Dels fets de l’Eva i l’Adam^[54]

Em diuen els sacerdots, germans meus: la nostra mare Eva va pecar i va fer pecar l’Adam, el nostre pare, i Adonai^[55], que els havia creat a imatge i semblança seves, com ens revelen les Sagrades Escriptures, va expulsar-los del paradís terrenal perquè havien faltat en desobeir-lo. I que aquest pecat del baró i de la femella fou el pecat carnal.

Però jo, que també he estudiat les Sagrades Escriptures des de la meva jovenesa, contesto a aquestes afirmacions amb unes altres: a l’Eva res no li fou prohibit pel Senyor; no hi pot haver falta carnal; el Serpent no podia induir la dona en temptació.

Sobre el primer punt, argumento així: el Llibre Sant ens diu que «Jehovà va dir a l’home: menjaràs de tots els fruits del jardí, però no menjaràs de l’arbre de la ciència del bé i del mal perquè, si un dia en menges, moriràs^[56]». I diu després: «Jehovà Déu va fer que l’home s’adormís i, mentre dormia, li va treure una de les costelles i féu que la carn es tanqués sobre la ferida; i de la costella que va treure de l’home, Jehovà Déu en va fer la femella i la hi dugué^[57]». La prohibició, contesto als meus germans, fou feta abans que existís la dona, quan el mateix Adonai no havia decidit encara de donar-li vida. El Senyor parlà a l’Adam, només a ell li ordenà que no mengés de l’arbre del bé i del mal. Mai no repeteix aquesta prohibició a la dona, la qual ignora la voluntat del Senyor, expressada abans que ella hi fos. I el meu argument diu, en conclusió: l’Eva no podia pecar, perquè no hi pot haver desobediència sense que hi hagi un acte expressament defès.

Sobre el segon punt, argumento com segueix: el Llibre Sagrat ens diu que «Déu va beneir-los i els digué: creixeu i multipliqueu-vos^[58]». L’home i la dona havien estat creats diferents l’un de l’altre, mascle i femella com en totes les espècies, i cadascun d’ells tenia els òrgans de la generació que convenien al seu gènere i sense l’ajuntament dels quals no es podien multiplicar. Déu els destinava a copular, a conèixer-se carnalment, ja que només així, per una penetració natural, la semença del mascle podia introduir-se en la femella i fructificar en el seu ventre. I el meu argument fa, en conclusió: Adonai va obligar-los a unir-se carnalment en proveir-los amb els òrgans naturals de la generació, la verga del mascle i la vagina de la fembra.

Sobre el tercer punt, el meu argument és: potser el Serpent era un animal més astut que molts altres, puix que no totes les bèsties tenien les mateixes disposicions i entre elles n’hi havia d’un instint més despert, però cap d’elles no era intel·ligent o dotada de capacitat reflexica, car Déu no els havia bufat la seva alenada per tal que fossin, com l’home, «una ànima vivent^[59]». I el meu argument conclou: si el Serpent era per força un animal irracional, d’una astúcia únicament instintiva i, encara més, desproveït del do de la paraula, reservat als humans, res no podia aconsellar a l’Eva.

D’aquests tres arguments se’n segueix: si res no li era prohibit, la dona no podia desobeir; no hi pot haver hagut falta carnal si els camins de la vida i de la seva multiplicació passen per l’ajuntament dels òrgans sexuals; cap criatura no podia aconsellar l’Eva sobre què havia de fer o què no havia de fer. És allò que dèiem.

Però Adonai, se’ns recorda, va foragitar els nostres primers pares del paradís terrenal.

I ara accepto: sabem que, a part del testimoni que ens en dóna la Sagrada Escriptura, no ens hem imaginat aquesta expulsió, puix que en sofrim les conseqüències i veiem com tot allò a què Déu condemnà l’Adam i l’Eva i els seus fills s’ha acomplert: l’home és miserable. Tampoc no pot ser, concedeixo, que ens hàgim imaginat que la falta dels nostres primers pares es relacionava amb la carn o que el Llibre Sant erri. Però objecto: no hem entès la naturalesa exacta del pecat que suscità les ires de l’Etern. I cal entendre-la.

Ara argumentaré a partir d’aquestes premisses: Adam i Eva foren creats a imatge i semblança del Senyor, però foren creats dos, mascle i femella, conforme a la doble naturalesa que Adonai integra en la seva persona; calia l’ajuntament carnal d’aquestes dues criatures perquè hi hagués reproducció, i Adam i Eva foren instruïts a copular com els animals, que també així asseguraven la seva descendència. Aquesta instrucció els la donaven, per un costat, l’exemple de les bèsties i, per l’altre cantó, la pròpia naturalesa que es manifestava en forma de necessitat.

I, s’admet això, dic: Adam i Eva posseïen aquestes facultats físiques que permeten l’ajuntament carnal i la disposició de realitzar-lo, però alhora eren intel·ligents, amb una facultat cognoscitiva que faltava a les bèsties i que afegia a la seva sensibilitat corporal una sensibilitat espiritual. Dues facultats que no podien romandre aïllades quan la potencialitat es manifestava en acte. En realitzar-se l’obra carnal l’una incidí sobre l’altra, i ho féu primer o amb més força en l’Eva, la qual per disposició orgànica era més voluptuosa en el sentit que les seves defallences corporals es perllongaven, estenent-se per tot l’organisme des dels òrgans específics de la generació i facilitant, doncs, aquella relació d’una potència amb l’altra, relació que augmentava el goig espiritual amb el plaer físic i el transformava en un tercer estat de benaurança. Podem fer la suposició, i ara no argumento, que tot és així pel fet que l’acte carnal té lloc dintre la femella.

L’Eva va transcendir el gaudi carnal que li procurava la presència del mascle a l’interior del seu cos i, incorporant l’Adam a aquesta plenitud del seu ésser, assolí un coneixement que tan sols pertanyia a Déu, en el qual es realitzava amb tota espontaneïtat i contínuament pel fet que en ell no hi havia distinció entre l’aspecte mascle i l’aspecte femella, entre la disposició raciocinadora i la disposició sensible de la seva naturalesa completa.

Si dic ver, la falta de l’Eva i, després, de l’Adam és haver tocat l’esperit des de la carn i haver obtingut, aleshores, la revelació que per a ells no hi havia un món interior i un món exterior, sinó manifestacions dissociades que tornaven a la font originària a través de l’acumulació sensual aconseguida pel cervell i a la inversa. En la copulació entre l’home i la dona hi havia un moment en què podien arribar a substituir Déu o confondre’s amb ell. I Adonai no ho aprovà.

Pot objectar-se, com no deixen de fer mai els meus germans: Déu podia haver previst aquest resultat de la seva obra, puix que coneix el futur amb la mateixa certesa amb què coneix el present i el passat. I jo objecto al meu torn als sacerdots: Déu no sap el futur abans de fer l’acte que el provoca. Si no fos així, Déu no seria creador, no disposaria de lliure arbitri. En ell hi hauria una necessitat que el determina, la qual cosa és del tot contrària a la noció de divinitat.

Així, ara dic: l’expulsió del paradís terrenal s’ha d’entendre en un sentit figurat o simbòlic. Adonai no va treure l’Adam i l’Eva d’una terra feraç en la qual vivien sense esforç i complagudament per llançar-los a un món hostil on res no aconseguirien sense pena i dolor, sinó que va alterar la capacitat mental i la capacitat sexual de les seves criatures per tal que fos més difícil, més improbable, aquella conjunció de les dues facultats que, en integrar-se plenament, procuraven a l’home i a la dona un estat de gaubança permanent que correspon només a l’harmonia essencial de Déu. Des d’aleshores, en la dona hi ha més lascívia que espiritualitat mentre que en l’home la facultat intel·lectiva és superior a la seva capacitat voluptuosa. Sostinc que aquesta és l’«expulsió» de què ens instrueixen les Santes Escriptures, sempre tan inclinades a servir-se d’un llenguatge figurat que reclama la nostra interpretació.

Això tanmateix, no contesta satisfactòriament la pregunta que ens fem: per què, si l’Adam i l’Eva no eren culpables, hi va haver càstig?

Potser s’hi pot respondre així: no n’hi va haver, puix que al Senyor li faltava aquesta voluntat sancionadora que fa un càstig d’una disposició necessària. Si arribaven a confondre’s amb ell, Déu, l’Adam i l’Eva anul·larien la seva creació i instaurarien el mal^[60]. Adonai va voler evitar aquesta possibilitat seva, com vol evitar-la avui. No havent estat prou radical, per l’amor que tenia a les seves criatures, en allò que continuem dient-ne l’expulsió, aquesta possibilitat existeix encara cada cop que un mascle i una femella humana copulen, i per aquest motiu hi ha la prohibició de fer-ho fora del sant matrimoni i, dins d’ell, la copulació només és autoritzada amb finalitats reproductives i usant de molta modèstia, sobretot per part de la dona, per tal de privar que els sentits s’inflamin massa.

I, malgrat tot, el mal, una forma del mal, s’ha instal·lat en la creació, la qual no pot ser bona si, per no anul·lar-se, estableix la dualitat que fa d’Adonai l’adversari d’ell mateix. Déu no pot haver mai estat ni bo ni dolent abans de crear. És una cosa o l’altra o bé una cosa i l’altra després, quan s’ha descobert en l’home i en sofreix^[61].