MARIA GARÍ

—Tenim temps de parlar-ne —va dir-li la primera vegada, aleshores que havien rebut la carta.

Per gust, hauria dit que no de seguida, al capdavall ja en tenia prou amb l’Assumpció i en Llorenç ni els era res. Era una mala sort que aquella senyora Clàudia, a casa de la qual l’home havia viscut durant tant de temps i que devia ser la seva amistançada, s’hagués mort tan prematurament, perquè en Llorenç hauria pogut continuar amb ella fins i tot quan li donessin el retir, a començaments de l’any vinent. Un altre vell a casa era excessiu, sobretot si tenia en compte que la seva pròpia mare també malaltejava i era ella qui havia d’acudir a tot perquè la germana tingué el mal acudit d’anar a casar-se amb un pagès que se la va endur al poble. Afegim-hi la criatura que els havia nascut al cap de deu mesos de casats i que ara, per tant, tot just tenia dos anys. Eren molts maldecaps, per a una dona.

És cert que no podia queixar-se massa d’en Daniel, l’ajudava en tot el que podia, de vegades fins i tot havia hagut de rentar els plats quan l’Assumpció es trobava malament i ella es vela obligada a córrer a casa seva. Més d’un cop, també, quan en Joan era més petit, l’havia rentat i canviat amb una competència poc corrent en un home. Però sempre era una ajuda petita, ell tenia les seves obligacions a can Tuneu i, des que van fer-lo encarregat, tornava més tard que abans. Ho comprenia perfectament, no era pas qüestió de regatejar un quart a una casa on se li portaven bé, però la comprensió no solucionava el problema familiar en la mesura en què existia.

La carta, pel restant, tampoc no exigia res, ni demanava, li ho calia reconèixer. Tot es limitava a una breu insinuació que s’anà repetint en cartes posteriors, car tot d’una l’home, que fins aleshores havia escrit tres o quatre vegades l’any, començà a sovintejar les seves missives d’una manera extravagant. S’havia instal·lat en una altra pensió, però donava a entendre que no hi estava bé. No tenia res d’estrany, no podia estar bé enlloc, després d’haver viscut en una casa on feia el que volia i compartia el llit de la mestressa. O potser darrerament, ja no, puix que aleshores que van casar-se el trobà molt aixafat; des del primer cop que el va veure, el primer any de festeig, quan ell anà a passar una setmana a Riudelles, havia envellit extraordinàriament. Però això ja solia passar, una persona es conservava relativament bé any darrera any, com si el temps no passés, i un bon dia us el trobàveu tot canviat, fet un vell. Ho havia vist en el seu propi pare, i ho veia en la seva mare, que perdia de setmana en setmana. L’Assumpció, tot i les seves xacres, resistia amb més d’èxit. Perquè la meitat dels mals que tenia eren imaginaris, a ella que no li diguessin el contrari.

S’havia anat omplint de manies i també hi havia el desig de contrariar-la i complicar-li les coses. Amb una altra jove no hauria passat res. Però ella li havia plantat cara des del primer moment i li va fer comprendre que volia dur el pòndol de la llar, tal com li corresponia. És veritat que el pis era seu, i mai no li ho havia negat, però si hi havien anat a viure fou per fer-li un favor, no perquè la necessitessin. Si aquella egoista de la Fina hagués estat d’una altra manera, tot hauria anat molt diferent. Però hi devia estar molt bé, sola, a Barcelona. Li hauria agradat de veure qui hi rebien, al pis, ella i la seva amiga. Feia bé d’aprofitar-ho, perquè se li acabava, tenia trenta-sis anys i de bonica no ho havia estat mai. Fos com fos, l’havia fastiguejada.

Entre una cosa i una altra no calia sorprendre’s que el caràcter se li endurís una mica i que, sovint, sortís amb respostes brusques o es mostrés impacient amb el mateix Joan que, pobra criatura!, no hi tenia cap culpa. Després se’n penedia i se’l menjava a carícies, un tractament que l’Assumpció no aprovava, perquè al seu dir era la manera de malcriar-lo.

—Amb les criatures s’ha de saber fer un terme mitjà —li deia.

Per això devia haver-li sortit tan bé la noia, i el mateix Daniel, encara que no fos fill d’ella. Perquè ell semblava creure que amb ajudar-la i portar-se com cal al llit ja havia complert, i no era veritat, hi havia més coses. Sobretot allò que feia de donar-li sempre els diners tan justos per tot, de voler controlar totes les despeses. Era vergonyós, per exemple, que més d’una vegada hagués de fer tornar els cobradors del llum o de l’aigua des que els havien posat el comptador directe perquè no tenia amb què pagar-los. Després tot eren molèsties, car els de l’Ajuntament, que cobraven l’aigua, no tornaven mai i calia que perdessis un matí fent cua a la finestreta. Havien tingut més d’una discussió, sobre això.

—Però què et costaria? —feia ella—. ¿No hem de pagar igualment?

—Mentrestant, els diners treballen —li contestava ell.

Perquè els ingressava al banc, no era que ell se’ls rebentés, aquesta justícia la hi havia de fer, no tenia vicis, mai no anava al bar, havia deixat totalment de fumar, no li coneixia cap embolic de faldilles… I d’això se n’hauria adonat. Tot té un límit i no era raonable de creure que podia dormir amb una altra quan àdhuc ara, al cap de tres anys de casats, ho feien pràcticament dia per altre.

De primer, les seves exigències l’havien sobtada i gairebé la molestaven, res no la hi havia preparat, però també en ella hi havia un fons de sensualitat latent que acabà per avenir-s’hi una vegada desvetllat. I més que avenir-s’hi i tot, perquè ara sempre esperava amb goigs aquelles nits que la compensaven d’altres frustracions, del mal viure amb l’Assumpció, de les gasiveries del xicot cada cop més inclinat a estalviar. Li semblava que abans no ho era, ben bé així. Però un home, ja ho sabia, no se l’acaba de conèixer fins que hi comparteixes taula i llit. I així i tot…

El que més la molestava era que l’Assumpció només li veiés virtuts tot i que també amb ella es discutia. Sobretot quan es tractava del nen i es posava a aconsellar sense que ningú li demanés el seu parer.

—En això no s’hi fiqui, padrina —li deia—. Oi que ja va tenir prou fenia de criar-nos a nosaltres, la Fina i a mi?

—Per això, que tinc més experiència…

—La tenia —li contestava una mica brutalment—. Ara ja se n’ha oblidat. Deixi fer la Maria. Oi que està sa, que creix robust? Doncs no s’amoïni.

En canvi, sempre es posava al seu costat quan deia que no es trobava bé, i es refusava a creure que la meitat de les vegades era pura comèdia, ganes de fer-se l’interessant.

—És vella —replicava—. És natural que no estigui bona.

—Però si el metge diu que no té res! Està a disset de pressió i, si té una mica de reuma, no n’hi ha per fer tants escarafalls.

—Qui sap què farem, nosaltres, als seus anys!

—No es tracta d’això. Amoïna veure-la gemegar.

Perquè la vella tenia el lamentable costum de queixar-se, era com la seva mare, que es devia pensar que els mals li passarien si feia el ploricó.

—No ho deu fer pas per gust.

—Doncs sí, em penso que sí. No sé per què l’abones sempre.

—I no sé per què l’ataques sempre.

Més valia no parlar-ne; si la discussió es prolongava, no sols no solucionaven res sinó que encara ho acabaven d’enverinar. Més de quatre cops havien passat un parell de dies de morros, sense més conversa que la indispensable. I a ella això no li agradava, perquè això sí que era perjudicial per al petit. Ell es pensava que no s’adonava de res, però les criatures no baden tant com sembla, retenen les impressions i el dia de demà en poden sofrir les conseqüències.

Tot plegat feia desaconsellable, al seu veure, que en Llorenç s’instal·lés amb ells; es multiplicarien els motius de fricció. Però no li ho podia dir, a en Daniel, si més no clarament, ja que un altre dels seus defectes era l’obstinació. També ho era ella d’obstinada, prou que ho sabia, mai no ho havia negat. Després, està bé tenir una mica de caràcter, no deixar-se imposar sempre pels altres i procedir amb voluntat pròpia. Però sense exagerar, i únicament quan hom ha sospesat bé les coses. I ell això d’en Llorenç no ho havia sospesat mai.

—És un pobre vell —només sabia dir-li, i ho repetí aquell vespre que van rebre una carta més explícita, potser perquè en Daniel, en les seves respostes, s’havia abstingut de recollir l’al·lusió—. És dur de pensar que està tan sol…

Ella no va contestar, una mica fastiguejada que hagués suscitat el tema en aquell moment, quan es despullaven; ja feia dos dies que no l’havia tocada i era raonable de creure que aquella nit la voldria posseir. Si començaven així, discutint-se, no anirien enlloc, perquè encara que acabessin per estimar-se ja no seria ben bé el mateix. Però ell prosseguí:

—I no puc oblidar que quan era petit em va recollir…

Aquella observació era una mica desusada, car sabia, per haver-li-ho dit ell quan festejaven, que res no el molestava tant com que algú li recordés, com s’esdevenia més d’un cop quan era jovenet, que calia que es portés bé amb la padrina, que li devia molt. És clar que ara es referia a en Llorenç, però el cas venia a ser el mateix.

—No t’ho contradic pas —va mormolar mentre es ficava al llit.

Ell seia a l’altra banda, on es descalçava, i va girar-se a mirar-la.

—A la padrina no li n’he dit res, encara, però em penso que hi vindria bé —féu.

—És clar —no va poder evitar de dir—, la feina no seria per a ella!

Ell es va treure l’altra sabata.

—Sí, ja ho sé… No et pensis que no ho vegi, això.

La sabata va caure per terra i ell tornà a girar-se, ara per enfilar-se al llit, on es va quedar mig agenollat, mirant-la.

—En aquests casos sempre cau tot sobre les dones.

Pel to de la seva veu, va comprendre que ja començava a pensar en una altra cosa. Li tenia els ulls clavats a la naixença de les sines que exposava la camisa de dormir, i per això va abstenir-se de contestar. En canvi, li somrigué.

—No t’has cordat la cinta —féu aleshores ell.

—No…

Les mans s’hi atansaren, però van tancar-se sobre els pits.

—No tens son?

—No, gens.

—Jo tampoc.

Deixà relliscar els genolls cap a les seves cuixes i ella va girar-se a mitges.

—Tanca el llum…

—Sí.

No li feia vergonya que la mirés, però a les fosques ell li deia coses que mai no li havia dit quan el llum cremava, i a ella li agradaven, acabaven d’enardir-la. Suposava que a ell també. No sabia si amb les altres parelles passava el mateix, mai no havia sentit la temptació de parlar amb ningú de la seva vida sexual, ni a mossèn Claramunt, al qual es confessava des que morí el rector, que era el seu confessor d’abans. I no perquè ell fos un capellà jove, sinó perquè de tot allò no n’havia de fer res ningú, eren coses seves i no hi havia pecat des del moment que eren casats. D’altra banda havia quedat escarmentada aquell cop que, en absència de mossèn Marges, va haver d’agenollar-se al confessionari de mossèn Flaqué, el vicari, i l’home, abans de donar-li l’absolució, insistí per si havia pecat contra el sisè manament o es lliurava a jocs solitaris, una cosa que mai no havia fet ni de joveneta. Ella sí que podia dir que havia arribat ben pura al matrimoni, va mig pensar amb orgull mentre s’obria a l’abraçada del seu marit. Alguns mals pensaments tothom els té; això és inevitable, i de vegades s’imaginava com seria, però mai no s’havia toquetejat ni havia volgut toquetejar cap noia com d’altres feien, quan anava a col·legi. Ni havia permès que ell, de solters, li posés la mà al damunt com intentà una sola vegada. No el rebutjà violentament, no va enfadar-se, simplement digué:

—Així, m’estimes? —en un to tan dolgut que ell no insistí.

Potser aquella de cal Nano li ho deixava fer, no ho sabia, mai no va preguntar-li res, com no fos per què havien renyit. I va trobar que la resposta era convincent quan li explicà:

—No ens podíem avenir, pensem massa diferentment. Va ser un error.

Sí, segurament s’havien porquejat, aquella mena de noies més aviat solen ser de moralitat ampla, i en Daniel no era com en Josep Tornell que no tenia iniciativa i quan feia un cop de cap era per equivocar-se, com ho demostrava allò d’haver deixat can Tuneu per col·locar-se a can Serpis, on per cert ara feia dos dies que estaven en vaga per una qüestió de convenis col·lectius segons havia sentit dir. Els diaris no en parlaven, però es veu que n’hi havia d’altres, de vagues. Era com si la gent s’haguessin cansat d’estar bé, perquè en tot allò no s’hi guanyava res i l’únic que s’aconseguia era comprometre el futur del país com va dir en Daniel a en Saura aquell diumenge que es van trobar en tornar de passeig i discutiren de política. Ni l’un ni l’altre no comprenien que el marit de la Lluïsa fos d’aquella manera, al cap i a la fi tenia establiment i als negocis ja se sap que els desordres no els proven. Però allò d’escriure llibres i venir algun cop retratat al diari es veu que li havia pujat al cap i es devia pensar que amb aquelles idees es feia més l’interessant. Com si no es guanyés la vida, ell. La botiga bé devia donar des del moment que havia plegat la dolceria i fins es comprà un cotxe, l’any passat. Tots plegats ens hem tornat massa exigents, pensà.

El que més la molestava, però, era aquella hipocresia de tanta gent, en Saura inclòs, que gairebé no s’atansaven ni a missa i ara, tot d’una, et sortien amb les encícliques del papa que semblaven justificar-ho tot. De vegades li semblava que eren més perjudicials que útils si se’n podien emparar els enemics de la religió i convertir-les en una mena d’instrument polític. El mateix passava amb el concili. Sovint, ni sabia què pensar. No veia la necessitat de tantes reformes. Algunes coses no farien més que reforçar la incredulitat, com allò dels «germans separats» o de la llibertat religiosa que al capdavall sempre havia existit, ningú no era obligat a res, com no fos a casar-se i a enterrar els familiars per l’església si no volies ser malvist. D’altres, potser hauria valgut més que aquells sants barons les haguessin discutides sense tanta publicitat, assenyaladament l’assumpte del control de naixences que més aviat hauria hagut d’ésser una preocupació de científics i sociòlegs. És clar que l’Església també era una mica això, l’Església ho era tot i la seva missió l’obligava a interessar-se per tots els problemes dels seus fidels i pel benestar de la humanitat, però ella trobava que hi havia una mena de problemes que ja s’anaven solucionant sols perquè cadascú hi cercava el desllorigador pel seu propi compte. En Daniel no era ben bé del seu parer, en aquest aspecte, però l’important era que la seva oposició fos únicament teòrica.

Quan, aleshores que tingueren en Joan, tan poc de temps després d’haver-se casat, li va dir que no estava disposada a criar cada deu o dotze mesos, li havia contestat que en aquestes coses no s’hi podia fer res i que les haurien d’acceptar tal com es presentessin. Ella, però, s’havia espantat, i no pas perquè el part fos difícil, que tot anà com una seda, sinó perquè de fills no se’n volia omplir; era una dona, no una conilla. Per això, sense dir-li’n res, es comprà aquell llibret sobre el mètode d’Ogino i l’estudià a fons, però aviat va veure que no li serviria; per una banda, tenia les menstruacions una mica irregulars i per l’altra en Daniel difícilment s’avindria a fer-ho en uns dies determinats. Calia trobar una altra solució, i no n’era cap que ell cantés a la finestra o que usés un anticonceptiu; això darrer, sobretot, l’hauria feta sentir-se bruta, com una dona pagada. Es decidí doncs a parlar-ne a la llevadora, la qual, per sort, era una noia no gaire més gran que ella i molt comprensiva que va dir-li que duia un pessari i s’avingué sense cap objecció a proporcionar-li’n un per al seu ús. De primer, tot i que allò era l’ideal, li havia fet algun escrúpol i no s’atreví a confiar-se a en Daniel fins que ja feia mesos que el portava sense que ell, naturalment, s’hagués adonat de res. Havia aprofitat un moment d’intimitat, però això no evità del tot que s’escandalitzés.

—Però, Maria! Qui t’ha pogut convèncer…?

—Ningú. Ha estat idea meva.

—I mossèn Claramunt ho aprova?

—No me n’he confessat. No és cap pecat, això.

—No sé… —va dir ell—. L’Església no les ha acceptades mai, aquestes pràctiques. I nosaltres, com a catòlics… No m’agrada, Maria.

—No em vull carregar de fills, jo —li recordà ella—. Més endavant, quan en Joan sigui una mica grandet, en podem tenir un altre. I, si vols, podem arribar fins a ties. Més, no.

—Però faltem, Maria.

—No és veritat —es defensà—. Estem disposats a tenir una família i a fer uns bons cristians dels nostres fills. No se’ns pot demanar res més.

—Se’ns pot demanar tot —replicà ell, sever—. No som nosaltres qui hem de posar condicions.

—Ho dius perquè ets un home i no et costa gens. Si a l’Església hi hagués dones, pots comptar que tot seria una mica diferent. I no faltem a cap dogma; no ho és, això.

Era la seva gran línia de defensa, ja que l’altra no valia res. Potser les dones, si haguessin intervingut directament en la definició de l’Església, haurien estat pitjors que els homes, perquè s’hauria tractat, com en el cas dels capellans, de persones solteres, sense fills, sense problemes d’aquesta mena, o amb problemes pitjors, d’inhibicions, cosa que les hauria inclinat a la intolerància, al rigorisme més extremat en matèria sexual.

Ella, de soltera, havia acceptat íntegrament totes les ensenyances rebudes, però ara ja no podia pensar el mateix. Els dogmes eren els dogmes, hi conformava les seves creences, la seva vida i, als ulls dels tebis, podia passar per devota, per una mica carca i tot com deien alguns menjacapellans, però tot el restant era matèria opinable mentre no es caigués en el pecat d’escàndol. La seva vida de casada li feia veure que en algunes coses s’havia enganyat grollerament. Sobretot en aquella del sexe. Perquè estimar-se carnalment era una cosa natural, sana, alegre, que predisposava a la bondat. Ella mateixa mai no es mostrava tan avinent i comprensiva com quan en Daniel li havia fet l’amor. I i ell també li passava això. Si els resultats eren aquells, doncs, no podia ser una cosa dolenta. Però tota l’alegria, tot el benestar i els impulsos generosos que el coit procurava desapareixien si hom s’hi lliurava amb por, amb recel, amb reserves de la mena que fossin. Una d’elles era el temor de quedar embarassada. Això t’encongia el cor, t’omplia el pensament, t’allunyava d’aquella joia que convertia l’acte sexual en una activitat renovadora, en feia una mena d’ofensa que et deixava disgustada i et dreçava amb hostilitat contra el món, la família, aquells que tenies més a prop.

Ben cert que una activitat sexual sense discriminació hauria estat perjudicial, per això s’havia instituït el matrimoni que l’ordenava, però dins d’aquelles regles hom s’havia de sentir lliure, sense més limitacions que les imposades per la decència, i a aquestes no hi havia faltat mai, recordava la repugnància que sentí aquella vegada que la Josefina, la veïna amiga seva amb la qual solia sortir abans de festejar amb en Daniel i que era casada amb un viatjant, li confià algunes de les coses que feien. A en Daniel no les hi hauria tolerades mai, li semblava que fins i tot l’hauria avorrit si les hi hagués proposades, per sort en aquest assumpte era com ella i sempre s’havien servit d’allò que l’Església en deia les vies naturals, suficients, més que suficients quan hom no era un pervers ni un viciós. I no era perversió ni vici utilitzar un pessari. Tampoc no acceptava del tot el retret que ell li féu:

—No pots fer-te una moral a la teva mesura, perquè no responia a la veritat i, com li contestà:

—La moral és una cosa més alta i no tothom hi arriba pels mateixos camins.

Hi havia, en efecte, dones per a les quals era una satisfacció tenir fill darrera fill i procrear era l’expressió de llur moralitat. No podia conformar-s’hi pas si ella era feta d’una altra manera. No era més virtut tenir fills que no tenir-ne o voler-ne únicament un nombre raonable. Déu no podia exigir-li una cosa per a la quan no estava preparada, els dolors freqüents de la maternitat, l’enrunament físic de les dones fecundes, una família nombrosa que exasperaria les males disposicions del seu caràcter. Perquè allò no seria servir-lo. El mateix Daniel, de vegades tan tancat, ho devia comprendre ja que després de manifestar la seva reprovació del pessari ja no en tornà a parlar i d’allí endavant procedí com si aquella conversa mai no hagués tingut lloc.

Aquesta actitud ja solia adoptar-la en altres coses, era capaç de discutir durant una o dues hores quan quelcom el contrariava i aleshores, en veure que no hi havia manera de sortir del cul-de-sac, renunciar-hi i no referir-s’hi més, com si no existís. Si per atzar, però, es tornava a esmentar al cap de molt de temps, descobríeu que la seva posició no havia canviat. En el fons, mai no havia acceptat la contradicció i només una sèrie de raons tàctiques l’havien decidit a adaptar-s’hi. Això li desagradava, per què era poc clar. A més, mostrava una mena d’obstinació innoble, trobava ella, que a la llarga, si acumulava massa reserves inexpressades, es traduïa en hostilitat. ¿No n’hi començava a haver ja una mica ara, a propòsit d’aquell dissortat afer d’en Llorenç?

Car aquella nit hi tornà, insistí encara quan ella ja s’havia rentat i jeia de nou al llit/en la fosca.

—Ja sé que s’ha de mirar la conveniència de tots plegats —va dir-li—, però un home no és com una dona. Si fos una dona, potser ja no et diria res, la tindries tot el dia a casa, es ficaria en tot, com sempre passa… Amb un home és diferent.

—O no —replicà ella, contrariada que el seu entossudiment li furtés aquella pau profunda i dolça, que sempre trobava en l’amor—. Pensa en una cosa: aquí no hi té amics ni coneguts, no…

—Ja se’n faria, per això no t’amoïnis —la va interrompre en Daniel—. Si fos un gat de masia… Però és un home sociable.

—Ni s’hi pot sentir bé —tornà ella, sense escoltar-lo—. No hi està acostumat, a viure en un poble.

—És com si hi hagués viscut sempre, el barri i la feina…

—No és el mateix. És una altra manera de fer.

—I què li pot importar, a un vell? No es tracta pas de divertir-se.

—No vull dir això. L’ambient i tot plegat…

No volia discutir, en aquell moment, i les respostes li sortien automàtiques, vagues i poc convincents. També ho eren les d’ell.

—L’ambient és una cosa que fem entre tots.

—Precisament.

Precisament què? Ell hi contribuiria, a la formació d’aquest ambient. I no podia creure que fos per millorar-lo.

—Per què no dormim, ara? Ja en tornarem a parlar.

Hi anava donant allargues, amb la confiança insensata, immotivada, que el temps ho solucionaria tot sol. Això devia voler dir que podia morir-se abans que li donessin el retir, que potser ella desitjava que es morís… Però aquest pensament l’espantava. No volia la mort de ningú. Només volia que la deixessin en pau, que les coses no fossin tan complicades, que la vida fos més senzilla. Però tot tendia, precisament, a embolicar-se. Dos o tres dies després d’aquesta conversa nocturna la seva mare va tenir un atac de pedra i el primer que se li va acudir al pare, en lloc de cridar el metge, fou d’anar a cercar-la a ella. I en plena matinada, encara!

Aquell dia es va quedar tot sense fer, és clar, i de banda de vespre l’Assumpció es va ficar al llit amb l’excusa que estava marejada i tenia rodaments de cap. Era massa casual perquè s’ho cregués i li ho va declarar sense miraments.

—A vostè sembla que li agradi de fer-ho tot força difícil. Si es pensa que cada cop que corro a casa s’ha de ficar al llit, s’equivoca.

La dona es posà a plorar i, per si fos poc, en sentir-la també esclafí en Joan, el qual havia trobat arrossegant-se pel pis, sense control de ningú i exposat a prendre mal. Va abandonar l’habitació amb una revolada:

—Que tipa que n’estic!

Després, quan en Daniel tornà, la vella devia queixar-se-li, perquè ell sortí de l’habitació fent mala cara i es va asseure a taula en silenci, reprovador.

—Un altre! —no pogué evitar de fer ella—. L’únic que faltava.

—Ningú no t’ha dit res, oi? —replicà ell, sorrut.

—Ni cal, home. N’hi ha prou amb veure’t la cara!

—Ja m’agradaria de veure la que faries al meu lloc.

—És clar, ets tu qui se sacrifica, qui ha de córrer com una palla borratxa d’un costat a l’altre! Oi que ni hi has passat, per casa?

—Què hi havia de fer, tan tard?

—Podia morir-se, la mare, no?

—D’un atac de pedra? No em facis riure!

—Riu, doncs, home!

Van discutir-se com dos xinesos i la vella, que no en devia tenir prou, va abandonar el llit i sortí al menjador amb la seva cara de víctima.

—On va, vostè, ara! —va cridar-li—. ¿No ha dit que estava marejada?

—Com que et molesta tant que em quedi al llit…

—Ara ja hi era, oi? S’hi podia quedar, per mi.

Observà rancuniosament que en Daniel li atansava una cadira a la taula i, abans de dir alguna cosa que podia lamentar més endavant, va preferir abandonar el menjador i tancar-se a la cuina, on en Daniel va anar a cercar-la al cap de dos minuts.

—No sents que el nen plora?

—I no hi pots anar tu?

—Ja saps que no serviria de res.

De manera que va haver de fer un esforç de flaquesa i treure’l novament del llitet, on l’havia ficat quan pogué tranquil·litzar-lo la primera vegada. També per a allò la necessitaven, en Daniel no en sabia, de fer-lo callar.

Quan tornà a deixar-lo adormit i entrà de nou a la cuina, en Daniel era prop dels fogons i batia un ou de la truita que ella només havia tingut temps de trencar en un plat.

—Dóna’m —digué.

Després, a soles, també va plorar una mica. Se sentia d’allò més desgraciada i tot d’una tingué por de perdre’l. Però no era pas qüestió de demanar-li perdó, era ell qui s’havia de fer càrrec que algun cop perdés la paciència. Tot el dia a casa, amb malalts, vells i criatures… Una vida molt diferent de quan era soltera. Què se n’havien fet, d’aquells projectes de continuar treballant? Ho havia hagut de deixar gairebé de seguida, quan el ventre se li començà a inflar visiblement, i després ja no en parlaren més. Era natural. El lloc d’una dona era a casa, com havia sentit repetir sempre a tort i a dret. Però ho deien els homes, ben entès.

Abans, de soltera, no havia capit encara totalment que de mons n’hi ha dos, el d’ells i el propi, el femení. Potser perquè no havia tingut cap germà i el pare feia poc soroll, deixant de banda, a més, que el fet de ser el pare, i d’una altra generació, el col·locava una mica al marge i no en feia un punt de referència prou convincent o precís. Les noies eren, o havien de ser, prudents i honestes; els nois, atrevits. Tampoc no coincidien ben bé llurs interessos respectius, ells solien ésser afeccionats al futbol, parlaven de política o d’alguna cosa que s’hi assemblava; elles, de vestits, modes i pel·lícules. Però això li semblaven peculiaritats superficials i en el fons creia en una mena d’unicitat dels dos sexes.

El veritable descobriment tingué lloc de casada, quan va adonar-se que els homes tendien amb tota naturalitat a convertir les dones en criades més que en col·laboradores i que els interessos, més que diferents, eren contraposats. I això fins tenint en compte que ella havia fet sort, li semblava, ja que en Daniel s’avenia, ocasionalment, a alleujar-la en la seva tasca. Però no volia veure les coses tal com eren, el seu egoisme de mascle l’encegava i sempre confiava que ella diria amén a tot el que se li acudís de pensar o de fer. A desgrat de les aparences, les decisions les prenia unilateralment. Era d’ell que havia partit la idea d’anar a Viure amb l’Assumpció, ell qui retenia la bossa, ell qui feia projectes per a quan el nen seria gran, ell qui guardava les claus del bé i del mal. Els intercanvis que tenien eren de pura fórmula, i en aquest sentit ja feia temps que li havien passat les il·lusions. Ara: continuava decidida a no representar un paper subordinat, a pesar en l’existència en comú, i per això li havia de fer front tantes vegades i obligar-lo a reconèixer els drets que li pertocaven. No ignorava que d’una mena de dona com ella els homes en solien parlar com d’una que es vol posar els pantalons, i això també la molestava. No era veritat. Voler influir en les decisions que també l’afectaven, i de vegades més i tot que a ell, no es podia confondre amb un deler manar. No intentava de manar ningú i, si algun cop ho semblava, era perquè s’impacientava i entre tots li havien anat fent malbé el caràcter.

La prova era que tenia una bona arma a les mans i mai no se n’havia servit ni se’n serviria. Sabia de dones que menaven llurs marits per la punta del nas perquè sabien utilitzar-la. A ella, però, li hauria semblat vendre els seus favors, com se’n deia, i no sols no tenia res a vendre sinó que no considerava allò com un favor que feia a algú. En tot cas, el favor era mutu. Hauria estat innoble i deslleial servir-se del sexe per a maniobres dubtoses que a la llarga l’haurien convertida en quelcom que no era. Però reconeixia que hauria estat fàcil.

Hi havia més lleialtat que en ell, en ella. No hauria pogut citar fets precisos, potser encara no s’havien produït perquè no se’n presentà l’ocasió, però estava segura que podien arribar moments en què la seva lleialtat, la d’ell, es dividís; n’era un botó de mostra la seva incapacitat de veure que l’Assumpció feia sovint trampa i la manera instintiva que tenia de posar-se al seu costat, ni que fos una mica vergonyosament, sense atrevir-se a declarar-ho. Ella no s’hi captenia, així. Sabia que tenia un deure i el complia, però si la pròpia mare hagués fet comèdia li ho hauria retret ben clar i no sempre hauria corregut tan de pressa al carrer Alt quan la cridaven. Ella es pensava que era per favoritisme, i algun cop li ho havia mig insinuat, però s’enganyava. No estava disposada a sacrificar la llar, per poc que fos, al caprici dels altres o a la hipocondria d’uns vells. Ella havia escollit una vegada per totes, i sense prendre’s al peu de la lletra allò d’abandonaràs el teu pare i la teva mare, perquè era massa inhumà, tots els altres, des que va casar-se, havien passat a segon terme.

En Daniel, en canvi, feia fil blau fil negre i en el seu afany de comprensió, com li havia dit una vegada, arribava a ésser més incomprensiu que si s’ho hagués proposat. Si li n’hagués fet cas, s’hauria trobat sense adonar-se’n que era la criada de la vella i tota la seva participació a la casa reduïda a un perpetu assentiment. I no hi podia passar, per això. Ni el seu caràcter ni el seu sentit de la justícia no s’hi conformaven. No s’havia casat per servir ningú, perquè la posterguessin, perquè en Daniel tingués un escarràs que només de nit es convertiria en una dona, quan li obrís les cames.

Aquella lluita, però, la cansava, reduïa les seves bones qualitats i accentuava les dolentes. Perquè ja sabia que no era perfecta i no la consolava que la perfecció no fos d’aquest món. Però sí que hi havia una perfecció relativa a la qual podia arribar-se amb l’ajuda dels altres, amb una mica de vera comprensió, ni que només fos amb una mica mica de caritat. Ara, ni això no li donaven. Que no ho fes la vella no era d’estranyar. Però ho hauria hagut de fer en Daniel. Tan poc que li hauria costat! Per a ell la caritat consistia precisament en allò, a fer la part dels desvalguts fins i tot quan més que ser-ho ho pretenien. Una caritat, a més a més, que esperava d’ella i que ell era incapaç d’exercitar d’una manera continuada. Perquè els seus interessos passaven per damunt de tot. La hi delegava, doncs, com aquella vegada que, el dia de la Victòria, al senyor Tuneu li passà pel cap de convidar tot el personal a fer una fontada i ell, no sabia per què, s’hi il·lusionà tant que no va saber renunciar-hi tot i que aquell dia la vella sí que estava malalta, tenia febre i el metge declarà que podia tractar-se d’un principi de congestió pulmonar. La nit abans va delirar i ella se la passà llevada. Semblava natural que l’endemà es quedés, però no ho va fer, declarà que aquelles coses havien de seguir el seu curs normal. Sort que de sortides com aquesta no en tenia gaires, ja que ella no sempre hauria capitulat.

Al mateix temps li agradava de quedar bé, sovint d’una manera una mica pueril, i fora de casa, com quan al senyor Rosselló del pis de sota li agafà aquell patatum i va ser ell qui va córrer pel metge, pel capellà, i després s’oferí en tot i per tot amb una insistència que devia sorprendre i embafar la mateixa senyora Maria, la dona. Quan va haver sortit de perill, perquè es recobrà, tot eren comentaris favorables, expressions d’agraïment i falagueries que a ella li valien la satisfacció de sentir-se dir sovint, quan comprava a les botigues del veïnat:

—Vostè sí que ha trobat una perla!

Molts devien pensar, però això s’ho callaven, que no se la mereixia, car no dubtava que l’Assumpció l’havia bescantada més d’un cop mentre que no parava de cantar les lloances d’en Daniel, tan bon xicot que fins i tot acompanyava els cadàvers desconeguts al cementiri. Perquè ara ja feia temps, des de poc després de casar-se, o més exactament, des de poc després d’ocupar el lloc d’encarregat a can Tuneu, que assistia a tots els enterraments de la gent accidentada o que per un motiu o altre havien mort a l’hospital i no tenien familiars al poble. Abans ja ho feia en Mirell, el de la botiga de robes, i en Daniel es devia haver imaginat que era saludable de seguir la tradició. La primera vegada que el noi demanà permís al senyor Tuneu per sortir en plena jornada de treball, l’home, va dir-li, es quedà tot sorprès, però no va saber negar-se quan s’assabentà que es tractava d’una obra tan noble.

—És trist de veure’ls marxar tan sols… —havia comentat en Daniel.

Estava bé, no hi havia res a dir, però ella hauria preferit una altra mena de virtuts, més privades, o potser les mateixes, però aplicades amb més discerniment. Perquè allò mateix d’en Llorenç, cavall de batalla en aquest moment, podia ser molt virtuós, però també era irreflexiu. Oh, ja sabia tot el que se sentiria dir i com a en Daniel l’enfilarien als núvols per haver recollit aquell padrí amb el qual ben just si havia conviscut uns mesos, de menut! Li semblava escoltar-les, les dones:

—No digueu, com en Daniel no n’hi ha!

—Pocs ho haurien fet!

—Si n’hi hagués molts, així, d’una altra manera aniríem!

—Tu sí que pots estar contenta!

Molt contenta. Tant com ho estarien les mateixes lloadores si la teula els queia damunt. Feia molt bonic, tot allò, i era fàcil parlar pels altres i alegrar-se en nom d’ells. La seva mare ho veia més clar, ja que quan li’n parlà, uns quants dies després d’haver-ho discutit aquell vespre, li va dir:

—Jo li ho trauria del cap, filla. No teniu cap obligació de carregar-vos amb una persona que al capdavall no us és res.

Prescindint d’això de l’obligació, que era discutible, restava el fet que, en efecte, es tractava d’una càrrega, si no en el sentit material, perquè l’home tindria el seu retir i en Daniel bé es defensava, en el sentit familiar de la cosa: algú estrany que es trobaria contínuament entre cames, un suplement de feina, un llit més a fer, més roba a rentar…

—Mira de convèncer-lo. Podeu trobar una altra solució.

Però això només era relativament veritat, ja ho veia. Ignorava quin jornal guanyava l’home, què cobraria de retir, però ja suposava que els diners no li sobrarien i que li costaria de pagar una dispesa com fins aleshores. Ja li devia costar d’arribar al cap del mes ara que s’havia quedat sense la senyora Clàudia que li feia un tracte tan familiar. De parent, no en tenia cap més que l’Assumpció i la Fina, però amb ella no s’hi podia comptar, no el voldria pas a casa… Podia provar-ho, de tota manera. Al capdavall no es tractava de voler o de no voler. Ben mirat els vells no els vol ningú. Però tampoc no se’ls pot deixar abandonats, i ella, la Fina, que era infermera i se n’havia fet per vocació, hauria estat la persona més indicada. Si hagués viscut a dispesa, hauria estat diferent, però tenia pis propi, és a dir, llogat, i no depenia de ningú ni tenia cap més obligació familiar. Pensant-hi bé, gairebé els el devia, aquell favor. ¿No tenien cura de la seva mare, ells?

Quan li’n parlà, no per pròpia iniciativa, sinó quan ell provocà de nou la conversa, en Daniel començà per mostrar-se escèptic en tots sentits.

—La vida que duu una infermera, que tan aviat treballa de nit com de dia, i sovint a deshores, no sembla la més favorable…

—Però en definitiva només es tracta que no estigui sol, que tingui una casa… No se n’ha de preocupar pas com si fos un nen que no pots deixar mai sol —objectà ella.

—Ja ho sé, això. Però ja veus com escriu, ell; pel que sembla, en la Fina ni se li ha acudit de pensar-hi.

—No vol dir res. Com tu mateix vas dir —recordà—, es tracta de fer les coses a conveniència de tots, amb el mínim de trasbals.

—I com li ho escric, això? Si li dic que s’adreci a la Fina, es pensarà que no el volem…

—Li escrivim a ella, de primer. A veure com reacciona.

—A veure… —accedí ell a la fi.

Després va costar una mica de decidir-lo a fer la carta, com per atzar va comparèixer molt tard els dies següents, massa cansat per posar-se a reflexionar i redactar un text prou persuasiu. Ella, però, no va deixar-lo tranquil i, el diumenge, ja no pogué trobar excusa. S’hi va posar havent dinat, quan l’Assumpció, que continuava ignorant-ho tot, era a fer migdiada, i fins a les cinc de la tarda hi maldà, de primer sol i aleshores amb la seva col·laboració. De fet, l’hauria hagut de redactar ella, la carta, hi tenia més facilitat, potser perquè a can Tuneu i després a l’agència n’havia escrit moltes, i no sempre dictades, però a en Daniel no li hauria agradat de reconèixer-ho i més valia no antagonitzar-lo.

A la nit va copiar-la en net i l’endemà la tirà a correus quan se n’anava a treballar. Tot d’una, ella començà a sentir-se confiada. A la Fina li seria difícil dir-los que no, era el seu oncle, vivia a la mateixa ciutat, no podia donar cap excusa raonable…

La resposta, però, al cap de vuit dies llargs, quan ja començaven a impacientar-se, fou desil·lusion adora. La noia, sense referir-se ni de prop ni de lluny al veritable contingut de la lletra, manifestava que, si calia, sempre estava disposada a contribuir al manteniment del seu oncle en la mesura de les seves possibilitats. Això era pixar fora del tros, com el mateix Daniel convingué, aquesta vegada sense necessitat de persuasió.

—Es veu que no vam ser prou clars.

—Pregunta-li sense embuts si se’n vol fer càrrec o no.

Li ho van preguntar, i ella va respondre: «A un vell li cal una llar i per dissort, potser, jo no la tinc ni és probable que la tingui mai. Podria satisfer les seves necessitats materials amb la vostra ajuda, o sia donar-li un sostre i un llit i posar-li un plat a taula, si bé no sempre a les hores que ell deu estar acostumat a menjar. Però companyia, autèntica companyia, no li’n podria donar tanta com vosaltres que teniu tot això que a mi em falta».

—La garsa! —exclamà ella, empipada.

El pitjor fou que en Daniel, tot d’una, trobà que la noia no anava tan mal encaminada.

—En això té raó —va reflexionar—. No n’hi ha prou amb cobrir les necessitats materials d’una persona. Bé o malament, per això no ens necessita. El que li cal és això altre, una llar, algú prop del qual se senti còmode, a casa seva… Amb la Fina no s’hi sentiria.

—I aquí, sí?

Ell mirà de mostrar-se prudent, ho va comprendre.

—No ho sé. Es pot provar.

—I tu creus que aquestes coses es proven? Un cop el tinguéssim aquí no el podríem pas treure.

—Naturalment. Hauria de ser ell qui, si no se sentís bé, decidís d’anar-se’n.

—Anar-se’n on, aleshores? Penses amb els peus, Daniel. Si ens el posem aquí, l’hi tindrem fins que es mori.

—Serà la voluntat de Déu.

Va reprimir un moviment d’ira. Invocar la voluntat de Déu sempre li havia semblat massa còmode, una manera fàcil de treure’s els problemes de damunt i de llançar-se irresponsablement de cap en complicacions pitjors.

—I la nostra, Daniel —va limitar-se a dir—. Pensem-nos-hi bé, ara som a temps de decidir qualsevol cosa amb llibertat.

—Amb llibertat, no. Per damunt de tot som cristians i, encara que no hi hagués res més, no podem permetre que un pobre home es mori abandonat com un gos.

—No s’ha de morir ningú. Es tracta precisament de viure-hi, no d’ajudar-lo a morir.

—Tu mateixa em vas dir que l’havies vist mol xafat…

Se’n recordava. Era natural i molt propi d’ell de recordar-se d’una cosa així. En canvi podia oblidar amb facilitat el seu natalici, com va passar l’any anterior, se li acudí. Però aleshores s’adonà que havia fet mal fet de pensar-hi, perquè era una consideració injusta i per això mateix, ara, tot d’una, debilitava la seva posició encara que en Daniel no en sabés res.

—Però no està malalt —contestà—. En aquest cas seria diferent. Jo el que vull és que pensis en tots els problemes que tot això ens posa damunt.

—Quins problemes, ben mirat? Tu de tot en fas un castell.

No van decidir res. No podia deixar-se vèncer tan fàcilment. La seva mare, l’endemà, quan va fer una escapada a casa en sortir a comprar, li digué:

—A aquesta Fina li hauríeu de fer veure que és ella, la neboda, i no vosaltres. Quina noia egoista!

Però ella sabia que no serviria de res insistir, sota d’aquell text tan enraonat que l’havia indignada s’amagava una decisió ferma, prou que ho veia. Ho podien deixar córrer. Quina solució quedava, doncs? Pensà que devia haver-hi indrets on podien recollir-se els vells, no precisament l’asil o la casa de caritat, alguna institució… Però en Daniel tampoc no en voldria sentir parlar, tota insinuació en aquest sentit seria malvista, contraproduent. Després, en Llorenç tampoc no era tan vell com per tancar-se, tancar-lo… La paraula li féu un mal afecte tan angoixós que fins li va saber greu que aquell pensament se li hagués acudit. Com allò que havia pensat del natalici, no feia més que minar la seva voluntat. I li calia, precisament, mantenir-la sencera, íntegra, si havia d’enfrontar-se amb en Daniel i amb la seva obstinació que el faria passar per damunt d’ella si badava, si afluixava. I si provava un no rotund, clar? Però aleshores, si així i tot ell decidia tirar endavant, la llar, la llar com ella l’entenia, deixaria d’existir amb molta més seguretat que si hi entrava en Llorenç. Perquè l’home no la destruiria pas, augmentaria simplement el malviure, les friccions…

Després hi va haver el silenci, aquelles llargues setmanes durant les quals ell evità de parlar-li’n i ella s’anava neguitejant perquè sabia per experiència que aquella actitud no augurava res de bo. En Daniel travessaria el temps com un túnel i en sortir-ne res no hauria canviat. Només ho podia canviar aquella negativa tallant, decidida, i ja s’havia dit que no hi podia recórrer. Era molt volenterosa, ella, com opinaven l’Assumpció, els seus mateixos pares i tantes altres persones que la coneixien, però ho era en coses menudes, mai no ho havia estat en res d’important, de fonamental, sempre havia acabat per cedir. ¿Potser era per això que tantes vegades se sentia una mica insatisfeta? Perquè íntimament comprenia que totes les seves victòries eren una derrota i que tempestejar per casa, imposar-se a la vella, discutir-se amb en Daniel, era una manera mesquina de demostrar-se que comptava, que existia. ¿No en tenia prou amb l’amor que al capdavall ell no li regatejava?

No ho entenia, però tot d’una, quan a la fi en Daniel sortí del túnel, va dir-se que probablement li restava molta vida per esbrinar-ho, i havia d’ésser una vida viscuda amb ell, no contra seu. Fet i debatut, era allò que sempre havia menyspreat una mica: una pobra noia.

Quan ell, doncs, un vespre digué:

—Cal decidir una cosa o altra, Maria, va contestar-li, eixuta i dissortada:

—Fes el que vulguis.

I ell, cosa que encara va ferir-la més, ni se’n sorprengué. Sempre hi havia confiat.

Tàrrega i Barcelona, 27 de juliol - 6 de setembre, 1966