La Creació, segons el text de Babilònia del segle XI a. C.^[68]

Que escoltin i s’instrueixin els Crèduls i els Incrèduls; a tots són adreçades aquestes paraules que procedeixen de l’ensenyança dels sacerdots de Çakti^[69] i que han estat conservades pels fidels d’Adonai:

L’Etern abandonà la seva solitud i va crear el món; l’aire, la terra i l’aigua creà.

Va voler poblar amb criatures vives els tres elements i, des de les bèsties més simples, va anar cridant a l’existència les més intel·ligents.

I de les seves obres un dia va néixer la més meravellosa de totes les criatures: la dona, la qual de seguida anomenà Lilith, origen^[70].

Aleshores el Senyor de totes les coses va reprimir el seu çakti per tal de veure què era capaç de fer amb les facultats que li havia concedit.

I de l’escalfor íntima de la femella, fecundada pel poder del seu pensament^[71], va néixer el baró.

IAE^[72] se’ls revelà discretament^[73] i va retirar-se per tal que l’un i l’altre se sentissin lliures en el seu procedir^[74].

L’home i la dona que l’havia generat eren dos adolescents, i ella va dir al seu company: «Vine i juga amb mi».

I tots dos van jugar fins que, enduts per un estímul natural, es van conèixer carnalment com correspon al mascle i a la femella de les espècies.

Però Lilith, que sagnà i sofrí en sentir la duresa de l’home en ella, va disgustar-se’n i, en estroncar-se-li el desig, el mascle deperí.

D’aquest coit, tanmateix, ja havia quedat prenyada i, al cap d’un temps, va parir un baró, el qual anomenà Adam.

I l’Adam va créixer alt i bell, amb molt de vigor, i, així que va tenir l’edat d’home, buscà la dona per tal de copular-hi segons l’instint li demanava.

Ella el defugí i el mascle errava pel jardí de l’Edèn com enfollit per la pressió d’una semença que se li vessava de nit, quan dormia, sobre la terra.

A Adonai, el Senyor, no li semblà que allò fos bo i, un capvespre, va manifestar-se a Lilith i li digué: «Cal que jeguis amb l’Adam perquè l’home és per a la dona i la dona per a l’home».

Ella va contestar-li amb humilitat, però decidida: «És el meu fill, Adonai. Si ha sortit del meu ventre, no hi ha d’entrar a deixar-hi la seva llavor».

I li va dir el Senyor: «Si vas copular amb el fruit de la teva imaginació, també pots fer-ho ara amb el de la teva carn».

La dona, per obediència, va cridar l’Adam al seu jaç i aquella mateixa nit va deixar que el baró folgués amb ella i es deslliurés del turment de la seva semença.

I ben aviat s’esdevingué que va estimar-se’l com s’estima un amant, puix que allò que de primer li havia fet dolor de seguida va començar a donar-li joia.

De les seves copulacions va néixer una noia, a la qual van posar el nom d’Eva.

I l’Eva, en fer-se núbil i sentir la necessitat del mascle, es decandia i no parava de sospirar.

Fins que Lilith, en adonar-se’n i compadida de la seva frisança, digué a l’Adam: «Vés i coneix-la com m’has conegut a mi, i que sigui feliç amb tu».

Ell va atansar-se a la seva filla, que era també la seva germana, filla de la seva mare, i va calmar-li l’escalfor i l’assossegà.

Però l’Adam continuava jaient amb la Lilith, i l’Eva, que se n’engelosí, va fer que se n’apartés.

La dona se’n desesperà i va acudir a queixar-se al Senyor, el qual els reuní i digué: «No he fet cap mascle per a la seva femella ni cap femella per al seu mascle. Compartireu els dons que us he donat conforme ho necessiteu».

L’Eva callà per no enemistar-se amb Adonai, però estava ben decidida a conservar l’Adam només per a ella, i ara el retia perquè en deixar els seus braços ja no li quedés vigor per acostar-se a la dona.

I la Lilith va plànyer-se a la seva filla amb aquestes paraules: «És així com em pagues que fos generosa amb les teves necessitats quan vaig dir-li que jagués amb tu?».

L’Eva va pretendre: «No li he prohibit pas que copuli amb tu; és cosa seva si sempre té ganes de mi».

El Senyor, cridat de nou per la Lilith inconsolable, sermonejà la noia i li digué: «Des d’ara el mascle només et servirà quan hagi servit la teva mare».

«No ets tu, Adonai, qui ho ha de decidir —va insolentar-se l’Eva—, sinó l’Adam».

«Sóc el teu Déu, dona!», s’enfadà el Senyor, i l’Eva, cada cop més imprudent, va dir: «Però la verga és seva i no pots manar-li on ha d’entrar».

I Adonai va castigar-la per les seves paraules i va expulsar-la a l’hostilitat de fora, on cap mascle no en gaudiria.

Però l’Adam, que enyorava les seves complaences, tan plenes d’impudor, de tant en tant aprofitava les ombres de la nit per esmunyir-se del paradís i satisfer la seva luxúria.

Foragitat també per Déu, que ho descobrí, se n’anà a viure amb ella i la prenyà tantes vegades que ben prompte hi hagué tot de mascles i de femelles que, aparellats entre ells, s’escamparen per la terra.

Ell, l’Adam, no abandonà mai les vores del jardí de l’Edèn, on ara li era prohibit de retornar, i ara i adés distingia la Lilith entre els arbres, sempre solitària.

I va veure com anava envellint, com envellia també l’Eva, l’una perquè cap mascle no li estroncava la set, l’altra perquè, assaciada, paria.

L’Adam, també ja vell, plorà mentre els seus descendents i els descendents dels seus fills i de les seves filles creixien i es multiplicaven per a morir^[75].