i necessitem, ens haurem de preparar per a la pròxima onada de crisis que provocarà la Casa Blanca de Trump, uns xocs que poden fer-se notar arreu del planeta.