CLAUDIA

La veu, des del pis de dalt, crida:

—Senyora Clàudia!

La veïna de sobre, la Virgínia, s’aboca lleugerament per damunt de la barana, tota la cara a l’ombra.

—Ah, hola!

—Han vingut a cobrar el lloguer i he pagat el seu…

—Això sí que t’ho agraeixo! —fa ella—. Ja pujo.

Entra al pis i, pel vestíbul fosc, avança cap al menjador on, arran dels vidres tancats que donen a l’eixideta, en Llorenç seu amb el diari a les mans.

—Diu que han vingut a cobrar el pis…?

—Deu haver estat al matí, perquè no he sentit trucar ningú.

—Ja has dinat?

—Sí. Vols que et faci alguna cosa, mentre et canvies?

—Pujaré un moment a dalt —diu tot deixant el cabàs a tocar de la paret de la cuina—. La Virgínia es veu que ha pagat el lloguer.

—No cal que hi vagis ara.

—Ja estarà fet. Si mentrestant em prepares una amanida… Després em faré un ou passat per aigua. I en Daniel?

—Ja se n’ha anat. Són prop de les quatre, has fet molt tard, avui —li contesta en Llorenç mentre s’aixeca i deixa el diari sobre la cadira de cul de palla.

—Sí que és veritat.

Passa a l’habitació i, sense encendre el llum, s’atansa a la calaixera que ja fou de la mare d’en Sebastià, obre el segon calaix i, de sota el paper de periòdic del fons, retira uns bitllets. Sent que en Llorenç, des del menjador, pregunta:

—D’olives, no n’has portat?

—Sí, són a la bossa.

N’ha agafat massa i en torna un sota el paper, comprova que són verament de cinquanta i surt de nou al menjador. En Llorenç és a la cuina, d’esquena a la porta, i buida el cabàs d’anar a la plaça.

—Baixo de seguida.

L’home es gira, li somriu.

—Ja t’havia posat l’enciam en remull…

«És un bon home, no es pot negar», pensa tot anant cap a la porta. Ja ho era aleshores, quan ella treballava al magatzem d’en Gallart, on va conèixer-lo i no va tenir el valor de dir-li que no quan se li insinuà. És a dir, potser les ales perquè ho fes les hi havia donades ella, la soledat li pesava molt i en Sebastià, encara que fos al front, no es mereixia cap fidelitat. Per a ell la guerra ho excusava tot, un dia havia tingut fins el desvergonyiment de presentar-se-li a casa amb una miliciana, tots dos beguts… És cert que després li demanà perdó, ja que a la seva manera l’estimava, però a partir d’aquell moment ja no va ésser mai més el mateix, dins d’ella s’havia marcit alguna cosa, i això als tres anys escassos d’haver-se casat. Si el fill els hagués viscut no hauria tingut tanta importància i probablement amb en Llorenç no s’hi hauria lligat mai, però va morir-se’ls als tres mesos d’haver nascut, havia estat el voler de Déu. De tota manera, el metge ja els ho va dir, que no viuria… Ara ja fa molts anys que pot pensar-hi sense sentir-se’n adolorida, ha passat tant de temps que de vegades fins li sembla que ho deu haver somniat, o que pertany a la vida d’algú altre que coneixia i ha perdut de vista. I, al capdavall, potser millor que tot anés com va anar, perquè per patir misèria… És injusta, però; amb en Llorenç tot ha canviat una mica i després el noi, si hagués viscut, podia haver tingut més sort. Potser ara seria mecànic, un especialista, i es guanyaria un bon jornal com l’home de la Virgínia que, als seus trenta anys, ja és encarregat de la secció de rodaments de la casa on treballa, al Poble Sec. És clar que és un xicot que val, es diu mentre pitja el timbre de la porta.

En obrir, la Virgínia protesta:

—Oh, no corria tanta pressa!

—No m’agrada, tenir deutes —fa ella, somrient.

—Entri, ara l’hi donaré.

La segueix fins al menjador, més clar que el seu i on, damunt la taula, hi ha els dos rebuts, el d’ella i el de la noia.

—L’han apujat —diu la Virgínia—. No sé si ho va llegir…

—No, però n’havia sentit parlar. En Llorenç em sembla que ho va dir.

—El cobrador m’ha explicat que a vostè li corresponia un deu per cent.

—No sé…

Consulta el rebut, llegeix la xifra, cent una pessetes.

—Doncs no n’he pujades prou, no hi comptava.

Mostra els dos bitllets de cinquanta, però l’altra diu:

—Ja m’ho donarà.

—Recorda-m’ho, si me n’oblido.

—Ja sé que no. Vostè és molt formal.

Plega el rebut pel mig, deixa les cent pessetes sobre la taula.

—No m’entretinc perquè encara he de dinar…

—Ja m’ho penso, per això li he dit que no calia que pugés tan de pressa.

Van retrocedint de nou cap a la porta, la Virgínia una mica feixuga perquè ja té molt de ventre, i encara potser se li’n veu més que no en té per culpa dels seus pits menuts i aplanats.

—Segueix bé, això?

—Molt bé —fa la noia—. Ara ja s’acaba.

—Aquest mes?

—A primers de l’entrant. Si els càlculs no fallen, cap al deu. Però mai no és exacte.

—No… —diu ella—. A veure si serà un noi.

Ho han dit cent vegades, pensa, mentre torna a baixar l’escala, i encara ho tornaran a dir moltes més. Dos anys enrera també ella es pensava haver-s’hi quedat, però sortosament tot va ser una falsa alarma, perquè mira que hauria passat una vergonya, a la seva edat i vídua! En Llorenç li va dir que es podien casar, i no era pas la primera vegada, perquè ja li ho mig proposà aleshores que va venir a viure a la casa, però ella no ho ha volgut mai i un fill tampoc no el desitja. És millor així, sense compromisos, sense lligams. Naturalment que si s’haguessin casat ara no els caldria amagar-se d’en Daniel com es veuen obligats a fer, sobretot perquè a ell li sap greu de donar-li un mal exemple o de perdre en el seu concepte. Ella no acaba de comprendre aquell interès que li, porta, al capdavall no és fill seu i l’ha vist ben de tard en tard. I, encara, abans que ells dos es tornessin a trobar potser tenia una explicació, perquè en morir la seva dona en Llorenç s’havia quedat sense res, però ja no la tenia des del moment que començaren a fer vida marital, aquest cop sí que totalment per iniciativa d’ell, per bé que ella ja suposava que més tard o més d’hora la cosa era inevitable. Recordava molt bé aquell matí, ara ja feia cinc anys, que ell entrà al seu dormitori.

—Clàudia? —va fer.

—Sí —digué ella, que havia sentit els seus peus nus que avançaven per fora.

En la fosca va ficar-se al llit, al seu costat, i ella va girar-se simplement per abraçar-lo Era la cosa més natural del món i, en aquell moment, ella ja feia tres anys que no havia tingut relació íntima amb cap home.

No dormien plegats, però. Ella s’havia imaginat que l’endemà traslladaria les seves coses a la seva habitació, però no va tocar res i fins l’endemà passat no ficà de nou els peus al dormitori.

—Clàudia? —va tornar a fer.

—Sí —repetí ella.

Més endavant, un dia que no podia dormir, fou ella qui prengué la iniciativa i es presentà a la seva habitació.

—Llorenç?

Amb això va quedar establerta una pauta que només havia trencat l’arribada d’en Daniel, destinat a fer el servei militar a Barcelona. De primer ella hi posà algunes objeccions:

—Ja saps que no tinc gaire temps per a la casa, a la tarda vinc cansada i més m’estimo seure…

—No te’n donarà, de feina —va dir en Llorenç—. Al capdavall només hi soparà i dormirà. Com que al matí tenen instrucció, s’hi pot quedar fins a migdia, a la caserna.

—I on vols que dormi? No tenim cap més llit…

De fet, tampoc no tenien cap més habitació, però ell va convèncer-la que podien netejar la cambra dels mals endreços, un reducte llarg i estret on van posar un d’aquests llits plegables que en Llorenç comprà. Després, ell mateix va encarregar-se de cercar-li feina en una casa de drogues de la Barceloneta, on el noi acudia a les tardes, cosa que li permetia pagar-se la pensió.

—M’han augmentat nou pessetes de lloguer —diu en entrar novament al pis.

—Ja t’ho vaig dir, que el govern havia decretat un augment. En el teu cas, com que tens el pis des d’abans del trenta-nou, un deu per cent.

—Sí, de noranta-dues me l’han apujat a cent una.

—No és cap cosa…

Però el sou no ens l’han augmentat ni a l’un ni a l’altre, pensa mentre passa al dormitori a canviar-se. Fa anys que guanya el mateix i, a més, no gaudeix de cap dels avantatges que ara tenen els treballadors; en Noriega, l’amo de la casa on treballa, continua considerant-la una empleada eventual tot i els seus deu anys de servei. De vegades pensa que guanyaria més si fes feines per les cases, però no hi està acostumada, és més escarrassat i ja pateix prou quan ha de passar la baieta, car les articulacions dels genolls se li anquilosen una mica. Té quaranta-quatre anys i mai no ha conegut un dia de repòs.

—Podríem anar una estona al cine —li proposa en Llorenç quan surt de la cambra i s’instal·la a taula, davant l’amanida.

—Què fan?

—Una que t’agradaria, La mujer y el monstruo.

—D’estrena?

—Al Capitolio —diu ell.

No calia que li ho preguntés, hi van gairebé sempre, els queda prop de casa, al carrer de Bertrellans, i tots dos s’han afeccionat ja fa temps a la mena de pel·lícules que projecten, cintes de terror, policíaques o de l’Oest.

—N’has llegit alguna cosa?

—Es veu que es tracta d’una colla de científics que van a les selves de l’Amazones a buscar l’home primitiu.

—Bé… —diu.

A les set ja tornaran a ser a casa, amb temps de preparar el sopar per quan vingui en Daniel que, en deixar la botiga de drogues, sempre s’encamina directament al pis. Cal concedir-li això, pensa, que no és un noi viciós ni amic de divertir-se, no se sap que surti amb noies i fins va fer orelles sordes a les seves insinuacions quan li parlà de la Vicenta de la botigueta de baix, la filla dels Alabau, que un dia s’interessà per ell.

—Que teniu, un dispeser nou? —li va dir.

—Sí, l’afillat d’en Llorenç que viu fora i ara fa el servei aquí.

—Per això, que el vaig veure pujar… Sembla simpàtic.

Era molt dir. Un xicot eixut, opina ella. Tanmateix no fa nosa, mai no té exigències i es mostra educat. Els diumenges i els dies de festa, si no té servei, només surt al matí, per anar a missa, i després es queda a casa si no ha convingut de dinar amb el seu germà, que continua vivint a casa d’aquella modista tot i que va casar-se, ja fa prop d’un any, amb una noia que en Llorenç diu que és rica, o més ben dit, ho són a casa seva. Però ella sembla que no s’hi entén gaire, amb els pares. Tampoc a casa seva no volien que es casés amb en Sebastià, i no perquè no fos del seu braç, ja que si l’un era pobre l’altre era miserable, sinó perquè el tenien per un xitxarel·lo. Potser millor que ni l’un ni l’altre, el pare i la mare, no visquessin prou perquè els hagués de donar la raó. Aquest pensament li fa recordar la Roseta, la seva germana, que fa molt de temps que no ha escrit, però això no vol dir res, cada cop perden més el contacte, fa massa anys que se’n va anar a l’Argentina amb el seu marit i sap que no tenen ganes de tornar mentre les coses no canviïn. Poden esperar asseguts, doncs!

En Llorenç li llegeix els fets diversos i altres notícies curioses quan, acabada l’amanida, torna de la cuina, on ha decidit de fer-se una truiteta en lloc de l’ou passat per aigua que havia previst de primer, però ella escolta sense massa atenció, no hi ha res de sensacional, l’acostumat truc de l’estampeta, uns robatoris i un home ferit d’una ganivetada al carrer de Montserrat. Hi ha gent que duen una vida agitada, tan tranquil·la que és la seva! Una mica avorrida, també, perquè és cansat fer sempre el mateix, despatxar dia darrera dia a la parada del mercat de Santa Caterina, on per cert va morir la dona d’ell, entretenir-se a la tarda en el pis, rentant, planxant o cosint, sense més distracció que el cinema i, de tant en tant, algun espectacle del Paral·lel i les sessions nocturnes amb en Llorenç que ara, des de l’arribada d’en Daniel, més sovint solen tenir lloc a la tarda, quan ell no hi és i no s’exposen, doncs, que els sorprengui.

La primera vegada ella no ho volia, li feia una certa cosa allò d’haver-se de despullar en ple dia, més que res, bo i que no sempre fos prou franca per confessar-s’ho, perquè a la nit ell no la veia, tot tenia lloc a les fosques, com preferia, car des d’aleshores que s’havien entès, durant la guerra, s’havia engreixat força i ara, sense faixa, se li veia molt de ventre i, pel restant, els pits ja no conservaven la fermesa d’abans, quan els tenia tan forts que fins li feien mal. Ell, però, semblà no remarcar res i va mostrar-se més emprenedor que de banda de nit, com si la seva nuesa l’excités. Millor, pensa en aixecar-se de taula.

—Potser que no els renti fins que tornem, els plats —fa.

—És clar, dona. Mentre t’arregles, aniré a fer cua.

No sempre n’hi ha, de cua, com no sigui una vigília de fes ta, però ells no surten mai plegats de casa, no hi ha cap necessitat de fer parlar la gent que, aleshores que s’avingué a acceptar-lo a casa, ja van estranyar-se una mica que tingués un dispeser. Ara s’hi han acostumat i tampoc no és ella sola, cada dia són més les cases on hi ha rellogats, nois i homes sense família o famílies senceres que no troben pis on instal·lar-se. N’hi ha que es guanyen la vida amb això sol, pensa, mentre es canvia, aquest cop per posar-se el vestit bo, el que duu sempre que van al cine i que ja ha remuntat dues vegades perquè les modes són molt capritxoses i, tot i que ella no les segueixi de massa prop, tampoc no vol fer el ridícul i semblar una vella abans d’hora. Ja li vagarà, de ser-ho.

Quan baixa al carrer, la Vicenta té oberta la porta que els dóna a l’entradeta i parla amb el carter, que en sentir-la se li gira.

—Hi ha una carta per a vostès.

És per a en Daniel i la lletra sembla de la seva germana. Només en rep d’ella i, algun cop, d’un parell de nois del poble que són amics seus; un d’ells, però, li escriu des de Segòvia, perquè també fa el servei militar.

—Sí que va mudada, avui! —diu la Vicenta mentre ella butxaqueja el portamonedes per donar uns cèntims al carter i es desa la carta.

Ho deu dir perquè s’ha posat la cadeneta d’or, l’únic joiell que té si descompta quatre objectes de bijuteria que ha anat aplegant amb els anys i que ara ja han passat de moda.

—I tant! —mig somriu, indecisa, perquè no sap si ha fet bé de posar-se-la, potser queda una mica nena encara que en Llorenç pretengui que no. Ell sempre ho troba tot bé.

Abans no ho era, ben bé així, se li acut mentre avança cap al carrer de Santa Anna. Quan tots dos eren joves de vegades es mostrava impacient, tenia alguna sortida de caràcter, alguna aresta que després ha llimat, que ja havia llimat quan van retrobar-se aquell dia que tots dos plegaven de la feina respectiva i se n’anaven a dinar. Fou ella qui el va reconèixer de primer, ell anava distret i no la mirà fins que ella ja s’havia aturat. El primer mot, però, partí de la boca de l’home:

—Però si ets la Clàudia! —va dir.

Semblava alegrar-se d’haver-la trobada, i ella també va descobrir que estava contenta, al capdavall no s’havien separat renyits, a partir d’un determinat instant havien anat espaiant els encontres, o potser calia dir que els havia anat espaiant ell que rarament acudia al magatzem i aleshores que va saber que en Sebastià estava de permís va dir-li que més valia que no fossin imprudents. Després ja només va veure’l dues vegades i van parlar simplement com si fossin amics. No ho havia entès mai gaire bé, i ara, quan reprengueren llur relació, no va semblar-li que fos gaire verídica l’explicació que va donar-li, o sia que la seva dona sospitava alguna cosa. Havien passat massa anys, però, perquè ella insistís i preferí fer veure que s’ho creia. Ben mirat, ni l’un ni l’altre no se’n devien cap, d’explicació, i ella mai no havia estat una dona possessiva. Tenia la virtut, o el defecte, d’acceptar les coses com venien. I ara, de gran, més que de jove.

Va reunir-se-li al vestíbul, on ell ja l’esperava amb les entrades a la mà, i va seguir-lo escales amunt, cap a general, on anaven sempre i es confonien amb aquell públic de xicots joves i cridaners que acollien amb grans riallades els moments més emocionants de les pel·lícules. Sempre semblaven ser els mateixos, i potser els eren. Llur aldarull, quan el feien, no la distreia, però; s’hi havia avesat més que a les escenes punyents que li feien posar la pell de gallina i sovint l’obligaven a agafar-se al braç del seu company com si cerqués protecció. Avui, el dolent de torn era un home-peix d’aspecte horripilant particularment afeccionat a atacar una noia molt bonica que duia un vestit de bany força extremat, però el més interessant de tot eren les escenes submarines que després, com que encara era aviat, es van quedar a veure per segona vegada, ella una mica distreta per una parella que se’ls havia assegut a la vora durant el descans i que, al cine, més hauria valgut que no hi anessin, perquè van passar-se l’estona xiuxiuejant, molt abraçats, tant, que de la renglera de darrera algú cridà: «Aigua!» i hi va haver tot de rialletes i d’altres crits poca-soltes que tot d’una es van fondre en un udol de terror quan el monstre atacà la noia.

En sortir, ella va dir:

—Molt bonica.

En Llorenç no la hi havia trobada tant, sobretot per culpa de l’home-peix, del qual va dir que era infantil, però això ja se sabia, tot era inventat. De tota manera el comentari no prosperà perquè ella va deixar-lo quan passaven davant la botiga de queviures, on volia comprar una llauneta de sardines i va entretenir-se tanta estona per culpa d’una clienta romancera que, on arribar a casa, en Daniel ja hi era.

El noi i en Llorenç discutien per enèsima vegada en el curs d’aquells tres dies la pífia que havia tingut el diumenge l’Espanyol davant el joc i la categoria d’en Di Stefano mentre el Barcelona havia sabut tornar de San Mamés amb un punt.

—És una qüestió de tàctica —feia en Daniel que devia parlar per boca d’ase perquè a Sarrià no hi havia anat—. Si li deixen prendre la iniciativa i que faci les seves pròpies condicions de joc…

—És que és bo, ve-t’ho ací. I en aquest moment que es troba en forma…

Ella, que s’acabava de recordar de la carta, el va interrompre:

—Ah, t’han escrit de casa teva, Daniel.

El xicot mirà cap al bufet, on solien deixar les cartes, però ella es va obrir el portamonedes i la hi allargà.

—Me l’ha donada el carter aquesta tarda, quan sortia.

En Llorenç va ullar-la breument, com sorprès que al cine no li n’hagués parlat, però tot seguit va inclinar-se cap al noi, que obria el sobre.

—És de la Fina —digué.

Ella va entrar al dormitori a desmudar-se i, quan tornà a sortir, amb les sabatilles a retaló i sense mitges, com anava sempre per casa, la carta havia passat a mans d’en Llorenç.

—Ja està del tot bo, el teu padrí? —preguntà.

—Va fent.

Temps enrera l’havien hagut de dur corrents a Tarragona per tal d’operar-lo de la uretra, però aleshores van descobrir que patia de flebitis i, després de passar-se un mes a la clínica, havia tornat a casa seva tan delicat que ara, al cap de dos mesos, encara no s’havia pogut reintegrar a la feina.

—Aquestes coses són lentes —comentà ella.

—Sí, una mica —assentí en Daniel.

En entrar a la caserna l’havien xollat al zero, però ara ja feia temps que li respectaven aquells dos dits de cabells que s’havia deixat, i així la seva cara hi guanyava molt, se li acudí a ella.

—El problema és la Fina —va dir tot d’una en Llorenç mentre reposava la carta sobre la taula—. No sé què en fareu.

Ella, que es tombava per anar-se’n a la cuina, s’aturà.

—S’ha tornat a quedar sense feina?

—Ha tornat a deixar la feina, deus voler dir —rectificà en Llorenç—. Ja és la tercera vegada, oi?

En Daniel precisà:

—La quarta si comptem la col·locació a can Casajoana, que van plegar el negoci.

—La quarta, doncs. I de can Casajoana aquest també se n’hauria anat. Quatre col·locacions en dos anys…

—Però és que no s’hi sent bé o què? —preguntà ella.

En Daniel s’arronsà d’espatlles, però en Llorenç va dir:

—Al convent li devia passar alguna cosa, això no m’ho treuen del cap. Ella no ha dit mai res?

—No —féu en Daniel—. Que havia descobert que no tenia vocació, i prou.

—Però tu no creus que li devia passar alguna cosa? —insistí en Llorenç.

—No ho sé. Què li havia de passar?

—Això pregunto jo. No és normal córrer d’una col·locació a l’altra… Què diu, quan li pregunteu per què ho fa?

En Daniel tornà a arronsar les espatlles.

—D’excuses sempre en troba —féu vagament.

A ella li semblava que sabia més que no deia, però no era assumpte seu i més s’hauria estimat que en Llorenç no insistís.

—Doncs mira que deuen estar ben lluïts, els seus pares! —exclamà l’home.

En Daniel recollí la carta de damunt la taula, la plegà i va ficar-la de nou dins del sobre obert per un costat. En Llorenç encara digué:

—Ja té vint-i-sis anys.

—Vint-i-cinc —rectificà el noi.

—Tant és. Més valdria que es casés.

Però és el que sembla que no vol fer, recorda ella tot entrant a la cuina, perquè la noia, com els va dir en Daniel poc després d’haver-se instal·lat al pis, més aviat defuig els xicots i, d’altra banda, pràcticament no té amigues. Segons totes les aparences, duu una vida molt solitària.

Encén el fogó de gas, d’on surt una flama blava, primeta i sense escalfor, aboca una mica d’oli a la paella i, de la bossa, retira les mongetes que ha comprat en deixar la parada a primeres hores de la tarda.

—Si em vigileu això —diu sortint de nou— faré els llits.

Al matí no pot fer-los perquè se’n va massa d’hora, com tots ells, i avui, com sempre que van al cine, ho ha hagut de posposar fins ara. Ja sap que algunes dirien que és una deixada, però les voldria veure al seu lloc, vuit hores d’enfilall, si no més, a la parada que cal muntar i desmuntar cada dia! I ja no té vint anys, de vegades les cames se li inflen una mica, li han sortit varices i molts dies gairebé no pot aixecar els braços de dolor, sobretot a la primavera, quan tothom sembla reviure i recobrar-se de les malures de l’hivern. La casa se’n ressent, és clar, tot va una mica com vol, a deshora, però cal dir també que el pis no li ofereix cap estímul, ben a l’inrevés, és vell, disposat sense gràcia, mal repartit, a les parets s’obre més d’una esquerda que el paper dissimula, res que posi la casa en perill, va assegurar el paleta que acudí anys enrera, quan va queixar-se a l’amo, les instal·lacions s’haurien de canviar, les conduccions de l’aigua es rebenten fàcilment, la comuna s’embussa…

No és el pis, però, que s’ha de mirar. Que la mirin a ella, pensa mentre allisa els llençols del llit d’en Llorenç. És una dona neta, sempre es renta escrupolosament de dalt a baix un cop cada setmana a l’hivern i dos a l’estiu, sobretot des que té l’home a casa. I no és tan senzill, al pis no hi ha bany ni dutxa i li cal fer-ho al safareig quan el temps és bo o a la cuina quan fa fred, en un cossiol d’aigua calenta que es prepara els dissabtes, quan els altres són a dormir, perquè el diumenge li agrada d’aixecar-se tard, sobretot ara que ja comença a estar-se bé al llit. És un costum, aquest, que ja li ve de soltera i que molestava força en Sebastià. Ell no s’hi sabia estar, al llit, deia que només servia per dormir o muntar. Ben mirat sempre van ser molt diferents, s’avé més amb en Llorenç, fins i tot en això del muntar, si ho considera com cal, perquè en Sebastià era impacient, semblava que li dolgués d’entretenir-s’hi, de preparar-la, mentre en Llorenç és lent, sovint massa i tot; abans, de jove, li sembla que no ho era tant.

—Això ja està, noia! —sent la veu de l’home des de la cuina.

—De seguida —diu tot passant al recambró d’en Daniel—. Trobaràs tres verats, treu-los.

Eren frescos i deuen haver resistit bé perquè el temps ja no és calorós, però de cara a l’estiu haurà de fer un pensament i decidir-se a comprar la nevera en algun lloc d’aquests on les venen a pagues, reflexiona comprimida entre el llitet del soldat i la paret, on queda ben just espai per a un cos més àgil que el seu. Però això ja fa molts anys que s’ho diu i fins ara encara no ho ha fet.

En sortir de la cambra renuncia a ordenar-se el llit perquè, si s’entreté, les mongetes es refredaran massa. Al capdavall, d’aquí a uns moments també l’hauria de tornar a desfer…

—Els has trobat? —pregunta a en Llorenç quan desemboca al menjador.

—Els he deixat en un plat.

Ja només en queda un altre de net perquè hi ha els que ha deixat a migdia, de manera que li cal posar-se el davantal i rentar-los sota l’aixeta, amb aigua freda; és massa tard per escalfar-ne.

—Poseu els coberts…

Entre l’espetec de l’aigua li arriba la remor del calaix del trinxant i tot seguit el dringament de les forquilles que maneja en Llorenç. Deu ser ell, en Daniel en aquestes coses no és tan ajudat. De vegades fins i tot sembla e el molesti una mica que l’home es mostri tan complaent. Més valdria que reflexionés que enlloc no els farien un preu tan mòdic, perquè els cobra l’estrictament indispensable. Pensant-hi bé, en Llorenç va fer el gran negoci el dia que es trobaren, car matà dos pardals d’un sol tret: casa i dona.

—Ara ho porto —diu.

Deixa escórrer un moment els plats, mentre transfereix les mongetes de la paella a una plata esbrocada i prepara els tres verats, que, tal com pensava, s’han conservat perfectament bé.

Quan surt al menjador, els dos homes estan asseguts entorn de la taula i han iniciat una conversa sobre la Conferència de Ginebra, però ella no escolta, en aquestes coses de política internacional no hi entén gens, i ells no gaire, perquè sempre es limiten a repetir el que diu el diari encara que sigui per mostrar-s’hi en desacord i contradir-lo. Si fa no fa com tothom, és clar.

Acaba de servir, porta els gots, el vi, treu els tovallons que en Llorenç s’havia oblidat i torna un moment a la cuina a posar un verat a la paella, que és petita i l’obliga a fregir-los individualment, car els peixos no poden amuntegar-se com les mongetes.

Quan finalment seu a taula, s’adona que encara hi falta el pa, però aquest cop és en Daniel qui s’aixeca a portar-lo. Mengen uns moments en silenci i després el noi diu:

—Demà no m’espereu, perquè tinc guàrdia.

—Altre cop?

—Ja se sap, cada set o vuit dies.

—Trobo que és molt sovint. Amb la gent que sou…

—N’hi ha molts que no en fan, escrivents, cuiners, ordenances…

—Els enxufats —comenta en Llorenç.

En Daniel mou les espatlles.

—Més m’estimo que em toqui demà que dissabte; sempre hi ha més feina, a la botiga.

—Ja ho saben, però, que no manes.

—Això sí, no diuen mai res.

Ella s’empassa tota una forquillada de mongetes, trenca un tros de pa.

—Estan contents?

—Em penso que sí. Ara ja començo a conèixer els gèneres.

—És el principal…

S’aixeca sense haver acabat, perquè l’espetec de la paella li recorda que ha de girar el peix, i els homes continuen parlant, sense canviar de tema, car en asseure’s de nou en Llorenç diu:

—Ja t’ho vaig dir, que el vell Gaitx és molt tractable…

El coneix a través del seu germà, que és l’amo de la casa de fruites on treballa des que va deixar el magatzemista del ram de pesca salada on es col·locà en plegar la botiga que tenia aleshores que ells dos s’entenien. Una bona cantada que va fer, pensa, perquè ara d’altra manera li anirien les coses, i també a ella si el restant hagués estat com fou. Una botiga és una botiga, que li ho diguin a ella que veu com en Gallart s’omple de diners. Però en Llorenç sembla que no ho lamenta, diu que així no és tan esclau, sap que fa unes hores i s’ha acabat. Cadascú pensa com pensa. Ara sent que prossegueix:

—Si volguessis, estic segur que t’hi podries quedar en acabar la mili.

—Potser sí. Em penso que no em porto pas malament.

—Però tu t’estimes més tornar al poble…

—Sí. Barcelona no m’acaba d’agradar.

Ja n’han parlat d’altres vegades, en Llorenç tindria interès que es quedés a ciutat, però el noi sempre s’hi refusa.

—Tornaràs a la farmàcia?

—No ho crec, però de col·locacions no me’n faltaran.

—Ja m’ho penso. Vals, tu.

Però ella el troba poc eixerit, per a dependent; hauria d’ésser més garlaire, més de la broma; a les dones no els agraden els dependents de cara massa seriosa que només diuen sí o no. Ja suposa, però, que en una farmàcia ha d’ésser diferent.

Torna a aixecar-se per tal de treure el verat del foc i posar-n’hi un altre; de passada, omple una olla amb aigua i encén el segon bec de gas. Així en tindrà de calenta per a després, quan renti els plats que ara, amb les mongetes, es quedaran més greixosos. Per gust ja els hi rentaria sempre, amb aigua calenta, però el temps mana, acabes de menjar i abans que no te n’adonis ja tens l’altra menjada damunt…

—Potser a can Tuneu —diu ara en Daniel quan ella torna a sortir al menjador—. No ho sé, ja ho veurem.

—De tota manera, aquí sempre guanyaries més —fa en Llorenç.

—No gaire més. I encara que així fos. Havent de pagar dispesa… A casa és una altra cosa.

Ella insinua:

—Bé et deuràs casar…

—No pas per ara. Pot esperar-se, això.

Potser no és normal, se li acut tot d’una. A la seva edat a tots els xicots agrada de perseguir les noies. I de més grans i tot. Si no fos dret igual, com diuen encara ho comprendria, però un noi robust i sa com ell que, si volgués, les tindria a grapats… I que no ho pensa ella sola, perquè a més de la Vicenta de baix, que va començar per declarar que el trobava simpàtic però devia voler dir una altra cosa, hi ha el parer de la Virgínia que opina que és molt ben plantat. I això que el vestit de soldat no l’afavoreix gens.

—Esperant, esperant —riu ara—, n’hi ha un que es va morir!

En Llorenç bromeja també:

—Sempre s’hi és a temps, de fer un disbarat.

Han enllestit les mongetes i torna amb la plata cap als fogons, prop dels quals li cal esperar que es fregeixi l’altra banda del segon verat i el tercer que fica seguidament a la paella. Si fos ella sola no se’n prendria tantes, de molèsties, per cuinar. Un plat de cigrons, mongetes, llentilles o qualsevol altre llegum i després un tros de cansalada, o llardons amb pa, unes quantes rodanxes de fuet, una mica de tonyina a la llauna… Hi ha moltes coses que no cal coure i, a més de feina, estalvies gas. Ja ho feia, això, quan era sola, però a en Llorenç li agrada més menjar calent. Prou que es coneix en la factura que li passen cada dos mesos, que no para d’enfilar-se.

Aprofita l’espera per rentar uns quants objectes que s’arrosseguen per l’aigüera des d’ahir, els deixa en un costat i després s’eixuga les mans mentre fora els dos homes continuen parlant entre silencis més o menys perllongats. Uns passos pugen per l’escala; deuen ser els del marit de la Virgínia que sempre sol retirar en aquesta hora. A la casa del costat es desencadena l’aigua d’una comuna.

A la fi treu el darrer verat del foc i els porta tots tres a taula, on en Daniel ha anat fent tot d’engrunes de pa mentre s’esperaven.

—Ja està —diu.

Potser no ha quedat prou cuit, si més no el que es menja ella, però quan és fresc com el d’avui això no té gaire importància. I una mica cru alimenta més, com totes les menges, ja se sap. Ara, que es diuen moltes coses. També n’hi ha que pretenen que el peix és una mica afrodisíac, però ella no ha observat mai res, ni en la pròpia persona ni en la d’en Llorenç. Les espècies sí, això és diferent. Quan era joveneta al costat de Casa seva hi havia una veïna que ho explicava de vegades i diu que li donava resultat. N’hi ha que no pensarien en res més.

En Llorenç i en Daniel s’han tornat a posar a parlar de coses de política, ara sobre Indonèsia que segueix barallant-se amb Holanda per un tros de Nova Guinea i al mateix temps combat uns rebels d’unes illes properes. El noi opina:

—Més els hauria valgut no emancipar-se’n mai, d’Holanda.

El seu padrí no s’hi mostra d’acord i pregunta:

—Per què?

—No estan preparats per governar-se…

—Naturalment, però de qui és la culpa? Si mai no els ho han deixat fer!

—I a més aquest Sukarno és un comunista.

—Des de quan? —s’admira en Llorenç—. Que tingui simpaties no vol dir… D’altra banda aviat ho serà tothom, de comunista.

No és la primera vegada que surt amb aquesta opinió, una mica sorprenent en un home com ell, tan moderat que aleshores de la guerra, se’n recorda, es queixava que el partit fes la punyeta a les altres organitzacions antifeixistes i creia en tot allò que es rumorejava sobre les txeques i que després va resultar que era veritat. Com diu ell, però, es tracta d’una opinió objectiva i ni la seva aprovació ni la seva desaprovació no entren en compte.

Li costa de comprendre que els interessin coses tan llunyanes, quan prou feina tenen en les de casa, i per això els escolta entre avorrida i reprovativa abans d’aixecar-se i tornar-se’n a la cuina, on l’aigua s’ha escalfat tant que gairebé bull. Però en això tots els homes s’assemblen, en Sebastià mateix no parava de discursejar sobre el feixisme d’Alemanya i d’Itàlia, sobre l’imperialisme d’uns i altres, criticava els anglesos i els francesos que es deixaven donar pel sac… És clar que va tenir raó.

Es recorda que no els ha donat postres i crida:

—Aquí hi ha fruita, si en voleu…

No els en falta mai, en Llorenç la duu del magatzem, on no l’ha de pagar; sempre li donen una cosa o altra una mica tocada, préssecs que han rebut cops, pomes i peres que s’han esclafat durant el transport. Tot és ben aprofitable.

En Daniel entra a recollir-les de l’armariet mentre ella comença a fregar els plats sobre el gibrell de terrissa on ha abocat l’aigua després de barrejar-n’hi de freda. Diu:

—Quan acabeu, porteu-me el que hi ha a taula.

La comuna de la casa del costat es torna a engegar. Ja ha observat sovint que funciona molt, potser hi tiren coses que no hi haurien de tirar. És clar que són set de família. Ja la compadeix, la pobra Tecla, que ha de cuinar per tothom, i fer els llits, i rentar-los la roba, perquè ho fa tot ella, els altres treballen amb l’única excepció dels dos menuts que encara van a col·legi. Deuen ingressar molts diners. Per al que els serveixen, però! Si tot el sant dia has de ser un escarràs… De vegades són les dotze o la una quan encara la sent trafiquejar perquè les parets no són cap cosa i en aquella hora se sent tot.

Ja frega la paella quan en Llorenç entra amb els plats que s’havien quedat a taula i els deixa sobre la lleixa que prolonga els fogons abans de tornar-se’n al menjador a fumar la seva acostumada cigarreta en companyia d’en Daniel que de vegades fuma i de vegades no. Potser ho fa per no haver de comprar tabac, el noi sembla més aviat estalviador. La seva mare, que sempre ponderava aquestes virtuts que en Sebastià mai no tingué, hauria dit: feliç la noia que s’hi casi! Ella, però, no n’està tan segura. I això suposant que sigui normal!

Quan ha enllestit, passa sumàriament la baieta per la lleixa i pels fogons, neteja la pica sota un gran doll d’aigua que li esquitxa tot el davantal, mira al seu entorn per si ha d’ordenar res més. Se li acut que aquesta setmana encara no ha repassat la roba, però no ho farà pas ara, hi pot dedicar la tarda de demà, al capdavall no s’han de canviar fins diumenge.

En Daniel treu el cap a la cuina.

—Me’n vaig a dormir, jo. Bona nit.

—Bona nit, noi.

Al poble no hi devia anar tan d’hora, al llit, però tampoc no es devia llevar a les cinc com fa ara, car a la caserna hi ha de ser a les sis.

Es treu el davantal, que penja en un clau de la paret, a l’altra banda de fogons, i surt amb les forquilles i els ganivets, que desa al trinxant, que torna a tenir corcs. Si continua així, un dia es trobaran sense, però mentre faci el seu servei no el canviarà pas.

—I tu què fas? —pregunta a en Llorenç que continua assegut a taula.

—També me n’hauré d’anar a dormir…

Mai no li ve tant d’un minut, a ell, pensa mentre s’adreça a la cuina; diu que amb cinc hores en té de sobres, de manera que si no fos perquè gastarien llum inútilment molts dies faria més tard i, a l’estiu, quan a l’eixida s’hi està bé, de vegades s’hi queda una bona estona a prendre la fresca, a les fosques. Ella és més dormilega.

A la seva cambra, enganxa el llençol de sota, que s’ha escapat del matalàs, i es despulla a la llum de la bombeta del sostre, l’única que hi ha. En treure’s els pantalons, perquè sempre ha dormit sense, observa que un dels camals s’ha descosit i n’agafa uns altres de l’armari, per demà. Són els darrers, li caldrà comprar-ne. Sempre s’ha d’estar comprant, pensa en deixar lliscar la camisa de dormir per damunt dels pits que així, sense sostenidors, li queden tot estranys.

En Llorenç travessa el corredor en el moment que ella es deixa caure sobre el llit. No s’atura, naturalment, se’n va de dret a la seva cambra. Sí, té raó, és més discret fer-ho a la tarda. Potser demà, que no aniran al cine.

Estira el llençol fins sota els braços, cerca la jeia seguint l’orientació del somier, que-s’enfonsa una mica, i sospira alleujada mentre tanca els ulls en la fosca. Un dia més. Se sent en pau amb ella mateixa, amb tothom. Ara, fins que s’adormi, podrà pensar, com fa sempre que van al cine, en les incidències de la pel·lícula, en aquella noia tan bufona, i oblidar-se de la feina, del tràfec diari, de la vellesa imminent…

Ah, i que es recordi que a la Virgínia li deu una pesseta, del lloguer!