La realitat

Avançaven per la carretera, l’un al costat de l’altre, silenciosos i gairebé concentrats, amb les parpelles feixugues i els ulls vagament adolorits per l’esclat del sol, fit, immòbil a llur davant. Era una carretera pelada, perduda al fons d’una província, negligida i plena de sots i de roderes. Ara i adés passava un camió atrotinat que els feia invisibles darrera d’una espessa cortina de pols. Ells es limitaven a girar la cara cap a l’altra banda, sense escurçar el pas, sense immutar-se gaire. El camió deixava al seu darrera un rellent de gasolina, una olor pesada i penetrant que es barrejava amb la pols. Ells l’aspiraven amb la indiferència dels homes acostumats a les tristes incomoditats de l’existència. Després, la fortor es dissolia en l’aire, la pols tornava a caure lentament sobre la cinta blanquinosa i els dos homes emergien del núvol sempre amb el pas lent però seguit, les cares demacrades i els trets blans i pastosos, els vestits malmesos pels dies i per les nits passats a la intempèrie.

S’havien conegut la nit passada en un paller on coincidiren. Tots dos eren, si fa no fa, de la mateixa edat, entre els quaranta i els cinquanta. S’assemblaven com dos germans; si més no, tenien aquest aire de família que, als ulls de les persones benestants, caracteritza tots els mendicants del món.

Aquell matí, en llevar-se, havien decidit de continuar junts. Aparentment, feien el mateix camí, un camí, d’altra banda, i ells ho sabien més bé que ningú, que no menava enlloc. No s’havien confiat res de les vides respectives; no valia la pena. En tenien prou amb mirar-se l’un a l’altre per endevinar que tots dos traginaven la mateixa història.

A llur entorn tot era adust. Els camps succeïen als camps, solitaris en aquest moment de l’any, quan la collita comença a enfilar-se tota sola sobre el terreny cremat. Seria una collita raquítica, prou que es veia; els brins barrejats de l’herba i dels cereals ja s’esgrogueïen, mancats d’aigua i capolats per les migdiades.

En arribar a la cruïlla, tots dos van tombar cap a la dreta. Un d’ells va dir:

—D’aquí a una hora serem a Campinyà.

—Campinyà! —va exclamar l’altre amb una rialleta desencisada.

—Fa temps que no hi he passat —comentà el primer—. Una ciutat ben bonica.

—Un poble miserable —féu el seu company.

—Miserable? No… El deus confondre.

—El conec molt bé —insistí l’altre—. Hi he passat sovint.

—Doncs és una vila gran i agradable. No hi ha gossos i la gent hi prospera en pau, és caritativa. Els carrers són amples i nets, amb tot d’arbres, i les botigues tenen un aspecte acollidor. Ningú no et mira malament si empenys la porta i demanes una almoina. Hi ha una bona escola, i els nois són educats. Al passeig hi ha uns quants bancs de fusta on et pots asseure a menjar una mossada sense que l’agutzil te’n vingui a treure. De fet, no hi he vist mai cap agutzil…

—És un poble brut i desagradable —contestà l’altre malagradosament—. La gent hi és desconfiada i poruga, egoista. Els carrers són plens de pols, com aquesta carretera, i de deixalles que ni pots aprofitar. Els pocs arbres que hi ha plantats són raquítics, sense gens d’ombra; molts no prosperaran mai, perquè la quitxalla els maltracta sense miraments; és una quitxalla que no respecta ni tem ningú, poc afeccionada a anar a una escola que no és més que una barraca plena de mestres vells i agrejats. I enlloc, mai, no he vist tants gossos davant les portes. No hi ha manera d’atansar-s’hi, si no vols que et desfacin a mossegades. Els botiguers, com tothom, duen una vida miserable i són poc amics de les caritats. Et diuen que prou que s’ho necessiten tot i, si insisteixes, t’amenacen amb l’agutzil…

—Potser hi ha dos Campinyà —va fer el primer dels dos mendicants—. Jo en tinc un bon record. Ara, ja t’ho dic, fa temps que no hi he estat, però em costa de creure que les coses hagin canviat tant. Sí, per força hi ha d’haver dos Campinyà.

—Jo només en conec un, aquest.

Després d’això, van tornar a caminar en silenci. Aquestes divergències de criteri no els amoïnaven gens. Tots dos estaven convençuts que el company es confonia de poble. Tots dos n’havien visitat molts, i no podien pas excloure un error de la memòria.

Ara el sol els quedava a l’esquerra. A llur davant podien veure ja Campinyà, les cases esteses al peu del tossal, blanques i amb les teulades fosques, inertes sota el sol. Un dels captaires només veia les parets; l’altre únicament tenia ulls per als teulats.

—Què et sembla —va preguntar el primer en arribar a l’entrada de la vila— si ens repartim la feina com dos bons germans?

—Com vulguis.

—Tu podries fer la banda dreta, a partir de la plaça; jo faria el costat esquerre…

—Molt bé —assentí mansament l’altre, i es van separar.

El primer mendicant enfilà el carrer principal, on hi havia la majoria de botigues, i entrà a la merceria, confiat. Damunt seu va dringar una campaneta que feia un so esquerdat, com d’esquella de cabres. Potser ho era.

Sense moure’s del pas de la porta, va allargar la mà i mormolà unes paraules que l’amo de la botiga no devia entendre. Tampoc no li’n féu gaire cas. En aquell moment despatxava una senyora de boca pinçada que tenia l’aspecte de persona exigent; devia fer molta estona que triava i remenava sense decidir-se, perquè l’amo, rabassut i de complexió sanguínia, tenia tota la cara vermella i es veia que feia esforços per no dir-li alguna impertinència. El captaire va tossir discretament amb la intenció de fer observar que continuava allí, esperant-se i somrigué, com per fer-se perdonar el seu atreviment. Aleshores el botiguer alçà el cap.

—No m’amoïneu! —va glapir amb mal humor—. ¿Que potser us penseu que treballo per als ganduls, jo? Au, a cercar treball!

El captaire, escorregut, va enretirar la mà del pom de la porta i s’adreçà al comerç que venia a continuació. La botiga, ací, era solitària, però del fons de tot, on hi havia l’habitatge, sortien tot de veus irades que discutien. En sentir la remor de la porta, una dona va córrer cap a fora gairebé sense tenir temps de compondre’s un somrís artificial, al qual renuncià immediatament en veure de qui es tractava.

—Una almoina… —va començar el mendicant, però a la dona ja se li havien endurit els trets de la cara.

—Un altre dia —va dir, i es girà de nou cap a l’estança de darrera, potser impacient de tornar a la brega.

L’home sortí altra vegada al carrer, on un noiet que acabava d’escapar-se del costat de la seva mare ensopegà amb el seu peu mal calçat i, amb l’impuls que portava, va caure tan llarg com era. La mare va fer un xiscle.

—Per què no mireu per on aneu? —va increpar al mendicant—. Que potser no teniu ulls?…

L’home s’inclinà cap al petit per tal d’ajudar-lo a aixecar-se.

—Jo, senyora…

—No el toqueu! —cridà la dona—. Jaume, ¿que t’has fet mal?

L’infant mirava el captaire amb els ulls esfereïts, i, a la fi, esclafí el plor.

—L’heu espantat —va dir encara la mare—. Us n’hauríeu de donar vergonya!

Al peu de les portes hi havia unes quantes veïnes que contemplaven l’escena amb curiositat. Pitjor que això: totes adreçaven mirades agressives al mendicant. L’home va comprendre que era inútil pidolar en aquell indret i, cap cot, va prosseguir carrer amunt. Començava a desanimar-se. Havia tingut mala sort, tanmateix!

Uns nois que sortien d’un carreró se li van posar darrera, descaradament, i un li atià un gos petaner que començà a bordar entre els seus peus. Va clavar-li una guitza i, apressadament, entrà en una altra botiga. L’home i la dona que parlaven dins es van girar a mirar-se’l, i ell, sense adonar-se prou de pressa que l’individu duia una gorra engalonada, pidolà:

—Una almoina, Déu us ho pagarà…

La dona va ficar-se la mà a la butxaca del davantal, però l’home de la gorra avançà un pas.

—No sabeu que no és permès de captar?

—Jo…, bé…

—Au, fora! Us podria detenir…

—Però si no he fet res!

—No es pot demanar caritat —repetí l’individu.

La dona continuava amb la mà a la butxaca del davantal, però no es va atrevir a donar-li res després del que havia dit l’agutzil.

El captaire, sense afegir paraula, va girar cua i sortí un cop més a la pols del carrer, a l’amenaça de la quitxalla i del gos, que s’havien allunyat una mica i ara l’esperaven a la cantonada, amb un gest murri i entremaliat…

El carrer que enfilà el segon mendicant era estret i sense botigues. Totes les construccions hi eren modestes, de planta baixa, i tenien les portes tancades. Amoïnat, va fer uns passos indecisos, com qui cerca una adreça que no acaba de localitzar, però a la fi, gairebé tímidament, va atansar-se a una de les portes i trucà. La dona que va obrir li demanà que s’esperés i, al cap d’un moment, va tornar amb una gruixuda llesca de pa i un grapat de puntes de cigarreta.

—Gràcies, senyora —va dir ell, més satisfet per les puntes que pel pa. I, animat per la cara amable de la dona i per la seva generositat, afegí—: ¿No té pas cap peça de roba vella? Un tros de gec, uns pantalons…

—No, no tinc res, ara —va contestar la dona—. És a dir, si voleu un jersei… No està en gaire bon estat, però…

—El que sigui, senyora.

La dona es féu de nou fonedissa pis endins, i en sortir altre cop, duia un jersei de mànigues llargues que havia estat vermell. D’un costat es veia tot arnat i a les aixelles hi havia dos forats. Certament, la peça feia molts anys que rodava pel món. Ella mateixa, que se n’adonava, s’excusà:

—És molt vell…

—No hi fa res, senyora, l’aprofitaré.

Ho entaforà tot al sarró i va trucar a la casa del costat. Li van donar quinze cèntims. Més enllà hi havia dues dones que parlaven en ple carrer i una noieta d’uns set o vuit anys, agafada de la més jove. Tot d’una, la nena va alçar el cap i va dir alguna cosa a la seva mare. Ella va somriure, assentí, va obrir el portamonedes i li lliurà unes monedes. La noieta va deixar-li anar la mà i corregué cap al mendicant.

—Senyor, senyor…

L’home es girà. La noieta li allargava la mà oberta.

—Tingui… —va dir.

El captaire somrigué.

—Gràcies, bona minyona.

Li hauria agradat de fer-li una moixaina, però no s’hi atreví. La nena potser s’hauria esparverat. D’altra banda, no s’entretingué gens; un cop feta la caritat, va córrer novament cap a la seva mare.

El captaire, que l’havia seguit amb la mirada, va acotar una mica el cap en senyal de salutació i d’agraïment. Elles ni se’n van adonar, però no hi feia res.

Ja vesprejava quan els dos homes es van trobar a la sortida del poble. El primer mendicant, que seia a la barana de pedra del pont amb els ulls perduts en el terra immediat i les mans caigudes sobre els genolls, semblava tot pansit. L’altre s’hi atansà, fumant, amb el pas lleuger, gairebé rejovenit.

—A deu minuts d’aquí hi ha una pedrera abandonada —va dir el primer captaire—. Hi podem passar la nit, si vols. Hi ha un tros de barraca.

—Sí, ja hi he estat —digué l’altre.

Es van posar a caminar, de primer en silenci. Després, el primer va obrir la boca i, amb la veu rancuniosa, va fer:

—Tenies raó, és un poble indecent. No sé quina idea me n’havia fet. Carrers bruts i polsosos, quitxalla cruel, gossos per tots costats i una genteta tan mesquina… I l’agutzil, amb l’urc que li dóna la seva gorra de plat… Per força hi ha d’haver un altre Campinyà.

—No ho sé —va contestar-li el company—, però em sembla que era jo qui anava equivocat. Poques vegades he vist un poble més caritatiu i més agradable. ¿No t’has fixat com són de boniques, les cases? S’hi ha de viure bé… És un poble tot polit, sense pretensions, senzill. Estic segur que els mestres saben molt bé com han de tractar la canalla… I d’agutzil, saps què et dic?, em penso que no n’hi ha.