La venjança de Jahvè (segons la versió de Rahab^[38])

Lilith, en la creació de la qual s’havia complagut especialment Jahvè, puix que amb ella havia aconseguit una forma proporcionada a les necessitats de l’esperit^[39], observà ben aviat que les bèsties, entre les quals vivia i que se li mostraven dòcils, es buscaven periòdicament per acoblar-se segons els permetien uns òrgans que les distingien entre elles dins de cada espècie, i com al cap d’un temps la femella expulsava del seu interior, vius, d’altres animals que se li assemblaven. Es mirà, va veure que, d’una manera pròpia, tenia la mateixa fenedura que en aquelles espècies el mascle ocupava breument i, com que Déu l’havia proveïda d’intel·ligència, relacionà totes dues coses.

Va explicar-se’n amb el Senyor, estranyada que ella fos l’única criatura sense un company del sexe oposat i complementari, i Jahvè va dir-li: «Tu els ets molt superior i no vull subjectar-te a les necessitats i als asserviments de les bèsties. Les he fetes mascle i femella perquè es reproduïssin, però a tu no et cal cap baró, perquè no ets moridora, com elles».

Mes Lilith també s’havia adonat del delit que els animals posaven en les seves copulacions, i volgué saber de Déu què els cridava l’un a l’altre. «El goig —contestà Jahvè—. Calia que el mascle se sentís atret per la femella i la femella pel mascle; he fet engrescador, doncs, aquest acte que els assegura descendència». Lilith, que reflexionà un moment, digué: «I jo, de totes les espècies, seré l’única que mai no sabrà res d’aquest gaudi carnal…». «Disposes de facultats que les bèsties no tenen i que t’atansen a mi, el teu Senyor», li replicà Déu.

Però Lilith, que de moment no caigué a contradir Jahvè amb paraules convincents, va pensar-hi i decidí que mentre que les bèsties no podien trobar a faltar allò que ignoraven, la possessió d’una facultat raonadora, el do de la paraula i el coneixement de l’existència del Senyor, ella se sentia privada pel fet de saber d’aquell altre gaudi, el de la carn, sense poder fruir-ne. I fou així com, en una altra avinentesa, demanà a Jahvè la companyia d’un baró. I Déu la hi negà.

I Lilith vivia entre les bèsties que jugaven entre elles i s’unien, veia amb enveja els cadells que les mares alletaven i com en fer-se grans es buscaven un companyó amb el qual jugar al seu torn i copular quan en tenien ganes. Immòbil prop de l’aigua que li feia de mirall, contemplava amb tristesa els seus pits incomparables, la corba del ventre mai no distès per cap semença, la gropa rotunda que hauria atret el mascle cap on el seu cos es fendia, inútilment acollidor.

Una nit, però, mentre dormia a bocons en una clapa d’herba, sentí una dolça sensació a la vulva i l’endemà, en despertar-se, encara lànguida, tingué la certesa que un baró havia entrat en ella. És que Jahvè li feia una sorpresa? Va buscar-lo arreu del paradís i no el trobà. Però va tornar a sentir-lo la nit següent i l’altra, i cada nit, sense que mai aconseguís de despertar-se com es proposava per tal de saber qui era el seu amant.

Déu, al qual res no s’atreví a confessar d’aquells consols nocturns en convèncer-se que no hi tenia cap intervenció, la veia ara més tranquil·la, com conformada, i un dia la lloà: «Has entrat en raó, Lilith, i molt em plau que ara entenguis allò que et podria semblar un caprici». «És cert, Senyor», contestà la dona. I Déu ponderà: «Ja ets prou madura, doncs, perquè et confiï el meu projecte: sense semença de mascle, et donaré filles que, belles com tu, alegraran la meva eternitat^[40]». «No encara, Jahvè —cuità a dir ella—. M’agrada estar sola, que ningú més no alegri els teus ulls».

I per aquesta resposta, que li va semblar poc natural, Déu la vigilà sense que ella en tingués esment i va veure un dels seus àngels, el més formós de tots, que, adoptant uns atributs molt semblants als de les bèsties mascles, la posseïa. Despertà la dona que la voluntat de l’àngel havia mantingut adormida, però ella, que s’imaginà un desvetllament espontani, tal com l’havia desitjat, conservà astutament els ulls clucs i, en lloc de sostreure’s a l’abraçada, en va gaudir voluptuosament i fins i tot facilità, com si el gest provocatiu li vingués en somnis, una segona copulació que Déu va interrompre, arrencant l’àngel del seu dedins amb un gran crit.

Lilith s’arraulí, temorega, i implorà: «No em castiguis, Senyor, per una feblesa inevitable…». I Jahvè braolà: «Maleïda sigues tu que has frustrat la meva obra amb la teva luxúria. Des d’ara fins a la teva mort, perquè moriràs, tindràs l’úter en flames i mai cap home no l’apaivagarà. El passejaràs pel món com una brasa i deixaràs que el mascle et domini i et prostitueixi. Pariràs filles impures com tu que t’esqueixaran les entranyes i seran després prostitutes com la seva mare…». «Però, Senyor, com pots voler castigar-les per la meva falta si seran innocents com tot allò que neix?», va protestar Lilith, sobreposant-se a la seva paüra. I Déu la féu callar amb un gest terrible i aquestes paraules: «El pecat engendra el pecat. Vés-te’n, immunda!».

Va fulminar l’àngel seductor al centre de la terra, l’empresonà en la matèria que havia volgut ser per tal de gaudir lascivament de la dona i després, com que no hi havia homes i li calia donar compliment a la seva amenaça, creà l’Adam i l’Eva perquè tinguessin fills que amb la seva luxúria turmentarien la Lilith. Els va fer mascle i femella, a l’estil de totes les bèsties, i, més endavant, s’hi enemistà amb l’excusa que, desobeint la seva voluntat, confusament expressada en donar-los vida, copulaven quan a ella la sang la feia impura i també quan estava gràvida, com no feia cap altra criatura; els expulsà al seu torn i segellà amb una guàrdia d’àngels les portes del paradís, que, des de llavors, els seria prohibit.

Però, fora, la Lilith, es refusà a Caín i a l’Abel, els fills de l’Adam i de l’Eva que per ella es barallaren fins a la mort, i es refusà a tots els altres mascles que de Caín, el Sobrevivent, descendien. Rebutjà Set i el seu fill Enós, i cap mascle no entrà en ella. Apagava el seu foc amb l’amor complaent de les dones que sabia atreure i que allunyava dels barons. Mentrestant, anava parint filles que no procedien de cap llavor plantada per un home i les ofegava així que eixien de la seva vulva. Amb l’anhel de frustrar el Creador, que tan cruel es mostrà amb ella, no volia que a la terra hi hagués ningú de la seva nissaga.

Tanmateix, en envellir i creure que ja no podia generar, acceptà de jeure amb un pastor que trobà a les praderies de Sefur, on l’herba fou el seu llit tota una tarda i tota una nit, fins a l’alba, quan digué al seu amant: «Ets tu, Llucifer…». «Com ho saps?», s’admirà l’àngel, i ella va contestar-li: «Qui podria ser més dolç que tu? Al paradís m’estimaves amb la mateixa tendresa… Per què m’has buscat?».

I ell va confessar-li que l’enviava Jahvè, amb el qual havia fet les paus. Déu, que li havia restituït la facultat de metamorfosar-se a la seva conveniència, li concedí també poder sobre els humans si aconseguia, com fos, de folgar amb la Lilith i fer-li un fill. I la dona se’n va riure, perquè ja era vella encara que sentís com una dona jove.

Aviat, però, notà que estava prenyada d’aquella semença i, havent fet tot allò que sabia per tal d’avortar, sense reeixir-hi, quan el terme se li acabava i era imminent que parís, va llançar-se des de dalt d’un penya-segat amb la intenció de matar, amb ella, el fruit de les seves entranyes. S’estavellà, però Llucifer acudí a temps d’extreure-li, encara viva, la femella que duia al ventre i amb la qual, quan ja era púber, va copular com abans havia fet amb la seva mare.

I els seus descendents van ser els dimonis, angèlics per una banda i humans per l’altra. Van atansar-se a les filles d’Adam i Eva i hi copularen amb gran irritació de Jahvè, el qual, trencant el seu pacte amb Llucifer, volia recloure’ls a l’infern. Mes va dir-li l’àngel caigut: «Fes com et plagui, Déu de les grans ires, però pensa que ara ja s’ha desencadenat en l’home la consciència de la pròpia vida, i que aquesta consciència és l’esperit i aquesta vida és la carn…».

Jahvè, que inesperadament hi assentí, va renunciar a intervenir de nou en la seva obra. De la consciència de la vida neix l’angoixa, i amb això ja en tenia prou.