5. El gran acaparador

Des del dia que Trump va assumir el càrrec, s’ha parlat molt de la necessitat d’aparcar les diferències sorgides durant les eleccions del 2016, amb l’argument que el que cal fer és mirar al futur i no al passat.

La veritat és que jo també estic tipa de mirar al passat, perquè les tensions durant el període electoral i en particular durant les primàries dels demòcrates eren quasi insuportables. Vaig passar molt de temps que no podia mirar les xarxes socials perquè només veia baralles entre partidaris de Bernie Sanders i Hillary Clinton a propòsit dels trolls de l’un i els robots de Twitter de l’altra. Hi vaig perdre amistats, igual que d’altres en van perdre en tots els bàndols; hi ha hagut gent que m’ha acusat de la derrota de Hillary Clinton, i d’altres que m’ho han agraït, perquè no li vam donar suport públicament o perquè ens vam mostrar massa bel·ligerants amb ella durant les primàries per la seva implicació en interessos empresarials. Personalment, em costa perdonar persones com l’economista Paul Krugman, que ha escrit al llarg dels anys tantes coses i tan importants sobre la desigualtat econòmica i el frau bancari, i en canvi ha utilitzat la seva influència mitjançant el New York Times per atacar una vegada i una altra l’únic candidat que tenia intencions serioses de lluitar contra la desigualtat i enfrontar-se als bancs, és a dir Bernie Sanders. S’entén perfectament que la gent no vulgui tornar a embolicar-se en aquelles lluites espantoses; tot plegat va ser molt trist.

Cadascú gestiona la incertesa i la por a la seva manera. Molts conservadors pretenen lluitar contra els canvis i la desestabilització del món tirant el rellotge enrere. Ara bé, si l’especialitat de la dreta és anar a l’inrevés en el temps, la de l’esquerra és mirar-se el melic i barallar-nos entre nosaltres amb un bombardeig d’acusacions que no s’acaben mai.

Sigui com sigui, em malfio de la rapidesa amb què ens diuen que hem de tirar endavant, perquè si bé és veritat que necessitem construir una coalició tan àmplia com sigui possible, visquem on visquem, contra Trump i les forces que són com ell, també ho és que ens cal evitar cometre altra vegada els mateixos errors que han creat les condicions per a l’ascens del trumpisme i els seus equivalents d’arreu del món. Per desgràcia, hi ha prou indicis que l’única lliçó que molts demòcrates de l’aparell han après és aquesta: no deixis que els russos et pirategin l’adreça d’e-mail.

Per tant, penso que hauríem de respirar fondo i atrevir-nos a mirar enrere, encara que només sigui breument, no pas per reobrir les ferides sinó per veure què en podem aprendre. No podem sortir del camí on ens trobem ara si no som sincers sobre els factors que ens hi han portat.

MALA MAROR CREIXENT

Si hi ha una lliçó a extreure, per sobre de qualsevol altra, de la mala maror que creix arreu del món, possiblement és aquesta: no hauríem de subestimar mai el poder de l’odi. No hauríem de subestimar mai l’atracció que genera l’ús del poder contra «l’altre», ja siguin els migrants, els musulmans, els negres, els mexicans, les dones, i en general els diferents. Sobretot en èpoques de dificultats econòmiques, quan moltes persones tenen bones raons per témer perdre per sempre els llocs de treball que els poden proporcionar una vida decent.

Trump apel·la directament a aquest pànic econòmic i, alhora, a la rancúnia amb què bona part de la població blanca dels Estats Units contempla els canvis en el seu país i les posicions de poder i de privilegis que ostenten persones que no se’ls assemblen. La intensitat i la irracionalitat de Trump i els seus seguidors més acèrrims contra Barack Obama, els anys que han passat desitjant amb fervor desposseir-lo de la seva condició de nord-americà a còpia de «demostrar» que era de Kènia i, per tant, convertir-lo en «l’altre», només el pot explicar l’odi racial. Aquest és el «contraatac dels blancs» de què parlava el comentarista Van Jones a la CNN la nit electoral, i no hi ha dubte que per a bona part dels votants de Trump representa una força enorme.

Gran part de la indignació expressada contra Hillary Clinton durant la campanya provenia d’una font primària semblant. No tan sols era una candidata femenina, sinó que és producte del moviment per a l’alliberament de la dona i s’hi identifica, i no va utilitzar «les arts femenines» per intentar assolir el poder. Això per a molts nord-americans era senzillament insuportable, tal com expressaven amb tota claredat els càntics enfollits de «Fiqueu-la a la presó».

No soc partidària de moltes de les polítiques de Clinton, però l’odi furibund a què es va enfrontar no el van provocar les seves polítiques, sinó que venia d’un lloc més fondo. A parer meu, no deixa de ser significatiu que una de les primeres grans controvèrsies de la campanya fos el comentari que Trump va adreçar a la que llavors era presentadora de Fox News, Megyn Kelly; Kelly havia gosat fer-li una pregunta compromesa sobre un comentari sexista anterior d’ell, i Trump li va etzibar que «li sortia sang de tot arreu». Aquesta mena d’insults de tan baixa naturalesa, com és invocar la vella idea que la menstruació inhabilita la dona per als càrrecs públics, era un senyal que l’odi cec a les dones per atrevir-se a traspassar els límits marcats es convertiria en una de les directrius de la campanya. També dona una pista sobre què uneix un playboy orgullós de ser-ho com Donald Trump i un purità sexual com Mike Pence, que, pel que sembla, no soparà mai a soles amb una companya de feina: la creença compartida que els cossos de les dones existeixen per fer servei als homes, ja sigui com a objectes sexuals o com a màquines de parir. I era un avançament del que veuríem després; sales atapeïdes d’homes blancs que no trigarien a prendre decisions fatídiques sobre la salut i les llibertats de les dones en matèria de reproducció.

LA JERARQUIA DE LA VIDA HUMANA

A les eleccions presidencials del 2016, vam sentir el rugit d’homes que creuen que ells i només ells tenen dret a manar, i ho expressaven tant en públic com en privat. Un dels detalls que més esgarrifen dels homes que envolten Trump, i que li donen més suport als mitjans, és que n’hi ha molts a qui s’ha acusat de maltractament, assetjament o atac sexual contra dones. A la llista hi ha noms com Steve Bannon (de qui l’exdona va dir a la policia que l’havia maltractada tant físicament com verbalment; el cas va quedar arxivat perquè els fiscals no van aconseguir que l’exdona es presentés com a testimoni); la primera opció de Trump per a secretari de Treball, Andrew Puzder (l’exdona el va denunciar al tribunal per escrit per haver-la «colpejat violentament a la cara, el pit, l’esquena, les espatlles i el coll, sense provocació ni causa», cosa que li havia deixat lesions permanents, tot i que després se’n va retractar); Bill O’Reilly, per descomptat, un dels grans valedors de Trump als mitjans, i Roger Ailes (que va treballar d’assessor per a la campanya de Trump després que l’obliguessin a abandonar Fox News com a conseqüència de les acusacions d’assetjament sexual per part de més dues dotzenes de dones, moltes de la seva pròpia cadena, i que, igual que O’Reilly, va negar les acusacions). La llista estaria incompleta sense Donald Trump mateix, a qui moltes dones han acusat d’assetjament i atac sexual, fins i tot amb demandes judicials (ell nega les acusacions); hi ha informacions que la seva primera esposa, Ivana, va presentar una declaració jurada en què deia que el seu marit la va violar el 1989 (igual que l’exdona d’Andrew Puzder, se’n va retractar).

No manquen casos d’assetjadors sexuals a les files de l’espectre polític progressista, però la tirallonga d’acusacions i demandes, i de compra de silencis, que envolta el cercle més proper a Trump no té comparació amb res que hàgim vist abans. Sigui quina sigui l’acusació, topa amb un mur de negatives i d’homes poderosos que surten a defensar altres homes poderosos per enviar al món el missatge que no et pots creure el que diuen les dones. Potser no hauria de sorprendre’ns, en vista d’un dels principals atributs de la marca Trump: ell és qui mana, qui fa i desfà com li ve de gust; acapara el que vol i qui vol, i se’n riu, ridiculitza i humilia qui vol i quan vol. Això és el que ven el Gran Acaparador. I no hi ha dubte que té un mercat important.

EL PROBLEMA DELS «VOTANTS PELS LLOCS DE TREBALL»

Molts votants de Trump no ho van fer impulsats pel sentiment de «contraatac dels blancs» o pel de «contraatac dels mascles». Molts deien que el votaven perquè els agradava el que explicava sobre el comerç i els llocs de treball, o perquè volien clavar bastonada al «fangar» de les elits de Washington.

Hi ha, però, un problema amb aquesta explicació. Només votaràs una persona que exalta clarament l’odi per qüestions de raça, sexe o capacitats físiques si, d’alguna manera, creus que aquests assumptes no són importants; si creus que les vides de les persones a qui aquesta retòrica (i les polítiques que l’acompanyen) posa en perill evident són menys valuoses que la teva pròpia vida i les dels qui són com tu. No el votaràs si no és que estàs disposat a sacrificar aquestes altres categories de persones per al teu benefici (el que esperes obtenir). Per dir-ho planerament, un vot per Trump potser no reflecteix un odi actiu, però en el fet de votar-lo no deixa d’haver-hi, en el millor dels casos, una indiferència preocupant.

El ressentiment per temes racials o de sexe que tant ha contribuït a l’ascens de Trump al poder no és nou. Ha estat omnipresent al llarg de la història, i ha anat augmentant i disminuint amb tensions i provocacions addicionals. Amb tot, hi ha raons estructurals que expliquen per què la versió de Trump d’aquesta vella tàctica té tant d’èxit ara, en aquest moment en particular. Algunes d’aquests raons tenen a veure amb els canvis en la posició jeràrquica masculina, però això només explica una part de la història. El que de debò va fer guanyar les eleccions a Trump va ser que aquestes pèrdues d’estatus social es van afegir a la pèrdua de la seguretat econòmica.

Les persones que més han patit les polítiques neoliberals com ara les retallades en el sector públic i la desregulació bancària no són votants blancs de Trump; ni de bon tros. Aquestes polítiques han afectat molt més la salut econòmica de les famílies de negres i llatins, i és en aquestes comunitats de color on més es nota la disminució dels serveis socials.

A més, l’altra cara de la moneda de les polítiques econòmiques neoliberals que han expulsat de l’economia formal sectors sencers de població ha estat l’explosió d’aparells de l’Estat destinats al control i la contenció: policia militaritzada, reforç de les fronteres, detenció dels immigrants i empresonaments massius. En els quaranta anys que han passat des de l’inici de la revolució neoliberal, el nombre de persones que hi ha a les presons dels Estats Units s’ha incrementat més o menys en un 500%, un fenomen que, de nou, afecta de manera desproporcionada els negres i la població de pell fosca en general, tot i que també hi ha, per descomptat, molts blancs que el sistema ha deixat fora de joc.

També és important fixar-se que la base electoral de Trump no estava formada principalment per població pobra; era principalment classe mitjana, i la majoria dels votants tenien ingressos entre 50.000 i 200.000 dòlars l’any (amb una concentració a la part més baixa d’aquesta franja). Com que hi ha tants votants de Trump que no viuen en la misèria, hi ha qui argumenta que el seu vot no podia estar motivat per les tensions econòmiques.

Això, però, deixa de banda un factor important. Una anàlisi de la CNN dels resultats de les eleccions va detectar que Trump havia aconseguit captar el vot del 77% de les persones que deien que la seva situació econòmica era «pitjor ara» que quatre anys abans. En altres paraules, potser estaven per sobre de la mitjana del país, però n’hi havia molts que havien tirat enrere. I, de fet, les pèrdues havien començat molt abans.

INSEGURETAT EN TOTS ELS FRONTS

En les tres últimes dècades, però d’una manera més accelerada a partir de la crisi financera del 2008, pràcticament tothom, tret de l’1% més ric, ha perdut seguretat en la feina, i també la xarxa de protecció que abans existia, per molt feble que fos. Això significa que perdre el lloc de treball ara té implicacions més serioses a l’hora de pagar l’assistència sanitària o mantenir una propietat. Aquesta situació afecta tant com als altres els votants blancs de classe treballadora que han optat per Trump. A més, com que molts dels obrers que han acabat votant Trump estaven força més ben tractats fins no fa gaire, protegits pels sindicats i amb accés a llocs de treball ben pagats que els permetien pertànyer a la classe mitjana, aquestes pèrdues els han resultat més traumàtiques.

Això queda reflectit en un increment de les morts entre la població blanca de mitjana edat sense estudis universitaris, sobretot per suïcidi, sobredosi de medicaments i malalties relacionades amb el consum d’alcohol. I això és específic dels blancs: les ràtios de mortalitat dels negres i els hispans en franges demogràfiques similars estan caient. Anne Case i Angus Deaton, tots dos economistes de la Universitat de Princeton, van detectar aquesta tendència ja el 1999 i van publicar un document que s’ha convertit en referència on batejaven el fenomen com a «mortalitat per desesperació». Expliquen la discrepància entre les dades de blancs i de negres i hispans com a resultat de les experiències i expectatives prèvies de cadascun dels col·lectius, o «el sentiment de fracàs en veure que la vida no és com esperaves». Una altra manera de mirar-s’ho és aquesta: quan un edifici comença a ensorrar-se, els de dalt cauen de més amunt; és pura física.

A aquestes pèrdues s’hi afegeixen les incerteses associades a viure en un país que canvia, on la base no és estable, una nació que es torna ràpidament més diversa des del punt de vista ètnic i on les dones assoleixen més accés al poder. Això és part del progrés cap a la igualtat, el resultat de combats molt durs, però implica que els homes blancs perden seguretat econòmica (una cosa a què tothom té dret), i alhora el sentiment de tenir un estatus social superior (cosa a què no haurien d’haver tingut mai dret). Abans de precipitar-nos a condemnar aquesta última forma d’apropiació d’un dret, hauríem de tenir en compte una cosa important: no totes les formes d’apropiació d’un dret són il·legítimes. Tothom té dret a una vida digna. En els països rics, pretendre una certa seguretat en el lloc de feina després de dècades de treballar durament, tenir la certesa que cuidaran de tu quan arribis a vell o que no t’arruïnaràs per culpa d’una malaltia, i que els teus fills tinguin accés a les eines que necessiten per assolir l’èxit a la vida, no es pot considerar l’expressió d’un privilegi immerescut ni és senyal de cobdícia. En una societat decent, la gent hauria d’apropiar-se el dret a aquestes coses. Això és un privilegi dels humans. I malgrat tot, la dreta fa quatre dècades que es dedica a atacar rabiosament aquesta mena de drets, fins al punt que la paraula drets, referida a les pensions i a la sanitat, es considera un insult a Washington DC.

És aquesta barreja complexa de factors el que ha permès a Trump aparèixer i dir: lluitaré pels treballadors afeixugats pels problemes; us tornaré els llocs de treball perduts; eliminaré els tractats de lliure comerç; us retornaré el poder; us faré ser homes de debò altra vegada; podreu tornar a agafar les dones sense haver de preguntar tant. Ah, i la part més potent de la promesa de Trump a la seva base electoral: ja no haureu de competir pels llocs de treball amb la gent de pell fosca, perquè els deportarem o no els deixarem entrar, ni amb els negres, perquè els ficarem a la presó si lluiten pels seus drets. En altres paraules, els deia que tornaria a posar els homes blancs novament a dalt de tot.

El poder d’aquesta promesa no només va fer que Trump guanyés les eleccions, sinó que també representava un senyal perquè sortissin a la llum agitadors de tota mena. El Southern Poverty Law Center informava que el nombre de grups antimusulmans es va triplicar en un sol any, el 2016. El mes després de l’elecció de Trump, es van denunciar més de mil incidents d’atacs per odi a persones de color. Srinivas Kuchibhotla, de trenta-dos anys, va morir a trets en un bar d’Olathe, Kansas, a mans d’un home que, segons consta, va cridar «Fora del meu país!» abans d’obrir foc. En els primers dos mesos del 2017 han mort set persones transgènere, i s’ha demanat que s’obri una investigació federal sobre aquests fets.

El color de la pell i l’orientació sexual estan determinant, fins a nivells esgarrifosos, qui està segur en mans de l’Estat, qui corre risc que l’ataquin justiciers, qui pot expressar-se sense que l’assetgin constantment, qui pot travessar una frontera sense estar aterrit, i qui pot anar a resar sense por.

EL JOC D’ACUSACIONS CONTRA LA IDENTITAT

És per això que demanar als progressistes que deixin de banda les «polítiques de la identitat» i es concentrin, en canvi, en l’economia i les classes socials és una visió miop de les coses, com si es pogués separar una cosa de l’altra.

Clamar contra el que s’anomena polítiques d’identitat i correcció política és aliment habitual a Fox News i Breitbart News, però no només és allà on ho veiem, i l’únic que ha passat és que des de les eleccions les veus crítiques parlen més alt. La gran lliçó que molts demòcrates progressistes semblen haver extret de la derrota de Hillary Clinton és que les crides directes a les dones i les minories durant la campanya electoral van fer que els treballadors blancs se sentissin deixats de banda i es llancessin en braços de Trump. El professor Mark Lilla, de la Universitat de Columbia, ho va expressar de manera molt destacada en un article després de les eleccions al New York Times. Renyava Clinton per «apel·lar explícitament i sense parar als afroamericans, els llatins, el col·lectiu LGTBI i les dones. Això ha estat un error estratègic». Aquest focus en els grups tradicionalment marginats, i el «pànic moral sobre la identitat racial i sexual […] ha distorsionat el missatge progressista i ha impedit que s’alcés com a força unificadora capaç de governar». Pel que sembla, la unitat exigeix que aquestes minories sorolloses (que, de fet, combinades representen una majoria abassegadora) han d’abaixar la veu a l’hora de parlar de les seves reclamacions perquè així els demòcrates puguin tornar al mantra de la campanya electoral de Bill Clinton, aquell «és l’economia, estúpid», quan va guanyar la presidència el 1992.

El que passa és que aquesta és exactament la conclusió equivocada a extreure de les eleccions del 2016. El fracàs de Clinton no es va deure al missatge sinó als antecedents. En concret, va ser l’estúpida economia neoliberal a la qual tant ella com el seu marit com l’aparell del partit es van llançar la que va deixar Clinton sense una oferta creïble a fer als treballadors blancs que havien votat Obama (dues vegades) i que aquesta vegada van decidir votar Trump. És cert que els plans de Trump tampoc eren creïbles, però almenys eren diferents.

De la mateixa manera, si hi havia un problema en el fet que fixés l’atenció en el tema de la identitat de gènere, de raça i d’orientació sexual, era que la seva òptica sobre les polítiques d’identitat no posa en qüestió el sistema que ha produït i aprofundit aquestes desigualtats, sinó que només pretén fer-lo més «inclusiu». De manera que sí a la igualtat en el matrimoni i a l’accés a l’avortament, sí als lavabos per a persones transgènere, però res sobre el dret a l’habitatge, el dret a un salari amb què mantenir la família (Clinton es va fer la sorda davant la demanda d’un salari mínim de 15 dòlars l’hora), el dret a l’assistència mèdica universal i qualsevol cosa que exigeixi una redistribució de la riquesa de dalt a baix i que pugui significar enfrontar-se al manual neoliberal. Durant la campanya, Clinton es reia del seu oponent i d’«aquest invent del degoteig de riquesa de les capes altes a les baixes», però la seva pròpia filosofia és el que podem anomenar «degoteig de polítiques d’identitat»: afinar el sistema tot just el que toca per canviar el gènere, el color i l’orientació sexual d’algunes persones a la cúpula del poder i esperar que la justícia degotegi fins que arribi a tots els altres. Pel que sembla, aquest degoteig funciona, si fa no fa, igual en l’esfera de la identitat que en la de l’economia.

Això ho sabem perquè ja s’ha posat a prova. Hi ha hagut victòries històriques simbòliques de la diversitat en els darrers anys, com per exemple un president afroamericà, dos fiscals generals negres, la indústria de Hollywood obligada a reconèixer els directors i actors negres, presentadors i presentadores de telenotícies que han sortit de l’armari, personatges a les primeres posicions de Fortune 500 que també ho han fet, programes de televisió d’èxit basats en personatges transgènere, o un increment del nombre de dones en posicions d’alta direcció, per esmentar-ne només unes quantes. Aquestes victòries de la diversitat i la inclusió són importants, canvien vides i aporten punts de vista que estarien absents si no es produïssin. El fet que tota una generació de nens i nenes creixés veient Obama al despatx més poderós del món va ser enormement important. Amb tot, aquesta òptica del canvi de dalt a baix no conduirà a la igualtat real si no va acompanyada de polítiques de baix a dalt que corregeixin problemes sistèmics com ara les escoles que cauen a trossos o la manca d’accés a un habitatge decent. No hi conduirà ni de bon tros.

Als Estats Units, les millores significatives dels darrers anys en el sentit d’una més gran diversitat i inclusió a les altes esferes han passat en una època de deportacions massives d’immigrants i alhora que la desigualtat en la riquesa entre blancs i negres s’incrementava. Segons el Urban Institute, entre el 2007 i el 2010 la riquesa mitjana de les famílies blanques va caure un 11% (una quantitat immensa), però les famílies negres van veure com la riquesa els queia un 31%. Dit d’una altra manera, els blancs i els negres es van fer més desiguals, i no pas menys, durant aquest període d’enormes avenços simbòlics. En part és perquè les famílies negres van ser objecte de les hipoteques subprime d’una manera desproporcionada, i per això van rebre l’impacte més fort quan el mercat es va ensorrar el 2008.

En aquest mateix període, la policia continuava disparant contra joves negres, i matant-los, a un ritme indecent (cinc vegades més que als blancs de la mateixa franja d’edat, segons un estudi de The Guardian), i les seves morts apareixien sovint en vídeos que llavors penetraven al cervell, encara en desenvolupament, dels més joves. És en la lluita contra aquest estat de coses que el Black Lives Matter s’ha convertit en el moviment pels drets civils d’aquesta generació. Tal com escriu Keeanga-Yamahtta Taylor, autora de From #BlackLivesMatter to Black Liberation: «L’establishment polític negre, amb el president Barack Obama al capdavant, ha demostrat una vegada i una altra que no era capaç de fer el més bàsic: defensar la vida dels fills dels negres. Els joves haurien de fer-ho ells mateixos». De la mateixa manera, tot i que hi ha una gran quantitat de dones en posicions de poder (no prou, però moltes més que una generació abans), les dones amb salaris baixos treballen més hores, sovint en més d’una feina i sense cap seguretat, per poder pagar les factures. (Dos terços dels treballadors amb salari mínim als Estats Units són dones). A les llistes anuals del Fòrum Econòmic Mundial sobre les diferències salarials entre sexes, els Estats Units han baixat de la posició 28 el 2015 a la 45 el 2016.

Mentre els votants de Trump reaccionaven a la precarietat amb ràbia contra el món, molts progressistes de tota la vida semblaven reaccionar-hi desconnectant. Quan Hillary Clinton apel·lava als grups de diverses identitats a cada míting, i declarava que lluitaria per tots i cadascun d’ells, l’oferta era massa tèbia per aixecar el suport públic que necessitava. De manera que, mentre la política d’identitat blanca inflava la base electoral de Trump, la política d’identitat basada en el degoteig de dalt cap a baix de Clinton s’estavellava. En estats crucials com Iowa, Ohio i Wisconsin, Clinton va obtenir entre un 15 i un 20% menys de vots que Barack Obama el 2012, i aquesta assistència inferior a les urnes explica en bona mesura que Trump aconseguís una estreta victòria electoral (malgrat perdre en nombre de vots).

De manera que potser aquesta és una altra lliçó que hem d’extreure del 2016. La por a «l’altre» pot ser un element motivador per a molts partidaris dels partits d’extrema dreta, però la «inclusió» de «l’altre» en un sistema injust per naturalesa no serà suficient per derrotar aquelles forces. No va ser suficient ni per galvanitzar la desmoralitzada base demòcrata el 2016 ni per derrotar el Brexit, i no hi ha motius per creure que aquesta dinàmica hagi de canviar aviat.

La tasca que s’imposa no és pas classificar els diversos temes per ordre de prioritats (identitat o economia, raça o sexe) de manera que un predomini sobre els altres en una mena de combat de les opressions, sinó entendre íntimament com aquestes formes d’opressió s’entrelliguen les unes amb les altres i es reforcen entre si, i creen un complex conjunt de bastides que permet a un pinxo cleptòman apropiar-se del càrrec amb més poder del món com si fos una cambrera d’un club de striptease.

«CAPITALISME RACIAL»

Aquest és un bon moment per recordar que fabricar jerarquies falses basades en la raça i el sexe a fi de posar en pràctica un sistema brutal de classes és una història que ve de lluny. L’economia capitalista moderna va néixer gràcies a dues aportacions enormes: la terra robada als indígenes i les persones robades a l’Àfrica. Per a totes dues coses va caldre inventar teories intel·lectuals que classificaven el valor relatiu de la vida humana i del treball, i que situaven els mascles blancs al capdamunt de la llista. Aquestes teories, aprovades per l’Església i l’Estat, de la supremacia blanca (i cristiana), van ser les que van permetre que les civilitzacions indígenes es tornessin «invisibles» als ulls dels exploradors europeus, d’una manera activa —és a dir, els percebien visualment però en canvi no els reconeixien drets preexistents sobre les terres—, i que continents sencers i molt poblats es classifiquessin legalment com a desocupats i, per tant, es convertissin en el terreny de joc d’una competició absurda basada en el concepte d’«el primer que hi arribi s’ho queda».

Van ser aquests mateixos models de classificació humana els que es van posar en pràctica per justificar els segrestos en massa, el captiveri i la tortura d’altres éssers humans a fi d’obligar-los a treballar aquelles terres robades, cosa que va portar l’ara difunt politòleg Cedric Robinson a qualificar el mercat econòmic que va fer néixer els Estats Units no senzillament de capitalisme sinó de «capitalisme racial». El cotó i el sucre que els africans esclavitzats recol·lectaven va ser el combustible que va posar en marxa la Revolució Industrial. La capacitat de menysprear les persones de pell fosca i les nacions de pell fosca per justificar robar-los les terres i la força de treball van ser fonamentals per al desenvolupament posterior, i cap de totes dues coses hauria estat possible sense aquelles teories de supremacia racial que proporcionaven al conjunt d’un sistema corromput moralment una pàtina de respectabilitat legal. Dit amb altres paraules, l’economia no es podia separar en cap cas de la «política d’identitat», i de cap de les maneres en països colonials com els Estats Units; llavors, per què hauria de canviar això, ara, de cop i volta?

Tal com l’advocada dels drets civils Michelle Alexander va escriure en el seu llibre The New Jim Crow, la política de la jerarquia racial ha estat còmplice omnipresent de l’economia de mercat a mesura que evolucionava al llarg dels segles. Les elits dels Estats Units han utilitzat la raça com una falca, escriu, «per afeblir una aliança multiracial dels pobres», primer davant de les rebel·lions dels esclaus que rebien suport de treballadors blancs, després amb les lleis Jim Crow, i darrerament amb l’anomenat combat contra les drogues. Cada vegada que aquestes coalicions multiètniques han estat prou poderoses per amenaçar el poder de les grans empreses, hi ha hagut manera de convèncer els treballadors blancs que els seus enemics reals eren les persones de pell fosca que els robaven els «seus» llocs de treball o amenaçaven els seus barris. I la manera més efectiva de convèncer els votants blancs de donar suport a les retallades en finançament a les escoles, el transport públic i l’estat del benestar és dir-los (encara que no sigui veritat) que la majoria dels beneficiaris d’aquests serveis són persones de pell fosca, molts d’ells «il·legals», que s’aprofiten del sistema. A Europa, els que es dediquen a escampar la por argüint que els migrants roben els llocs de treball, treuen profit dels serveis socials i erosionen la cultura pròpia, tenen un paper semblant.

Ronald Reagan va arribar al cim d’aquesta mena d’idees als Estats Units amb el mite que els cupons d’aliments els recollien les anomenades welfare queens, dones vestides amb abrics de pell i al volant de cotxes de luxe que els utilitzaven per finançar una cultura criminal. Trump no es queda curt tampoc en aquesta histèria. El 1989, després que acusessin cinc adolescents negres i llatins de violar una dona blanca a Central Park, va comprar pàgines senceres de publicitat a diversos diaris de Nova York en què demanava el retorn de la pena de mort. Els anomenats Cinc de Central Park van quedar absolts, ja que les proves d’ADN en demostraven la innocència. Trump es va negar a demanar perdó i retractar-se de les demandes. No és cap sorpresa, doncs, que el seu Departament de Justícia, sota la direcció del fiscal general Jeff Sessions, argumenti que els serveis socials i les infraestructures a ciutats com Nova York o Chicago «s’ensorren pel pes de la immigració il·legal i els crims violents», i d’aquesta manera distregui l’atenció dels anys de negligència neoliberal per fixar-la en la suposada necessitat d’esclafar el crim i impedir que aquestes ciutats es declarin elles mateixes «santuaris» per als immigrants.

DIVIDEIX I VENCERÀS

La realitat és que res no ha contribuït tant a la distopia col·lectiva actual com la tasca sistemàtica i persistent d’enfrontar blancs contra negres, ciutadans contra migrants i homes contra dones. La supremacia blanca, la misogínia, l’homofòbia i la transfòbia, han estat les defenses més poderoses de les elits contra la democràcia genuïna. Una estratègia basada a dividir i terroritzar, juntament amb regulacions cada cop més creatives per fer més difícil que moltes minories votin, és l’única manera de tirar endavant una agenda econòmica i política que beneficia una part molt petita de la població.

També sabem, mirant la història, que és molt probable que els moviments en favor de la supremacia blanca i el feixisme —que sempre coven a la rereguarda— es converteixin en incendis incontrolables en períodes sostinguts de dificultats econòmiques i declivi nacional. Aquesta és la lliçó de la República de Weimar, que, devastada per la guerra i humiliada per les sancions econòmiques, va donar lloc al nazisme. Se suposava que aquell avís havia de ressonar al llarg de moltes èpoques.

Després de l’Holocaust, el món es va unir per intentar crear les condicions que evitessin repetir la lògica genocida. Va ser això, juntament amb una pressió significativa des de baix, el que va servir de base per als generosos programes socials a tot Europa. Els poders occidentals van abraçar el principi que l’economia de mercat necessitava garantir una dignitat bàsica suficient a fi que no hi hagués ciutadans decebuts que busquessin bocs expiatoris o ideologies extremistes.

Tot això, però, ha quedat arraconat, i ara permetem que es tornin a crear condicions esgarrifosament semblants a les de la dècada de 1930. Des de la crisi financera del 2008, el Fons Monetari Internacional (FMI), la Comissió Europea, i el Banc Central Europeu (el que es coneix com la «troika») han obligat un país rere l’altre a acceptar «teràpies de xoc», reformes a canvi dels fons de rescat que necessiten desesperadament. Diuen a països com ara Grècia, Itàlia, Portugal i fins i tot França: «Per descomptat que us rescatarem, però només a canvi que us humilieu vilment. Només a canvi que renuncieu a controlar l’economia, només si ens delegueu totes les decisions clau, només si privatitzeu gran part de l’economia, incloses àrees que es consideren bàsiques de la vostra identitat, com ara la riquesa minera. Només si accepteu retallades salarials i de les pensions i la sanitat pública». Aquí hi ha una ironia amarga, perquè el Fons Monetari Internacional es va crear després de la Segona Guerra Mundial amb el mandat explícit d’evitar la mena de sancions econòmiques que van alimentar tant de ressentiment a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial. Malgrat això, ha tingut un paper actiu en el procés que ha ajudat a crear les condicions per al creixement de partits neofeixistes a Grècia, Bèlgica, França, Hongria, Eslovàquia i tants altres països. El sistema econòmic actual estén la humiliació arreu del món, i això provoca exactament els efectes que l’economista i diplomàtic John Maynard Keynes va avisar fa un segle que es produirien, quan va escriure que si el món imposava sancions econòmiques a Alemanya «la venjança, goso predir, no es quedarà curta».

Ja entenc la necessitat de reduir l’elecció de Trump a una o dues causes, de dir que és senzillament l’expressió de les forces més abjectes dels Estats Units, que no han marxat mai i que han emergit rugint cada vegada que apareixia un demagog capaç de treure’ls la careta, de dir que tot és una qüestió de racisme, d’un odi cec davant la pèrdua de privilegis dels blancs. O de dir que tot plegat es deu a l’odi a les dones, perquè veure que un personatge tan infame i ignorant com Trump era capaç de derrotar Hillary Clinton representa una ferida difícil de curar per a moltíssimes dones.

Ara bé, reduir la crisi actual a només un parell de factors i deixar de banda tots els altres no ens acostarà més a descobrir com podem derrotar aquelles forces ara o la pròxima vegada. Si no ens interessem, encara que només sigui una mica, en com aquest elements —la raça, el gènere, la classe social, l’economia, la història, la cultura— s’han interrelacionat per produir la crisi actual, ens quedarem, en el millor dels casos, on érem abans de la victòria de Trump. I no és bon lloc.

Perquè abans de Trump ja teníem una cultura que tracta tant les persones com el planeta com si fossin porqueria. Un sistema que extreu dels treballadors tota una vida de dedicació i després els deixa arraconats sense cap protecció, que tracta milions de persones excloses de les oportunitats de millorar econòmicament com si fossin brossa que s’ha de tancar a les presons, i que tracta el govern com un recurs que s’ha d’explotar per obtenir-ne guanys privats i deixar-ne les restes enrere. Un sistema que tracta la terra, l’aigua i l’aire que ens donen la vida poc més que com una claveguera sense fons.

EL DESAMOR COM A POLÍTICA

L’intel·lectual i escriptor Cornel West va dir que «la justícia és l’aspecte públic de l’amor». Jo penso sovint que el neoliberalisme és l’aspecte polític del desamor. El seu aspecte és el de generacions de nens, l’aclaparadora majoria negres i de pell fosca, que creixen en un entorn d’insensibilitat. El seu aspecte és el de les escoles infestades de rates de Detroit, el de les canonades d’aigua per on es filtra el plom que enverina les ments dels joves a Flint, o el dels desnonaments per culpa d’hipoteques signades per comprar cases que es van construir sabent que s’ensorrarien. Té l’aspecte d’hospitals famèlics que més aviat semblen presons, i de presons que són el que més acosta els humans a l’infern. Té l’aspecte que resulta de convertir el món i la seva bellesa en un abocador, com si no valgués per a res. És, igual que Trump mateix, la representació física de la cobdícia i la negligència.

Si bé el model econòmic mundial defrauda la gran majoria de la població del planeta, no ho fa igual per a tothom. L’odi que Trump i el seu equip atien contra els més vulnerables no és un projecte separat del saqueig econòmic en favor dels exageradament rics, el cop mestre de la gran empresa; allò permet això. La baixesa amb què Trump tracta els temes de raça i gènere serveix de marc específic per a objectius immensament profitosos, com l’odi basat en la identitat ha fet sempre.

Per sort, els moviments polítics de masses que creixen més de pressa en la nostra època, des dels moviments contra la violència masclista al Movement for Black Lives, des dels treballadors que reclamen salaris dignes fins als moviments en defensa dels drets dels indígenes i en favor de la justícia climàtica, rebutgen posar el focus en una única qüestió. Han abraçat el marc de treball de la «interseccionalitat» que va articular l’advocada de drets civils i feminista Kimberlé Williams Crenshaw. Això significa identificar com s’interrelacionen i se sobreposen temes diversos —la raça, el sexe, els ingressos, l’orientació sexual, la capacitat física, la situació dels immigrants, el llenguatge— en una experiència vital individual, i també en les estructures del poder.

El govern Trump no tria entre amplificar el missatge de llei i ordre, atacar els drets de les dones en matèria de reproducció, intensificar els conflictes internacionals, utilitzar els immigrants de cap de turc, engegar una activitat frenètica d’explotació de combustibles fòssils o desregular l’economia en favor dels interessos dels més rics. Ataca alhora en tots aquests fronts (i en d’altres), conscient que són parts inseparables del projecte singular de «tornar a fer Amèrica gran».

És per això que qualsevol oposició que vulgui atacar seriosament Trump, o altres forces de l’extrema dreta com ell arreu del món, han d’assumir la tasca d’explicar d’una manera nova la història de com hem arribat fins aquí, a aquest moment tan perillós. Una història que ha d’explicar necessàriament el paper que han exercit els polítics de la divisió i la separació. De les divisions entre races, classes socials, gèneres i ciutadanies.

I una divisió falsa entre humans i món natural.

Només llavors podrem unir-nos per aconseguir el món que necessitem.