3

Va ser un capvespre que amenaçava pluja. L’aiguat va abatre’s de cop i volta i amb una violència impressionant quan s’havia endinsat, segons la placa que va poder veure fugaçment, per la rue des Clergues Lourds, i va travessar-la de pressa, corrent, per tal de refugiar-se en el portal d’una capella. La porta era oberta, ajustada, i, com que la tempesta no cedia i més aviat augmentava, al cap de cinc minuts hi entrà a fer temps.

Dins, la nau, no gaire gran, era pràcticament fosca. Quan hi acostumà els ulls, va veure que el sostre, no gaire alt, era de volta, d’aspecte vagament gòtic, i que a la part de dalt, a l’esquerra, s’estenia una llarga cortina blava, gruixuda, darrera la qual li semblà sorprendre la lleu remor d’uns moviments. Va atansar-s’hi, la separà pel plec que la dividia, al mig, i distingí una mena de sala il·luminada per un llum de tres becs, d’oli, que penjava del sostre cap al fons, davant d’una tela que figurava dues dones, dreta l’una i l’altra culivada. Darrera, la mort presidia l’escena que, des d’un angle, contemplava un baró barbut la cara del qual expressava una gran benignitat.

Al reducte, sense cap banc, sense cap cadira, únicament amb una catifa llargaruda, disposada sota mateix de la tela, hi havia set dones agenollades, totalment nues, que li donaven l’esquena. N’hi havia de joves, n’hi havia de velles, i cap d’elles no va adonar-se de la seva presència entre els plecs de la cortina que el dissimulava i que, prudentment, no abandonà.

Era, doncs, encara allí, indetectat, quan d’una porteta lateral eixí una altra dona, en avançat estat de gravidesa, la qual, titubejant i sostenint-se el ventre amb les mans, va instal·lar-se sobre la catifa i s’hi ajupí, encarada amb les altres, que, aleshores, abandonaren la posició que ocupaven i van anar convergint cap a la nouvinguda, que anava obrint més i més les cames. De la seva boca s’escapaven tot de gemecs que procurava ofegar sense aconseguir-ho; més aviat creixien a mesura que, visiblement, feia esforços per parir.

Es van encendre tot de llums que enlluernaven amb el seu excés de claror quan, a la fi, la testa del nadó emergia de la vulva dilatada, i el seu xiscle de deslliurança fou respost pel crit de totes les altres, dues de les quals, les més properes, ja acudien a recollir la criatura mentre les seves companyes, que l’havien deixada parir sola, sense assistència, s’ocupaven de la mare.

Ell, fascinat i tot com estava, ja anava a retirar-se per por de ser descobert quan s’immobilitzà, sorprès. Una mà acabava de tocar-li el muscle i, en girar-se, es va trobar cara a cara amb una noia que aleshores el separà de les cortines i, xiuxiuejant, li preguntà com s’ho havia fet per entrar. En contestar-li, també xiuxiuejant, que la porta de la capella era oberta, assentí com satisfeta d’una comprovació i, mormolant un estrany «Déu hi vetlla sempre que una de nosaltres infanta», va endur-se’l cap a l’inici d’una escaleta invisible en la foscor i, graons amunt, el féu pujar cap a una habitació reduïda i modesta, també en la penombra, on l’invità sense grolleria, però sense timidesa, a jeure amb ella.

Després, quan va demanar-li explicacions tant sobre les activitats que tenien lloc en aquell temple com sobre el seu capteniment, defugi de donar-les i el descoratjà d’insistir-hi en dir-li «No vulguis que sigui indiscreta si t’he plagut». Un cop vestits, baixà amb ell, però no pas per acompanyar-lo només fins a la porta, sinó per sortir plegats i fer tots dos camí fins a l’avinguda de l’Opéra, cantonada a la rue de Sainte Anne, on l’abandonà. Durant el camí, i com que ara ja sabia que era foraster, li parlà de la ciutat, d’indrets que li calia visitar… Va negar-se amablement a una cita tot i reconèixer, quan ell féu la pregunta, que sí, que estava contenta de com l’havia estimada i que «si mai era possible», com recalcà, li agradaria de jeure-hi de nou.

Potser l’hauria poguda seguir en separar-se, però li va semblar que podia estalviar-s’ho; al capdavall, sabia on podia trobar-la. Però s’equivocava. L’endemà passat, en buscar la rue des Clergues Lourds va veure que a la guia de la ciutat no hi figurava. I a Montmartre, per on s’havia extraviat aquell vespre, ningú no va saber donar-li’n notícies i un botiguer ja vell, que havia nascut al barri, li assegurà que no existia ni havia existit mai, del seu record o del record dels seus pares. Potser havia llegit malament la placa, li digué.

De la insòlita aventura li quedà només un no menys increïble paper, titulat La Creació, segons el text de Babilònia del segle XI a. C., del qual tingué l’encert d’apoderar-se, mogut no sabia per quin estrany instint, mentre la noia, que al llit s’havia captingut sense inhibicions, es vestia púdicament a la cambreta de bany del costat del dormitori, quan li escorcollà de pressa i corrents els dos calaixos de la taula de nit; era al de sota.