Fragment de la Crònica d’Irad^[41]

i de la Plenitud de Jahvè Déu van néixer els sis eons^[42] i el Silenci que reunia els dos principis, i del Silenci va néixer l’epinoia^[43], la qual creà el món de baix amb els animals, les aus i les plantes.

Jahvè recollí un grapat de terra i creà l’home per tal que tingués poder sobre totes aquelles criatures en nom d’ell. I del baró creà la dona per tal que la criatura humana fos conforme a aquells dos principis, el masculí i el femení, que eren bons; el Demiürg^[44] els concedí la intel·ligència.

I digué Déu el Senyor: «Aquesta és la vostra llar i aquí viureu com a jardiners d’aquest jardí. Home i dona us he fet perquè engendreu fills i filles que engendrin fills i filles fins a l’acabament del temps. A diferència de les altres criatures, sou fets a semblança meva, però no com jo, el vostre Pare, que no imposarà el seu poder sobre el vostre mentre l’honreu i obeïu d’acord amb les lleis de la vostra naturalesa. Creixeu i multipliqueu-vos amb goig».

L’Adam va conèixer carnalment l’Eva i l’Eva va conèixer l’Adam segons la carn, i tots dos lloaren el Senyor que els procurava aquelles joies.

Mes uns àngels van engelosir-se de la complaença que Jahvè Déu manifestava per les noves criatures d’ell emanades i pels plaers que l’home i la dona obtenien d’unes copulacions que ells desconeixien. Començaren a mormolar entre ells i, advertit, el Senyor va dir-los: «Què voleu? L’esperit abasta satisfaccions que no són possibles a l’home i a la dona, fets de fang, massa corporals per arribar al darrer coneixement, del qual tot just participen sense posseir-lo en la seva totalitat, com vosaltres. Només l’esperit sap i frueix en el seu ésser, permanentment».

Alguns d’aquells àngels no van quedar ben satisfets i digueren: «És així, Senyor, i no volem pas ser com els homes, limitats per la matèria de què són pastats, però el nostre coneixement ja no és total si una parcel·la nova, que tu has volgut, se’ns escapa. Ara, en el teu univers hi ha una bellesa que abans no hi era i que, com tot allò que procedeix de tu, ens atreu…». «És de l’home, que algun privilegi menor ha de tenir —féu Jahvè—. No la toqueu».

Però l’Eva es feia cada dia més esplèndida i la semença que en ella l’Adam dipositava amb tanta amor li arrodonia les mamelles, li afuava les cuixes que morien en l’ombra ufana del sotaventre, on la seva feminitat s’obria, i un àngel sobretot, entre els més alts, la cobejava tant que, una migdiada, mentre ella s’abaltia, afeixugada per la calor, i aprofitant que l’Adam era a collir els dolços fruits del cirerer, adoptà la seva aparença, va ajeure’s al seu costat i despertant-la, com a cops feia l’home, amb carícies i besades la posseí vigorosament. Quan ella se’n meravellà, el seductor li digué a cau d’orella: «T’estima un àngel, Eva». I la dona se sentí complaguda.

El Senyor, irat per aquella desobediència culpable i inesperada d’un ser tan proper a la seva perfecció, va desposseir-lo de les seves dignitats i renyà severament l’Eva, la qual, compungida, al·legà una ignorància vera de la naturalesa del seu amant abans d’haver-la coneguda.

I l’àngel congrià al seu entorn d’altres àngels que també volien copular amb la dona, els enardí contra la prohibició de Déu i suscità un ànim de revolta que en potència posseïen i que els féu enfrontar-se amb Jahvè, el qual els foragità de la seva glòria amb l’ajut dels molts que li restaven fidels.

Des de la seva petitesa, els àngels exiliats a la terra desafiaren un Déu que podia haver-los anihilat si no l’hagués mogut del desig de donar-los l’ocasió de penedir-se d’aquella insolència. Per tal d’evitar més danys, però, advertí a l’Eva: «No acolliràs més homes que l’Adam sota pena que et retiri el meu favor». I la dona preguntà: «Com ho sabré, Senyor, que no em demana un dels teus àngels? N’hi pot haver d’altres que em vulguin…». «Ho sabràs —li contestà Jahvè Déu—. L’Adam, quan et besa, té els llavis ardents, mentre que són fredes les boques dels impostors». «Obeiré, Senyor», va dir l’Eva.

Però era una criatura incauta, sense malícia, i no va desconfiar gens del Serpent, que començà a fer-se-li amic quan fins aleshores més aviat la defugia i fou prou hàbil per explicar convincentment aquella conducta, que ella havia observat, en dir-li amb hipocresia: «Et creia massa vana, massa enorgullida de la teva intel·ligència, i temia el teu menyspreu, la teva burla, però he anat veient que eres ben planera i, d’altra banda, em plau la teva beutat incomparable».

L’anà festejant subtilment i ella se’n sentí agradada. Moltes estones hi tenia converses que l’enllaminien, car el Serpent mostrava una vèrbola fàcil i expressiva i contínuament la sorprenia amb reflexions que a ella no se li havien acudit. Anava desvetllant-li curiositats a mesura que el seu tracte es feia més íntim i consentia que el rèptil, sempre fredolic, se li refugiés a prop, sovint entre les cuixes, mentre enraonaven. Tampoc l’Adam no hi veia inconvenient.

I arribà un dia que el Serpent, sense deixar de parlar, introduí amb destresa l’extrem de la cua en la seva vulva i, aprofitant la sorpresa de la dona, s’hi anà esmunyint mentre, interrompent el seu discurs, deia amb afalac: «Oh, Eva, que càlida que ets i quin confort no dónes a aquest pobre animal que necessita tanta escalfor!». «No vulguis que falti, Serpent —protestà ella—. Déu m’ha prohibit que aculli ningú que no sigui el meu company». «Ho sé, Eva, però jo no sóc un home ni en tinc l’aparença. No em rebutgis i sabràs coses que Jahvè t’ha amagat». «Quines coses? —s’encuriosí la dona que encara es mig resistia i es queixà—: Ai, Serp, que és com si em posseïssis amb la teva duresa!». «Ets tu, dona, qui em posseeixes, com ho pots posseir tot. La terra i tot allò que hi pertany, si vols», recalcà. «I Jahvè?», va mormolar ella. «Déu està espantat», va replicar-li el Serpent.

I mentre s’aprofundia en el caliu del seu jardí secret i ella s’abandonava, va explicar-li: «Jahvè ha castigat l’àngel que et va conèixer carnalment, com l’Adam, i no vol que hi copulis perquè, si fruites d’ell, de la nissaga de la dona i de la criatura de la llum naixeran uns éssers més poderosos que el Senyor. Tu mateixa, transformada per l’amor d’aquest àngel, regnaràs al seu costat en el cel i en la terra. Construiràs un món que t’adorarà». «I com ho saps, tu, Serpent?», va interrogar-lo la dona.

L’animal va dir: «Sóc fill del Silenci i el meu pare em va fer intel·ligent com a tu, però no encertava una forma convenient. Jahvè, cridat a ajudar-lo, us féu a vosaltres, de primer l’Adam i després a tu, la perfecta. Jo era aquí quan et va crear i vaig assistir a la seva satisfacció per la bondat d’allò que creava i al seu temor perquè eres la mare del futur si un àngel feia brollar en tu la guspira de la divinitat».

Ella s’ho creia i no s’ho creia, extraviada per un raonar confús, però quan una nit l’àngel se li atansà de nou no fou prou decidida per negar-se-li, i hi tornà a jeure d’altres cops pel molt goig que li donava el seu vigor, i jeia també amb l’Adam quan l’home la desitjava. I quan el baró notà en ella una ciència que abans li faltava, l’Eva confessà els seus amors amb l’àngel que ocultament la visitava.

I l’Adam no s’engelosí perquè aquest sentiment encara no havia pogut entrar en l’ànim de l’home. Va esfereir-se, però, per si el Senyor els sorprenia, i només s’avingué a córrer el risc i a compartir-la quan l’Eva li parlà de l’engany de Jahvè, revelat pel Serpent.

I fou aleshores que, un capvespre, quan ells dos copulaven, va presentar-se el Senyor. Com mai no havien fet, se separaren, i Déu va preguntar-los: «Des de quan us fa vergonya ser l’un de l’altre al meu davant?». La dona digué: «És modèstia, Jahvè». «I de qui l’has apresa?». «De mi mateixa —contestà la dona—. En veure que el meu gaudi és millor si és secret».

Déu tronà: «No tens secrets, Eva, però puix que no us plau la presència del vostre Senyor, us l’estalviaré. Lluny d’aquí podràs fornicar amb qui bo et sembli i com convingui a una lascívia desmesurada que tu, Adam, el trist consentidor, aprendràs a témer i per la qual, subjugat, la castigaràs sense que ella s’esmeni. Amb dolor i sofriment us procurareu una vida miserable i sempre amenaçada per malures que entren al món pel vostre pecat, tindreu fills tan ingrats com vosaltres que renegaran els seus pares i seran infeliços al seu torn. Desenganyats, si no ben penedits, un dia buscareu de nou el vostre Déu, l’únic que hi ha…». I gosà interrompre’l l’Eva: «Et castigues a tu mateix, Senyor».

I Jahvè vacil·là. «Potser sí —va dir després—. Potser m’ho mereixo». Més entristit ja que no pas colèric o enfadat, afegí: «Aneu…».

Fora, l’Adam, contrit, va separar-se de la seva muller per anar-se’n a viure tot sol i fer penitència fins que al cap d’un temps, apoderat per l’enyorança, tornà a la seva vora a fer-li fills, quan ella ja en tenia del rebel que continuava fornicant-hi.

El més gran de la nissaga abans angèlica fou Caín i el primer de la semença d’Adam es digué Abel. De més grans, quan ja havien conegut carnalment les seves germanes, de les quals tingueren descendència, van fundar pobles diferents i es van fer la guerra. I Caín va vèncer el seu germà.

Així va contar-ho al seu fill primogènit, el qual m’ho contà a mi, fill d’ell^[45]…