5

Li va fer estrany, és clar, que, al cap d’una quinzena d’haver descobert la desaparició de l’exemplar de la revista en el qual figurava el text anterior, el número 13 de «Deuce!» tornés a fer acte de presència. Un vespre, va trobar-se’l damunt la taula del despatx i, en aparença, era el mateix exemplar que comprà a la fira de Bellcaire anys enrera; així li ho asseguraven unes petites taques de color de rovell a l’angle dret de baix de la coberta i que el full central fos lleugerament escantonat de la banda de dalt. En obrir-la, constatà que no n’havien arrencat cap pàgina i que l’article, doncs, era on li corresponia. Tanmateix, li cridà l’atenció que el paper del plec fos més blanc que els altres, dels quals també es distingia per la impressió, en lletra més menuda, però més separada. I aleshores, en recórrer l’escrit, va trobar-se amb un text ben diferent d’aquell que havia llegit i traduït temps abans, i això no tan sols perquè no hi havia cap paraula subratllada, en cursiva, sinó perquè les consideracions que s’hi feien eren totalment unes altres.

Hi persistien les inicials de l’autora, J. J., i si bé se li acudí que en el transcurs d’aquell mig segle llarg que separava un text de l’altre la dona podia haver rectificat els seus punts de vista, potser perquè amb l’edat havia canviat de tarannà, potser perquè ara disposava d’altres elements de judici, no va veure gens clar que tot d’una es dediqués a substituir un vell article per un de nou quan per atzar localitzava algun exemplar de la publicació. Era una tasca inútil, si no podia substituir-lo en tots, i d’altra banda continuava essent veritat que, si encara vivia, era una centenària, una edat poc avinguda amb aquella mena d’empreses. És cert que l’article actual podia ser obra d’una altra persona, però costava d’entendre que algú, potser un familiar o un amic, es preocupés de rectificar, per pròpia iniciativa o per encàrrec de la interessada, un escrit que, publicat en una revista per força minoritària, pocs devien haver llegit i que al cap de tants anys ja ningú no devia recordar… Fos com fos, algú s’havia pres aquesta molèstia, no pas petita, i s’havia exposat seriosament en penetrar dues vegades com un lladregot en un domicili que no era el seu. Qui era aquesta persona resta encara un misteri, i probablement ho serà sempre.

El text novell, reproduït a continuació, no porta exactament el mateix títol que l’anterior; de fet, el capgira. Com que sovint llegim una mica d’esma allò que és relectura, de moment, en obrir la revista, no s’havia adonat que ara es convertia en Sobre l’origen del conflicte. És idèntic, tan sols, el paràgraf inicial, que es repeteix.