Sobre el conflicte de l’origen

La tradició cristiana que s’anà forjant durant els quatre primers segles de la nostra era ha oblidat pràcticament no tan sols el nom, sinó la persona de Lilith. En tot el corpus bíblic, només hi ha la referència d’Isaïes^[24], el qual l’anomena làmia, element d’una fauna nocturna i de caràcter diabòlic^[25]. I aquesta eliminació podríem dir que sistemàtica d’algú^[26] tan fonamental que, en canvi, conserven i elaboren llargament les tradicions talmúdica i cabalística^[27] no pot pas ser del tot casual. No era la Lilith la primera dona destinada a l’Adam, aquella que Jahvè formà, exactament com l’home, a imatge seva?

És d’aquí que cal partir. Únicament d’un Déu alhora mascle i femella es pot afirmar amb motiu que ha format l’home i la dona a semblança d’Ell; el baró a semblança de la seva part masculina i la femella a semblança de la seva part femenina. Aquestes parts, però, coexistien en Déu, formaven en la seva persona una unitat que, fora d’ell, fou trencada per la doble criatura que ja no observa aquella coexistència de tots dos sexes, sinó, tan sols, la contemporaneïtat que, en el temps, ni a l’una ni a l’altra no dóna avantatge, que ni de l’una ni de l’altra no en fa la primera.

Déu, a imatge seva, repetim-ho, crea l’home i la dona, cadascun dels quals gaudeix d’autonomia, d’una independència que el masculí i el femení no tenien en Jahvè. Per a cadascuna de les dues criatures hi ha un altre quan en Déu hi havia una sola persona. Jahvè ha fet una jugada arriscada i d’allò més imaginativa en instal·lar per a cada criatura aquest altre, puix que instaura la confrontació, el conflicte i, doncs, allò que no hi havia en la seva persona, on l’element masculí i l’element femení s’avenien necessàriament i, de fet, eren consubstancials. Això apunta a una dinamicitat de Déu, el qual deixarà de ser sempre idèntic a ell mateix en iniciar, per voluntat pròpia, un procés que en fa un ésser que esdevé i, per tant, és temps.

Hi ha un sentit en el qual es podria assegurar que Déu s’aclareix per mitjà de la seva creació. Mascle i femella no és ni mascle ni femella, ans l’androgin, i únicament l’existència separada dels gèneres en Adam i Lilith aboleix el principi de la unitat i transforma Jahvè en un ésser dialèctic, forçosament dialèctic si no vol ser inferior a la seva creació. La possibilitat d’una paradoxa sembla evident, però potser la podrem evitar si distingim entre dos moments, per dir-ho així: entre l’instant que correspon a l’etapa passiva, quan no obra, i l’instant de l’etapa activa, quan decideix desenvolupar les seves potencialitats o, si més no, alguna d’elles, car és impensable que les hagi abocades totes en l’episodi humà.

Tanmateix, perquè hagi pres aquesta decisió d’actuar cal que hi hagi hagut un impuls, un estímul, i qui el podia produir si Déu era, és, únic? És una pregunta incorrectament formulada. La interrogació apta s’ha de referir al què, no pas al qui. I aquest no pot ser cap més que la necessitat, des de sempre sentida i contínuament ajornada, d’introduir la transcendència en la seva immanència^[28], la qual cosa no podia fer sense que hi hagués un terme de comparació que d’ell emanaria: l’exterior semblant, ell mateix que es donaria la rèplica en una altra forma, car únicament aquesta altra forma li assegurava de debò l’interlocutor.

Hom podria creure que Déu, atès que no pot ignorar res en la seva condició d’omniscient, preveia tota la gravetat del conflicte que generava i que no l’evità, no va abstenir-se d’actuar, perquè convenia a la seva naturalesa, en la qual el bé i el mal convivien com a elements complementaris de la seva personalitat única però eren també el ferment de la dualitat equívoca en què s’havien de convertir per a l’home. De fet, és en ell, en aquesta criatura nova, que van fer-se i manifestar-se com a bé i com a mal dues qualitats antagòniques, però equilibrades, que en Jahvè no podien ser ni bones ni dolentes.

Només s’oposa a aquesta idea del seu saber-ho tot a l’avançada la circumstància que Déu no es pensa, perquè no en té cap necessitat, mentre no hi ha creació. És el fruit d’aquesta creació que l’hi obliga, però en aquell moment ja ha fet tard: existeix l’home i existeix la dona, la seva doble naturalesa objectivada. I és aleshores quan descobreix en quina situació col·loca el baró i com facilita allò que després n’hem dit el pecat original, el pecat d’Adam que els textos bíblics al nostre abast procuren ocultar-nos en convertir-lo en un altre que atribueixen a la femella, la qual se suposa que es féu culpable d’unes ànsies carnals immoderades, prohibides, quan queda ben clar que eren autoritzades pel «creixeu i multipliqueu-vos» ordenat pel Senyor i que la criatura humana només podia obeir mitjançant la copulació que en el mascle, si no necessàriament en la femella, exigeix un estat de luxúria. Estat, precisament, que l’home fou incapaç d’aconseguir: es trobava davant la femella d’una altra espècie.

S’evidenciava que a la part femenina i a la part masculina de Déu corresponien, respectivament, allò que en termes humans eren el bé i el mal. Cada element diví havia generat una criatura, com assenyalàvem, a la seva imatge i semblança, amb exclusió total de l’oposada que en Déu s’hi confonia. Cada principi havia obrat segons la seva competència i a una dona, Lilith, en la qual físicament es manifestava la depuració de l’origen, s’oposava l’home, l’Adam, imatge física i no menys fidel del costat més turbulent del seu creador. Separava les criatures, destinades l’una a l’altra, allò que en Jahvè era el mateix i que no ho podia ser fora d’ell sense que es produís una duplicació que hauria significat la ruptura ontològica^[29].

Lilith, sexualment tan poc abellidora per al baró com ho pot ser una au per a un insecte, abandonà el jardí de l’Edèn de connivència amb un Jahvè decebut, i la feminitat de Déu consentí crear una altra dona, més conforme a l’Adam pel fet que, si bé era l’element femella del Senyor qui li donava vida, l’extreia ara de la carn del mateix home. És així com va néixer l’Eva, la muller d’Adam que els seus descendents condemnarien per tal d’estalviar al baró la vergonya de la seva falta.

Perquè l’home considerà l’assentiment de Déu a donar-li una altra companya com una victòria que obtenia sobre la seva part femenina i se sentí superior a aquesta part sense entendre que, en destriar-la de l’altra, la masculina, optava humanament pel mal. I Déu havia de castigar aquesta insolència en la qual l’Eva va limitar-se a seguir l’Adam, és ver que per consell interessat i pèrfid del Serpent; aquest animal, el segon en intel·ligència de la creació, obeí a motius egoistes, car confiava senyorejar el paradís si se n’absentaven els humans, en opinar i dir a l’Eva, excessivament crèdula, que la muller sempre ha de fer costat al seu marit, un criteri que els homes adoptarien i que temps a venir un d’ells, l’anomenat Pau, faria més radical.

La parella fou expulsada. Mentrestant, Lilith, formidablement armada, en el sentit espiritual, pel fet d’haver-hi en ella la mínima part d’imperfecció, ja que procedia de l’element «bo» de Déu, tot just mitigat pel component material que intervenia en la seva persona, pastada amb fang, explorà els mars i els continents que formaven la terra, hi facilità condicions de vida que servirien als homes del futur i acabà reunint-se amb els dimonis, a l’acció corrosiva dels quals era immune; atenuà de bell antuvi la ràbia que els posseïa des que se’ls foragità del cel per la seva ambició desmesurada i, amb perseverança, anava preparant una reconciliació final, a l’acabament dels temps, acabament ajornat pels mateixos homes que, de generació en generació més convençuts de la falta d’Eva per tergiversació interessada de les fonts, un cop i un altre cop han anat asservint, subordinant, la dona, humiliant-la amb la seva parcialitat de tracte, obligant-la, doncs, a rebel·lies que el diable, atesa la seva naturalesa i a despit de l’acció mitjancera de Lilith, no sempre s’ha pogut estar d’atiar i de desviar per tal d’aprofitar-se’n, com s’esdevingué quan, en uns segles particularment mortificadors per a la dona, a través d’ell es manifestà la protesta sexual de les filles d’Eva, que eren condemnades a cremar en silenci o a sotmetre’s a les violacions del mascle disbauxat.

Però Lilith, una sola vegada i despectivament present en els textos que considerem inspirats per una revelació divina, arraconada a les golfes de l’oblit pels cristians als quals faria nosa, seguidors com són d’un profeta que va pretendre obrar en nom del Senyor i imposà la seva causa, predicant un Déu mascle que confirmava una misteriosa i quasi imperdonable caiguda de la dona, i convertida en la perversa, mare de totes les ignomínies i abominacions que és capaç d’imaginar el cervell dels humans, pels cabalistes i els adeptes de la tradició talmúdica, no descansa i sap que no pot ser vençuda.

És la pura, la incontaminada^[30], i la seva acció benefactora s’observa arreu on hi ha moviments de conciliació, una treva entre els rivals, l’home i la dona; arreu on el baró i la femella copulen amb amor i atansen el moment inevitable de la Gran Síntesi entre el Creador i la seva Criatura^[31].

Ella, Lilith, la presidirà.