JOSEP

«Els cotxes tenen això de bo: que no totes les peces els envelleixen de la mateix manera. Si fa no fa com els homes», pensa en Josep quan s’incorpora amb el ronyons pesats i adolorits, però satisfet de l’operació que acaba de realitzar: aprofitar la carrosseria ben conservada d’un Chevrolet vell i rejovenir el motor amb un càrter i l’arbre de direccions procedents del que restava d’una altra ferramenta que va descobrir al magatzem-cementiri que el senyor Antoni té als afores i que ara pensa deixar perquè diu que no li paga el lloguer.

—Ja veig que te n’has sortit —fa l’home, al seu costat.

Ell, que no l’havia sentit atansar-se, es gira i somriu:

—Sí, ha quedat bé. He hagut de fer unes llimades, perquè no encaixava, però ara rutllarà.

L’home es mira el rellotge.

—Si ve algú, sóc al banc —diu.

Ja ho deu haver dit a l’escrivent que, dins del reducte que els fa de despatx, separat del garatge per una porta de vidre, escriu a màquina amb tot de batzegades i retrocessos perquè, encara que sigui competent en la feina administrativa, és un mal mecanògraf.

—Sí, senyor —contesta—. Ara provaré això.

S’eixuga les mans olioses amb uns caps que duu a la butxaca de la granota, s’adreça al fons del local, on hi ha uns bidons, n’aboca un al dipòsit i aleshores s’enfila darrera el volant. El motor engega fàcilment i ell el deixa rondinar abans de pitjar una mica l’accelerador, que respon, dòcil, al seu maneig. El vehicle avança cap a la sortida, tomba a l’esquerra i desemboca a la carretera general mentre ell escolta amb atenció el funcionament amb les seves orelles avesades a possibles falles i remor sospitoses. El zumzeig, però, és uniforme, constant, les marxes llisquen sense grinyols innecessaris quan canvia a la sortida del poble abans de frenar prop de l’esplanada que hi ha a l’altra banda de can Serpis. Hi entra marxa enrera, torna a frenar, atura el motor, embraga. Sí, tot respon més bé que no esperava.

Quan torna al garatge, l’escrivent és a la porta, fumant, cosa que no faria si obeís, com ell, el rètol mig esborrat que el senyor Antoni féu col·locar a la paret poc abans de la guerra, quan el local va estar a punt d’encendre’s per la badada d’un o altre dels cinc operaris que en aquell temps treballaven al garatge.

—Sembla que marxa, la cafetera… —comenta el xicot.

—No ha quedat malament —confessa, modest.

—Si tingués les teves mans, no m’hi quedaria pas, en aquest fotut poble —li diu quan ell salta del cotxe.

—No sé què té de dolent.

—Per començar, les dones —mig riu l’escrivent que ben just si aparenta els vint-i-vuit anys que diu que té—. Només volen una cosa: casar-se.

—A tot arreu deu ser igual; les dones sempre seran dones.

S’encamina prop de la porteta que mena al pati interior, on hi ha la comuna, s’asseu sobre unes cobertes i es calça les botes altes, de goma, abans d’agafar la mànega amb la qual comença a rentar el cotxe. Anys enrera, aquestes feines les feia un aprenent qualsevol, però ara tot ho ha de fer ell, el negoci de cotxes ja no és el que era, la representació que tenia el senyor Antoni és pràcticament perduda perquè no entren vehicles nous i el taller treballa poc perquè entre els automòbils requisats, perduts i destrossats durant la guerra i les restriccions de gasolina, que gairebé no permeten d’utilitzar els existents, un cotxe s’ha convertit en un article de luxe que pocs es poden permetre. De vegades li fa pena de veure’s sol al garatge i de comprovar en què s’ha convertit aquell negoci pròsper requisat pels obrers quan el senyor Antoni se n’anà a França i reobert en tornar-ne, ja a finals del trenta-nou, quan ell, en Josep, a despit de la seva bona conducta i de no haver-se ficat en res, d’haver-se àdhuc negat a incorporar-se a l’exèrcit popular quan el cridaren a files, s’havia vist obligat a col·locar-se en un taller de bicicletes, l’única feina que pogué troba i de la qual l’home, que sempre li havia mostrat tanta confiança, el va treure perquè s’encarregués del garatge i, quan convenia, en absència seva, de vendre algun cotxe vell als compradors que de lluny en lluny es presentaven.

L’Enric, l’escrivent, no ha conegut els bons temps del negoci i, per tant, és natural que es preocupi d’altres coses, sobretot de les dones, perquè ara diu mentre la remor del doll i l’aigua espetega contra la carrosseria negra:

—I les que es deixen arribar a sobre ja s’han professionalitzat, volen que paguis.

—D’una manera o altra, sempre s’ha de pagar. Ja saps què diuen: si no amb diners, amb dinades.

—D’acord, però no és ben bé el mateix. Sense una espurna d’il·lusió…

Calla, perquè entra en Puigdueta, el cobrador de la mútua, amb el qual es retira cap al despatx. Ell fa la volta al cotxe, neteja l’altra banda, on, prop de la portella, la carrosseria és més deslluïda, hi ha una mena de taca més clara que s’estén rap a darrera. De fet, caldria repintar-lo, però ja comprèn que això encariria el Chevrolet i el senyor Antoni treballa amb uns marges molt justos i així i tot els clients, com les dones del l’Enric, no acaben de picar.

—Padrí…

En Daniel, amb la seva cartera, s’ha aturat prudentment arran d’entrada en veure el toll d’aigua que inunda el terra, però ell fa:

—No t’acostis. Ja és la una?

—Sí.

Diuen la una; però en realitat deuen ser una mica més de ires quarts, l’hora de sortida del col·legi dels germans on el noi és extern des de l’any anterior, i en deixar el qual sol passar pel garatge, puix que el convent és dues cases més enllà tot i que l’entrada la tingui per l’altre costat, pel carrer de Santa Marta.

—T’he guardat dues bales d’acer —li mig crida per damunt del doll sorollós.

—On són?

—Ja te les donaré, les tinc a la butxaca. No entris —torna a avisar-lo.

El noi fa que no amb el cap i fins retrocedeix una mica mentre ell tanca l’aixeta de la mànega i, meticulós, l’enrotlla en el moment que el cobrador de la mútua surt del despatx.

—Anant fent?

—Anant fent —contesta ell.

—Això és bo.

L’escrivent, ara, s’ha quedat dintre, inclinat sobre uns papers que examina, i ell torna a fregar-se les mans amb els caps abans d’iniciar els preparatius de plegar, el primer de tot anar-se’n a orinar a la comuna que, no havent-hi aprenents, també li competeix de netejar, cosa que sol fer de banda de vespre, tan sumàriament com pot, perquè això li repugna una mica. De fet és l’única queixa, inexpressada, que té.

En sortir, el senyor Antoni ja ha tornat, el veu a tocar de la porta, on diu alguna cosa al noi, que contesta amb el cap una mica baix, com té per costum quan parla amb persones que, encara que conegui, no li són totalment familiars. En sentir-lo, l’home mira local endins.

—Ja comences a tenir tot un home, Josep —comenta.

—Sí, per la seva edat és crescut, però falta molt, senyor Antoni, falta molt!

—També voldràs ser mecànic, tu?

—No, senyor.

—Massa brut, oi? —riu el senyor Antoni.

—Vull ser nàufrag —fa el petit.

—Nàufrag?

El senyor Antoni obre els ulls com unes taronges abans d’esclafir una rialleta que tot seguit prova de dissimular per no desconcertar massa en Daniel.

—Es veu que a col·legi —explica ell—, on el germà Martí és mot afeccionat a contar-los coses, els ha explicat la història de Robinson Crusoe, i ell…

—Ah, ja veig —no pot evitar una altra rialleta—. De manera que nàufrag…

—Sí, senyor —afirma en Daniel amb seguretat.

—Bé, bé —diu retrocedint cap al despatx—. Ja cal que li comencis a ensenyar coses útils, doncs, Josep.

—Ja sé com se fan les barques —afirma el noi.

L’home branda el cap, probablement sense saber què dir, i es fica al reducte on l’escrivent ja deixa els papers mentre ell es torna a asseure sobre les cobertes i es treu novament les botes de goma, que deixa exactament on eren de primer abans de llevar-se la granota de treball i restar en cos de camisa i pantalons foscos en el precís moment que al despatx truca el telèfon.

—Les bales —diu en Daniel.

—Ah, sí!

Les treu de la butxaca de la granota, consulta el rellotge, on falta un minut per a la una, i torna a sortir al pati, on es renta les mans al petit lavabo. Quan penetra de nou al local, el senyor Antoni penja el telèfon i abandona el despatx.

—Josep —diu.

—Sí, senyor —fa ell, automàticament.

L’escrivent surt per darrera i com que a ell no li cal rentar-se perquè no s’embruta, s’allunya directament cap a la porta.

—Fins a la tarda.

—Adéu, Enric.

—Acaba de telefonar el doctor Mercadal —diu el senyor Antoni—. De medicina potser en sap molta, però en qüestió de cotxes és un sapastre.

—L’ha tornat a espatllar?

—Es veu que sí. Aquest matí no ha pogut engegar-lo i diu que aquesta tarda a dos quarts de quatre té una consulta a Neus. Hauria de sortir a les tres…

No acaba, i és el mateix Josep qui diu:

—I vol que hi passi abans.

—Sí, hi hauries de passar. A veure què pots fer. Suposo que no deu ser res d’important, potser alguna rosca que se li ha afluixat. Amb aquest home, que no sap distingir la roda de darrera del volant, tot és possible.

En Josep se’n va cap al banc de les eines, estén un drap greixós sobre el qual comença a reunir-les mentre fa:

—Hi passaré tot seguit que hagi dinat.

—Sí, més valdrà —corrobora el senyor Antoni.

Aleshores avancen tots dos cap a la porta, on en Daniel continua esperant amb la cartera.

—Nàufrag, eh? —recorda l’home—. Només faltaria que us sortís aventurer —diu a en Josep—. Després dels sacrificis que tu i la teva dona heu fet… —Torna a girar-se al noiet—. Ja els en pots estar, d’agraït, als teus padrins! Pocs n’hauries trobat que sense cap obligació i tenint fills…

—És un bon noi —l’interromp en Josep.

—Sí, sí que se li veu. Bé, fins després.

—Digues passi-ho bé al senyor Antoni.

—Passi-ho bé —mormola en Daniel.

I tots dos s’allunyen a través de la plaça, cap al carrer dels Àngels, mentre l’amo tanca la porta. Unes passes més enllà, el noi, que no ha oblidat els seus interessos, reclama:

—Les bales.

Són dues esferes menudes i desproporcionadament pesades que procedeixen d’algun coixinet vell, i ell se les fica immediatament a la butxaca de les calces, sense perdre-hi el contacte amb la mà, com temerós que puguin extraviar-se-li per algun racó o caure-li per algun forat.

—Què heu fet, avui? —pregunta en Josep.

—Hem llegit i hem escrit. I he après de restar.

—Si encara no sumés bé!

—Que sí! —protesta l’infant—. Fa temps que en sé.

Es torna a treure les bales, les mira, les desa de nou, però aquest cop a la butxaca de la bata. Tot d’una, pregunta:

—Què és un sepatrista, padrí?

—Un sepatrista?

Ell afirma amb el cap.

—El Juanito Ferris diu que ho som.

—I qui és el Juanito Ferris? —pregunta ell mentre tomben cap al carrer de Santa Madrona, que mena a la plaça Major.

—El fill del notari nou.

—I ve a la teva classe? —s’estranya ell—. Extern?

—No, però de vegades juguem. Els pares no ho volen perquè nosaltres no paguem.

—Això us diuen?

—No, però no ho volen. Ells, el Juanito Ferris i els altres, són de casa bona.

—Bé… —fa, una mica perplex.

—I avui m’ha dit que érem sepatristes perquè li parlava en català —prossegueix el noi.

—Ah, separatista!

—Sí, separatista. Què vol dir, padrí?

—No res, és una paraula.

—Diu que el seu pare diu que els hem de parlar en castellà encara que nosaltres parlem català. Que tothom hi hauria de parlar perquè som espanyols…

—Bé… —torna a fer ell, indecís sobre què cal contestar-li—. És clar que ho som tots, d’espanyols…

—Però, hem de parlar en castellà?

A la paret de l’església parroquial, arran de la qual passen ara, encara es pot llegir, en lletres negres, l’eslògan que hi van pintar fa més de dos anys, en acabar-se la guerra, «Si eres español, habla español», i pel restant recorda que sempre que li ha calgut acudir a alguna dependència oficial que no fos l’Ajuntament, on tothom és del poble, el primer que li han dit és: «¡En español, haga el favor!», i aleshores ha sentit una petita humiliació, una mena de neguit, com si li prenguessin alguna cosa que al mateix temps no tenia dret a defensar, vagament vergonyosa, com una mena de vici secret que no podia amagar del tot i que el situava a part.

—A dinar, Tallat?

La veu de la senyora Ribó, la de la llibreria-papereria del carrer del General, que desemboca per l’altre costat amb la seva filla, li estalvia una resposta.

—Què s’ha de fer? I vostès també…

Ara viuen al pis de sota, on abans hi havia la Flora i el seu marit, en Magí, els dos roigs que se’n van haver d’anar cuita-corrents quan les tropes nacionals ja eren a les envistes del poble que l’home i uns quants exaltats més s’havien proposat de defensar pel seu compte, amb l’ajuda d’una brigada que en retirar-se definitivament va volar el pont i tot de cases de la carretera perquè devien haver mal calculat els efectes dels explosius; un d’ells, recorda, s’hi va quedar. A la senyora Ribó els nacionals se li havien emportat l’home, un individu delicat que havia format part d’una junta de defensa i que no va poder resistir el captiveri, però ella i la filla, una soltera de vint-i-un o vint-i-dos anys, havien tornat a obrir la botiga i van instal·lar-se a viure al carrer de la Verge de la Salut quan l’amo de la casa on eren abans la reclamà perquè volia instal·lar-hi un fill.

—Els dilluns sempre tanquem més d’hora —diu la filla—. Com que només hi ha l’«Hoja»…

—I aquest bon mosso ja estudia força? —fa la senyora Ribó.

—Mira què et diuen, Daniel.

—Sí, senyora. Ja resto.

—És eixerit —comenta la filla—. Vols una cosa?

Obre la cartera que sempre duu tot i que de casa a la botiga no hi ha més de dos-cents metres, i en treu una mena de cartolina prima.

—Una calcomania.

—Noi —fa ell—, avui és el teu dia. Dues bales i una calcomania. Dóna les gràcies a la Lluïsa.

Prossegueixen plegats cap a casa, sense deixar decaure la conversa, perquè la senyora Ribó més aviat és xerraire.

—La que se us fa gran de debò és la nena…

—Ja en té onze, ella. I aquest, vuit —diu ell, fent reposar-li mà sobre el cap d’en Daniel, que treu la llengua mentre desa la calcomania a la cartera—. Ja se sap, els petits es fan grans…

—Aviat ens el podreu deixar per repartir.

—Per què no?

—L’altre dia l’Assumpció em deia que té un germà —fa la Lluïsa.

Ell assenteix.

—Li duu uns quatre anys, i ara es veu que estudia el batxillerat.

Ho saben per ell mateix, car des que és grandet el noi escriu de lluny en lluny a en Daniel, la modista que el té recollit li ho deu fer fer; també els ho va dir en Llorenç, el qual ara treballa en un lloc del Born i pel que sembla de vegades visita la Carmeta. La veritat és que tant a ell com a la seva dona els va estranyar una mica, els estudis de batxillerat costen diners i no es pensaven pas que la modista es guanyés tan bé la vida.

—Està bé, això —comenta la senyora Ribó.

Ja són a l’entrada i van pujant, en Daniel davant de tot, car ha arrencat a córrer i quan ell arriba dalt, després d’acomiadar-se de les dones, la porta del pis ja és oberta i la Fina, tota una doneta, l’espera al llindar.

—Bon dia, papa.

—Hola, noia! On és, la teva mare?

—Renta.

S’endinsa pel pis i surt fins al safareig que hi ha al costat de la cuina, on l’Assumpció esbandeix la roba que va col·locant en un cove que després durà al terrat, on l’estén.

—Ja sóc aquí —diu.

—Ah, tan tard, és?

—Prop d’un quart de dues. Com tens el dinar?

Ella es fa enrera un ble de cabells que li cau obstinadament sobre la cara.

—Endarrerit.

—Convindria que l’apressessis, doncs. A les dues he de passar per casa del doctor Mercadal que té el cotxe espatllat…

—I no pot esperar-se? —pregunta ella, submergint de nou les mans en l’aigua.

—Es veu que té una consulta a Reus.

—Doncs ho sento molt, però de primer vull acabar això. Sempre he de deixar les coses a mig fer —remuga.

—Mira d’enllestir…

—No m’estic pas amb els braços encreuats, oi? A tu t’és molt còmode —comença a sulfurar-se.

S’ho podia pensar. Mai no li ha agradat que li fessin cap indicació i cada dia es mostra més impacient en tot. Es passa mesos i mesos sense dir una paraula amable i quan s’ha confessat, com va fer ahir, sempre té uns quants dies més insulsos que mai. No comprèn què pot dir-li mossèn Salvà, aquell sacerdot panxudet al qual acut des que va acabar-se la guerra, perquè del seu confessor d’abans, mossèn Sastre, no n’han tornat a saber res. Al capdavall, el devien matar.

—Ja veig que hi hauré d’anar ara…

—I que després t’hagi de reescalfar el dinar, no és això? Que s’esperi o que el repari ell, el cotxe. Sempre he d’estar a la disposició de tothom, jo!

Més val deixar-ho córrer, pensa, i per això retrocedeix cap al menjador, on recull el diari de sobre el bufet i s’asseu a taula a llegir-lo. És l’«Hoja», naturalment, i no li agrada, potser perquè trenca el costum de cada dia, ara llarg d’un parells d’anys quan, acabada la guerra, es va subscriure al «Diario de Barcelona». No la comprarien pas si no fos que li resulta estrany de passar-se un dia sencer sense periòdic, sobretot el dilluns, quan hi ha els resultats dels partits que, tanmateix, la coneix des de bon matí perquè el senyor Antoni també hi es afeccionat i sovint, quan no hi ha massa feina, els comenten al garatge.

Ara comença per les notícies de fora, gairebé totes de guerra i favorables als alemanys. Ell els admira, començant pels uniformes, tan sobris a despit de les condecoracions dels oficials i caps, tan impecables i impressionants. Ni més ni menys que la disciplina fèrria que els permet d’anar conquistant mig món. Només cal veure aquesta operació de Creta… Han d’acabar per guanyar, naturalment. Encara que hi deixin tants morts; això és inevitable. Del Führer se’n poden burlar tant com vulguin, els aliats, i tractar-lo de caporal o de pintaparets, però el fet és que de lliçons els en pot donar a tots plegats…

L’Assumpció, amb el cove, travessa el menjador. Devia esbandir la darrera peça, ja.

—On són, aquests? —pregunta.

És veritat que la Fina i en Daniel s’han fet fonedissos, però no creu que s’hagin escapat al carrer, no ha sentit pas la porta.

—No ho sé.

—Fina! —crida la dona.

—Què mana? —contesta la noieta des d’algun lloc.

—Vine a ajudar-me a estendre.

Surt de l’habitació d’en Daniel i ell torna a abaixar els ulls; cap al diari, però només un moment.

—Què fèieu, aquí? —pregunta la dona.

—Volíem enganxar una calcomania que la senyora Ribó ha donat a en Daniel.

—On? Sobre el llit?

—En un llibre —rectifica ella.

—Però asseguts sobre el llit, oi? No us tinc dit…? —Però aleshores s’adona que el cove regalima aigua sobre els rajols i, amb un gest impacient i amoïnat, es gira cap al corredor—. Té, agafa per aquí abans que tot això no quedi fet una misèria… No feu res ben fet!

S’allunyen cap a la porta i escales amunt, on encara la sent rondinar. No hi ha dubte, té un dia dolent. Sort que havent dinat s’escaparà… S’aixeca i avança cap a la cambra del, noi, però en Daniel ja surt amb el llibre on ha fixat la calcomania.

—Miri, padrí…

Ell, però, el repta:

—Per què hi sèieu, sobre el llit?

Dóna un cop d’ull habitació endins, on la vànova es veu tota arrugada i el matalàs una mica enclotat.

—A veure si ho allises. Ja tinc prou maldecaps i sento prou crits sense que vosaltres hi ajudeu…

—Sí, padrí.

Es queda observant els seus moviments maldestres i repetits i retrocedeix de nou cap al menjador, on es treu la petaca de la butxaca de la camisa. No hi ha tabac, però, i li cal anar al dormitori a cercar una de les dues paquetilles del darrer racionament que guarda al calaix de la tauleta. Aleshores s’adona que no li queda paper de fumar.

—Daniel, vés a l’estanc, encara deu ser obert. Porta’m un llibret… O no —es repensa—, ja hi vaig jo.

—S’hi arriba en quatre salts, perquè la botiga és a la plaça mateix, a tocar de can Mus. La Mercè estanquera ja anava a tancar, però torna cap a darrera el taulell a servir-li el tres llibrets i la mitja dotzena de capses de llumins que demana en previsió. És una xicota amable i potser una mica bleda, jove encara, vídua d’un xicot que els roigs van matar quan es passava, cosa que li ha valgut la concessió. Tots quatre estancs de Riudelles, ara, des del quaranta, són en mans de vídues de guerra que no disposaven de recursos i els marits de les quals van lluitar al bon costat.

—Gràcies, maca —diu en recollir la compra.

Ella li somriu i es queda mirant-lo com si esperés encara ni altra falagueria. Sempre s’ha imaginat que deu ser una noia relativament fàcil, però ja sap que no cal fer cas de les aparences i, pel restant, ara està més enllà del seu abast, com totes. Amargat, refà el camí de casa, on arriba quan l’Assumpció, amb el cove buit, tancava la porta de la golfa.

—D’on véns, ara? —li pregunta en veure’l pujar.

—He anat a l’estanc.

Al menjador cargola una cigarreta prima mentre la dona es fica a la cuina des d’on un moment després crida:

—Fina, vine a ventar!

Encén, però en lloc de reprendre el diari se’n va al balcó del dormitori, on es queda abocat a la barana, contemplant el carrer on totes les botigues ja són tancades, amb força puntualitat, car a l’alcaldia passen per un període de rigorisme els tocatardans són multats. No vol dir que sempre n’hi ha que s’exposen.

Al pis de davant plora en Jaumetó, el fill menut d’en Cullera, el vetes-i-fils del carrer Major que, tot i tenir un negoci, és un roig i per això ningú no el molestà ni li van prendre i botiga o requisar el gènere durant la guerra. Tampoc no s’entén malament amb aquests, però, car de petit que és amic d’en Ramon Bombarda, el batlle, el qual, d’altra banda, va protegir el trenta-sis i ajudà a anar-se’n tot i que era un dels dos únics falangistes que aleshores hi havia a la vila. Però ja ho diu ell: els amics primer i per damunt de les idees. No és pas un mal noi, per bé que a ell el molesta una mica allò que ara vagi sempre a missa quan abans no s’hi atansava ni per casualitat. Ara hi va gairebé tothom.

En Palet, el mecànic del garatge rival del senyor Antoni, desemboca de la plaça i alça el cap amb una ganyota satisfeta.

—Victòria, eh! —crida sense saludar.

—Sí, noi. Ja s’esperava.

—Això sí.

—Que hi vas anar, potser?

—Ganes no me’n faltaven, però…

Te tres fills i la dona que malalteja des del darrer part. Es comprèn doncs que no li sobrin els diners per traslladar-se a veure els partits del predilecte de tots dos: el Barça.

—Bé, noi, que la burgesa ja em deu esperar.

—Apa, doncs.

Darrera baixa, pengim-penjam com sempre, en Teira, el xofer de l’agència, amb el qual no es parla des d’aquell dia que, durant la guerra, a la cua del sabó, les dones respectives van barallar-se i la d’ell va dir a l’Assumpció que eren els gossos dels amos, insult que, a més, no venia a tomb. En el fons, ganes d’ofendre, potser perquè amb ella sempre hi havien estat una mica tibants des d’aleshores que el seu germà es volia casar amb la Joana i ella no el volgué perquè era massa afeccionat a la beguda. Va fer bé de no casar-s’hi, ara seria una desgraciada com aquella pobra Montse, que ha de treballar si vol que mengin els dos fills que tenen, mentre en Miquel, el marit de la seva germana, només té el defecte que li ha fet massa criatures. Per cert que haurà de passar a veure’ls, la mare malalteja des de divendres i l’Assumpció fa l’orni…

—Que no em sents?

És ella que treu el cap al seu darrera.

—Eh? —Es tomba.

—Que ja està, això. Molta pressa, molta pressa, i després t’entretens.

No val la pena de contestar, perquè seria pitjor, de manera que llença la punta de cigarreta al carrer i la segueix cap al menjador, on la sopa ja fumeja damunt la taula entorn de la qual seuen la Fina i en Daniel que els esperen. Atansa la cadira.

—Que no et rentes?

—Ah, sí!

No hi fa res que s’hagi rentat al garatge, ara ho ha de repetir per donar-li satisfacció. Aquesta virtut sí que no pot negar-se-li, a l’Assumpció: que és neta. Ben mirat de qualitats bones en té força, pensa mentre s’ensabona, i en unes altre circumstàncies no hi ha dubte que haurien pogut ser feliços És clar que ningú no ho és del tot. Ja fa bé l’Enric, l’escrivent de no voler deixar-se caçar. No vol dir que no hi caigui, però. Tard o d’hora hi cauen tots. També ho deia ell, de molt jove que no volia casar-se. No pas perquè fos un calavera, això no, de xicotes no n’havia perseguit mai perquè vivia en un ambient sa i ell no hi era naturalment inclinat. Si no fos pel companys de mili, que van arrossegar-lo, quan va conèixer l’Assumpció encara no hauria anat amb dona i, així i tot, podia comptar amb els dits de la mà les vegades que havia ficat els peus al bordell, quatre o cinc si hi incloïa la primera, aquell cop que no va poder fer res perquè estava massa impressionat. Passava sovint, li va dir la xicota.

S’eixuga amb el drap que penja en un costat de rastell, un drap gruixut i ja humit, i surt al menjador. La sopa encara treu fum.

—Has vist la meva germana, avui?

—No. On volies que la veiés?

—Quan has anat a comprar —contesta pacientment ell—. Era per saber si la mare encara continuava al llit o si ja s’havia llevat.

—No sé res. Si hagués empitjorat ja ho haurien dit, no et preocupis.

Hi passarà quan torni de casa el doctor Mercadal, pensa. Només entrar i sortir. O, si fa tard, al vespre. En tot el matí no s’ha recordat ni que al món fos i ara ves com s’amoïna!

—¿És veritat, papa, que als morts els queden sempre els ulls oberts? —pregunta inesperadament la Fina.

Ell se sobresalta. Al capdavall allò que tracta d’evitar és la idea de la mort. La seva mare ja té setanta-un anys.

—D’on ho has tret, això?

—Ho diu sor Maria del Cor de Jesús.

—Quin acudit de sortir-vos amb aquestes converses!

—Diu que totes ens hauríem d’acostumar a parlar-ne perquè és una cosa natural.

—No és un motiu —fa.

També és natural tot el que es refereix al sexe, i no els en deu parlar pas. Naturalment que fa bé, però aquestes monges de vegades tenen idees ben morboses.

—Més valdria que us ensenyés de cosir com cal —es queixa l’Assumpció—, perquè mira que a la teva edat no saber com qui diu enganxar un botó! Jo, als teus anys, ja començava a cosir roba, i això que a costura ben poc hi havia pogut anar.

—Només en fem classe dia per altre… —es defensa la Fina.

—D’això em queixo. Us volen ensenyar massa coses i al capdavall no us ensenyen res.

No sempre opina així, en general troba satisfactori l’ensenyament de les religioses, però avui no hi ha manera d’acontentar-la. La cosa ja ha començat malament de bon matí, quan ell li ha fet observar que la llet era molt aigualida i ella se n’ha picat com si fos un retret personal.

—Digues-ho a la Simona, això. No sóc pas jo qui la bateja! —li ha contestat sense reflexionar que si algú s’havia de queixar era ella, puix que l’anava a comprar.

—Les noies, amb saber una mica de llegir i d’escriure ja en tenen prou. Enlloc de tantes lliçons de coses, més valdria que us fessin un curs de cuina.

La noia no replica. Als onze anys ja té prou seny per saber, com ell, que més val deixar-la cantar fins que se’n cansi. Però en Daniel no és tan prudent.

—Jo voldria anar amb els interns… —fa.

—Jo també! No demanes pas poc, tu!

Però ell pregunta:

—Per què?

—Nosaltres no podem jugar al pati.

Ell riu, però l’Assumpció el repta:

—A col·legi no s’hi va a jugar. Estaríem frescos! S’hi va a aprendre —recalca mentre s’aixeca i recull els plats, però no tots, perquè de cara a la Fina diu—: Porta el teu, tu. Ajuda.

La noieta s’aixeca dòcilment i la segueix a la cuina, on deu deixar el plat en algun indret indegut perquè la dona torna a alçar la veu en to de repte. Ell s’aboca dos dits de vi al got i, sense necessitat, se’l beu lentament mentre en Daniel comença a mossegar la llesca que li correspon.

—Porta l’oli —sent—. I eixuga la setrillera.

Deixa la plata d’enciam amb trossets de ceba sobre la taula i ell fa reposar el got, agafa la forquilla i se’n serveix. A casa seva anaven menjant tots de la plata, directament, quan es tractava d’amanida, però ella des de bon principi trobà que això era un costum pagès i l’hi féu abandonar. N’hi ha fet abandonar d’altres, entre ells l’ús de l’escuradents que després de menjar anava rosegant durant hores. La conseqüència fou que va avesar-se a fumar, un vici que, curiosament, no ha provocat mai cap protesta, ni aleshores de la guerra, quan amb un paquet de tabac es podien aconseguir tantes coses. És veritat que ara i adés li calia sacrificar-ne algun per articles més essencials.

—Treu els dits —sent que diu a en Daniel—. No has de començar a menjar fins que tinguis el plat ple.

El noiet retira els dits i espera. Una llenca de sol ha anat avançant per la finestra de darrera i ara s’enfila per la taula.

—Potser que abaixis una mica la persiana…

Hi va la Fina.

—Així?

—Sí, ja està bé.

Torna a seure i van menjant tots en silenci mentre l’atmosfera sembla distendre’s una mica. Prou, en tot cas, perquè passats uns moments ella digui:

—Ja saps que tenim veïns nous?

—Aquí al costat?

—Sí.

Els Marvà, que hi vivien, van anar-se’n a Barcelona i el pis ha estat potser dues mesades sense llogar perquè l’amo volia cobrar-ne dues-centes pessetes, cent quaranta més que que no en paguen ells.

—Algú de fora? —pregunta sense deixar de mastegar, car no ha oblidat que li cal passar per casa del doctor Mercadal.

—Uns castellans. És a dir, em penso que són d’Almeria. Hi ha el matrimoni i tres fills, el més petit una nena que deu que deu ser si fa no fa com en Daniel. Aquest matí han entrat els mobles, quatre coses… No sé com tenen valor de pagar un lloguer tan alt.

—Potser ell té una bona col·locació.

—Per l’aspecte, diria que és un obrer. A can Mus han dit que si de la Telefònica…

—Els haurem de parlar en castellà? —pregunta en Daniel.

La dona, considerada:

—Si vénen d’Almeria no en deuen saber pas, de català.

—Ja s’hi aniran acostumant…

—Les monges diuen que s’hi ha de parlar sempre, en castellà —explica la Fina.

En Daniel recorda:

—A col·legi el Juanito Ferris diu que som separatistes.

—Qui, nosaltres? —es redreça l’Assumpció.

—Vol dir tots els catalans que no parlen en castellà quan parlen amb ells. És el fill del notari nou, aquest —explica ell.

La dona esguarda en Daniel.

—És de bona educació parlar-los la seva llengua.

—Però jo no en sé gaire, de castellà —objecta el noi.

—N’has d’aprendre, doncs.

—És clar —reflexiona ell— que el més natural seria que ells aprenguessin el català. Al capdavall vénen a viure aquí.

—I què vol dir això? No facis com aquell desgraciat d’en Magí, tu, ara! Ja veus com va acabar tot.

—No, si jo…

Però ella el talla, prossegueix:

—No ens fem mal veure per ruqueries! Ves què més té parlar d’una manera que d’una altra! I si en castellà ens hem entendre millor… Ben mirat d’això es tracta, oi?, d’entendre’s. —Es tomba a les dues criatures—. Vosaltres feu com tothom.

—A col·legi en vénen dues, de nenes castellanes —explica’ la Fina—. Són unes antipàtiques.

—Per què?

—Sempre es burlen de nosaltres perquè parlem d’una manera tan estranya.

—Doncs ja saps què et toca fer, t’ho acabo de dir.

La nena, però, boteix els llavis, té un gest obstinat.

—Jo no el vull parlar, el castellà. Encara que ho diguin, les monges.

—Tu faràs el que et manen! Estaríem frescos…

—Sí… —comença la Fina.

—A callar! Una mocosa d’onze anys i ja vol discutir amb els grans! On s’ha vist, això?

Ell obre la boca per dir alguna cosa, però torna a tancaria. Per què complicar-ho? Si comencen a discutir no acabaran mai i ell té altra feina. El doctor Mercadal ja el deu esperar.

—Tu, a veure si portes això… —diu, i retira una mica el plat, on ja no queda enciam.