MOSSÈN SALVA

Després d’haver llambregat cap al balcó tancat, contra els vidres del quals tornava a espetegar el gotellam d’aquella pluja intermitent que s’arrossegava de bon matí, quan sortí a dir la missa de les sis que tenia aquella setmana i que oferí per l’ànima del difunt Manuel Tramunt Arbeca, la desena de les cinquanta que el seu fill li havia encarregat, fità de nou els ulls en el llibre i prosseguí la lectura:

«Ah, prou que ho sé! Hi ha, va dir, una teoria segons la qual els qui estimen van a la recerca de llur meitat. La meva teoria, però, pretén que l’objecte de l’amor no és ni la meitat ni la totalitat, com no sigui, amic meu, que una i altra resultin ésser una bona cosa; la prova és que els homes accepten que se’ls tallin els peus o les mans quan creuen dolentes aquelles parts de llur persona. Car imagino que hom no es lliga a allò que és seu, com no sigui que donem el nom de bo a allò que ens és propi i ens pertany i el nom de dolent a tot el contrari, a allò que ens és estrany! Tanta veritat és que, llevat d’allò que és bo, per als homes no hi ha cap objecte d’amor. ¿Opines potser d’una altra manera?».

Però ni Plató, la seva lectura predilecta, no podia allunyar ara el seu pensament de l’entrevista immediata. Li havia semblat que una meditació sobre aquell text del Banquet podia ser-li útil, constituir una bona preparació a les coses que hauria de dir a en Daniel, però una vegada més constatava que la saviesa dels llibres no sempre tenia la deguda aplicació en un cas pràctic i que els termes abstractes amb què al capdavall discorria Plató, com qualsevol altre filòsof, com els mateixos Pares de l’Església sovint, dificultaven més que no ajudaven la seva delicada tasca de pastor d’ànimes. Pastor, guia, va dir-se. ¿Ho havia estat, ho era? ¿Havia donat en tot moment el consell oportú, just, adequat a la personalitat de l’home o de la dona al qual s’adreçava?

No, tenia al seu darrera una llarga sèrie d’errors. Un d’ells potser havia estat l’Assumpció. Però, què podia fer? El lligaven de peus i mans les convencions d’un ministeri que havia escollit voluntàriament, fervorosament, sense saber del tot, aleshores, jove imprudent i confiat, que sota d’aquell cel hi havia més coses i que res d’humà no li podia ser aliè, com deia el vell pensador. La ratlla que separa allò que és just d’allò que no ho és, la frontera entre el pecat i la innocència, el llindar on comença la bondat i s’acaba la maldat no sempre eren prou clars; ho eren rarament.

Havia volgut foragitar del seu cor tot amor que no fos el de Déu i, per amor d’Ell, servir les seves criatures. Però ni ell ni les altres criatures no sabien quins eren els designis providencials, la voluntat del Senyor. Anys enrera s’hauria esgarrifat d’aquest pensament escèptic. Hi havia uns textos que li ho donaven tot fet, perquè només calia aplicar-los. Déu mateix s’havia revelat i havia fet la part del bé i del mal. Però l’amor ho destruïa tot, l’amor escampava fins les paraules del Creador i, per boca del seu fill, instaurava un ordre nou que només es basava en aquest amor. Aleshores era cert que l’infern no existia, que no podia haver-hi aquella privació que hauria estat l’únic infern…

Potser fregava l’heretgia, i això era perillós i sorprenent alhora a la seva edat, seixanta anys fets. Havia vist, però, tanta misèria immerescuda, tants sofriments superiors a les dèbils forces de la criatura, tanta amor mal pagada i tanta d’abnegació no reconeguda, que s’havia vist obligat a reajustar les seves creences. Si no, haurien estat insuportables. Eren ja insuportables.

Va sospirar. Es perdia de nou en generalitats, o en problemes específicament seus. I allò que importava era la criatura, en aquest cas l’Assumpció i en Daniel. Quan la dona, al confessionari, li demanà:

—Vull que el faci renyir amb la noia de can Nano, no van agradar-li ni l’exigència ni la manera de fer-la. D’humil l’Assumpció sempre ho havia estat poc i ell sovint li havia cridat l’atenció sobre aquell defecte seu. Hauria trobat raonable que ella li hagués dit:

—Aconselli en Daniel, entenent amb això que l’havia d’aconsellar pel seu bé, el qual encara no sabien quin era. Si així ho hagués fet, ell no hauria reaccionat amb aquella mica de brusquedat impacient, ben just temperada per l’afegitó:

—Per què, filla meva?

—No li convé —va dir la dona—. Ja sap que és una mala noia.

No ho sabia, cap enraonia no li havia arribat a les orelles i més aviat hauria cregut que es captenia honorablement, deixant de banda que, anys enrera, hagués renunciat a practicar.

—¿Vols dir, filla meva, que té freqüentacions poc dignes, costums deshonestos…?

—No va a missa, és una atea —el va interrompre l’Assumpció.

Ell considerà:

—Bé, com a cristians que som… —però ella tampoc no el deixà acabar, va avançar-se a tot el que podia dir:

—Vostè és un sant, pare, i perdonaria fins i tot els heretges. Però pensi en en Daniel, en el perill a què l’exposa si es casa amb aquesta noia. Com s’hi pot casar, per començar? Ella es negarà a venir a l’església, a confessar-se, a preparar-se degudament…

L’Assumpció no oblidava mai res, però tenia el defecte de procedir a judicis temeraris, a condemnacions peremptòries.

—No ho sabem. En tot cas, filla meva, deixa que sigui jo qui consideri aquests aspectes. Què més li has de retreure?

—És molt, pare!

—Què més? —repetí ell.

—L’han vista amb nois poc recomanables, d’aquests que només busquen una cosa. Es devien potinejar, qui sap si… —i ara fou ella mateixa que no acabà, car ell no l’havia interrompuda pas.

Per què, pensava, per què només veuen els pecats de la carn?, ¿el desamor, l’egoisme, l’avidesa de guanys materials, l’engany, la mala fe? Era massa vell per recomençar i d’altra banda tampoc no podia fer-se res amb mossèn Marges, el rector, amic de dignitats i afeccionat a fregar-se més que no calia amb els mercaders, que certament no envaïen el temple amb llurs parades, però hi duien la mateixa ànima mesquina que tenien darrera els taulells, darrera les taules de despatx que els allunyaven d’aquell sentiment de solidaritat humana que no compensa una caritat raquítica. Al costat d’aquest pecat, un dels pecats contra l’esperit sant al seu veure, les flaqueses de la carn tenien poc pes. Li semblava que tenia el dret de pensar-ho, ell que en tota la seva llarga vida de sacerdot havia caigut només una vegada en aquesta falta, quan acabava de sortir del seminari. Se n’havia penedit, havia fet una llarga penitència i, en ell, ho considerà greu. Havia escollit la castedat i no era cap excusa que la noia fos tan bella i hagués pres la iniciativa. Mai no s’hauria hagut de deixar seduir ni per aquell raonament que en darrer extrem va fer-se: que li calia conèixer-ho tot si volia comprendre-ho tot. Era una excusa de mala llei.

Els altres, però, que no havien professat, no eren obligats a la mateixa renúncia i, si bé havien d’evitar la temptació, era perdonable que es deixessin enlluernar per les aparences de l’amor. Però no ho podia dir. Hi havia moltes coses, sinceres, que s’havia de callar.

—Vols dir freqüentacions habituals, filla meva? ¿L’han vista realment o són suposicions que t’han arribat a les orelles?

—Hi ha homes amb els quals només s’hi pot anar per una cosa.

—És un judici precipitat, filla, impropi d’una veritable cristiana que té l’obligació de mostrar-se prudent, de no exposar-se a calumniar…

—I també hi ha això del suïcidi de la seva mare —féu aleshores la dona—. Una persona capaç d’atemptar contra la seva vida…

Els fills que paguen pels pares, la culpabilitat que passa d’una generació a l’altra i perllonga el mal. Hi havia meditat molt, hi tornaria a meditar, però en aquell moment només va dir:

—Siguem caritatius.

Ara, assegut davant el seu Plató, a tocar de la finestra on batia la pluja que s’anava espesseint, reflexionà no sense complaença que li havia esdevingut una cosa que rarament havia tingut l’ocasió de presenciar. Aquells anys llargs de ministeri no l’havien endurit, ben a l’inrevés, car ara, als seus seixanta anys passats, ja li quedava ben poc d’una certa intransigència juvenil que no havia estat substituïda per un automatisme espiritual, per un plec professional potser més blasmable que la intolerància, tant com ho era. Podia estar content. Però no ho estava. La temptació de la santedat, va dir-se, i, incòmode, abandonà la cadira i s’atansà al balcó d’aquell segon pis que feia prop de vint anys que ocupava amb la Remei, la majordona que substituí la seva germana quan la noia, més gran que ell, es morí. La temptació de la santedat, va repetir-se. Però era un home massa simple, encara que no sempre en tingués l’aparença, per caure en aquest parany. Allò que el salvava era la seva debilitat que sovint el deixava sense trinxeres darrera les quals replegar-se, sense armes amb què combat e, sense seguretats inamovibles. Potser havia llegit massa filosofia…

Tampoc no era allò, pensà. Continuava creient amb la mateixa fermesa de la seva joventut, només que la creença, de vegades ho sospitava, era una altra.

—Siguem-ho també amb en Daniel —va replicar-li aleshores la dona.

I va ser això que el colpí i va decidir-lo a acceptar l’encàrrec de parlar amb el noi que ara esperava. Hi havia també una altra raó: només una conversa amb ell li permetrà de posseir totes les dades sobre l’assumpte, de calibrar l’interès d’en Daniel per la noia de cal Nano, la profunditat de la seva amor, si n’hi havia; com pensava de resoldre els problemes que se’ls presentarien a tots dos si ella continuava refusant-se a tornar al si de l’Església i ell no volia sortir-ne. Sempre l’havien neguitejat una mica aquestes unions, s’ho havia de confessar, que sovint acabaven en victòries poc lícites i en derrotes rancunioses.

Perquè la felicitat tenia importància. Ben cert que calia acceptar les dissorts amb resignació i veure-hi una d’aquestes misterioses vies del Senyor que potser ens prova, com a Job, però el resultat era sovint massa llastimós i repercutia, no sabia si indegudament, en d’altres criatures, com en tenia un bon exemple en el cas de l’Assumpció i el seu difunt marit, al cel sia. Ella no s’havia resignat mai bé a aquella relativa impotència amb què Déu havia afeixugat en Josep en una etapa prematura de la seva vida i, de retruc, la dona s’havia anat allunyant d’aquelles virtuts cristianes que ell procurava reforçar quan la confessava. L’Assumpció era sanguínia i el seu cos menut amagava molta sensualitat, tanta que de vegades temia per ella. Sense la seva fermesa de caràcter, sense aquell fons sa que hi havia en la seva naturalesa i que hauria pogut ésser molt més ben aprofitat en d’altres circumstàncies, no dubtava que s’hauria llançat en uns braços extra-conjugals. Ell sempre havia fet per manera, com era el seu deure, d’aplacar-li les impaciències, de predicar-li la resignació i els benifets darrers de la continència. No havia pogut evitar, però, que es tornés agra, que es produís en ella un cert enduriment que devia haver fet sofrir força en Daniel i la Fina. Qui sap si tot aquell neguit, aquella desorientació de la noia, no era la conseqüència directa de les frustracions de la dona?

Amb la Fina li hauria agradat de tenir-hi una conversa quan tornà del convent que ell no li hauria aconsellat pas, tot i que fos també una bona cristiana; mai no li havia sabut veure una vocació autèntica de renúncia, d’ascetisme. La noia, però, no havia tornat a confessar-se amb ell i, pel que havia pogut veure, anava poc a la parròquia, preferia freqüentar els escolapis.

Era curiós, d’altra banda, que la seva mare mai no li hagués demanat: aconselli-me-la, tingui una conversa amb ella, quan es queixava que no l’entenia, que li havia tornat tota canviada del noviciat, que l’enquimerava aquell vagabundeig d’empresa en empresa, la seva vida excessivament retirada, la falta d’interès que semblava sentir per tot i que, per sort, durant els darrers temps havia sofert una evolució favorable. Aquest any acabava el batxillerat elemental i tot seguit començaria els estudis d’infermera. Confiava que no canviés d’opinió abans d’haver-los enllestit. Potser s’hauria hagut de casar també ella, com la seva mare, tenia un temperament sensual, i aquell noi, en Frederic Mora, amb el qual havia festejat més o menys anys enrera, era un xicot recte i digne que, un cop vençuda l’etapa adolescent, una mica rebel, s’havia sabut espavilar, puix que ara, als seus vint-i-nou o trenta anys, ocupava la gerència d’una societat immobiliària a Tarragona.

Vides que avancen a les palpentes, pensà sense que això el confortés. Només hi havia un camí traçat, un camí darrer, però quants i quants viaranys no calia recórrer abans d’enfilar la drecera, i que difícil era no perdre’s, desviar-se’n, fer marrada!

La pluja gairebé havia cessat a l’altra banda del vidre, però el cel continuava carregat d’aigua. Va llambregar-hi breument i fins aleshores no s’adonà que s’havia anat fent fosc, que l’obscuritat envaïa l’estança i que ara no hauria pogut llegir ni que hagués volgut.

Va aixecar-se i obrí el llum abans de tancar els finestrons. L’habitació va sortir al seu encontre, canviada per la llum pàl·lida de la bombeta que penjava del cel ras una mica bufat des que dos hiverns enrera un cop de vent s’endugué una dotzena de teules un dia d’aiguat i tota la golfa s’inundà. Encara es veu la faixa més fosca que les goteres deixaren en el guix. Ell, però, ja s’hi ha acostumat, forma part de les particularitats d’aquell despatx limitat a l’esquerra per una cortina discreta que dóna accés al dormitori, car en temps vell això havia estat una sala i alcova. Ara és una mena de refugi auster, enllà de la cortina un llit de cinc pams, la tauleta de nit, el crucifix al capçal i el reclinatori on prega matí i vespre, sovint a migdia; i cortina ençà el menut harmònium que li costà anys i anys de menudes picabaralles amb la seva germana que mai no tenia prou diners per a la plaça, la taula-despatx, de fet poc més que una taula de cuina, amb el tinter, la ploma, el breviari, un cendrer que rarament usa, perquè fuma poc; a la paret de l’esquerra, a l’abast de la seva mà, la petita llibreria de quatre prestatges gairebé plens de llibres, completa, amb les tres cadires, un altre crucifix que ja fou de la seva mare i una estampa de la Verge que penja del mur, tot l’agençament de la cambra pintada de blanc. Un lloc adient on meditar, entre l’amistat dels mobles familiars, dels objectes que el prolonguen en certa manera, un indret on ha viscut quasi vint anys i on segurament morirà.

Es consulta el rellotge que duu a la butxaca, també una vella relíquia, car havia pertangut al seu pare que s’enorgullia de la seva exactitud de cronòmetre no desmentida després, quan ell l’heretà, més aviat que no hauria volgut, perquè l’home morí jove encara, quan ell era al seminari. No va poder tenir l’alegria de veure’l ordenar-se.

Bandeja les reminiscències que l’assalten; en Daniel ja no pot tardar i cal que es concentri, que reflexioni la millor manera d’enfocar l’assumpte perquè ell no es posi a la defensiva d’entrada i bloquegi tot accés a la seva sinceritat. És un bon noi, treballador i complidor dels seus deures, però li ha observat alguna estranyesa de caràcter, una certa susceptibilitat soterrada entre aquiescències fàcils que el podrien convertir, en segons quines circumstàncies, en un hipòcrita. Afortunadament, ha rebut una formació sòlida i, si no sempre ha evitat les caigudes, ha sabut enfrontar-se amb la temptació, i això des de petit, quan les seves amonestacions, potser excessivament severes, perquè aleshores ho era més que ara, el privaren d’adquirir un hàbit solitari que setmana rera setmana, insistentment, des del confessionari, havia de combatre en tants altres infants de tots dos sexes. Cap als divuit o dinou anys havia passat per una crisi que s’allargà uns mesos, quan va caure en mans d’alguna dona sense escrúpols que amb les seves exigències fins i tot li posà la salut en perill. El noi mai no havia dit res, ell mai no havia preguntat, però estava raonablement segur que devia haver-la coneguda a la farmàcia, totes les desgraciades de la ciutat, calia reconèixer que poques per sort, eren clientes d’aquell senyor Griset, un adúlter descregut que havia dedicat la vida a recollir informacions tendencioses i de vegades potser àdhuc falses sobre costums eclesiàstics, a historiar qüestions de doctrina una mica espinoses i interpretacions bíbliques sorprenents, com aquella que havia pogut saber per boca del mateix Daniel quan va preguntar-li si era veritat que de fet l’acte d’Onan es referia a un coitus interruptus que havia tingut amb la dona del seu germà, aleshores vídua. Li calia confessar que mai no se li havia acudit i que després acudí al text per tal de veure fins a quin punt tolerava aquella exegesi.

Ho hauria hagut de saber més aviat, que el farmacèutic impartia aquella mena de coneixements al noi, perquè li hauria aconsellat, i a la seva mare, que era prudent de deixar la botiga, cosa que no s’havia atrevit a fer de primer, quan únicament li constava que l’home era de costums lleugers i va retenir-lo aquell sant temor de tirar la primera pedra. El noi no havia ventilat aquella consulta, i d’altres que en seguiren, fins molt més endavant, quan ja era a can Tuneu i la cosa, va dir-li, li havia tornat a la memòria arran d’una conversa tinguda amb els companys de treball. Lamentable…

Un discret tust a la porta de l’habitació va interrompre les seves meditacions encara tan poc avançades i la Remei va treure el cap per dir:

—Hi ha aquest noi, en Daniel…

Va aturar-se en el passeig que havia iniciat cambra amunt i cambra avall i assentí:

—Fes-lo entrar.

Se’n va anar a seure darrera la taula, on restà uns moments amb totes dues mans repenjades sobre els braços de la cadira, una actitud una mica incòmoda que abandonà tot seguit, quan la porta s’obrí de nou i la veu del noi digué:

—Es pot entrar, mossèn Salvà?

—Endavant, endavant!

Va aixecar-se amb més lleugeresa que no semblava permetre-li la còrpora feixuga i avançà al seu encontre amb totes dues mans obertes. En Daniel se’n va apoderar d’una i la hi va besar.

—La padrina m’ha dit que em volia veure…

—Sí, sí —féu ell, eixamplant el somrís—. Fa molt de temps que no hem tingut una conversa, tu i jo… Seu.

Va assenyalar-li una cadira, davant la taula, i ell s’instal·là darrera, al seu lloc de costum. Tornà a somriure.

—No recordo si fumes —féu tot obrint el calaix d’on va treure un paquet de tabac.

—De vegades; no gaire.

Va acceptar, però, la cigarreta i tots dos encengueren mentre ell s’adonava que, fet i debatut, se sentia molt mal preparat per a aquella entrevista. En part, perquè s’hi havia avingut una mica a contracor.

—Ja veig que treballes fins tard —va dir—. Perquè ara deus sortir de can Tuneu…

—Sí. Sempre hi ha feina.

—Estàs content, però?

—Sí, sí.

Va adonar-se que el mirava una mica estranyat. És natural, pensà, li faig preguntes de ximple. Però era un començament tan bo com qualsevol altre.

—Ja fa temps que hi ets, ara…

—Més de dos anys.

Va moure el cap, assentint.

—Està bé, això. No s’hi guanya res de donar voltes quan no és per millorar veritablement.

—No, senyor.

—Tu sempre has estat constant, però… —Expel·lí una mica de fum, llambregà breument la cigarreta—. Suposo que a la teva promesa també li agrada que hi treballis.

El noi va tenir un petit somrís fi que amagà ràpidament.

—La Rosa? —féu—. No ho és, encara, la meva promesa.

Ell simulà una mica de sorpresa, inclinà el cos endavant mentre deixava la cigarreta sobre el cendrer.

—Jo tenia entès…

—Pujo a casa seva, sí, però ella encara no ha vingut al pis —explicà en Daniel, i s’aturà.

—La teva padrina…? —insinuà.

—Sí —féu el noi amb un cop de cap.

—D’això et volia parlar —va reconèixer aleshores amb tota franquesa—. Sembla que és un assumpte sobre el qual no esteu gaire d’acord —va prosseguir en un to lleuger.

—Gens —confessà en Daniel des de darrera el fum de la seva cigarreta—. Ja sap com és…

—Sé com sou tots dos —va somriure ell—. Més aviat obstinats.

El noi va moure la cadira, s’avançà sobre la taula.

—Li ha dit què li retreu?

—Una mica… N’hem parlat, no cal amagar-t’ho, i aleshores és quan he pensat que potser seria útil que nosaltres dos canviéssim impressions. Ja saps —afegí un xic precipitadament— que no sóc la mena de capellà que es fica en les vides dels altres o intervé en discussions familiars mentre no amenacin la salut espiritual dels feligresos…

—Sempre ha estat una persona discreta, mossèn Salvà, això tothom li ho reconeix.

Ell parpellejà, agafà novament la cigarreta.

—Gràcies. He procurat ser-ho… Però hi tinc un deure, em sembla, quan entre mare i fill… Perquè ella és com si fos la teva mare, Daniel…

—Ja ho sé. I com a mare la respecto.

—Sí… Quan, dic, en el desacord intervenen elements que el meu ministeri no em permet de passar per alt. Ella m’ha estat franca i em penso que no trairé cap secret si et dic que la preocupen les diferències de… de creença que us separen.

—La preocupen moltes coses. Això, i que la seva mare se suïcidés, o que hagués sortit anys enrera amb un altre noi.

Amb el dit, perseguí una volva de cendra que havia caigut prop del tinter, l’esclafà sota el polze.

—Entre tu i jo, em penso que aquest aspecte el podem deixar de banda. No t’he cridat com a delegat de la teva padrina, la iniciativa d’aquesta conversa, com t’he dit, ha estat meva —mentí per segona vegada, confiant que li seria perdonat aquell petit tort a la veritat que ajudaria a crear un clima de confiança entre ell i en Daniel, l’única mena de clima que podia fer fruitosa la conversa—. La teva padrina és una bona dona, ho saps més bé que jo, tu que hi convius de petit i li has d’agrair tot l’amor que t’ha donat… Ara, com tothom, com tu, com jo, té les seves limitacions i el seu excés de zel pot dur-la a preocupar-se d’aquests antecedents familiars dels quals la Rosa no és responsable… La qüestió d’aquest altre festeig, vull dir la importància que pot haver tingut, ets tu qui l’ha de jutjar…

—Si ni va ser festeig! Va sortir unes quantes vegades amb un altre noi, una cosa ben normal.

—Tu ho has de jutjar —repetí ell—. Avui entre nois i noies hi ha una llibertat que no és la dels temps de la teva padrina i que en principi no té res de reprovable. Les persones s’han de relacionar per conèixer-se…

—Sempre li ho dic —el tallà en Daniel.

—Doncs, si aquest inici de relacions fou decent…

El noi el va interrompre de nou:

—Ho va ser, mossèn Salvà. Coneixent com conec la Rosa, li ho puc assegurar.

—No en dubto. Afegiré també que fins i tot una lleugeresa juvenil no ens autoritza a condemnar el pecador. La irreflexió, de vegades, ens pot menar a actes imprudents que després lamentem, que reconeixem equivocats, i ja saps que a la casa del Senyor hi ha més alegria per un pecador penedit que per cent justos. No hem pas de voler ser més exigents nosaltres… Si tot va ser honest, però, millor que millor i no cal insistir-hi. ¿D’acord, oi?

—Del tot.

—En canvi, hi ha un altre aspecte, aquest de les creences o falta de creences de la noia, que té una importància que potser no has considerat degudament…

—Jo… —començà en Daniel.

Ell va fer-lo callar amb un gest de la mà que sostenia la cigarreta.

—Deixa’m parlar, Daniel.

—Sí, senyor.

—Tu l’estimes, un sentiment lloable en tot moment i circumstància, i perquè l’estimes i ets un noi com cal t’hi has atansat amb intencions rectes i t’hi vols casar. Tu ets un bon catòlic i t’has trobat que ella ha abandonat la religió dels seus pares i t’has dit, probablement, que la teva influència la podia fer canviar. Fins pots haver cregut que se t’oferia l’oportunitat de fer una bona obra, que Déu et posava al pas d’una criatura equivocada que tu, amb el teu amor i el teu exemple, podies tornar al camí recte de la veritat. Oi, Daniel?

—Sí, no ho nego. Si més no de primer. Perquè… —Callà, els ulls semblaren vacil·lar-li, perdre’s en una breu reflexió que el concentrava. I aleshores, prosseguí—: Vull ser-li franc, també, mossèn Salvà. De primer creia una mica això que diu. Però la Rosa és molt volenterosa i al mateix temps molt…, com li ho diré…?, molt flexible. Vull dir comprensiva, no flexible… I això m’obliga a respectar les seves idees.

—Sí, ja me’n faig càrrec —féu ell.

S’ho havia mig temut i això el forçava a plantejar l’assumpte a fons, a procedir, amb el noi,, a una reflexió seriosa. Del resultat d’aquesta reflexió depenia el consell que inevitablement hauria de donar.

—… No és com si fos un caprici —anava dient en Daniel—, com si hagués abandonat la pràctica religiosa com moltes altres, per falta d’interès, per desídia, o influïda per una lectura, una amiga. És una cosa que li surt de dins, m’entén?, com a nosaltres ens hi surt la fe.

—Ja ho veig —va dir, pensarós, i esclafà la cigarreta contra el cendrer—. Has considerat els perills a què t’exposes? La força de la fe és molt gran, però no menystinguem la de la incredulitat. En aquest aspecte, mai no serem prou desconfiats. I una dona té sobre un home uns poders que no cal que et recordi. Ets un noi amb tots els delers propis de la teva edat… Jo no sé fins a quin punt pot arribar la teva fermesa…

—Mai no es valdria d’aquestes armes —digué en Daniel—. Ja li he dit que accepta que sigui com sóc.

—Sí, i et vull creure. —Repenjà tot el cos sobre la taula, fità el noi directament als ulls—. Tu saps que el matrimoni és un sagrament que lliga dues persones carnalment i espiritualment. I quin lligam espiritual pot haver-hi entre un home i una dona de creences contraposades? Què podeu comunicar-vos, en què podreu combregar la Rosa i tu si hi ha un antagonisme fonamental? —S’adonà que havia abandonat el llenguatge senzill, que adoptava un to sermonejador, i mirà de rectificar gairebé sense fer cap pausa—. Una fe compartida és com una mena de ciment que uneix. Fins i tot una incredulitat compartida, Daniel, no ens espantem de les paraules. Una causa, una finalitat comuna, ni que sigui equivocada, pot fer sòlida una unió. Però allí on no hi ha res, només aquesta mica d’amor humà que atreu dues persones… Hi has reflexionat, en això, Daniel?

El noi assentí amb el cap, i en el breu silenci es va tornar a sentir la pluja que espetegava contra els vidres i les pedres.

—Sí, hi he pensat.

—I què t’has dit?

—No ho sé, mossèn Salvà… Hem arribat a l’acord de no parlar-ne, de tot això.

—Veus? —féu ell, triomfant i entristit—. ¿No ho sents com una mutilació? —El noi callava—. No he volgut veure’t per dir-te que renyíssiu, no m’interpretis malament. No he de prendre cap decisió per tu. Però oi que ajuda, poder parlar amb algú?

—Sí, sí… —va dir en Daniel una mica vagament.

—Ets tu i només tu qui ha de decidir segons el teu cor.

—Jo l’estimo —féu el noi.

—I hi vols ser feliç i fer-la feliç perquè l’estimes —prosseguí ell—. És un sentiment natural i honorable. Però és una felicitat que ha de durar tota la vida. La pregunta que ens hem de fer és aquesta: fins on es pot ser feliç amb un estrany que confessa la seva estranyesa i està disposat a mantenir-la? De matrimonis n’hi ha de moltes menes, Daniel, matrimonis d’interessos, de conveniències…, fins alguns que només es proposen d’associar una passió baixa. Però no són veritables matrimonis encara que l’Església, que no sempre pot penetrar els cors, els hagi autoritzat i beneït en virtut d’una mena d’abús de confiança que se li fa. Tu no deus voler que el teu sigui d’aquests…

—No, pare —va dir en Daniel com si fossin al confessionari, deixà la cigarreta al cendrer, sense esclafar-la.

—Cada dia veiem unions que es desfan, marits i mullers que s’absenten, encara que no sigui físicament, de la llar que han bastit amb il·lusió. Moltes vegades no sabem per què, però si ho analitzem podrem veure, sovint, que els cònjuges ara desavinguts s’han deixat endur per un miratge… Tots dos reunien condicions, qualitats, tots dos haurien pogut ser feliços, però amb una altra persona. M’entens, Daniel, saps què vull dir?

El noi, que havia unit les mans entre els genolls, va tornar a moure el cap en senyal d’assentiment.

—Em penso que sí… Però ella en té moltes, de qualitats. És honesta, sincera, feinera. Potser sóc jo qui no en té tantes. De vegades em sembla que ella és millor. Una persona… —Vacil·là, va desenllaçar un moment les mans que s’alçaren una mica, com dos ocells a punt d’emprendre el vol—. Una persona que és capaç d’oposar-se al seu ambient gairebé ho ha de ser, de millor.

Ell redreçà el cos, sobtat.

—Però Daniel! Això és subversiu…

El noi va tenir un somrís fugaç, com si volgués fer-se perdonar.

—Vull dir… És fàcil ser com tothom, mossèn Salvà. Els altres… —les mans li van tornar a caure, es veia que lluitava per expressar quelcom que mai no s’havia dit amb paraules— et sostenen. Només et cal deixar-te anar, abandonar-te al corrent…

—No és tan senzill, Daniel.

—Hi passes desapercebut —prosseguí el noi, com si no l’hagués sentit—. Amb un mínim de virtut… No has de fer cap, cap esforç. Vius entre amics, en un món amic… Però quan vius en un ambient hostil, diferent, on tothom et veu, et distingeix… —Alçà el rostre i el cos també va fer-se una mica enrera—. Recordo una cosa que deia el senyor Griset, quan jo treballava a la farmàcia… Deia que és en les circumstàncies adverses que es demostra la qualitat de la gent i que els més purs, els més bons, sempre són aquells que es troben en minoria, a l’oposició… Potser no ho deia ben bé així, però ja s’entén. Quan no tothom és com nosaltres cal que donem l’exemple perquè se’ns respecti. Sempre m’ha semblat que tenia una mica de raó.

Ara fou ell qui encreuà les mans, però per sobre de la taula, a frec del cendrer on continuava cremant la punta de la cigarreta que hi havia deixat el noi.

—És veritat que es necessita un ànim poc comú per oposar-se a una creença i que mai cap comunitat no ha desenvolupat més les seves virtuts que quan es troba entre una majoria diferent. Les virtuts pròpies d’ells, és clar, que no són necessàriament les que reconeixem, les autèntiques. A tot arreu poden trobar-se persones excel·lents i no sóc jo qui et negarà que la teva promesa pot ser una d’elles. Però ara a ella ja no la podem considerar sola, separada en aquesta diguem-ne comunitat dels creients. Només la podem veure en relació a tu i a aquesta unitat superior que penseu constituir, la família. A això em referia quan et parlava d’unitat de propòsit. L’aigua i el foc compleixen missions útils, totes dues coses són excel·lents en la seva naturalesa i caràcter, però no les lligarem pas. És això que cal considerar, Daniel… El problema subsisteix encara que ella sigui millor que tu. És a dir, encara s’agreuja —digué, però aleshores s’adonà de l’error en què anava a caure i tot d’una se sentí incòmode i una mica trasbalsat perquè, al capdavall, podia no ésser un error.

En Daniel féu:

—S’agreuja?

—Sí —assentí, i canvià el rumb de la seva argumentació—. Si no en tingués cap, de bona qualitat, potser no hauria calgut que parléssim. Però en té, em dius tu, i jo ho he de creure… ¿No poden enlluernar-te prou que t’amaguin les debilitats o te les dissimulin fins a l’extrem de fer-te-les prendre per virtuts? L’amor mateix —va prosseguir amb una mica de precipitació, cada cop més incòmode— l’amor mateix pot enganyar-nos. O no ser ni això, amor. De vegades als sentiments els donem noms que no els corresponen. L’afany de possessió, de domini, la concupiscència…, mil coses que passen per amor i no ho són…

En Daniel el mirava una mica incomprensiu, i no podia estranyar-se’n perquè ell no havia dit res del que volia dir i ara divagava. Tornà a la seva línia de pensament amb una pregunta gairebé sobtada que coincidí amb una ratxa més violenta de pluja, amb la qual es barrejà el so de les campanes que tocaven al temps.

—Quina mena de família constituireu, Daniel?

El noi havia desplaçat lleugerament la mirada cap al balcó, tan sobtat per la fúria dels elements i el toc de la campana com per la pregunta.

—Quina família? —repetí.

—Sí. —Gairebé es redreçà sobre la cadira, sense que el seu moviment tingués cap relació amb el llamp que s’abatia en algun indret i els ressons del qual anaren percudint cap a la llunyania—. Una família cristiana?

—Bé… És clar —fou la resposta una mica atabalada.

Ell va redreçar-se encara més, compongué el rostre en una expressió paternal i va explicar:

—Fins ara hem parlat només de la vostra felicitat personal. Jo hi crec, en el fet que la gent han de ser feliços, Daniel. El sacerdoci no és, com volen pensar molts dels nostres enemics, un estat que t’allunyi del món, perquè és en aquesta terra que tenim la nostra missió i prop d’unes criatures que són com són i són com nosaltres… Vull que siguis feliç perquè et trobis més a prop de Déu. Déu és a tot arreu, però en l’alegria és on millor es manifesta, en aquesta alegria que neix d’un acontentament íntim… No d’una complaença en les pròpies perfeccions que mai no ho són prou, observa-ho bé… L’acontentament de viure en pau amb els nostres semblants, d’haver reeixit en la nostra vida, de fer el bé, d’estimar-nos i ésser estimats. A tu, Daniel, no t’he de dir que l’Església no és trista, perquè no hi pot haver vera tristesa allí on hi ha tanta esperança… Una esperança que comença ací, ara, en la vida de cada criatura… És la tristesa, el ressentiment, el fracàs personal que ens allunyen de la divinitat. Per això vull que siguis feliç i hem parlat de la teva felicitat. Però no s’acaba tot amb tu, Daniel.

El noi mormolà:

—No, ja ho sé…

—Una família vol dir això: fills —prosseguí ell—. Cal esperar que tu els tinguis. Són ells i tu i la teva dona que constituireu la família… I ara jo et pregunto: serà una família cristiana? No n’hi ha prou que tu ho siguis… ¿Hi has pensat, en els teus fills, Daniel, hi has pensat prou?

El noi acalà l’esguard i les mans tornaren a agitar-se abans de caure-li entre els genolls.

—Bé…

—¿Els instruireu i criareu en l’ensenyança i l’exemple de la nostra santa mare, l’Església? Ho voldrà, la teva muller? I, encara que s’hi avingui… Quin exemple els pot donar amb la seva conducta, amb la seva falta de creences? És la mare qui es troba més a prop dels fills, Daniel, en ella s’emmirallen sovint, sobretot durant la infància, quan l’ànima és verge i oberta a totes les influències. I quina influència pot tenir damunt d’ells encara que accepti el teu dret de fer-ne bons cristians? ¿Hi has pensat, en tot això? —repetí.

—Bé… —féu de nou en Daniel—. No, potser no.

Se’l veia torbat, nerviós, i ell va adonar-se que per primera vegada en el curs de l’entrevista l’havia colpit.

—Perquè tu vols fer-ne bons cristians, oi?

Només va moure el cap, però era suficient.

—Ells —continuà— t’han de ser tan cars i més que la teva pròpia persona. En el benentès que no vas a cercar en el matrimoni una satisfacció purament egoista. Obeeixes una llei de la naturalesa, però som més que naturalesa bruta, Daniel. Per això podem entreveure Déu, hi podem aspirar…

Callà en veure que anava a dir alguna cosa i va esperar quan en Daniel tornà a tancar la boca abans de decidir-se.

—Potser no hi havia volgut pensar…

Assentí, una mica entendrit, i el to de la seva veu encara es féu més dolç quan digué:

—Aquesta franquesa t’honora, Daniel… No has de decidir res, ara, en aquest moment —afegí per tal d’alleujar la tensió que endevinava en el xicot—. Recorda que ens hem vist per canviar impressions, per reflexionar plegats…

—Sí…

—Vés i parla’n amb ella. Sou vosaltres, tots dos, que heu d’arribar a una decisió…

I és veritat, reflexionà una estona després, quan ja tornava d’acompanyar-lo a la porta, són ells dos que han de decidir amb sinceritat, segons el dictamen de llur consciència. Ells dos, independentment de la voluntat de l’Assumpció, a la qual havia fet el joc per unes motivacions més altes que no les que movien la dona. No era instrument seu, encara que ella ho pensaria si la parella, com creia, revisava llurs projectes. Ho era de Déu, com sempre.

Es posà a pregar.