SENYORA RIBÓ

El noi va negar-ho, però el senyor Tramunt s’ha tornat a queixar: fa unes setmanes que algú se li orina cada dia a l’entrada, sobre un test on hi ha una marquesa que comença a decandir-se, i té el convenciment que només ho pot fer el repartidor del diari. Ho abona el fet que tot va començar aproximadament quan van canviar de noi i que, alguns dilluns, no hi ha pixarada. D’altra banda, el mateix senyor Tramunt confessa que, tot i haver-ho intentat dues vegades, no ha pogut sorprendre el repartidor in fraganti.

Aleshores, quan li’n parlà per primer cop, ella va emprendre en Daniel:

—No t’orines pas mai a cap entrada? —va preguntar-li.

HI xicotet va mirar-la tot sorprès.

—Jo? No, senyora!

—Ni a la del senyor Tramunt?

—No, senyora —repetí el noi.

—Perquè és una cosa molt lletja, saps? —féu ella.

—Sí, senyora. No ho he fet mai.

La Lluïsa opinava que no podia ser, en Daniel era un noi obedient i respectuós, de fet potser el repartidor més dòcil que havien tingut fins aleshores. I formal. Acudia cada dia puntualment a tres quarts d’una, en sortir dels germans, on continuava d’extern, recollia el paper i mai no s’equivocava de casa com de vegades feien els altres. La noia, amb el seu parlar que sovint ella trobava una mica pedant i que potser en part contribuïa que encara no festegés tot i tenir ja els seus vint-i-cinc anys, fins havia afegit:

—Per la seva edat, trobo que és força responsable.

Van concloure doncs que tot plegat era una enutjosa casualitat i que el noi no tenia res a veure amb aquella malifeta, com ella mateixa explicà al senyor Tramunt, el qual era un bon client, un dels pocs bons clients que no les havien desertades en acabar-se la guerra, quan molta gent que fins aleshores els havien comprat sempre es van passar a una de les altres cinc papereries de la ciutat perquè el pobre Mateu, que mai no havia fet cap mal a ningú, com era generalment reconegut, va formar part d’aquella junta de defensa antifeixista tot i que ella no ho volia. Les coses ja estaven prou embolicades i ni l’un ni l’altre, esquerrans convençuts, no podien aprovar les arbitrarietats que es cometien, disculpables potser durant els primers moments de desori, de fermentació, però imperdonables quan els ànims ja tenien temps d’haver reaccionat prou per a comprendre que tot l’esforç, tot aquell impuls carnisser que duu l’home en el fons d’ell mateix, calia que fos dirigit únicament contra l’enemic que lluitava amb les armes a la mà.

—Mare —li pregunta la Lluïsa—, oi que ja no en queden d’aquells sobres comercials verds que teníem?

—Els apaïsats?

—Sí.

Ella abandona el taulell i alça els ulls cap a una de les prestatgeries més altes.

—N’hi ha d’haver, encara… —Es gira al noi que els ha demanat, el fill d’en Rosella, el plats-i-olles del carrer del Pintor Fortuny—. Us corren molta pressa?

—No; molta, molta, no —contesta ell mentre la Lluïsa passa a despatxar una dona que vol paper de seda.

—Perquè deuen estar una mica enredats i te’ls buscaríem aquesta tarda…

—Ja tornaré al vespre, doncs; abans de plegar.

—Això.

Es desplaça novament de taulell, recompta els periòdics distribuïts en cinc paquets una mica desiguals que corresponen a les cinc rutes que fan els nois. Caldrà que torni a interrogar en Daniel. El senyor Tramunt s’ha presentat per segona vegada aquest matí, encara no fa tres quarts, quan tornaven del magatzem de fustes, i ha repetit, potser una mica còmicament:

—Aquest noi continua orinant-se sobre la marquesa.

Tot i que estava amoïnat, ell mateix ha rigut d’aquella manera d’expressar-se que podia donar lloc a tants equívocs, o hi hauria donat si a la vila hi hagués hagut una marquesa, que no n’hi havia cap. Després, però, s’ha tornat a enseriosir.

—Estireu-li les orelles, perquè si l’arreplego jo, encara serà pitjor.

—Jo gairebé estic segura que no pot ser ell —ha dit la Lluïsa.

—Qui, doncs?

—Potser algun altre noi que li té antipatia i el vol comprometre —ha contestat la noia.

—Apa, apa! —ha fet simplement el senyor Tramunt.

A ella no li ha quedat més remei que prometre que d’una manera o altra en trauria l’entrellat i que, si era en Daniel, la cosa no es repetiria. Potser no arribarà a l’extrem de despatxar-lo, reflexiona, però un bon ramblatge sí que l’hi donarà.

—Vol venir a despatxar, mare? —demana la Lluïsa.

La botiga s’ha anat omplint, com sol passar alguns dies en aquesta hora, com si la gent es donessin cita. Per sort, han anat refent la clientela i, si han perdut clients vells, n’han guanyat de nous. No té res d’estrany si es considera que al capdavall són els més ben proveïts de la població i els llibreters més antics; la casa ja data dels temps de l’avi, quan Riudelles era un poble que no devia ni arribar als sis mil habitants mentre ara ja en compta uns deu mil i encara s’engrandeix, si bé més lentament.

—Toca a vostè? —pregunta a la noia que no coneix, però que li sembla la jove de can Sabaté.

Ella i la filla van despatxant sense entretenir-se, però sense pressa aparent i mirant que ningú no se’n vagi sense comprar encara que no tinguin exactament la mena de gènere que volien. Si es tracta de llibres, es prenen la molèstia d’apuntar noms d’autors i títols i asseguren que els demanaran. Si són recents, però, i de Barcelona, els solen tenir. També els queda un bon fons dels temps de la guerra i d’abans, un fons expurgat perquè a l’entrada dels feixistes van procedir a un acte de fe obligatori en tot allò que es referia a literatura marxista. Hi ha coses, però, que encara les guarden a casa. Mal no se sap… De tota manera, ara, de llibres els en demanen pocs, tot d’una la gent semblen haver perdut interès per la lectura i els dos millors compradors que tenien, n’Ibars, l’advocat, i l’Ubinyana, el director d’un dels bancs, van haver de deixar la vila, el primer cap a França i l’altre exiliat, per càstig, en algun indret d’Aragó. No hi ha dubte que tot ha canviat força. Si tot segueix bé, però, aviat els caldrà una dependenta.

La porta s’obre amb una mica de violència i entra un dels repartidors, en Roc, corrent com sempre, perquè és un noi ple de vitalitat, com el seu pare, un descarregador de l’agència que passa per ser l’home més forçut de Riudelles.

—No t’ho he dit mai, oi, que no s’entra així? —el repta la filla—. Un dia faràs mal a algú.

El noi es limita a mirar-la amb un petit somrís trapella mentre ella es gira a donar-li els diaris que li corresponen, els de la ruta del Raval Alt, la més llunyana, on, no sap per què, gairebé tothom llegeix «El Correo Catalán».

—Té. I no t’entretinguis jugant, que després la teva mare em ve a preguntar on et faig anar que tornes tan tard a casa.

Quan surt, entren en Carlets, que rep una empenta del noi, i en Daniel, que es fa cap a un costat per evitar la que li corresponia segons els procediments equitatius i enjogassats d’en Roc.

—Tu espera’t, Daniel —li diu ella quan tots dos s’atansen al segon taulell on hi ha les pileres de diaris.

Lliura els que corresponen a en Carlets i, uns segons després, quan entren al seu torn, tots dos una mica bruts com de costum, els que reparteixen els dos germans Esteve, als quals ja està cansada d’advertir que no els vol veure amb aquelles mans de terra que embruten el paper. Hi ha clients tocats i posats que en fixen en tot i el diari el volen sense ditades.

En acabar, torna a adreçar-se a en Daniel que sembla una mica incòmode per aquell procedir desacostumat.

—Vine, tu.

Se l’enduu a la menuda rebotiga, on hi ha una taula despatx entre tot de paquets sense desembolicar i unes quantes prestatgeries més on s’amunteguen els gèneres que no caben a fora. Més val parlar-li aquí, lluny d’orelles indiscretes. Al cap i a la fi, si és innocent, no té per què avergonyir-lo davant de tothom.

—Recordes el que et vaig dir dies enrera…? —comença.

—No, senyora —fa el noi.

—Que algú s’orinava a l’entrada del senyor Tramunt…

—Ah, sí, senyora! No era jo —assegura.

Ella prossegueix com si no l’hagués sentit.

—Avui ha tornat a queixar-se i diu que això sempre passa després d’haver repartit el diari… Espera —diu en veure que ell torna a obrir la boca—. No t’acusa —menteix—, perquè no ho sap, si ets tu. Però si sempre passa en aquesta hora i només des que tu fas el barri… Ell no et coneix, no sap com ets, i és natural que ho suposi. Tothom ho suposaria.

—Jo no sóc —protesta en Daniel—. Deu fer-ho en Manelet.

—El seu fill? Tu t’orinaries a casa teva?

En Daniel sacseja enèrgicament el cap.

—Jo no, però ell és un antipàtic.

—Per què?

—Diu que els externs no podríem anar a col·legi si ells no paguessin i que és una caritat. També pega a tots els que pot perquè és una mica més gran i a mi un dia pel carrer em va prendre l’aritmètica.

—No ho sabia, que fos així, però això no vol dir que s’hagi d’orinar a l’entrada de casa seva.

—Ho fa perquè es pensin que sóc jo.

—Bé… —S’ha quedat una mica desconcertada; no havia pas previst res de semblant—. Jo l’únic que vull és saber del cert que no ho has fet tu. Saps el disgust que s’enduria la teva padrina si diguessis una mentida…

—Jo no sóc —torna en Daniel sense la més lleu vacil·lació.

—Ni una sola vegada? Mai? —insisteix ella’ per més seguretat.

—No, senyora.

—Molt bé, doncs… Pots agafar els diaris, ara.

El segueix cap a fora, on es queda observant-lo fins que ha desaparegut després de saludar com de costum, i aleshores es mira el rellotge que assenyala ja la una, recull la perxa d’un racó i surt a abaixar una mica la porta per tal d’indicar que la botiga ja és tancada, mentre la seva filla despatxa el darrer client, en Josep Saura, un xicot que fa versos i sempre compra moltes quartilles i, de tant en tant, algun llibre d’editorials inidentificables, títols estranys que a Riudelles no deu conèixer ningú mes.

Quan torna a entrar, la filla fa:

—Mira què diu en Saura… Ara escriu una novel·la.

—Tot just he començat —puntualitza el xicot, modest—. Una cosa una mica especial.

També ho són els seus versos, si més no els tres que fins ara ha publicat al setmanari local i que a ella no van acabar d’agradar-li perquè no els va saber entendre. La Lluïsa opina que sí que són bons i, en conjunt, sempre mira d’afalagar el xicot. Potser li agrada i, al capdavall, no seria cap mal partit, a casa seva tenen una dolceria i, com la mateixa Lluïsa, és fill únic… Gent potser una mica massa d’església, però ell sembla diferent, de vegades diu coses que donen a entendre que pensa d’una altra manera.

Quan se’n va amb el seu plec de quartilles, però, no en parlen, la conversa torna naturalment cap a en Daniel.

—Ha dit que no, oi? —pregunta la Lluïsa tot sortint del taulell.

—Sembla que podria ser el mateix fill del senyor Tramunt. Es veu que algun cop s’han barallat i que es tenen antipatia.

La noia passa al despatxet, on es treu la bata fosca que es posa per despatxar i la penja al ganxo que hi ha darrera una prestatgeria.

—Ja podria ser. Ara que ho diu… Recorda aquell dia que se’n va endur una revista infantil sense dir res? Em penso que és de la pell del diable.

—Potser sí. Caldria dir-li-ho —fa ella, incòmoda—. Si molt convé, es molesta.

La noia s’estira la mitja de la dreta, allarga la cama per comprovar que queda recta, allisa una arrugueta amb la mà.

—Si ho fa ell, no podem pas permetre que se la carregui en Daniel.

—No, això no.

—Ja li ho diré jo, si torna.

Però no torna i quan el veuen de nou, al cap de cinc dies, és per casualitat, quan ell se n’anava al magatzem i ella venia de casa, ja una mica tard, perquè la botiga l’obre la noia i ella s’encarrega de la compra a la plaça i de deixar les coses a punt per al dinar. De tota manera, a primera hora de feina mai no n’hi ha gaire, les coses de papereria no són de primera necessitat.

Van trobar-se cara a cara, sota els porxos del carrer Major, i ella va aturar-se espontàniament.

—S’ha tornat a repetir, allò, senyor Tramunt?

—No…

—Em va assegurar que no era ell…

—No s’ha tornat a repetir, però abans-d’ahir al vespre s’hi va embrutar algú. No sé qui pot ser.

—Si era al vespre, això descarta en Daniel.

—Suposo que sí. M’agradaria de saber qui és aquest fill de… Perdoni, senyora Ribó —s’excusà sense haver completat la frase—, però ja comprèn com m’amoïna, això. Sóc un home net, jo.

Després, quan la contà a la seva filla, aquesta frase les féu riure totes dues. La noia aprovà que no li hagués dit res de les sospites d’en Daniel, ja que va opinar, com ella, que des del moment que el repartidor quedava lliure de culpes elles podien rentar-se les mans del que s’esdevenia a l’entrada i a la marquesa del senyor Tramunt, per bon client que fos.

—M’alegro que no sigui ell —va afegir la Lluïsa, referint-se al noi—. L’Assumpció li ho hauria fet pagar car. Una novena a la Verge no la hi estalvia —bromejà.

Totes dues sentien una magra simpatia per la dona perquè la trobaven massa autoritària amb l’home i els fills, cosa que no els podia haver passat desapercebuda vivint com vivien sota de casa seva tot i que elles al pis ben poques hores hi passaven. Al vespre, en tancar l’establiment, encara s’hi quedaven a ordenar-ho tot per l’endemà, comesa a la qual solia dedicar-se ella mentre la noia feia la feina de despatx indispensable, enllestia les comandes o posava els llibres al dia, car la Lluïsa s’havia convertit, en aquest aspecte, en una persona tan meticulosa com en Mateu, molt més que ella que, sense la filla, sempre hauria anat endarrerida. Feia, per a la botiga. En gran part era obra seva que el negoci hagués remuntat tan bé el període difícil de l’acabament de la guerra i sovint es deia que no s’hi havia d’amoïnar, si no es casava; la vida sempre se la guanyaria i, per tant, en aquest sentit d’home no en necessitava cap. Hi havia altres aspectes, naturalment, aspectes més humans que creaven un problema a desgrat que ni l’una ni l’altra no en parlessin. Endevinava en la noia una naturalesa fogosa sota una aparença ordinàriament plàcida a despit d’algunes impaciències que ella deixava passar en silenci i comprenia molt bé perquè haurien estat les seves mateixes si, vint-i-cinc anys enrera, no s’hagués maridat. Temps enllà havia tingut la mitja esperança que podien arribar a lligar alguna cosa amb en Carles, el germà de la dona d’en Rosselló, un xicot trempat que només tenia el defecte de dur-li deu anys, però al capdavall tot va reduir-se a una sèrie d’escaramusses per totes dues bandes i ara ja feia sis mesos que el noi era fora, a Montcada, on sembla que li havien ofert un càrrec important en una empresa de regeneració de gomes.

A la noia, però, li semblava, potser li feia encara més peça l’Eusebi Sans, l’encarregat de la botiga de novetats del senyor Altafulla, o cap de dependents com solia dir ell per treure importància a les seves funcions, però el xicot, que ja tenia també els seus trenta-dos o trenta-tres anys, no s’adonava d’aquella marcada predilecció, potser més accentuada que en el cas del noi Saura, que ella li manifestava quan acudia a l’establiment a pagar les subscripcions del periòdic i de les tres revistes que li servien o a comprar sobres i paper de carta per escriure als dos germans que tenia a Mèxic, on de vegades parlava vagament d’anar tot i que ella estava segura que mai no es mouria de Riudelles perquè d’esperit aventurer no en tenia gens ni mica. En canvi posseïa quelcom més envejable al seu veure, un bon sentit de l’humor i una certa capacitat d’ironia que sovint desconcertava els seus interlocutors, com aquell dia, potser una setmana més endavant, quan coincidí a la botiga amb el senyor Tramunt que volia un paper ratllat d’una qualitat que en aquell moment no tenien i tornà a sortir l’assumpte de la marquesa que ja no havia sofert cap més ruixada inconvenient, però havia estat víctima d’un altre atac més sòlid. Com que a la llibreria no hi havia ningú més i el xicot assistia al canvi de paraules amb un esguard encuriosit, la Lluïsa li ho contà tot.

—I dieu que ja fa temps que això dura?

—Una bona mesada —especificà el senyor Tramunt.

—I la marquesa no s’ha mort?

—No.

—No cal amoïnar-s’hi, doncs —va fer ell amb tota seriositat—. Potser li va bé. —I en veure la cara inexpressiva del senyor Tramunt afegí—: De tant en tant a les plantes ja els convé, una mica d’adob.

Tots van riure, llevat d’ell, que no reia mai de les seves sortides, però l’amo del magatzem de fusta semblava desconcertat.

—Si ho mirem d’aquesta manera… —començà.

—No n’hi ha d’altra —afirmà l’Eusebi Sans amb la mateixa gravetat que sempre us deixava en el dubte de si creia verament en el que deia.

—I la fortor què? —féu el senyor Tramunt, un xic molestat.

—Ja comprenc que és un problema —reflexionà el xicot, però no oferí cap solució—. És com si tinguéssiu un pou mort a l’entrada, naturalment.

A la Lluïsa aquella conversa li feia tanta gràcia que va haver de retirar-se al despatxet per dissimular les seves ganes de riure que podien ofendre el senyor Tramunt, però ella no trobà la cosa tan divertida quan el nom d’en Daniel tornà a relacionar-se amb el cas, car l’home digué que el seu fill, en Manelet, creia haver vist sortir el noi de l’escala. Aleshores, és clar, es va veure obligada a explicar-li que les acusacions, per bé que vagues en tots dos casos, eren mútues, però tot seguit va adonar-se que havia fet mal fet perquè el senyor Tramunt negà de pla que el seu fill fos capaç d’aquella malifeta.

—És un noi una mica entremaliat, això sí, té molta vitalitat i es comprèn. Però de mentides no en diu i una cosa d’aquestes, per perjudicar un amic, ja sé que no la faria mai.

Hauria pogut fer-li observar que amics els dos nois no ho eren i que difícilment ho podien ésser, ateses llurs diferències de condició social, molt més acusades pel fet que l’un era extern i l’altre assistia pagant al mateix col·legi. A Riudelles tothom sabia que sempre hi havia hagut una mica de rivalitat entre uns i altres i que aquesta rivalitat romania constant a través de les generacions, com si s’heretés de pares a fills. Al capdavall, heretaven la situació. Tot això el senyor Tramunt ho hauria trobat impertinent i, per tant, més valia callar-ho si no el volien perdre. Més oportú seria tornar a cridar l’atenció del noi en termes més enèrgics que anteriorment.

La seva filla no era de la mateixa opinió, aquest cop, i fins van discutir-se una mica, al vespre, quan havien abaixat del tot la porta i feinejaven per dins.

—Tot això ja comença a ser ridícul, mare! —féu ella, impacient—. Ja ha vist com s’ho ha pres en Sans, quan ho hem contat.

—És clar, potser nosaltres faríem el mateix, si no fos el nostre client.

—Però, ¿no veu que en Daniel no el podem renyar, sense estar-ne segures? Si no és ell, més aviat li donaríem una excusa perquè ho faci en alguna altra ocasió.

—¿I si el senyor Tramunt acaba cansant-se’n i porta la seva subscripció a can Molins o a la Paula Vidal, què?

—Tindria molt poca solta —digué la filla.

—Poca solta o no. Aquest home ens deixa un grapat de milers de pessetes cada any…

—No és culpa d’en Daniel.

—Què vols dir, que no és culpa d’en Daniel?

—Que no és culpa seva que el senyor Tramunt sigui un client important.

Ella va reptar-la:

—No comencis a parlar com en Sans, ara, tu!

Tot d’una, el sentit de l’humor de l’encarregat de l’Altafulla ja no li semblava tan evident i per això havia alçat massa la veu.

—No cridi, que la deuen sentir del carrer.

Obeí, naturalment. Si tenia diferències amb la filla, fossin de l’ordre que fossin, ningú no n’havia de fer res. Després, era veritat que tot allò no valia una enrabiada.

—Una cosa o altra cal fer, però —va dir.

Inesperadament, la noia fou del seu parer.

—Això sí. —I aleshores donà la solució més senzilla—. El canviarem de ruta i llestos.

Fins més tard, quan ja eren a casa, no se li va acudir que la solució era falsa; totes dues vegades que algú s’havia embrutat en la marquesa del senyor Tramunt, ho féu en hores que no eren de repartiment. No va voler dir res, de tota manera, i l’endemà, quan van presentar-se els nois, retingué en Daniel i el gran dels germans Esteve i va explicar-los:

—Des de demà tu faràs la ruta d’en Daniel i tu la de l’Albert. Avui les feu totes dues plegats i us ensenyeu l’un a l’altre on heu de deixar els diaris.

El gran dels Esteve semblà una mica estranyat però no va posar-hi objeccions, potser perquè ja feia més temps que repartia i mig any enrera, en deixar-los un altre noi, se li assignà la seva ruta fins que van substituir-lo, però en Daniel mormolà:

—Farem més tard.

—Ja ho diré a la teva mare, que avui t’entretindràs més.

És clar que hauria de donar alguna explicació a l’Assumpció, reflexionà aleshores, però camí de casa la Lluïsa la desaconsellà que parlés dels veritables motius.

—Recordi el que li vaig dir de la novena —féu—. I, mentre no es demostri el contrari, és innocent. Si vol, hi pujo jo.

—No, és igual.

La porta la hi va obrir la Fina, que devia haver acabat de plegar de can Filomat, el fotògraf amb el qual treballava des de feia uns quants mesos i que la necessitava més que res per no deixar l’estudi sense ningú quan sortia a fer reportatges de noces, comunions i festes per l’estil. A més, de banda de vespre l’Assumpció la feia anar a repàs a l’acadèmia perquè la preparació de les monges no l’havia deixada tan satisfeta com devia esperar.

—No hi és, la teva mare?

—Sí, senyora —digué la noieta polidament—. Vol passar?

—És un moment.

—Entri, però.

El nom li anava bé, va reflexionar ella; era una noia tota fineta i educada. Potser no gaire bonica, perquè tenia la mateixa boca de la seva mare, un si és no és bífia, però el somrís era simpàtic.

—Vaig a buscar-la.

Va sentir-la cridar pis endins i uns moments després va sortir l’Assumpció amb un davantal on es veien unes quantes llànties recents.

—Senyora Ribó… Entri.

—No, que també he d’anar a dinar. Només volia dir-li que no s’estranyi si en Daniel ve més tard, avui. L’hem canviat de ruta i a més ha de fer la seva per ensenyar-la a l’altre noi.

—Qui se n’ha anat, en Roc?

—No, no se n’ha anat ningú. L’he canviat amb un dels nois Esteve…

La dona va esguardar-la amb un inici de desconfiança.

—Alguna queixa? Ha fet alguna cosa, en Daniel?

—No, no… —digué ella—. De vegades ja els canviem, així quan n’hi ha algun que falta perquè es posa malalt o el que sigui, sempre disposem d’un altre que el pot suplir.

—Ah, ja entenc! Mentre n’estiguin contentes…

—Sí, és un bon noi, i sempre puntual.

—Ho ha de ser —féu la dona—. L’hem ensenyat a ser-ho.

Darrera seu es va obrir la porta i entrà en Josep, una mica xafat, perquè aquest s’envellia molt de pressa. En cosa de dos o tres anys se li havien emblanquit els cabells. Els cabells que li quedaven, car la coroneta ja era calba i les temples també es veien força desguarnides.

—Ah, hola, senyora Ribó!

—Ja me n’anava —digué ella—. He pujat a dir a la seva muller que en Daniel vindrà més tard —repetí.

—Ja m’ho ha dit. L’he trobat pel carrer amb el noi de l’Esteve i m’ho ha dit.

—Ja ho saben, doncs… Em sap greu si això els ha de retardar el dinar, però només és avui.

—No s’amoïni —féu en Josep—. No torno a entrar fins a les tres, jo…

—De tota manera, dispensin.

Tenia moments d’una obsequiositat excessiva, va haver de reconèixer quan baixava cap al seu pis. El pitjor era que solien manifestar-se quan d’una manera o altra se sentia culpable. Ara, d’haver mentit, quan la dona li preguntà si n’estaven totalment contents, perquè podia haver-se estalviat allò de dir que era un bon noi. No ho sabia, si ho era. Ho semblava, això sí, però ara, amb tot allò de l’entrada del senyor Tramunt…

La noia era a la cuina, on havia posat l’aigua a bullir per coure la sèmola que s’havien anat acostumant a menjar cada migdia per enllestir més de pressa. De fet, només els diumenges i dies de festa menjaven com cal. Els altres dies, la botiga els obligava a improvisar. Si acabaven llogant una dependenta, com darrerament havien dit, ja seria diferent, ella podria passar-se més estones a casa. Per començar, però, més valdria una noieta jove, algú con la Fina; no els caldria pagar-la tant. Potser la mateixa Fina, ben mirat; a cal fotògraf no s’hi estaria gaire temps perquè allí no hi havia cap perspectiva de millorar. Obrir i tancar la porta, donar hora quan en Filomat no hi era…

Ho va dir a la Lluïsa quan ja eren a taula i encetaven els bistecs que, com de costum, eren una mica durs, potser perquè no deixaven reposar com calia la carn. La noia considerà:

—Prou… És eixerida.

—La boca la desfigura una mica…

Però ho havia mal interpretat i la filla aclarí:

—Vull dir espavilada. Què té, ara, catorze anys?

—Sí; si no els ha fet, deu estar per fer-los.

La Lluïsa mastegà enèrgicament el trosset de bistec que tenia a la boca.

—L’altre vespre la vaig veure que feia cantonada amb el noi dels Boixeda… Si la seva mare ho sap, no li agradarà.

—És molt jove… —començà ella, però no acabà perquè tot d’una recordava que als quinze anys ella ja va tenir el primer xicot, no sense alguna escandalera de la seva mare, sobretot aquell vespre que algú va tenir el mal acudit de dir-li que l’havien vista al riu, a tocar dels rentadors públics on en aquella hora no hi havia ningú.

—Ara torna en Daniel —diu la Lluïsa.

Pujava les escales corrent, amb aquella agilitat admirable de la infància, potser una mica enquimerat a desgrat de tot per la mitja hora de retard que duia sobre l’horari de costum, i en arribar dalt tancà fort, amb la mà, perquè el timbre no l’utilitzava mai, ja ho tenia observat, probablement perquè era un d’aquests dispositius vells, mecànics, que més que dringar ronquen.

—Li ho podem dir —fa la Lluïsa, i quan ella l’esguarda incomprensiva afegeix—: Vull dir això de la Fina…

—Passat l’estiu, naturalment.

A la tardor, però, llurs plans ja havien canviat, i per més d’un motiu. Per començar, aquelles atencions o afalacs que la noia tenia amb el noi Saura no havien estat debades, car al juliol tots dos s’acostumaren a sortir plegats i poc després la Lluïsa li confessà que festejaven, i tot havia vingut d’un dia que van coincidir al tren, camí de Barcelona, on la noia anava ara i adés com abans havien fet ella o el seu home que sempre havien trobat avantatjós servar un contacte personal amb les cases que els proveïen. Ell també hi anava sovint, sigui per motius del negoci del seu pare, sigui per qüestions personals, perquè quan va conèixer-lo bé ella s’adonà que les seves pretensions literàries eren més serioses que no havia cregut; dels seus dies d’estudiant, car havia començat la carrera de lletres, sense acabar-la, conservava algunes amistats a través de les quals intentava d’establir relacions amb d’altres escriptors i, sobretot, editors, ara ja no amb vista a una possible publicació de poesies, sinó de cara a interessar algú en la novel·la de què havia parlat i que avançava tan ràpidament que a primers d’agost ja la tenia enllestida.

Durant tres hores, la Lluïsa i ell van tenir ocasió de parlar com encara no ho havien fet mai al poble, ella devia lluir-se, perquè no podia negar-se que era una noia intel·ligent i que quan volia sabia dir coses oportunes, i en deixar el tren ja havien convingut, com la noia va contar-li més endavant, que a la tarda es trobarien. Ell va dur-la a una tertúlia literària, on pel restant, si s’havia de fiar de les reticències de la noia, poc cas els en van fer, al capdavall ni l’un ni l’altre no eren ningú i de xicots que escrivien o intentaven d’escriure n’hi havia molts. Van passar també plegats l’endemà, mentre ella, a desgrat del telegrama que la Lluïsa va enviar-li, es marfonia preguntant-se què podia haver-se esdevingut que obligués la filla a allargar la seva estada a la capital, i l’altre vespre van tornar a Riudelles, encara de tronc.

Quan va assabentar-se’n, aleshores que llur festeig ja era avançat, va preguntar-se més de quatre cops si tot havia estat tan innocent com la noia pretenia, però no va voler entrar en detalls ni esbrinaments perquè la Lluïsa ja era prou gran per saber què es feia i, a més, fos el que fos que haguessin fet, tot semblava que s’acabaria al peu de l’altar a despit de la mica de resistència que oferien els Saura en veure que les intencions de llur fill eren serioses.

Ja hi comptava, amb aquesta resistència. Els Saura, al seu veure, eren, unes persones excel·lents però encara força esfereïdes per tot el que havia passat durant la guerra, de la qual van sortir sense dany personal tot i ésser catòlics notoris i el vell un home de la Lliga que abans fins i tot havia manifassejat una mica a l’Ajuntament, però no sense que en sofrissin llurs interessos. Van perdre les quatre finques que tenien en mans de mitger i les van recobrar en molt mal estat, això sense dir res de l’establiment on el pare del noi, ofès en la seva dignitat, va negar-se a continuar en qualitat d’oficial pastisser tot i algunes amenaces que a la fi l’aconsellaren de traslladar-se a Barcelona amb la família, on se sabia que havien viscut en un piset del carrer València i ell acabà per col·locar-se al departament d’Hisenda de la Generalitat mentre el fill, calia reconèixer-ho, i potser això contribuí que no se’ls fes víctimes de represàlies, complia amb el seu deure i, en ser cridat, s’incorporà a l’Exèrcit Popular.

Ara ells, amb la vellesa i les contrarietats sofertes, havien anat accentuant llur conservadorisme, que encara reforçà el casament de la germana d’en Josep amb un funcionari de la Comissaria de la Vivenda de Girona, on el matrimoni va viure abans de traslladar-se poc després a Madrid, l’home amb un càrrec anàleg al que tenia a la ciutat del Ter. És clar que estrictament parlant, a ells, als Ribó, no els podien retreure res, o ben poca cosa. Sempre havien estat gent d’esquerra, això sí, però mai no havien molestat ningú i el pobre Mateu fins i tot s’havia esforçat, en la mesura de la seva limitada influència, a evitar que d’altres molestessin famílies com la dels Saura que no tenien sobre la consciència altre pecat que pertànyer a la dreta, posseir alguna fortuna i ser poc conscients de la realitat del món en què vivien. De fet, els «seus» s’havien portat força més bé amb els Saura que els «d’ells» amb en Mateu. Però no els n’havia pas de fer responsables, sobretot des del moment que, acabada la guerra, el vell Saura semblava haver perdut tot interès per la política més o menys activa i havia dimitit, si era vàlida l’expressió, el seu lloc, modest, entre les forces vives de la localitat. Aquest era el detall que a ella li podia fer simpàtica la família, com a ells els podia atansar als Ribó que ara totes dues, ella i la noia, assistissin a missa, cosa que abans hauria semblat impensable. Però els temps eren els temps i, tenint establiment, els calia adaptar-se ni que només fos un mínim.

De tota manera, l’oposició dels Saura era discreta com calia esperar de persones poc donades a extremismes i actituds violentes que poc s’haurien avingut amb llur amor a l’ordre i, en conjunt, va limitar-se a una sèrie de reflexions al noi que tingué la bona sortida d’invitar-los a cercar-li per tot el poble una altra noia els interessos intel·lectuals de la qual fossin tan propers dels seus com els de la Lluïsa, un concepte que va afalagar-la més a ella que a la noia, però que els pares, pel que sembla, van rebatre fent-li observar que no era pas imprescindible que es casés amb una xicota de Riudelles perquè el món era gran i ple de femelles. Aleshores el noi va dir-los que no oblidessin l’inapreciable avantatge d’haver-la coneguda tota la vida i el detall, ben digne de consideració per a ells que ja havien vist fugir lluny la filla, que amb aquell matrimoni s’asseguraven la seva instal·lació definitiva a la vida, prop d’ells, ja que no a l’obrador de la botiga.

D’això, no se’n podien estranyar. La Lluïsa i ella no ho van saber fins que el festeig s’encarrilà, però als pares ja els ho havia dit més d’una vegada que el negoci no el continuaria perquè mai no li havia agradat i no veia per quins motius es lligaria a una tradició que tot just remuntava a dues generacions, car el primer dolcer de la família fou el pare del vell. En el fons, devia trobar poc compatible aquella professió amb l’exercici de la poesia tot i que un alt poeta del país que ell admirava força, en Foix, compaginava prou feliçment totes dues activitats. Potser era una sort, reflexionà irònica, que els vells Saura ignoressin l’existència del poeta de Sarrià, perquè probablement haurien provat de fer valdre l’argument i, a aquest, el noi no hi hauria pogut replicar.

La papereria l’interessava més i de bon començament, des que entre elis formalitzaren les relacions, ja va dir a la Lluïsa que, si ella no s’hi oposava, pensava ocupar-se’n tot i que estava disposat a continuar ajudant el seu pare a l’obrador les vigílies de les festes grans i solemnitats particularment llamineres. Això, tot i que a principis de tardor els vells encara no havien cedit, feia desaconsellable de llogar una dependenta que, si el xicot s’incorporava a l’establiment, resultaria sobrera.

Fos com fos, en aquell moment a l’Assumpció tampoc no haurien volgut demanar-li que els cedís la Fina perquè tot d’una les relacions amb els estadants de sobre s’havien tornat una mica tibants, sense que d’altra banda les dues famílies acabessin de renyir. Mentre el festeig de la Lluïsa s’iniciava i a poc a poc guanyava terreny fins a fer preveure un desenllaç feliç, l’assumpte de la marquesa s’havia anat desenvolupant amb derivacions imprevistes o, si mes no, força enutjoses, car després de tres setmanes passades sense novetat, algú va tornar a embrutar-se a l’entrada del senyor Tramunt i l’endemà, i per això se’n van assabentar elles aquesta vegada, en Daniel va presentar-se a la llibreria molt tard, quan ja anaven a tancar, amb un gran set a la bata i una nafra al front que, explicà, li havia fet en Manelet, amb el qual va barallar-se a la sortida de col·legi i que també havia rebut de valent perquè el noi no tingué inconvenient a confessar que va deixar-li el nas com un tomàquet i fins li obrí lleugerament una cella. Que es devien haver ataconat com salvatges, es podia veure per l’aspecte del noi, el qual ella va enviar directament a casa seva sense deixar-lo sortir a repartir els diaris.

Amb això, naturalment, l’Assumpció va barrejar-se per primera vegada en l’afer i aquell mateix migdia, quan dinaven, baixà al pis amb la intenció d’acabar de completar les explicacions que el noi s’havia vist obligat a donar-li de mala gana. Entre ella i la Lluïsa li ho van contar tot, no els quedava més remei, i la dona, per la seva banda, els digué que, segons en Daniel, la baralla la cercà el noi Tramunt que va acusar-lo davant de tots d’haver-se embrutat a la marquesa la nit abans, cosa evidentment falsa perquè el xicotet ja no havia tornat a sortir de casa quan plegà de col·legi, a les cinc, hora de sortida dels externs que a la tarda només feien dues hores.

L’Assumpció, que tenia impulsos bel·licosos, amenaçà que aniria a veure el senyor Tramunt i li demanaria comptes de la conducta del seu fill que s’atrevia a pegar a en Daniel després de cagar-se a la marquesa de casa seva, com va expressar sense cap eufemisme. No ho va fer, però, i els Tramunt, per la seva banda, tampoc no exigiren explicacions de cap mena, de manera que l’assumpte s’hauria pogut donar per acabat si cinc o sis dies desprès la dona d’en Moixarda no hagués acudit a la llibreria a preguntar qui feia la ruta de casa seva perquè ja era la segona vegada que algú se li embrutava a les escales i una veïna a la qual es queixà li havia dit que va veure sortir el repartidor de can Ribó, un noi que ella no coneixia perquè era nova al poble.

La dona, que també era una mica agressiva, volia anar a veure l’Assumpció, però ella va saber convèncer-la que deixés la cosa a les seves mans i li va prometre que no tornaria a repetir-se. Allò l’obligava a encarar-se de nou amb en Daniel, i aquest cop es mostrà més severa.

—És molta casualitat, Daniel —va dir-li quan ell negà haver-ho fet i assegurà tretze que tretze, que tot era malvolença del noi Tramunt—; en Manelet mai no ha repartit diaris.

Ell va quedar-se un moment silenciós, com si l’argument fos massa fort per contradir-lo, però era un noi de recursos i aleshores se li acudí:

—Potser no ho fa ell, potser ho fa fer per un altre repartidor. Sempre té diners, en Manelet…

Les implicacions eren clares. Hi havia, ben cert, una manera de sortir de dubtes, i era cridar o anar a veure la veïna aquella amb el noi perquè l’identifiqués, però li repugnava una mica aquest procediment que, per poc que badés, acabaria convertint aquella criaturada en una qüestió pública, com va convenir el noi Saura de banda de vespre, quan en parlaren en acudir ell a la botiga a cercar la noia per fer el tomb de costum abans de sopar.

—La cosa és més senzilla que no sembla, però. No cal fer-hi intervenir la dona. A jutjar per la resposta d’en Daniel, no se li ha acudit això, d’un possible acarament. Demà, quan vingui a recollir els diaris, digueu-li simplement que espereu la veïna perquè identifiqui el culpable i feu-los quedar tots cinc una estona. Algú altre reaccionarà.

Ho van fer. Però no va caldre fer-los quedar tots, car en Daniel, que fou el primer d’acudir, tot seguit que va sentir-la, amb una gran presència d’esperit digué que només passava a avisar-les que avui no podria repartir perquè la seva padrina no es trobava bé i li havia demanat que en sortir d’estudi tornés directament a casa; ja repartiria a la tarda.

No el va poder retenir, perquè s’escapà com un coet.

—Doncs sí, és ell! —exclamà la filla, que mai no ho havia cregut.

Potser sí, però la seguretat absoluta no la tindrien mai; dos dies després algú va tornar a embrutar-se a la marquesa ara moribunda dels Tramunt, i aquest cop el van sorprendre: era l’Esteve gran, el qual, plorant, va confessar que en Manelet li havia donat una pesseta perquè ho fes, però jurà que era la primera vegada.

En Daniel, era inútil de tornar a interrogar-lo. A partir de la seva sortida escapada ja no s’havia presentat més a la botiga i quan ella pujà al pis de dalt a preguntar què passava, l’Assumpció va contestar-li:

—Més tard hauria baixat a dir-li que ja no vindrà més perquè en Josep ha decidit que no vol que continuï repartint diaris.

L’excusa era dèbil; el pobre Josep era poc més que un zero a l’esquerra. Però no h’ va voler discutir.

—Segurament que en Daniel li ha contat les coses a la seva manera —va dir el fill Saura aquella nit.

—Deu ser això —reflexionà ella—. Però m’estranya, en una dona tan desconfiada com l’Assumpció…

—Precisament, és prou desconfiada per decidir-se a favor de la família quan les coses són dubtoses. Perquè és molt possible que sospiti el que deu ser la veritat tal com jo la veig, o sia que tot ho va començar en Daniel i que en Manelet Tramunt ho ha prosseguit per acabar de comprometre’l. Sembla una bona deducció, oi?

—Genial! —va riure la Lluïsa.

Fos com fos, l’únic absolutament segur era que l’Assumpció havia mentit i que no tenia ni la delicadesa d’amagar-ho; deu dies després en Daniel tornava a repartir diaris, només que ara per a la Paula Vidal, l’altra llibretera.