11. Quan no n’hi va haver prou amb dir no

Aquí tenim el problema. Limitar-se a dir no a les tàctiques del xoc sovint no basta per aturar-les, si no es fa res més. És una lliçó que vaig aprendre l’any després de la publicació de La doctrina del xoc, quan Wall Street va patir la seva pitjor crisi des del Crac del 1929.

Llavors vam veure com la crisi del 2008 —el resultat clar de la cobdícia descontrolada del sector financer— la van aprofitar a tot el món, però sobretot al sud d’Europa, per castigar la gent normal eliminant drets, a l’estil de la doctrina del xoc. Els europeus es van oposar a aquestes tàctiques plenes de cinisme amb una tenacitat i una valentia increïbles (molt més del que hem vist fins ara als Estats Units contra Trump). Van ocupar places i carrers i s’hi van quedar mesos. Van iniciar vagues que van paralitzar ciutats senceres i, en alguns casos, fins i tot van votar per fer fora els malparits. Més enllà d’Europa, a Tunísia, es va produir un increment sobtat del preu dels aliments que es va convertir en el catalitzador de l’onada de revoltes conegudes com Primavera Àrab.

Un dels eslògans que es van sentir al carrer en aquella època, originat a Itàlia i que després es va estendre a Grècia i Espanya, era: «No pagarem la vostra crisi!». Milions de persones van entendre que això era el que els demanaven. Els carregaven el mort del deute bancari, els obligaven a pagar els pecats dels banquers amb un cost de la vida més elevat i salaris més baixos. I van dir que no. Ho van dir ben alt i sense embuts, i ho va fer un nombre impressionant de persones.

En la immensa majoria dels casos, però, no n’hi va haver prou i els càstigs econòmics van continuar. De vegades, el contraatac al carrer va poder aturar una mesura d’austeritat especialment indignant. El 2012, els estudiants del Quebec van combatre un increment de les matrícules, i el 2012 els xilens van lluitar a favor d’una revisió del ruïnós sistema educatiu. Els programes d’austeritat, però, van arrelar.

Encara és més important adonar-se que aquella onada de manifestacions i ocupacions no va produir cap canvi fonamental del model econòmic, un que ens pogués fer sortir de la ruta cap a un món de Zones Verdes i Zones Roges. Els problemes del model actual es van deixar veure de manera més espectacular que en qualsevol altra època des de la Gran Depressió, però no vam aprofitar el moment de manera col·lectiva per donar un cop de volant a la història.

La responsabilitat és col·lectiva. No hem d’acusar cap persona ni cap partit polític pel fet de no haver pres els carrers. Els problemes que van sorgir arran de la crisi financera del 2008 van ser més seriosos als Estats Units a causa d’un nombre notable de factors que semblaven alinear-se en favor d’un canvi transformador, més que no pas incremental. És per això que val la pena fer un repàs amb un certa profunditat a aquell moment de crisi, no pas per assenyalar ningú amb el dit, sinó per entendre què significa deixar passar una oportunitat política tan poc freqüent, i així no repetir els mateixos errors quan el proper xoc econòmic ens colpegi.

Tornem enrere mentalment al principi del 2009. Barack Obama entrava a la Casa Blanca com a primer president afroamericà. El país rebutjava de manera decisiva els vuit anys de Bush. Obama es va endur fàcilment el vot popular, i els dos anys següents, el seus companys del Partit Demòcrata controlarien el Congrés.

Obama també tenia el mandat democràtic clar de fer alguna cosa més que posar pegats a l’economia malmesa. Els últims tres mesos abans que assumís el càrrec, el país havia perdut quasi dos milions de llocs de treball i el panorama per al 2009 era molt fosc. La idea d’enfrontar-se a Wall Street era molt popular (i encara ho és) perquè les grans institucions que havien enfonsat l’economia mundial eren la raó que tantes persones haguessin perdut les llars i els llocs de treball i haguessin vist com se’ls evaporaven els estalvis de tota una vida. Els bancs no tenien ningú que els defensés, i els seus executius estaven virtualment amagats. Durant la campanya electoral, Obama havia insistit que refaria l’economia en favor de «les persones que treballen dur i se sacrifiquen, la gent del carrer» i s’enfrontaria a «la cobdícia i la irresponsabilitat de Wall Street».

El nou govern també tenia el mandat de combatre la crisi climàtica. Després de vuit anys de negatives i d’obstruccionisme sota la presidència de George W. Bush, Obama havia promès posar un preu a les emissions de carboni i crear cinc milions de llocs de treball verds mitjançant grans inversions, entre d’altres en energies renovables i cotxes híbrids. Quan Obama va guanyar les primàries dels demòcrates, va dir a la multitud que l’aclamava que aquell moment seria recordat perquè des d’aleshores l’augment del nivell del mar es moderaria i «el planeta començaria a curar-se». Sí, no es va estendre gaire en detalls, però aquelles no eren unes eleccions qualssevol, i no hi havia dubte que el mandat democràtic per emprendre mesures potents hi era.

TENIR ELS BANCS DE GENOLLS

Si mirem enrere, és impressionant el poder econòmic que van tenir Obama i els demòcrates en el breu període abans que el partit perdés el Congrés. Primer, tenien mans lliures per dissenyar un programa d’estímuls que afavorís la població en general, i fer-lo de l’alçada que calia. Després de dècades de retallades contínues en despesa social, hi havia un consens ampli en la necessitat que el govern federal tragués l’economia de la recessió. El programa d’estímuls va acabar tenint una dotació de 800.000 milions de dòlars, una quantitat impressionant, però va rebre àmplies crítiques perquè es considerava que era massa poc.

I aquesta no era l’única eina que Obama tenia per complir les promeses de refer l’economia real. Els bancs, que rebien bilions de dòlars de diner públic en rescats directes i avals, estaven de genolls, i hi havia debats molt vius i acalorats tant als Estats Units com a la resta del món sobre què havien d’exigir els governs a canvi de salvar els bancs de les conseqüències de la seva pròpia cobdícia. Calia posar un topall als salaris dels alts executius? Restablir la llei Glass-Steagall, que s’havia instaurat durant la Gran Depressió per separar la banca comercial de la d’inversió? Ficar a la presó els directors generals causants de la crisi? Nacionalitzar permanentment els bancs i convertir-los en un monopoli públic? Algunes d’aquestes idees potser sonen massa radicals avui, però val la pena recordar que aquest era el debat el 2009, fins i tot en publicacions tan formals com el Financial Times, i que hi havia discussions similars sobre el destí de les grans empreses d’automòbils, que també acudien a Washington a demanar diners per al rescat. Dues de les tres companyies més grans del sector —General Motors i Chrysler— havien de declarar fallida aquell mateix any i estaven sota control del govern.

De manera que tirem enrere en el temps i imaginem què podria haver passat… Obama tenia un mandat electoral per fer un canvi de veritat, un xec en blanc virtual per posar en marxa un paquet de mesures d’estímul i l’oportunitat d’imposar aquells canvis tan necessaris en dos sectors en fallida de l’economia dels Estats Units: els bancs i la indústria de l’automòbil.

Imaginem que els demòcrates haguessin utilitzat les armes que tenien el 2009 i el 2010 per exigir reestructuracions serioses i de pes als bancs i als gegants de la indústria de l’automòbil a canvi de rescatar-los. Imaginem que Obama, a qui havien elegit perquè havia promès refer l’economia al servei de la gent, resoldre el problema del canvi climàtic i estabilitzar la situació financera, hagués tractat els bancs i les automobilístiques com a components d’una visió unificada per fer reviure l’economia, alhora que lluitava contra la desigualtat i el canvi climàtic.

Per ser més precisos, què hauria passat si s’hagués ordenat a les empreses automobilístiques que es reestructuressin per produir els vehicles que es necessiten per a un futur amb menys emissions de carboni, com ara cotxes i autobusos elèctrics i trens lleugers? En plena crisi econòmica, s’havien perdut dos milions de llocs de treball al sector industrial, i centenars d’empreses havien tancat. Què hauria passat si, en comptes de deixar que allò succeís, aquelles empreses haguessin canviat les instal·lacions i la maquinària? Durant la Segona Guerra Mundial va tenir lloc una transformació industrial semblant quan es va obligar les empreses a treballar per cooperar en la guerra.

Hauria estat car, sí, però s’hauria pogut exigir als bancs que gastessin una part important dels diners del rescat a subministrar els préstecs necessaris per transformar la indústria (la qüestió és que es van quedar els diners per a ells). I els diners dels plans d’estímul a l’economia s’haurien pogut utilitzar per ajudar els treballadors a formar-se i participar plenament en la transició construint infraestructura pública —de trànsit o de la xarxa elèctrica— de la mateixa economia verda. Els pressupostos d’Obama en infraestructures destinaven partides molt importants al desenvolupament de l’economia verda i els projectes verds, però la infraestructura neta del futur, entre d’altres el transport públic i els trens lleugers, es va reduir en favor de la infraestructura bruta del passat, com per exemple les autopistes. I les oportunitats que presentaven els rescats dels sectors bancari i automobilístic es van desaprofitar quasi del tot. A desgrat de les fallides, l’actitud a Washington continuava sent: els bancs en saben més, les automobilístiques en saben més, la nostra feina consisteix a fer que es recuperin com més aviat millor perquè puguin tornar a una versió amb prou feines lleument modificada del negoci de sempre.

LA REVOLUCIÓ DELS LLOCS DE TREBALL QUE NO ES VA FER

Aquest camí que no es va fer és important, perquè ara mateix un dels obstacles més grans per actuar contra el canvi climàtic és que les empreses de combustibles fòssils s’estan posicionant com les úniques capaces de crear llocs de treball ben remunerats i fer que continuem tenint energia. Obama i els demòcrates podrien haver fet callar aquesta afirmació per sempre.

Altres països ho van fer en la mateixa època. En l’última dècada, el govern d’Alemanya ha tractat l’energia verda com la forma més important de fer reviure el sector industrial. En el procés, s’han creat 400.000 llocs de treball, i ara el 30% de l’energia del país prové de les renovables. I Alemanya té, de lluny, l’economia més forta d’Europa. La transició de model energètic és incompleta —Alemanya continua depenent massa del carbó—, i el país ha imposat mesures d’austeritat despietades a altres països mentre ell mateix tirava per la seva banda. Tot i així, si els Estats Units haguessin seguit l’exemple del que va fer Alemanya dins de les seves fronteres, hauria avançat tant en el camí cap a una economia basada en l’energia renovable que a Trump li hauria estat impossible desfer-lo per molts decrets presidencials que hagués signat. I, qui sap, potser els nous llocs de treball i les millores en la infraestructura l’haurien privat de ser elegit i tot.

Per descomptat, tots aquests canvis i reestructuracions haurien exigit una concentració i una determinació fora del que és habitual. Si Obama hagués assumit una posició transformadora davant dels bancs i les automobilístiques en fallida i davant del sector energètic, que no tem mai les conseqüències de res, el contraatac hauria estat ferotge i difícil de suportar. L’haurien titllat de comunista, d’Hugo Chávez dels Estats Units. Sigui com sigui, el mandat per provocar un canvi de gran magnitud, juntament amb la gran efusió de bona voluntat amb què es va rebre l’elecció, anava acompanyat d’un poder tan infreqüent en qüestió econòmica que bé ens hauria pogut introduir en una nova era d’honestedat en l’economia i d’estabilitat en el clima.

No podem carregar als demòcrates tota la culpa que els nord-americans perdéssim aquesta oportunitat. En el primer mes d’Obama al càrrec, la majoria de les organitzacions progressistes, alleujades perquè s’havien tret Bush de sobre d’una vegada i agraïdes de tenir al govern, després d’una dècada, algú que les escoltés, van confondre tenir accés al govern amb tenir poder. El resultat va ser que la mena de pressió externa que ha facilitat sempre la majoria de les victòries polítiques va desaparèixer en combat durant el primer mandat d’Obama. Malgrat alguns intents coratjosos, no hi va haver cap coalició de progressistes units pressionant Obama perquè tragués més profit d’aquell moment únic de la història, perquè fes grans coses amb l’ocupació laboral, la justícia racial, la netedat de l’aire i l’aigua, i la millora dels serveis. Va ser un error. Tal com el gran i molt enyorat historiador Howard Zinn va escriure una vegada, «la qüestió veritablement crucial no és qui ocupa la Casa Blanca, sinó qui ocupa els carrers, les cafeteries, els passadissos del govern i les fàbriques. Qui protesta, qui ocupa els despatxos i qui es manifesta. Aquestes són les coses que determinen el que passa».

En el fons, és que el 2009 no estàvem preparats, ni com a teòrics ni com a organitzadors. Molts de nosaltres esperàvem que el canvi vingués des de dalt, i quan la majoria ens vam adonar que el canvi era inadequat, el període de temps de què disposàvem havia deixat d’existir i el Tea Party anava a l’alça.

RECORDEM QUAN VAM FER UN SALT

Abans que les polítiques de la doctrina del xoc es convertissin en norma, als anys seixanta, les crisis que naixien clarament de la cobdícia dels financers i les males pràctiques empresarials sovint generaven respostes molt diferents. De fet, van provocar algunes de les victòries progressistes més transcendentals de la història moderna.

Als Estats Units, després de les matances de la Guerra Civil i de l’abolició de l’esclavitud, els negres i els seus aliats radicals feien pressió en favor de la justícia econòmica i els drets socials. Van obtenir victòries enormes, com per exemple l’educació pública gratuïta per a tots els infants, tot i que encara passaria un segle perquè s’eliminés la segregació escolar per races.

L’espantós incendi del 1911 a la Triangle Shirtwaist Company de Nova York, on van morir 146 treballadors immigrants de la confecció, va fer de catalitzador perquè centenars de milers de treballadors es decidissin per la militància, i el resultat final va ser una millora del codi laboral de l’estat, la limitació de les hores extres, noves normes per al treball infantil i avenços importants en regulacions sobre salut i seguretat contra incendis.

Encara més significatiu és el fet que el New Deal només fos possible gràcies a la resposta col·lectiva des de la base al Crac del 1929. L’onada de vagues de meitat dels anys trenta —la rebel·lió dels sindicats i la vaga general a Minneapolis, la dels estibadors de la costa oest, que van tenir tancats els ports 83 dies, i les protestes a Flint en què els treballadors ocupaven les fàbriques d’automòbils— van establir el poder dels sindicats del sector industrial, i van obligar els amos a compartir molta més riquesa amb els empleats. A la mateixa època, com a resposta al patiment que provocava la Gran Depressió, els moviments de masses van exigir programes socials d’ampli abast com per exemple la Seguretat Social i el subsidi d’atur (programes de què la majoria dels afroamericans i moltes dones estaven exclosos). Alhora es van introduir noves regulacions estrictes per al sector financer per evitar els beneficis il·limitats. A tot el món industrialitzat, la pressió dels moviments socials va crear les condicions per a programes com el New Deal, que donaven com a resultat inversions ambicioses en infraestructures públiques —erveis públics, sistemes de transport, habitatges i més coses— a una escala comparable a allò que el canvi climàtic exigeix avui dia. (Més tard, el desastre de la Segona Guerra Mundial també va fer de catalitzador).

El 1969 hi va haver un vessament a Santa Barbara que va cobrir de petroli les boniques platges californianes, i per al medi ambient va ser una mena de Crac del 29. Milions de persones van respondre-hi exigint canvis fonamentals. Moltes de les lleis més estrictes per a la protecció de la qualitat de l’aire i de l’aigua i d’espècies en risc tenen l’arrel en la indignació popular que va esclatar arran d’aquella catàstrofe.

En tots aquests casos, una crisi dolorosa va servir per despertar la gent i va conduir a una transformació amb sentit de les lleis que creaven una societat més justa i més segura, gràcies en bona mesura a la feina dura dels activistes que havien estat preparant el terreny des d’anys abans que els xocs es produïssin. Les reformes no van ser perfectes ni de bon tros, no eren transformacions a gran escala, i tot i així van ser directament responsables de moltes de les millores de la xarxa de garanties socials moderna, així com també de les estructures de regulació que protegeixen tants treballadors i la sanitat pública. D’altra banda, no es van necessitar enganys autoritaris per aconseguir-les: eren tan populars entre els votants que no va caldre fer-les passar d’amagat aprofitant la crisi, sinó que els moviments socials forts les exigien amb veu poderosa; no es va subvertir la democràcia, sinó que s’hi va aprofundir.

Llavors, com és que aquelles crisis van produir un canvi de tan llarg abast, mentre que d’altres de més recents —com la catàstrofe del Katrina, el desastre de les hipoteques subprime, o l’enfonsament del Deepwater Horizon de la BP— han anat seguides de tan poques polítiques públiques progressistes?

QUAN LA UTOPIA ET DONA UN COP DE MÀ

Aquí teniu una teoria: la interacció entre els grans somnis i les victòries terrenals sempre s’ha donat en els moments de transformació profunda. Ni els avenços per als treballadors i les seves famílies després de la Guerra Civil i durant la Gran Depressió ni els que es van aconseguir en matèria de drets civils i de medi ambient als anys seixanta i començaments dels setanta eren només respostes a les crisis. Eren respostes a les crisis que es van produir en èpoques en què la gent gosava tenir grans somnis i expressar-los en veu alta, en públic; eren explosions d’imaginació utòpica.

Els vaguistes de la Gilded Age de finals del segle XIX, indignats per les enormes fortunes que uns quants amassaven a costa dels obrers reprimits, es van inspirar en la Comuna de París, quan els treballadors parisencs van ocupar el poder de la ciutat durant mesos. Somiaven en una «comunitat cooperativa», un món on el treball només fos un element d’una vida ben equilibrada, amb molt de temps per a l’oci, la família i l’art. La literatura del socialisme utòpic va arribar a dalt de tot de les llistes, com en el cas de Looking Backward d’Edward Bellamy, cosa que contrasta fortament amb el que passa avui, quan les novel·les clàssiques de la distopia —1984 de George Orwell, The Handmaid’s Tale de Margaret Atwood i It Can’t Happen Here de Sinclair Lewis— han reaparegut a les llistes dels més venuts després que Trump assumís la presidència. Els líders de la classe treballadora en l’època de la Gran Depressió no només estaven versats en Marx sinó també en W. E. B. Du Bois, que tenia com a visió un moviment universal de treballadors que unís els oprimits per transformar el sistema econòmic injust. Tal com escriu l’historiador Robin D. G. Kelly, el final del segle XIX va ser un període de foment «de moviments democràtics, populistes, radicals i interracials amb lideratge negre».

El mateix val per a les victòries, durament treballades, de l’època dels drets civils. Va ser el somni de transcendir del moviment —ja fos articulat a través de l’oratòria de Martin Luther King Jr, o de la visió de l’Student Nonviolent Coordinating Committee— el que va generar l’espai per a les organitzacions de base i les va inspirar per aconseguir el que van acabar sent victòries tangibles. Un fervor utòpic similar a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta —ue emergia de l’agitació contracultural, quan els joves ho posaven en qüestió pràcticament tot— va preparar el terreny per al moviment feminista i el de gais i lesbianes, i per als avenços en matèria ambiental.

Val la pena recordar que quan el president Roosevelt va adoptar el New Deal, hi havia tanta militància progressista i d’esquerres que el programa —radical segons els estàndards d’avui dia— semblava l’única manera d’evitar una revolució general. I no era una amenaça qualsevol. Quan Upton Sinclair, autor de la novel·la de denúncia The Jungle, va entrar en campanya el 1934 per a governador de Califòrnia, semblava una mena de Bernie Sanders del seu temps. Sinclair advocava per una versió més d’esquerres del New Deal, amb l’argument que la clau per erradicar la pobresa era que l’estat financés al cent per cent les cooperatives de treballadors. Va rebre prop de 900.000 vots, però no va aconseguir arribar al lloc de governador. (Si no us han ensenyat això a classe d’història, potser no és per casualitat. Tal com va dir l’escriptor txec Milan Kundera, en una frase que s’ha fet famosa, «la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit»).

ATRAPATS PEL SISTEMA

El 2008, quan el desastre econòmic es manifestava, la imaginació utòpica s’havia atrofiat enormement. Moltes persones sabien que la reacció adequada a la crisi era la indignació moral, i que regalar bilions als bancs, negar-se a perseguir legalment els responsables i demanar als pobres i a la gent gran que en paguessin els enormes costos era una obscenitat.

Tot i això, les generacions que havien crescut en el neoliberalisme trobaven difícil imaginar alguna cosa, el que fos, diferent de la que havien viscut sempre. Això pot tenir a veure amb el poder de la memòria. Quan els treballadors s’alçaven contra les privacions de l’era de la industrialització, molts tenien records d’una altra mena d’economia. D’altres lluitaven activament per protegir una manera de viure que ja existia, ja fos la granja familiar que perdien a mans de creditors aprofitats o petits negocis d’artesans escombrats pel capitalisme industrial. Com que havien vist coses diferents, podien imaginar un futur radicalment millor i lluitar per aconseguir-lo. Fins i tot els que només han conegut l’esclavatge i l’apartheid han estat sempre creatius a l’hora de buscar maneres —sovint mitjançant formes d’art clandestines— d’alimentar i mantenir viu el somni de la llibertat, l’autogovern i la democràcia. Tal com observava el novel·lista i guanyador del Premi Pulitzer Junot Díaz poc després de les eleccions del 2016, en una predicció dels temps durs que se’ns acosten:

Els qui tenim avantpassats que eren propietat d’algú que els donava menjar com si fossin animals sabem molt bé quin futur ens espera, perquè en part es troba en el nostre passat. I sabem que gràcies a la lluita, nosaltres, els qui no teníem res, ni tan sols els noms reals, vam transformar l’univers contra tot pronòstic. Els nostres avantpassats ho van fer amb molt pocs mitjans, i nosaltres, que en tenim molts més, també ho hem de fer.

És aquesta capacitat per imaginar, per concebre un món radicalment diferent del present, el que s’ha perdut en gran mesura des que el crit de No va començar a fer-se sentir al món el 2008. A Occident hi ha poc record d’un altre sistema econòmic. Hi ha cultures i comunitats concretes —especialment les indígenes— que han mantingut vius la memòria i altres models de vida que no estan basats en la propietat de la terra i l’extracció il·limitada de beneficis. La majoria de nosaltres, en canvi, que som fora d’aquestes tradicions, ens trobem completament integrats en l’esquema capitalista, i per tant, si bé podem exigir petites millores de les condicions actuals, ens costa molt més imaginar una cosa diferent del tot.

És per això, en part, que els moviments que han emergit —des dels indignats europeus al moviment Ocupem Wall Street i fins i tot les revoltes a Egipte— deien clarament «no»: no a la cobdícia dels banquers, no a l’austeritat i, a Egipte, no a la dictadura. El que faltava sovint darrere d’aquell no era una visió clara i captivadora del món.

I com que faltava, els xocs van continuar arribant.

Amb la supremacia blanca i la misogínia desencadenades, amb el món fent tentines a la vora del precipici del desastre ecològic, amb els últims vestigis de l’àmbit públic destinats a veure com els devora el capital, és evident que necessitem alguna cosa més que dibuixar una línia a terra i dir «prou». Sí, necessitem fer-ho i també necessitem traçar un camí creïble i inspirador cap a un futur diferent. I aquest futur no pot ser senzillament tornar on érem abans de l’arribada de Trump (és a dir, el món que ens ha conduït fins a Trump). Ha de ser un lloc on no hàgim estat abans.

Imaginar aquest lloc exigeix recuperar les tradicions utòpiques que van donar vida a tants moviments transcendentals en el passat. Vol dir tenir la valentia de dibuixar un quadre d’un món diferent, un que, encara que només existeixi en les nostres ments, ens pugui donar força a l’hora de comprometre’ns en batalles que no podrem vèncer. Perquè, tal com Oscar Wilde va escriure el 1891, «un mapa del món on no tingui cabuda el país de la Utopia no és digne de mirar-se’l, perquè no té en compte l’únic territori on la Humanitat sempre atraca. I quan la Humanitat hi arriba, mira al seu voltant i en veure un país millor alça les veles».

Part d’aquest viatge consisteix a no quedar-se només a parlar i escriure del futur que volem, sinó construir-lo a mesura que avancem.

És un principi que vaig veure en acció (i en la pregària i les cançons) a Standing Rock.