CLARA TOSQUELL

Tot havia començat com un joc, però el fet era que s’hi havia deixat anar embolicant i que ara ja comprometia els seus sentiments. El pitjor era que no en podia donar la culpa a ningú que no fos ella mateixa, perquè ell no havia fet res, o ben poca cosa, per menar-la on es trobava. Ni el consol no tenia de poder-se dir que fou víctima d’un atzar, d’un conjunt de circumstàncies, car a la farmàcia, aquell dia, tres mesos enrera, hi acudí sense ignorar que en Griset no hi era. Prou clar que li ho havia dit en Daniel quan ella telefonà a mig matí:

—Se n’ha anat amb el tren de les nou.

—On? —va estranyar-se.

—A Barbastre; es veu que el seu cunyat està molt malalt. Ahir a darrera hora va rebre un telegrama.

Ella ni sabia que en tingués cap, de cunyat, mai no parlaven d’assumptes de família. En realitat, mai no parlaven de res. Algun cop, a tot estirar, ell discursejava.

—I la seva dona també?

—Sí, tots dos.

A la farmàcia, doncs, no essent-hi ell, no hi havia de fer res, però de primer una mica vagament i després amb més insistència començà a treballar-la la idea que el noi estava sol, que feia temps que no s’havia atansat a cap xicot jove, que ell era ben plantat i més d’un cop l’havia vist ullar-la furtivament amb una d’aquelles mirades entre avergonyides i ansioses que sempre l’excitaven una mica. En Griset començava a posar-la nerviosa, perdia facultats i, si bé era cert que pagava generosament, calia considerar que en el seu cas els diners no ho eren tot.

A la seva manera, es creia una noia excepcional, perquè d’altres, si haguessin estat com ella, s’haurien casat i després haurien posat banyes al marit. Aquesta mena d’engany, però, li repugnava. No veia la necessitat d’arrossegar ningú per un camí que al capdavall havia escollit lliurement, sense cap mena de pressió, car amb en Martí, el noi de can Colometes que després se’n va anar a Barcelona a treballar, s’hi hauria pogut casar si hagués volgut, ell no demanava pas res més, no s’imaginava ni remotament la mena de mecanisme que havia posat en moviment aquell dia que es decidí a acompanyar-lo al riu i ella va deixar que la posseís.

Havia sentit dir sovint, abans i després, que la primera vegada sempre és una decepció, però ella havia sortit de l’experiència amo el convenciment oposat, car llevat d’un moment, quan la mateixa estranyesa de la intrusió la desconcertà i va ferir-la, tot havia estat una pura delícia, incomparablement millor que no li havien fet esperar les seves impaciències de joveneta. El mateix Martí va sorprendre’s que tot hagués anat tan bé i que ella el deixés repetir quan li ho demanà. De fet, allò va ésser un error, car el noi no estava preparat i probablement havia parlat per ganes de fer-se l’home, però no importava, ella podia ésser una noia excepcional, però de cap de les maneres una anormal. Li agradava, en tenia una necessitat més o menys periòdica, però no l’obsessionava. La prova era que no s’hi havia llançat cegament i n’havia sabut treure profit. Si hagués estat una anormal hi hauria perdut bous i esquelles i, si hagués pecat per l’altra banda, si tot plegat s’hagués reduït a una especulació de cara a una manera de viure còmoda, hauria acabat per repugnar-se a ella mateixa, cosa que ara no feia. Venia a ser un cas de vocació, doncs.

Era prou intel·ligent, tenia el cap prou clar, per cometre massa errors. Que la cosa arribés al coneixement públic era inevitable i no podia estranyar-la; pel restant, tampoc no se n’avergonyia com d’altres que havien perdut el respecte de la pròpia persona. Passades unes quantes vel·leïtats que els pocs anys excusaven, i que d’altra banda ajudaren a posar-la en circulació per així dir-ho, només havia acceptat les proposicions que, d’una manera o altra, s’avenien amb les seves dues exigències o, si més no, no se n’apartaven massa: homes físicament agradables i econòmicament ben proveïts. Pocs, doncs. Ara, als seus vint-i-nou anys, gairebé trenta, perquè els feia d’aquí a uns mesos, només n’havia conegut onze, alguns més o menys simultàniament. Calia descomptar, naturalment, algun caprici, fins aleshores sempre fora vila, en ocasió d’algun viatge a Tarragona o a la Ciutat Comtal i, un cop, a Lloret, on passà tres dies amb un sud-americà.

En conjunt, doncs, sempre havia estat tot satisfactori i no hauria d’haver fet aquella bestiesa de presentar-se a la farmàcia a darreres hores de la tarda. Però ara, ara que ho reconeixia, ja semblava com si hagués begut oli. Calia haver-hi pensat abans d’entrar a l’establiment quan en Daniel ja estava a punt de tancar la porta de fora perquè era l’hora de plegar. Ja havia posat l’engraellat que protegia l’aparador des que un parell d’anys enrera algun trinxa esberlà el vidre amb un cop de pedra, per pura dolenteria, car les medecines exposades no valien, va dir-li en Griset, ni cinc-centes pessetes.

—Tan tard, és? —va admirar-se insincerament en penetrar a la botiga.

El noi es mirà el rellotge, per assegurar-se’n.

—Sí. Que volia alguna cosa?

Ja s’havia tret la bata i, en cos de camisa, se’l veia ample de pit, amb un coll musculat i els braços robustos. Li va somriure.

—No ha tornat, el senyor Griset?

—No. Ni té temps!

—La darrera vegada que vaig venir se’m va quedar la polvorera al despatx —explicà ella—. Saps si la va trobar?

—No va dir res.

—Puc entrar, a veure si hi és? —I abans que ell assentís ja avançà cap a la porta interior, des d’on afegí—: Pots anar tancant, tu.

Era ximple, però el cor li batia amb força i gairebé es ruboritzà en adonar-se que la mirada del noi es desenfocava una mica mentre relliscava pel seu damunt d’una manera furtiva, sobtadament avergonyida. Un moment, va tenir por que tot fallaria, però després, quan ja era al despatx, va sentir el soroll de la porta de ferro i aleshores respirà més lliurement.

Va esperar uns instants, perquè tingués temps d’acabar de tancar, i des del costat de la taula digué en veu ben alta:

—No la trobo…

—Ell va presentar-se a la porta, en l’obscuritat de la qual va quedar-se mirant cap a l’interior no gaire més il·luminat.

—Vols ajudar-me? Potser és en algun calaix. No sé si deu tancar-los…

—No —féu ell.

Ja ho sabia, només hi havia papers de la farmàcia, coses impersonals i sense valor, però va esperar que ell avancés i va seguir-lo cap a darrera el moble no sense remarcar que el noi no havia encès el llum.

Sobre el calaix, va abocar-se al seu damunt, fregant-lo, va moure una mà que tocà la seva mentre separava un plec de rebuts de la contribució units per una goma.

—Aquí no… —va xiuxiuejar en Daniel.

—Potser en un altre —xiuxiuejà ella.

Van inclinar-se tots dos i ella sentí la respiració una mica pesada i la carícia de l’espatlla contra els pits quan el moviment d’obrir el calaix l’obligà a projectar el braç enrera.

—Tampoc —digué amb un altre xiuxiueig, sense ni tocar res de l’interior, on només es veia una llibreta i un petit flascó de goma.

—No… —I aleshores va riure nerviosament—. Per què parlem en veu tan baixeta?

En Daniel va redreçar-se i tornà a fregar-li el pit abans de quedar-se dret al seu davant.

—No ho sé…

Ella va riure de nou:

—Semblem dos conspiradors, oi?

Va veure la testa que assentia i la nou del coll que pujava i baixava a batzegades, però després es girà altre cop a la taula i obrí el calaix central, on remenà un desgavell d’objectes, cap dels quals, naturalment, no era la polvorera.

—Encara en queden dos —féu ella sense apartar-se i sempre eh veu baixa.

El xicot va haver de fregar-li l’anca quan estirà el de dalt, on hi havia més papers i un tub d’aspirina encetat. Al de sota, únicament van trobar-hi uns paquets de tabac.

—On la devia posar?

Li somreia en la penombra de l’habitació, però ell va separar-se una mica i, quan féu un altre pas, va girar-se en direcció a l’armariet on el farmacèutic guardava tot de medicaments de mostra; l’armari dels trons, com deia. Abans d’haver tingut temps de pensar-hi, va sentir la seva pròpia veu, no tan enjogassada com hauria volgut:

—Que et fan por les noies, Daniel?

Li semblà que el xicot s’encarcarava una mica mentre contestava sorrut:

—No…

—T’agraden?

—Com a tothom —fou la resposta encara adusta, una mica hostil.

Sentí que d’una manera o altra perdia terreny i se li atansà novament per mirar cap a l’interior de l’armari, on les formes de capses, capsetes i flascons es confonien, i tot d’una s’adonà que ell feia temps, que no cercava res, per la simple raó que era massa fosc per distingir una polvorera en les lleixes atapeïdes Esperà, doncs, simplement amb paciència fins que ell va tombar-se de nou. El noi la dominava de mig cap i la seva vista es clavà encara en el seu coll, sobre la camisa.

—Et cau un botó —va dir aleshores, i alçà les mans, però només una d’elles tocà la petita rodona blanca, car l’altra reposà en l’espatlla, que s’estremí lleugerament. Els braços d’ell també avançaren, potser contra la seva voluntat, perquè només van aturar-se un instant a la cintura i seguidament caigueren. Ella, però, ja li esmunyia l’altra mà entorn del coll.

—No… —va sentir que deia.

Però el moviment que feia per separar-se’n era dèbil, imprecís, i ella acabà de rodejar-li el coll, la testa alçada, esperant, mentre el temps es dilatava en una immobilitat paradoxal.

Suposava que en definitiva va ser ella qui acabà, avançant la cara, o potser el gest de tots dos coincidí, perquè els llavis s’esclafaren contra els seus i un braç la va prémer amb força en el precís moment que, fora, se sentia la remor de la porta metàl·lica.

Gairebé se li escapà un renec, tot i que no solia dir-ne, però es contingué i xiuxiuejà:

—No havies tancat?

—L’he abaixada, només —digué en Daniel, i s’esmunyí cap a fora, en direcció a la botiga, on una veu forta, d’home, l’acollí amb un:

—Com que he vist que encara hi havia algú… al qual en Daniel contestà indistintament mentre ella, una mica alarmada, es preguntava si el vermell dels llavis devia haver-li deixat algun senyal. Confiava que no.

Va desplaçar-se cap al divan de l’altra banda d’habitació i s’hi va asseure en la penombra cada cop més densa del capvespre d’agost, una mica desencisada perquè ara caldria recomençar, però prou segura del desenllaç per fer-se una mica endavant i comprovar si duia el pessari ben col·locat. Sempre se n’assegurava.

La porta metàl·lica tornà a grinyolar cap a la banda del carrer i uns moments després sentí els passos que alentiren en no descobrir-la en la fosca.

—Aquí —digué ella.

El noi avançà i, prop del divan, féu:

—Més val que se’n vagi.

—Jo bé et tutejo —protestà ella sense moure’s.

—He de tornar a casa —digué el noi.

Ella va riure.

—Com un nen petit? —En Daniel no contestà—. Oi?

—No està bé… —féu ell.

Va tornar a riure i s’aixecà, com si pretengués adreçar-se a la porta, però aleshores la mà d’en Daniel va subjectar-la i tots dos es fitaren sense veure’s fins que ella se li repenjà contra el pit.

—Si el senyor Griset… —va sentir que mormolava.

—Tu, només tu… —mormolà ella abans de besar-lo.

Per què es diuen coses tan ridícules?, pensa ara. Ridícules i dolces, rectifica mentre es pinta curosament les ungles. És clar que més ridícul va ser tot el que va venir després, perquè ell no tenia gens ni mica d’experiència, tot va haver de fer-ho ella i, en acabar, per poc que ni se li posa a plorar, car aleshores, passada la urgència del desig, tornà a manifestar-se el noi escrupolós que era, parlà fins i tot de pecat i es féu un embull que ni ell mateix no devia entendre, ara ben oblidat que havia de tornar a casa com havia dit, car a dos quarts de deu encara eren a la rebotiga, val a dir que potser una mica per culpa d’ella, que s’havia quedat al divan, ara amb el llum encès, i esperava encuriosida a veure com acabaria allò; tenia prou experiència per haver-se adonat de totes les potencialitats que hi havia en el xicot, potser augmentades per la llarga abstinència.

De fet, va fer-li una gran escena, barrejà les seves visites al senyor Griset i la seva conducta en general amb al·lusions a la Bíblia, i ella el mirava, el mirava, mig nua i ajaçada al divan, fins que va dir-li simplement:

—Vine.

I ell hi tornà a anar.

Tot plegat, però, havia estat un error. Li calia posar-hi terme, fer un acte de voluntat. Només li havia portat complicacions Per començar, havia hagut d’accedir que la visités a casa, cosa que no feia mai cap dels seus altres amics. És clar que ara, des que la seva mare era morta i la Maria s’havia casat, les circumstàncies no l’obligaven a ser tan estricta. De tota manera, no li agradava. Naturalment que no tothom disposava de les mateixes facilitats que en Griset que es podia permetre el luxe de fer-la anar al despatx, però per als altres ja tenia llogada aquella cambra a casa de la senyora Conxa, la vídua d’en Moragues, el mestre d’obres, on l’accés era discret perquè es tractava de dos edificis construïts separadament i després units als quals podia entrar-se per totes dues portes, que havien estat conservades. Al pis de dalt, per més sort, encara hi vivia un gestor, cosa que feia que la gent del barri no es fixessin tant en qui entrava i sortia de l’escala. La combinació era perfecta, o tan perfecta com podia ser en un poble, però així i tot en Daniel no hi havia volgut saber res.

—Si de cas a casa teva —digué quan fou qüestió de tornar-se a veure.

Les dues primeres vegades següents ella encara anà al despatx de la farmàcia, sempre a primera hora de la tarda, quan sabia que en Griset no hi era, però en Daniel tenia por, a la botiga sempre entrava gent i no podia pas tancar la porta com va fer aquell vespre. A més, ell creia que el farmacèutic s’ensumava alguna cosa i no volia que per culpa d’allò l’acomiadessin. Era inútil dir-li que en Griset no era d’aquesta mena d’homes, que si s’assabentava de llur afer fins i tot era capaç d’afavorir-lo. En Daniel ho hauria trobat massa immoral. Prou que hi trobava ja aquella relació que, segons va confiar-li un dia, el tingué allunyat del confessionari un parell de mesos, ell que combregava tan sovint, perquè sabia que no podia fer una confessió sincera, amb veritable desig i intenció d’esmena. Per a ella, és clar, això era un triomf i la confirmació que el mirall no l’enganyava quan encara es trobava jove i abellidora, dona de cap a peus, però ben mirat aquesta satisfacció d’amor propi potser no compensava les altres dificultats que tenia amb el noi.

—Però si no ho ha de saber ningú! —va insistir ella en discutir allò de la cambra de la vídua Moragues—. Ni ella, si vols.

—Em semblaria que vaig a un bordell —replicà el xicot.

No va saber si sentir-se ofesa o no.

—A casa, es veu més —digué—. Davant mateix tinc el cosidor de la Ramona Escoda i sempre estan mirant al carrer.

I no sols era el cosidor i la tafaneria de les noies que s’interessaven més pel que passava al veïnat que pels llençols que feien, hi havia també el matrimoni de l’entresòl, els Vargues, uns andalusos ja inclinats a la vila, ella molt cridanera i amiga de fer córrer la llengua. A més, s’havien enemistat aquell dia que en Robert, el marit, intentà de tocar-li els pits en la fosca de l’escala i la Sabina, que els va sorprendre, li donà tota la culpa a ella que precisament no hi volia saber res perquè l’home era un begut i els borratxos li feien fàstic.

—A les vuit ja pleguen, puc venir després —li replicà en Daniel.

—No, no pot ser. Que a casa no hi vingui ningú és una cosa de principi.

Però això no va privar-la de cedir quan ell va entossudir-se. En aquell moment, ni comprenia com era que li tolerava que se li imposés, precisament ell que hauria hagut de tenir menys drets que els altres ja que llurs relacions no eren venals. El noi no tenia diners, guanyava un souet de gana i l’havia de donar a casa seva, on passaven per un moment complicat, car la germanastra d’en Daniel, la Fina, havia renunciat al convent que per tot el que se sabia va escollir lliurement i tornà amb la família, que no comprenia aquells capricis ni la desesma de la noia, que fins ara, feia potser quinze dies, no s’havia decidit a sortir del pis i cercar feina a can Serpis, on van col·locar-la de telefonista a la centraleta.

El sorprenent era, reflexionà, que tot i que ja feia dos mesos ben bons que pujava al pis, ningú no semblava haver olorat encara les visites del noi. Tenia molta sort o era molt astut, no ho sabia. No podia durar, però, un moment o altre s’ensopegaria amb la Vargues o el seu home, que aviat ho escamparien tot. Ben cert que a hores d’ara ella ja no tenia res per perdre, però en el fons estava una mica espantada de l’Assumpció, aquella doneta agra que seria ben capaç de fer-li una escena en ple carrer o on fos que coincidissin, sense importar-li que en Daniel ja era un home, tenia dinou anys, i no se l’havia de confitar pas.

Per si fos poc, hi havia també allò de la regeneració, que deia ell. Ja s’havia acostumat a ficar-s’hi al llit sense fer-se retrets, però en canvi els hi feia a ella. Ben mirat, tenia una cara! Un vespre s’havien passat una hora discutint-se perquè la volia convèncer que tornés a treballar com feia abans, quan era dependenta de can Casajoana i, quan ella li digué que de feina potser no li’n voldria donar ningú, fins es va comprometre a trobar-li’n. Li hauria agradat de veure com, però no l’encoratjà pas, car era capaç de tot. Hi havia, naturalment, la contrapartida d’aquestes discussions, sobretot quan s’arribaven a enfadar de veritat, perquè aleshores tenia una manera salvatge d’estimar-la i s’excitava tant que la deixava literalment exhausta.

En la seva debilitat, però, hi havia d’haver quelcom més que no explicaven les satisfaccions físiques. Llevat d’en Comes, el fuster, del qual va desfer-se aviat, tots les hi havien donades i alguns, com en Minguell, el tractant de bestiar, fins i tot superiors a les que li proporcionava en Daniel. És a dir, no ben bé, perquè aquell la tractava com una màquina de plaer i ella encara es considerava una persona. Ben mirat, era l’únic embolic de la seva vida que l’avergonyia una mica, car amb en Minguell s’havia deixat arrossegar totalment per la venalitat, l’home manejava unes quantitats de diners imponents i era molt generós, potser perquè li costava tan poc de guanyar-los. Això va fer que el suportés més de temps que no hauria fet en altres circumstàncies; sabia que es feia gran, que aviat seria vella i que aleshores li caldria viure de les seves reserves, assenyadament col·locades gràcies a l’astúcia del vell Serós, el director del banc, que havia estat amic del seu pare i de jove, deia, més d’una vegada l’havia tinguda a la falda. Potser sí, ella no se’n recordava, però l’home sempre havia estat molt servicial i mai no demanava res. És clar que ara tenia seixanta-set anys, però d’altres n’hi havia…

Es mira la mà, ja totalment manicurada, i, mentre la deixa alçada al seu davant perquè s’eixugui, amb l’altra comença a recollir la laca, la cetona, la llima de les ungles, les tisores amb què s’ha tallat les pells… En tot Riudelles no hi ha cap dona que dugui unes ungles tan perfectes com les seves o que tingui unes mans tan fines i llargues, de dits estrets i blancs. En això no hi té cap mèrit, ja ho sap, com tampoc no n’és un ser bonica. La gràcia és saber conservar-ho. En Griset, que sempre surt amb coses que a ella li sembla que mig inventa, de vegades li ha parlat de les grans cortesanes de l’antigor, i fins i tot de més recents, com la Verònica Franco, la poetessa que fou amiga del Tintoretto, la Margherida Emiliani, la Cornèlia Griffo, la Tullia d’Aragona, la Bianca Saraton, dones influents, distingides, que van tenir pes en la vida de molts homes importants. No s’hi pot comparar, perquè eren dones cultes i ella només té el comerç; tampoc no coneix estadistes ni poetes, tot just un novel·lista, el noi de can Saura que darrerament va publicar un llibre que li ha agradat força, però que no ha entès del tot. És una insignificant noia de poble i no té pretensions de refinament, però aporta a la seva persona la mateixa cura que devia conservar la joventut d’aquelles cortesanes i, com elles, és l’enveja de més d’una burgesa que potser canviaria la seva llar ensopida i el marit indiferent per una mica de la seva llibertat, per algunes de les seves experiències, per la seva aventura amb en Daniel, al qual, això no obstant, es disposa a renunciar.

Ja hi estava decidida, o mig decidida, el divendres passat, quan ell va comparèixer una mica excitat per la victòria del general Eisenhower que havia derrotat el seu contrincant a la presidència dels Estats Units per una diferència de sis milions aproximats de vots.

—Però, que no val més aquest Stevenson? —féu ella.

—D’on ho has tret?

—Ho deien l’altre dia a can Ribó.

—Oh, ells!

En general, no semblava gaire interessat per la política o, si més no, a ella no li’n parlava, però aquell dia va despenjar-se amb tot de consideracions sobre el significat d’aquella victòria contra el perill comunista. Ella no hi entenia gens i el va deixar dir, una mica divertida. La seva vehemència va col·locar-la en una situació d’inferioritat pel que feia a la seva decisió, tot i que no hi tingués res a veure, però si va renunciar-hi i l’ajornà no fou pas per això, sinó perquè quan es vestien va presentar-se la seva germana amb el nen i ell se n’anà silenciosament mentre parlaven al menjador. Va fer bé, ja que la Maria va quedar-se fins prop de les deu. El seu marit, muntador d’ofici, aquell dia era fora i no calia, doncs, patir pel sopar.

Ja no el va tornar a veure fins ahir a la tarda, quan entrà a la farmàcia a comprar un tub de pasta per a les dents, perquè amb en Griset s’havien separat amicalment i ella continuava essent clienta de la botiga. Sempre ho havia estat de raonable, el farmacèutic, i més ho havia de ser encara quan ja començava a cansar-se d’ella al cap de dos anys llargs de relació i una altra dona semblava a punt d’entrar en la seva vida si era cert el que va dir en Daniel, que la jove de can Forné li feia molta gràcia i, un cop, ja havia aconseguit d’atreure-la al despatx, si bé no per massa estona. A la curta o a la llarga, doncs, era inevitable que decidissin acabar, però ella sabia per experiència que aquests acabaments de vegades es perllonguen força perquè l’habitud lliga, sobretot quan es tracta de persones en conjunt considerades i falagueres com era en Griset, si se li passaven per alt algunes excentricitats; de manera que a hores d’ara probablement encara continuarien entenent-se si en Daniel no hagués exigit la ruptura.

Allò era una altra mostra del seu caràcter absorbent i poc comprensiu. Qualsevol que no fos ell-hauria acceptat la situació sense fer-hi escarafalls i encara li hauria agraït de poder dormir amb ella sense haver de gratar-se la cartera, però no en Daniel. Li ho va dir des de llur tercer encontre:

—Això amb el senyor Griset ho has d’acabar.

Ella, naturalment, protestà:

—I què n’has de fer, tu?

—Molt. Quina cara et sembla que puc fer allí, al taulell, mentre vosaltres us tanqueu al despatx?

No que no ho comprengués, ella, però el seu to, com de qui dóna ordres, la vexava. En dues setmanes tot ell semblava haver sofert una gran transformació a despit dels retrets que es feia contínuament; d’una criatura, s’havia convertit en un home.

—No et pensis que tens l’exclusiva, ara! —va contestar-li, potser amb sanes de ferir-lo una mica.

Ell ho eludí.

—Si vols que continuï amb tu, em deus de renyir-hi.

Això, era encara ella que li devia alguna cosa, com si d’homes li’n faltessin, com si ell li fes un favor! Va contenir-se, però.

—No et sembla que demanes massa? La meva vida és meva.

Més endavant li ho havia de tornar a repetir, quan ell es posà a parlar-li de regeneració, però aquella vegada no va servir de res: que ella li devia alguna cosa ho creia de veritat i ho va dir prou clar quan es queixà que l’havia arrossegat, que per culpa seva havia perdut la puresa… Naturalment que aquesta paraula no la va pronunciar, i féu bé, perquè ella se li n’hauria rigut, però el sentit era prou diàfan quan digué:

—Si no fos per tu, no em veuria com em veig…

La situació era totalment inèdita per a ella, acostumada com estava que els homes la perseguissin i a no sentir més retrets que els que solen fer-se a una dona quan es nega o es mostra poc assequible. Comptat i debatut, gairebé totes les concessions que havia anat fent obeïen en bona part al seu desconcert. Com revoltar-se contra algú que et sorprèn contínuament i capgira les coses?

Així i tot, i a desgrat que la relació amb en Griset anava morint de mort natural, no s’hauria pas avingut a fer aquell pas si aleshores un altre home no hagués mostrat interès a substituir-lo: en Tuneu. Fossin els que fossin els sacrificis que estava disposada a fer per en Daniel, no comprometria per ell aquella vellesa temuda que inevitablement es presentaria solitària i que en el fons potser no volia d’altra manera, mentre fos confortable. L’home, doncs, queia a punt, i més encara perquè mai no se li hauria acudit que el digne senyor Tuneu, comerciant a l’engròs de productes alimentaris, cap de la darrerament fundada Associació de Pares de Família i una de les autèntiques forces vives del poble des del final de la guerra, tingués temps, humor i inclinació per la mena d’entreteniments que podia proporcionar-li ella. Potser la cosa no li hauria vingut tan de sorpresa si s’hagués aturat a reflexionar que tenia tres fills i que no podia negar-se que eren d’ell, perquè se li assemblaven.

Li hauria agradat de veure la cara d’en Daniel si s’hagués assabentat d’aquell afer! Però l’ignorava del tot, la cosa havia estat feta discretament i transcorria amb gran reserva. De tota manera, calia ésser tan ingenu com en Daniel per imaginar-se que després d’haver deixat en Griset ella es quedaria amb els braços plegats, esperant la seva vènia. O potser, si pressentia algun embolic, preferia no parlar-ne. En aquest cas, era un hipòcrita, És a dir, ho era de totes maneres. Però també ho era ella. I, una mica, tothom. No tant, però, com en Gaspar, el senyor Tuneu, el qual volia que l’anomenés pel seu nom de fonts perquè allò feia més íntim.

Aquella tarda que van coincidir a Tarragona, en un bar on ella entrà a beure una llimonada quan va haver enllestit les compres, va limitar-se a saludar-lo indecisament com semblava que corresponia de fer amb una persona que havia vist milers de vegades pels carrers de Riudelles, però amb la qual mai no havia tingut ocasió de canviar cap paraula ja que, encara que sovint comprés a la seva botiga, ell sempre era al despatx. La gran sorpresa de la seva vida fou de veure que l’home se li atansava i, després d’haver-li preguntat si tornava al poble, s’oferia a dur-la en el seu cotxe. Se n’hauria d’haver malfiat. O ja ho va fer?

Probablement, es diu mentre es treu la bata de tovallola per vestir-se abans de l’arribada d’en Daniel que ahir li va dir que passaria. Que sigui llur darrer vespre, que potser sigui llur darrer vespre, no és motiu perquè no el rebi com de costum, com ha rebut sempre els homes que han passat per la seva vida o com hi ha acudit: neta, discretament perfumada i amb la mena de roba interior escaient, en general, des de fa algun temps, models francesos o imitacions de models francesos que no sap d’on treu la Guillemina, aquesta noia que, indirectament, fou la causa del seu encontre amb en Gaspar, ja que aquell dia, a Tarragona, hi havia anat precisament a veure les darreres novetats que acabava de rebre.

Va acceptar la invitació, doncs, no sense preguntar-se com s’atreviria a deixar-la en ple Riudelles, on tothom la veuria baixar del cotxe i no faltarien malpensats que s’imaginessin el que no era. El que no era en aquell moment, és clar, perquè una hora després, en deixar-la a Planells, a dotze quilòmetres del poble, on agafaria el tren, la situació ja havia canviat. Tot havia estat vulgar com de costum, en Gaspar no tenia pas més imaginació que els altres i li sortí també amb allò que a despit de les aparences vivia molt sol, que a casa no l’acabaven de comprendre, que el negoci no ho era tot i que un home com ell, tan ple d’obligacions de tot ordre, necessitava relaxar-se ara i adés.

Ella va deixar-se besar i àdhuc permeté que li posés la mà a les cuixes, però va oposar-li un refús formal quan va veure que s’animava i estava disposat a tirar-se-la allí mateix, sobre, el seient del cotxe, com un d’aquests col·legials o estudiants nord-americans de les novel·les que llegia. Anys enrera no li havia fet res una mica d’incomoditat i mai no oblidaria, per exemple, aquella anada al riu amb en Martí i el tou d’herba entre els joncs que li punxaven els braços cada cop que els movia. Tot havia estat deliciós, però ara els temps havien canviat i en Gaspar no era el noi de can Colometes. De fet, ni s’avingué a ser la seva amistançada, només accedí a trobar-se una vegada, la setmana vinent, a Tarragona, d’on pensava tornar la mateixa nit i on va quedar-se dos dies sencers amb les seves corresponents nits perquè en Gaspar va voler celebrar com calia aquella mena de lluna de mel que va deixar-lo una mica fatigat, al cap i a la fi ja tenia cinquanta-cinc anys. Era prou hàbil, tanmateix, perquè ella comprengués tot seguit que aquella expertesa no l’havia adquirida al llit conjugal, però no va fer-li cap pregunta ni quan, el darrer vespre, va dur-la a la caseta on s’havien de reunir d’allí endavant una vegada cada setmana, sempre el mateix dia, ja que va deixar ben aclarit que a Riudelles continuarien essent dos desconeguts i no s’havien de veure passés el que passés. Exigia una discreció absoluta, doncs.

Tot plegat era una mica molest, més que res per l’obligat viatge, però la compensació era substanciosa i oferta en la forma delicada que a ella li agradava. En general, procurava no haver de discutir l’aspecte econòmic de la cosa, tot i que de vegades era indispensable. Amb en Tuneu estava segura que mai no s’hi veuria obligada, en els dos mesos aproximats que duraven llurs relacions s’havia trobat dues vegades al portamonedes deu bitllets nous de trinca, als quals calia afegir els presents que li oferia gairebé cada cop que es veien, i no sempre per ficar-se al llit, car en Gaspar era una mica arrauxat en les seves exigències i si de tant en tant semblava no tenir-ne prou amb una nit i l’obligava a quedar-se fins l’endemà, en d’altres ocasions ni la tocava i el vespre es passava en xerrameques o, més ben dit, era ell qui monologava, fins que li proposava de sortir una estona i després, sense explicació, se’n tornava tot sol a Riudelles, en plena nit. Ella ho acceptava amb aquella naturalitat amb què s’havia acostumat a plegar-se a d’altres capricis i incongruències de conducta amb la comprensió profunda i desinteressada d’algú que fa temps que sap que tothom té les seves rareses.

Això, aquesta comprensió nada de l’experiència, era el que li havia permès de superar els greus defectes i les intemperàncies de caràcter d’en Daniel sense que en fos afectada la seva necessitat física d’ell i aquella inclinació amorosa que li duia, i això mateix li permetria ara de sobreposar-se als seus sentiments, una extravagància més, encara que aquest cop fos seva, i renunciar-hi abans no fos tard i, de dia en dia, ajornant una i altra vegada la decisió, es trobés en plena davallada i tan sentimentalment compromesa que l’èxtasi esdevingués turment i el caprici, com no es infreqüent, dogal asfixiador.

Li sembla trobar-se ben preparada quan a la fi, a un quart de nou, sent la remor de la clau que gira al pany, car el noi en té una, va donar-la-hi quan es deixà convèncer de veure’s a casa i per evitar-li una espera imprudent a l’escala o el cop de timbre que podia atreure la Sabina, sempre tafanera, al replà de l’entresòl.

Ara ja s’ha vestit i, sobre la combinació verda, duu la bata florejada que només cenyeix un cinturó de la mateixa roba i, als peus, aquelles sabatilles que comprà la setmana passada, una soia i una simple tira que, partint de la banda de davant, es bifurca cap al taló i que la sabatera va assegurar-li que era la darrera novetat.

L’acull amb el somrís falaguer de costum, potser ja una mica estereotipat perquè ha hagut de somriure massa vegades i no sempre de grat, però si és així ell no se n’adona i besa els llavis que li ofereix.

—Hola…

En el to de la seva veu, en la insistència de la besada que només pretenia, per part d’ella, ésser una salutació, comprèn que no perdran temps, que en ell, com li passa sovint, la imaginació s’ha avançat a l’encontre i ha pujat les escales amb el desig ja a punt. És un desig jove, insistent, que durarà quan el seu potser ja serà exhaurit. Això li fa una mica de mal i l’empeny a prémer-se contra seu amb una impaciència sobtada que bandeja les seves intencions i propòsits, perquè li plau de sentir-se així viva i badada, una mena de do immens que fa, que es fa a ella mateixa i que justifica la seva existència.

Acull doncs la carícia amb l’avidesa de qui cerca un glop d’aire i no sap si arrossega o es deixa arrossegar cap a la cambra, on les mans ensopegui/a amb les mans sobre la roba delicada que cabria en un puny i que resta per terra, sobre la catifa de color torrat amb motius grocs, quan cauen definitivament l’un en braços de l’altre i ella, en un llampec que travessa l’oblit, es diu: no podré…

No podrà mentre no trenqui tots els ponts, però això no s’ho diu fins després, quan reposen l’un al costat de l’altre en el llit desfet i ella converteix en una mena d’arma aquella mateixa pau que en Daniel li ha donat i l’aprofita per pensar a fons, de pressa, i consentir l’escena que endevina, el menyspreu; potser perquè, al capdavall, ell sempre deu haver-la menyspreada una mica.

—Daniel… —comença.

El noi s’incorpora lleugerament, li posa una mà sobre el ventre.

—Què?

—Demà me’n vaig a viure a Tarragona.

La mà es mou, s’immobilitza, es retira, i ella fita els ulls incomprensius que tres mesos enrera eren els d’un estrany i ara ho tornen a ser.

—A Tarragona? Què hi has de fer?

—El mateix que aquí.

—I no em dius res fins ara, a darrera hora? —fa ell automàticament.

—Vaig a viure amb un senyor —explica ella amb tota naturalitat.

En Daniel deixa transcórrer uns segons de silenci, continua fitant-la.

—D’amistançada? —pregunta.

—Em posa pis —contesta sempre amb la seva veu igual.

El noi acaba d’incorporar-se, balbuceja:

—Però no havíem dit…

Ella no el deixa acabar, fa:

—Això de cercar-me feina? ¿No veus que no m’hi avindria, ara?

—I tota la vida has de putejar?

Ella també s’alça, treu els peus i les cames per l’altra banda de llit.

—Si m’agrada… No és cap mal.

—No és cap mal! —crida ell, al seu costat—. Et corromps el cos i l’ànima i dius que no és cap mal!

—Bé que te n’aprofites, tu.

—No és el mateix.

Ella somriu mentre es posa les sabatilles.

—Per què? Quina diferència hi veus?

—Nosaltres… —comença—. Ens estimem, oi? No dic que estigui ben fet, ja saps que…

—Ens estimem? —es gira ella—. I com ho saps, si no els estimo, els altres?

En Daniel no contesta, diu:

—No t’ho deixaré fer.

Ella, a la porta del bany, cap on ha avançat, s’atura, inicia una rialla forçada.

—I com me’n privaràs? Et vols casar amb mi, potser?

Tanca abans que ell trobi la resposta, segura que no la seguirà perquè sap que no li agrada que la vegi rentar-se, mai no ha permès a cap home de veure-ho tot i que alguns, de vegades, hi han insistit. No li importa que ho trobin engrescador, a ella li sembla brut i una mica humiliant. La resposta li arriba a través de la porta:

—Ja saps que no puc.

Naturalment que no pot! Ha de fer la mili, no es guanya prou la vida per mantenir una dona, té deu anys menys que ella, gairebé onze. Tot i que en algun racó del seu cor quelcom flaqueja, adolorit, té la força de somriure amb un xic d’amargor en imaginar una possible vida en comú ni que només sigui dins de deu anys. En Daniel es trobaria en el millor moment de la seva vida i ella… Ha parlat per parlar, però, mai no ha tingut la intenció de posar-li una trampa; allò que no féu tants anys enrera, quan en Martí se la va endur entre els joncars del riu, no ho farà pas ara que coneix més bé que aleshores les seves limitacions i les seves capacitats. En el fons, es diu, continuo essent honesta encara que ells no ho vulguin entendre.

S’eixuga lentament davant l’espill del lavabo que li torna la imatge parcial dels pits i de l’inici del ventre, carn blanca i rosada que conserva tota la fermesa de la joventut potser perquè n’ha usat amb gaudí i rarament sense desig. Cinc anys, vuit anys, potser deu anys més si es vigila, si consent petits sacrificis…

Abandona la tovallola en un racó, es passa la mà pels cabells que les abraçades ben just si han desordenat i agafa una altra bata, la vermella, que sempre penja darrera la porta del bany. Mentre se la cenyeix reflexiona que ben mirat no és cap mala idea allò d’anar a viure a Tarragona. Les decisions sobtades també poden ser un encert. En Gaspar potser se n’alegrarà i, sigui com sigui, ella s’estalviarà aquell empipador viatge setmanal. Com és que no se li havia acudit de primer?

En sortir de la cambra de bany veu que en Daniel ja s’ha vestit i l’espera aturat a l’altre cap d’habitació, les mans a les butxaques i el rostre una mica acalat. L’acull amb un mot feridor:

—Quan te’n cansaràs, de vendre’t?

—Així ens hem de separar? —diu—. ¿Amb aquestes paraules?

Ell té un esguard dolent, obstinat. Ha reaccionat de la seva sorpresa, s’ha fet passar el desig i, per tant, ara pot permetre’s d’ofendre-la, de fer-se l’ofès.

—Perquè tu vols —contesta.

—Sempre has sabut com era, no em diguis que et ve de nou.

El noi té un mot insòlit:

—M’has desgraciat la joventut i…

Ha de riure, per força ha de riure. Se li ha donat generosament, encara no fa deu minuts que ha calmat la seva pruïja i l’ha arrencat, momentàniament, dels seus tabús, de les seves inhibicions; l’ha preparat per a una altra dona en la qual l’oblidarà perquè serà de la seva edat, de la seva condició, i ell creu que això és una desgràcia!

—Però criatura!

—No riguis! —mana ell—. No riguis!

—Què vols que faci, doncs? ¿Que et consoli d’haver tingut la mala sort de dormir amb una dona?

—No riguis! —repeteix.

—És que ets graciós! D’altres…

—No sóc els altres —crida ell—. Sóc jo, jo! ¿No em pots veure, doncs?

—Sí, Daniel —fa mansament—. Ets un noi de dinou anys, ben plantat i ardent, que ha caigut baix, molt baix, per una dona, un objecte maleït per Déu.

—Calla!

Ella se li atansa, s’atura a frec seu, alça una mà.

—Tens uns ulls per mirar, unes orelles per escoltar, una boca per menjar, un sexe per estimar… ¿No ho has après, Daniel, no ho has après?

El noi la fita amb un esguard atent que tot seguit vacil·la. Aleshores s’inclina cap a la butaca on havia deixat caure l’americana, la recull.

—Perdona —fa, i camina cap a la porta.

Ara ja no sap si l’entén ni qui d’ells dos té raó, ni ho sabrà un moment després quan a frec de cancell, on l’ha seguit, torna a aturar-se i, indecís, humil, diu:

—Bé…

—No em vols besar?

—Sí.

Però només li frega el front, és ella qui ha d’alçar el rostre i oferir-li els llavis mentre alguna cosa fa explosió dintre seu i aquell parèntesi de voluntat que tancava l’amor o allò que ella entén per amor en un indret remot es clou amb una sensació d’angoixa, amb una seguretat de pèrdua que li enllora els ulls. Els acala, però, en haver-lo besat, perquè en Daniel, bo i distret com tots els homes, no pugui llegir l’angúnia que la inunda i a la qual no vol cedir malgrat tot perquè és lliure i ho continuarà essent mentre estimar no sigui un pecat. I, amb ell, ho seria.