En fer-te, et vaig voler perfecta,

amb sentiments i voluntat;

de tots els sers, l’únic erecte

perquè tingués capacitat,

junt amb l’Adam, de discernir

què és bo o dolent, et concedia

encara el do d’assaborir

amb voluptat i gosadia

tot el teu cos, no sols el sexe,

aquesta esquerda en el no-res^[78];

en tu, els sentits són com un nexe

que tot ho lliga i fa d’un bes,

sovint, la clau del pensament

més enlairat amb què t’embruixes

o bé el motiu d’aquest turment

que et posa dolça entre les cuixes.

… … … … … … … … … …

Al teu dedins, òrgans humils^[79]

van arrencant amb molta manya

vertígens foscos i subtils

que, en progressar fins a l’entranya,

són com un vi que t’embriaga

amb tant d’excés que perds el cap.

Fixa-t’hi bé: la carn naufraga

en l’esperit, i poc ho sap,

enderiada a satisfer

una absorbent concupiscència

en la qual ets, com ens convé^[80],

el centre viu de l’existència

que en un moment d’extravagància,

ho reconec, volguí crear;

per primer cop en tu és substància,

i no accident que pot faltar,

la complaença transcendent

de l’actual que s’ocasiona

quan l’absolut de l’immanent

es carnalitza en la persona^[81].

… … … … … … … … … …

Què et puc dir més? L’eternitat,

que a mi mateix em desconcerta,

del jou del temps m’ha alliberat,

però en tu en faig la descoberta^[82]

que et donarà dies de glòria,

prop de l’Adam, quan l’univers,

la meva immensa, ingent victòria,

sobre el gran buit sempre pervers^[83]

sigui completa.

M’he entretingut

ja massa i, ara, seré ben sobri:

guarda’m la fe i tingues ben muts

els llavis fins que Déu te’ls obri^[84].