SENYOR GRISET

La culpa era seva i només seva, de primer perquè ja havia d’haver previst la mena de dona que seria l’Elena aleshores que quan festejaven, gairebé vint anys enrera, podia conservar el cap clar i una serenitat de marbre entre els seus braços, que no refusava potser perquè li interessava de lligar-lo ben lligat i acular-lo, com s’esdevingué, al matrimoni; després perquè, un cop casats, i a desgrat de la seva passió que, amb altres dones, s’ho enduia tot, timideses, pudors i escrúpols, ella conservà sempre aquella actitud hieràtica de vestal violada i aliena als abusos de què era objecte la seva carn. Cada vegada que la posseïa s’esdevenia el mateix: s’esgotava en un acte solitari.

«I la nit passada també», va dir-se mentre preparava la recepta magistral que tenia davant, sol al petit laboratori-magatzem del costat del despatx, darrera la botiga on en Daniel discutia amb una dona les propietats de les diferents pastilles de bromur de cetiltrimetilamoni que hi havia a la venda. Una clienta amoïnosa, va dir-se marginalment sense deixar de reflexionar en aquell episodi, tan lamentable com de costum i que es podia ben haver estalviat perquè ja feia anys que no la necessitava per a res, a ella. Li havia donat els dos fills que sempre s’havia imaginat que tindria, un noi i una noia que ara ja estudiaven el primer i segon de batxillerat, i, el restant, ho aconseguia fàcilment d’altres dones més consentidores. No hauria hagut de capficar-s’hi, doncs, però el fet és que sempre l’humiliava una mica aquella incapacitat de provocar la seva resposta. Les altres dones li havien demostrat que era, precisament, un home destre.

Disposà un paper sobre la taula, hi abocà el contingut del morter i el va plegar amb tot de moviments maquinals que el convertiren en un rectangle perfecte. Aleshores netejà el morter, cosa que hauria pogut deixar a les mans del noi, i després sortí a la botiga on en Daniel, que ja s’havia deslliurat de la clienta amoïnosa, endreçava un prestatge.

—Aquí et deixo això per a la senyora Ferris. Si ve el senyor Cegejido, fes-lo entrar; diu que em vol veure.

—Sí, senyor. Ens hem quedat sense Tanalbina i només ens queden dos pots de Cerebrino. Potser hauria d’anar al magatzem…

—A la tarda, a la tarda —digué ell—. També falten Luminals i Calcigenol. Et faré la llista i hi vas directament en sortir de casa teva.

—Sí, senyor.

—I no te n’oblidis. Si ve el senyor Cegejido, que entri.

—Sí, senyor.

La porta va obrir-se i s’escapà llestament cap al despatx perquè era el senyor Aleu que devia voler pastilles per a la seva tos i a més era un pesat que per poc que badessis et sortia a parlar de rellotges o de la intel·ligència del seu noi que estudiava en un internat i cada any treia un cabàs de notables i d’excel·lents. Cosa que no el privava d’ésser un ase perfecte i un ignorant, perquè si ja havia estudiat literatura, d’Ovidi, per exemple, n’havia de saber alguna cosa mes que aquella vaga referència a un poeta llatí que va fer quan ell li’n parlà l’estiu anterior. Naturalment que amb l’educació jesuítica que li donaven no podia esperar-se res de bo…

Es va asseure al despatx, on l’esperava A Medical History of Contraception de Himes que havia pogut aconseguir per pur atzar la darrera vegada que féu un viatge a Barcelona, tres mesos enrera, perquè ara de llibres nous de fora era pràcticament impossible d’obtenir-ne per la qüestió de divises, suposava, i a més resultaven a uns preus exorbitants. I un volum com el de Himes, tot i que era científic, potser ni l’haurien deixat entrar pels conductes regulars. Calia protegir la moral dels ciutadans encara que fossin tan pocs els capaços de llegir anglès. D’altra banda, això no privava que la venda de preservatius anés en augment. La Clara, ben a l’inrevés de les altres, no li’n deixava usar perquè era d’una sensibilitat exquisida. Exactament el contrari de l’Elena. És clar que amb una noia com ella no s’hi hauria casat per res del món, mai no hauria sabut exactament de qui eren els seus fills, mentre que amb la seva muller en podia estar totalment segur. Quan s’hi casà estava intacta i després tampoc no li havia posat mai ningú la mà damunt, llevat d’ell, hl podia pujar de peus.

Uns dits teclejaren contra la porta del despatx.

—Endavant!

En Daniel va treure el cap amb una ordenança a les mans.

—Oi que de Polaramine no en tenim?

—A veure…

El xicot avançà mentre ell s’aixecava i va allargar-li el paper.

—Del doctor Mercadal. Com més vell, més coses noves busca, aquest. Telefona al magatzem a veure si en tenen.

No es va tornar a asseure, sinó que avançà fins a la finestra que donava al carrer, cap al qual mirà per damunt dels vidres opacs de la part baixa que el protegien de la vista de la gent que passaven per la vorera, en aquesta hora més que res dones amb el cabàs d’anar a la plaça. A la botiga de davant un dels dos dependents d’en Mirell, a la porta, mostrava una peça de roba a la muller d’en Cosme, el fuster, que la palpava amb dits d’entesa, cosa que el féu somriure, perquè mai no havia vestit bé. És clar que a Riudelles n’hi havia poques que tenien gust.

En Daniel tornà a entrar per la porta del despatx, que havia restat oberta.

—Sí que en tenen —digué—, però ara no poden portar-la perquè el noi els ha sortit. Vol que vagi a buscar-la?

—Qui ho demana?

—És la criada de can Tuneu.

—Ah, bé! —Eren uns bons clients, la dona sempre malaltejava—. Digues-li que d’aquí a deu minuts ho tindrem. —Avançà fins a la taula—. Et faré la comanda aquesta i ho pots portar tot. No caldrà que hi vagis a la tarda.

Es va asseure i mentre en Daniel se’n tornava a la botiga anà escrivint amb la seva lletra ampla i una mica meticulosa la llista d’específics que faltaven. En acabar, es va posar la bata blanca que penjava darrera la porta i sortí fora.

—Té, i no t’entretinguis.

Quan el noi se n’anava entrà una dona d’aspecte pagès que no coneixia, però no era una compradora, sinó una venedora, perquè li preguntà:

—Oi que en compren, de til·la, vostès?

—En porta? —féu ell, mirant cap a la bossa rabassuda que penjava del braç de la dona.

—Sí, senyor.

—A veure…

Feia dies que era collida, ho havien fet fora d’estació i tenia la fulleta que s’havia anat assecant. Serviria, però. De til·lers cada dia semblava haver-n’hi menys.

—Quant n’hi ha, quatre quilos?

—Cinc.

—Els hi pagaré a tres pessetes.

La dona posà la mà sobre la bossa amb gest possessiu.

—El quilo?

—Sí, senyora, el quilo.

Ella es mostra desencisada.

—M’havien dit que ho pagaven més.

—Doncs no —digué ell—. N’hi ha molta i cada dia ens en demanen menys. Ja no s’usa gaire.

—Tres pessetes… —deplorà la pagesa.

Va entrar la dona d’en Teira, el xofer, i ell se li girà mentre la pagesa ponderava en silenci la conveniència de deixar un paquet tan gros per una quantitat tan exigua.

—Volia Bronquiaséptico.

—Qui és, l’estossegaire? —preguntà tot tombant-se cap al prestatge.

—Qui ha de ser? El noi gran.

Va embolicar-li el flascó, obrí el calaix on deixaven els diners i li tornà el canvi. Encara no s’havia decidit a posar una màquina registradora, però tampoc no calia, havia tingut sort amb els dependents, en Durà era d’una honestedat que esfereïa i en Daniel li feia les tornes. Quan dos anys i mig enrera el noi Durà va parlar-li’n, se sentí temptat de dir que no perquè la muller d’en Tallant sempre li havia estat antipàtica amb els seus aires de persona ofesa que va rumiant i enverinant greuges imaginaris, però ara no es penedia pas d’haver-hi accedit, el noi era llest i obedient, s’havia imposat molt de pressa dels seus deures rutinaris que el descansaven a ell i, a més, detall no totalment menyspreable, li feia passar més d’una bona estona amb la cara que feia quan se li acudia d’atabalar-lo amb contalles més o menys picants sobre els afers eclesiàstics que en la seva innocència de catòlic practicant no havia sospitat mai o desplegava la seva erudició en temes que per un motiu o altre l’havien encuriosit, com aleshores que començà a parlar-li del dret de cuixa medieval i tan aviat en deia «prima noctis» com «jus cunni» o «Cazzagio» o «marchette», fins que a la fi en Daniel, ho va veure, ja no sabia ni a què es referia. D’altra banda, tenia ingenuïtats inenarrables i estava segur que, tot i els seus disset anys, de dona no n’havia tocat cap. El devia espantar la possibilitat d’anar-se’n a l’infern si moria sense confessió. És clar que era una criatura, no tothom ha de començar la seva vida sexual als catorze anys com va fer ell amb aquella criada que tenien a casa que, quan va passar-li la por, li permetia de gallejar entre els companys de col·legi, només a un dels quals es confià enterament fins a dir-li àdhuc el nom de la iniciadora que després també ho va ser d’ell, perquè la Roser era generosa i no li venia d’un adolescent. Pobre Guàrdia! Poc s’imaginaven aleshores que no tornaria d’una guerra que ni sospitaven…

—Només que m’arribés a cinc… —feia la pagesa.

Tomà a la realitat del mercadeig inevitable.

—Si pogués donar-li més, ho faria. Tres pessetes és ben pagat… Pot preguntar a les altres farmàcies, si vol.

Naturalment, acabà per deixar la til·la i ell va transferir-la a un saquet blanc dels que tenia al laboratori. Després en Daniel ja s’encarregaria de triar-la, si calia, i de ficar-la als pots on la guardaven.

En tornar a sortir a la botiga hi va haver un moment de feina perquè van reunir-se dues dones i un xicot i aleshores entrà una altra xicota que volia una bossa d’aigua calenta i no acabava de decidir si havia d’ésser grossa o petita, blava o vermella, els dos models que en aquella ocasió podia oferir-li. De fet, com va veure seguidament, feia temps mentre aplegava el valor que li calia per demanar-li un preparat anticoncepcional amb cànula. Devia ésser una casada de poc, perquè era molt jove i duia una aliança d’or força gruixuda. Un moment, va preguntar-se qui devia ser, però no hi va caure fins que ella ja havia abandonat l’establiment: era la jove de can Forné, el contractista d’obres que tres mesos enrera havia casat el fill, un inútil, amb una mossa de Barcelona.

Despatxava una ampolla de Sal de Fruita i uns laxants quan entrà en Daniel, carregat.

—Ho portes tot?

—Pel Calcigenol hi he de tornar aquesta tarda.

—Va bé.

Observà com ho anava disposant tot a l’indret escaient, sense equivocar-se, amb eficiència. Un noi ordenat. Començava a tenir ganes de fumar, però en consultar el rellotge va veure que tot just eren dos quarts d’onze i s’havia promès que abans de les onze no encendria cap cigarreta. D’això ja feia una mesada i fins ara ho complia. La primera a les onze i a partir d’aquell moment una cada dues hores, o sia un total de set o vuit, segons l’hora en què anés a dormir. No calia que li ho digués el metge, que el tabac el perjudicava, amb aquells bronquis delicats que tenia. Set o vuit cigarretes, però, era una quantitat força raonable en comparació del paquet diari que es fumava abans. A poc a poc, potser encara ho podria anar reduint, li semblava observar ja una necessitat menor de tabac, la prova era que fins ara no sentia la pruïja de fumar tot i que ja feia dues hores que deixà el llit.

Va entrar una noia joveneta que volia cotó fluix, esparadrap i un paquet de gases. Va despatxar-la ell mateix tot i que en Daniel ja havia acabat d’ordenar-ho tot. Era la filla d’en Puigdueta, el cobrador de la mútua. Una noia que s’havia fet en quatre dies i que per alguna cosa, no sabia ben bé quina, li recordava la noia Tallant. Quan fou fora, ho comentà amb en Daniel.

—Té una retirada amb la Fina, no trobes? Sempre m’hi fa pensar.

El xicot es mostrà escèptic.

—Vol dir?

—Sí, sí. S’assemblen.

—Potser perquè totes dues són una mica bífies…

—Bífies? —es va sorprendre ell—. No me n’havia adonat.

Sempre l’admirava aquesta precisió que descobria en els altres. Potser és que ell era un mal observador. Tornà a mirar l’hora, perquè la pruïja creixia. Però tot just havien passat uns minuts.

—I què en sabeu, de la Fina? —preguntà aleshores.

—És al noviciat de Saragossa, ara —digué el noi.

—També és un acudit que es fes monja!

—Encara no ha pronunciat els vots —comentà en Daniel.

—No hi fa res. L’acudit és el mateix. Comprenc que hom es pugui fer capellà, es gaudeix d’uns privilegis, no ens fiquem si imaginaris o reals, que no pot tenir tothom. Però una monja… ¿Saps —afegí— que en temps de l’església primitiva les dones podien predicar i fins i tot batejar?

El xicot va mirar-lo amb suspicàcia; encara no s’havia convençut que ell sempre parlava seriosament, és a dir, que es basava en informacions solvents i no inventava res.

—No ho sabies, oi?

—No, senyor. Això no.

—No us diuen res —es lamentà hipòcritament—. Ho van poder fer fins a l’Edat Mitjana, quan aquestes prerrogatives els foren retirades. Ha anat canviant força, l’Església, en el curs del temps.

En Daniel s’escurà lleugerament la gargamella i digué:

—El que no entenc és que vostè, sent com és, s’interessi tant per aquestes coses…

—Ni més ni menys que per moltes altres. M’agrada de conèixer tot allò que he de mastegar dia darrera dia. A més —afegí alegrement—, no sé si saps que els apotecaris tenim una tradició d’escepticisme i d’il·lustració que cal mantenir. La llàstima és que en aquest fotut poble no hi ha gent prou curiosa per fer una bona tertúlia a la rebotiga! La cara que faria qualsevol d’aquests bons botiguers si se m’acudia de contar-los, per exemple, que el confessionari no començà a usar-se fins cap a l’any 1565, ja en ple segle setze, doncs!

—Això no —va dir en Daniel—. S’ha usat sempre.

—Ignorant! —exclamà ell amb bonhomia, sobretot perquè ara el noi feia aquella cara desconcertada i maliciosa que li feia retirar el llavi superior cap dins, com si també ell fos bifi, mentre la barbeta se li alçava—. Ignorant! Va ser el concili de València que n’ordenà l’ús… i l’abús, perquè de vegades dins del confessionari s’hi amagaven xafarders que volien escoltar els secrets de les dones. És clar que si et sorprenien donant l’absolució te la carregaves, perquè et cremaven viu…

Callà perquè entraven dues nenes i, al mateix temps, va disparar-se el telèfon. El despenjà mentre en Daniel despatxava.

—Digui?

Era l’Elena que volia que a migdia li portés Mercromina; s’havia acabat la que tenien a la farmaciola de casa.

—Que t’has fet mal, potser?

—M’he clavat una petita estella que sortia de l’armariet de la cuina. No és res, però en anar a buscar-la he vist que ja no en quedava.

—A veure si me’n recordo —digué.

Se’n va anar al despatx, ho anotà en un tros de paper i el va deixar sobre el llibre que s’havia quedat obert. Un moment, pensà que podia quedar-se a llegir una estona, però ara no en tenia ganes i en canvi el turmentava Ja necessitat d’una cigarreta. Cinc minuts més…

Tornà a la botiga a temps de veure la criada de la senyora Ferris que havia vingut a recollir la fórmula magistral que, fos com fos, només alleujaria una mica les molèsties de l’estómac del notari, un home biliós que més hauria valgut que canviés de caràcter perquè el seu el perjudicava fins i tot econòmicament; ara, després de deu anys de ser a la vila, tenia menys clients que de primer, car tothom preferia en Catafau, el qual en canvi, calia convenir-hi, mai no havia tingut una criada tan eixerida com la Montse, la noia d’en Palet que sempre feia bona cara a en Daniel tot i que li duia un any. El noi, però, també calia convenir-hi, era una mica soca. Ara mateix, perquè s’havien fregat els dits, envermellia com una rosella.

—Maca, oi? —comentà quan la noia sortia—. Sobretot de cintura en amunt.

En Daniel s’entretingué tancant el calaix, però després, inesperadament, digué:

—A vostè li agraden totes.

—Oh, no! —protestà—. Només les ben fetes.

Si la padrina del noi hagués sospitat aquella mena d’observacions, segur que el treu de la farmàcia, se li va acudir. Hauria estat capaç d’acusar-lo de depravador. Però en Daniel ja era prou home perquè li llevessin la son de les orelles si no tenia la intenció, com no devia tenir-la, de fer-se frare com la Fina s’havia fet monja després de renyir amb el noi Mora. Distretament, sense veritable interès, va preguntar-se si no hi devia haver tingut algun fracàs, però aleshores se n’anà cap a la porta i sortí a donar un cop d’ull a fora, sense moure’s del llindar.

A les onze i un minut, va encendre la primera cigarreta, en el precís moment que el telèfon tornava a trucar. No es va moure fins que en Daniel el cridà:

—Senyor Griset! El demanen…

—Qui deu ser, ara?

Era la Clara Tosquell.

—Us han servit aquells injectables que vaig demanar?

—Sí —digué tot expirant voluptuosament una deliciosa glopada de fum—, els tenim.

—Passaré a recollir-los més tard, doncs.

—Quan vulgui —féu, divertit. Ella mateixa havia inventat aquella manera de convenir les cites o de confirmar-les quan calia. Per ganes de joc, afegí—: No millora, la seva mare?

—Oh, sí, sí! Sembla que li van bé.

—Millor. Fins després, doncs.

La telefonista, si escoltava i coneixia la senyora Tosquell, no devia saber què pensar, com no fos que s’imaginés que patia alguna malaltia secreta, perquè aparentment la dona era forta com un cavall. Era més probable, però, que s’ensumés la veritat; les crides de la noia sovintejaven des que quatre mesos enrera, després d’unes quantes bromes intencionades, aprofità una absència d’en Daniel i, imprudentment, va fer-la entrar al laboratori, on els hauria pogut sorprendre qualsevol i on ella va haver de quedar-se una bona estona perquè mentrestant van entrar dues dones, una d’elles la muller d’en Filomat, força xafardera. També va ser mala sort que en Daniel tornés en aquells moments, perquè va ser impossible d’amagar-li la cosa. És clar que aleshores el noi ja s’havia curat d’espants, hauria estat molt totxo de creure’s que les úniques injeccions que donava a porta tancada i sense mesurar-hi el temps eren les destinades a alguna femella jove que després era substituïda per una altra.

També era clar, però, que no ho aprovava, només calia veure l’aire displicent i una mica sorrut amb què es movia per la botiga en haver-lo avisat que la Tosquell el demanava al telèfon. Però no pensava fer-hi cap comentari, sobre aquest assumpte no en feia mai; la seva vida personal no l’havia de discutir amb ningú, i menys encara amb un mocós que no sabia aprofitar les avinenteses que sens dubte també se li presentaven, perquè a la farmàcia hi acudia de tot, s’hi passava moltes estones sol des, que va estar imposat del despatx, sobretot a primeres hores de la tarda, a l’estiu, quan ell es quedava a casa a fer la migdiada que sovint s’allargava fins a les sis perquè havia descobert que en aquella hora dormia més bé que a la nit.

No, reflexionà tornant cap a la porta, d’oportunitats no li n’haurien mancat, si hagués volgut; era un xicot ben plantat i la mateixa Clara, que en qüestió d’homes era una àguila, un dia bromejà:

—Si bades, aviat serà ell qui s’endurà les clientes a la rebotiga.

—Ja t’agradaria!

—Per què no? —va riure.

Però eren ganes de parlar, la Clara preferia homes fets, com ell, que sabien procedir amb delicadesa i podien pagar. Perquè d’interessada ho era. A partir de la segona vegada ja va posar les cartes sobre la taula, ella tenia unes necessitats i li agradava de vestir bé, no ho amagava. No li feia res, els diners no tenien cap importància i, de tortes o de mortes, sempre s’acaba pagant. No era com en Llagostera, un dels altres tres farmacèutics, que s’hauria deixat penjar per cinc cèntims i només pensava en una cosa, a comprar finques i més finques i a acumular una milionada que després també es rebentarien els seus fills, els quals, com solia passar sempre, eren dos peixos que es duien l’oli i li costaven molts disgustos, sobretot el gran, en Ferran, que estudiava a Barcelona i no parava de repetir cursos perquè es devia passar més hores als cabarets que a la facultat.

Unes campanades lúgubres l’obligaren a aixecar el cap en direcció a la torre de l’església que es dreçava a dos-cents metres de la farmàcia i després girà la cara cap dins.

—Qui s’ha mort?

—L’home de la Paula, el forner —digué en Daniel.

No eren clients seus, de manera que ni sabia que malaltegés. Pel restant, se’n va oblidar tot seguit perquè entrava la criada dels Tuneu que preguntà:

—Ho han trobat, això?

—La Polaramine? —recordà ell—. Sí, ja ho tenim.

Darrera venia en Cegejido que pujava per sota els porxos fregant les parets de les cases com si li calgués aquell suport protector. Potser patia d’agorafòbia, perquè aquell capteniment seu ja l’havia observat d’altres vegades Tomà a pensar en la crida telefònica que va rebre anit, a casa, quan li preguntà:

—Que us podria veure, demà al matí?

—Sí —féu ell, un xic sorprès—. Seré a la farmàcia, com sempre.

—Ja passaré, doncs. Cap a quarts de dotze.

—Quan vulgueu. De què es tracta?

—Ja en parlarem.

Ara s’anava atansant i en arribar a l’altura de l’aparador va saludar-lo sense somriure mentre les campanes continuaven desgranant llurs sonoritats aclaparadores.

—Em podeu dedicar un moment? —li preguntà en castellà tot i que durant els vuit anys que feia que era al poble ja hauria tingut temps d’adaptar-se. Però tenia una mentalitat d’ocupant, ja ho sabia.

—Ben cert. Us esperava.

Va fer-lo entrar al despatx mentre en Daniel cobrava la Polaramine dels Tuneu d’un bitllet de mil nou de trinca que la criada havia deixat sobre el taulell.

—Seieu. Voleu fumar? —i inicià el gest de treure’s el paquet de cigarretes, però l’altre el va aturar amb un moviment de la mà.

—No fumo, jo.

Semblava una mica violent i ell passà cap a darrera la taula, va atansar-se a la finestra i la tancà tot dient:

—No m’hi he pogut acostumar mai, a les campanes…

En Cegejido no contestà i, en girar-se, va veure que es contemplava les mans unides al seu davant. Va mig arronsar-se d’espatlles, més aviat incòmode, i féu:

—Vós direu…

—Sí… —començà el practicant—. Tinc entès que poseu injeccions…

—Ah! —exclamà ell, i va llambregar cap a la porta, que s’havia quedat oberta, però es va asseure darrera la taula sense haver anat a tancar-la—. És això, doncs —afegí com per a ell mateix.

—Ho sé de bona font —digué en Cegejido.

—No ho nego pas. Mai no me n’he amagat…

L’home desencreuà les mans.

—Sabeu que no ho podeu fer. Les injeccions les he de posar jo.

Deixà la cigarreta sobre el cendrer amb una expressió desolada, perquè ja s’estava acabant i fins a la una faltaven dues hores.

—En poso molt ocasionalment —digué amb suavitat—; només quan m’ho demana algun client que me les ha comprades.

—No ho podeu fer —repetí en Cegejido.

Ell tornà a reprendre el cap de cigarreta.

—És una pràctica establerta. Tots els meus col·legues, amb la possible excepció de l’Abadies, que és molt sapastre, en deuen posar. És una suposició, naturalment —afegí en adonar-se que les seves paraules podien ésser interpretades com una delació.

—Jo només sé de vós i per això he volgut parlar-vos-en.

Es va inclinar endavant:

—De vegades deveu rebre medecines gratis, mostres que us envien els laboratoris…

—Algun cop, sí, però no veig…

—Amb elles deveu afavorir els vostres clients, oi?

—Les dono, naturalment. Sense cobrar-ne res.

—Jo tampoc no cobro aquestes injeccions als meus clients. —Va alçar la mà en veure que l’altre obria la boca—. Suposo que us adoneu que m’acuseu d’intrusisme, però no tinc una placa de practicant a la porta, no m’anuncio al diari local com vós ni poso injeccions a ningú que se’m presenta amb una capsa sota el braç.

—Així i tot, establiu una mena de competència…

—Afavoreixo els meus clients, també. Cada cop que poso una injecció us prenc un possible client, ja ho sé, però el mateix feu vós, o un metge, cada vegada que regaleu un específic. Per què no els doneu a l’hospital?

L’home dilatà una mica els badius.

—No és correcte —digué sense contestar—. I em sap molt de greu que adopteu aquesta actitud.

Féu la darrera i malenconiosa pipada a la punta de la cigarreta i l’esclafà curosament contra el cendrer mentre deia:

—Cap actitud. Poso simplement les coses al seu lloc. Durant el que va d’any he injectat potser mitja dotzena de persones. Moltes més s’injecten cada dia elles mateixes.

—Això és inevitable.

En Daniel sortí de la banda del laboratori i va treure el nas al despatx, com si anés a dir alguna cosa, però tot seguit es retirà en silenci. No va cridar-lo perquè en aquell moment explicava:

—Com vós, sóc partidari que cadascú faci la seva feina i no es fiqui en la dels altres, però això no m’ha de privar pas de donar un bon consell si me’l demanen tot i que de consells, consells mèdics, entenc, en principi només en pot donar el metge. Ningú no acudirà que li faci un diagnòstic de malalties complicades, però sovint se’m demana què em sembla més a propòsit per a un mal de ventre que té aquestes o aquelles característiques o per a uns dolors articulars localitzats ací o allà. ¿Els he d’enviar al doctor perquè no se m’acusi d’intrusisme si recomano un específic amb preferència a un altre? També és un intrús l’individu que aconsella al seu amic un tractament determinat que a ell li ha anat bé…

—No és un argument vàlid —replicà en Cegejido—. Les coses portades als extrems…

—Exactament. Si jo obrís un consultori de metge o de practicant traspassaria netament una determinada línia que té uns contorns molt imprecisos mentre no es pugui fer una acusació de professionalisme… On acaba el meu deure amb els clients, i el vostre, i el del metge? Em parlareu d’un perjudici econòmic…,-No em perjudica econòmicament a mi, farmacèutic, el doctor que recomana remeis senzills i potser casolans, o no en recomana cap perquè creu, sense tenir-ne cap seguretat, que la naturalesa reprendrà el seu curs normal sense ajuda?

—Un metge no té cap obligació de receptar res, si no ho creu necessari.

—Naturalment —replicà ell, abocat sobre la taula—. Només en té un, de deure: mirar de posar bo el pacient segons el seu bon entendre. El mateix que teniu vós i que tinc jo tot i que això d’apotecari s’hagi convertit en una mena de professió de saltataulells, on només cal recordar noms i preus… —Va fer un gest, com si una mosca amoïnosa se li hagués posat davant—. No vull fer un discurs per una cosa prou evident.

—Però hi ha uns reglaments que assenyalen prou clar…

Brandà el cap i va somriure.

—Massa clar i tot, si voleu. Perquè si vós sou fora o esteu malalt, ningú no pot donar injeccions a Riudelles segons aquesta cèlebre reglamentació. Encara que d’elles depengui la salvació del pacient.

—Ningú no ho interpreta així —féu en Cegejido, ofès.

—Com ho interpreten, doncs?

—Amb una certa laxitud.

—Però amb quin dret, i qui els hi autoritza?

En Cegejido s’escurà la gargamella i va moure les cames.

—Per començament, no hi ha cap mena de reglamentació com la que dieu.

—No? Aleshores, com podeu saber si faig bé o no faig bé de posar injeccions, si em competeix o no de donar-les?

—Vull dir que sí, que la reglamentació… Parlem d’un cas concret.

—Ho són tots, desenganyeu-vos. Per a l’home que agonitza, és concreta la seva agonia. Molt més que les qüestions de competència o de deontologia. Quan es parla de persones, tot ho és, de concret.

En Cegejido es va aixecar, ara una mica irat.

—No ens entendrem.

—Potser no parlem el mateix llenguatge —féu ell amb tota suavitat i amb un somrís que desarmava.

—He vingut amb una requesta… —s’aturà, com si hagués ensopegat— específica —prosseguí, evitant la paraula concreta—, que vós sou lliure d’acceptar o de refusar, però vull advertir-vos que no deixaré que em trepitgin els meus drets.

Es va aixecar al seu torn.

—No us acaloreu, Cegejido. En aquest moment que se’n trepitgen tants, aquests són ben petits i no crec que valguin una declaració de guerra.

—No he d’afegir res més.

Va arronsar-se d’espatlles.

—Deixem-ho així, doncs.

Va seguir-lo cap a la botiga, on en Daniel escrivia alguna cosa al llibre on apuntaven les compres d’alguns clients que fins i tot a la farmàcia feien gep, i s’aturà al costat del taulell mentre l’home continuava cap a la porta, en arribar a la qual saludà secament:

—Bon dia.

—Bon dia —li contestà amb la veu serena.

En Daniel va tancar el llibre i digué:

—La dona d’en Teira…

Ell va girar-se:

—Què volies, quan anaves a entrar al despatx?

—Era la senyora Boixeda que duia una recepta —indicà el paper que hi havia darrera el llibre—, però ha dit que ja passaria en tornar de la plaça.

—A veure —allargà la mà.

Llegí: «Pancreatina, 0'3 grams; Pepsina, 0'3 grams; àcid clorhídric, V gotes; tintura de badiana, 0'3 grams; elixir de pepsina, XXX gotes; aigua de melissa, 150 grams».

—Una que no paeix bé —comentà entre dents. Més alt, preguntà—: Recordes a qui les vaig posar, les darreres injeccions? No va ser al noi de la carbonera?

En Daniel evità els seus ulls.

—A la senyoreta Tosquell.

—Aquesta, a part. No era al Pau, Pere o com se digui?

—Pere. Em penso que sí.

—I qui hi havia, quan em va demanar si les hi podia posar? Perquè hi havia algú, em sembla.

—No sé… —Es va interrompre, car un noi entrà a comprar uns supositoris de Rectomigdol, i després repetí—: No ho sé… Ja fa dies.

—Hi havia d’haver algú que ens va denunciar, perquè aquest carallot de Cegejido ha vingut amb amenaces.

—Perquè posa injeccions? —s’admirà en Daniel.

—Exactament, noi, perquè poso injeccions.

—Que no li ho ha dit, vostè, que també és practicant?

Ell va moure el cap i mirà l’hora. No en faltava pas poca, d’estona fins a la una! S’ho devia haver imaginat, que darrerament el tabac no li feia tanta falta.

—No. Si s’ha pogut passar vuit anys a Riudelles sense saber-ho, no hi ha cap necessitat d’aigualir-li les il·lusions que es fa de tenir l’exclusiva. Al capdavall, mai no n’he fet. —Va riure—. És més divertit així —féu davant l’esguard insegur del noi.

En el fons, però, no era allò. Tant li feia, que fos divertit. L’emprenyava que tot tendís a deshumanitzar-se, que la gent aprenguessin tan fàcilment a procedir d’acord amb unes línies que ell, fet i debatut un anarquista volterià, si la cosa lligava prou, creia arbitràries i egoistes. Per això, anys enrera, no havia estat del parer dels seus col·legues quan es parlà de perseguir un curandero del Raval Alt que no en tenia prou amb diagnosticar malures, sinó que encara es feia els propis remeis, si bé no es podia dir estrictament que vengués, car de tarifa no n’havia establert cap, tothom pagava la voluntat. És clar que la seva abstenció no va servir de res, al capdavall van denunciar-lo els metges. Potser sóc poc comerciant, es va dir, però ofegà ràpidament la reflexió en recordar que, a la pagesa de la til·la, l’havia ben estovada. Li calia reconèixer que, pel cap baix, era contradictori…

Agafà la recepta de la senyora Boixeda i se n’anà al laboratori, on comprovà la finor de les balances abans de procedir a les pesades pertinents. Ja comptava les gotes de l’elixir de pepsina quan entrà en Daniel.

—Ara me’n recordo —digué.

Va obligar-lo a callar amb un gest i continuà comptant, però ja s’havia distret i al final no sabia si eren trenta o trenta-una. Per sort, la pacient no se’n moriria. Redreçà el cap.

—Què deies?

—Que ja me n’he recordat. Hi havia la senyora Carreu, aquell dia…

Algú estossegà a la botiga i ell hi indicà amb el cap.

—Despatxa.

Era la dona del sabater que tenia l’establiment dues portes més avall. Era estrany, els lligava una relativa amistat. Però en Daniel tampoc no ho podia ser, d’antuvi perquè sabia que ell era practicant encara que no exercís en aquesta qualitat i, després, perquè el noi era d’aquesta mena de persones lleials a l’amo amb qui treballen, més a prop seu que no dels companys de feina quan en tenen. Potser la denúncia venia de més lluny, doncs.

—N’estàs segur? —li pregunta quan sortí del laboratori.

—Sí. Me n’he recordat perquè es va pesar i en Pere, que s’esperava, em va fer l’ullet quan ella es queixà que havia guanyat un quilo des de la darrera vegada.

Potser sí. Era tenir molta memòria, de tota manera, car allò no era cap esdeveniment excepcional, de dones que es pesaven i es lamentaven quan la bàscula no responia a llurs esperances n’hi havia moltes. La majoria. En conjunt, les dones tendien a fer-se més grosses que els homes, era una qüestió de glàndules internes que afectava el teixit adipós, n’estava segur. L’Elena àdhuc en això semblava funcionar diferentment, de les altres femelles, en tants anys de matrimoni només havia augmentat cinc quilos, una insignificança, perquè era alta i ossuda i dels lípids no se’n preocupava, sempre havia menjat el que volia.

—Bé, no diguis res —recomanà.

Les campanes van reprendre el seu toc de difunts i fins ara no s’adonà que havien callat una bona estona. Era mentida, doncs, que no s’hi hagués pogut acostumar mai. Se’n deien moltes, de mentides d’aquesta mena.

Es dirigí de nou cap a la porta i aquest cop va sortir fins arran de vorada. Saludà en Saura pare, que no havia sabut evitar el casament del seu fill amb la noia de la llibreria i ara potser ni ho lamentava, perquè la parella semblava feliç. Tal vegada hi contribuïa el fet que deien que el noi publicaria una novel·la. La llegiria, és clar.

Mossèn Manyic baixava cap a l’església, per l’altra banda de carrer, de manera que es limità a moure el cap per correspondre al seu bon dia que endevinà sense sentir perquè més amunt havien engegat un camió. Sempre s’hi havia saludat i un cop que van coincidir a l’Ajuntament fins es parlaren, molt conscients tots dos de llurs posicions respectives i el sacerdot, no en dubtava, ben ignorant que en tota la vila no hi havia ningú tan al corrent d’història eclesiàstica, ni els mateixos mossèns si calia jutjar per aquell capellanet de can Massias, veí seu abans que li donessin una parròquia, amb el qual una tarda va discutir la institució de collagium, és a dir, ell la va analitzar i dissecar en la mesura del possible, perquè el noi devia badar a la classe quan els explicaven que els sacerdots de l’Edat Mitjana podien viure en pecat per així dir-ho si feien un pagament a l’Església. ¿O potser no els ho havien explicat mai? En canvi, calia reconèixer que del penitenciari d’Egbert, per exemple, n’havia sentit parlar. I els concilis també els dominava raonablement bé.

—Bon dia!

—Bon dia, noia —contestà una mica automàticament, perquè mirava cap a l’altra banda i no l’havia vista. Era la jove de can Forné, la de la cànula, que ara venia de cercar el pa. Tota una xicota, sí, senyor, reflexionà. Malaguanyada per aquell inútil del seu marit.

En Cegejido sortí d’una entrada, li semblà que de can Pelegrí, però no sabia que hi hagués ningú malalt. Va veure’l tombar cap al carrer del General i aleshores entrà a la botiga.

—Te n’hauré d’ensenyar, de posar injeccions —digué a en Daniel.

—Jo no sóc practicant.

—No hi fa res, sempre és útil. ¿No has sentit dir mai que el saber no ocupa lloc?

—Sí, senyor.

—Te n’ensenyaré, doncs.

Però no seria immediatament, ja que uns instants després una veu agradable va dir al seu darrera amb una entonació que s’arrossegava una mica:

—Hola!…

Era la Clara. Contemplà aprovativament el seu vestit blau i cenyit que subratllava la rotunditat de les sines i la rodonesa escaient de les anques, els llavis vermells i el rostre una mica descarat però no exempt de dolcesa. Totes les frustracions de la seva vida, la frigidesa de la seva muller, l’ànsia dolorosa de tabac, la picabaralla amb en Cegejido, tot va esvanir-se davant la saborosa carnalitat de la noia que va seguir-lo cap a l’interior.

A la porta que menava a la rebotiga va girar-se breument i, de cara al noi, digué amb un posat greu que no dissimulava res ni ho pretenia ja:

—No hi sóc per a ningú.

I aleshores s’encaminà cap al despatx. La Clara deixà escapar una rialleta.