CONCLUSIÓ
LA MAJORIA RESPONSABLE A L’ABAST

És l’hora de l’optimisme; deixem el pessimisme per a temps millors.

JEAN CLAUDE SERVAIS

Vaig començar aquest llibre amb la paraula xoc perquè és el que moltíssima gent va sentir el dia de les eleccions i després. Aquests mesos, però, a mesura que anava escrivint i hi rumiava, em preguntava a mi mateixa si era el més convenient en aquest context.

Un estat de xoc es produeix quan una història es trenca i no ens fem una idea de què passarà després. En canvi, en molts dels temes que hem explorat en aquestes pàgines, Trump no representa en absolut cap ruptura, sinó més aviat una culminació —el punt final més lògic— d’una enorme quantitat d’històries perilloses que la nostra cultura ens ha estat explicant des de fa molt de temps. Que la cobdícia és bona. Que el mercat és qui governa. Que els diners són el que importa a la vida. Que els homes blancs són millors que la resta. Que el món natural existeix perquè el puguem saquejar. Que els més vulnerables mereixen el seu destí i l’1% les torres daurades. Que tot el que sigui públic i de propietat compartida és funest i no val la pena protegir-ho. Que estem envoltats de perills i només ens hauríem de preocupar de nosaltres mateixos. Que no hi ha cap alternativa a res de tot això.

Si tenim en compte que, per a molts de nosaltres, aquestes històries són l’aire mateix que respirem, Trump no hauria de representar cap xoc. Un president multimilionari que es vanta d’acaparar dones amb els genitals mentre titlla els mexicans de «violadors» i se’n riu dels discapacitats és l’expressió lògica d’una cultura que atorga uns nivells d’impunitat indecents als molt rics, que es fonamenta en una competició en què qui guanya s’ho queda tot i que es basa en una lògica de dominació en tots els àmbits. Ja ens hauríem hagut d’esperar que algú com ell arribés. I de fet, molts del que han patit més directament els cop baixos del racisme i la misogínia d’Occident ja feia molt de temps que s’ho veien a venir.

És a dir que l’emoció que hi ha al darrere del que alguns han anomenat un xoc, en realitat la podem anomenar, amb més propietat, horror. En concret, l’horror que sentim quan llegim narrativa de la distopia i mirem pel·lícules de la distopia i reconeixem el que veiem. Totes les narracions d’aquest gènere agafen tendències actuals i les segueixen cap a la conclusió òbvia, i llavors utilitzen aquestes conclusions com un mirall que ens aixequen al davant, i pregunten: T’agrada el que veus? Segur que vols continuar per aquest camí? Aquests malsons de futur ens horroritzen precisament perquè no són xocants, perquè no trenquen les nostres històries subjacents sinó que en són l’acompliment. He acabat pensant que hauríem de considerar el primer president amb armes nuclears dels Estats Units sorgit de la telerealitat de la mateixa manera: una pel·lícula de la distopia feta realitat. Trump és un mirall aixecat al davant no només dels Estats Units sinó del món sencer. Si no ens agrada el que veiem, i a una multitud de gent no ens agrada, el que hem de fer és evident.

Hem de posar en qüestió no només Trump sinó les històries que, de manera indefugible, l’han produït. No n’hi ha prou a desafiar-lo en la superfície com a individu, per molt fastigós i alarmantment ignorant que sigui. Hem de fer front a les tendències profundament assentades que l’han premiat i l’han exaltat fins a convertir-lo en la persona més poderosa del món. Als valors que ens han venut mitjançant la telerealitat, els llibres de com fer-se ric ràpidament, els salvadors multimilionaris «filantrocapitalistes». Als mateixos valors que hem vist representats en xarxes de seguretat destruïdes, en un nombre immens de presidiaris, en una cultura de l’espoli normalitzada, uns tractats comercials que destrueixen la democràcia, l’elevació del nivell del mar i les respostes privatitzades a les catàstrofes, i en un món de Zones Verdes i Zones Roges.

Alhora, potser està bé, i fins i tot és saludable, que Trump ens provoqui un cert xoc. La raó és aquesta: les històries que l’han fet possible sempre han rebut contestació. Sempre hi ha hagut altres històries, unes que insistien que els diners no són l’únic important, i que els nostres destins estan entrelligats els dels uns amb els del altres i amb la salut de la resta del món natural. Les forces que Trump representa sempre han hagut de suprimir aquestes altres històries veritables, més antigues i que són de sentit comú, per aconseguir que les seves s’imposessin sobre el que és evident i intuïtiu.

La persistència d’aquestes altres històries ha de servir per recordar-nos que, si bé Trump és la culminació lògica del sistema neoliberal actual, el sistema neoliberal actual no és la culminació lògica de la història humana. És per això que part de la nostra feina ara, una part fonamental, consisteix no només a resistir, no només a dir no. Ho hem de fer, i tant que sí, però també necessitem protegir ferotgement un espai per somiar i fer plans per a un món millor. No es tracta de complaença, sinó que és una part essencial del que cal fer per derrotar el trumpisme.

MATAR EL TRUMP QUE PORTEM A DINTRE

Per a mi, i potser això sonarà una mica estrany, l’ascens de Trump també ha donat impuls a una mena de repte més intern: m’ha fet decidir-me a matar el Trump que porto a dintre. Ja hem vist que el nou règim de Washington ha fet que moltíssima gent intenti comprendre i superar els nostres biaixos i prejudicis latents, els que ens han dividit en el passat. Aquesta feina interna és crucial a mesura que ens unim en la resistència i la transformació.

Hi ha altres formes, que de vegades passem per alt, de fer front al nostre Trump interior, aquella manera de fer nostra que és una mica «trumpista». (I deixeu-me dir-ho amb claredat: no dic pas que per culpa d’aquestes omissions siguem tots responsables del resultat de les eleccions del 2016, aquí no parlo de qui va votar qui). Potser és aquella part de nosaltres que es dedica a fragmentar la seva atenció en porcions de 140 caràcters i que s’inclina a confondre «seguidors» amb amics. Potser és aquella part de nosaltres que ha après a veure’ns com si fóssim marques en un mercat més que no pas persones en una comunitat. O la part que veu altres persones que fan una feina semblant a la nostra no pas com potencials aliats en una lluita que necessitarà el talent de tots nosaltres, sinó com productes rivals que competeixen per una minsa quota de mercat. (En vista que la presidència de Trump és la culminació de la insidiosa lògica colonial de les marques corporatives, potser ja toca deixar tot això enrere). O potser és aquella part de nosaltres que no pot resistir la temptació d’unir-se a un grup d’assetjadors per atacar i humiliar persones de qui dissentim, i que, de vegades, per fer-ho utilitzem calúmnies personals amb la intensitat d’una explosió atòmica. A risc, real i greu, de provocar la mena d’atacs que descric, és possible que aquest costum ens acosti vergonyosament al Gran Tuitejador?

O potser és aquella part de nosaltres que espera que un multimilionari acudeixi al rescat, amb la diferència que aquest sigui amable i generós i el preocupin temes com el canvi climàtic o l’apoderament de les noies. El salvador multimilionari progressista pot semblar molt allunyat de Trump, però en la fantasia sempre igualem la gran riquesa als poders dels superherois, i això, altra vegada, ens acosta massa al Ministeri de Mar-a-Lago.

Si alguns d’aquests impulsos i d’aquestes històries ens semblen ben arrelats en el nostre interior, no és que siguem mala gent. És que el sistema on funcionem molts de nosaltres no para de dir-nos que no hi ha prou recursos per a tothom i que, per tant, el que hem de fer és apartar els altres a cops de colze per arribar a dalt de tot, costi el que costi. Volent-ho o no, tothom que consumeix i produeix continguts dels mitjans està immers en les aigües culturals de la telerealitat i la marca personal amb missatges que ens martellegen incansablement. Són les mateixes aigües que han produït Donald Trump. Hi ha diverses àrees en aquesta piscina d’aigües fètides, i algunes persones es troben en àrees on no hi ha socorristes i on l’aigua transmet més malalties infeccioses, però sigui com sigui és difícil sortir-ne de debò. Reconèixer això ens pot facilitar la tasca: si volem tenir l’esperança de salvar el món, haurem de tenir la voluntat de salvar-nos nosaltres mateixos.

La bona notícia és que mentre ens desintoxiquem de Trump, potser prenent la decisió de passar unes quantes hores més a la setmana en relacions personals cara a cara, o de sotmetre una mica del nostre ego al benefici del projecte, o de reconèixer el valor de tantes coses de la vida que no es poden vendre ni comprar, potser serem més feliços i tot. Això és el que ens mantindrà vius en una cursa que no té meta final a la vista i que, de fet, ens exigirà vides senceres de compromís.

L’ELECCIÓ

Perquè podem triar combatre l’ascens mundial de la demagògia de l’extrema dreta de dues maneres. Hi ha l’opció de l’establishment, que és la que han triat els partits centristes arreu del món. Aquesta opció promet una mica més d’atenció als infants, millor representació de les dones i de la gent de color a les posicions de poder, i potser uns quants panells solars més, però apareix amb la mateixa lògica de l’austeritat, la mateixa fe cega en els mercats, la mateixa equació de consum infinit igual a felicitat, els mateixos pegats improvisats per tapar ferides obertes.

Hi ha moltes raons que expliquen per què aquesta visió limitada està fallant amb estrèpit a l’hora d’aturar el sorgiment de l’extrema dreta a tot el món, però la principal és aquesta: no ofereix ni de bon tros el que es necessita. No té res capaç de corregir les injustícies que inciten a la cerca accelerada de caps de turc, ni dona a les persones més amenaçades per l’ascens de la dreta prou esperances d’un futur millor. Una societat amb una desigualtat extrema, amb tendències neofeixistes a plena llum i un clima que es descontrola, és una societat malalta, i el neoliberalisme, que és un dels principals causants de totes aquestes crisis, és un remei matusser i inadequat que només ofereix un feble no a les forces responsables i manca d’un sí que valgui la pena aprofitar.

Molts de nosaltres estem clarament preparats per a una altra manera d’enfocar la situació: un «sí» captivador que exposa un pla per a millores tangibles en la vida de cada dia, que no defuig utilitzar paraules de pes com ara redistribució i indemnitzacions, i que està pensat per posar a prova l’equació cultural d’Occident, aquella d’una «bona vida» amb un increment sense aturador de comoditats dins d’uns recintes tancats de consumidors cada cop més aïllats on no importa fins on pot suportar-ho el planeta ni què és el que de debò ens condueix a una realització profunda.

Potser hauríem d’agrair a Trump aquesta nova ambició, almenys en part. El desvergonyiment del seu cop d’estat empresarial ha fet moltíssim perquè el canvi sistèmic es vegi més necessari. Si els titans de la gran indústria dels Estats Units poden alinear-se ansiosament al darrere d’aquest home, amb totes les amenaces espantoses que profereix, amb tota la seva cobdícia i corrupció, i la seva vacuïtat, i si Wall Street pot acollir amb entusiasme els seus plans per deixar que el planeta es cremi i els vells es morin de fam, i si tants mitjans de comunicació lloen els seus míssils de creuer, que ordena llançar mentre es menja un pastís de xocolata, com a exemples d’actitud «presidencial», llavors, en fi, un munt de gent arriba a la conclusió que no volen formar part d’un sistema com aquest. Amb aquesta elevació de la figura més vil a la més exaltada de les posicions, la cultura de l’extracció màxima, de l’acaparament i les deixalles sense límits, ha arribat al seu punt de ruptura. No hi ha dubte que el que toca ara és enfrontar-se a la cultura mateixa, no pas a aquesta política o a aquella altra sinó a l’arrel.

El que hem vist amb les candidatures i partits de l’esquerra insurgent als Estats Units, a França i a altres llocs és que no són polítics o plataformes perfectes que tinguin totes les solucions dibuixades. Alguns dels personatges que s’han presentat sonen més al passat que al present, i les campanyes que han fet sovint no reflecteixen els diversos països que pretenen governar, o almenys no prou. I amb tot, el fet que aquests candidats amb poques possibilitats de guanyar i aquestes formacions polítiques sovint de nova fornada se situïn tan a prop del poder —cosa que deixa repetidament perplexos els enquestadors i els analistes que formen part del sistema— és una prova d’un fet molt important, un que el domini absolut del neoliberalisme sobre l’opinió pública ha negat i suprimit durant dècades: la transformació progressista de la societat és popular, més del que molts de nosaltres hauríem gosat imaginar fa tan sols un parell d’anys.

Això és el que hem d’entendre i interioritzar: l’encanteri del neoliberalisme s’ha trencat, aixafat pel pes de l’experiència viscuda i per una muntanya de proves. El que ha passat dècades sense poder-se dir, ara hi ha candidats que ho diuen en veu alta i clara i guanyen milions de vots: matrícules universitàries gratuïtes, doblar el salari mínim, cent per cent d’energies renovables tan de pressa com la tecnologia ho permeti, desmilitarització de la policia, la presó no és lloc per als joves, aquí acollim immigrants, la guerra genera inseguretat. I les multituds ho aproven per aclamació. Amb tots aquests ànims, qui sap què més pot venir? Indemnitzacions per l’esclavitud i el colonialisme? Un pla Marshall per combatre la violència contra les dones? L’abolició de les presons? Cooperatives democràtiques de treballadors com a element central d’un programa de creació de llocs de treball verds? Abandonar el «creixement» com a forma de mesurar el progrés? Per què no? Els filferros de la tanca intel·lectual que ha constret tant de temps la imaginació dels progressistes ara jeuen retorçats a terra.

Les quasi-victòries de l’esquerra dels últims dos anys no són derrotes. Són els primers tremolors d’un reposicionament ideològic profund que podria generar una majoria progressista, tan significatiu per a la geopolítica com l’augment de l’autoritarisme i el neofeixisme a la banda dreta de l’espectre. En realitat, les febleses i ensopegades d’aquests candidats de l’esquerra no haurien de causar desesperació sinó veritable esperança. Signifiquen que una casa política més gran és possible, només és qüestió de construir col·lectivament i amb cura els fonaments des del primer dia. Tal com argumenten molts líders dels moviments actuals, una molt bona manera de començar és acceptar la premissa que la desigualtat econòmica creixent i la catàstrofe climàtica són inseparables dels sistemes que sempre han classificat la vida humana en funció de la raça i el gènere, i que la capacitat per fer que les poblacions s’enfrontin les unes contra les altres segons el color de la pell, la fe religiosa i la sexualitat ha estat l’eina individual més poderosa per protegir i mantenir aquest ordre mortal. Si la formació política que tingui el coratge de dir tot això presenta un pla ambiciós per humanitzar i democratitzar les noves tecnologies i el comerç mundial, llavors no trigarà a recuperar base popular ara en mans de la dreta, i alhora ja no se sentirà tant com una relíquia del passat sinó com un camí cap a un futur emocionant que encara no s’ha intentat mai aconseguir. Una campanya d’aquesta mena, profundament diversa i insistent, podria resultar imbatible.

Si us sembla exageradament optimista, recordeu: el nombre de persones que als Estats Units es presenten per unir-se a moviments polítics creix d’una manera que els activistes diuen que no han vist mai abans. Les manifestacions —pels drets de les dones, contra les deportacions, en defensa de les vides dels negres— assoleixen xifres de rècord. Les trobades polítiques progressistes, les conferències, les reunions de ciutadans amb els governs locals, i les assemblees reben tanta assistència que la gent no hi cap. Alguna cosa forta està passant, i qualsevol que afirmi que sap fins on pot arribar tindrà la mateixa credibilitat que les enquestes que deien que Trump no guanyaria mai i que el Brexit fracassaria segur. Construir aquesta casa gran en una època en què la política es fa en compartiments estancs no és gens fàcil, es necessita la voluntat d’enfrontar-se honestament a històries doloroses abans que es pugui progressar. Amb tot, en aquest moment en què es combinen etapes tan espantoses amb un potencial tan fèrtil, ens queda alguna opció que no sigui intentar-ho? Podem fer alguna cosa que no sigui saltar endavant a cada nova oportunitat que es presenti?

Per exemple, després del primer embat dels republicans per desmantellar el programa d’assegurances de salut d’Obama, el moviment en favor de la sanitat pública universal es va alçar a tot el país, amb la idea que l’assistència mèdica per a tothom és ara més necessària i per a més persones del que ha estat des de fa dècades. Ara, la pressió s’adreça a adoptar el model en estats grans com Califòrnia, passi el que passi a Washington.

A mesura que els plans de Trump assoleixin els nivells surrealistes d’ineptitud per dur-los a la pràctica, aniran sorgint noves oportunitats d’aquesta mena. Podem esperar un moviment semblant de plaques tectòniques si es renegocia el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord. Les accions de Trump representaran una decepció amarga per als seus seguidors de classe treballadora, però el fet mateix de reobrir un tractat que ens havien dit que s’havia segellat per sempre serà una oportunitat perquè els sindicats i els ecologistes facin un pas endavant amb una proposta d’acord comercial veritablement just i busquin suport per implantar-lo. Cadascuna d’aquestes situacions, i n’hi haurà moltes, representa una oportunitat per concretar com hauria de ser una alternativa real al populisme de dretes. Un tauló en una plataforma popular de debò.

Només un últim recordatori: els capitalistes del desastre de Trump controlen una part molt poderosa del govern dels Estats Units, però no ho controlen tot. No controlen el que fan les ciutats i els estats. Moltes vegades, ni tan sols controlen el que fa el Congrés. Sens dubte, no controlen el que es fa a les universitats ni a les institucions religioses ni als sindicats. No controlen el que fan els tribunals (de moment). No controlen el que fan altres nacions sobiranes. I no controlen el que fem nosaltres com a individus ni en grups arreu del món.

Precisament perquè el que passa a Washington és tan exquisidament perillós, el que fem tots nosaltres amb el nostre poder col·lectiu en aquests espais no «trumpificats» és més important que mai. A la Convenció Nacional Demòcrata del 2016, Michelle Obama va dir, en un memorable discurs adreçat a la multitud, que «quan ells es rebaixen, nosaltres ens enlairem». No parlava tant d’accions com del to del debat, i del fet que la seva família no es ficaria en el femer per fer companyia a Trump i els seus sequaços. És hora de transferir aquest conjunt de valors del to a les accions; quan ells es rebaixen, tothom necessita apuntar alt. En els molts terrenys que Trump no controla, necessitem apuntar més alt en les ambicions i aconseguir més amb les accions. Hem de fer més per prevenir el catastròfic canvi climàtic. Hem de fer més per crear ciutats alliberades per als migrants i els refugiats. Hem de fer més per evitar l’escalada militar. Hem de fer més per protegir els drets de les dones i dels membres de la comunitat LGTBI. A mesura que ells es rebaixen cada cop més, nosaltres hem de picar cada cop més alt.

EL XOC INVERS

Durant dècades, les elits han utilitzat el poder del xoc per imposar malsons. Donald Trump creu que podrà fer-ho una vegada i una altra, que demà haurem oblidat el que va dir ahir (i que dirà que no va dir); que els esdeveniments ens aclapararan tant que ens acabarem dispersant, que ens rendirem i deixarem que acapari tot el que vulgui.

Tal com hem vist, però, les crisis no sempre fan que les societats es batin en retirada i capitulin. També existeix la segona opció, és a dir que davant d’una amenaça comuna, podem triar unir-nos i fer un salt evolutiu. Tal com va dir el reverend William Barber, podem triar «ser els desfibril·ladors morals del nostre temps i sacsejar el cor d’aquesta nació per construir un moviment de resistència, esperança, justícia i amor». Dit d’una altra manera, podem donar la gran campanada si estem units, concentrats i decidits. Si no permetem que ens enganyin amb les seves tàctiques del xoc envellides. Si ens neguem a tenir por, per molt que ens posin a prova.

El cop d’estat empresarial descrit en aquestes pàgines, en tota la seva dimensió, és una crisi de conseqüències mundials que pot ressonar en un temps de magnitud geològica.

Com respondre a aquesta crisi és cosa nostra.

De manera que val més triar la segona opció.

Saltar.