La presència del Serpent^[62]

Ja hi havia tots els animals i molts d’ells ja s’havien reproduït quan Déu creà l’home; el creà mascle i femella per tal de conformar-se a l’ordre de la terra^[63].

I aquestes criatures eren diferents de totes les altres bèsties, car es mantenien erectes sobre les potes de darrera; el sexe del mascle i el de la femella, que els animals dissimulaven, en l’home i en la dona eren visibles i manifestos.

Jahvè Déu va concedir-los una intel·ligència que cap altra criatura no tenia; més intel·ligents els va fer que tots els altres sers, però no pas més prudents^[64].

Després, havent-los instruïts de la seva voluntat^[65], digué a la cohort d’àngels que l’envoltava: «D’altres mons que porto en mi reclamen la meva atenció^[66]. Us confio, doncs, aquestes criatures; assistiu-les com calgui en nom del vostre Senyor».

Però s’esdevingué que els àngels s’enamoraren de l’Eva i un d’ells, el més gosat, la buscà per tal de jeure amb ella, tal com feia l’Adam. Mes la dona va dir-li: «Jahvè no ho aprovaria».

Contrariat per aquella negativa que encenia més el seu desig, l’àngel adoptà la meva forma i, una tarda, s’adreçà a l’Eva amb aquestes paraules: «Fas mal fet de refusar-te al fill de la Llum. Privilegiada com ets per Déu, no et pensis que ja ho tens tot. Hi ha facultats ben superiors a la teva intel·ligència i l’àngel pot concedir-te-les. Ningú no pot negar-te res quan entra en tu». I la dona es va quedar pensarosa.

Ho estava encara aquell vespre, quan vaig cridar-la des de darrera unes bardisses, com amagant-me, i la vaig advertir: «No facis cas d’allò que suara et deia l’àngel vestit com si fos de la meva espècie. Si mai t’abandones a la seva luxúria i després en sofreixes, no em culpis d’un consell que no t’he donat».

«Què he de creure?», preguntà ella, confosa. «Allò que és més raonable, Eva, i conforme als desigs expressats per Jahvè. Tens un company al qual t’ha destinat —vaig replicar-li—. Fes-me’n cas, dona, i evita l’àngel».

Però el seductor li parlà de nou i va insistir: «Bé t’agradaria ser com un de nosaltres…». «Sí, àngel —va concedir la dona—, com un de vosaltres em plauria de ser, però si Jahvè Déu m’hi volia, com vosaltres m’hauria fet».

«No, Eva —va reprendre l’àngel—. T’ha fet com ets, lliure, perquè escollissis què més vols ser, l’animal en què et convertiries si amb les bèsties copulaves o la criatura superior que en puixança el mateix Déu ha vist en tu. No el defraudis».

L’Eva hi cedí i va jeure amb ell i, després, amb tots els altres àngels de la cohort mentre que també copulava amb l’Adam.

Ben aviat va quedar-se prenyada i, al seu temps, va parir una filla que, en créixer, fou encara més bella que la mare; tan bella era que els àngels van folgar-hi, i hi folgà l’Adam, quan encara no era púber, i, mentrestant, feien d’altres fills i d’altres filles a l’Eva, tots els quals, al seu torn, van jeure entre ells i amb l’home i la dona i els àngels.

I l’Edèn era un jardí de fornicacions quan, en un descans dels seus treballs, Jahvè Déu el visità i va meravellar-se que ja hi hagués tanta gent.

«És cert que, etern com sóc, no tinc noció del temps —va dir—, però em sembla que heu estat uns bons feiners». «Teu és el mèrit, Senyor —va afalagar-lo l’Eva—. Vas donar-me un ventre fèrtil, fecundes són també les meves filles i les filles d’elles nades, i mai no ens falta la semença d’algun mascle. Hem crescut i ens hem multiplicat com tu volies». I el Senyor hi assentí.

Però aquella nit vaig fer-me el trobadís i, assegurant-me que ningú no ens oïa, el vaig emprendre: «Ignoro els teus designis, Jahvè, bèstia humil com sóc —vaig dir-li—. Però si la teva voluntat fos contrariada pels fets de les teves criatures, no voldria que se m’atribuïssin unes paraules que mai no he dit». I vaig explicar-li tot allò que s’havia esdevingut entre l’Eva i els àngels.

Jahvè Déu escoltà i digué: «Ets un animal ple de prudència, però menystens ara la capacitat d’aquell que et va fer i, amb tu, tots els éssers vivents. No has pensat mai que tot estava previst?».

«Volies, doncs, que els teus àngels…?», vaig admirar-me, però el Senyor, em va interrompre: «Preveure no és determinar. Que jaurien amb la dona i li farien filles amb les quals també copularien era una possibilitat que vaig tenir en compte en confiar la vigilància de l’home als meus àngels. I no puc pas ara, havent declarat que parlarien en nom meu, dir-los que ho feren en el propi i van errar-se».

«Però és bo, Jahvè —vaig atrevir-me a preguntar-li—, que els fills de la Llum folguin amb els humans? A mi em sembla i, perdona, que és dolent».

I el Senyor va fer una pausa abans de reprendre la paraula: «Bo? Dolent? —Em mirà amb severitat, com dolgut, i digué—: Sóc la font de la vida, Serpent, i també em deus la teva». «És cert, Jahvè». «No te la llevaré, perquè també el teu pensament i allò que introdueix a la terra era un dels meus possibles, i només el puc combatre no declarant-te culpable de voler fer-me dolent. I ara vés-te’n i emmudeix».

«Em castigues, Senyor?», encara vaig tenir temps d’alarmar-me. Però Jahvè no em va respondre, la seva ment submergida en un conflicte que ja no podria evitar^[67].