DANIEL

Era al riu amb en Roc, en Joan Durà i en Josep Tornell quan va veure en Jeroni de can Ruda, l’home de la Magència, que tornava gairebé corrent pel camí que vorejava el Bassal Gran, com ells en deien d’aquella raconada on l’aigua s’aprofundia en un meandre lent dins la lentitud ja proverbial del curs poc abundant que als de casa seva no els agradava de veure’l sovintejar perquè la padrina era poruga i sempre es temia un accident tot i que el darrer que hi va haver es remuntava, per confessió de la mateixa dona, a quan ella acabava de casar-se. Ara a l’estiu, però, feia bo d’aprofitar els diumenges al matí per fer una capbussada amb d’altres nois més sortosos, que gaudien d’una mica més de llibertat i no tenien famílies tan aprensives.

Va seguir un moment amb la vista la figureta un xic geperuda d’en Jeroni i nedà cap al mig del corrent, on hi havia un banc de sorra en el qual reposà amb l’aigua fins a la cintura mentre en Josep Tornell es queixava que en Roc el volia ofegar; li havia subjectat el peu i tractava d’arrossegar-lo cap al fons en una de les seves bromes pesades i imprudents que a ell, personalment, li feien desitjar no haver-lo trobat quan acudí al bassal amb els altres dos, car la seva amistat amb en Roc era relativa i, en conjunt, més aviat procurava evitar-lo. Era massa renouer i malparlat, com el seu pare que de cada tres paraules en deia dues que feien escruixir.

Quan tornà a nedar féu per manera d’allunyar-se’n i, amb en Joan Durà, va anar remuntant el curs de l’aigua fins on la riba s’endinsava en el riu entre tot de plantes de boga que ara dreçaven llurs immensos cigars en l’aire ardent i cançoner del matí. Més enllà, ja fora del riu, en uns baixos que el prolongaven i que de vegades, quan la riuada augmentava amb les pluges de l’hivern, s’inundaven, s’estenia una gran clapa de joncs cap als quals va enfilar-se en Joan que era molt afeccionat a mastegar-ne les arrels.

—No en vols, tu? —va preguntar-li.

—No sé com t’agraden.

—Refresquen —digué el noi.

Tornà a atansar-se a l’aigua i tots dos es van quedar asseguts al marge, amb les cames penjant, mostrant els calçotets amb què es banyaven, perquè de calces de bany només en tenia en Josep, i encara no eren seves, sinó del seu germà, que ja era massa gran per baixar al riu.

—Si sempre fos estiu i diumenge… —comentà l’amic.

—Vas al cine, aquesta tarda?

—No en fan cap d’apta.

En Josep pujava nedant desesperadament, perseguit per en Roc, però va aconseguir d’avançar-lo sobre el marge i arrencà a córrer cap als joncs.

—Ja t’agafaré, no et pensis! —cridà l’altre.

—Què els passa, a aquests? —preguntà en Joan.

Es va arronsar d’espatlles i va moure els peus a l’aigua, que s’anà eixamplant en tot de petites onades fins on el corrent se les enduia.

—I tu, què fas? —digué aleshores en Joan.

—Aquesta tarda? Hauré de sortir amb el padrí Llorenç, suposo. Potser sortirem tots.

—El de Barcelona?

—Sí. Ja feia dos anys que no havia vingut i es queda fins dimarts o dimecres. Deurem anar a passeig; amb això del dol, a casa no et deixen fer res.

L’altre assentí greument, ponderà:

—Però ja fa cinc o sis mesos que es va morir, la teva àvia.

—No era la meva àvia, sinó la mare d’en Josep, el padrí.

—Ja ho sé, home.

—També havia de venir en Francesc, el meu germà, saps?

—Sí…

—Però tenia angines, diu el padrí Llorenç. Potser vindrà més endavant.

Darrera d’ells van espetegar les bardisses i tots dos van girar-se perquè en Roc, si li agafava aquest acudit, no els arreplegués de sorpresa. Però en aquell moment el noi ja s’havia immobilitzat i amb el dit assenyalava camí enllà.

—Els civils! —va dir.

Van aixecar-se tots dos i es quedaren també mirant els tres homes d’uniforme que avançaven cap al bassal, seguits per en Jeroni de can Ruda que, petit com era i amb aquelles cames curtes que tenia, gairebé es veia obligat a córrer.

—No deuen pas venir per nosaltres, oi? —mig preguntà en Joan.

—Per què? —digué en Roc—. No hem fet pas res.

—No sé si ens podem banyar en calçotets…

—Més val que ens vestim —féu en Josep.

—Vols dir? Baixem a l’aigua.

—Que sou porucs, nois! —es queixà en Roc.

Els civils s’atansaven, però no semblaven mirar-los ni feien cap gest en llur direcció. Un d’ells, que aleshores van veure que era el caporal, fins s’aturà un moment perquè en Jeroni el pogués aconseguir i li preguntà alguna cosa. L’home va moure els braços, llargs com els d’un simi.

—Jo em fico a l’aigua —féu en Joan.

En Roc, sempre ardit, no li’n féu cas i comentà:

—T’imagines, tan tapats i amb coll i tot amb aquesta calor?

—Hi estan acostumats.

—Miren cap al Maset Blanc —observà ell—. Què deu passar?

El petit escamot ja era a tocar del Bassal Gran i, en silenci, tots comprovaren que passava de llarg, sense que cap dels quatre homes semblés ni tan sols adonar-se de llur presència.

—Jo hi vaig —decidí en Roc tot d’una.

—On?

Però el xicot, per la riba, ja corria cap a l’altre extrem de bassal, on havien deixat la roba sota els dos àlbers jovenets, encara uns plançons que gairebé no feien ombra. Ell vacil·là, va esguardar cel enlaire, per apreciar la posició del sol, però encara era aviat.

—Jo també —digué.

Els altres dos van seguir-lo i tots tres començaren a saltar entre els matolls i els còdols no sempre rodons que els ferien els peus. En Roc, a tocar dels arbres, ja s’havia tret els calçotets xops d’aigua i ara, d’esquena a ells, es posava els pantalons. No li agradava que el veiessin totalment nu perquè tenia un sexe primet i reduït que, si hagués estat un altre, li hauria valgut més d’una burla dels companys i fins d’ell mateix, que tenia prou motius d’enorgullir-se i, a la seva manera, no deixava de fer-ho quan baixaven al riu. Procurava, però, no exhibir-se massa perquè sabia que era pecat i no podia oblidar aquella vegada que la seva padrina el va sorprendre davant del mirall, on es contemplava, i l’amenaçà amb tallar-l’hi abans de deixar-lo sense sopar i tres dies seguits sense postres, per no parlar de la confessió suplementària que va haver de fer amb mossèn Salvà, el qual va mostrar-se força sever i li etzibà un sermó quilomètric amb abundants referències a l’infern, on els culpables de concupiscència, va dir, tenien càstigs particularment penosos. És clar que havia hagut de confessar quelcom més que un acte d’exhibicionisme; dos d’es enrera, en Carlets li havia mostrat per a què podia servir allò…

No era pas el moment de pensar-hi, ara. Els altres ja s’havien vestit i ell es va asseure a terra a cordar-se les espardenyes abans de seguir-los cap al camí, darrera els civils i en Jeroni que, en efecte, tombaven cap al Maset Blanc, una casa de camp modesta però relativament nova i blanquejada on no vivia ningú perquè els Eura, els pagesos que n’eren els amos, així com de la finca plantada d’ametllers, van renunciar a traslladar-s’hi per un motiu o altre i continuaven domiciliats al poble, al carrer de Ponent.

Ara l’edifici semblava espetegar sota el sol, més intens i lluminós que mai contra les parets que ferien la vista. Tot d’insectes cantaven entre el rostoll i amagats entre les garbes de les finques veïnes, d’on la collita encara no havia estat retirada cap a les eres. Una llagosta, grossa i torrada, saltà als seus peus, però gairebé no va fixar-s’hi, atent als moviments dels civils que en deixar el camí es desplegaven i, un per cada bancal, vagament protegits pels arbres, avançaven en direcció al mas, en Jeroni porugament refugiat darrera les espatlles amples del caporal que feia reposar la mà sobre la pistola encara enfundada.

Ells van aturar-se indecisos al marge de la finca, però després, sense una paraula, en Roc els invità a prosseguir amb el seu exemple i tots quatre, en filera índia, progressaren arran d’ametllers, com els civils. El rostoll cruixia sota llurs peus i les branques, baixes i carregades de fruit, els fregaven els cabells xops i despentinats.

Aleshores, el caporal va girar-se. No semblà gaire sorprès de veure’ls, però amb la mà féu un gest enèrgic i gairebé amenaçador perquè s’aturessin, tot i que en aquell moment ja s’havien replegat sota un arbre corpulent i brancut des d’on assistiren tot seguit a les maniobres dels civils.

Els dos números s’endinsaren fins a tocar de la construcció, convergiren a frec de l’angle prop del qual hi havia la portalada, de fusta massissa, i van separar-se novament, un cap a cada costat, fins que les parets els amagaren de la vista. El caporal, per la seva banda, va descriure un ample cercle que deixava tota una renglera d’ametllers entre ell i la casa i va aturar-se finalment darrera uns esbarzers que creixien a la riba, d’on fità el maset. Aquest cop, en Jeroni no l’havia seguit i ells, darrera en Roc, que va prendre la iniciativa com de costum, s’hi anaren atansant en un progrés lent i cent vegades interromput quan els semblava que el caporal, visible des d’on eren, desviava l’esguard en llur direcció. En Jeroni, però, va retrocedir una mica i, en el precís moment que els dos números tornaven a sortir de darrera la casa, s’hi van reunir sota la riba, on l’home s’assegué.

—Què passa, Jeroni? —preguntà en Roc mentre es culivava al seu davant.

Aleshores ja feia estona que tots quatre havien comprès que dins la casa hi devia haver algú que els civils miraven de sorprendre. No ho semblava, però. Tot era tancat i barrat fins on podien adonar-se.

—L’alcalde —va dir l’home. Se’l veia intranquil, preocupat, i no costava de capir que li feia poca gràcia trobar-se on eren.

—L’alcalde? —van repetir ells, incomprensius.

Però el caporal ja havia abandonat el seu observatori i, amb els civils que procedien de la casa, s’atansava a la riba on feien rotllana entorn del pagès. Va mirar-los severament i els parlà amb una veu continguda, baixa, com de qui tem aixecar la llebre abans d’hora.

—Què hi féu, vosaltres, aquí? —va preguntar-los en castellà.

Van fitar en Roc, el portaveu, però el xicotet tampoc no digué res. El caporal féu:

—Éreu vosaltres que nedàveu al riu, oi?

—Sí, senyor.

—Doncs apa, fora d’aquí. Cap a casa.

Van redreçar-se de mala gana i el vell de can Ruda els imità.

—Vós, no —digué el caporal, però tot seguit rectificà—. Espereu-vos al camí.

Sabien que només es referia a l’home, però van voler interpretar-ho en sentit col·lectiu i en arribar al capdavall de la finca van aturar-se tots. Hi havia unes pedres al marge de més amunt i s’hi van asseure sense perdre de vista la casa.

Els civils conferenciaven on els havien deixat i al cap d’uns segons un d’ells s’allunyà cap a la banda de darrera del maset mentre l’altre i el caporal es dirigien a la porta. Tots dos números duien el fusell a la mà, però llur superior encara no s’havia tret la pistola de la funda.

—Quin alcalde? —tornà ell, de cara a en Jeroni, que s’havia repenjat en una soca.

Però en aquell moment el caporal ja parlava. Una mica distanciat de la porta, al peu de la qual s’havia quedat el civil, cridà amb la testa redreçada cap a la finestra:

—Eura! Sabem que sou aquí. Sortiu en nom de la llei!

Hi va haver un silenci. Àdhuc els grills que es rascaven el ventre entre el rostoll van callar, impressionats per la ressonància de la veu.

—Em sentiu, Eura? —tornà el caporal—. No us podeu escapar, la casa és rodejada.

—Què ha fet? —preguntà en Josep.

El vell va mirar-lo inexpressivament.

—Durant el temps roig va ser alcalde —digué.

Tots van emmudir, impressionats, fins que ell preguntà amb un fil de veu:

—I què hi fa, aquí?

—Prenia el sol —digué el vell.

—On?

—Aquí. —Ara semblava haver-se-li deslligat la llengua i explicà—: Estava ajagut darrera les bardisses que hi ha a l’altra banda de casa i dormia. L’he conegut de seguida.

En Roc deixà caure una pedreta que sospesava amb la mà.

—L’heu denunciat?

La veu del caporal tornava a aixecar-se.

—Per darrera vegada, Eura. Si no sortiu esbotzarem la porta. Sabem que sou aquí.

Va contestar-li el mateix silenci i el caporal tornà a atansar-se a la porta, que examinà amb el civil. Fins i tot van provar-la amb l’espatlla i aleshores el civil va dir alguna cosa mentre alçava l’arma, però el caporal va moure el cap, parlà al seu torn i, deixant el seu subordinat de facció on era, retrocedí cap a ells tot fent-los senyals que s’atansessin. Es referia únicament a l’home, car va mig cridar:

—Encara sou aquí, vosaltres? —com si no els hagués vistos tota l’estona—. Que no ho hagi de repetir. Cap a casa, i al trot!

A en Jeroni de can Ruda el va retenir mentre s’allunyaven, però llur conversa fou breu i uns segons després l’home corria darrera d’ells, que van esperar-lo abans d’arribar a l’altura del Bassal Gran. En Roc, sense pensar-s’hi, preguntà:

—Què us volia?

El vell mormolà, com si seguís el fil d’una protesta anterior:

—Ja m’he compromès massa i tot!

I va continuar camí enllà, seguit per la colla que va entrar amb ell al poble i va acompanyar-lo fins al carrer de Ponent, on l’home, remugant, es ficà a l’entrada de ca n’Eura. En Joan hi va caure primer:

—Els ve a buscar perquè obrin el maset!

—Jo hi vaig! —féu en Roc.

Ell vacil·là. La curiositat l’empenyia a assistir als esdeveniments que anaven a tenir lloc, però ja era tard, ara, i la seva padrina exigia puntualitat. A la fi va optar per quedar-se, però després, quan en Marià Eura sortí amb l’home i tots dos s’encaminaren novament cap al riu, només va seguir-los fins al passeig de Baix, on digué:

—Jo me’n torno.

En Josep Tornell, que també semblava indecís, s’aturà al seu torn.

—I jo…

Els altres, però, gairebé ni els en van fer cas, perquè aleshores la colla ja havia augmentat amb dos nois del carrer Ponent i un altre que pujava pel passeig quan ells hi desembocaven. Vau veure com tots plegats s’allunyaven i seguidament van pujar pel carrer de les Heures, cosa que féu comentar a en Josep:

—Haurien de viure aquí, no et sembla?

Però ell pensava en una altra cosa i l’expressà en veu alta:

—Què li deuran fer?

—Potser el mataran…

—Vols dir? Ja fa deu anys que no n’hi ha, de guerra.

—Set —replicà en Josep Tornell que en tenia un més que ell.

—Set, doncs. No el poden matar, després de tant de temps.

—Poden fer el que vulguin.

—Això sí.

A casa, però, va resultar que opinaven diferentment; quan els ho va preguntar després d’haver contat els esdeveniments d’aquell matí, la padrina va declarar:

—Mai no han matat ningú. Els fiquen a la presó i prou. No que no es mereixin un bon escarment, de tota manera!

El padrí Llorenç, que acabava de tornar de fer el vermut al bar amb el padrí Josep, va voler saber:

—Qui és, aquest?

—Un que va ser del Comitè de Milícies Antifeixistes i després el van fer alcalde. Tothom es pensava que se n’havia anat i a casa seva així ho deien.

—I s’ha passat tots aquests anys en una barraca? —va estranyar-se el padrí Llorenç.

—No és una barraca, sinó una senyora casa que van acabar precisament durant la guerra. Per alguna cosa era dels qui manaven.

—És molt de temps, perquè ningú no se n’adonés. Potser aquest home s’ha equivocat.

—En Jeroni? No és fàcil. Ara s’ha fet molt vell i ha baixat força, però més de quatre vegades se les havien picades, amb l’Eura… A can Ruda sempre han estat carlins i si no els van tocar res devia ser perquè mai no han tingut gran cosa.

—Així i tot, hi pot haver hagut un error —insistí el padrí Llorenç.

I, de moment, els esdeveniments semblaven voler donar-li la raó, car aquell mateix vespre, quan la notícia ja s’havia escampat per tota la vila, va saber-se que al maset no l’hi havien trobat. No hi havien trobat ningú. Sembla que en Marià ja va assegurar-ho des de bon començament als civils, que el maset era deshabitat, però ells van obligar-lo a obrir sense que l’home els exigís cap manament judicial, cosa que ja era una bona indicació que tenia la consciència tranquil·la, s’opinava. Els uniformats, s’explicava, havien penetrat en la casa i escorcollaren detingudament totes les habitacions i dependències sense trobar senyal d’ocupació seguida i recent. No hi havia cap moble, ni peces de roba, ni puntes de cigarreta tot i que se sabia que l’Eura fumava o havia fumat anys enrera. L’únic indici, si així volia interpretar-se, eren les espardenyes descobertes als peus de la pallera, però en Marià va pretendre que eren seves i quan les hi feren emprovar va resultar que sí, que li anaven bé. Filant molt prim, també podia ésser un indici la palla més aviat premsada, com si algú hi hagués dormit no feia molt, un detall que l’Eura petit atribuí al fet que, quan acudia a treballar a la finca, solia fer-hi la migdiada. Així i tot, se’l van endur a la caserna i algú assegurà que s’hi havia passat ben bé dues hores, però s’ignorava quin era el resultat de l’interrogatori al qual ningú no dubtava que devia haver estat sotmès; en sortir, l’home s’havia adreçat directament a casa i ja no en tornà a sortir. L’endemà tampoc no se’l va veure, talment com si fos ell l’amagat.

Aviat van començar a córrer tot de rumors fantasiosos i el dilluns a migdia, quan se’n tornava a casa a dinar, ell mateix va poder sentir que en un rotllet d’homes reunits davant la farmàcia es deia que al maset els Eura hi van fer construir un pou del qual no havien sabut trobar l’entrada els civils. Va aturar-se a escoltar, darrera el senyor Griset, el farmacèutic, que feia:

—Ningú no hi pot viure, en un pou.

—Potser és un cup —digué algú altre.

—Ni en un cup, home!

—És que no hi devia viure —féu el senyor Carreu, l’amo de la sabateria—. Li devia servir per a casos extrems, com el d’ahir.

—Això ens ho podria dir en Moragues, que va fer la casa —suggerí el senyor Aleu, el rellotger—. Ell ho ha de saber, si hi ha pou o no n’hi ha. O cup. El que sigui.

El senyor Griset reflexionà:

—No és versemblant que un home es passi set anys en una casa que és a tocar de la vila sense que ningú s’ho hagi olorat mai. Bé li calia menjar, per exemple…

—L’hi devien dur de casa seva…

—És clar, si hi era. Però si sempre se’ls hagués vist anar a la finca amb menjar, haurien cridat l’atenció.

—No s’hi fixen, la gent, en això! —pretengué el senyor Carreu—. Els pagesos agafen el sarró i ningú no sap si hi duen dinar per dos o per cinc…

—Si l’hagués descobert algú altre, no sé, encara potser m’ho creuria, però que sigui precisament en Jeroni de can Ruda… —opinà el senyor Griset redreçant-se una mica sobre les puntes dels peus, amb les mans a la butxaca—. Veu roigs a tot arreu, aquest. És una fixació.

Això darrer no ho va entendre, però ho retingué i en arribar a casa fou la primera cosa a què es referí.

—Diu que el Jeroni té una fixació?

—Quina fixació? —preguntà el padrí Josep.

—Ho ha dit el senyor Griset. Diu que veu roigs a tot arreu…

—Com que encara en queden! —comentà la padrina que sortia de la cuina a parar taula perquè la Fina encara no havia arribat.

—I què és? —féu ell.

Va contestar-li el padrí Llorenç:

—Deu voler dir que hi té una mania.

—Més valdria que es preocupés de les seves, de manies, aquest! —digué la padrina—. Tothom, llevat de la seva muller, sap que és un empaita-faldilles.

—La vida dels pobles té això d’agradable —comentà el padrí Llorenç, una mica sarcàstic.

—Vols dir que a les ciutats grans no passa el mateix?

—Potser no tant.

Ell va dirigir-se a la porta, on acabaven de trucar. Era la Fina, que també duia notícies. Ella sempre en sabia, perquè ara treballava a l’agència de mecanògrafa i, a més, sovint, la feien sortir a cobrar factures. Parlava doncs amb molta gent i, pel restant, s’havia anat tornant una mica xafardera. De bell antuvi, declarà:

—Diu que el persegueixen.

Ell va veure que la seva mare ja tenia la boca oberta, probablement per preguntar-li per què venia tan tard, car ja feia mitja hora que hauria d’haver sortit de la feina. Naturalment que sempre tenia l’excusa de les factures, perquè hi havia clients que la feien esperar, però ell no ignorava, com la padrina, que darrerament en Frederic Mora l’anava a buscar a l’hora de plegar i l’acompanyava fins a la plaça.

—L’Eura, vols dir? —preguntà el pare.

—Sí. A can Cosme, els de la fusteria, deien que la Guàrdia civil ha organitzat una batuda.

—Bona hora! —féu la dona—. Ja té temps d’haver arribat a França!

—Deuen haver donat l’alerta. El senyor Cosme estava segur que l’agafarien.

—I de gossos també en tenen? —preguntà mansament el padrí Llorenç.

—Gossos?

La seva germana, però, l’havia entès perfectament.

—És clar, què has de dir, tu? —digué.

El padrí Llorenç era roig, recordà ell amb un petit estremiment a la pell. A casa no hi al·ludien gaire sovint, però de vegades, quan escrivia, alguns comentaris eren inevitables i la seva germana no podia estar-se de comentar:

—Aquest no canviarà mai.

El darrer cop que féu una apreciació d’aquestes, la Fina digué:

—No tots els roigs són dolents.

—I tu, què saps? —la contradí la seva mare agressivament.

—El senyor Dènia diu que va ser oficial durant la guerra i és d’allò més considerat amb tothom. I això que va estar a la presó.

—A la presó?

Es veu que no ho sabia; el senyor Dènia, l’encarregat de l’agència des que es jubilà el que en feia abans, no era de la localitat, a la qual van traslladar-lo aleshores des de la sucursal on tenia un lloc d’escrivent.

—Ell mateix ho diu, no se n’amaga pas. Tots n’estem molt contents.

El padrí Josep, que cada dia el desconcertava més, perquè no sabia mai com respondria, digué, corroborant la filla:

—A tot arreu hi ha de tot.

La dona li ho deixà passar, probablement perquè no tenia prou elements de judici sobre el senyor Dènia, el qual, d’altra banda, assistia normalment a missa, una pedra de toc que solia inclinar les seves simpaties. Amb el germà, però, li calia fer forçosament una excepció i se’n desentenia amb expressions com aquella:

—És clar, què has de dir, tu? —una mica despectives i que no immutaven pas l’home, el qual ara reflexionà:

—Si després de set anys d’haver-se acabat la guerra i només perquè un ximplet qualsevol ha tingut l’acudit de fer una denúncia es mobilitzen les forces per detenir un home que va ser alcalde aleshores, és que les coses no marxen com cal…

Ella, però, el va interrompre:

—Què et sembla, doncs, que els haurien de deixar tranquils perquè poguessin organitzar una altra revolució? No em facis riure!

—I què vols que organitzi un desgraciat que encara s’amagava, després de tants anys? És poc caritatiu, això, noia.

—El senyor Cosme també ha dit que es va portar bé, que mai… —començà la Fina.

La seva mare va saltar:

—Quin altre, aquest! Sempre ha volgut estar bé amb tothom, però a l’inrevés. Durant la guerra, només sospirava perquè entressin els nacionals i ara voldria que tornessin a manar els comunistes. Mai no està content!

—Potser aleshores no sabia ben bé de què parlava —féu el padrí Llorenç amb sorna.

Ell observà que el padrí Josep callava i després el va veure anar-se’n a la cuina mentre la Fina es ficava al seu dormitori a treure’s les mitges que la seva mare li feia dur a desgrat de la calor i el vestit de carrer que substituïa per una bata de percala.

—Amb tu no acabaríem mai! —sospirà la padrina Assumpció—. Més val que t’asseguis a taula. Tu, Daniel, a veure si et rentes.

La conversa, però, no era acabada, perquè durant el dinar va reproduir-se quan la Fina recordà que amb la noia de ca n’Eura, la filla d’en Marià, hi havia anat a l’acadèmia, ja feia dos anys, aleshores que aprenia mecanografia mentre treballava a can Filomat.

—Sí, de pretensions sempre n’han tingut —fou el comentari de la padrina—. Total per acabar anant al camp… El seu oncle ja ho era, així, també, molt saberut, com aquell bona peça que teníem a sota, el Magí de la Flora. El que no entenc és que la dona d’en Marià, la Tereseta, s’hagi avingut a mantenir-lo durant tant de temps.

—No pagava pas ella —recordà el padrí Josep—. Les tres o quatre finques que tenen eren d’ell, de l’Eura gran; en Marià només tenia la del maset i fins després de la guerra…

—Així i tot! Tan gasiva que és aquella dona…! L’hauries de veure comprar, sembla que tot li dolgui. Si l’agafen, estic segura que es traurà un pes de sobre.

—No sé, ja veurem… —féu el padrí Josep vagament.

No ho van veure fins al divendres, quan l’interès sobre l’assumpte ja començava a cedir, potser perquè el dimecres hi havia hagut un suïcidi a la població, el de la jove de cal Nano, que va tirar-se al pas del tren i fou enterrada pràcticament d’amagat, sense tocs de campana ni misses de difunts tot i que la família era catòlica practicant. Va dir-se que patia d’un mal inguarible, però no faltaren veus que insinuaren desavinences conjugals que, fossin o no certes, foren oblidades ràpidament quan aquella nit va començar a córrer la notícia que els escèptics s’havien equivocat una vegada més, car la Guàrdia civil havia retrobat la pista del fugitiu i, després de fer-hi moltes voltes, acabà al mateix indret on tot havia començat: al Maset Blanc.

A poc a poc es van anar sabent detalls, sobretot per boca d’un altre pagès, el Galifardeu per malnom, el qual s’ensopegà a passar prop de la casa a darreres hores de la tarda i va haver d’escapar-se per no trobar-se entre dos focs, ja que el fugitiu disparava des d’una finestra i la Guàrdia civil es va veure obligada a defensar-se i repel·lir l’agressió. Resultava de tota manera una mica estrany que de trets no n’hagués sentit ningú a despit de la proximitat del maset a les cases que ja vorejaven el riu, i tothom sabia que els màusers són sorollosos. Això, pel que sembla, no desconcertà pas de moment el Galifardeu que insistí en la seva versió, només desmentida un parell de dies més tard, quan ja l’havien citat a la caserna, on devien exigir-li que es retractés, car de trets no n’hi havia hagut, l’Eura no disposava de cap arma i els civils, com va contar posteriorment un dels quatre números que havien pres part en l’operació, van limitar-se a escalar el cobert baix de la banda de darrera del mas perquè en Marià no era a casa ni el pogueren trobar enlloc i la seva dona va pretendre que les claus no les tenia.

Ell va imaginar-se que devia haver-se repetit aquella escena del diumenge, quan el caporal el cridà perquè sortís, i que l’home simplement devia negar-s’hi o donar la callada per resposta, cosa que els obligà a esbotzar la porta de darrera, com va poder veure el diumenge següent, quan hi acudí amb en Joan Durà i en Josep Tornell, aquest cop afortunadament sense en Roc, i van poder resseguir tota la casa que s’havia quedat badada com van deixar-la els civils en sortir per la porta de davant que van obrir per la banda de dins, si no la va obrir el mateix Eura que en devia tenir la clau.

Li hauria agradat de veure’l emmanillat aquella nit que, ja tard, van dur-lo a la presó, un localet que ocupava els baixos de l’Ajuntament, a peu pla, però aleshores, quan el padrí Josep tornà amb la notícia, aquest cop segura, ell ja era a casa i la dona no el deixà sortir perquè per molt que aprovés la detenció trobava que era de molt mal gust fer-ne un espectacle, com gairebé va ser segons la Fina que fou més afortunada, car en aquell moment era a cercar la llet, d’on no va tornar fins a dos quarts de deu amb el pot buit; mentre badava, la Paula lletera l’havia acabada tota i a l’altra lleteria on anà després tampoc no els en quedava ni gota. Això va motivar que les explicacions detallades no les referís fins després, en havent sopat, quan els ànims ja s’havien tranquil·litzat una mica i ella havia enllestit els plats que la seva mare li féu fregar, tot i que gairebé no ho feia mai en atenció que treballava. Avui, però, venia a ésser una mena de càstig per haver anat a xafardejar a la plaça, on contà que s’havia reunit un grapat de gent i que encara n’hi acudien quan l’home desembocà pel carrer dels Penitents entre els dos guàrdies seguits pel caporal, ja que els altres dos van separar-se’n al passeig de Baix i s’adreçaren directament a la caserna. L’agutzil era a la porta de Ca la Vila, amb les claus, i l’Eura hi avançà sense vacil·lacions i amb la vista alta, perquè no semblava avergonyit per bé que tampoc no se’l veia desafiador, cosa que al capdavall no havia estat mai com digué el padrí Josep, immediatament contradit per la seva dona que sempre li havia trobat una arrogància de mala llei, com a tota la família, afegí, i va dir-ho amb tanta seguretat que ell es mig preguntà, quin comentari hi hauria fet l’oncle Llorenç si encara hagués estat amb ells, però se n’havia anat el dijous amb el tren de primera hora de la tarda, el qual venia tan retardat que ell no pogué quedar-se a esperar-lo; entrava a treballar a les quatre i l’home mateix li recomanà que no hi faltés per culpa seva.

Fos quina fos, però, la seva actitud en aquell moment que travessà entre la multitud, de l’Eura pretesament arrogant ja no en restava res l’endemà, quan ell el va poder veure darrera les reixes del calabós que li feia de presó provisional abans de traslladar-lo a Tarragona. Ell hi passà al matí, no sols per curiositat, sinó perquè aquell era el camí obligat quan s’adreçava al treball. L’home, aleshores, a dos quarts de nou, potser encara dormia, el cas és que no era visible, però a la una, quan plegà i repetí el camí a la inversa, cap a casa, a la plaça hi havia potser una dotzena de persones, la majoria dones, que miraven en direcció a les reixes, totes una mica distants, com si la proximitat amb el pretès criminal fou perillosa. Va aturar-se, naturalment, i fità el rostre barbut i gris que, amb els ulls injectats de sang, com si li hagués tocat una solellada o hagués plorat, deixà relliscar l’esguard pel seu damunt amb una expressió buida i absent que feia més miserables les faccions xuclades i marcides i àdhuc els treia vida, tot i que l’Eura encara no era vell; a casa s’havia comentat la nit abans que aleshores de la guerra tot just tenia uns trenta-cinc anys, cosa que li’n donava poc més de quaranta en l’actualitat.

L’actitud de les dones i els curiosos era expectant i en conjunt silenciosa, com la de persones massa impressionades davant la gàbia d’un animal exòtic que encara no han vist mai. L’únic comentari que va sentir fou el d’una dona jove que duia una criatura en braços i deia a una altra noia dreta al seu costat:

—No sembla tan dolent, oi?

Però menys ho hauria semblat encara sense aquella capa de pèl clapejat de blanc i negre que li cobria les galtes, sense els cabells excessivament llargs que indicaven prou clarament tots els problemes minúsculs però amoïnadors amb què havia hagut d’enfrontar-se durant aquell temps que romangué amagat. De tant en tant, pensà ell, devia afaitar-lo i xollar-lo el seu germà que ara potser seria detingut per complicitat segons digué el padrí Josep, que semblava compadir una mica la família, ja que, com va recalcar:

—Prou càstig que ha tingut.

La padrina gairebé va enfadar-s’hi, perquè era la segona vegada que ho deia i a més tenia un humor cada dia més difícil i execrable com va reconèixer la Fina en comentar en veu baixa:

—Aviat no s’hi podrà parlar.

El seu pare, que ho sentí, li adreçà una mirada severa i una mica esporuguida, com de persona que sap que, en definitiva, pagarà fins i tot els errors o els atreviments dels altres. Ell no ho acabava de comprendre, perquè l’home, fora de casa, es mostrava ben diferent i de vegades fins i tot una mica agressiu quan parlava amb algú que no fos el senyor Antoni del garatge, amb el qual es mostrava humil tot i que l’amo no hi corresponia amb una compensació econòmica adequada segons havia sentit dir a la padrina que sempre es queixava d’anar curta de diners a despit que ara tots guanyaven poc o molt. I no era pas que tiressin els duros per la finestra ni que ella fos generosa quan a finals de setmana li lliuraven el jornal; a ell mateix només li donava cinc pessetes que després encara li fiscalitzava per assegurar-se que les havia despeses honestament.

—Una cosa que no tolero són els vicis —deia de vegades.

Potser això, més que les activitats polítiques, era el que la feia tan dura quan parlaven de l’Eura, per bé que ni una sola vegada no es referís, en presència seva, a les dues dones amb qui havia viscut, una abans de la guerra i l’altra quan ja era alcalde, detalls que va saber pel petit dels Esteve aquell dia mateix que havia vist l’home, però al vespre, quan ja estaven a punt de sopar i ell, que era al balcó, d’on va sorprendre una animació inusitada a la plaça, s’escapolí del pis sense avisar i arribà prop de la presó en el precís instant que el caporal i dos guàrdies se l’enduien, sempre emmanillat, cap a l’estació on agafarien el tren de la nit. No va seguir-los, perquè comprengué que no disposava de temps, però en girar-se per tal de tornar a casa gairebé ensopegà amb en Benjamí, que va aturar-se bo i que llurs relacions sempre havien estat tibants des que el seu germà gran, l’Albert, s’havia venut al noi Tramunt per una pesseta.

—Tu hi eres, oi? —va preguntar-li l’altre.

—On?

—Quan el van detenir. M’ho ha dit en Roc.

No negà ni afirmà, sinó que digué vagament:

—Érem uns quants.

—I estava sol?

—Amb qui havia d’estar?

—Vull dir si no hi havia cap xavala. —I aleshores va explicar-li-ho, perquè a casa seva n’havien parlat ben francament—. Abans vivia amb una castellana i de primer ja havia viscut amb la Pepa Lluc. És clar que aleshores era diferent, diu que la gent no calia que es casessin…

S’ho hauria hagut de callar, però la notícia resultava tan sorprenent i en Benjamí semblava estar-ne tan segur que, en tornar a casa, no pogué evitar de referir-s’hi a desgrat que la padrina ja havia descobert la seva breu sortida i el va rebre amb uns quants crits abans de fer-li rentar les mans, cosa que sovint s’oblidava de fer. Ho preguntà al padrí:

—¿És veritat que la gent només es casen des que hi ha els nacionals?

—D’on ho has tret, això? —va riure l’home.

—M’ho ha dit un noi.

—Ja veus que la teva padrina i jo som casats…

La dona, que venia de la cuina, féu:

—No sé amb quina mena de nois et fas… Tothom s’ha casat sempre.

—Però l’Eura… —començà ell.

—Bonic exemple, a fe! Apa, a menjar! Els nois, en segons quines coses, no s’hi fiquen.

Ben mirat, sempre era el mateix, però si es pensaven que era un ignorant anaven errats de mig a mig perquè ara, reflexionà, no sense satisfacció, de coses ja no li n’havien d’ensenyar cap.

—Sí, padrina —contestà plàcidament.