JOSEP TORNELL

Ja feia molt de temps que havia deixat d’alegrar-se que en Daniel fos company seu. Tres anys de convivència a la botiga, darrera el taulell, l’havien convençut que, a despit d’anar plegats des de jovenets, mai no l’havia conegut bé. O potser havia canviat. O havien canviat tots dos. No ho sabia.

Cercava fets en el passat que justifiquessin la visió que ara en tenia, petites deslleialtats, traïcions, desavinences, i només trobava els fets normals de qualsevol infància, de qualsevol adolescència, l’inevitable afany competitiu, quan tots dos volien saber més que l’altre, o ser més forts, o més atrevits. Escorcollant de la seva memòria podia recordar aquell dia que va tirar-lo al riu quan es despullaven però encara no havia tingut temps de treure’s les calces que després va haver d’estendre sobre l’herba, on per sort van eixugar-se prou perquè a casa la mare no se n’adonés; la seva mala fe quan, jugant a flèndit, una bala quedava sobre la ratlla dibuixada en el terra i s’entossudia que s’inclinava cap a fora si l’havia de cobrar ell i cap endins quan havia jugat l’adversari; aquella broma de mal gust que era haver-se embrutat a l’escala de can Tramunt i que podia haver-li sortit molt malament quan en Manelet hi donà unes derivacions inesperades; l’obstinació amb què solia imposar el seu criteri fins i tot quan els altres, ell i en Joan, feien front comú i el vot de la majoria hauria hagut de decidir sense discussions si se n’anaven a espiar parelles prop del riu o més valia escapar-se al cine; o aquella vegada, poc abans d’ingressar tots dos a la mili, que va fer-lo quedar malament amb les criadetes que els esperaven al camí de la Masia Nova i després d’haver-se refusat a acompanyar-lo, tot i haver-s’hi compromès la vigília, es repensà per esguerrar-li la festa… Hi havia moltes cosetes. N’hauria pogut trobar més si hagués profunditzat. Tampoc ell no havia estat sempre perfecte, un dia que s’havien enfadat va mentir-li deliberadament quan li preguntà l’hora perquè fes tard i la seva padrina el renyés, un altre cop va telefonar-li a la farmàcia perquè portés a can Ribó uns medicaments que no havien demanat i que el posaren en una situació una mica violenta. És cert que això fou el dia dels Innocents i tenia excusa…

Fossin, però, quins fossin els torts mutus que s’havien de retreure, el capteniment d’en Daniel a la botiga no havia estat mai de bon company. Ni amb ell ni amb els altres dos dependents que hi havia. Per començar, li agradava de manar i, quan va imposar-se de la feina, força aviat, perquè de ruc no en tenia res, calia reconèixer-ho, tractava els altres una mica com si fossin els seus subordinats. No cal dir com feia anar els aprenents. Tu, baixa’m això, tu, busca’m allò, què t’hi has adormit? Li agradava de fer-se valdre, de fer-se veure, de creure’s indispensable. Allò d’haver treballat tant de temps sol a la farmàcia no li havia provat. De tant en tant, és clar, rebia alguna carada, com aquell dia que demanà a en Manyés:

—Tu, a veure si em trobes un pot de préssec de La Fruta; encara n’han de quedar.

—I per què no el busques tu? —va contestar-li en Manyés.

—No fas res, oi?

—I tu?

—Despatxo la senyora. —Indicà la clienta que havia exigit aquella determinada marca de préssec en conserva.

—Doncs despatxa-la. No sóc el teu criat —replicà l’altre.

Potser no n’hi havia per a tant, però en Manyés ja estava empipat d’altres vegades. És veritat, d’altra banda, que no hauria d’haver-se posat a discutir davant la clienta, com va dir-li després en Terradelles, l’encarregat, el qual tenia el costum de posar-se al costat d’en Daniel, cosa que no tenia res d’estrany, car ell s’hi mostrava molt obsequiós, un altre motiu que el feia antipàtic.

—Deixi, deixi, que ja ho faré jo! —deia. O bé—: Què li sembla, senyor Terradelles, si porto aquestes caixes al magatzem? Ens quedarà més espai per a les pastes de sopa.

Després, el transport l’encarregava a un dels aprenents, que el duia a terme sota la seva alta direcció, però ja havia tingut ocasió de manifestar el seu esperit d’iniciativa, una qualitat que el senyor Terradelles estimava molt potser perquè ell no en tenia tanta com s’imaginava.

Era també molt diligent a assenyalar quan un producte s’havia acabat i l’acceptació que tenia entre els clients si es tractava d’alguna cosa nova. L’encarregat era prou gran per adonar-se’n i al despatx ja sabien si les mercaderies s’eternitzaven o sortien de pressa, però no hi feia res, ell quedava bé, demostrava el seu interès per la casa.

Potser tot això era més una qualitat que un defecte, pensava de vegades ell, però posava en evidència els seus companys més despreocupats i que es limitaven a complir amb llur deure, despatxar la clientela amb educació i la cara somrient, fer l’article si observaven vacil·lacions, tornar els canvis sense equivocar-se, fer les pesades honrades quan eren d’articles a l’engròs…

Temps enrera, l’havia advertit lleialment:

—Et fas mal veure, Daniel.

Però no havia servit de res, havia continuat amb els seus procediments que, és clar, no havien escapat tampoc a l’amo, el senyor Tuneu, el qual semblava tenir-ne un concepte més que favorable. O sia que a tots dos, amo i encarregat, se’ls havia ficat a la butxaca.

Tot això, pel que a ell feia, no hauria pas tingut cap importància desmesurada, era un xicot sense ambicions i s’ho reconeixia. El que el molestava més era que darrerament semblava haver-se fixat en la Maria Garí i feia tot el que podia per segar-li l’herba sota els peus. Perquè a ell feia temps que li agradava, la noia, i no ho havia pas amagat. Tenia la sort de ser-ne veí i ara, des que ella treballava també a can Tuneu, al despatx, tenia sovint l’ocasió d’acompanyar-la en sortir de la feina i fins i tot al matí si encertaven a abandonar casa a la mateixa hora. Tot i que no festejaven, semblava que en Daniel, que no ignorava del tot el seu interès per la xicota, hauria hagut de respectar els seus drets. Però no ho feia. Des que havia renyit amb la Rosa de cal Nano, la feia objecte d’assiduïtats prou inequívoques perquè ell temés que allò podia acabar en una relació seriosa. I ella, la bleda, acceptava les seves atencions amb gust!

Un dia li’n mig parlà:

—Compte amb en Daniel, Maria —va dir-li mentre feien via cap al carrer Alt, on vivien tots dos.

—Què vols dir? —s’estranyà la noia.

—Veig que bromegeu molt…

—I quin mal és?

—No saps que festejava amb la Rosa Baró?

—I què? Som bons amics i prou. Com amb tu.

Potser aquell hauria estat el moment d’insinuar-li que ell intentava ésser-ne alguna cosa més que un bon amic, però cada cop que es presentava l’ocasió de declarar-li els seus sentiments se li feia un nus a la gorja que li tallava les paraules. I no pas perquè fos més tímid que un altre o li manqués experiència. Ben mirat, en tenia més que en Daniel. Però era una mena d’experiència que no servia amb la Maria ni hauria servit amb cap altra noia honesta, car les que fins aleshores havia freqüentat, de dones, eren xicotes de costums lleugers, com les que sovintejaven la casa de la Ventura, una casada jove i separada del marit que alguns vespres rebia la visita de les seves «amigues» que hi coincidien amb «amics», amb els quals passaven a algun dels tres dormitoris que tenia el pis, comprès el de la mestressa que no es feia escrúpol de substituir les altres noies, si per atzar en fallava alguna.

La cosa ja feia temps que durava, però fins aleshores no hi havia hagut cap indiscreció, potser perquè a tothom l’interessava de tancar el bec i l’existència d’aquella mena de negoci tot just era coneguda per un parell de dotzenes d’iniciats que miraven que no sortís d’un cercle de persones de confiança. Ell ho havia sabut per en Companys, un altre dels dependents de la casa, objecte de més d’una broma, com el senyor Terradelles, per part d’en Manyés que solia dir:

—Mira que estem ben posats! Amb dos presidents de la Generalitat a la casa, un dia per força rebrem.

La primera vegada que li ho sentí dir no ho va entendre, perquè si bé el nom de Companys li era relativament familiar ignorava aleshores, com l’altre va explicar-li, que a l’exili existia un govern català i que el seu president es deia Terradelles. L’un i l’altre, però, dependent i encarregat, eren perfectament apolítics i no tenien cap relació de parentiu amb aquells «separatistes» que, segons deien a casa seva, tant de mal havien fet al país, una versió que en Manyés no hauria acceptat, car ell era una mica de la ceba, com sembla que solia dir-se abans.

A en Companys només l’interessaven el futbol i les xicotes. Era doncs natural que conegués l’existència d’aquella casa i que acabés per parlar-li’n i proposar-li que l’hi acompanyés. Era una mica car, vint durets, però tot era molt familiar i les noies no es feien estranyes un cop les coneixies bé. Gairebé totes treballaven en altres llocs, fàbriques i botigues, i ho feien per tal de guanyar-se un sobresou.

A en Daniel no li n’havia dit mai res perquè ja sabia com era, i no sols no hauria acceptat, sinó que hauria estat capaç de fer-li un sermó. Ja ho havia vist aquella tarda d’anys enrera, quan en lloc d’aprofitar les bones disposicions d’aquell parell de criadetes les avergonyí amb les seves observacions. Mai no havia passat una estona tan dolenta, ni les noies, probablement, i no volia que es repetís.

Tenia doncs una experiència que al seu amic li faltava, però amb la Maria no podia servir-se’n. Pel restant, a ella no la volia per a això. Més encara, des que s’hi interessava ja no acudia tan sovint al carrer dels Oms, car tot i no haver-li dit mai res dels seus sentiments, li semblava que amb la seva conducta li feia una ofensa que ella no es mereixia, sempre tan seriosa, tan discreta… És a dir, amb en Daniel no ho era pas tant; sovint, si entrava al despatx i el senyor Tuneu i l’altre escrivent havien hagut de sortir i ella era sola, els veia riure i bromejar d’una manera com amb ell no feia mai. Un cop, una mica molestat, mormolà:

—Sembla que et diverties molt, aquest matí, amb en Daniel.

—Ens has vist riure, potser?

—Us ha vist tothom. Us han vist i us han sentit.

—M’explicava una cosa de la mili, d’una vegada que van demanar escrivents i…

—… I els van donar una escombra —acabà ell.

—Ja veig que també t’ho ha contat.

—No. Passa a totes les casernes, això.

Aquells èxits fàcils del seu amic el disgustaven. Però hi devia haver alguna cosa més, ell també li n’havia contat, i li’n contava, de coses divertides, i ella no reia pas de la mateixa manera. Potser no tenia tanta gràcia, ell. Que fes riure la Júlia, la noia amb qui solia anar quan acudia a casa de la Ventura, no volia dir res perquè la mossa tenia la rialla a flor de pell i era una fleuma acabada sense més disposició que la de dir que sí sempre que es tractava de jocs de llit. Abans que en Companys la hi fes conèixer, no s’ho pensava pas que n’existissin, de dones com ella! Ja li ho havia dit el xicot:

—És un floret:

No podia negar-se. Fins la Glòria, tan garrella, tenia un no sé què que atreia. Potser els ulls, profunds i viciosos. A més, de forca en amunt, era la més ben feta. Llastimosament no tenia gaire bon caràcter. Per cert que un dia l’havia fet envermellir sense proposar-s’ho, aquella tarda que sortia de can Llagostera, quan ells dos es dirigien a la feina i el saludà.

Ja havien fet uns passos quan la Maria va preguntar-li:

—Amb aquesta et fas?

—La conec. Per què?

—Per res.

—Si fos per res, no m’ho hauries preguntat —digué mentre per dins es maleïa per aquella vermellor inoportuna que li cremava les galtes i que la noia hauria vist si l’hagués mirat.

—Se’n diuen coses —contestà.

—No ho sabia —barbotejà ell.

Potser les reunions en aquella casa, se li acudí, no eren un secret tan ben guardat com es pensava, al capdavall era inevitable que algú, els homes sobretot, acabés per xerrar. És clar que no podia passar res, el mateix fill de l’alcalde hi acudia segons li havia dit en Companys, per bé que ell no l’hi havia vist mai. N’hi acudien molts altres, que no havia vist; la Ventura evitava tant com podia que els homes es trobessin, cosa que no sempre era senzilla.

—No l’he vista mai amb cap noi —afegí amb la intenció de fer-la cantar.

—Ja sap on trobar-los —féu ella, però aquest fou el darrer comentari.

Havia parlat despectivament, i d’una manera semblant va referir-se a ella la Glòria uns quinze dies després quan en absència de la Júlia, que devia tenir la menstruació, va tancar-se am la xicota en un dels tres dormitoris del carrer dels Oms.

—Que potser hi festeges, amb la Maria Garí? —va preguntar— li quan ja es vestien.

També va ruboritzar-se, aquest cop més estúpidament, perquè no s’havia d’avergonyir de res.

—Som amics —contestà—. Per què ho dius?

—Aneu molt junts…

—Ja saps que vivim tots dos al mateix carrer.

La noia es va tombar d’esquena.

—Em vols cordar el sostenidor? —I, mentre ell ho feia, afegí—: També l’han vista amb aquell sagristà, en Daniel Tallant.

—Bastida —rectificà ell automàticament.

—Bastida, doncs. Com sigui.

—Tots treballem a la mateixa casa, ja ho saps —digué.

Ella va apujar-se una mica les sines i tornà a girar-se.

—Però no els diumenges. Els han vist al cine.

No ho sabia i sentí que a la boca li creixia una saliva amarga que li enganxava la llengua.

—Quan?

—Aquest diumenge passat. Eren… —Aleshores va riure—. Ja veig que t’interessa!

Ni l’un ni l’altre no havien dit res, va pensar després, quan, ja fora de la casa, pogué pensar en aquella informació amb més tranquil·litat mentre feia la volta per la banda de les eres, on desembocava el carrer dels Oms. Naturalment que no en tenien cap obligació, eren lliures, però recordà que amb la Maria havien parlat, el dilluns, de la pel·lícula, Bus stop, tot just estrenada o a punt d’estrenar a Barcelona, no n’estava segur. Hauria estat natural que ella li hagués dit que hi acudí amb en Daniel. Per què no ho havia fet? Potser el noi li havia aconsellat que ho callés i li havia explicat la conversa que temps enrera tingueren sobre ella, precisament un diumenge, quan sortien de missa i se n’anaven a la Rambleta a fer una mica de temps abans d’entrar al bar Pompeya, on solien acabar el matí davant d’un vermut. Ara se n’avergonyia.

—No trobes que et poses massa en evidència, amb la Maria? —li preguntà.

—En evidència? —es va sorprendre en Daniel—. Què faig?

—Sempre li vas darrera…

Aleshores el seu amic va riure:

—Això tu! Qui l’acompanya matí, migdia i vespre?

—És diferent —replicà ell.

—Ja em diràs per què. —Tots som companys, tots treballem a la mateixa casa.

—Però nosaltres som veïns i jo fa molts anys que la conec. És diferent —insistí.

En Daniel va estar una estona sense contestar, però quan arribaven prop de la Rambleta va dir:

—T’agrada, oi?

—Prou que ho saps!

—Sí, és veritat —féu, pensarosament—. No li ho has dit mal? —volgué saber aleshores.

—No, encara no.

Sabia doncs positivament que la considerava territori reservat per així dir-ho i, a despit d’això, se l’havia emportada al cine… Que a la botiga la conversa no havia canviat res ja ho havia vist, i li havia desagradat, però no podia estranyar-se’n massa, allò ja s’havia convertit en un costum. Un costum que no hauria hagut d’agafar, perquè en Daniel, encara que es fes el pagès, sempre havia estat al corrent de tot. Li n’havia parlat més d’un cop, potser una mica veladament, però d’una manera prou explícita perquè no hi valguessin excuses. Era un mal company, heu-s’ho ací.

«I jo un carallot», va dir-se. Deixava fer sense posar-hi remei, sense prendre cap mesura. Com si li faltessin oportunitats de parlar amb la noia! En aquell moment va veure que tot plegat era ridícul i mentre tombava cap al carrer del Mestre Oleguer, batejat així en homenatge, a un benefactor de la vila que hi havia viscut a primers de segle i que ara gairebé ningú ja no recordava qui era o què havia fet, decidí que no deixaria passar ni un dia més. Qualsevol diria que la noia li feia por! La coneixia des de petita, sempre havien estat bons amics, no era una d’aquelles mosses afeccionades a donar miquels bo i que de vegades tenia el geni una mica viu… A més, sempre li havia mostrat simpatia. Per què continuar posposant-ho, doncs?

És clar que la cosa havia de venir pels seus passos comptats, no n’hi havia prou que cada dia fessin plegats el camí d’anada i tornada, allò era fins a cert punt imposat per les circumstàncies i, a més, no se li havia pas de declarar en ple carrer, entre els transeünts i el tràfic. Si en Daniel l’havia acompanyada al cine, també ho podia fer ell. Sabia que, moltes festes, la noia sortia amb els de casa seva, o amb la seva germana, més joveneta, i una amiga que vivia més amunt, en una travessia del mateix carrer Alt, la Josefina, i potser això, racionalitzà, l’havia privat de demanar-li si es podien veure; en el fons, temia que hagués de sortir amb la colla i… És clar que la Glòria no havia dit si anaven sols o amb les altres, i ara ja era massa tard per preguntar-li-ho. Tampoc no ho hauria fet, però. Totes aquelles devien xerrar molt i a ell no li agradava de passar de boca en boca. Provaria.

Ho va fer l’endemà mateix. No va ser tan fàcil com s’imaginava quan tombava cap al carrer del Mestre Oleguer i per això ho posposà fins al vespre, quan per poc se li escapa, car a darrera hora havien hagut de fer un carregament a la camioneta d’un dels ordinaris que proveïen els establiments dels pobles veïns i ella ja abandonava el despatx quan ell encara no s’havia tret la bata. Se la llevà amb una esgarrapada i sortí precipitadament tot posant-se el gec.

—I de l’abric què n’has fet? —va preguntar-li ella.

Se n’havia oblidat i li calgué retrocedir a cercar-lo, però ella l’esperà, de manera que no hi havia res de perdut.

Va començar a parlar-li d’en Fidel Castro que aquells dies, a la fi, havia aconseguit de foragitar el president Batista i els seus col·laboradors, un assumpte que semblava excitar-los molt i que a la botiga ja s’havia discutit abundantment perquè en Daniel es mostrava despectiu i deia que ja veurien en què acabaria tot plegat. Els altres, sense excepcions, eren partidaris del barbut que una mica més de dos anys enrera havia desembarcat a Cuba amb vuitanta homes.

—Té una qualitat rara —havia dit en Manyés—, perquè d’intel·lectuals que siguin homes d’acció se’n veuen pocs.

La Maria era del mateix parer i ell, en aquell moment desinteressat del que passava tan lluny, anà assentint fins que ja eren a l’avinguda de Tarragona, quan la conversa anà llanguint i les postals del cine Rialto facilitaren una observació.

—A veure què fan, diumenge…

Es van aturar a mirar-les, però ell gairebé no va veure res, perquè només pensava en com enfocar la pregunta. Quan tornaven a reprendre la marxa, féu:

—Hi aniràs?

—No ho sé —contestà la noia—. Falta veure què fan al Galceran i a l’Albéniz…

Aleshores va preguntar:

—No hi podria venir? —I quan ella el llambregà, afegí—: Vull dir amb tu.

—Ja saps que sempre vaig amb la meva germana i la Josefina, si no vénen els pares.

—Es pot fer una excepció —va animar-se a despit d’aquell principi de negativa.

Ella va riure, tornà a llambregar-lo.

—Que vols dir que no ens veiem prou?

—No és això… —No sabia ben bé què dir—. M’agradaria.

—No sé on anirem, encara —l’evadí ella.

—Quan ho sàpigues…

—Si molt convé no hi anem. No hi vaig pas cada diumenge.

Ell anà afluixant:

—Ja m’ho diràs…

Se sentia una mica ferit. Potser a en Daniel no li havia posat tants obstacles. I per què continuava sense dir-li-ho, que havien sortit plegats? I, si havien de tornar a sortir, també semblava lògic que li ho confessés, al capdavall no podia ignorar que acabaria per assabentar-se’n. A Riudelles, tard o d’hora, tot se sabia, sobretot quan es tractava de qüestions de festeig o d’embolics sentimentals. Abans, ni li hauria calgut que li ho diguessin els altres perquè els diumenges solien passar-los tots tres plegats, ell, en Joan Durà i en Daniel, però després de la mili tot havia canviat força, en Durà ara festejava amb una noia de Reus i en Daniel també l’havien allunyat una mica les seves relacions amb la Rosa, cosa que feia que ell passés les festes amb en Companys i amb l’Esteve petit, que ara treballava a la serradora. Des que havia renyit amb la de cal Nano, en Daniel tornava a acompanyar-los, però una mica irregularment, car molts diumenges se’ls passava a casa, amb la seva padrina, que ara s’havia quedat sola perquè la Fina era a Barcelona a estudiar d’infermera. Tot era molt diferent de quan eren més joves.

El diumenge següent, però, van sortir junts, de manera que encara que havia fracassat prop de la Maria tingué el consol de saber que en Daniel tampoc no s’hi veia. Se li acudí que tot plegat podia haver estat un atzar, potser van trobar-se al cine i es van asseure de costat, explicació d’altra banda poc convincent ja que en Daniel, sol, al cine no hi hauria anat. Més possible era que la Glòria li hagués mentit per una raó o altra.

Se’n mig acabà de convèncer quan, inesperadament, el dijous de l’altra setmana, la Maria començà a parlar-li de les ganes que tenia de veure Tú y yo, una reposició que feien al Galceran i a la qual potser no podria assistir perquè la Josefina i la seva família estaven invitats a unes noces i la seva germana era al llit amb la passa.

—Em sabrà greu deixar-me-la perdre —digué.

Ell va veure que el cel s’obria al seu davant sense que hagués hagut de fer cap esforç.

—T’hi puc acompanyar, si vols.

—Però tu ja vas amb els teus amics —objectà ella.

—I què hi fa? L’altre dia ja vaig dir-te, de sortir plegats, una festa. Te’n recordes?

—Sí, sí; és veritat —féu ella com si tot just se li acabés d’acudir—. Em pensava que no ho deies seriosament…

Semblava una mica nerviosa, però ja feia un parell de dies que tenia un capteniment més aviat estrany, l’havia evitat dos vespres seguits, cosa que li era fàcil perquè sovint al despatx es quedaven fins que la botiga ja era tancada, i la tarda abans havia tingut uns conciliàbuls misteriosos, li semblava a ell, amb en Daniel, el qual ella seguí al magatzem una vegada i cridà una altra al despatx quan sortí el senyor Tuneu. Tothom ho havia remarcat i en Manyés fins va dir:

—A veure si caldrà que us vigilem, a vosaltres dos…

En Daniel no replicà ni somrigué. També semblava amoïnat. Ell, en aquell moment, se sentí ferotgement engelosit, però s’oblidà de tot quan la noia li serví la sortida de diumenge en safata. Ja gairebé no li importà que divendres al vespre tots dos tornessin a riure al despatx on en Daniel entrà amb l’excusa d’uns albarans. Sempre en trobava alguna, d’excusa.

El dissabte, però, el món s’esfondrà. Li ho va dir a migdia:

—Em sembla que no podré venir, demà.

—Per què? —va sobresaltar-se ell.

—La meva germana. Està més malament i m’hauré de quedar.

—I la teva mare? No pot quedar-se ella? —féu egoistament.

—Ja s’hi passa tota la setmana, a casa. És natural que si ella i el pare volen sortir una estona…

No podia insistir i se n’adonà.

—Sí que és llàstima.

—Un altre dia —va dir ella—. Potser un altre diumenge.

—El diumenge vinent?

—Ja t’ho diré.

No hauria hagut d’acontentar-se amb una promesa tan vaga, però va tenir por de fer-se pesat. Més lamentà, però, aquella delicadesa seva quan, el dilluns, va saber per la mateixa Maria que, al capdavall, no s’havia deixat perdre la pel·lícula.

—I la teva germana, doncs?

—Es trobava més bé i a l’últim vam decidir sortir.

No ho acabava de veure clar i la cosa el pertorbà tant que al vespre acudí a casa de la Ventura, on no havia ficat els peus des del dia d’aquella conversa amb la Glòria. Avui la noia no hi era, i la Júlia tampoc, però la mestressa va presentar-li l’Anna, una altra xicota que devia haver-se incorporat feia poc al ramat i que ell ja coneixia de vista perquè era clienta de la botiga tot i que vivia en un poblet veí. A Riudelles només hi treballava.

Va resultar ser una noia agradable i força consentidora, amb un esperit d’iniciativa que les altres semblaven no tenir, perquè després va dir-li:

—Si vols que ens vegem altres vegades, no ens cal venir aquí.

—On, doncs? —féu ell.

—A fora, on vulguis. Ens podem trobar.

—No sé… —féu ell.

—I no et cobraré tant. Vuitanta pessetes.

Ell va estranyar-se:

—Per què, això? —I afegí amb una decisió, amb una naturalitat que prou hauria volgut tenir en parlar amb la Maria— ¿i T’he caigut de caprici, potser?

—No —li explicà la noia—. Aquesta dona és un lladre. ¿Saps quant se’m queda, cada vegada? Quaranta pessetes.

Mai no havia sabut res dels convenis que hi havia entre les noies i la Ventura, però no se’n va sorprendre. Era clar que no ho feia per amor a l’art.

—Bé s’ha de guanyar la vida.

—Però entre poc i massa! La feina la faig jo. Em sembla que no hi vindré gaire temps. Tu, si un dia en tens ganes i passo per la botiga, m’ho dius i t’esperaré en algun lloc.

—Pels camps?

—Per què no? És més bonic i tot. En una clapa d’herba, sota els arbres, i entre el sembrat quan és més crescut…

Amb la Maria seria bonic, va pensar aleshores. Perquè allí, a l’aire lliure, no seria sòrdid com entre quatre parets llogades.

—O en una pallissa —prosseguí la noia—. Hi ha mil llocs.

Sí, hi eren. Si un dia festejava amb la Maria i decidien casar-se, potser ho podrien fer en un d’aquests indrets… No se li havia acudit mai. Perquè encara que ell la Maria no la volia per a allò, allò formava també part de les exigències de la seva amor. I era més bella que totes plegades, que la Glòria, la Júlia, la mateixa Ventura que tenia un cos tan rodonet i una pell tan fina…

L’endemà, en tornar-la a veure, s’avergonyí una mica d’haver pensat en allò, d’haver-s’hi delectat en aquella casa on totes les relacions eren mercenàries, però no va tenir gaire lleure d’entretenir-s’hi, perquè a migdia la Maria li va dir:

—Ah, no saps que me’n vaig?

No la va entendre i la seva pregunta no fou pas retòrica:

—Com, que te’n vas?

—Sí, que deixo can Tuneu.

Es va aturar, com fulminat.

—Plegues de treballar?

—No, entraré a l’agència, al lloc que tenia la germana d’en Daniel.

—Però ja hi ha una altra noia…

—Provisionalment.

—Ja ho sap, el senyor Tuneu?

—Li ho vaig dir ahir. I tampoc no me’n vaig de seguida, encara em quedaré tres setmanes, fins a final de mes.

Ell balbucejà:

—Ja no ens veurem tant, doncs…

—No.

—Però per què? —va preguntar aleshores—. Que no estaves contenta?

—Guanyaré una mica més i em queda més a prop de casa.

Aquesta darrera raó era ridícula, a Riudelles no hi havia distàncies prou grans perquè això justifiqués cap canvi de col·locació, com no fos que treballéssiu a can Serpis, que quedava una mica separat, però no li ho féu remarcar i, en canvi, comentà:

—Si que ha estat una cosa sobtada…

—Sí, una mica —concedí ella, sense explicar-se.

L’ànima li havia caigut als peus. És clar que continuarien essent veïns, i la veuria de tant en tant, coincidirien algun cop en sortir de casa, però ja no seria el mateix.

Aquell vespre decidí que li calia posar les cartes sobre la taula. Ja ho havia ajornat prou. Tenia vint-i-sis anys, ella vint-i-un, a casa seva estava segur que hi vindrien bé, sempre havien sostingut unes correctes relacions de veïnatge amb els Garí, no hi havia problema de pis si decidien casar-se, ja que la casa on vivien era gran… Podien festejar sis mesos, temps de fer els preparatius.

Fins al cap de tres dies, però, el divendres, no s’atreví a fer un vaitot. Va ser al vespre, després d’empassar-se molta saliva sobrera i quan ja eren a la carretera de Tarragona, no lluny de casa, que va dir-li, potser una mica massa solemnement:

—T’he de parlar, Maria.

Ella va riure.

—Que no ho fas? És a dir, no, tens un dia molt callat…

Era cert, havia pronunciat ben poques paraules fins aleshores, preocupat com estava. A ell mateix li semblava mentida haver-la coneguda pràcticament de sempre i sentir-se tan cohibit en la seva presència. No s’hi sentia pas gens amb les noies que veia al pis de la Ventura… Refusà enèrgicament l’evocació.

—No així —féu—. ¿Tampoc no podríem sortir, aquest diumenge?

Ella acalà la mirada.

—No ho sé, Josep.

—Perquè si no… —Callà, i tot seguit afegí—: Per què no fem un tomb?

—Ara?

—Sí.

Ella vacil·là.

—On aniríem?

—Anem fins al passeig de Baix i fem la volta.

—És molt tard…

A la fi, però, va accedir-hi i aleshores retrocediren cap a la Rambleta i, pel costat de la fassina, van baixar cap al riu, tots dos callats, perquè ell rumiava les paraules que diria.

Pel passeig, en realitat un tros de carretera una mica enfangat de la pluja que havia caigut dos dies enrera, venien tres carros sense llum, pagesos que retiraven dels camps, i van deixar-los passar abans de travessar cap al parapet des d’on es distingia un fil d’aigua que aclaria el fons del riu entre una densa tenebra de vegetacions. Dos vailets van sortir escapats d’un carrer lateral i el primer gairebé es precipità contra un dels carros i espantà l’animal. El pagès renegava.

—Què m’havies de dir? —preguntà la Maria quan ja eren prop del carrer de les Heures, que en aquell indret s’estrenyia, mig barrat per un magatzem d’alfals.

Ell va fer rodolar una pedra amb els peus, evità un toll i balbucejà:

—Jo… jo mai no t’he tingut ben bé com una veïna, o una amiga…, saps?

Però la noia no va ajudar-lo; després d’haver fet la pregunta havia tornat a acalar els ulls i esperava.

—Vull dir que ja fa temps…, no d’ara…, ja fa temps que he pensat que tu i jo…, ja m’entens.

La mirava ansiosament, espiant un senyal, una indicació. Ella mormolà:

—No ho sé… —I va desmentir-se tot seguit en dir—: Jo només puc ser una amiga per a tu, Josep.

A ell les paraules se li precipitaren als llavis i, aquest cop sense reflexionar, exclamà:

—Però jo t’estimo…!

La Maria va alçar el braç, li tapà la boca amb la mà.

—No ho diguis… No vulguis…

—És veritat, Maria! —féu ell entre els seus dits, que aleshores van abandonar-lo.

—Encara que ho sigui. Jo també t’estimo molt, Josep, com s’estima un amic…

—No en tinc prou.

Ara que ho havia dit, ara que la paraula clau havia estat pronunciada, gairebé com una mena d’exabrupte, totes les inhibicions l’havien abandonat i, si bé estava tot vermell i se sentia la cara que li cremava, podia expressar-se amb naturalitat.

—Jo em vull casar amb tu, Maria.

—No, ara t’ho sembla. Ets un bon noi —féu ella una mica inconseqüentment—, però no pot ser.

Ell cercà un pal·liatiu, mormolà:

—Estàs una mica sorpresa, no devies esperar… —Però sabia que no, que es mentia deliberadament—. Hi ha algú altre? —féu aleshores.

—No…, ningú.

—Per què, doncs?

—Jo no t’estimo d’aquesta manera, Josep.

—Si hi pensessis… —digué ell lamentablement—. Amb el temps… Qui sap si…

—No, Josep —tornà ella.

De sobte semblava fer molt de fred i va adonar-se que tremolava. A la boca tenia una mena de pasta estranya que li escanyava la veu.

—No puc tenir cap esperança…?

Ella no devia atrevir-se a rematar-lo, ja que contestà, si bé sense convenciment:

—No ho sé. —I després d’una pausa aclarí—: Si tot és com ara…

Com ara, devia voler dir si en Daniel no es feia enrera, perquè en aquell moment ja devien haver començat a festejar, era massa casual que se’ls veiés plegats ja des de l’endemà d’abandonar ella can Tuneu, el darrer dia del mes. Durant aquelles dues setmanes i mitja que encara continuà al despatx de la botiga, ell va veure-la molt poc fora de l’establiment, tots dos s’evitaven una mica, ja comprenia que calia que passés algun temps abans que tornessin a sentir-se naturals l’un en presència de l’altre. Per això, quan a partir de l’endemà va adonar-se que ella plegava molt puntual i que, en canvi, al matí i a migdia, entrava amb uns minuts de retard per no coincidir amb ell en deixar casa, no sols no féu res per perseguir-la, sinó que gairebé li agraí que li estalviés unes entrevistes penoses. Més endavant seria diferent, en podrien parlar amb més serenitat i potser al capdavall…

Era com si hagués oblidat que ella se n’havia d’anar i gairebé va tenir una sorpresa quan, el darrer dia del mes, la noia s’acomiadà de tots i fins els donà la mà com si marxés molt lluny. Però ni aleshores no va considerar-la totalment perduda, al cap i a la fi continuaven essent veïns, més d’un cop es trobarien i tindrien ocasió de parlar.

Va caldre que li diguessin que l’havien vista amb en Daniel perquè les seves esperances es fonguessin del tot i comprengués la jugada que li havien fet. Potser havien obrat amb més delicadesa que no creia i aquest era el motiu que la noia, sens dubte en connivència amb en Daniel, i qui sap si per consell d’ell, hagués deixat can Tuneu. Però això no excusava la porcada de què havia estat víctima ni feia menys coent la duplicitat del seu amic, la de la mateixa noia que aquell vespre, al passeig de Baix, podia haver-li estat franca en lloc de negar-li que hi havia algú altre.

No li ho va voler retreure, però. Amb en Daniel, en canvi, no pogué callar.

—Diu que surts amb la Maria, ara? —va preguntar-li una tarda que tots dos eren al magatzem remenant caixes.

L’altre no ho negà; no podia.

—Sí —féu—. T’ho volia dir.

—Quan? —contestà, sarcàstic—. Un cop casat i afillat?

En Daniel va somriure, alçà la mà cap a la seva espatlla.

—No t’ho prenguis així…

Va fer un gest impacient per tal de defugir el contacte que ja no era amical.

—Com vols que m’ho prengui, doncs? ¿Vols que et feliciti, potser? Mai no hauria esperat que tu…

—Al cap i a la fi, tu i ella només éreu amics —el va interrompre en Daniel.

—Ja saps que no, que jo sempre havia tingut intencions…

—I quina culpa tenim que fossis tan indecís? Si tant t’hagués interessat…

—Doncs m’interessava! No havies de dictar-me tu el moment i l’ocasió…! La prova que sabies que no procedies bé és que en lloc de venir a parlar-me amb franquesa l’has enredada d’amagat.

En Daniel endurí l’expressió.

—Ep, un moment, Josep. No he enredat ningú, m’hi vull casar i…

—També et volies casar amb la Rosa de cal Nano, oi? —atacà ell—. Però te n’has cansat abans. Després que hi deus haver fet el que has volgut…

—Ni una paraula més, Josep!

Ell s’obstinà:

—Totes les que vulgui! Molt nyeu-nyeu i mol combregar, tu, però ets pitjor que d’altres. Pots fer sermons si…

—Et dic que callis! Em sabria greu pegar a un amic…

—Quin amic? Amic de merda! —I va escopir cap a terra, sense punteria, perquè el gargall es quedà penjat en un angle de la caixa—. Més val no tenir-ne, d’amics d’aquests! Saps que et dic? Que tu i jo ja hem acabat!

No ho havia decidit per endavant, no havia decidit res, però aleshores va comprendre que aquell era el gest que s’imposava. Per tal de fer-lo més irreparable, aquell mateix vespre, abans de plegar, digué a l’encarregat que cerqués algú altre perquè, en acabar-se el mes, se n’anava. I aleshores, encara rabiós, s’adreçà al pis de la Ventura.