Sobre l’origen del conflicte

La tradició cristiana que s’anà forjant durant els quatre primers segles de la nostra era ha oblidat pràcticament no tan sols el nom, sinó la persona de Lilith. En tot el corpus bíblic, només hi ha la referència d’Isaïes, el qual l’anomena làmia, element d’una fauna nocturna i de caràcter diabòlic. I aquesta eliminació podríem dir que sistemàtica d’algú tan fonamental que, en canvi, conserven i elaboren llargament les tradicions talmúdica i cabalística no pot pas ser del tot casual. ¿No era la Lilith la primera dona destinada a l’Adam, aquella que Jahvè formà, exactament com l’home, a imatge seva?

No pas separadament, és la resposta. De les dues creacions successives de què ens parla el llibre del Gènesi, únicament en la segona, quan se’ls anomena baró i barona^[32], hi ha creació de la dona com a entitat diferenciada del mascle. Eva, d’aquest mascle nascuda, és una criatura físicament independent de l’Adam, tan independent d’ell com un fill ho pot ser de la mare. No és pas aquest el cas de Lilith.

Se’ns hi diu que «Déu va crear l’home a la seva imatge» i, a continuació, que «baró i famella els va crear». La referència, com indica el singular inicial, és a una sola criatura que reunia, i ara s’introdueix el plural, dues qualitats: la de ser alhora, conjuntament, mascle i femella, o sia de posseir les característiques de tots dos gèneres, entre elles els òrgans o atributs respectius de la generació: el fal·lus i la vagina. Déu no fa, en aquest moment, una doble creació, sinó que en fa una de sola. Només així s’explica que hom pugui escriure amb veracitat «a imatge seva», puix que Jahvè, com a Déu, és necessàriament androgin, i andrògina és, per tant, la seva criatura completa.

Pocs dubtes hi pot haver sobre aquesta androgeneïtat de Déu. Que en ell no hi hagués allò que entenem per mascle i per femella, o, més exactament, el seu principi, en faria un ésser limitat, incomplet, la qual cosa s’oposa a la idea d’una divinitat que ho abraça i ho comprèn tot, a la qual, per dir-ho en termes humans, res, absolutament res, no és estrany. Ara bé: Déu no és un ésser vulgarment material tot i que pugui manifestar-se en formes materials en exterioritzar la seva persona o alguna de les qualitats que poseeix aquesta persona; Déu no té cap necessitat de créixer i multiplicar-se, car és la creixença i la multiplicació incessants, el procés continu.

La realitat és que de Déu emana allò que li convé de la seva personalitat, i com un producte de les seves emanacions cal entendre la criatura humana que es decidí a crear. Però aquesta criatura no és creadora, sinó simplement reproductora; això vol dir que es va multiplicant també a imatge seva, humana, però ho fa per mitjà de dos components o elements, masculí i femení, que en Déu constitueixen un tot essencial.

Fet de matèria (terra) i d’esperit (buf del creador), és per mitjans físics que l’home es reproduirà, repetint-se, i el vehicle amb aptesa per a fer-ho és el sexe de les dues criatures en què Déu ha diferenciat, fora d’ell, objectivant-se en forma material, la seva naturalesa única. Per tant, en crear l’androgin, insistim que a semblança seva, crea, des del punt de vista funcional, una impossibilitat que l’obliga a separar físicament aquestes dues parts de la criatura per tal que li sigui possible de procrear.

El Gènesi parla o, més ben dit, sembla que parli de la creació de dues dones entre les quals no hi ha res en comú, fora que pertanyen al mateix gènere, la Lilith en primer lloc i l’Eva posteriorment, però aquesta interpretació sovint repetida és, a posta o involuntàriament, falsa. L’error potser procedeix, si no és intencionat, de com a l’anònim autor d’aquell llibre li va semblar oportú de servir-se d’una imatge i parlar-nos, així, de l’extracció d’una costella de l’Adam en lloc d’escriure planerament que Déu va dividir en dues meitats, completa cadascuna d’elles segons la seva mena, el ser adrogin al qual acabava de donar vida. La dona és separada de l’home.

Hi ha hagut, com veiem, dues operacions creadores amb la mateixa criatura, si bé entre l’una i l’altra hi ha una diferència de naturalesa que no les fa comparables. La part femenina de la primera creació se l’anomena Lilith^[33], i Eva la segona. La Lilith i l’Eva són dues fases de la mateixa criatura, dues etapes que es repeteixen en l’Adam, el qual, unit originalment a la dona, n’és després independent. Per què, aleshores, no es distingeix també l’Adam anterior del posterior? Potser el cronista era víctima de com formulava aquesta segona creació. Si Déu separava, arrencava, la dona de l’home, i no a l’inrevés, aquesta dona arrencada era una altra, diferent de la que s’hi unia; l’home restava el mateix, si bé disminuït d’una costella. Es pot aclarir més amb una comparança: l’arbre continua essent arbre quan n’arrenques una esberla, que des d’aleshores és això, esberla i no arbre^[34].

D’aquesta manera es fa del mascle el fonament de la creació i, amb el temps, de la societat que es va constituint. Convenia a una mentalitat ofuscada per la caiguda atribuïda al pecat d’Eva quan al baró se li imposà una realitat per a ell insatisfactòria: la superioritat eròtica d’aquella que fou la seva meitat femenina. És una superioritat que, a part de molestar-lo i àdhuc ofendre’l, sempre ha fet estrany al mascle, el qual la considera contrària a l’ordre de les coses. Però quin és, l’ordre de les coses, des de la perspectiva superior del Creador que ho feia tot a fi de bé?

En separar els dos aspectes de la criatura per tal que fos possible la generació humana, Jahvè va voler compensar d’alguna manera la sang que la dona vessaria periòdicament per imperatiu biològic, les gravideses que la deformarien durant llargues temporades, la seva dependència en relació als fills que hauria d’alimentar amb la llet de les seves mamelles, i dintre d’ella deixà un petit vestigi de la naturalesa mascla que, reproductorament incapacitat, innecessari, retenia les seves qualitats estimuladores. I aquesta romanalla d’un òrgan puixant, instal·lat a l’interior de la feminitat, obrava com un instrument de sensibilització eròtica constant, conservada a un nivell molt baix llevat dels moments de zel, però suficientment alta perquè la seva acció s’escampés, impregnant-lo de sensualitat latent i sempre a punt de manifestar-se, per tot el cos. Tots dos, l’home i la dona, ignoraven els efectes d’aquest rudiment carnal, del qual el mascle ni tan sols no sabia l’existència.

Gràcies a aquesta erotització generalitzada, en l’Eva persistí un aspecte Lilith que, segons les circumstàncies, atreu el mascle de l’espècie o li repugna. És des de la vaga consciència que d’aquest fet van adquirint els homes en el curs del temps que es desenvolupen, paral·lelament, dues tradicions. La que desemboca en els escrits talmúdics fa de Lilith una criatura suficient, del tot deslligada de l’Eva, i encarnació de la lascívia que es manifesta d’una forma destructiva, obstinadament contrària al fet de la generació que, a partir de l’impregnament de la dona, aquieta la luxúria i la manté apaivagada durant els mesos de gravidesa, quan la femella procura allunyar-se del mascle^[35]. I la tradició cristiana, que la silencia i atribueix a l’Eva, com a pròpia de la seva naturalesa, una lubricitat que provocà les ires divines quan la dona, al paradís, va queixar-se a Jahvè d’haver-li donat un company que no podia satisfer com cal les seves necessitats i aconseguí que el mateix Adam, enamorat dels plaers que ella li procurava, s’afegís als seus planys i exigís a Déu una capacitat tan il·limitada com la de la seva muller.

I Déu va castigar-los quan continuaren insolentant-se un cop va haver-los explicat els motius del seu obrar i els digué que el coit era un mitjà i no una finalitat. Els va retirar el seu favor, aquella assistència directa que fins aleshores els havia concedit, i els comminà a guanyar-se-la de nou amb el seu capteniment, reprimint la dona allò que, si bé és bo en el seu principi, l’abús converteix en mal, i encaminant l’home les seves copulacions tan sols a la reproducció. Feia efectiu, va dir-los, aquell do que els procurà en donar-los la vida: la llibertat. No era bona ni dolenta, precisà; ho seria l’ús que en fessin^[36].

I l’home i la dona, expulsats del paradís, ço és, de la gràcia immediata de Déu, no van saber què fer-ne, ni ho saben encara els seus descendents, l’Adam que percaça la femella, la prostitueix i la humilia per tal de provar-se la seva virilitat i la Lilith/Eva que corre de jaç en jaç per tal d’extingir els seus focs o crema en la solitud que no l’atansa pas més a Déu, el qual va crear-los mascle i femella.

Resta que d’un sol fet en sorgiren dues tradicions igualment errònies. L’una correspon a uns homes que, atrets per un concepte maniqueu, consideren el bé i el mal com dos absoluts cap als quals tendeixen tots els graus inestables de la bondat i de la maldat en què provisionalment se situa la criatura humana quan dintre seu combaten aquestes dues forces que caracteritzen la doble cara de la divinitat en passar de l’universal al particular per tal de realitzar una de les seves dimensions potencials.

I l’altra correspon als qui relativitzen el mal i el bé pel fet que hi ha una reconciliació permanent, per mitjà de la criatura humana, del Déu creador amb la seva faç obscura. No s’adonen els primers que, si fos cert allò que creuen, Jahvè s’hauria perdut en una creació menor i, doncs, que potser fóra un simple demiürg, però no pas l’autèntic Déu que el tolera. I no veuen els segons que, si tot fos com es pensen, no hi hauria realitat fins que es tanqués el parèntesi obert amb la creació i, per tant, que ara com ara Déu no és^[37].