SENYOR TUNEU

Sopa de tortuga australiana, sí. Una petita comanda, gairebé per curiositat, perquè des d’abans de la guerra que no n’havia vist. Ara ja feia temps que en Currià, el representant, compareixia amb tota mena de productes, conserves que tan aviat eren búlgares com txeques, angleses o noruegues. El mercat per a moltes d’aquestes coses, a Riudelles i pobles que s’hi proveïen, era limitat, però en principi gairebé no refusava mai res. Ni el seu fill, en les mans del qual tendia cada dia més a deixar el negoci. Ell ja n’estava una mica cansat i a més hi havia totes les seves altres obligacions. Per començar, l’havien tornat a elegir president de l’Associació de Pares de Família, formava també part de la junta de l’hospital i era regidor. Moltes obligacions, doncs. Això de regidor gairebé li ho havien imposat, mai no havia tingut l’ambició d’entrar a l’Ajuntament, sobretot ara que hi havia un equip més aviat juvenil. En fi, la seva experiència sempre els podia ésser útil…

En Joan, el seu fill, que venia amb un plec d’albarans a la mà, entrà al despatx i s’assegué a la seva taula.

—Ja recordes que en Terradelles se’n va el dia trenta? —va preguntar-li.

—Sí, sí —va dir ell.

Hi havia aquell assumpte, naturalment. Calia substituir-lo i l’elecció quedava reduïda a dos candidats per així dir-ho, en Manyés, que era el dependent més vell, i en Bastida, que ara ja feia set anys que era amb ells. Per antiguitat tocava al primer d’ocupar el lloc d’encarregat, però era una comesa que exigia algunes qualitats que en Manyés potser no posseïa. D’altra banda, res no els obligava a respectar un escalafó, en això coincidien tots. El mateix Terradelles, consultat, havia dit sense vacil·lar:

—En Daniel. Té sentit de la responsabilitat i és treballador.

Sí, havia tingut lleure suficient d’observar-ho, però en Manyés, que al cap i a la fi també era un xicot de confiança, podia sentir-se postergat, i això sempre creava gelosies.

—Ja decidirem —afegí.

Fins a final de mes faltaven vint dies, hi havia temps. Darrerament, ho havia comprovat, es mostrava vacil·lant en moltes coses que es referien al negoci. Potser era per allò que s’havia dit, que ja n’estava una mica cansat. L’havia esclavitzat tota la vida i se’n ressentia. És clar que tenia les seves compensacions, havia fet diners, molts més que no podia haver somniat mai el seu pare, que muntà el negoci i va saber fer-lo prosperar abans de morir, i els diners li havien valgut influència, respecte i dones. Sobretot, una dona.

De vegades ell mateix s’estranyava que hagués durat tant, que encara durés després de deu anys llargs de relació. Ordinàriament se’n cansava molt aviat, però la Clara era diferent, tenia estil, distinció i, més que res, era el que ell en deia una dona «humida». La primera, l’única dona humida que havia conegut. Perquè és clar, llevat de la Dolors, la seva muller, només havia conegut dones mercenàries. Amb gran sorpresa seva, que esperava una altra cosa, ben aviat descobrí que tenien allò de comú amb la seva esposa, que eren «seques». La Clara, doncs, va ser un descobriment gairebé enlluernador. Ho era cada cop i també ho deuria ésser avui, car tot de sobte sentí la imperiosa necessitat de veure-la. Se n’aniria només havent sopat i a les onze ja seria a Tarragona.

A tres quarts, però, encara parlava amb l’alcalde, en Llagostera fill, que havia trucat al pis en el moment que ell s’aixecava de taula. En veure’l, es va sorprendre:

—I això, noi? Has sopat…?

—Sí, ara mateix.

—Podem prendre cafè… —proposà tot i que allò podia allargar l’entrevista.

Cinc minuts després, tot havia canviat d’aspecte. La Clara es podia esperar. Perquè la consulta que li havia vingut a fer el noi Llagostera era seriosa i la hi feia en la seva qualitat de president de l’Associació de Pares de Família més i tot que com a regidor. L’alcalde havia tingut notícia que al carrer del Ferrocarril funcionava una mena de bordell clandestí que havia reclutat les seves pupil·les entre les noies del poble i dels llogarrets veïns que hi acudien.

—¿No pot ser una denúncia infundada, un d’aquests afers d’enemistat entre veïns poc escrupolosos? —preguntà amb l’esperança de no haver de veure’s encarat amb aquell problema.

Eren coses enutjoses, ja ho havia vist aleshores que, anys enrera, es descobrí la mena de comerç que tenia lloc al pis d’una tal Ventura, al carrer dels Oms, descobriment que de passada costà el seu lloc de dependent a en Companys, un dels xicots que treballaven a la botiga, sorprès in fraganti en una de les habitacions. Hi havia hagut molt rebombori, a la vila, el periòdic local havia reclamat un escarment fort i unes quantes reputacions havien estat perdudes per sempre, si bé cal dir que la majoria de noies que freqüentaven aquell pis ja no tenien gaire bona fama.

—No —va contestar-li en Llagostera—, ho he comprovat.

Aquesta vegada, anà descobrint, la cosa era molt més delicada, perquè gairebé totes les noies eren menors i n’hi havia alguna de casa bona. Va escruixir-se en saber, per exemple, que una de les xicotes era la filla petita d’en Minguell, el tractant de bestiar. Un assumpte molt lleig com exposà l’alcalde, que volia el seu consell abans de prendre cap mesura.

Es tractava d’un cosidor de roba blanca. La mestressa, una tal Montserrat Vilardaga, procedia d’un llogarret proper però ja feia anys que s’havia instal·lat, vídua, a Riudelles. No se sabia, naturalment, en quin moment ni de quina manera el taller es convertí en una casa de cites, però no hi havia dubte, semblava, que aquestes activitats venien d’una mica lluny, potser de dos anys enrera. La cosa havia pogut durar tant sense ésser descoberta perquè la Vilardaga era molt primmirada amb els clients i només acceptava homes casats que per força s’havien de mostrar discrets. Sí, senyor, una cosa molt enutjosa.

La veu d’alarma havia vingut a través de la filla d’un conegut, que el noi Llagostera no va creure necessari d’anomenar. Una amiga que acudia al cosidor li n’havia parlat, precisament amb la intenció d’atreure-la-hi, car aquest era el mecanisme de reclutament. A partir d’una noia primera, ignoraven quina, d’altres xicotes s’havien deixat seduir i hi havien dut més amigues. En aquell moment no se sabia quantes eren perquè encara no hi havia hagut temps de descobrir-ho.

El pare de la noia en qüestió, al qual ella s’havia confiat, era un home de sentit comú i, en lloc de precipitar-se, l’anà a trobar a ell, en Llagostera, per tal de posar-lo en antecedents.

—Li he recomanat discreció —prosseguí l’alcalde— i he procedit a la meva petita investigació. És a dir, a una vigilància prudent. En volia estar segur. I ara n’estic. En el curs de tres dies han entrat al cosidor set individus que no tenien cap excusa raonable per anar-hi. Llevat d’una, també hem pogut anotar els noms de les noies que s’hi reuneixen.

—Però tot això no és evidència suficient… —començà ell.

L’altre el va interrompre amb un gest de la mà.

—És que hi ha més. Aquesta tarda hi he pogut introduir un home.

—Com? —preguntà, encuriosit.

No havia estat complicat. Un dels individus que el seu espia hi havia vist entrar era en Cegejido, la visita del qual al taller no hauria tingut res de particular en d’altres circumstàncies perquè la seva professió de practicant podia explicar-la. Ara bé, en Cegejido es veia força, al cafè, on de vegades jugaven al dòmino, amb el noi Boixeda, l’encarregat que ell, en Llagostera, s’havia vist obligat a posar a la farmàcia des que el seu pare es va morir, un xicot casat i afillat, d’uns trenta-cinc anys, que en la seva joventut havia començat la carrera i no l’acabà i que, sense ser de bona casa, es relacionava força amb la gent benestant.

—Era el més indicat —va dir mentre es decidia a beure el cafè que els havien servit i que es refredava—. Benpensant, discret, servicial… Quan li n’ha parlat i ha vist que sabia de què anava, en Cegejido no ha tingut inconvenient a presentar-lo a la cosidora de blanc. Com us he dit, això ha estat fet aquesta tarda.

—¿I ell —no pogué evitar la pregunta— ha hagut de…, vull dir…, en fi, si s’ha hagut d’ocupar verament?

En Llagostera ni somrigué. Des que havia tornat al poble amb la carrera finalment acabada i, sobretot, des que s’havia mort el seu pare, era la respectabilitat personificada.

—És clar. No li ha quedat més remei si no volia despertar sospites. Mil pessetes que li ha costat. Que m’ha costat —rectificà—, perquè li ho he hagut d’abonar, naturalment.

Uns segons, la situació gairebé el divertí, perquè també coneixia el noi Boixeda i sabia que pagant els altres mai no desaprofitava cap invitació. En Llagostera, però, continuava:

—Al cosidor pròpiament no hi ha entrat. Es veu que no hi entra ningú. La Vilardaga aquesta els ha rebut en una saleta on diu que hi ha com un espiell des d’on poden observar-se les noies sense que elles vegin el client. Només el veu l’escollida.

Va estar a punt de preguntar qui havia elegit en Boixeda, però al capdavall això no tenia importància i potser fins i tot hauria estat indigne. D’altra banda, en el fons, estava trasbalsat. Ell també tenia filles… És cert que ja eren grans i casades. No hi feia res, tot aquell assumpte posava en relleu una depravació escruixidora que la vila no podia tolerar. Eren coses de capital, aquestes. Fou severament que va preguntar:

—I què has pensat de fer?

—Això us volia consultar. Queda descartada, al meu veure, cap acció que pugui desencadenar un escàndol públic…

—Ni cal dir-ho.

—Aleshores, potser seria convenient cridar els pares de totes aquestes noies i, privadament…

—No —va dir ell—. L’engany, la mentida, em repugnen, ja ho saps, però cal pensar en elles. Confio que algunes són recuperables…, ja m’entens. Els pares poden reaccionar d’una manera contraproduent.

—Sí, ja ho havia pensat, també… ¿Se us acut una solució millor?

Ell reflexionà un instant, mirant la tassa de cafè que no havia encetat.

—Potser sí —digué després—. Podríem citar-les, aquestes noies… S’entén, d’una en una i d’una manera discreta, no oficial. Els imposem una multa crescuda i les amenacem amb revelar-ho tot als pares en cas de reincidència… Això pot ser suficient. La dona, no cal dir-ho, se la invita a canviar de residència, a més de multar-la.

—I a ells?

—A ells… Bé —va dir—, no podem enemistar-nos amb tothom. Al capdavall els veritables culpables són aquesta Vilardaga i les noies.

En Llagostera tornà a tocar la tassa, però no la va moure del platet.

—Hi ha un inconvenient. Això de la citació…

—Una citació verbal. No cal fer-la a casa d’elles. Potser al mateix taller…

—Sí, pot ser una solució —concedí el noi Llagostera.

Mitja hora després, però, quan corria cap a Tarragona, on arribaria molt tard, a ell ja no li ho semblà tant. Calia pensar-hi més. No podien enviar un agutzil o un empleat de l’Ajuntament al cosidor, on hi hauria un esvalot. Potser valdria més parlar de primer amb la mestressa i que ella mateixa anés avisant les noies. Si les citaven a l’Ajuntament, però, era capaç de desaparèixer sense presentar-s’hi, perquè ensumaria de què es tractava. No calia menystenir la intel·ligència d’aquesta gent. Podia fer-la venir a la botiga… Però aleshores comprendria que tenien més interès que ella a tirar terra sobre l’assumpte i podia negar-se a col·laborar… Era més complicat que no pensava. Si fos clienta de la botiga, podia aprofitar un moment que hi anés a comprar, fer-la entrar al despatx i anunciar-li, com qui li fa un favor, que es preparaven persecucions judicials a conseqüència d’una denúncia, però que ell podia aturar-les sota determinades condicions…

Potser sí, potser sí, es deia quan aturà el cotxe a la Rambla, on va deixar-lo aparcat per tal de dirigir-se a peu al xalet. Una mica d’exercici sempre era bo i hauria estat una indiscreció abandonar-lo tota la nit a tocar de la casa. És clar que ara, des que havia enviduat, feia dos anys ja, no li calia observar les mateixes precaucions, era lliure de la seva persona i no havia de donar, per tant, comptes a ningú de la seves anades i vingudes. Però ja era un hàbit, el de la discreció. A més, li calia pensar en el càrrec que ocupava, en el prestigi de què gaudia entre els seus conciutadans. Per ell no n’hi hauria, d’escàndol. Perquè això era l’únic imperdonable. La naturalesa té les seves exigències, ja se sap, i cal satisfer-les, però ai del qui escandalitza! Ell no hi hauria caigut mai, en una mena de trampa com aquella del cosidor de roba blanca de la Vilardaga, perquè aquestes coses tard o d’hora sempre es descobreixen i omplen de fang no sols els individus, sinó la comunitat. Per això cal procedir amb tant de rigor i, al mateix temps, amb cautela. Sí, calia acabar de perfilar aquell enfocament que se li havia acudit. I, sobretot, no barrejar-hi ningú més, que la cosa no transcendís d’ells tres, en Llagostera, en Boixeda i ell. És a dir, quatre, perquè calia comptar amb l’home que havia vigilat la casa. Suposava que també era de confiança. I els clients, naturalment, callarien per por de les conseqüències. Tots eren casats, havia dit en Llagostera. Millor, molt millor.

Tot i l’hora, un quart d’una, va veure que al xalet encara hi havia llum, precisament a la finestra del dormitori, però va apagar-se en el precís moment que es treia la clau de la porta, que obrí tan silenciosament com va poder, tot d’una excitat en pensar que ja era al llit, càlida i ignorant de la seva presència. Li agradava de sorprendre-la i més d’un cop, quan acudia a veure-la a deshora, havia pogut esmunyir-se al seu costat abans de despertar-la amb una besada i la virilitat encesa per la proximitat del cos tan desitjable ara com deu anys enrera. Calia confessar que sabia tenir cura de la seva persona i imposar-se els sacrificis inevitables perquè els teixits conjuntius no cedissin encara, perquè els teixits adiposos no s’extralimitessin. Tenia una maduresa magnífica que, n’estava segur, devia fer girar el cap a tots els homes, pel carrer.

Avançà en la fosca, evitant els mobles que palpava amb les mans, i va aturar-se un moment a tocar de la porta. No se sentia cap remor. Féu girar el pom amb el mateix compte i canvià una obscuritat per l’altra, més clara, ja que no havia tancat la finestra i de fora entrava una lleu resplendor del fanal de la cantonada. Distingí la tossa del llit i féu un altre pas, una mica estranyat que ella no es redrecés. Potser s’havia adormit de seguida, sabia que tenia el son fàcil.

Es despullà prop de la butaca, on anà deixant la roba, ara totalment oblidat d’aquell problema enutjós, atent només a la respiració pausada que procedia del llit. Aleshores s’hi atansà de puntetes, retirà una mica els llençols i, enjogassat com un jovencell, va estirar-se al seu costat.

Uns braços l’enllaçaren i uns llavis van riure abans d’esclafar-se contra els seus mentre mormolaven:

—Gaspar…

—No dormies?

—No; t’he sentit obrir la porta.

Va adonar-se que se separava una mica i endevinà que allargava el braç cap al llum de la tauleta de nit, que seguidament aclarí l’habitació.

—Podia ser algú altre; un lladre —bromejà.

—Aquí no hi ha més lladre que tu! —rigué la noia.

Va seguir-la amb l’esguard quan saltà del llit per anar a ajustar els finestrons, encisat sempre pels seus moviments graciosos, per la camisola que tot just li arribava al capdamunt de les cuixes.

—Vine… —va dir quan ella es girà i va quedar-se palplantada prop de la cortina.

L’amor era vell però tenia la virtut de renovar-se cada vegada, se li acudí fugaçment mentre l’abraçava. I el pensament va replegar-se cap a les profunditats on l’empenyia l’instint, semblà fondre’s per no tornar a brollar fins després, uns minuts o una eternitat després, quan ella ja l’abandonava per córrer cap al bany, ara sense ni un fil de roba. Però aleshores ja era un pensament difús, maldestre, que es barrejava a la pesantor de les parpelles que es tancaven. Perquè ara, als seus seixanta anys, l’amor el deixava com fulminat i el cos semblava impacient de refer-se. Tot just va tenir temps d’observar-la, fresca i inesgotable, que tornava de rentar-se, i de sentir la seva besada i el xiuxiueig arran d’orella:

—Bona nit, abans no fos de dia i unes mans, sempre les d’ella, obrissin els finestrons perquè la cambra s’inundés d’una llum daurada sota la qual somrigué, encara oblidat de tot el que no fos la seva presència. No tornà a pensar en el problema que el capficava fins que, rentat i vestit, seia a taula, davant d’un panet amb mantega i una tassa de cafè.

Ella, que seia a l’altra banda, devia adonar-se de la sobtada arruga que li travessava el front, perquè preguntà:

—Passa alguna cosa?

—Com? —se sobresaltà ell—. No, no…

—Tot d’una sembles preocupat…

Per què no?, va preguntar-se. La Clara era de bon consell, tenia un cap sobre les espatlles, de vegades hi havia discutit fins i tot de coses del negoci i sabia que podia confiar absolutament en la seva discreció.

—No és res personal —féu—. Un petit problema del poble… Hem descobert una casa de cites.

—Una altra?

—Com una altra? Ah, sí! —Recordà que també li n’havia parlat, aleshores que hi hagué l’escàndol del carrer dels Oms—. Aquest cop és un cosidor…

—El de la Ramona Escoda? —féu ella, excitada.

—Davant d’on vivies tu? No, no! No és una dona de Riudelles. La cosa encara no s’ha fet pública i voldríem precisament evitar que transcendís.

Li ho anà explicant mentre es menjava el panet amb gana a despit de l’hora matinal, dos quarts de vuit. Però estava acostumat a llevar-se d’hora, en general a quarts de set o les set ja abandonava el llit, ho havia fet des de jovenet, quan el seu pare l’hi obligava.

—Fa anys —comentà després— que sembla haver-hi una onada d’immoralitat. Ja veus, dos assumptes d’aquests en poc temps, quan abans no se n’havia donat mai cap.

—No és estrany —digué la Clara—. Abans hi havia El Gavina i El Príncep Feliç.

—Sí, ja ho sé. —Eren els dos bordells, tancats des que la prostitució havia estat oficialment abolida—. Però això no ho explica tot. Pensa que hi ha complicades noies de cases conegudes, respectables… Això és la influència del cine, dels costums de fora.

Ella va moure el cap, denegà.

—Els homes i les dones a tot arreu són iguals, Gaspar. —Va riure—. Ets un burgès, no pot negar-se. Si fossin noies de fàbrica, ho comprendries.

Va arrugar el front, vagament molestat.

—No m’agrada que parlis així, Clara. Per desgràcia, la naturalesa humana és com és, ja ho sabem, però malament van les coses quan les classes que haurien de donar l’exemple… Moltes d’aquestes noies deuen haver anat a col·legis religiosos.

—I ells? —preguntà la Clara.

—Ells? Qui vols dir, ells?

—Els homes. Si no les haguessin buscades, si no les haguessin seduïdes, potser no hauria passat res. Per què no en dius res, d’ells?

En la seva veu, ara, hi havia una nota agressiva que no li agradà.

—El problema són elles —féu, cellajunt—. No desorbitem les coses.

—Sempre calen dues persones, per fer l’amor. I la meva experiència m’ensenya que en general sempre és l’home qui…

—Però,-és que no t’adones de totes les implicacions que té això? —va interrompre-la ell apressadament—. Si la moral fos bona, no serviria de res que els homes insistissin.

—Si la moral fos bona, els homes ja no insistirien. I pensa que, després de tot, aquest és un món d’homes.

—No ho vols entendre —es queixà ell.

—Ho entenc molt bé. I trobo que de moral només n’hi hauria d’haver una.

—Tu…

Callà. Havia estat a punt de recordar-li que era una entretinguda, algú, doncs, que s’havia situat com qui diu al marge de la societat i no en podia tenir una visió sana. Però sabia que l’ofendria si es basava en la seva circumstància, que ella prou reconeixia, per a menysvalorar les seves opinions. I, tot i que se sentia indignat, no volia ofendre-la, no la volia perdre. Però calia completar la frase, ella esperava.

—Tu tens un punt de vista molt femení —féu.

Inesperadament, la noia va riure.

—És clar! O més ben dit: de femella. Sóc femella de cap a peus. Immoral, doncs; capritxosa i una mica estúpida…

—No diguis ximpleries!

—No sé pas què faríem sense vosaltres —prosseguí ella en to lleuger—. Ens alimenteu, ens vestiu i despulleu, penseu per nosaltres…

—Apa, apa, ja està bé…

La irritació, però, li creixia per dins. Si hagués presumit que podia reaccionar d’aquella manera, no li hauria dit res. En general era més dòcil, es feia càrrec de les coses… Se li acudí que potser no havia quedat prou satisfeta, la nit abans. Tot havia estat una mica precipitat, breu… Va donar un cop d’ull al rellotge. Era massa tard ja per recomençar i ara, en el seu estat d’esperit, tampoc no en tenia ganes. Si era això, s’hauria d’aguantar. Per alguna cosa la pagava. I ben pagada. Diners, joiells, atencions de tota mena… Què més volia?

Cinc minuts després, quan s’aixecà i ella l’acompanyà fins a la porta, se sentia tan molest que, en preguntar-li la noia:

—I què heu pensat fer? —referint-se de nou a l’assumpte del cosidor de la Vilargada, es limità a dir:

—Què vols que fem? Tancar-lo —amb una mica de brusquedat, que al cap d’una estona, quan ja era al cotxe, li va saber greu.

Havia comès un error. Hi ha coses que a les dones no se’ls poden confiar. Tot anava molt bé quan es tractava de qüestions en les quals entressin pessetes, eren prudents, gasives, i podien servir de fre. Pocs dels seus col·legues comerciants compartien aquest punt de vista, ja ho sabia, potser enganyats pel fet que al mateix temps les dones tenien la mà foradada i eren amigues de joiells i de vestits, unes habituds que els encegaven prou per amagar-los allò que hi ha de fonamentalment conservador en la dona sempre que es tracta d’interessos, negocis i patrimonis. En canvi, no eren tan segures en el domini de la moral, sobretot ara, des que volien igualar-se als homes fos com fos i començaven pel més baix. Potser era natural. Eren sexe, sexe pur. Per això calia procedir amb energia, frenar-les, tornar a canalitzar aquest impuls cap a la família, la llar, la religió, que cada dia anaven perdent més, com els homes. Es perdien una gran via de sublimació que havia fet felices llurs mares, llurs àvies… Potser no sempre, és veritat, però d’excepcions sempre n’hi ha hagut en tot. Ell era un home liberal, comprenia perfectament que no tothom havia de pensar com ell, no era partidari d’imposar als altres normes de conducta que podien discutir-se, que eren elegibles, però tampoc no havia confós mai la llibertat amb el llibertinatge. Això, a part que la decència sempre paga. La joventut no se n’acabava de fer càrrec, tothom volia viure la seva vida, com es deia anys abans, quan ell era jove, sense pensar que hi ha maneres de viure que comprometen el demà. Ara mateix, aquestes noies del cosidor, quedarien marcades per sempre per llur experiència. Quina llar podien constituir, quina ensenyança podien donar als fills, quan en tinguessin? Naturalment que aquest escepticisme amb què encarava llur futur no havia de privar-lo d’estalviar-los la vergonya pública, de provocar-los un penediment que era l’única possible via de salvació. Calia mostrar-se magnànim…

Un moment, va sentir-se tan emocionat que se li acudí de presentar-se al cosidor, on, amb poques paraules ben dites i profundament sentides, les comminaria a pensar en llurs obligacions envers la societat, en el valor de la puresa, d’una vida honesta i sense engany… Però en el fons sabia que una actitud d’aquesta mena era massa idealista, impracticable. Si hagués tingut l’eloqüència i el poder de convenciment que sobraven a mossèn Marges, el rector, ho hauria pogut intentar, però ell no era un home de sermons o de discursos; davant d’una assemblea, sobretot si era femenina, perdia una mica la serenitat, les idees se li escapaven. Li calia el petit comitè, l’entrevista personal, cara a cara…

Alentí una mica la marxa. Una conversa privada amb cadascuna d’aquelles noies podia aconseguir uns resultats superiors a la intimidació, a l’amenaça de contar-ho als pares, al càstig d’una multa. Ara que el noi duia pràcticament el negoci, la seva presència al despatx ja no era imprescindible, disposava de temps per dedicar-lo a aquell afer. En parlaria a en Llagostera. Les citarien d’una en una, com ja havien dit, i… Va aturar-se del tot, ja a les envistes de Riudelles, per poder pensar més lliurement, sense haver de dividir la seva atenció entre el trànsit, força abundant, i la deguda consideració del problema que els havia caigut damunt. Perquè això de les citacions encara no ho acabava de veure clar. Havien mig convingut que podien fer-se al cosidor mateix, per no alertar els pares, però les noies es desassossegarien, acudirien a l’entrevista amb prevenció, cosa que faria difícil, si no impossible, la creació d’una atmosfera cordial i confiada com la que imaginava. Tampoc no era cap bona idea allò de parlar primer amb la cosidora, i ara no comprenia com se li havia acudit. Calia trobar una altra cosa, no precipitar-se…

La majoria d’elles devien ésser clientes de la botiga; ells tocaven alguns articles que a Riudelles no tocava ningú més, per can Tuneu tard o d’hora hi acabava per passar tothom, i ara que de criades en tenien a tan poques cases, eren les mateixes senyores i llurs filles que anaven a comprar. Sí, podia donar resultat. Déu sabia que l’Ajuntament sempre havia anat curt de diners, que calia enginyar-se-les contínuament i trobar nous impostos com el de la conservació de façanes i nombre d’obertures que donaven al carrer perquè el pressupost arribés on havia d’arribar. Les multes en què havien pensat de primer, doncs, no eren gens menyspreables, però les noies eren més importants, l’element humà sempre és més important. I, si molt convenia, en les multes ja hi pensarien després. Tot depenia.

En arribar a Riudelles, en lloc de tombar cap a la botiga va continuar cap al carrer Major i aturà el cotxe a la plaça, davant la farmàcia. En Boixeda, que despatxava una dona, li va dir que en Llagostera encara no havia baixat, de manera que tornà a sortir i enfilà l’escala. Va obrir-li el noi mateix, que en aquell moment se n’anava.

—D’on sortiu, tan de matí?

Eren dos quarts de deu, però no li ho féu remarcar.

—Et volia parlar d’aquell assumpte. Em sembla que he trobat la manera…

L’altre es posà un dit davant la boca.

—La dona no sap res.

De tota manera no la va veure, potser encara no s’havia llevat, tenia fama de ser la darrera que sortia a comprar a la plaça. De Barcelona havia de ser, pensà mentre seguia el noi cap al despatx, on hi havia tot de llibres sobre numismàtica, la gran afecció d’en Llagostera, que se la podia permetre.

Allò d’haver de renunciar a les multes no li féu gens de gràcia, però a despit de tot va aprovar immediatament el resultat de les seves meditacions, fins digué:

—Ben pensat. En el fons no són males noies i poden reaccionar favorablement si les sabem agafar. Seria un èxit que liquidéssim aquest assumpte sense que respirés res.

Va obrir un calaix tancat amb clau i va treure la llista que li passà. Hi havia sis noms i, com va recordar-li, en faltava un, el de la noia que el seu espia no havia sabut identificar. Devia ésser d’algun poble de l’entorn. Els repassà ràpidament i va descobrir que, a més de la noia petita d’en Minguell, n’hi havia tres més que també coneixia, de vista o per haver-hi parlat. Les altres dues va resultar que tampoc no eren de Riudelles.

—Una d’elles —aclarí en Llagostera— treballa amb en Carabús, el notari, i l’altra és la dependenta del senyor Aleu, el rellotger. El vostre pla —objectà aleshores— només té el defecte que pot ser massa lent. Tampoc no convé allargar massa la cosa.

—No, no convé. Una precipitació excessiva, però, no ens menaria enlloc… Potser hi hauria manera d’abreujar-ho. Només cal que una d’aquestes noies es deixi caure per la botiga i totes les altres la seguiran. Si la reacció és favorable, com espero, puc indicar-li que l’endemà, amb una excusa, hi porti una de les seves companyes, i una altra el dia següent… Aleshores, les vaig cridant a part.

Després se li acudí que no era tan senzill. Ja no era senzill, per començar, poder parlar amb la primera que acudís a la botiga. Perquè no podia pas passar-se tot el dia prop dels taulells, i el seu fill tampoc. Tenien feina al despatx, havien de sortir cinquanta vegades, acudir al magatzem, rebre corredors i representants… Cap al migdia, quan rellegia per desena vegada la llista de mosses, començà a veure-ho d’un rocambolisme infantil i inoperant. En què pensava, quan se li acudí aquell disbarat?,-No valia potser més cridar-les al despatx de l’alcaldia i procedir com havien convingut de primer, a base de multa i amenaça? L’assumpte de la citació discreta també es podia solucionar. Un cop de telèfon a les cases respectives en hores que les noies hi poguessin ser… No totes en tenien, però, de telèfon. D’altra banda, s’objectà, les noies, quan se les avisés que passessin pel despatx de l’alcalde, es torbarien, els familiars els farien preguntes… No, ni pensar-hi. Calia trobar una altra cosa.

L’endemà, però, encara no havia trobat res més. En part perquè de banda de vespre hi hagué una reunió dels pares de família i calgué discutir aquell projecte de beques escolars que ja feia temps que remenaven, cosa que el va distreure. I, en part, perquè l’enfocament de l’assumpte quedava força limitat per les circumstàncies. Calia decidir-se, doncs.

Cap a les onze, aprofitant que el noi se n’havia anat a l’estació, cridà en Terradelles. En Joan, com que tampoc no hi podia intervenir, més valia que no en sabés res. A més, en algunes coses era irreflexiu, potser en parlaria als amics. Estava segur que la cosa li semblaria més divertida que condemnable. L’estada a Barcelona, on va voler que es formés amb els Mateu-Bernat, on sempre hauria d’observar una disciplina més severa que a casa, només professionalment havia estat profitosa. En fi, era jove.

—Em volia veure, senyor Tuneu?

Sempre una mica cerimoniós, el vell Terradelles. Era una llàstima que es jubilés; tot i les seves limitacions sempre s’havia mostrat competent i, a més, hi estava acostumat. Ara, comença amb un altre. Perquè també hi havia aquest assumpte, la seva substitució.

—Sí, us volia veure. Seieu.

Es va treure la llista de la butxaca, plegada, i la deixà sobre la taula.

—Sé que puc confiar en la vostra discreció, Terradelles…

—Sí, senyor, naturalment.

—Aquí tinc apuntats els noms de sis noies. Vull que em digueu si les coneixeu totes. I després, quan hàgim acabat de parlar i hàgiu fet el que us diré, vull que us oblideu de tot.

L’home assentí, una mica estranyat, recollí el paper que li allargava i anà llegint els noms mentre ell agafava una cigarreta del paquet que hi havia en un costat. No va convidar-lo, perquè en Terradelles no fumava.

—Les coneixeu?

—Tres, sí —digué el vell.

Potser no calia estranyar-se que fossin tan poques, va pensar. L’home era de la vila, es relacionava amb tothom, però era natural que a la seva edat hagués perdut contacte amb les generacions joves. Li passava a ell mateix. Semblava mentida que la gent es renovessin tan de pressa, que una sèrie de nois i noies que havies conegut de menuts et sortissin un dia que tenien ja un fill o una filla de setze, de divuit anys.

Va mirar els tres noms que li indicava: la filla d’en Minguell i dues més de Riudelles.

—Aquesta altra —afegí el vell— pel nom em penso que deu ser la noia d’en Junceda, però no n’estic segur i no la recordo.

Era empipador, li caldria confiar-se a algú altre. Va estar a punt de renunciar de nou en veure que realment era complicat. El va contenir, però, el pensament que no podien ajornar la cosa indefinidament. D’altra banda, tampoc no es veia acudint al noi Llagostera per dir-li: mira, això no va bé, a veure si tu trobes una altra solució. Ara tenia un prestigi als seus ulls, per això l’havia consultat abans de dir res a ningú, i no volia perdre’l. L’opinió de les generacions joves, s’ho confessés de grat o per força, li importava.

S’abocà una mica sobre la taula.

—Qui podria conèixer-les totes sis?

—En Daniel, probablement —replicà el vell.

—I els altres dependents? En Manyés, en Graupera…

—Potser també. Però en Graupera ja sap que no és d’aquí i en Manyés és més gran, li pot passar una mica com a mi. Em penso que en Daniel.

—Molt bé —decidí—. Voleu dir-li que vingui?

Dos minuts després es va trobar repetint les mateixes indicacions que havia fet a en Terradelles, exhibint la mateixa llista, però ara era en Daniel qui seia a l’altre costat de taula, deferent com de costum.

—Sí, les conec —contestà a la seva pregunta.

—Totes? —volgué assegurar-se ell.

—Sí. —I precisà—: N’hi ha dues que no són de Riudelles.

—Exacte —confirmà ell—. I quantes són clientes nostres?

—Llevat de l’Alba Codina —féu en Daniel assenyalant un dels noms— totes vénen més o menys regularment. Sobretot la Junceda.

Va prendre-li la llista de les mans, tornà a considerar-la.

—Hauries de fer una cosa —va dir-li aleshores—. M’interessa de parlar amb alguna d’aquestes noies, la primera que vingui a la botiga. Tu em podries avisar discretament, sense dir-li res?

—Suposo que sí.

—Sense cridar l’atenció dels altres?

—Si és important, sí —contestà el noi sense aparentar estranyesa.

—Ho és —digué ell—. Quan una d’elles entri a la botiga, deixes que la despatxi algú altre i tu véns al despatx. No cal que em diguis res, jo ja ho comprendré.

—Sí, senyor.

—I, com t’he dit, ni una paraula a ningú.

—Pot confiar-hi.

—Ni a casa teva. És un assumpte confidencial.

—Així ho he entès, senyor Tuneu. Suposo que si vostè ha sortit, al seu fill no li n’he de dir res.

—Exacte.

Amb xicots així feia de bon tractar, reflexionà en tornar a quedar-se sol; t’entenien amb mitja paraula. És clar que potser s’imaginava el que no era, però com evitar-ho? En tot cas, algun dia ja tindria ocasió d’aclarir-ho.

No calgué esperar, perquè uns segons després en Daniel tornava a entrar.

—Perdoni, senyor Tuneu —va dir—. Se m’ha acudit que pot ser seria més discret que les veiés al despatxet del magatzem. Si aquí hi ha el seu noi o la mecanògrafa… No voldria ficar-me on no em demanen, però…

—És un bon consell —concedí ell—. Ara, no hi vulguis veure el que no hi ha.

—No, senyor. Ja suposo que es tracta d’això del cosidor.

Va quedar-se amb la boca oberta.

—Ah! Tan públic, és?

—No ho crec —va dir el noi—, però hi ha gent que ho saben.

—I tu? Com te n’has assabentat?

—Bé… En una botiga com la nostra se senten moltes coses, si hom sap escoltar-les.

—Està bé, no cal que m’ho diguis. N’has parlat amb ningú?

—No, senyor.

—A la llista sembla que falta una noia… Saps qui és?

—No —contestà en Daniel—. Sabia que al cosidor es rebien visites, però mai no m’he dedicat a espiar ni he preguntat res a ningú.

—Ben fet —aprovà—. I escolta…

Va callar, perquè en aquell moment entrava l’Adela, la mecanògrafa, que venia del banc, on devia haver trobat molta gent, perquè s’hi havia passat mig matí.

—Ja parlarem —digué—. Tinc una bona notícia per a tu…

—Sí, senyor —contestà en Daniel, i sortí.

Decididament, seria ell, pensà, mentre la noia s’atansava a la taula amb la cartereta on devia dur les lletres i els rebuts dels talons ingressats. No comprenia per què havia vacil·lat. Potser perquè algun cop el trobava massa obsequiós, massa atent. Però no hi havia dubte que darrera d’aquell pèl d’adulació que podia indicar la seva actitud s’amagaven qualitats sòlides i una envejable capacitat de reflexió.

Sí, li donaria el lloc d’en Terradelles. No calia pensar-hi més.