CARMETA

Com passa el temps!, pensa. Li sembla que tot just fa dos dies que eren criatures, que fou com qui diu ahir que va recollir en Francesc a casa seva mentre en Llorenç i la seva dona es quedaven amb el petit Daniel, i mira, ara ja són tots dos casats! I no és tampoc tan llunyà el dia que totes dues, ella i la Quimeta, eren unes noies solteres… Bé, ella encara ho és. Una noia no ben bé, però soltera sí. Fugaçment, de passada, evoca aquell amor pretèrit, l’únic de la seva vida. Si és que ho fou, perquè al capdavall tot plegat potser va reduir-se a una enganyifa dels sentits. Ara, després de tants anys, ja li costa fins i tot de recordar la seva cara. Fet i debatut, només van veure’s durant deu dies, des d’aleshores que el va conèixer, l’endemà d’arribar del front amb permís, fins que se’n va haver de tornar a la seva unitat d’artilleria. Després va escriure-li dues cartes, i tot seguit va fer-se el silenci. El devien matar, naturalment. Tan ple de vida, tan confiat!

—Sóc dels qui tornen, jo! —havia dit, com tants altres.

No va tornar i ella s’ha anat fent vella. No lamenta res, però; va ser bell, esplèndid i tot, i, després, la solteria no li ha pesat gairebé mai. Potser perquè ben aviat va tenir allò que tota dona desitja, un fill. No era seu, no és seu, parit amb dolor, engendrat amb plaer, però li ha donat la mateixa feina, els mateixos maldecaps, idèntiques satisfaccions i la mena d’amor que s’espera d’un fill. N’ha fet un home de bé, amb carrera, l’ha vist casat i potser encara tindrà ocasió de veure com els seus fills se li enfilen a la falda, quan es decideixin a tenir-ne. És l’única cosa en què no els acaba d’entendre. Li sembla que abans les parelles de casats joves no ho eren, així, tan previsors. Els fills venien quan venien, no els planejaven.

—De primer ens hem d’obrir camí —va dir un dia en Francesc.

Ara ja se l’està obrint, se l’estan obrint, perquè treballen tots dos. Fa tres anys que van instal·lar el bufet, un any que tenen casa pròpia i cotxe. Tot ha anat força de pressa. No és que l’estranyi, en Francesc és un xicot llest i la Rita no es queda pas enrera. Han hagut de posar-hi el coll, de treballar força, però es pot dir que ja se n’han sortit, tenen més feina que no voldrien, en Francesc ha hagut de deixar la seva clientela de Sant Vicenç, on anava un parell de vegades la setmana mentre la Rita es quedava al despatx de Barcelona. No podia acudir a tot.

A ella tot això li ve una mica gran, encara no s’ha avesat al pis nou, feia massa anys que vivia al carrer de Banyoles, que va deixar una mica amb recança. També se li feia una mica costa amunt plegar de modista després de trenta anys de tenir cosidor.

—Però, Carmeta, quines ganes de treure’s els ulls! Si n’hauries d’estar cansada! —li deia en Francesc.

I la seva muller insistia:

—Té raó, ara ja no ho necessites. —I bromejant—: Que no l’has apamat prou, aquest?

Una bona noia, no hi ha dubte. Perquè d’altres no l’haurien volguda a casa seva, al capdavall ella venia a ser com la sogra, i ja se sap que les sogres més aviat fan nosa. Però ella té una bondat que no exclou la intel·ligència, una bondat que precisament arrela en la intel·ligència. Confiava que la muller d’en Daniel també fos una mica així. En conjunt li havia fet bona impressió i semblava verament enamorada del seu marit. És cert que si no ho estava ara… Acabaven de tornar del viatge de noces que havien fet a París, on segons en Daniel va dir:

—Ens hem anat a rebentar els diners que ens hauria costat de moblar el pis.

Perquè es quedaven a viure amb la germana d’en Llorenç. Sort en devia tenir d’ells, aquella, també, perquè la filla ja no es mouria de Barcelona, ara que havia entrat a la clínica del doctor Farrols, l’especialista en cirurgia cardiovascular si havia retingut bé el nom que va dir-li ahir, quan van reunir-se tots a dinar, els nuvis, en Francesc i la seva muller, en Llorenç, la Fina i ella.

En Francesc volia que la parella s’estatgés a casa durant aquells tres o quatre dies que pensaven passar a Barcelona, però la Rita li féu veure que els casats de nou prefereixen una mica més d’independència i que més valia que els deixés instal·lar en aquell hotel del carrer de Sant Pau que van dir.

—En aquestes circumstàncies la família més aviat destorba! —rigué.

Sí, era una noia molt comprensiva i al mateix temps segura d’ella mateixa. Això a ella ja li agradava, sobretot perquè aquesta seguretat era d’una llei que no la feia interferir en les activitats i decisions dels altres. No es ficava doncs en el govern de la casa que li havia confiat. De primer la cosa era natural, al cap i a la fi van ésser ells que van anar a instal·lar-se, que s’acolliren a casa seva, però tot podia haver canviat en passar al pis nou que ara ocupaven al carrer de Rosselló, tocant al passeig de Sant Joan. Una altra hauria aprofitat l’ocasió de mestrejar, com ben mirat era el seu dret si es considerava imparcialment. Però ja li ho va dir:

—De la casa te n’ocupes tu; jo, per aquestes coses no serveixo.

Hauria servit, si hagués volgut, i algun dia tindria ocasió de demostrar-ho, n’estava segura, però també devia comprendre que ella sense fer res no s’hi podia estar i que prou concedia deixant la feina de modista.

—Tu disposa, i tot el que facis estarà ben fet —li digué encara.

Li agradava igualment, l’afalagava fins i tot, que la tractés de tu. Una altra no s’hi hauria avingut iot i veure que aquest era el tracte que li donava en Francesc, però ella sempre ho havia fet amb naturalitat i, des de la primera vegada, allò creà entre elles una mena d’intimitat i d’entesa que la hi acabà de fer simpàtica. L’única cosa que la molestava una mica d’ella era que fos tan desordenada en les seves coses. Tenien un indret, un cove llarg, de vímet, on deixar la roba que es treien, però un mal costum inveterat la feia abandonar les peces brutes en qualsevol lloc. Quan es canviaven, a tot arreu trobava roba. El mateix passava amb en Francesc, que mai no havia estat tan polit com ella hauria volgut i que ara, sota la influència de la seva muller, ho era menys que mai. És clar que eren coses sense importància i aquell arreplec més aviat la distreia. D’una manera o altra havia de passar les hores. Per això no havia volgut cap criada i ben just si tolerava que dues vegades la setmana vingués aquella dona, la Romualda, que li feia les feines grosses. I no tan grosses, tampoc, perquè amb la màquina de rentar que havien comprat darrerament s’enllestia de pressa i amb comoditat. Estava convençuda que la Romualda li donava més feina que no li hauria donat rentar, però si a ells els feia la il·lusió que li estalviaven esforços…

—L’únic defecte teu és que ets massa treballadora! —li havia dit un dia la Rita, rient.

Fins a cert punt tenien un concepte diferent de les coses, i era lògic, car la noia procedia d’una família rica, on sempre hi havia hagut servei mentre que ella sempre s’ho havia hagut de fer tot, com la seva mare. Rics i pobres. De primer, quan en Francesc li digué que festejava amb la filla d’un industrial, va neguitejar-se una mica, ja sabia que sense raó, car si li havia donat una carrera no era pas perquè es casés amb una treballadora de fàbrica o amb una dependenta de comerç, però és clar que tampoc no hauria esperat que a casa de la seva escollida fossin tan rics i amb tants fums. Perquè en tenien, la prova que fins ara, darrerament, quan en Francesc i ella havien triomfat, no s’havien restablert unes relacions pràcticament tallades a partir de les noces.

—Són uns burgesos, uns burgesos indecents! —feia la noia.

En les seves opinions era més aviat extremada, com el mateix Francesc, cada cop més disconforme amb la mentalitat del país, ben diferent en això del seu germà i, fins on havia pogut veure, de la mateixa Maria, tots dos molt conservadors com va dir el noi durant el dinar, quan en Daniel, amb tota la innocència del món, els serví el discurset de la pau i de l’ordre. I la seva muller havia afegit:

—I tot el que s’ha fet per als obrers durant aquests anys? Si fins la premsa de fora es veu que reconeix que estem entre els països més avançats.

En Francesc, que els hauria pogut donar tota mena de dades sobre legislació social als altres països europeus, un assumpte que dominava bé, va preferir fer-hi una mica de bioma i, molt seriós, preguntà:

—Fins i tot en qüestió de vagues, oi?

—Bé, això… Si estem contents, per què n’hem de fer?

—Evidentment, si n’estem no cal. N’esteu, vosaltres?

—És clar!

De vegades semblava una mica agressiva, però potser era perquè en Francesc, quan s’hi posava, parlava en un to de sorna que molestava. En Daniel, molt ponderat, havia dit:

—Amb els desordres no s’hi guanya res, al contrari, destrueixen riquesa…

—La de la classe treballadora, naturalment.

—La de tots —replicà el noi—. La pàtria és de tots.

—Sobretot a l’hora de fer una guerra, o de pagar impostos i utilitats. A mi m’agradaria que ho fos una mica més en temps de pau, en els sobres on us fiquen la setmanada… Perquè és llàstima que n’hi entri tan poca.

La Rita va riure, però ella observà que la Maria semblava una mica cellajunta i procurà desviar la conversa:

—Penses continuar treballant, ara, de casada?

—De moment, sí. Si haguéssim anat a viure sols, no, aleshores ho hauria deixat, però ara… I com que prou que es necessita tot…

En Francesc ja obria la boca, sens dubte per fer-li remarcar com es contradeia, però ella, que se n’adonà, va mirar-lo i el xicot va tornar a tancar-la sense haver dit res. No eren moments per sortir amb discussions d’aquelles i enverinar una atmosfera fins aleshores plaent. Tots ho comprenien, començant per en Llorenç que de segur hauria tingut més coses a dir que ningú sobre allò de guanyar-se o no guanyar-se la vida. Pel restant, l’home estava molt callat, més i tot que la Fina, que era una noia una mica estranya, que semblava tenir molta tendència a distreure’s de la conversa, car dues vegades que la van al·ludir directament va resultar que devia estar pensant en les musaranyes.

—Ei, Fina, que no em sents?

—Eh, què deies?

—Parlava de les vacances, si no vindràs, enguany…

—No ho sé, diuen que hi haurà un curset d’especialització i hi voldria assistir.

—Encara no has estudiat prou?

—Mai no s’estudia, prou —digué ella.

En Francesc l’aprovà:

—Té raó, això dels estudis és un pou sense fons…

Parlava una mica per ell i per la Rita que tampoc no se’n cansaven. Havien anat omplint la casa de llibres i al despatx ja en devien tenir dos o tres milers. I llibres de tota mena, no sols textos de lleis. De vegades, quan treia la pols, ella es mig entretenia mirant els títols i hi havia coses de psicologia, religió, sociologia, història… L’admirable era que tinguessin temps de llegir-los encara que molts dies se n’anessin a dormir tan tard i fins i tot llegissin al llit. Ben mirat ja eren una parella ben curiosa, ben moderna. Devien pensar més en els llibres que a fer-se l’amor. Es comprenia que posposessin de tenir fills; només els haurien destorbat.

En Daniel era d’un altre parer i ho va dir quan sortí el tema:

—Els fills els has de tenir quan ets jove, així pots guiar-los més de temps.

—I fer-los més nosa! —va riure en Francesc.

—Quina nosa?

—No has sentit parlar mai del conflicte de les generacions?

—Bé, això depèn de com se’ls educa.

—L’ambient hi fa molt —corroborà la Maria.

—D’acord, en això, però hi ha qui s’hi adapta i qui s’hi rebel·la. Només cal veure la diferència que hi ha entre la Rita i els seus germans. I tampoc tu i la Fina no heu sortit ben bé igual, em penso… Oi, noia?

La Fina assentí.

—No, és veritat.

—Cadascú té el seu caràcter, ja ho sabem —insistí en Daniel—, però en conjunt, si l’exemple és bo…

En Francesc el va interrompre:

—Rita, que tiren per tu!

—No, no! —protestà en Daniel—. És un membre útil de la societat, oi?

De vegades sortia amb alguna d’aquestes frases, una mica solemnes i carregades, ja ho havia observat quan era més jove, aleshores que els visità durant unes vacances.

—Naturalment —va dir en Francesc—. Que siguin diferents, que hi hagi conflicte, no vol dir que ells hagin de ser pitjors, sovint es rebel·len precisament perquè volen ser millors. Per desgràcia, després es fan grans, ens fem grans —rectificà.

—En això —féu aleshores la Maria— potser hi influeix que els pares sempre aspiren a més per als seus fills. Ara tothom vol fer-los estudiar, per exemple, i és natural que després no aprovin el viure modest de la seva família, que se n’avergonyeixin. Si la gent no volguessin canviar de condició, moltes coses no passarien.

Ella, però, trobà que aquelles paraules no li esqueien massa, puix que els seus pares eren uns senzills treballadors segons els havia dit el mateix Daniel, gent del braç dels Tallant, el pare un torner de can Serpis, aquella fàbrica gran de Riudelles, i això no havia pas privat la noia d’acceptar que li donessin el comerç i la col·loquessin d’administrativa. Però ja era prou vella per haver observat que aquestes inconseqüències eren freqüents, que tothom es creia una mica una excepció de la regla.

—En fi —havia acabat dient en Daniel—, en això dels fills no pensem pas imitar-vos; com més aviat, millor.

—De totes maneres —començà en Francesc amb aquell posat seu de sorna que indicava que estava a punt de deixar-ne anar una— amb vosaltres és diferent.

—Per què?

—Vosaltres veniu de París. I diuen que els nens els porten d’allí.

Tots van riure, la Maria potser no tan espontàniament, però després ja va saber per què, car la noia havia confiat a la Rita que es pensava que ja estava embarassada, feia deu dies que esperava inútilment la regla.

—Si molt convé són les emocions, el canvi de vida. Per a una noia, al cap i a la fi tot això és un trasbals —va dir ella quan la Rita li ho contà.

—És el que li he dit jo.

Trobava una mica estrany que se li hagués confiat, més aviat feia la impressió de ser reservada, però semblava haver-la trobada simpàtica i fins va demanar-li que l’acompanyés a fer unes compres el segon dia que passaren a ciutat, una tarda que es van posar com un peix perquè descarregà un xàfec, no tenien paraigua i no trobaren cap taxi. Com que eren més a prop de l’hotel, hi van córrer i després la Rita tornà al pis amb un vestit de la Maria que li venia gran.

Amb el temps no havien tingut massa sort, perquè també va remullar, per bé que fou poca cosa, la nit que en Francesc se’ls va endur, amb la seva muller, naturalment, al Molino. Havia sabut que a París no havien ficat els peus en cap cabaret i la cosa li semblà imperdonable.

—Què hi heu anat a fer, doncs? —va preguntar-los humorísticament.

Es veu que aquestes distraccions no els agradaven, la Maria després va dir que ho trobava molt indecent i a ella poc la interessava el pintoresquisme de l’únic local amb sabor de tota una època segons especificà en Francesc, que tampoc no solia permetre’s gaires escapades d’aquestes. En Daniel, en canvi, va dir que per una vegada estava bé, però l’havien molestat una mica les cançonetes llicencioses que tanta gràcia feien al seu germà.

De fet els dos nois contrastaven en tot i cap d’ells no s’assemblava, tampoc, a la Quimeta o al seu marit tot i que en Daniel tenia una forta retirada al seu pare. En Francesc havia tirat més cap a la seva mare però sovint li recordava el pare d’ella, sobretot en l’expressió de la part superior de la cara quan entretancava els ulls d’aquella manera que solen fer els miops. Ho era una mica, naturalment, i ara ja feia un any que, per llegir, duia ulleres. Calia confessar, d’altra banda, que l’estudi excessiu l’havia envellit i ben bé aparentava un parell o tres anys més dels que tenia, mentre en Daniel semblava més jove i, si no ho hagués sabut, no li n’hauria fet més de vint-i-cinc quan ja en tenia vint-i-nou. Era curiós que d’adolescent semblés una mica més gran i ara s’hagués aturat d’aquella manera, com si per a ell el temps no passés. També duia molt bé els seus vint-i-tres anys la Maria, que tenia un cutis fi i llis. En canvi, li faltava gust per vestir, les tres peces que li havia vist, el vestit sastre fosc i més aviat sever, amb el plec al costat que ja no es duia, l’estampat de flors una mica raquítiques i el beix de l’escot rectangular que li descobria bona part de les espatlles no eren ben acabats, s’hi veia la mà d’una modista de poble que va per enllestir feina i segueix les modes sense rigor. És clar que la noia era prou jove perquè tot li caigués bé i tenia un tipet que més aviat feia oblidar els vestits, alta, amb els pits plens i unes anques que dissimulava amb una bona faixa. La boca li feia pensar una mica en la de la Marilyn, aquella desgraciada que s’havia suïcidat feia poc i que ella només havia vist en una pel·lícula, anys enrera, quan encara no era famosa, si més no ací, per què a Amèrica es veu que ja havia fet parlar força, i s’explicava si calia jutjar per aquell balanceig d’anques i aquells posats de Niàgara que a ella li semblaven més ridículs que provocatius. No acabava de comprendre que els homes s’hi entusiasmessin d’aquella manera i que ara tractessin de fer-ne una mena d’àngel candorós. En Francesc, que també hi tenia un flac, havia fet cor al clam universal:

—L’ha corrompuda una civilització tan materialista i alienada com l’americana.

Aquells dies n’havien tornat a parlat, en veure a la portada d’una revista les imatges dels tres desapareguts més cèlebres de l’any, ella, l’Emili Vendrell i un escriptor que en Francesc va dir que havia estat molt bo, Pérez de Ayala, si no recordava malament. La Maria la trobava antipàtica, la Rita deia que comprenia molt bé que els homes n’haguessin fet un símbol sexual i en Daniel es mostrava molt sever perquè havia llegit en algun indret que la noia s’havia deixat fotografiar nua per a un calendari.

—I no em diran que li calia fer-ho! —va exclamar—. A Amèrica hi ha treball decent per a tothom.

—Has llegit les xifres dels parats? —li preguntà en Francesc.

En Daniel no havia llegit res.

—La societat de l’abundància, com en diuen, també té els seus pàries —prosseguí el noi—. Però el problema no és aquest, sinó el d’una societat que es regeix per falsos valors i ha fet de l’èxit, l’èxit material, el seu objectiu màxim.

—No deu pas ser ben bé així —contraopinà en Daniel— si cada dia hi augmenta el nombre de catòlics.

—No pas en la proporció que et creus. Els corrents immigratoris encara són forts i una bona part d’immigrants procedeixen de contrades catòliques. Això no dóna una imatge real de la situació.

Sempre tenia un argument a punt, ell, i era natural, la seva professió reclamava una agudesa mental que ja posseïa de petit i que s’havia anat esmolant amb la pràctica. En Daniel era més lent, no estava tan acostumat a pensar, i sempre feia una mica la impressió que repetia coses llegides al diari. Això ja li ho havia dit en Llorenç cap al final d’aquell dinar que van fer plegats, quan a propòsit dels fills sortí a relluir el problema estudiantil que aquell any s’havia agreujat amb totes les manifestacions de carrer que hi havia hagut i les detencions consegüents. En Daniel era dels qui creien que a la Universitat de política no se n’havia de fer; que ja que els qui hi assistien eren prou afortunats per poder-se pagar uns estudis, l’únic que havien de fer, precisament, era estudiar.

—Però, escolta, noi —li replicà en Francesc—, on et penses que es formen, els dirigents de demà?

—Allí, naturalment —féu ell—. Per això dic que es preparin com cal.

—I segons tu n’hi ha prou amb estudiar?

—És clar.

—¿Estudiar així, en brut, sense sentit crític, sense que l’ensenyança diguem-ne tècnica sigui completada per una formació que desenvolupi, que faciliti el sentit de la responsabilitat?

—I et sembla que ho aconseguiran a base d’aldarulls?

—Els aldarulls formen part d’un mecanisme de reclamació al qual s’acut quan tots els altres camins es tanquen…

—Però ho mouen els comunistes, tot això! —el va interrompre en Daniel.

Va ser aleshores que en Llorenç li va dir:

—Fas massa cas del diari, tu!

La Fina féu:

—Jo en conec alguns, d’estudiants, deixebles del doctor Farrols que vénen a la clínica, i no n’hi ha cap que ho sigui, de comunista. I bé hi prenen part.

—Se’ls inventen, doncs? —la tallà en Daniel.

—No, n’hi ha, com hi ha socialistes, catalanistes, socialdemòcrates, demòcrates cristians… Hi ha de tot, com a tot arreu.

—Doncs són companys de viatge —s’entossudí en Daniel—. Els fan el joc.

—I per què l’han de fer a ells, que són una minoria? ¿No seria potser més exacte de dir que els comunistes el fan als altres?

En Daniel negà:

—No, perquè ja sabem que sempre pesquen en aigües tèrboles.

—Segons tu, doncs, no s’hauria de fer res? —li preguntà la Rita.

—No pas d’aquesta manera. Si tenen alguna reclamació a fer, que els catedràtics no ensenyen prou, que no són prou competents, o el que sigui, que la facin d’una manera reglamentària, amb ordre…

—Cony! —se li escapà a en Llorenç, i tots van somriure—. Perdoneu, però…

—No, no —va dir en Francesc—. Si s’imposa, una paraula així! —I cap a en Daniel—: ¿I si ja ho han fet i no els ha servit de res perquè hi ha un mecanisme que gairebé automàticament obstrueix tota reclamació?

—Aleshores senyal que no hi ha res a reclamar, que tot són ganes de fer soroll.

—T’haurien de fer ministre, noi! —exclamà en Llorenç.

—Potser l’en faran —comentà en Francesc—. ¿No és la terra de l’oportunitat, aquesta?

En Daniel es mig molestà:

—Mira, jo tinc la meva idea i no me’n trauran.

—Ben fet, això mateix vénen a dir-nos cada matí els diaris, que cal ser constant en les idees i que vivim en el millor dels mons possibles… Has llegit Candide?

—No; què és?

Ella, que patia d’aquella mena de conversa, va intervenir com ja havia fet una altra vegada:

—I a nosaltres, a la gent senzilla, ¿no ens voleu donar cap oportunitat de parlar?

En Francesc va riure i, com que era al seu costat, li tustà la mà.

—Tens raó, Carmeta. Tampoc no hem de solucionar res… Som peons.

El gest i les paraules van recordar-li sobtadament l’escena de vint-i-quatre anys enrera, aleshores que va sopar, per única vegada, amb en Lluc, el seu amant de deu dies, i li digué:

—Ara ja som com peons d’un joc internacional…

No creia en la victòria, ja no creia en res tot i que havia anat a la guerra voluntari segons va dir-li. Aleshores devia tenir si fa no fa l’edat d’en Francesc ara; de més jove s’havia afiliat a Estat Català, que després del 6 d’octubre va deixar, disgustat perquè li semblava descobrir-hi un rastre de feixisme. No podia comprendre, ni perdonar, el que s’havia esdevingut aquell dia que hauria pogut canviar el destí de la pàtria.

—I ara ho perdrem tot —recordava que li havia dit.

Només a la Quimeta havia confiat aquella aventura, i la seva amiga se n’havia escandalitzat una mica:

—Però, Carmeta! Si ni saps qui és!

Si l’hagués conegut li hauria semblat més perdonable, de vegades la Quimeta tenia convencionalismes estranys, però això no l’havia privada, anys enrera, d’enamorar-se d’en Francesc Bastida quan tampoc no sabia qui era ni d’on venia perquè s’havien conegut casualment a l’envelat de la plaça del Diamant, el dia de la festa major. Ni a casa de l’una ni a casa de l’altra no els permetien d’anar-hi soles, però elles s’hi havien escapat en sortir del cosidor. En Francesc va acompanyar-les, però no el van deixar arribar fins a la porta de la llauneria, per precaució. El festeig va començar gairebé immediatament, quan ell, l’endemà, va presentar-se a esperar-la.

—Oi que és ben plantat? —li deia la Quimeta.

Més que res, trobava ella, era simpàtic. I seriós. De ben plantat ho era molt més en Lluc, tan alt, prim i esvelt en el seu uniforme de tinent d’artilleria. Però no s’havia deixat arrossegar per això. Encara ara no sabia ben bé què l’havia atreta, de primer. De xicots ben plantats i simpàtics n’hi havia molts, i ella no els n’havia fet mai cas. Potser perquè no havia tingut sort, només se li atansaven baliga-balagues i ella es creia que ja hi seria a temps, de casar-se. I s’havia equivocat. Potser instintivament va reconèixer que en Lluc era la darrera oportunitat i ell va saber dir la paraula escaient en el moment just. I també va fallar, es diu ara, mentre espera que en Francesc i la seva muller tornin de l’estació on han anat a acompanyar els nuvis.

S’ha perdut moltes alegries, ja ho sap, però també s’ha estalviat moltes penes, discussions i malentesos dels que hi ha en tot matrimoni, fins i tot quan són dues persones ben avingudes com el seu afillat i la Rita. De vegades els ha sentit discutir i en una ocasió fins van passar-se dos dies sense dir-se res, per una cosa ridícula. Ella no va preguntar, en els assumptes d’ells s’havia fet una norma de no ficar-s’hi, però després ho va saber, li bo contà la noia. En Francesc tenia un cas de separació matrimonial entre mans, la clienta se li havia posat a plorar al despatx i ell provà de conhortar-la, li va deixar el mocador que solia dur a la butxaca de dalt de l’americana i la Rita encertà a entrar en el precís moment que, a tocar d’ella, li deia: «Apa, eixuga’t aquestes llàgrimes».

Més que l’actitud en què els havia sorprès, l’havia ferida aquell tuteig en el qual, en un segon d’obcecació, va voler veure l’indici d’una intimitat que ell negà que existís, com negà el tuteig, car va pretendre que ho havia sentit malament. L’acusà de veure fantasmes on no n’hi havia i volgué fer-li confessar que aquell pensament mai no se li hauria acudit si la dona no hagués estat tan jove i bonica, cosa que no arranjà res, ben al contrari, perquè si la trobava bonica, i ella negava paradoxalment que ho fos, senyal que li agradava, i si li agradava… Una cadena d’absurditats que va reconèixer quan feren les paus, un vespre al llit, car se n’havien anat a dormir encara enfadats i l’endemà ja es parlaven normalment, i més que normalment i tot, semblaven feliços, més enamorats que mai. Ell es veu que va bromejar i tot:

—Doncs noia, mira que si arribo a ser metge en lloc d’advocat…

La Rita, però, no ho era, de gelosa; ni en tenia motius, es pensava. Aquell dia no devia estar en el seu estat normal, potser tenia la menstruació que sempre l’alterava una mica i li canviava l’humor. Eren unes menstruacions breus, d’un parell de dies, tres a tot estirar, però doloroses i abundants que li rivetejaven els ulls de morat. Ella sempre les havia tingudes fàcils, amoïnoses només per la duració. Ara, de tota manera, ja no calia preocupar-se’n, ja feia sis anys que havia entrat en la menopausa.

Va sentir l’ascensor que s’aturava al replà, però no eren ells, perquè tot seguit algú va trucar al timbre del pis del costat, on vivia un aparellador. Era una mica aviat, encara, però el tren ja devia haver marxat feia uns minuts, enduent-se la feliç parella cap a Riudelles, on reprendrien una vida nova i vella alhora. Hi confiava, que ho serien, de feliços, tot i que en Llorenç havia expressat algun dubte quan, un moment que van quedar-se a soles, digué:

—Em recorda una mica la meva germana, quan tenia la seva edat.

Ella no ho podia saber, naturalment, ni la coneixia per dir quines condicions reunia, però el to de l’antic bacallaner insinuava algunes reserves que féu més explícites quan afegí:

—I en Daniel, o molt m’equivoco o no té el caràcter que tenia el pobre Tallant.

Ella li havia contestat que no s’havien de fer aquells mal auguris, i en Llorenç es defensà:

—Si no és això! Ningú no li desitja més sort que jo. És treballador i honest encara que tingui tantes idees equivocades. I tampoc no dic que ella sigui una mala noia.

No semblava agradar-li gaire que la parella s’hagués decidit a viure amb la seva germana, però ja comprenia que no podien fer res més, perquè la Fina al poble ja no hi tornaria. És clar que sempre podia fer venir la seva mare a viure amb ella, però no creia que s’hi decidís mai. D’ella, va dir:

—És massa independent.

En tot cas, no era gaire sociable, es veu que a ell pràcticament no el visitava mai i això, a l’home, li coïa una mica, al cap i a la fi era la seva neboda. Que no els visités a ells era diferent, no tenien cap parentiu, ben mirat.

Aquell dia del dinar, abans-d’ahir, va anar-se’n gairebé amb la mossegada a la boca. És veritat que van fer tard i que ella entrava de servei a la clínica a les quatre, com va dir. En Daniel va queixar-se que els escrivia poc, que semblava que els hagués oblidat, però la noia no hi donà importància, s’excusà amb la feina. Però bé devia tenir hores lliures, s’havia referit de passada a un concert on va assistir darrerament, semblava ben informada sobre espectacles teatrals als quals potser acudia amb la seva amiga, una altra infermera que vivia amb ella. De fet, entre totes dues havien llogat un petit apartament, una mena d’estudi, en un àtic del carrer de Padilla. Es devia guanyar bé la vida perquè es veu que era una casa nova i, per tant, devien pagar un bon lloguer. I no vestia pas malament. Li hauria agradat, ni que només fos per curiositat, de saber si hi havia algun home en la seva vida. Aparentment, segons en Llorenç, no, però això no volia dir res, ella mateixa passava per haver estat sempre una dona honesta quan no era aquest el cas segons les convencions corrents que d’altra banda no eren ben bé les seves. Potser les haurien estat si no hagués conegut en Lluc o se li hagués resistit, però en dubtava, al cosidor havia vist moltes coses o, més ben dit, n’havia sentit moltes, sempre hi havia noies que parlaven clar i més d’una tenia embolics encara que no fossin unes perdudes com aquella Fermina dels braços de la qual va haver de rescatar en Francesc quan era encara una criatura. Un bon disgust que havia tingut aleshores, en descobrir que es passava les nits fora de casa i malgastava d’aquella manera unes energies que prou necessitava per als estudis. Se n’havia sentit tan espantada com una mare. I és que al capdavall ho era. Si la Quimeta podia veure-la d’algun lloc, de segur que no li retreia res, que li agraïa aquell amor que havia sabut donar al seu fill i que en certa manera perllongava llur amistat més enllà de la mort.

Menys obligació tenien en Llorenç i la seva dona de recollir en Daniel, i no cal dir l’Assumpció, tan totalment estranya als Bastida que potser ni havien sabut mai que la dona existís, cora tampoc no ho va saber ella fins que es morí la Filomena i els va veure el dia de l’enterrament. I també ella devia haver-se portat bé, amb el noi. No havien pogut donar-li estudis però havien fet el que havien pogut, tenia un bon ofici i s’havia esquerat fins a volar amb ales pròpies. Pitjor podia haver anat tot, la guerra deixà molts orfes que van fer cap a les cases de caritat…

Es torna a sentir remor a l’escala, però és un taloneig de sabates d’algú que baixa del pis de sobre. Deu ser la Guadalupe, una noia del sud casada amb un perit mercantil que ben bé deu tenir cinc o sis anys menys que ella. Tota la casa és plena de parelles joves i només al segon hi ha un matrimoni ja gran amb fills adolescents. Li fa una mica estrany saber que als seus cinquanta-cinc anys és la persona més vella de l’escala i, pràcticament, l’única no aparellada si deixa de banda els adolescents que encara no tenen edat de casar-se. Com hauria estat la seva vida si la Quimeta i el seu marit no s’haguessin mort mentre en Francesc se salvava? No gaire diferent, probablement, però ara es trobaria sola, potser s’hauria agrejat com tantes velles fadrines que coneix. El record d’en. Lluc i d’aquells deu dies no podia haver-la alimentada tota la vida i li hauria faltat aquella mica d’afecte indispensable sense el qual no sembla que valgui la pena de continuar vivint. No que en Francesc fos particularment falaguer, de petit, totes les bones qualitats que té s’han anat revelant a poc a poc, a mesura que ha posat anys, però tampoc no fou un xicot esquerp dels qui tenen una infància ingrata i difícil. Un xicotet perfectament normal que de primer va ressentir-se molt de la pèrdua dels seus pares, al capdavall quan ells moriren ja tenia prou de nou anys, no podia oblidar-los tan de pressa com devia haver fet en Daniel que només en comptava quatre. No se’n devia recordar ni poc ni molt, per a ell era com si mai no haguessin existit. Tan gelós que va mostrar-se aleshores que la Quimeta va tenir la nena! Molt més que en Francesc que l’acollí ple de curiositat. Encara recordava aquells mots qui li havia sentit dir quan pujà a veure la partera:

—És més petita!

En Daniel, en canvi, havia sortit amb una pregunta d’allò més sorprenent que els va fer riure tots:

—I es quedarà a viure amb nosaltres?

La Filo, que també hi era, replicà:

—Mira aquest! Que no és la teva germaneta?

—Jo no la vull! —féu en Daniel.

I inclinava el cap amb un gest obstinat que no havia perdut del tot, car era el mateix que tenia quan discutia a taula, només que aleshores, de menut, feia gràcia, i ara, d’home, hom el trobava una mica infantil. La Quimeta no l’havia tingut, el gest, però la voluntat un xic tossuda si, prou que se’n queixava la seva mare quan de vegades es discutien:

—És que sempre vols sortir-te amb la teva?

Un dia que hi havia la seva tia Dolors amb la nena que havia tingut feia poc, la dona va dir:

—Ja té a qui assemblar-se —ella no sabia si referint-se a l’avi o a l’àvia, cap dels quals no vivia ja; tots dos havien mort relativament joves, com hi moriria la mateixa tia Dolors, d’un càncer. No recordava haver-la tornada a veure més.

Després, de grandeta, va veure en canvi unes quantes vegades la noia, la Gabriela, que visitava de lluny en lluny la seva cosina abans de fer-se fonedissa, junt amb el seu pare, a finals del trenta-sis o principis del trenta-set, no ho recordava. Només sabia que aleshores del bombardeig ni l’un ni l’altra no van comparèixer i que quan ella, personalment, acudí a la casa del carrer de Muntaner on vivien, i que li costà de trobar perquè n’ignorava el número, un veí li va dir que eren fora, que el senyor Roura havia estat comissionat per la Generalitat, li semblava, i s’havia endut la noia amb ell, a França. Devien tenir la intenció de tornar puix que el pis continuava a nom d’ells, i, en efecte, el pare de la Gabriela havia tornat, com va assabentar-se un cop acabada la guerra, quan acudí per segona vegada al carrer de Muntaner i un altre veí vell li digué que havia anat i vingut unes quantes vegades, però que ara s’havia exiliat. Era estrany, de tota manera, que mai no haguessin escrit.

—Les cartes es devien perdre, o potser les hi van retornar quan el carter va veure que la casa havia estat bombardejada —va comentar en Francesc una vegada que, essent ell encara estudiant, li’n parlà—. Sí teníem bones relacions, no s’explica de cap altra manera.

Potser sí que era això i en definitiva, si no els havia pervingut cap dany, no lamentava pas aquella absència que li va permetre d’afillar-se en Francesc, car si ells hi haguessin estat potser no ho hauria pogut fer, qui sap si no l’haurien volgut, i en Daniel també. Naturalment que un home vidu, suposava que més aviat una mica bohemi com tots els periodistes i escriptors, amb una filla que aleshores devia anar pels catorze o quinze anys, no es trobava ben bé en situació de proporcionar una llar als petits i potser hi hauria renunciat, però mai no se sap.

Si vivien, no devien pas haver tornat a Barcelona, car si una lletra es podia perdre fàcilment, a ells, per poc que els hagués interessat, no els havia de ser difícil de saber, si acudien al carrer personalment, que un dels nois vivia davant mateix de la casa que ocupaven abans. És més, la Gabriela a ella la coneixia, d’haver coincidit al pis dels Bastida en alguna ocasió, i podia acudir-se-li de pujar a preguntar-li per ells. No era tan probable, en canvi, que poguessin haver-li escrit, ja que el seu nom no el sabien. És a dir, únicament el de fonts, si la noia se’n recordava.

—Potser no poden tornar —va dir-li en Francesc, i ho repetí aquell dia que en parlaren de nou quan en Daniel feia la mili—. Si van comprometre’s massa…

—En tot cas, ell; la Gabriela era una nena, encara.

—Potser es pensa que aquí ens mengem les criatures de viu en viu —remarcà en Daniel—. Amb la premsa que tenim a fora…

En Francesc va molestar-se:

—I tu què saps, si no la llegeixes?

—De vegades sento les ràdios que parlen en espanyol i només diuen mentides.

—Tampoc no ho saps. Que Riudelles sigui una bassa d’oli no vol dir res. Després, tu, com que ets un conformista, més t’estimes tancar els ulls i les orelles. És més còmode.

—Jo trobo que és més còmode queixar-se sempre —replicà en Daniel.

La Rita s’havia posat a riure:

—Aquesta és bona! Quina frase lapidària!

En Francesc no s’immutava.

—Es veu que no hi has pensat prou. Perquè això equival a dir que és més còmode patir fam i set que viure assaciat. ¿No ho deus pas haver tret de les teves Escriptures?

—I quina fam passes, tu, quina set? —digué en Daniel mirant la taula on, senzilla i tot, no faltava pas res.

El seu germà va seguir-li l’esguard.

—Sempre ets tan materialista? —li contestà—. Fam i set de justícia, home! ¿No t’han ensenyat que no solament de pa viu l’home? És trist que t’ho hagi de recordar un escèptic com jo…

—Això és el que m’empipa de vosaltres, que sempre heu d’acudir a les paraules d’aquell en qui no creieu.

—Tocat? —féu la Rita que s’ho prenia en broma.

—No ben bé —li replicà en Francesc—. Perquè jo crec que s’ha de ser prou obert per acceptar la’ saviesa del sentit comú vingui d’on vingui. El que no està bé és apropiar-se-la en exclusiva i després trair-la.

En Daniel escopí:

—Ja es veu que ets un advocat!

El seu germà devia haver-se adonat que anava massa enllà i que el feria, perquè va dir en un to lleuger:

—Ara sí, tocat!

Comprenia molt bé que després hagués tingut tant d’èxit en la seva professió, en la qual calia ser tan flexible i saber sortir-se d’una manera elegant de les situacions enutjoses, fos qui fos qui tingués raó, però encara més quan potser anava repartida perquè el contrari parlava de bona fe, amb sinceritat. Perquè ella no en dubtava, que en Daniel fos sincer. No havia tingut les mateixes ocasions de meditar, de profunditzar, de sospesar idees i realitats que ella havia donat a en Francesc. No volia dir que les seves paraules, o les seves creences, fossin l’Evangeli, perquè això no ho sabia. Era possible que en moltes coses anés també equivocat, ella era massa senzilla i poc instruïda per adonar-se’n, però gairebé tot el que deia trobava un ressò dintre seu i li semblava que n’havien trobat en la Quimeta i el seu marit, sobretot en ell que, si hagués viscut, s’hauria reconegut sovint en el seu fill gran. Més, en tot cas, que en en Daniel.

S’aixeca, interrompent en sec el torrent mental. Ara sí que són ells, perquè mentre l’un tanca encara les portes de l’ascensor, l’altre ja fica la clau al pany…