El factor Lilith

Qui amb el temps seria anomenada Lilith o la Nocturna^[18] era el producte d’una emanació excessiva de la personalitat divina, superior per tant a l’home, en crear el qual Déu s’havia contingut. I tots dos, el baró que debades perseguia la femella esquiva i la dona que es negava a copular-hi, eren ben conscients d’aquesta diferència, de la qual van lamentar-se separadament.

«Per què, Jahvè —preguntà ella en una avinentesa—, em destines al mascle, si és a mi que ell hauria d’estar destinat per la meva bellesa, per la meva intel·ligència, pel coneixement del bé i del mal que ell no té i que jo tinc de tu?». I digué l’Adam pel seu cantó: «Per què, Senyor, m’has donat una companya que no vol que l’obri, com tu m’has demanat de fer?».

Déu, aquiescent, contestà al baró: «Te’n donaré una altra, eixida de tu, sobre la qual valdrà la teva voluntat». I va crear l’Eva d’una de les seves costelles perquè el mascle i la femella fessin coneixença carnal i poblessin la terra. Però no donà cap nou company a Lilith, la qual va demanar-li amb gran atreviment: «Sigues tu el meu obridor, Jahvè; cap més no en puc tenir, cap més no en vull. Sóc la teva igual».

«No, dona —li replicà el Senyor severament—. Endut per un impuls que hauria hagut de refrenar, t’he donat molt més que no et convenia, però la terra amb què t’he afaiçonat fa que en tu hi hagi una petita imperfecció que et limita: no pots crear». I afegí: «Molt em desplau aquest orgull desmesurat. Sigues humil i Jahvè, el teu Déu, proveirà».

Però Lilith no era humil, veia com l’Eva, manyaga, prevalia en l’amor del Senyor, i va voler perjudicar-la. Havent observat molts cops que a tots els àngels embadalien els plaers voluptuosos que la muller d’Adam donava al seu company i que d’ell obtenia, va provar de seduir amb el seu cos el més bell de tots, el qual, excusant-se de complaure-la, va fer-la sabedora que en aquell embadaliment no hi havia cap enveja, cap desig, sinó tan sols la joia que els procurava la felicitat de l’home i que ells no obtindrien mai per aquelles vies, ja que als fills de la llum no els era natural la carn i, doncs, no la cobejaven^[19].

Així rebutjada, Lilith, que no es donava per vençuda, volenterosa com era, espià l’Eva i l’Adam i un matí, mentre la dona encara dormia, va atreure el baró cap a una clapa de gespa, prop d’una mansa cascada que hi remorejava, l’incità amb gestos lascius i paraules plenes de desvergonyiment i, aprofitant-se de la seva vanitat de mascle, va fer que la muntés i l’enllaminí tant amb les seves condescendències lúbriques que de seguida les trobades es repetiren diàriament, fins que l’Eva notà amb sorpresa i disgust que l’Adam ja no mostrava amb ella l’abrandament acostumat ni era tan apte com abans a donar-li unes satisfaccions que la seva naturalesa reclamava. Va entrar en sospites i, havent-lo seguit sense que els amants se n’adonessin, denuncià al Senyor aquelles infidelitats de l’home que dispositava la seva llavor en una altra femella.

I Déu, contrariat per aquell capteniment, castigà Lilith, la culpable, fent estèril el seu ventre. Quant a l’Adam, que no hi hauria d’haver consentit va amenaçar-lo amb la impotència així que hi hagués fills i filles que, en poder copular entre ells, assegurarien el poblament de la terra, per causa del qual els havia concedit uns atributs potser massa delectables.

L’Adam va conformar-se, però no pas la Lilith. Com que als àngels caiguts de la gràcia de Déu per la seva inconcebible sobergueria no els era permès de penetrar en el jardí de l’Edèn, on haurien inquietat l’home i la dona amb les seves provocacions, una nit eixí a trobar-s’hi i, en una fondalada particularment abrupta i sinistra, ensopegà Samael i tres més dels seus còmplices que rumiaven ignomínies, com en ells era usual. Va lliurar-se impúdicament a tots quatre, sense que ells en tinguessin cap plaer, car en això retenien una característica angèlica que Déu no els enretirà per tal d’evitar que, a canvi d’un càstig, l’exili del cel, no obtinguessin un goig reservat a les criatures terrestres.

Tanmateix hi folgaren, amb la Lilith, perquè sabien que amb aquell acte ofenien Jahvè. I la dona, que interiorment havia restat freda, sense vera emoció sensual, amb l’Adam, pel fet de considerar-lo un inferior, s’agradà ara d’aquestes fornicacions, i se n’agradà tant que ja no volgué tornar al paradís, on l’esperava una abstinència obligada pel fet d’Eva. Restà amb ells i va conèixer carnalment d’altres dimonis, amb els quals baixà als inferns quan hi foren assignats^[20] i amb els quals va recórrer la terra amb greu perjudici dels seus habitants.

Immortal per virtut d’aquell excés emanat de Déu en formar-la, va anar desenvolupant sense reserva les potencialitats de la imperfecció original, procedent del fang, i absorbí les qualitats ombrívoles de Jahvè, el creador del bé i del mal^[21], mentre perdia la facultat benèvola que restà la parcel·la del Senyor. I tanta era la força de la seva voluntat, l’energia del seu obrar, que els dimonis se li van sotmetre. Per ella es van fer súcubes que, sota aparença de femelles joves i atractives, acudien al llit dels solitaris que no tenien dona i al llit dels casats, als quals llevaven el vigor del membre per tal de privar-los de copular amb les mullers i d’heure’n descendència. I per ella es van fer incubes que, sota aparença de barons gentils i afalagadors, jeien amb les noies ardents i sense mascle que els acollien d’amagat i depravaven les dones maridades amb penetracions innumerables que les apartaven de l’espòs. I ella mateixa, la gran corruptora, aguaitava els homes pels camins i els obria l’esplendor de la seva nuesa perquè de nit, a casa, tinguessin somnis lascius i pol·lucions que no són grats al Senyor.

Feia més: sàvia pel seu instint i per la seva experiència, s’atansava a les dones que es trobaven en el seu període de sang, els feia llargues i doloroses les menstruacions i els inflamava els ovaris; prop de les parteres, retardava els deslliuraments, ofegava fins a la mort les criatures que anaven a eixir del ventre fecund i provocava en les parides abundants hemorràgies que els arrabassaven la vida. Nuava així mateix els homes que els diables no aconseguien de seduir a desgrat de la seva destresa i arrossegava les seves mullers, enceses de luxúria, sobtades per furors uterins, cap al jaç d’altres homes dissoluts que les convertien en adúlteres i els feien perdre el favor de Jahvè. I molts cops, a través d’aquests homes crapulosos que les posseïen bestialment, les posava malaltes amb afeccions venèries que les feien inaptes a la generació i les anaven podrint des de l’indret del seu pecat.

Lilith, l’únic dimoni femella per la seva naturalesa, temptava amb la seva lubricitat els sants barons que en la plenitud de la seva vigoria s’enretiraven als ermots a fer penitència i els alçava ereccions indòmites que els feien gemegar i que cap dejuni, cap oració no apaivagava; s’esmunyia amb habilitat al llit dels sacerdots, que oblidaven els manaments de Déu entre l’escalfor de les seves cuixes admirables, i enardia els ancians de les tribus amb rejoveniments increïbles i culpables que els junyien al seu voler.

Fins que, un dia, UN que se n’havia anat al desert a pregar i a meditar i que no era ni anacoreta, ni sacerdot, ni ancià^[22], va resistir-se-li amb una estranya fermesa, però no va dir-li, com tants d’altres que després claudicaven als seus encisos, «Aparta’t de mi!», sinó que, en el secret d’aquelles desolacions en les quals l’havia perseguit per tal d’afegir-lo a les seves victòries, li digué amb una colpidora dolcesa: «Sigues amb Déu, amb mi».

I tot seguit, alçant els seus ulls purs cap al firmament, suplicà el Senyor, el seu Pare celestial, amb aquestes paraules que ella oí amb esbalaïment, tan sobtades li eren: «Lilith és aquest pecat del teu excés creatiu pel qual m’he encarnat i he vingut a sofrir la passió dels humans. Perquè vas separar-te, amb ella, del mal que, quan era en tu, el teu bé contenia i dominava. Ara, fet home pel voler de la teva generositat, la meva carn mortal entén que la falta de la criatura és també la falta de Déu». I Lilith, que en cap moment de la seva llarga existència no havia sentit l’emoció que experimentà en oir aquests mots, tan senzills i profunds, que restablien un equilibri perdut, es va remoure tota i, des del fons del seu ésser, cridà amb sinceritat i apassionadament: «Perdó, Jahvè!».

Hi va haver un gran silenci, com no n’hi havia hagut mai, i tot va aturar-se: el sol que giravoltava entorn de la terra^[23], el vent udolaire que alçava les sorres i les traslladava de lloc, les aus que creuaven el cel, les deus subterrànies que afloraven en oasis distants, i després la veu majestuosa del Senyor, que omplia els horitzons, va declarar: «Si el meu Fill ho demana, Lilith, sigues amb mi…». Les aus volaren de bell nou, com atordides pel poder de les seves ales, el vent bufà amb forces renovades, les fonts invisibles en el sotaterra brollaren altra volta i l’astre diürn, brillant com mai, prosseguí la seva cursa cap a ponent.

I aquell pel voler compassiu del qual s’havia obrat el prodigi va deixar el desert i tornà cap on habitaven els homes tot i que sabia l’amargor i els sofriments que entre ells i per ells l’esperaven; havia acomplert la seva gran missió i, d’ara endavant, entre ensopegades i redreçaments, la maldat humana s’aniria escolant, buidant, de segle en segle, fins que els cors ja no en retindrien gens ni mica i tots, homes i dones, fossin salvats, com sempre havia estat el desig de Déu.

Aquesta és una part de l’ensenyança oculta que, en el seu moment, quan els temps ho facin oportú, serà revelada a tothom pels tretze Justos, sis homes i sis dones i el gran Desconegut, de naturalesa andrògina, als quals ha estat confiat, de generació en generació, el Coneixement.