Mongetes per dinar

Allargà el braç i va donar un cop d’ull al rellotge de polsera. Les tres i deu. La Virgínia es feia esperar. Amb les ulleres sòlidament plantades sobre el nas i la cigarreta recollida en un extrem de boca, va fer uns passos carrer amunt. Després es tornà a aturar i va mirar cap a l’altra banda, que quedava en l’ombra. En canvi, en aquest costat el sol hi queia de ple; a plom. Tot de menudes gotes de suor li brollaven del front, a frec de cabells. Amb un gest las, se les va eixugar amb el dors de la mà. Aleshores es decidí. Amb una ràpida llambregada amunt i avall de carrer per tal d’assegurar-se que no s’atansava cap cotxe, va travessar la calçada i s’enfilà a la vorera oposada. L’ombra l’acollí amicalment. També havia estat una bona estupidesa, allò de passejar-se al bat de sol. Però és que no es pensava haver d’esperar-se tanta estona.

Va fitar l’entrada de la casa per on sortiria la Virgínia, va clavar una xuclada a la cigarreta, se la va treure dels llavis i reprengué el seu passeig, carrer amunt. En arribar a l’altura de l’edifici que vigilava, va retrocedir amb la mateixa estudiada lentitud. Una mica més avall, va tornar a aturar-se i es girà. I ara ja no es va moure. Restà palplantat allí, obstaculitzant el pas dels escassos transeünts, els quals s’havien d’aplanar contra la façana de la casa o davallar a la calçada, car la voravia era estreta.

Per segona vegada, ara amb més impaciència, féu un moviment encaminat a una altra consulta del rellotge. El gest, però, mai no fou completat. Quelcom de càlid acabava de caure-li al cap. D’antuvi, no pogué precisar de què es tractava. Podia ésser qualsevol cosa. Quan es va moure, però, aquella substància començà a regalimar-li lentament front avall. Al mateix temps, es va adonar que la visió se li enterbolia. I tot seguit, amb repugnància, constatà que un líquid espès i blanquinós, amb tonalitats de tots colors, li gotejava a l’americana. Ràpidament, es va treure les ulleres de sol per tal d’examinar tota la magnitud del desastre. I aleshores va veure què era. Algú acabava de vomitar-li damunt.

Va alçar els ulls cap als balcons veïns, però no hi havia ningú. Així i tot, va cridar:

—Bruts!

Un senyor que baixava per la vorera va aturar-se a dos passos d’ell i el contemplà amb una mena d’incredulitat admirada. Ell, que encara tenia les ulleres a la mà dreta, va separar els braços del cos i s’estudià l’americana. Galtes avall, continuava esmunyint-se-li la substància llefiscosa. S’hi va passar la mà que tenia lliure i els dits se li ompliren d’una pasta espessa. Li va semblar que eren residus de mongetes. Sempre que algú vomita, vomita mongetes, no cal dir-ho. Uns puntets vermells que amenitzaven la uniformitat d’aquell líquid tenien tot l’aspecte de fragments mal digerits de pebrot. La seva cara va iniciar una ganyota de fàstic.

L’estómac se li va contreure en un espasme violent i prolongat, dolorós. Després, l’onada avançà impetuosament esòfag amunt, perseguida per tot d’altres onades no menys poderoses que, a la fi, rebentaren, totes plegades, a frec de paladar. Va obrir la boca, però no li’n sortí res. En moure la llengua, va adonar-se que tenia la cavitat bucal tan seca com una pedra; les glàndules salivals, no sabia com, havien deixat de funcionar. Dintre seu creixia un gust amarg i salabrós, aspre. La glotis va sofrir un nou espasme mentre quelcom de dur s’instal·lava en la creu del seu estómac.

Va desplaçar novament l’esguard dels dits a l’americana. Les solapes i una bona part del davant es xopaven a poc a poc de pasta de mongetes. Dues o tres d’aquestes lleguminoses, encara senceres, penjaven arran d’un botó. Aparentment, l’autor de la malifeta menjava tan voraçment que ni tenia temps de mastegar. Les mongetes aquelles eren tan intactes, que semblaven sortides de l’olla. La pell tenia tonalitats de cuixa de noia. Una mica més enllà, gairebé sota la solapa dreta, uns filaments verdosos dibuixaven una teranyina sobre la mostra del vestit, o, més bé, sobre la clapa groga que, en aquell indret, s’escampava per l’americana. Hi sobrenedaven unes partícules blanques, d’arròs.

Es va distreure de la seva contemplació quan quelcom que li pesava sobre les parpelles anà relliscant per davant la seva visió. Va fregar-ho amb la mateixa mà que, moments abans, s’havia passat per la cara. El resultat fou desastrós. Parpelles, ulls, un fragment de nas, tot restà enllefiscat per les ditades. Amb tot de precaucions que al capdavall tampoc no li evitaren d’embrutar-se els pantalons, es va treure el mocador i, vigorosament, es va netejar la cara. Una gran varietat d’elements: mongetes, trossos de pebrot, més filaments verds, uns fragments menuts de color rosat que possiblement havien estat, o eren encara, carn de porc, es van confondre damunt la blancor de la tela, ben aviat sollada de cap a cap.

El vòmit foraster li omplia els cabells; fins i tot a les orelles se’n descobria, ara. Pel clatell, li rajava un altre doll lent i penetrant que se li entaforava entre coll i coll i iniciava el seu viatge esquena enllà. La transpiració es barrejava a la massa més o menys líquida i contribuïa a adherir-la-hi encara més a la pell. Tot ell era una muntanya d’immundícia.

D’altres persones, ara, s’havien aturat a contemplar-lo. Un dels badocs se li atansà una mica i va dir-li:

—En teniu tota l’esquena plena…

Un vailet feia a un altre:

—Àfrica, tu!

I tots dos reien. Unes noies que passaven també reien.

Es va treure l’americana. Certament, estava saturada. L’individu que acabava de vomitar de segur que no s’havia limitat a treure el dinar d’aquell dia. Allí, pel cap baix, hi havia dues o tres menjades senceres. Sobre l’ample espai de l’americana es veia una barreja impressionant de productes de tota mena, sempre damunt un camp de pasta de mongetes mal digerides. Unes taques més grogues feien pensar en el que restava d’un pastís. D’altres taques molt vermelles, gairebé negres, devien ser de vi. De tot plegat se n’exhalava una fortor agra i puixant que tapava els esperits. Sota la calor de la tarda d’estiu, el vòmit fermentava en tot de vapors invisibles que empestaven. En el drap de l’americana semblava que covessin una multitud de verms diminuts i virolats, ja putrefactes, però encara vivents, enderiats a devorar un cadàver en el darrer estat de la descomposició.

Els badocs continuaven envoltant-lo. Feien tot de comentaris, però ell no els sentia pas. Aquell nus que tenia a l’estómac es desfeia, iniciava una altra onada de nàusea que progressava cap a la gola per morir abans d’arrencar-se en cascada. I immediatament es lligava un altre nus que, endurint-se i convulsionant-lo, explotava esòfag amunt.

Amb les ulleres i l’americana en una mà i el mocador a l’altra, no sabia pas per on començar. Contemplava amb un fàstic immens aquelles deixalles d’un altre estómac. Desemparat, va tornar a alçar els ulls cap als balcons i, per segona vegada, cridà:

—Bruts!

La veu gairebé li plorava. Els badocs van mirar enlaire sense deixar de fer comentaris. Els balcons, però, continuaven deserts.

Es va passar el mocador pel clatell abans d’adonar-se que el remei era pitjor que la malaltia. Sobre el cap, aquella escalfor, que es barrejava amb els seus cabells moments abans tan impecablement clenxinats, li pesava com si contingués tones senceres de mongetes.

Ara se’n va descobrir una a la mà, entre els dits. Va mirar-se-la com fascinat. Era una mongeta menuda, parcialment desfeta, amb un capet negre en un extrem i ben ensalivada. Se la va expulsar amb un gest brusc, però la mongeta li va caure sobre la sabata.

Els pantalons se li havien tacat poc. Així i tot, al llarg del camal dret hi duia una ratlla llarga i prima d’un líquid que semblava crema. Tenia una densitat de semen. Després va descobrir més quantitat d’aquest producte a l’esquena de l’americana. Vist de prop, però, no era tan groc. Es destriava en fils ben diferenciats, entreteixits amb una blanesa de cotó fluix. Sí, tenia quelcom de líquid seminal, es va dir de nou. El seu fàstic augmentà i una altra contracció dolorosa va revoltar-li l’estómac. Esbufegà.

Se li va desprendre alguna cosa dels badius. Encara un fragment de mongeta, uns grans d’arròs… Va cercar un extrem aproximadament net del mocador i se’l va passar per damunt la boca. El seu dit fregà el bigoti. Semblava ple de mucositats. Va sentir com se li n’insinuava una entre els llavis i, amb el seu gest impacient, acabà d’introduir-se-la a la boca. Va escopir. Era un tros de pebrot mig mastegat. Tot ell es va contreure, però l’onada de nàusea morí novament a la gola eixuta i adolorida.

Desemparat, va mirar amunt i avall de carrer, sense saber què fer. Una vintena de metres més enllà, un carro del reg públic omplia el dipòsit en una mànega del servei d’aigües. Immediatament, es va precipitar per la vorera. Els badocs el seguiren. La breu cursa va posar encara en moviment els líquids densos equilibrats sobre el cap i, a l’acte, va sentir com li degotaven per la cara tot encegant-lo a mesura que progressaven fins als llavis premuts. Tot el vòmit del món s’esclafava contra el seu rostre.

A l’home que omplia el carro d’aigua no va caldre que li diguessin res; ho va comprendre tot a l’acte. Enretirà la mànega, que va començar a rajar sobre les llambordes, i féu:

—Us voleu rentar…

Ell aconseguí de treure’s una síl·laba de la boca contreta per un novell espasme vingut de les profunditats del seu cos:

—Sí.

Va deixar les ulleres, el mocador i l’americana sobre la vorada, i mentre l’home sostenia la mànega al seu davant, va posar el cap sota el doll. El vòmit, barrejat amb l’aigua, se li va escórrer galtes avall i li omplí el nas i la boca. Després l’aigua s’aclarí. Va sentir-la espetegar al seu damunt com un alliberament. Per primer cop a la seva vida va comprendre com era de purificadora. Ara entenia les virtuts del bateig.

Amb les mans, va fregar i fregar fins que en tot el cap no li restà ni rastre de sutzura. Després, en incorporar-se, va sacsejar violentament la testa, com un gos que s’expulsa l’aigua del riu on ha nedat. Moll encara, va recollir el mocador i el posà sota el raig. Ho repetí amb l’americana. Aquí, però, el vòmit s’adheria ferotgement al drap, retingut pel teixit. Va haver de fregar-lo amb el mocador per fer-ne saltar tota la porqueria. A la fi, va netejar-se les ulleres. Els vidres foscos eren solcats per tot de filets blanquinosos, molt prims. Alguns ja s’havien endurit sobre el vidre.

—Doncs mira que us han deixat bé! —va comentar l’home de la mànega.

Va provar de somriure, però l’esforç era superior a la seva voluntat, i va haver de renunciar-hi. Ara els badocs ja eren potser dues dotzenes, i els arribats de nou es feien contar pel altres els antecedents de l’episodi. Se sentien rialles mig ofegades.

Ho va tornar a deixar tot a terra i va rentar altre cop el mocador. Després, féu una llarga neteja de mans.

—Gràcies —digué en acabar.

Una noia va sortir de l’escala que, moments abans, havia vigilat. Ell, però, no la va veure. No veia res. Espremia el mocador, d’on gotejava una aigua clara. La cara se li havia anat eixugant a poc a poc sota la lleugera brisa que bufava. Els cabells, en canvi, encara els tenia ben humits.

Va saltar de la vorera i, pel carrer, avançà cap al sol. Quan s’aturà, els badocs avançaren darrera seu. La noia, que acabava de reconèixer-lo des de lluny, va apressar el pas, potser temorega que no hagués estat víctima d’un accident. El seu aspecte desordenat, amb la camisa que li sobreeixia dels pantalons i els cabells que li queien sobre la cara, devia encongir-li el cor.

Ell, però, continuava sense adonar-se de la seva presència. Sorprès, havia descobert encara un tros d’oliva, mig triturat, sobre el tercer botó de la camisa. Només un fragment d’oliva. El va fitar intensament, com un al·lucinat. L’onada de nàusea li pujà novament de les pregoneses de l’estómac, va avançar majestuosament cap a la gola, prop de la qual semblà que anava a trencar-se i desfer-se, però tot seguit va prendre amplada i força, li inundà d’escuma càlida les parets de la boca, es va dividir en dos corrents que s’empenyien l’un a l’altre i, perseguint-se, atenyien el nas. Va sentir-se submergit, negat per aquell impuls ferotge i ardent que el cremava. Obrí la boca, va dilatar els badius nerviosament, s’inclinà endavant com una molla que s’escapa d’un plec forçat…

Uuuuoooc!

Al seu volt, els curiosos es van fer sobtadament enrera, mentre la massa bigarrada del seu dinar, a la fi, s’abatia amb estrèpit sobre les llambordes i esquitxava, de retruc, les sabates lluents i els baixos ben planxats dels pantalons dominicals.

El vòmit era, també, de mongetes.